JOSEP CARRERAS o L’EMOCIÓ OPERÍSTICA


Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

L’apunt d’avui és la conseqüència d’un comentari de la Kàtia a l’apunt del disc de Beczala, a la posterior recerca a Youtube d’un vídeo de Josep Carreras, a la immediata penjada a Facebook del material en qüestió i de la conversa que s’ha s’ha produït al pati de veïns  (FB) de manera immediata entre tots aquells que s’han deixar temptar per l’audició (mentre escric l’apunt es continuen produint reaccions a tanta emoció)

El que en ell s’escolta no és res que no conegués, possiblement vosaltres ho heu escoltat altres vegades, fins i tot en aquest blog, però jo en tornar-ho a fer m’ha produït, com sempre, la mateixa reacció, l’emoció extrema, el calfred més trasbalsador i la sensació benefactora d’una comunió perfecta entre una veu bellíssima, un intèrpret sensacional i un estat vocal gloriós.

Molt poques vegades experimento sensacions i emocions similars al teatre, ja que han de confluir molts factors, no és tan sols una interpretació immaculada, per que ens entenguem, ja que d’aquestes sortosament n’escoltem fins i tot diria que sovint, no es tracta de quedar-te enlluernat per les floritures i coloratures de vertigen impossible, o d’escoltar notes estratosféricas o cavernoses inaudites, és tracta de viure fil per randa tot el que et fa viure un cantant,  cadascuna de les frases, les notes i els sentiments.

Et porta, et guia, et trasbalsa i et domina, tu no pots fer-hi res, bé sí, deixar-te endur i gaudir-ho fins al final. L’experiència paga la pena, aquí no és valora la perfecció formal, ah! i si no et trasbalses, truca al metge, tens un problema 🙂

Teatro alla Scala de Milà 13 de febrer de 1975, debut de Josep Carreras al teatre milanès, dirigeix l’orquestra Francesco Molinari-Pradelli, i s’escolta l’Oscar de Margherita Guglielmi. Aquest debut va suposar l’esclat internacional de la carrera del tenor, no m’estranya.

Avui no estava previst això, però l’emoció és difícilment controlable i l’apunt em serveix per tornar a Josep Carreras (quan el gaudia tant i d’aquella manera no existia el blog) i també a Giuseppe Verdi, que encara que estic preparant l’apunt del bicentenari, mereix més presència

Bon dimarts

Un comentari

  2. Marga's avatar Marga

    Doncs tinc un problema… Nunca he conseguido que me haga tilín Carreras. Reconozco su buen hacer, pero me deja fría. Quizás en directo fuese otra cosa, pero en grabaciones, ni un escalofrío, oiga.
    ¿Me seguirás hablando después de esta terrible confesión?

    M'agrada

    Respon
  4. Jaume T.'s avatar Jaume T.

    Ai! Si jo hagués estat cantant hauria cantat (o hauria volgut cantar) així. Sobre tot pel fraseig. Amb això ho he dit tot. De la meva vida operística el record del seu primer CHÉNIER m’ha marcat i em marca.
    Atentament.

    M'agrada

    Respon
  5. Jaume T.'s avatar Jaume T.

    Que el tenor Carreras pugui generar indiferència? No ho entenc però tot és possible. Conec un noi, ara ja és més grandet, que la veu de Di Stefano li crispa, li produeix mal estar. També en sé d’un diu que li agrada tot, sí, tot menys la Tebaldi perque`aquella veu és INSUPORTABLE. Apa!

    M'agrada

    Respon
  6. Leonor's avatar Leonor

    Lo primero que escuché fue una cinta de cassette (cielos, qué lejos ya) de arias operísticas de Carreras y era magnífico: a mí me enganchó a la primera con aportaciones tan notables (o más) como “La vita è inferno all’infelice…O tu che in seno” y fue mi Don Álvaro de referencia (timbre bellísimo, lirismo, expansión, expresividad, pasión) y también contenía este fragmento de “Ballo”. Grande Carreras…¡Buenos días, infernems!
    PD: siempre lo digo, a la Leonora le daba dos tortas por tonta aunque de no ser así no habría dramón (ni “La Vergine” ni el “Pace, pace…”).
    https://www.youtube.com/watch?v=JPxJUQrAWBQ

    M'agrada

    Respon
  7. Joan Pau's avatar Joan Pau

    Hola Joaquim, ja no recordo l’última vegada que vaig comentar, tot i que us vaig seguint.
    Avui no podia faltar a la cita, per a mi en Carreras continua sent el millor i avui has posat una proba, però també ho podria ser el Chénier que comenta en Jaume T, el Alvaro que anomena Leonora, el Cavaradossi, el Nemorino, el Don José, el Romeo que crec que només va fer al Liceu, el Rodolfo inoblidable, el Don Carlo, el Werther, el Jean de Herodiade, en fi, pocs personatges dels que va fer no van ser i continuen sent per a mi referents.
    Gràcies per recordar-ho.

    M'agrada

    Respon
  8. Isolda's avatar Isolda

    Puc entendre que no agradi el seu estil, inclús la veu, ( per mi el seu color és preciós) però quedar-se indiferent a la manera de cantar, expresant i comunicant al públic sentiments d’emoció arribant al plor, sincerament costa creure-ho. Són pocs els cantants que han tingut i tenen aquest lligam
    emocional amb els afeccionats i, per mi el Carreras ha estat el què més.

    M'agrada

    Respon
  10. dandini's avatar dandini

    En Josep Carreras era un cantant que reunia moltes qüalitats que el van convertir en tenor de indiscutible primeríssim nivell.
    Segons el meu parer el seu fraseig verdià era superior al d’en Plácido Domingo.(per exemple Alfredo,Rodolfo,Gabriele Adorno,etc)
    La seva sensibilitat a flor de pell es traduia sovint en un poder de comunicació de gran format(que no és la meva opció preferida) que anava molt be pel Don Jose, Chenier i Don Carlo pero no tant pel Riccardo,Nemorino o Roméo.
    Jo el vaig aplaudir i bravejar en moltíssimes ocasions.
    Us proposo una comparació amb Carlo Bergonzi que també patía de limitacions en el registre agut i juga una carta menys” macho” atormentat i més cura per l’estil,la flexibilitat, la dicció,la tècnica i a través d’aquesta via també fa arrivar l’emoció.

    http://www.youtube.com/watch?v=1dFRgvFliAM

    i ara podem apreciar la flexibilitat que demana el famosíssim i inspiradíssim quartet “E scherzo od e follia” ,una creació del mestre Bergonzi.

    http://www.youtube.com/watch?v=wjo12xytZMc

    M'agrada

    Respon
    • colbran's avatar colbran

      Ya que en esta ocasión recurrimos a las “momias”, a mí Bergonzi no me gusta, ni nunca me convenció en vivo, lo siento. Su presencia escénica, algo que valoramos tanto, era execrable y como actor era infame, a veces rozando el ridículo. Su buena línea de canto es indiscutible, pero su voz nunca me ha interesado.

      Respecto a este “E scherzo od è folllia”, no resiste la comparación con el registro de otra “momia”, me refiero a Beniamino Gigli, en su grabación completa de “Un ballo in maschera”(1943), al lado de la extraordinaria soprano dramática -de verdad- Maria Caniglia y de la fabulosa mezzo/contralto Fedora Barbieri, que con 23 años debutaba en el mundo de las grabaciones. En este número tan bien escrito por Verdi Gigli está genial e incomparable y Bergonzi no.

      Comparando Bergonzi con Carreras me decanto por éste; su voz es más hermosa y canta con una pasión y entrega que nunca localicé en Bergonzi, cuya voz en persona siempre me pareció blanda y algo escasa de armónicos. Y en cuanto a dicción Josep Carreras era indiscutible. Comprendo que para la mayoría Carlo Bergonzi es intocable, pero para mi no lo es, del mismo modo que no lo es nimgún cantante, ya que todos tienen admiradores y detractores, lo cual es muy sano ya que da lugar a discusiones que mantienen viva la afición por la ópera.

      M'agrada

      Respon
  11. katia's avatar katia

    Sempre vaig pensar que aquest passatge el va cantar a València,quàn fa el Si rivederti,Amelia em quedo tiesa.He escoltat Ballos per un tubo peró mai no s’aplaudeix en el Si rivederti i es que Carreras es va sortir del mapa,quina passió,quina dicciò tan meravellosa quina entesa quàn es posa dins el personatge,aixó només ho pot fer Carreras.Penso que canta per mí.En els moments difícils i trascendentals de la meva vida qui m’ha salvat sempre ha estat Carreras i la meva germana.Perdoneu,avui estic tonta.
    Gràcies,Joaquim,…

    M'agrada

    Respon
  13. Jaume T.'s avatar Jaume T.

    Què diu la senyora Kàtia! Em parla del BALLO de València amb en Carreras i encara m’emociona. Jo vaig intervenir en aquell BALLO i deuria ser la primera vegada que vaig treballar amb ell. Any 1976?

    Parlant amb ell i del BALLO, sempre hem arribat a la conclusió que el més espectacular era el “Sì, rivederti Amelia” de Richard Tucker. Per “È scherzo of è follia” suggereixo que recordeu Giuseppe Di Stefano al Liceu als que hi ereu l’any 1961.

    M'agrada

    Respon
    • colbran's avatar colbran

      Yo estaba, Jaume T, en el caso de Tucker y comparto tu opinión. En cuanto a Giuseppe Di Stefano lo escuché por radio y aunque me gustó mucho, no puedo decantarme con igual énfasis ya que no es lo mismo una retransmisión que un directo. De todas formas es de todos sabido que Di Stefano fue el espejo en que se miró Carreras y cuyas peculiaridades éste aplicó a sus posibilidades, por ejemplo esa fabulosa dicción sibilante que enamoraba a todos los públicos, todo ello unido a una presencia física bella y juveníl le convertía en un Romeo y Nemorino natos -por poner dos ejemplos-, lejos de determinados excesos innecesarios que alejan de la autenticidad de estos personajes inocentes y enamorados.

      No conozco el “Ballo” de Valencia, pero sí otras funciones y grabaciones con Carreras del rol de Riccardo/Gustavo III y era ideal para el mismo; sus éxitos con este personaje lo atestiguan.

      M'agrada

      Respon
      • Jaume T.'s avatar Jaume T.

        Oh! Et felicito! I garanteixo que són del Liceu. Fa anys que no ho escoltava però ho tinc molt present. Fins i tot diria que el Tucker sona millor que el meu.

        M'agrada

        Respon
        • alex's avatar alex

          Gracias a ti, amic Jaume, tengo todos los audios en vivo del gran paso de Richard Tucker en el Liceu, desde su debut con el Riccardo, hasta posteriormente su Chénier, su histórico y emotivo Eléazar y su ultimo D.José
          Sé que disfrutaste enormemente con él y posiblemente los veteranos liceistas como Cobran , también.
          Particularmente, solo le escuché desde su Eléazar

          M'agrada

      • Joaquim's avatar Joaquim

        A mi també, és incomprensible que sent un del rols més notoris de la seva carrera no la fes aquí. Potser el fet que Caballé ja hagués deixat el llistò molt alt en la versió amb Domingo i la impossibilitat de trobar una soprano a l’alçada en temps de crisi, va fer que l’empresari Pamies i l’agent Caballé no la tornessin a programar.

        M'agrada

        Respon
  14. Glòria's avatar Glòria

    M’emociona la sensibilitat I la passió del Josep Carreras per cantar. Recordo aquell disc vermell que precisament es diu Passion, amb peces instrumentals seleccionades per ell mateix per posar-hi paraules, sobretot l’intermezzo de la Cavalleria Rusticana I Tristesse de Chopin. Ja sé que no és òpera, però per a mi era una delícia escoltar-lo!. Fa temps que no ho faig, el recuperaré gustosament!

    M'agrada

    Respon
  15. dandini's avatar dandini

    M’encanta veure com un cantant tant bo com Bergonzi desperta passions tant negatives i més en un dels seus millors rols.Em fa riure.

    les reaccions possibles podrien ser:
    -irreprimible admiració
    -admiració amb alguna reserva
    -indiferència
    -moderat rebuig
    -energica desaprovació

    M'agrada

    Respon
  16. SANTI's avatar SANTI

    T’agraeixo molt l’apunt, la reflexió que se’n deriva i l’homenatge implícit al millor Riccardo de la seva generació i un dels millors de la història, al menys des de que tenim una base fonogràfica que ho demostri.
    Penso que després de Carreras cap tenor fins a dia d’avui l’ha superat en aquest rol, i ja han passat quasi 30 anys.

    M'agrada

    Respon
  17. Jaume T.'s avatar Jaume T.

    Cada òpera i cada teatre és un cas, però pel que fa al BALLO, crec que el Liceu ha tingut molta sort. D’ença el 1948, el Liceu ha tingut uns Riccardo tan il·lustres com Gianni Poggi, Giuseppe Di Stefano, Richard Tucker, Carlo Bergonzi, Plácido Domingo, Jaume Aragall… un rera l’altre. Cfec que en els últims anys cap altra òpera no ha tingut tanta sort. ,

    M'agrada

    Respon
  18. Luvi's avatar Luvi

    Expressar amb paraules el que fa Carreras amb el seu cant és molt complicat, es un cas en que la llengua no està a l’alçada del que ens fa sentir… a mi sempre em costa, tot i que fa 5 anys que faig un blog totalment dedicat a ell. Llegir els vostres comentaris i el teu magnific post, Joaquim, m’ha emocionat moltissim i us ho agraeixo de tot cor. BRAVI!!
    Es podria realment parlar d’en Josep Carreras sense emocionar i emocionar-se? Ho dubto. Carreras ÉS l’emoció operistica!!

    M'agrada

    Respon
  20. Gemma's avatar Gemma

    Hola, guapets, soc la Gemma, la germana de la Kàtia, que finalment he tingut temps de llegir tots els vostres comentaris. Que consti que jo vaig ser la primera “d’obrir l’ull” quan vaig sentir el carreras, i això que era verge en òpera, fa moooolts anys. Hi ha un altre tenor que impacta tant com el carreras en el Si rivederti, i en tot el que canta. És el Jaume Aragall. Tinc un Ballo pirata de l’Aragall em sembla que del 1991, en video, que es veu fatal però se sent perfecte. No cal dir que el canta perfecte, i el Si rivederti, fent-lo diferent del Carreras, és BESTIAL. He arribat a la conclusió que només el fan com cal els tenors catalans. Generalment, del repertori que comparteixen l’Aragall i el Carreras ( per ordre alfabètic) , no em puc decidir per cap dels dos, tots dos són insubstituïbles i imprescindibles. Me’n vaig adonar fent un recull del Werther per a uns amics. Apa, petonets, fins a una altra.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Hola Gemma, benvinguda a IFL, estem encantats de compartir estones i experiències amb tu.
      Jo a l’Aragall no l’he gaudit mai, el patiment podia per sobre de les altres virtuts i jo a aquest món operístic m’estimo més el gaudi. Li reconec totes les virtuts d’una veu bellíssima, però poca cosa més. La primera vegada que el vaig veure en Un Ballo in Maschera al Liceu ja vaig veure que allò no era per a mi, vaig néixer massa tard per a gaudir-lo, com a compensació, Déu em va donar la recompensa dels millors anys de Carreras.
      Torna quan vulguis, això és casa teva

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari