EL STREAMING D’UN BALLO IN MASCHERA A VIENA (Beczala-Stoyanova-Hvorostovsky;

Torno a la hiperactivitat dels streamings vienesos per parlar-vos de la representació que va tenir lloc el dimarts 26 d’abril a la capital austríaca de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo en Maschera, en la versió amb el rei Gustau III de Suècia com a protagonista, en una producció/provocació més que per clàssica, per rància i amb regust a naftalina caducada, deguda a Gianfranco de Bosio, a moments d’una foscor impossible de resoldre en una retransmissió televisada de pagament, tot sota la batuta de Jesús López Cobos, el culpable segons lla malèfica angeleta, del seu retard en sortir a escena en la discreta Tosca esdevinguda portada en molts mitjans. Però l’interès de la vetllada recau, com ha de ser,  en el cast que en aquest cas reunia a tres noms importants del panorama operístic actual, el tenor Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova i Dmitri Hvorostovsky, acompanyats per membres entre discrets i efectius de l’òpera  estatal austríaca. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A MUNICH (Harteros-Beczala-Petean-von der Damerau-Fomina;Erath-Mehta)

Un nou streaming verdià des de Munich, és a dir, entre altres coses més positives, un despropòsit escènic garantit i un nivell vocal notable.

El “maltractament” escènic que pateix l’òpera italiana en general i la verdiana en particular, en els teatres de l’àrea germànica, donaria per a un estudi profund i fins i tot en concret a Munich, hauria de ser un motiu d’una tesi doctoral, ja que no crec que amb cap altra compositor s’acarnissin tant com amb Verdi, ja que només cal fer un repàs per “Il Trovatore”(direcció escènica de Py), “La forza del destino” (direcció escènica d’Asher Fisch), Rigoletto (direcció escènica Árpád Schilling), Aida (direcció escènica de Christof Nel), Nabucco (direcció escènica de Yannis Kokkos)  o Macbeth (direcció d’escena de Martin Kušej) entre d’altres possibles, per adonar-se’n que a banda de l’absència de directors italians, que tampoc és cap garantia de res, el “koncept” és la trencadissa i malgrat les insistents protestes del públic, aquestes són inútils, i no hi ha manera de veure una òpera verdiana sense que prèviament haguem hagut de passar per una sessió al psicoanalista o directament haguem hagut de passar pel psiquiatre per tan de que ens doni les claus per entendre el que la llarga nòmina de directors que es dediquen a re-interpretar les dramatúrgies verdianes ens volen acanar dient.

Johannes Erath, del que fina ara no tenia el disgust d’haver vist cap sessió de psicoanàlisi amb banda sonora operística, ens ofereix un reguitzell d’absurditats de dimensions imponents, totes elles de difícil digestió, que ni tan sols havent pagat fortunes al psicoanalista per intentar lligar-ho amb el llibret original, ens podran arribar a treure l’entrellat d’un despropòsit tan gran com el segon acte d’aquesta grotesca presa de pèl. És fa difícil fer-se una composició de lloc amb el que ens proposa Erath, els que ens diu Somma i el que va musicar Verdi. Vosaltres mateixos escolliu el que us sembli que mereix ser maltractat, jo ho tinc clar.  Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LICEU: la darrera incorporació a la TOSCA 2014, ANDREA CARÈ

Andrea Carè

Andrea Carè

Tal i com ens informava Raúl en un comentari que ens va deixar ahir i segons informa el web del Liceu, el tenor italià Andrea Carè cantarà el rol de Cavaradossi en les funcions del dia 19 i 22 de març, és a dir les dues darreres del tercer repartiment, al costat de Fiorenza Cedolins  i Vittorio Vitelli, les dues primers les cantarà José Ferrero (avui i el dia 15), ja que Riccardo Massi ha desaparegut definitivament i s’ha hagut de re-composar tot el terrabastall.

Qui és Andrea Carè?. Qui recordi el Nabucco que va cantar Plácido Domingo al Covent Garden, potser li sonarà el nom ja que va cantar el Ismaele, cal dir que no de manera gaire distingida.

Seguint les seves actuacions a OperaBase ens adonarem que Carè va cantant rols de tenor líric i líric spinto, fins i tot amb una estranya incursió a un rol tan dramàtic com el Samson de l’òpera de Camile Saint-Saens. Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A ROMA (Meli,Hvorostovsky,Monastryrska,Zajick, Giordano;Pappano)

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Si ahir feia esment de la importància de la direcció musical del mestre Antonio Pappano en l’èxit assolit en les representacions de Don Carlo a la ROH, avui, en la imponent versió de concert de l’òpera Un ballo in maschera que protagonitza l’apunt i que es va celebrar el dia 10 de juny al Parco della Musica de Roma, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, Antonio Pappano va assolir, al menys per a mi, el grau màxim de l’excel·lència directorial, construint una versió absolutament fascinant, apassionada, intensa i fins i tot diria que violenta i tràgica, de la gran opera verdiana.

Ni en aquells sempre problemàtics canvis sobtats d’atmosferes amb que Verdi ens sacseja entre la tragèdia i la comèdia, Pappano va caure en el parany, com si els succeeix a altres directors, de suavitzar i alleugerir la tensió amb les intervencions del sempre crispat patge o els conspiradors burletes. Pappano sotmet a l’oïdor/espectador a una constant tensió des de els inquietants acords inicials, fins la climàtica reconciliació final. Esment especial per tota l’escena d’Ulrica, genialment dirigida,

o per l’extraordinari segon acte, d’una exaltació romàntica i passional veritablement emocionants. Continua llegint

JOSEP CARRERAS o L’EMOCIÓ OPERÍSTICA

Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

L’apunt d’avui és la conseqüència d’un comentari de la Kàtia a l’apunt del disc de Beczala, a la posterior recerca a Youtube d’un vídeo de Josep Carreras, a la immediata penjada a Facebook del material en qüestió i de la conversa que s’ha s’ha produït al pati de veïns  (FB) de manera immediata entre tots aquells que s’han deixar temptar per l’audició (mentre escric l’apunt es continuen produint reaccions a tanta emoció)

El que en ell s’escolta no és res que no conegués, possiblement vosaltres ho heu escoltat altres vegades, fins i tot en aquest blog, però jo en tornar-ho a fer m’ha produït, com sempre, la mateixa reacció, l’emoció extrema, el calfred més trasbalsador i la sensació benefactora d’una comunió perfecta entre una veu bellíssima, un intèrpret sensacional i un estat vocal gloriós.

Molt poques vegades experimento sensacions i emocions similars al teatre, ja que han de confluir molts factors, no és tan sols una interpretació immaculada, per que ens entenguem, ja que d’aquestes sortosament n’escoltem fins i tot diria que sovint, no es tracta de quedar-te enlluernat per les floritures i coloratures de vertigen impossible, o d’escoltar notes estratosféricas o cavernoses inaudites, és tracta de viure fil per randa tot el que et fa viure un cantant,  cadascuna de les frases, les notes i els sentiments.

Et porta, et guia, et trasbalsa i et domina, tu no pots fer-hi res, bé sí, deixar-te endur i gaudir-ho fins al final. L’experiència paga la pena, aquí no és valora la perfecció formal, ah! i si no et trasbalses, truca al metge, tens un problema 🙂 Continua llegint

EL MET AL CINEMA: UN BALLO IN MASCHERA

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.

Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.

Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui  en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.

Al  capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A TORINO (vídeo)

Un ballo in maschera, acte III, producció de Lorenzo Mariani per el Teatro Regio de Torí.Foto Ramella&Giannese 

Sovint acostumo a dir que el panorama wagnerià és molt precari, però en el seu conjunt i tret de la inexistència de veritables heldentenors, trobem molts cantants que ens deixen notables versions de les òperes del compositor alemany. En canvi quan parlem del repertori verdià, sembla aparentment que estiguem molt més nodrits i la realitat, la crua i evident realitat, ens diu el contrari, i jo crec que en aquests moments és més difícil trobar cantants per fer un bon Verdi.

El repertori verdià ja fa anys que no viu una època especialment brillant. Alguna veu definitivament consolidada, amb molta envergadura i qualitat, com la nord-americana Sondra Radvanovsky, no pot amagar un panorama escàs de veus brillants i cantants intel·ligents, que puguin ostentar l’adjectiu de verdians, sense caure fàcilment en l’oblit, sobretot si els comparem amb uns quants referents indiscutibles d’ara ja masses anys.

Feu un repàs de sopranos, tenors, barítons, mezzosopranos i baixos de l’actualitat i serà bastant difícil situar-los a l’alçada dels cantants que fa anys tenien en les òperes del compositor de Busetto, el gruix del seu repertori i carrera. Alguns dels cantants de més renom a l’actualitat, fan algun rol verdià, però no per això podem situar-los en la categoria de verdians. Estem d’acord? Continua llegint

Richard Tucker al Liceu (4/12/1965 – 25/12/1974)

richard-tucker

Richard Tucker el gran tenor americà nascut a Brooklyn (Nova York) el 28 d’agost de 1913, va cantar 4 vegades al Gran Teatre del Liceu, i els que varen poder gaudir-lo, encara el recorden ara.

El Liceu malauradament té el privilegi de ser el darrer teatre on Tucker va cantar una òpera escenificada, va ser el dia de Nadal del any 1974 amb la Carmen del centenari. El tenor moria el 8 de gener de 1975 a causa d’una aturada cardíaca a Kalamazoo (Michigan) quan anava a fer un concert amb el baríton i gran amic Robert Merrill.

Tucker ha estat considerat el tenor nord americà més gran de tots els temps i el Metropolitan va ser el seu teatre, tot i que la seva activitat no es va limitar al MET doncs va sovintejar tots els teatres i temporades més importants. L’estima dels novaiorquesos i el MET pel mític cantant va ser el motiu que per primera i única vegada, fins avui, es celebrés un funeral en el escenari del teatre i aquesta única vegada va ser per a Richard Tucker.

La vídua i els seus fills varen crear la Richard Tucker Music Foundation, per a perpetuar la memòria del home i el artista, per tal d’ajudar als joves cantats. Any rere any es celebra una Gala que es televisa i on hi figuren els grans noms del panorama operístic. Entre el joves que varen rebre ajuda de la Fundació hi trobem noms com els Renée Fleming, Aprille Millo, Joyce DiDonato, Dolora Zajick, David Daniels o Stephanie Blythe.

En la temporada 1965-1966 el Gran Teatre del Liceu va tenir el privilegi de veure el debut de dos tenors importantíssims Continua llegint

CARAM QUIN BALLO!!!

UN BALLO IN MASCHERA ACT III MARIO MARTONE

UN BALLO IN MASCHERA ACT III MARIO MARTONE

L’experiència d’anar al cinema per veure una representació d’òpera, en directa ha estat una experiència molt positiva en si mateixa. Una experiència interessant que estic segur que amb el temps esdevindrà una formula molt més habitual i normalitzada.

He anat als cinemes Icària. La sala no era plena del tot però amb molt amés gent que altres diumenges que hem anat al cinema i érem quatre gats. Avui no. Potser tres quarts d’entrada, que no està gens malament.

El públic força respectuós, fins hi tot un espectador que ha comprat les maleïdes crispetes, se les ha menjat a fora, tot un detall. Continua llegint

FELICITATS MONTSE: La Caballé i Verdi

Violeta a Chicago

Avui 12 d’abril Montserrat Caballé fa 75 anys. Moltes Felicitats!

Per aquest motiu i per que sent una cantant que m’agrada moltíssim i en canvi ha tingut poquíssima presència a In Fernem Land, li vull dedicar el post.

He escollit la Caballé verdiana, ja que sempre es parla de la belcantista, obviant les seves interpretacions de l’obra de Verdi, dient que li mancava dramatisme, que la vocalitat no era l’adequada, que la interpretació dels grans rols verdians quedava sempre en la superfície, amb lectures aproximades, sense penetrar mai en l’interior dels personatges i altres coses similars.

Jo avui pretenc demostrar, quina bajanada a aquestes alçades voler demostrar res del seu cant, bé doncs millor, pretenc mostrar-vos, proposar-vos una amplia selecció dels rols que la Caballé ha cantat al llarg de la seva carrera del compositor de Busetto. Continua llegint

EL DEBUT DE OFELIA SALA AL MET

Ofelia Sala, Oscar al Teatro alla Scala

El 17 de desembre del 2007 debutava al Metropolitan Opera House de New York la soprano valenciana Ofelia Sala, cantant el patge Oscar de “Un Ballo in Maschera”, Continua llegint

MARCELO ÁLVAREZ canta Un Ballo in Maschera

 

El tenor argentí Marcelo Álvarez ha cantat durant el més de juny i juliol, Un Ballo in Maschera (Verdi) a la òpera de París (La Bastille).

A la primera representació va ser substituït, però desprès ha cantat algunes funcions.

És evident que aquest tenor està canviant de mica en mica, els rols més lírics, per altres que envaeixen ja el camp dels tenors líric spintos. El cas del Riccardo del Ballo verdià no és ben be aquest, per be que ell vol donar-li un caire més spinto del que realment caldria.

Vol dir això que estem davant d’un problema vocal imminent?, podria ser, però jo més aviat diria que vol agafar altres registres,cosa que no està gens malament, sempre i quan no forci la veu i més aviat veient aquest vídeo, on un parell de vegades emet les notes amb aquest cant obert, em fa pensar que està obviant la preciosa línea de cant i l’emissió regular del so, característiques fins ara del seu cant.

Esperem que aquest magnífic tenor que no te gaires bones relacions amb la Direcció el Liceu, després del seu bon Duc de Rigoletto, torni aviat, no ens podem permetre la seva absència.

Ja em direu que us sembla.