EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

PAVAROTTI LI DIU A FRENI QUE ÉS LA SOAVE FANCIULLA MÉS TRIADA

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Feia temps que la tria no era tan participada, suposo que la fórmula del duo us ha motivat i mobilitzat, ja se sap que els seguidors incondicionals de sopranos i tenors són molt persistents i si en aquest cas els ajuntem o entrecreuem l’efecte es multiplica.

En aquesta ocasió s’han comptabilitzat 258 opcions triades que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA LICEU 30/12/1985 (PONS-FRENI-CARRERAS-FURLANETTO-CHAUSSON;R.ABBADO)

Simon Boccanegra

Continuant amb una preparació “atípica” per les funcions que van començar ahir de Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi, avui i com a continuació de la tria del millor Gabriele Adorno de Josep Carreras, us porto al blog la representació que va tenir lloc el 30 de desembre de 1985 al Gran Teatre del Liceu i que va suposar una rèplica descafeinada però encara valuosa, de l’herència de la mítica producció d’aquesta òpera sota la direcció de Claudio Abbado a la Scala de Milà, si bé al Liceu la direcció d’orquestra no va anar a càrrec del gran Claudio sinó del aleshores anomenat “il nipotino”, Roberto Abbado, el joveníssim nebot que començava a despuntar i que en aquell Liceu sota el “regnat” de Lluís Andreu ens havia colpit des del seu debut la temporada 1982/1983 amb dues luxoses produccions: el Don Carlo inaugural (Caballé, Carreras, Nucci, Obraztsova, Talvela i Salminen) i La Cenerentola (Baltsa, Palacio, Bruscantini, Montarsolo).

Per la temporada 1985/1986 es va programar aquest famós Simon Boccanegra, una òpera que en el Liceu s’havia representat fins aleshores en 16 ocasions. Lluís Andreu amb l’intent de situar Barcelona al primer nivell operístic  portant les millors produccions possibles i amb els millors cantants. Continua llegint

JOSEP CARRERAS EL MILLOR GABRIELE ADORNO

Gabriele Adorno_Carreras

Josep Carreras com a Gabriele Adorno a la Staatsoper de Viena

Feia temps que una tria era menys disputada, al menys pel que fa al més escollit, en aquesta ocasió des d’un bon inici el número 7 es va desmarcar i els tres dies que he deixat per fer la tria no han canviat la tendència, si en les altres 11 opcions, però en cap cas en el primer i és que la versió de Josep Carreras sota la direcció de Claudio Abbado, provinent de la meravellosa gravació discogràfica (DG 1977) continua sent una de les fites de la discografia i potser la millor gravació integral d’una òpera del gran tenor català.

Carreras ha obtingut el 23% del total de tries, 31 sobre 133 i el segon a distància notable, el 13%, és a dir 17 tries.

Aquesta és la versió més valorada Continua llegint

LA FLEUR ÉS LA DE JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann, el tenor número 10 dels 12 proposats ha estat el guanyador amb 54 tries de les 335 aconseguides en aquest apunt, que com ja preveia i malgrat deixar un espai més curt de temps que l’habitual, ha estat molt visitat i participat.

Sempre que apareix el tenor alemany succeeix quelcom similar, i si com és en aquest cas, l’enfrontem amb dos pesos pesants de les enfervorides fidelitats operístiques com són el número 11 i el numero 1, segon i tercer més triats, seguit del 6, a una certa distància, ja tenim la lluita i la participació garantida. Continua llegint

EL ÀRBOL DEL OLVIDO ESCOLLIT: JOSÉ CURA

José Cura, font de la fotografia Wiquipèdia

José Cura, font de la fotografia Wiquipèdia

El tenor argentí, José Cura ha estat el que més vots ha obtingut de les 12 versions proposades de la meravellosa milonga de Alberto Ginastera, “La canción del árbol del olvido“.

Joé Cura sempre ha estat un cantant que ha exaltat, per bé o per mal, al públic. Curiosament el dia 7 de febrer ens visitarà altre cop, ara que la seva carrera ha perdut la foguerada inicial, com massa sovint passa quan els fonaments tècnics són febles, per oferir un recital de caràcter benèfic organitzat per la Federació Catalana de Basquetbol i de la Fundació del Bàsquet Català amb la finalitat de obtenir fons per a programes de assistència als nens de zones deprimides de Barcelona (on hem arribat!, abans això ho fèiem pel llunyà tercer món i ara el tenim a l’escala de casa). D’aquest recital ja en parlarem més endavant, però si algú està interessat amb més informació o la compra d’entrades, pot prémer AQUÍ. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (2/2)

FRancesco Tamagno, el primer Otello

Francesco Tamagno, el primer Otello

Continuant amb l’apunt del dia 21, LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (1/2), avui el conclourem amb els tenors de les òperes de maduresa del gran compositor italià.

Si bé la tipologia no variarà gaire, al menys fins arribar a les dues darreres òperes, si que hi trobarem lleugeres variacions que fan més adequat un tenor més robust i heroic per a Manrico i Radames o un de veu més clara i jovenívola per a Alfredo i el Duc. Tot i així un tenor líric de centre consistent i amb uns registres extrems segurs, tot i no ser esclatants, poden assolir tots aquests rols, sobretot, si com vaig dir en l’altre apunt, es respecten i segueixen les regles bàsiques: el cant vibrant i alhora també sua, amb el control de la respiració que fa que la veu sempre vibri i d’aquesta manera s’eviti que el so mai sigui fixat, el control del cant lligat (legato) en les amples frases melòdiques, control de la messa di voce (mitja veu, piano i pianíssim), del elegant i precís fraseig, sense salts sobtats, sense estrangular la emissió, ni entubar, amb una cura especial per l’accent i l’estil precís, sense les tan molestes oscil·lacions d’esgotament. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (1/2)

Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

En un únic apunt no podré, com era la meva intenció, fer-vos sentit una ària de tenor de totes les òperes escrites per Giuseppe Verdi, potser per allò de que el tenor acostuma a ser la veu més estimulant per a la majoria de públic, m’ha semblat que seria una bona i exhaustiva idea i per tant he cregut convenient per no aclaparar tant, fer 2 apunts del tema.

Així doncs, en aquest tercer apunt dedicat a les veus verdianes parlarem de tenors, si bé podríem parlar d’un únic tenor capaç de fer tots els rols que Verdi va escriure, malgrat que tenim dos casos extrems que ho posen difícil a tots aquells que ho vulguin intent.

Aquests casos extrems precisament es tracta dels dos últims rols que va escriure per aquesta corda, optant per les vocalitats més oposades, un tenor dramàtic per Otello, l’única vegada que va escriure per una vocalitat tan rotunda com aquesta, i un líric lleuger per donar personalitat vocal a  Fenton en el Falstaff, el genial testament operístic que ens va deixar. A part d’aquest dos extrems tots els altres rols podrien ser assumits sense més problemes que els expressius i els de l’adequació dramàtica al rol, quasi res!, per un mateix tenor, o això és el que en a mi em sembla.

Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

JOSEP CARRERAS o L’EMOCIÓ OPERÍSTICA

Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

Josep Carreras (Riccardo) a Un ballo in maschera. Debut a la Scala

L’apunt d’avui és la conseqüència d’un comentari de la Kàtia a l’apunt del disc de Beczala, a la posterior recerca a Youtube d’un vídeo de Josep Carreras, a la immediata penjada a Facebook del material en qüestió i de la conversa que s’ha s’ha produït al pati de veïns  (FB) de manera immediata entre tots aquells que s’han deixar temptar per l’audició (mentre escric l’apunt es continuen produint reaccions a tanta emoció)

El que en ell s’escolta no és res que no conegués, possiblement vosaltres ho heu escoltat altres vegades, fins i tot en aquest blog, però jo en tornar-ho a fer m’ha produït, com sempre, la mateixa reacció, l’emoció extrema, el calfred més trasbalsador i la sensació benefactora d’una comunió perfecta entre una veu bellíssima, un intèrpret sensacional i un estat vocal gloriós.

Molt poques vegades experimento sensacions i emocions similars al teatre, ja que han de confluir molts factors, no és tan sols una interpretació immaculada, per que ens entenguem, ja que d’aquestes sortosament n’escoltem fins i tot diria que sovint, no es tracta de quedar-te enlluernat per les floritures i coloratures de vertigen impossible, o d’escoltar notes estratosféricas o cavernoses inaudites, és tracta de viure fil per randa tot el que et fa viure un cantant,  cadascuna de les frases, les notes i els sentiments.

Et porta, et guia, et trasbalsa i et domina, tu no pots fer-hi res, bé sí, deixar-te endur i gaudir-ho fins al final. L’experiència paga la pena, aquí no és valora la perfecció formal, ah! i si no et trasbalses, truca al metge, tens un problema 🙂 Continua llegint

PREPARANT LA FORZA DEL DESTINO (II)

Giuseppe Verdi pintat per Giovanni Boldini, 1886.

Abans de parlar de la Forza que veurem i escoltarem al Liceu, voldria encara insistir en la part musical i l’estructura dramàtica d’aquesta òpera, ja que preferències personals a banda, no deixa de ser un magnífic recull d’estampes costumistes, més que folklòriques, tan freqüent en autors com Shakespeare o Schiller de qui Verdi mai havia deixat d’anar a cercar la inspiració dramàtica de les seves obres.

Després de l’extraordinària obertura, de la que ahir ja deia que se’n abusava fins la sacietat en la programació de concerts i que ara escoltarem, si voleu, en la clàssica i referencial versió d’Arturo Toscanini al capdavant de la NBC Symphony Orchestra Continua llegint

PREPARANT LA FORZA DEL DESTINO (I)

El proper 2 d’octubre el Gran Teatre del Liceu inaugurarà la temporada operística amb la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi, La forza del destino. Catorze representacions i tres repartiments diferents ens esperen i ja que és una òpera tan estimada com odiada, o més ben dit estimada i odiada alhora, potser que ens hi apropem per intentar esbrinar entre tots els motius d’aquestes reaccions viscerals davant d’una òpera que inaugura el període del opus verdià més madur i elaborat, un cop guanyat el prestigi com a gran músic i també com a venerat polític.

Giuseppe Verdi va aturar la seva carrera artística per tal de dedicar-se a la política, invitat per Cavour, que volia que la nova Assemblea Nacional també comptés amb prohoms de prestigi provinents de camps diferents a la política, per donar més rellevància al nou Parlament de la unificada Itàlia, establert a Torí.

Després de dos anys de inactivitat musical el mestre Verdi va rebre una carta del tenor Enrico Tamberlick, establert  a Sant Petersburg, com a emissari de la direcció del Teatre Imperial, invitant-lo a composar una nova òpera que s’estrenaria en el prestigiós teatre de la ciutat russa.

Verdi, contra tot pronòstic aquest cop va acceptar l’oferta, que econòmicament era molt temptadora i va començar a pensar en un nou argument a musicar. Inicialment va pensar en el drama de Victor Hugo, Ruy Blas, però les reticències de les autoritats russes varen acabar per fer-lo desistir a. Aviat va començar a pensar en l’idea de musicar el drama de Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas, Don Alvaro o la fuerza del sino, escrita a París entre els anys 1830 i 1833 i fortament influenciada per les obres de Victor Hugo. L’obra s’havia estrenat a Madrid el 1835 i Verdi ja si havia fixat l’any 1850 gràcies a una traducció italiana editada a Milà.

A Verdi immediatament va cridar-li l’atenció el gran fresc de transfons històric i la quantitat de situacions dramàtiques que confrontaven l’amplíssima varietat de personatges tràgics i còmics, nobles i plebeus, místics i militars.

Per a confeccionar el llibret va confiar un cop més en Francesco Maria Piave, alhora que Verdi va decidir incloure pel tercer acte, el del campament, fragments del Wallensteins Lager (El campament de Wallenstein) de Schiller, que ja havia sigut un material que havia estudiat per una òpera sobre l’assetjament de Florència de Guerrazzi, que mai es va arribar a materialitzar.

Durant el mes de desembre de 1861 Verdi marxa cap a Russia amb la partitura acabada, encara pendent de finalitzar l’orquestració, però quan va arribar va rebre  la noticia que la soprano que prevista per cantar el rol de Leonora, Emma La Grua, estava greument malalta i no disposaven de substituta. Verdi va decidir aleshores posposa l’estrena a l’espera de trobar una cantant digne del rol i que no fes perillar un projecte tan important. Continua llegint

LICEU: TOSCA 21 de novembre de 1976 (el meu primer Carreras)

Avui ja em perdonareu que faci una regressió de 36 anys (només de pensar-ho em marejo), però m’han arribat els arxius d’aquella Tosca, la meva primera Tosca en directa, la del dia 21 de novembre de 1976, un diumenge, la primera funció i la que s’acostumava a transmetre i per tant el que he escoltat és exactament el que vaig escoltar aquell dia, el dia que vaig escoltar per primera vegada a Josep Carreras en directa.

Abans de tornar-la a escoltar he pensat que el record dels anys em trairia i que segurament aquella Tosca no va ser tant com jo recordava, ofuscat amb els records de les primeres experiències, sempre mitificades, però en tornar a escoltar aquella representació m’ha vingut un glop d’eufòria i entusiasme nostàlgic i he repensat l’apunt. Avui us tinc que portar aquella tarda que jo vaig decidir fer-me carrerista.

L’expectació era màxima, el teatre era ple de gom a gom i jo com sempre en aquells anys, m’havia llevat ben aviat per anar a agafar tanda al carrer Sant Pau i esperar que obrissin la taquilla per comprar l’entrada de general de quart pis Continua llegint

ÁLVAREZ-CARRERAS-GIACOMINI-VILLAZÓN-ALAGNA

Álvarez-Carreras-Giacomini-Villazón-Alagna

Aquesta és la combinació guanyadora del concurs del mes de juny a IFL.

5 únics e-mails rebuts d’ençà de la publicació del concurs són el resultat del que creia que seria un bon pròleg al concurs previst per el mes d’agost, i que possiblement em repensi el format, ja que sincerament m’esperava més participació, atenent a les convocatòries anteriors. Ja m’inventaré un altre cosa per poder regalar un DVD que tenia per a tal ocasió.

Així doncs els tenors que s’alternaven en l’ària de Rodolfo de Luisa Miller de Giuseppe Verdi són: Continua llegint

CAL PREPARAR LA BOHÈME?

Adolfo Hohenstein (1854-1928), Publisher: G. Ricordi & Co.

Dilluns tindrà lloc la primera de les divuit representacions que el Gran Teatre del Liceu ha programat per aquesta inusual temporada de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896.

Cal fer una aproximació d’una òpera tan popular, tan coneguda i representada?. M’ho he estat pensant i si en principi tan sols us volia deixar els enllaços del vídeo històric que us regalo, després, de mica en mica he anat pensant que si, que no podia deixar escapar l’oportunitat de  tornar a emocionar-me amb aquesta historia i aquesta música que parla de persones, no de personatges, de sentiments, pors, misèries i somnis, de manera quasi planera, sense necessitat d’artificis teatrals d’espectacularitat prescindible, però que s’ha de cantar amb cor i amb veu, sabent dir i fent sentir, emocionant i fins i tot plorant. Si durant el tercer acte no hi ha descarrega per l’espinada, no és culpa de Puccini, és que els cantants no són els apropiats.

Si dels lectors que puguin arribar a aquest apunt encara hi ha algú que no ha vist aquesta òpera o que no l’ha escoltat mai, ni que sigui un petit fragment (molt improbable), tan sols li diria que es deixi endur, que la música i la historia ja anirà treballant sense que se’n adoni, i que quan menys s’ho esperi es notarà un nus a la gola i aleshores voldrà dir que La Bohème romandrà per sempre més com un referent d’emotivitat musical i teatral. És una òpera que de tot i força, i que en menys de dues hores ens sacseja de banda a banda, sense gaire temps per reposar-nos dels sotracs emocionals, Si no fos per els dos entreactes que la majoria de produccions ens reserven, diríem que és un fluir d’emotivitat imparable, vestit amb una música directa, d’inspirades i breus melodies, d’orquestració brillant, descriptiva i efectiva.

Pel que fa a les veus es necessiten grans cantants però encara millors intèrprets, que siguin capaços de fer arribar fins l’últim vers de manera entenedora i sobretot viscuda. A La Bohème no es pot fet teatre, s’ha de viure el que es canta i en cap cas és convenient caure en efectismes innecessaris, ja que a la partitura ja hi és tot.

No es coneix amb exactitud , però sembla ser que el dia 19 o 20 de març de 1893 es van trobar a la Galleria de Milà, aquella que va del Duomo a la Scala i que és una de les visites obligades i inevitables de la capital llombarda, Giacomo Puccini i Ruggero Leoncavallo Continua llegint

L’OBLIT

Avui us hauria d’haver parlat de Le Nozze di Figaro, però em vaig oblidar que ens tocava d’abonament i  fins que a quarts de deu de la nit no vaig rebre un missatge de la Bea que em preguntava, “Hola! Q no heu vingut?”, no me’n vaig adonar de l’oblit. Fort oi?, però la cosa no acaba aquí, no. Resulta que ahir per la tarda estava compartint una interessant reunió amb bons amics i amigues, entre d’altres amb en Josep Olivé i ell ens va deixar per anar a Le Nozee di Figaro i jo com aquell que sent ploure. No me’n sé avenir, però ara ja està fet, ahir va ser l’última funció de les quatre programades i ja no es pot arreglar.

Deu ser l’edat?, potser si, o qui sap si totes les altres coses que m’amoïnen em van fer oblidar que ahir tenia Liceu, i això que no em trec el Teatre del cap amb tot aquest rebombori que ens han organitzat, però nois ara ja no té remei.

Com que l’apunt no pot ser de l’òpera que no he vist, el dedicaré a l’oblit, a veure si d’aquesta manera no me’n oblido mai més. Continua llegint

50 ANYS DE MONTSERRAT CABALLÉ AL LICEU: CODA FINAL

Montserrat Caballé el dia 3 de gener de 2012 en el concert homenatge del Liceu. Foto Agencia: EFE

Avui vull acabar amb aquest homenatge del cinquantenari del debut de Montserrat Caballé al Liceu amb una una coda amb coloratura d’aquelles que enlluernen i deixen un record definitiu.

Segurament si fem una enquesta tothom estarà d’acord que els millors anys de la Caballé, aquells els de plenitud i veu immaculada són els que abracen els 10 anys compresos entre  1965 i 1975. Com que els magnífics vídeos que us he deixat començaven precisament l’any 1975 (concert Puccini), no m’agradaria acabar aquesta sèrie d’apunts sense fer-ne un dedicat a aquell decenni d’or i diamants, per bé que ens haurem de conformar amb l’àudio.

M’estranya molt que en l’àlbum que s’ha posat a la venda en ocasió de l’exposició que s’ha fet al Liceu, moltes de les gravacions tinguin un so tan deficient, mentre que a la xarxa, al abast de tothom i procedents de la mateixa i única font, Radio Nacional, es troben versions amb el so de millor qualitat. M’he decidit a deixar-vos tres representacions corresponents als anys 1969, 1970 i 1972. Podrien ser unes altres però aquestes tres que us proposo són òperes que m’agraden molt i em sembla que en elles Caballé està especialment esplèndida.

Les òperes escollides són: Continua llegint

50 ANYS DE MONTSERRAT CABALLÉ AL LICEU: HÉRODIADE amb Carreras,Pons i Vejzovic (vídeo)

La temporada 1983-1984 farcida de grans títols i millors repartiments ens va reservar una inesperada sorpresa amb la programació d’Hérodiade l’òpera de Jules Massenet estrenada el 19 de desembre de 1881 al Théâtre dela Monaie de Brussel·les.

Aquesta òpera tan sols havia estat representada al Liceu la temporada 1924-1925 quan es va estrenar el 13 de desembre de 1924, no obtenint, malgrat un bon repartiment, gaire succés, motiu per el qual es va representar una altre vegada, el dia 16 del mateix mes, no tornat a aparèixer fins aquestes representacions de la temporada 1983-84. Per tant es tractava pràcticament d’una estrena.

A Montserrat Caballé haurem d’agrair un cop mes l’exhumació d’un títol pràcticament oblidat fora de França, i que tan sols es coneixia per una gravació de l’any 1963 amb un repartiment espectacular encapçalat per Regine Crespin, Rita Gorr, Albert Lance i Jacques Mars, sota la direcció de Georges Prêtre, una gravació que no es trobava al mercat nacional d’aquells anys i per tant que ens allunyava encara més d’una òpera de clares ressonàncies meyerberianes, en quatre actes, amb cinc grans rols (soprano,. mezzo, tenor, baríton i baix), amb variades escenes corals i la inserció de l’obligat ballet. Continua llegint