Das Rheingold a Bayreuth 2013, producció de Frank Castorf. Fotografia: Enrico Nawrath
Després de les dues primeres entregues del culebrot wagnerià per excel·lència, en la nova proposta bayreuthina que signen Kirill Petrenko i Frank Castorf davant d’un planter de cantants també nous, al menys al turó verd, ja poden fer una composició de lloc, al menys de la part musical i vocal, sense deixar-nos endur per unes fotografies estàtiques que poden desvirtuar una proposta escènica fins i tot interessant.
El més notable del pròleg i primera jornada ho he trobat en la direcció de Kirill Petrenko, que ja ens havia deixat un esperançador Rheingold amb l’Accademia santa Cecilia.
El director rus és molt clar en la seva exposició vigorosa i també contundent. Res de tempos allargassats i morositat discursiva, ja des de el preludi de Das Rheingold, no voldria vulgaritzar el concepte, però diria que Petrenko va per feina, no s’entreté entre els revolts i les profunditats del Rhin, no debades sembla ser que estem en mig de la Ruta 66 de la Amèrica profunda i a la benzinera se’ls ha girat feina, amb una piscina en mal estat on només fan que donar-hi voltes tres gentils senyoretes amb perruques roses i tacons, habituades a fumar i a les lluminàries de colors, noies de Motel.
L’orquestra malgrat alguns petits desajusts o incerteses, també en el preludi aquós, sona esplèndida, contundent, brillant en els atacs més espectaculars, com l’entrada dels gegants, la baixada al Nibelheim, la maledicció d’Alberich, la cavalcada, és clar, però també en aquells més lírics -com pot ser la declaració de Fassolt, el mateix tema del Walhalla, tota la darrera mitja hora del primer acte de la Die Walküre o fins i tot l’anunci de la mort del segon acte, tots ells exposats amb una claredat de timbres i colors, admirables.
Semblava impossible oblidar-nos, bé jo no me’n oblido però ja m’entendreu el que vull dir, del mestre Thielemann després del seu Ring a Bayreuth, però Petrenko sense deixar-se atemorir per l’ombra del gran wagnerià, signa una versió extraordinària, sap acompanyar i equilibrar, no decau mai el discurs i manté una tensió encara que el cantant de torn, Wotan principalment, sigui d’una mediocritat vocal i dramàtica exasperant. És molt brillant i alhora profund, una versió càlida, d’implicada emotivitat, gens freda o analítica, i sota el meu gust personal i manera d’entendre Wagner, superior a la del seu col·lega i compatriota, el tsar Gergiev.
Woglinde (Mirella Hagen), Wellgunde (Julia Rutigliano) i Floßhilde (Okka von der Damerau) a Das Rheingold a Bayreuth 2013, producció de Frank Castorf Foto de Enrico Nawrath
L’equip de cantants és pràcticament tot nou, ja era hora!. Per fi ens hem alliberat de la senyora Watson i els seus crits feridors i insuportables, o d’aquell Ralf Lukas que per si no n’estàvem tips del seu Donner a Bayreuth, també el vam haver de patir al Liceu.
Aquest equip s’estrena pràcticament en aquesta producció i sembla homogeni, però compte! hi ha uns quant rols que han d’estar per sobre de l’homogeneïtat i la simple correcció, i Wotan clarament n’és un.
Wolfgang Koch és un baríton justet, ja no és un problema de tessitura, que també (la zona greu és absolutament inexistent o inventada per l’ocasió), és que no té noblesa, ni resistència per acabar dignament ni el final de Das Rheingold, ni com era d’esperar, el compromès i agraït (si el cantant és gran) comiat de Wotan a Die Walküre, ell a manca de la participació com a Wanderer ja ha passat més de la meitat del repte i per a mi no aprova, al menys en aquesta primera edició. El relat del segon acte a Die Walküre és de les coses més pocs estimulants que he escoltat des de fa temps.
Aquests dies que estem escoltant a Terfel en fantàstica i única oportunitat comparativa, ens adonem que no hi ha color i sembla terriblement injust que el cantant gal·lès no hagi cantat mai a Bayreuth. Aquesta oportunitat del Ring del bicentenari era d’or per poder debutar, sobretot tenint en compte que és, sense cap mena de dubte, el millor Wotan possible avui, i un dels grans Wotan de la història. Per a la carrera de Terfel no haver cantat a Bayreuth no significarà gaire, però per a Bayreuth no haver tingut el seu Wotan a la nòmina serà, si més no un descrèdit més dels molts que ja ha de arrossegar.
Fasolt (Günther Groissböck) i
Fafner (Sorin Coliban) a das Rheingold Bayreuth 2013 Producció de Frank Castorf Foto Enrico Nawrath
La Fricka de Claudia Mahnke està més en la línia de Gubanova que no pas de Fujimura, per parlar de dos models ben recents, sense ser una cantant que m’hagi deixat estorat, m’ha agradat força, potser més a Rheingold que a Die Walküre.
L’Alberich de Martin Winkler em va agradar a l’inici, però a l’hora de la malèfica maledicció es va empetitir i pel que fa als gegants em van semblar bons, no superant a la parella liceista d’aquesta mateixa temporada. De moment poc incisiu el Mime de Burkhard Ulrich, haurem d’esperar a veure que fa aquesta tarda/vespre en la seva gran oportunitat.
Dels altres deus, la millor l’Erda de Nadine Weissmann, que ja ens va agradar al Liceu (segon repartiment) i correctes sense més Oleksandr Pushniak (Donner), és clar que després de Lukas aquest és de reclinatori, Lothar Odinius (Froh) i Elisabet Strid (Freia).
Decebedor el Loge de Norbert Ernst. Una vegada més s’ofereix el rol a un tenor de poca presència vocal, però Ernst que acostuma a fer bones interpretacions, queda pobre i insignificant com a Loge, li manca cinisme i presència, a mig camí entre un David (que fa molt bé) i un Mime de fireta.
Torturant la Woglinde de Mirella Hagen i correctes la Wellgunde de Julia Rutigliano i la Floßhilde Okka von der Damerau.
Us proposo escoltar com torna a baixar Petrenko al Nibelheim, un moment especialment intens en mans d’una orquestra de sonoritats prodigioses.
Das Rheingold a Bayreuth 2013. Producció de Frank Castorf, escenografia Aleksandar Denić i vestuari Adriana Braga Peretzki. Foto Enrico Nawrath
Richard Wagner DER RING DES NIBELUNGEN
Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić
Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert i Jens Crull
DAS RHEINGOLD
Wotan Wolfgang Koch
Donner Oleksandr Pushniak
Froh Lothar Odinius
Loge Norbert Ernst
Fricka Claudia Mahnke
Freia Elisabet Strid
Erda Nadine Weissmann
Alberich Martin Winkler
Mime Burkhard Ulrich
Fasolt Günther Groissböck
Fafner Sorin Coliban
Woglinde Mirella Hagen
Wellgunde Julia Rutigliano
Floßhilde Okka von der Damerau
ENLLAÇOS mp3
Die Walküre acte 3er producció de Frank Castorf fotografia de Enrico Nawrath
Quan ens afrontem a Die Walküre, la més popular de les òperes del Ring tenim referents passats i recents prou significats per esperar com a mínim que no passin certes coses i que en passin altres. Per exemple:
Desitgem que durant el primer acte ens envaeixi una foguerada passional encara que sigui incestuosa, amb una parella de Welsungs que omplin amb creixent entusiasme l’enorme càrrega líric/eròtica de la música més carnal que potser hagués escrit mai Wagner. No valen mitges tintes, ni reserves.
Petrenko ho va posar fàcil a Kampe i Botha, i ella ho va aprofitar més que ell, sempre correcta però massa reservat en els moments cabdals. Ambdós frasegen molt bé, i a ella la caracteritza una implicació en els personatges que interpreta.
Kampe té una veu molt carnosa en el centre i també greu, cosa que em fa pensar en que en un futur no gaire llunyà la veurem cantant rols de mezzo, no perquè ho sigui, però els seus aguts de soprano són més problemàtics, massa sovint oberts i alguna vegada amb tendència al crit. La seva Sieglinde és tota de foc, però m’agradaria, posats a demanar, una mica més de dolçor i control en l’emissió.
Die Walküre, acte 1er Johan Botha (Siegmund) Anja Kampe (Sieglinde), Producció de Frank Castorf Fotografia Enrico Nawrath
Johan Botha és un tenor notable, amb una veu bonica i un cant prou distingit en el fraseig i la intenció. Li manca massa sovint aquell punt d’atreviment i arravatament que ha de fer esclatar qualsevol Siegmund, al menys en la part vocal, ja que visualment el senyor té un handicap difícilment salvable, amb una mobilitat quasi nul·la i unes dots d’actor inexistents, per tant hom podria imaginar que hauria de fer especial esment en la seva interpretació vocal, i no sempre és així. És segur però no espectacular, és musical però no (em) fascina, és molt millor que altres que hem escoltat i escoltarem, però en a mi en aquesta Walküre em va deixar bastant indiferent, dintre de la satisfacció de no haver patit.
Franz-Josef Selig és un Hundig com cal, fa por, és contundent i no admet cap defallença. Magnífic.
L’esclat del públic al Festspielhaus en acabar el primer acte, com si es tractés del Ring de 1958, no el vaig entendre, però acostumats com estem a certes coses i cantants, quan algú ho fa amb digne correcció ja ho elevem a nivell d’esdeveniment.
Catherine Foster (Brúnnhilde) a Die Walküre, acte 2on a Bayreuth 2013 Producció Frank Castorf, fotografia Enrico Nawrath
Tot just iniciar-se el segon acte entra Brünnhilde després d’unes frases de Wotan, que Koch no va aprofitar o més ben dit, no pot aprofitar. La soprano anglesa Catherine Foster surt de manera convincent, passa la prova inclement d’uns Hojotoho amb solvència i sense fer-nos una trepanació al crani com estem acostumats. El seus aguts són precisos i per tant tenim una petita part del rol resolta, però Brünnhilde és molt més que aquesta sortida i fins i tot molt més que la Brünnhilde de Die Walküre, on Foster m’ha semblat prou correcta per merèixer ser present a Bayreuth, tot i que el rol crec que no és exactament per a una veu més aviat de lírica. Del volum no puc dir res, ja que pràcticament la majoria dels cantants em semblaven ser posseïdors de veus amb no gaire volum, quelcom que a Bayreuth sabem que no es definitiu però si en altres teatres sense els privilegis acústics del Festpielhaus.
En l’anunci de la mort, l’escena amb Sigmund del segon acte, es va fer palesa la manca de cos vocal dramàtic per esdevenir una Brünnhilde clàssica. És un anunci insignificant. En aquest sentit podríem dir que Foster està més a prop de la vocalitat d’una Behrens que no pas d’una Stemme, tot i que l’enyorada Hildegard tenia una temperament dramàtic que no he sabut trobar, de moment, en la soprano anglesa, bastant similar a la seva col·lega i compatriota Anne Evans amb Barenboim en el Bayreuth dels noranta.
És una Brünnhilde ara per ara de “petit format”, tot i que hem millorat respecte a Rings anteriors. La propera temporada al Liceu podrem comprovar, volums i cos, alhora que comparar amb una dramàtica de veritat, ja que s’alterna amb Theorin.
Wolfgang Koch (Wotan) i Claudia Mahnke (Fricka) a Die Walküre acte 2on Bayreuth 2013 Producció Frank Castorf Foto Enrico Nawrath
Hem escoltat al grup de valquíries molt pitjor i algunes vegades (no moltes) molt millor. No és gens fàcil fer el que han de fer les germanes de Brünnhilde i més aviat hem d’escoltar crits, esgarips i laments ben allunyats del que havia previst Wagner per a la primera escena del tercer acte.
El grup, fent gal·la de la petitesa de Foster, es solidaritza amb la germana i ens ofereix una globalitat poc destacada, ben allunyada del que podíeu escoltar ahir a Verbier, on les valquíries del Mariinski signen càtedra com en el disc (són les mateixes). A Bayreuth aproven, faltaria més, però malgrat comptar entre elles a la mateixa Fricka, la Erda i la mateixa Waltraute que ens haurà de captivar a Götterdämmerung, no vaig saber apreciar la contundència que sempre ofereix tenir una Gerhilde i una Ortlinde aspirants a futures Brünnhildes.
No voldria que de tot plegat traguéssiu la conclusió que no m’ha agradat, però és que suposo que convindreu amb mi que avui es poden presentar Tetralogies millors que aquesta de Bayreuth i no em feu dir el motiu, potser és pur romanticisme, però en a mi m’agradaria que el millor Wagner, el referent, sortís del bressol.
Us deixo amb l’inici del tercer acte fins l’emotiu comiat de Sieglinde “O hehrstes Wunder!”.
Die Walküre acte 3er bayreuth 2013 Producció Frank Castorf, fotografia Enrico Nawrath
Richard Wagner DER RING DES NIBELUNGEN
Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert – Jens Crull
DIE WALKÜRE
Siegmund Johan Botha
Hunding Franz-Josef Selig Wotan Wolfgang Koch
Sieglinde Anja Kampe
Brünnhilde Catherine Foster
Fricka Claudia Mahnke Gerhilde Allison Oakes
Ortlinde Dara Hobbs
Waltraute Claudia Mahnke
Schwertleite Nadine Weissmann
Helmwige Christiane Kohl
Siegrune Julia Rutigliano
Grimgerde Geneviève King
Rossweisse Alexandra Petersamer
ENLLAÇOS mp3
Demà parlarem de Butterfly altre cop, povera piccina, tan insistent com en Richard… i després un no parar wagnerià durant uns quants dies, mana el bicentenari.
IN FERNEM LAND 
Per me finora tutto molto deludente. Cast modesto e direzione che solo a tratti trova il tono giusto. Un Ring decisamente minore.
M'agradaM'agrada
Per me, è non solo per me fortunatamente, Petrenko mi sembra straordinario, per quanto riguarda al cast, siamo d’accordo, abbastanza deludente.
M'agradaM'agrada
Vaig assistir a aquest Ring. Es el meu segon Ring a Bayreuth i tant per la meva edat, perquè ja no soc jove, com per la perspectiva, potser no en veuré cap més.
D’aquest el que se salva és l’orquestra, però és un Ring tocat sense majestuositat ni solemnitat. Claredat, com es diu ara, i algunes pífies. Sort del so de Bayreuth!!! I de la professionalitat dels mestres de l’orquestre que ja ho saben de memoria. D’una altra manera, això no passava de ser un Ring de teatre de tercera.
La posada en escena, sense cap coherencia i passada de moda. Estètica dels 90s, sobretot a l’Or. I tocs de cinisme/ironia que no ajuden gens.
Dels cantatnts ho heu dit tot. Només us comento que vaig estar a punt d’adormir-me en l’escena entre Brunnhilde i Siegmund. Tot dit. Els grans cantants ja no volen anar a Bayreuth o s’en despedeixen a meitat de les representacions. Als nous els convé perquè fan un DVD, es donen a cinèixer i així cauen els contractes. I alguns es deixen acaronan les orelles per uns aplaudiments injustos, com ara els de la Foster, a qui li falten moltes Brunnhildes per arribar a ser un referent.
Penso que el patronat de la fundació que ara dirigeix el Festival hauria de repensar quin és el paper que ara hi juga la família, que ja no té la majoria ni demostren ser els millors per decidir. I no es pot jugar amb el diner públic ara, per posar en escena genialitats de qui sigui, es digui com es digui. Ni tan sols a Alemanya.
Senta
M'agradaM'agrada
Hola Encarna, benvinguda a IFL i moltes gràcies per deixar-nos una crònica tant de primera mà.
Wagner es pot fer molt millor, Wagner es fa molt millor. És trist que Bayreuth ja no sigui garantia de res i que malgrat tot el maltractament, sigui sent un referent, però de continuar així ho serà per poc temps. Feia molts anys que no succeïa el que està succeint aquest anys, es troben entrades pel mateix dia de les representacions de Tannhäuser.
Gràcies per comentar i esperem que no sigui la darrera vegada
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies per la crònica, i pels enllaços, es clar! Personalment estic totalment d’acord amb tu en quant a Petrenko, m’ha sorprès molt gratament i de l’Or em quedo amb la Claudia Mahnke i la Nadine Weissmann (que, com bé dius, ja vam gaudir al GTL). Decebut també amb el Norbert Ernst, tant que m’ha agradat sempre, al menys en directe…Sí que vaig trobar una mica “desmandada” la percussió a la baixada al Nibelheim, no sé si et va passar el mateix, potser eren coses de la retransmissió…Certament és una pena no contar amb un Wotan com en Terfel perquè en Koch a la Valquíria està molt apagadet. El millor en aquesta darrera propoosta per a mi són en Siegmund, Hundig (que dos dies abans havia cantat el Daland!) i Siglinde. En quant a la producció, crec, per les imatges que he vist i pel que he llegit, que pot ser més interessant del que “a priori” pugui semblar, la veritat és que tinc molta curiositat…això de descontextualitzar l’escena de les coordenades temps-espai, no solament en tot el cicle, sino en cadascuna de les seves parts de forma independent, i presentar-les sense seguir cap ordre cronològic, pot ser una proposta molt estimulant. A veure si algun dia tenim la sort de poder-la veure, ni que sigui amb DVD. De moment ens podem contentar en veure l’Holandès de la inauguració: es veu que el van fer al cines (d’àmbit germànic) i clar, ja està penjat (íntegre!) al YouTube en 3 arxius, un per acte, si es que no l’han retirat…Ah! Cal tenir una mica de paciència perquè el so i la imatge no estan sincronitzats del tot…
Demà Siegfried
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Aquests ellaços us permetran veure més fotos:
Or:
http://intermezzo.typepad.com/intermezzo/2013/07/bayreuth-ring.html
Walkiria:
http://intermezzo.typepad.com/intermezzo/2013/07/bayreuth-ring-walkure.html
Siegfried:
http://intermezzo.typepad.com/intermezzo/2013/07/bayreuth-ring-siegfried.html
Capvespre::
http://intermezzo.typepad.com/intermezzo/2013/07/bayreuth-ring-gotterdammerung.html
Moltes gràcies pel teu comentari, Jaoquim. Estic d’acord amb tu que el Wotan de Terfel es molt superior al del senyor que el canta a Bayreuth, és més, crec que és el millor Wotan de la actualitat amb eixa veu que té de vellt tan bonica i varonil al temps que expresiva i dramàtica, apta pera l’enuig o la tendresa, per al piano(narració de Wotan davant de Brunhilda) com per al forte (invocació a Loge).
El que no m’agrada gens és l’escenografia. Está clar que solament disposem de fotos, pero és suficient. El regista ha tingut molt poca imaginació en fer petroli de l’or (petroli= or negre). A m´s, desvirtua totalment l’obra i ens pren el pel. Què tindrà que vore una obra de Wagner amb una GASOLINERA? És ridícil. I quina fatxa els germans gegants transformats en mecànics. Quin portent és aquest estafador! Que bé que ha agafat el “Koncept”, que diuen els pedants.
I es que és per a morir-se de riure és que les filles del RHin són unes putilllesde motel. Quina originalitat! Quina troballa! I una botifarra.. El regista tan “modern” s’ha limitat a plagiar a l’Anell de Boulez-Chéreau. Ací, les ondines també són putilles, però de presa hidràulica. Cap de les dues solucions m’agraden, però almeny, la segona esmentada és original i apareix aigua, que és on es suposa que le ondines estan nadant protegint l’or. En la versió d’aquest destructor d’art em pregunte jo :on nadaran les filles del Rhin? En petroli? En gasolina?
No us penseu que sóc un carca ple de naftalina. El regista ha de tenir llibertat per a treballar, però hi ha barreres que no pot passar? No es pot trair l’obra. No és admissible que el que es veu i s’escolta no tinguen res a veure.
Un exemple d’Anell que m’agradà moltísim va ser el de La Fura que tingué lloc al Palau de les Arts de València, a 25 minuts caminant de ma casa.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Jo trobo més problemàtiques les veus que la producció, sobretot perquè la part musical la coneixem i les fotos són això, simplement fotos i si al darrera d’aquestes imatges hi ha una història ben explicada que no traeix l’original, la forma poc importa.
El gegants no deixen de ser obrers i que portin un mono blau d’operari no em molesta gens, caldrà veure si són només imatges o si el que s’explica és prou consistent. Que l’or sigui daurat o negre poc importa, és el símbol del poder i aquest si que és un tret fonamental, com ho és l’ambició, la traïció, l’amor, la redempció, etc.
No m’agrada tant que les diferents jornades es descontextualitzin les unes de les altres en períodes diversos, aparentment inconnexes, però potser tot acaba tenint sentit.
De Petrenko n’esperava més, com de la Foster i Botha. Agradar-me de veritat, la Kampe, és una cantant de raça wagneriana pura, tot el contrari del Wotan descafeïnat.
A veure avui i dimecres, però tant Siegfried com Capvespre són més difícils i no sé si podran enlairar gaire el nivell.
M'agradaM'agrada
Sobretot si els períodes en que es descontextualitzen les jornades van en sentit invers del que hom podia esperar (l´estètica de la primera jornada sembla força anterior a la que reflecteix el pròleg) o són un batibull que dificulta contextualitzar (perquè m´agraden molt els cadillacs i els döner kebabs, però si me´ls posen plegats -com veig que fan al Capvespre- em perdo i ja no sé de quina època em parlen)
M'agradaM'agrada
De fet crec que la part mès actual cronològicament és el pròleg…No estarem pas dins d’un immens flash-back?????
M'agradaM'agrada
No seria gaire original si fos així, aquests directors són més retorçats….un flash back fins i tot ho entendríem 😉
M'agradaM'agrada
Moltes mercès Rex, pels enllaços, ara mateix en acabar el Siegfried els hi pego un cop d’ull!
M'agradaM'agrada
De res, home.
Rex
M'agradaM'agrada
Jo la producció l’hauria de veure tota sencera i seguida, per atrevir-me a dir-hi la meva, no crec que tot sigui tan simple i no em vull deixar influenciar per els de sempre. Les produccions a Bayreuth acostumen a madurar i algunes ben polèmiques acaben amb grans i generalitzats reconeixements. No sé si serà el cas, per ara “m’escandalitza” més que els cantants del bicentenari siguin més aviat mediocres.
Jo la producció de La Fura la trobo un pur artifici, buida i grandiloqüent. Comprenc que vosaltres l’estimeu tant, va ser un esdeveniment importantíssim, però les produccions de Carlus Padrissa m’han deixat de interessar, per repetitives i sobretot absolutament alienes als cantants, que esdevenen uns titelles més en mig de la seva paranoia.
Recorda el Siegfriewd penjat dels peus mentre cantava durant el segon acte de Götterdämmerung és quelcom que no he paït encara.
M'agradaM'agrada
Això si que és una veritat com un temple, al “temple” (mai millor dit) haurien de cantar les veus de referència i amb els millors directors musicals. Les produccions no haurien d’encapçalar les polèmiques i, si be hi ha autèntics horrors (com els darrers Mestres de la senyoreta Wagner o, sembla ser, l’actual Tannhauser) estic amb tú en que moltes acaben éssent reconegudes. Pensem si més no en l’anell de Chereau, producció odiada l’any de l’estrena i en canvi desprès de 5 anys, en acabar la darrera funció va desencadenar una “standing ovation” com mai no s’havia vist a Bayreuth…El temps posa les coses en el seu lloc.
M'agradaM'agrada
tal i com està el pati, per a mi les produccions, que deuen costar mols diners haurien de passar a un nivell de discreció econòmica, i invertir en portar els millors cantants i directors, canviant el règim d’assaigs i condicions laborals. La resta m’ha esgotat tant, que poc m’importa.
M'agradaM'agrada
Joaquim:
Tot és qüestió de gustos. Em el segon cicle, al Capvespre Carlus fa fer un canvi: ja no va posar cames per amunt a Siegfrien. Molt millor així.
He vist dues produccions més de la Fura a València: “El martiri de Sant Sebastià” i “Els troians”. En els dos casos les vaig trobar agradables visualment i sense massa desvirtuacions de les obres respectives.
Sí que és de veres allò que dius sobre que tracta als cantant com titelles. Afortunadamnet no sempre. Quan els canntants anaven dins dde les maquinetes com si foren robots tenim el problema que no poden actuar, cosa que és tan important com cantar.
Matti Salminem et donaria la raó. En una estrevista de l’època va dir que no li agradava tant de trasto sobre l’escenari. Criticà als regidor que desfiguraven l’obra per cridar l’atenció, i va confessar que L’Anell que més li agradava on havia treballat va ser el de Boulez-Chereau.
Salut i moltes gràcies pel teu treball. El teu blog li’l recomane als amics i coneguts. L’últim va ser un amic que es connecta des de Puerto Rico.
Rex
PD. Sobre l’escenografia del Ring de Bayreuth, es podia sentir per la ràdio com bramava la gent l’escenografia i aplaudia els cantant. És simptomàtic que tot i ser el primer cicle, el director d’escena no ha eixit a l’escenari.
A vore si pengen algun youtube i eixim de dubtes.
M'agradaM'agrada
El director d’escena va sortir ahir a saludar desprès del final del Capvespre i va rebre una bronca descomunal…fins i tot es va enfrontar amb el públic!
M'agradaM'agrada
Objectiu acomplert, pujada de l’auto-estima, el ego, i el compte bancari en un futur immediat.
Tot forma part de la venda del producte
M'agradaM'agrada
El que és més important en moltes de les produccions fureres, les del Carlus sobretot, és l’envoltori visual, i potser el missatge, no et diré que no, però obviant els cantants, per a ell estic segur que el molesten i millor seria col·locar-los a un lateral poc visible però audible, mentre tots els seus enginys, grues, robots i exercits de comparses fan coses enmig d’un escenari bigarrat amb l’ajuda de vídeos insistents que recorden els salva pantalles de molts ordinadors.
Tan visual com fatigant.
M’estimo més Carsen en la seva probressa (de moment), al menys fa treballar als actors/cantants al voltant d’una història. També la proposta de kasper Bech Holten per a l’òpera danesa em sembla molt treballada i estimulant.
M'agradaM'agrada
Segur que editaran aquest Ring en DVD, vaja!, m’ho imagino, però esperaran una mica per polir i espero que canviar a alguns cantants del cast.
Ben mirat o escoltat, n’han de canviar uns quants… 👿
El Siegfried va ser penós i a veure com va el Capvespre, però el tema tenor és complicat, tot i que a Bayreuth crec que seria millor que el cantés kerl, que si a La Bastille costava sentir-lo, allà segur que no té tants problemes, i cantar, canta molt millor que Ryan.
M'agradaM'agrada
Lo de trobar un bon Siegfried avui en dia ja és pitjor que la pròpia meledicció del Nibelung. 😉
M'agradaM'agrada
Ves a saber si és la veritable maledicció, i nosaltres pensant amb l’anell.
M'agradaM'agrada
El que hem escoltat fins ara m’agrada bastant, potser si que el Wotan fa figa però el conjunt és prou notable com per creure que els canvis quasi radicals en l’equip vocal, han sigut necessaris i positius.
Avui en Ryan haurà de esmerçar-se molt.
M'agradaM'agrada
No sóc tan optimista i Ryan em tortura
M'agradaM'agrada
He sentit només el final del 1º acte de La Walkiria i part del 2º.M’ha agradat molt Petrenko i l’orquestra.
Tinc debilitat per Anja Kampe ,malgrat el seu registre superior problemàtic, la trobo tremendament expressiva(fremissante dirien els francesos).
Amb Botha em passa una mica com a tú ,és molt correcta pero força pla i té el handicap que el físic + la poca habilitat escènic l’empitjoran.
Li vaig veure la Brunhilde del Siegfried a Catherine Foster(1975) a Hamburg l’any 2009 i la veu era gran,bonica i l’afinació exacta.Com tú dius aquestes veus wagnerianes més dramàtiques s’han de valorar dins de la sala .Desde fora és fácil trobar en un mateix cantant i funció gent que el deixa a parir i gent que el troba esplèndid(aquesta disparitat de criteris escapa de la meva lògica)
Per cert m’ha agradat mooolt Claudia Mahnke: implicació i cant del més alt nivell.Tinc ganes de sentir-la en directe.
Demà espero tenir temps de sentir Wolfgang Koch que a Munich la crítica va dir que era perfecte per Telramund.A Hamburg va fer l’Alberich i va estar molt be.
M'agradaM'agrada
L’afinació de la Foster va tenir algun dubte, no a la sortida, però si que en alguns moments va calar, però això no m’acaba de preocupar tant com la veu de poca presencia dramàtica així com el seu fraseig més aviat rutinari. Esperem a veure que passarà avui a Götterdämmerung, on ha de fer una gran exhibició dramàtica.
Ara bé, Koch si que crec que després d’escoltar les tres participacions et puc dir que és clarament insuficient.
Sense Wotan, sense Siegfried i amb una Brünnhilde de petit format, la veritat, de cara l’any vinent caldria fer reformes, però a Bayreuth són tossuts, la genètica Wagner és capgrossa.
M'agradaM'agrada
Jo vaig disfrutar bastant escoltant-ho l’altre dia per la ràdio. Em va semblar que menys el Wotan la resta anaven de notables a molt bé, la millor la Sieglinde de Kampe, que és actualment una de les 2 millors sieglindes junt amb Westbroek, fantàstica!
J.Botha doncs escoltat no està malament, segurament és l’alternativa possible a Jonas Kaufmann, i no falla, no és que sigui gaire emocionant, però compleix molt bé.
Foster crec que millorarà molt al teatre, ens agradarà segur… És una mica lírica pel rol, però no fa patir gens, la veu és bonica i com ha dit Dandini, mai desafina. Per a mí va estar molt bé, alguns comentaveu que no n’hi havia prou, però per a mí, sí… jejeje No em va semblat tan freda… tot i això crec que amb theorin que al teatre és de lo millor de l’actualitat ens ho passarem millor.
El Wotan no en parlo, em sembla totalment insuficient.
La Fricka em va semblar molt bona, em va transmetre molt bé els seu personatge, molt bé.
Les Valkíries feien pena…
Lo millor la direcció de Petrenko, al mateix nivell que la de Thielemann, per a mí. Em va arribar en els moments clau i va ser molt teatral, ja t’ho imaginaves tot. Em va entusiasmar!
En fi… segur que es poden trobar repartiments millors actualment, però aquest, menys el Wotan és molt correcte.
M'agradaM'agrada
Insisteixo, a Die Walküre va calar al tercer acte, però això pot ser un accident, no sembla efectivament una cantant que desafini, ara bé, no és gens dramàtica, més aviat sembla que li rellisqui el que canta, i sigui perquè Koch és com una sabata o que ella no és precisament una gran dramàtica, fa que el tercer acte sigui vocalment pla i tan sols Petrenko treu petroli d’una orquestra, com sabem, fabulosa.
M'agradaM'agrada
He escoltat el que ens has deixat,m´ha agradat molt l´orquestra.
M'agradaM'agrada
Sense dubte, va ser amb Petrenko, el millor.
M'agradaM'agrada
I’m sorry, but I don’t speak català. Thank you very much for your links and a lot of compliments for your beautiful site. I have heared only the Rheingold and spots of Walkure. I agree about Koch, a “little” Wotan. Foster in my opinion is very interestling: in the past years at Bayreuth we have had Anne Evans, with little volume; and Schnaut, with high volume and barks; I prefer Evans… I didn’t like Botha, but I’d like Kampe. I cannot judge Castorf only by the photos. Finally, for me the winner is Petrenko: stunning in Rheingold and little less in Walkure, but his lecture is diametrically opposed to those creamy and pompous of Thielemann.
Good bye, thank you and a lot of compliments!
Pietro Bagnoli, Milano, Italy
M'agradaM'agrada
Ciao Pietro, puoi scrivere in italiano.
Koch un piccolo e cattivo Wotan, anche piccola la Brünnhilde di Foster e piccoli Loge, Donner, Alberich,…
Non sembra un Ring del bicentenario, peccato.
Grazie per commentare
M'agradaM'agrada
Ciao Joaquim. Io non sono contrario a voci chiare e penetranti in Brunnhilde: se penso alla già citata Gabriele Schnaut, a Jane Eaglen o Luana DeVol, credo – per quello che ho sentito – di preferire nettamente la “voce piccola” della Foster che, comunque, si sforza di dare un senso a quello che dice invece di riversare tonnellate di suono prive di logica. Poi, ovviamente, stasera con “Gotterdammerung” ci saranno ben altri problemi, ma sei così sicuro che una voce “grossa” possa risolverli?…Per quanto mi riguarda, meglio la Herlitzius – che è stata l’ultima vera *grande* Brunnhilde a Bayreuth – di Linda Watson o di Irène Theorin, che hanno voci più grandi ma non necessariamente meglio proiettate.
Io penso che occorra una voce forte, agile, squillante, ben proiettata; non so se la Foster abbia queste caratteristiche, troppo poco per capirlo la Brunnhilde di “Walkure”. Però penso che possa essere una strada interessante da intraprendere.
Grazie ancora dell’ospitalità e complimenti per il sito, proprio bello!
Pietro
M'agradaM'agrada
La cosa, caro Pietro, non è la dimensione della voce è l’adeguatezza della voce, qualcosa di molto diverso.
La Foster non ha la tessitura, ne anche un spessore consistente del registro centrale e grave. La voce perde ogni presenza quando lei sta cantando, non parlo della intensità.
Il cantante in duetto con Siegmund scompare e non è non ha nessun eroismo e sconvolgimento emotivo che è necessario per fare una immolazione convincente.
Se fosse una questione di volume della voce, non mi interessa molto, almeno a Bayreuth, ma non ha personalità vocale, né la forza tragica.
Vero, non si soffre molto, e non fa male all’orecchio, che è molto, ma per me, non è ne mica sufficiente.
M'agradaM'agrada
uf, creo que estoy entrando en el “celo wagneriano” anual.
M'agradaM'agrada