JOHAN BOTHA (1965-2016)

18 dies després de publicar un apunt dedicat a Daniela Dessí arran de la seva injusta i imprevista mort, em dol fer-ne un altre dedicat al tenor sud-africà Johan Botha.

No fa gaires mesos l’amiga Karin de Viena em deia que no tenia bones noticies del tenor Botha, que estava malalt i que semblava que la malaltia era greu. Després va venir la renuncia de l’Otello al Festival de Pasqua de Salzburg  i després masses mesos de silenci, fins avui que les xarxes ens ha escopit la noticia, una d’aquelles noticies que sempre que ens parlen de la mort d’un personatge conegut i estimat, d’un artista, d’un cantant d’òpera ens dol especialment, però que com va ocórrer amb la soprano genovesa que encara no havia complert 60 anys, els 51 anys acabats de fer del tenor la fa més incomprensible i difícilment assumible, no tocava i Botha tenia encara molt i molt bo per oferir, perquè la veu del tenor Botha estava en un moment de plenitud magnífic. Continua llegint

INSISTINT AMB EL TANNHÄUSER

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Ves per on i amb l’inestimable ajuda dels follets entremaliats que ho fan possible insistiré amb la darrera versió del Tannhäuser al MET que va ser motiu de l’apunt de diumenge passat, arran de la transmissió pels cinemes de mig món.

Molts esperàveu aquesta insistència malgrat que molts també som els que creiem que és una versió més, res especialment rellevant si no fos perquè feia anys i panys que no escoltàvem un tenor cantant aquest rol amb la suficiència que ho va fer Johan Botha. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TANNHÄUSER

El 22 de desembre de 1977 s’estrenava al MET sota la direcció de Jame Levine, la nova producció que Otto Schenk va fer de Tannhäuser (McCracken, Rysanek, Weikl, Bumbry,Macurdy),  una producció que ja va néixer antiga , només cal veure alguna fotografia de la producció que Wieland Wagner va fer de la mateixa òpera al Festival de Bayreuth, vint-i-tres anys abans que Shenk al Met, per adonar-se’n que mentre que la de Wieland encara  ens agradaria avui, la de Schenk exaspera fins i tot als més ultra ortodoxes del conservadurisme wagnerià, senzillament perquè resulta teatralment plana i plàsticament ridícula, amb un vestuari impossible (cavalcada de reis de ciutat provinciana) i una escenografia que després dels dos primers minuts que ens permet admirar el grau de hiperrealisme proposat, deixa de interessar, senzillament perquè si l’òpera també és teatre, que ho és, en aquesta producció no n’hi ha. Sorprèn que quasi 38 anys després de la seva estrena, el MET encara conservi aquesta antigalla. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DIE WALKÜRE

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia  © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Veritablement els detractors de Kirill Petrenko, que els hi ha, ho tenen difícil per menystenir la important tasca que per tercer any consecutiu està fent a Bayreuth amb la direcció d’aquest Der Ring des Nibelungen, que amb la primera jornada oferta ahir més el pròleg de dilluns, ja ha presentat a gran part de la plantilla vocal, a manca del proper Siegfried i els miserables Gunter i Hagen al Capvespre, una plantilla que a manca de sorpreses no destacarà per comptar amb intèrprets que quedin a la memòria de qui porta uns quants Rings a l’esquena i que es coneixedor d’una història fonogràfica imponent, ja sigui dels propis arxius de Bayreuth com d’altres primers teatres.

Tot i les renovacions d’alguns dels intèrprets de les edicions anteriors, la de més impacte és el canvi del Siegfried de Ryan per el Siegfried de Vinke i d’això ja en parlaré en el proper apunt bayreuthià, la base continua sent la mateixa, i en aquesta Die Walküre repeteixen els mateixos i quasi us diria que podria tornar a escriure el que vaig escriure l’any passat  ibcontinuaria sent perfectament vàlid, si bé és veritat que Wolfgang Koch ha intentat engrandir l’abast del seu Wotan, amb moments que tendeixen a ser dignes, sense que l’autoritat de Wotan acabi d’imposar-se mai perquè la seva veu és massa limitada per aconseguir-ho, començant per una mancança absoluta de greus que ridiculitza qualsevol intent del baríton en fer veure el que és evident que no és. Ha aprés a acabar el comiat del tercer acte, tot i que en prou feines deu poder dir fava en acabar, ja que arriba justíssim de forces i sense a penes fiato. Continua llegint

INSISTINT EN DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG AL MET 2014

"DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. " Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

“DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. ” Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

Semblava que no l’arribaríem a tenir mai però finalment s’ha fet possible, just quan comencem una intensa setmana wagneriana, també a IFL

Per fi puc oferir-vos el vídeo de la representació de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc el passat 13 de desembre de 2014 en el Metropolitan Opera House.

Com que han passat uns quants dies, si no recordeu el que varem dir tots els que la varem veure i crec que gaudir, aquí us deixo l’enllaç de l’apunt que vaig escriure arran de la transmissió al cinema: Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud. Continua llegint

BAYREUTH 2014: DIE WALKÜRE

L’apunt d’avui no por reflectir la meva opinió com els altres tres dedicats al Festival de Bayreuth del 2014, ja que vaig escoltar Die Walküre a betzagades i com que posar-me a escoltar aquesta òpera a mitjanit, tenint que anar a treballar l’endemà, em sembla una temeritat, us deixaré un tast del que m’ha semblat el que he escoltat.

El gran triomfador de la vetllada és Petrenko que es creix amb una direcció molt vigorosa, lleugera però no per això relaxada, ja que el discurs es tens i mai decau, m’agrada molt aquesta manera d’entendre el Ring, si bé estem a les antípodes del meu referent, cosa que no vol dir que accepti altres punts de vista.

L’orquestra respon de manera exemplar i tot i que hi han hagut alguns desajusts, no crec que siguin totalment censurables a la direcció. Continua llegint

DIE FRAU OHNE SCHATTEN (Botha-Pieczonka-Polaski-Koch-Pankratova;Petrenko-Warlikowski) vídeo

Der Geisterbote (Sebastian Holecek), Die Amme (Deborah Polaski) i Die Kaiserin (Adrianne Pieczonka) a Die Frau ohne Schatten (Munich 2013) Producció de Krzysztof Warlikowski Foto © Bayerische Staatsoper

Der Geisterbote (Sebastian Holecek), Die Amme (Deborah Polaski) i Die Kaiserin (Adrianne Pieczonka) a Die Frau ohne Schatten (Munich 2013) Producció de Krzysztof Warlikowski Foto © Bayerische Staatsoper

Qualsevol nova producció de Die frau ohne schatten és un esdeveniment i si aquesta nova produció és de l’Òpera Estatal de Baviera encara més,, però si a més a més, el director musical és Kirill Petrenko, que inaugura així la direcció musical de la casa, aleshores l’esdeveniment pren caràcter de històric. Ja veurem si la història es portarà bé amb la producció del director polonès Krzysztof Warlikowski, però deixo com sempre, la producció pel final.

Petrenko no podia tenir una estrena més sonada i feliç, ja que la direcció d’aquest esplendorós monument operístic és un dels grans triomfs, amb una varietat extraordinària de sensacions i vivències per a cadascuna de les escenes i dels importants interludis que les separen i que esdevenen una meravellosa demostració del control i domini del director rus, com un dels noms importants del present operístic, de gran transcendència teatral i inspiradíssima efusió lírica. Els temps són més aviat àgils i la seva direcció contagia força i lirisme en dosis perfectament desgranades, obtenint de l’orquestra un esplendor sonor de d’alta qualitat, que podreu apreciar molt bé si escolteu el vídeo que us proporciona, utilitzant un equip audiovisual de categoria, ja que tant la imatge com el so, són molt bons.

Pel que fa als cantants cal dir que les dues parelles protagonistes voregen un nivell excepcional, sobretot Pieczonka (Kaiserin) i Elena Pankratova (Färberin). L’estàtic Johan Botha ho compensa amb una prestació vocal magnífica i  el Barak de Wolfgang Koch ho humanitza tot, que prou falta fa entre tanta “falconada”. La dida de Deborah Polaski sent bona, no està a l’alçada dels altres quatre, i és que jo crec que per aquest rol cal una veu més de mezzosoprano amb un registre greu quasi acontraltat que imposa i fins i tot atemoritza, sense que mai sembli que la cantant que ho interpreta sigui una gran cantant en fase caduca, que és el que acaba sent la soprano nord-americana, que tot i conservar la veu no pot evitar les tibantors que sempre l’han caracteritzat en els aguts,  sense tenir el registre de mezzosopran dramàtica que el rol reclama. A la seva darrera escena del tercer acte li falta dimensió tràgica, tant vocal com escènica.

© Wilfried Hösl Einsteinstraße 171, 81675 München,

Elena Pankratova (Färberin) caient en el parany que li prepara l’Amme de la Kaiserin a Die Frau ohne schatten Munich 2013 Foto© Wilfried Hösl Einsteinstraße 171, 81675 München

Pankratova està magnífica en un rol complicat i extrem, exhibeix una veu veritablement dramàtica amb una seguretat i precisió envejable. Si al natural sona com a la gravació és una autèntica dramàtica, un prodigi. Igualment la soprano canadenca Adriana Pieczonka, signa una Emperadriu fabulosa per recursos i expressivitat, sempre segura i amb una línia de cant de seductora autoritat i bellesa.

Si Botha no tingués el problema perimètric que té, potser no tindria un instrument tan privilegiat, però la veritat és que costa vèncer una presència tan hieràtica i estàtica, si bé el personatge de l’emperador ho permet, ja que pràcticament no pot fer res sobre l’escena. És un handicap que seria insalvable si la veu no tingués la qualitat que té i el cant fos tan elegant que quasi sembla fàcil, quan tots sabem que no ho és.

Pel que fa a Koch dóna perfectament la mida humana de bonhomia i incomprensió que envolta el rol, si bé en algun moment m’hagués agradat una mica més d’unitat vocal en tot el registre.

La resta del extens repartiment està a una boníssima alçada començant per Sebastian Holecek i acabant per la darrera dels simbòliques criatures alades que inunden la críptica i fascinant història.

El compte és senzill de seguir, però Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal la encripten de tal manera que el carreguen d’una simbologia  i transcendència que voreja la pedanteria intel·lectual.

Ara bé,  tenia que arribar Krzysztof Warlikowski per acabar d’embolicar la troca Continua llegint

BAYREUTH 2013: DER RING DES NIBELUNGEN (1/2)

Das Rheingold a Bayreuth 2013, producció de Frank Castorf. Fotografia: Enrico Nawrath

Das Rheingold a Bayreuth 2013, producció de Frank Castorf. Fotografia: Enrico Nawrath

Després de les dues primeres entregues del culebrot wagnerià per excel·lència, en la nova proposta bayreuthina que signen Kirill PetrenkoFrank Castorf davant d’un planter de cantants també nous, al menys al turó verd, ja poden fer una composició de lloc, al menys de la part musical i vocal, sense deixar-nos endur per unes fotografies estàtiques que poden desvirtuar una proposta escènica fins i tot interessant.

El més notable del pròleg i primera jornada ho he trobat en la direcció de Kirill Petrenko, que ja ens havia deixat un esperançador Rheingold amb l’Accademia santa Cecilia.

El director rus és molt clar en la seva exposició vigorosa  i també contundent. Res de tempos allargassats i morositat discursiva, ja des de el preludi de Das Rheingold, no voldria vulgaritzar el concepte, però diria que Petrenko va per feina, no s’entreté entre els revolts i les profunditats del Rhin, no debades sembla ser que estem en mig de la Ruta 66 de la Amèrica profunda i a la benzinera se’ls ha girat feina, amb una piscina en mal estat on només fan que donar-hi voltes tres gentils senyoretes amb perruques roses i tacons, habituades a fumar i a les lluminàries de colors, noies de Motel. Continua llegint

CONCERT DEL BICENTENARI A BAYERUTH: Westbroek,Botha,Youn, Thielemann (vídeo)

Christian Thielemann dirigint el concert del bicentenari al Festspielhaus de Bayreuth amb Kwangchul Youn, Eva-Maria Westbroek i Johan Botha. Foto: David Ebener

Christian Thielemann dirigint el concert del bicentenari al Festspielhaus de Bayreuth amb Kwangchul Youn, Eva-Maria Westbroek i Johan Botha. Foto: David Ebener

Després d’un parèntesi de rècord tornem a les celebracions wagnerianes amb el concert que va tenir lloc el mateix dia 22 al lloc més emblemàtic, el Fiestspielhaus de Bayreuth, amb l’orquestra del Festival i amb el gran director wagnerià Christian Thieleman, per tant el nivell d’excel·lència estava garantit.

Els cantants escollits per cantar el primer acte de Die Walküre, que va ser la primera obra del programa, eren de solvència contrastada, però ja veureu que esperonats per l’exclusivitat de la cita, es van créixer i van fer un primer acte extraordinàriament intens, encara us diré més, si s’escolta  jo crec que encara millora més, contràriament al que succeeix sempre, però tractant-se d’una versió en concert i tenint en compte que Thielemann no té una especial seducció gestual dirigint, ni que Westbroek exhibeixi un pentinat realitzat pel seu pitjor enèmic, per no parlar de Johan Botha i el seu gest monolític i petri. Ara bé quan comencen a cantar i els escoltes amb deteniment, el resultat és sublim.

Thielemann té molt a veure, ja que la intensitat dramàtica creixent des de el tempestuós preludi fins l’esclat  eròtic/musical del final, és entusiasmant, i la resposta sumptuosa i abrandada de l’orquestra, aquest cop lluint presència a dalt de l’escenari és enlluernadora. M’interessa saber com devia sonar l’orquestra a dalt de l’escenari, acostumats al fossat miraculós, la sonoritat sense sordina devia produït més d’una sorpresa als habituals del Festspielhaus. Continua llegint

PARSIFAL AL FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2013

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Encara sota la influència i commoció del Parsifal al Metropolitan Opera House de Nova York, que va assolir l’excel·lència musical i vocal, ens arriba la proposta del Festival de Salzburg, edició Pasqual, que amb la deserció de la Berliner Philharmoniker, orquestra per la que va ser creat el Festival en èpoques vonkarajanianes, i que ara s’han estimat més acceptar la suculenta oferta econòmica de la competència, el Festival de Baden-Baden, substituïda amb la prestigiosa, luxosa i emèrita Staatskapelle de Dresden sota la direcció del grandiós Christian Thielemann.

Thielemann que jo cada vegada veig més a prop de la titularitat de la Berliner una vegada Rattle acabi el contracta, s’allunya del misticisme estàtic i contemplatiu de Daniele Gatti i ofereix una versió també esplendorosa, més àgil, lírica i quasi diria que idíl·lica en els moments més místics, densa i dramàtica en el segon acte, amb l’immensa complicitat d’una Staatskapelle de sonoritats riquíssimes i de superba qualitat tímbrica que sota la inspirada direcció del director alemany fan que l’experiència musical sigui extraordinària. Continua llegint

PARSIFAL (I): EL VÍDEO DEL PRIMER ACTE


Pape

Abans que començar com a endimoniats a baixar arxius sense llegir res més, us vull informar del resultat del concurset de In Fernem Land’s:

Els quatre tenors, magnífics tots ells com a Lohengrin, que formaven una única unitat en el In Fernem Land eren actuals, o quasi, ja que un d’ells el segon deu estar a punt de retirar-se vist l’estat actual de la seva veu. Son:

Klaus Floriant Vogt  a Bayreuth

Ben Heppner a Dresden

Johan Botha al Japó

Jonas Kaufmann a la Scala

Tots ells poden rivalitzar amb qualsevol dels tenors històrics, més enllà de la veu, ho canten francament bé, a mi m’agrada moltíssim la versió de Johan Botha, que també es pot veure a Youtube, però per no condicionar,. és molt millor escoltar-lo, la versió sencera és magnífica, plena de pianos i mitges veus sensacionals. les altres són prou conegudes i venerades.

Han participat per ordre d’arribada: en Jan, Paulo, Patricia, Simone, Santi, Xavier, Colbran i Javi

El primer en respondre correctament els tenors és en JAN, FELICITATS !!!, ets un crack! va contestar a les 18:53, tant sols ha tornat ha fer el ple en Javi que ha escrit i participat per primera vegada  i l’hem de felicitar i donar la benvinguda.

Moltes gràcies a tots.

I ara l’apunt d’avui Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint

DIE WALKÜRE Acte 1er (STEMME-BOTHA-PETRENKO-HARDING)

Nina Stemme – Foto Cory Weaver

El mateix dia que a Amsterdam es produïa l’apunt d’ahir, amb Les pêcheurs de perles de Georges Bizet, a Estocolm tenia lloc un concert amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, sota la direcció de Daniel Harding, dedicat integrament a Richard Wagner, i on es va interpretar el preludi i els encanteris del Divendres Sant de Parsifal i el primer acte de Die Walküre.

No disposo dels fragments de Parsifal, però si del primer acte de Die Walküre, que comptava amb un tercet protagonista molt engrescador, encapçalat per Nina Stemme, una de les Brünnhilde més solides de l’actualitat, cantant una Sieglinde d’impacte, el sòlid tenor sudafricà Johan Botha donant la rèplica en un Siegmund molt important i el cada dia més consolidat Mihail Petrenko, com a Hunding. La magnífica orquestra de la Ràdio Sueca està dirigida amb excel·lent alé wagnerià per Daniel Harding, al que fa uns quants dies qüestionava en la seva direcció d’Ariadne auf Naxos straussiana de Salzburg.

És un primer acte superb gràcies a la conjunció d’una direcció amb tremp i sobretot unes interpretacions d’esplendor vocal molt poc habitual en el cant wagnerià actual, més aviat descafeïnat. Stemme llueix un centre vellutat vorejant la tessitura de mezzosoprano que tan bé li escau a les grans Sieglindes, sobretot si tenen un Siegmund tan heroic, sòlid i musical com Botha, donant la rèplica. A Petrenko potser li manca un veu més malèfica, però està també magnífic.

No us ho perdeu, de veritat, és un primer acte d’aquells que engresquen Continua llegint

EL 21 DE JUNY DIA DE LA MÚSICA: LA NOVENA DE BEETHOVEN AMB BARENBOIM

Les muses del Palau de la Música Catalana són obra de l’escultor Eusebi Arnau i el mosaïcista Lluís Bru.

Avui es celebra el dia de la música.

No tinc constància que els grans equipaments musicals barcelonins hagin preparat alguna cosa especial per celebrar aquest dia, però aquest any a In Fernem Land si que he decidit celebrar-ho.

Per l’ocasió he escollit la novena simfonia de Ludwig van Beethoven, una obra d’aquelles que ni cal presentar, en un concert celebrat el passat dia 1 de juny al Teatro alla Scala de Milà, amb l’orquestra i el cor de la casa dirigits per Daniel Barenboim, i amb la soprano Anne Schwanewilms, la mezzosoprano Daniella Barcellona, el tenor Johan Botha i el baix René Pape, com a quartet solista per la part vocal del quart moviment. Continua llegint

DIE FRAU OHNE SCHATTEN A LA SCALA

Die Fra ohne Schatten Producció de Claus Guth per la Scla de Milà. Emily Magee (Die Kaiserin)

Die Fra ohne Schatten Producció de Claus Guth per la Scla de Milà. Emily Magee (Die Kaiserin) Foto Monika Rittershaus

A la Scala tenen lloc durant aquest mes de març (fins el dia 27) les 6 presentacions de Die Frau ohne Schatten la genial i impressionant òpera de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal que les retallades o més  dit,  la gestió nefasta al capdavant del Liceu ens ha privat de veure-la el proper novembre en la temporada 2012-2013.

Les representacions del teatre milanès han comptat amb la direcció musical de Marc Albrecht, director que en aquests moments hauria d’estar preparant el doble programa Zemlinski si no hagués estat per aquesta esmentada nefasta direcció que ens ha deixat la temporada 2011-2012 feta un nyap. Albrecht en quedar lliure del Liceu va poder acceptar la crida del Teatro alla Scala per tal de substituir al mestre Semyon Bychkov que va haver de ser intervingut quirúrgicament i anul·lar les representacions. Continua llegint

UN DUO DIFÍCIL: Ariadne auf Naxos (Strauss)

Ariadne in Naxos, d'Evelyn De Morgan (1877)

Avui, després de contestar tots els comentaris del post d’ahir, pràctica esgotadora que mai m’havia pres amb aquesta diligència, us deixaré un llarg duo. Un fragment realment compromès, sobretot pel tenor.

Es tracta del duo final de l’òpera de Richard Strauss, Ariadne auf Naxos, la tercera col·laboració del músic amb el genial llibretista Hugo von Hofmannsthal. La unió d’ambdues personalitats ens ha deixat moments d’una bellesa esfereïdora i aquesta òpera amaga entre l’enrevessada estructura del pròleg i l’òpera, moments de màgia musical i vocal, com tan sols Strauss en els moments de màxima inspiració, és capaç de reflectir.

El duo precisament per l’extraordinària dificultat que la part del tenor exigeix, és difícil escoltar-lo amb la mínima dignitat i moltes vegades hem desitjat que s’acabés, per tal de no escoltar els esgarips del pobre Bacchus. Un tenor heroic, però alhora líric, que els autors volien que tingués la vocalitat del Walther von Stolzing wagnerià i que ha de ser capaç d’apianar tot mostrant la dolçor que la imatge d’Ariadne li transmet i alhora s’ha de mostrar heroic i decidit per fer front a les exigències extremes que el situen en la compromesa zona de pas amb perilloses, constants i exigents pujades als aguts més descarats. Quan diuen que Strauss odiava als tenors i els sotmetia a les tortures vocals més extremes, s’entén al escoltar aquest fragment, sobretot si el tenor s’en surt airós. Continua llegint

BAYREUTH 2010: Die Walküre

Wotan (Dohmen) i Brünnhilde (Watson) a Die Walküre a Bayreuth

El pròleg ja ho sabem, és això mateix, un aperitiu molt farcit i que no ens pot treure la gana, doncs ens queden tres plats molt consistents, que segons com, poden resultar indigestos.

L’aperitiu d’enguany, com us vaig dir ahir, m’ha semblat que tenia un bon vermut però que hi faltaven coses per picar, un aperitiu més aviat pobre i amb el perill que amb l’alt grau d’alcohol que Thielemann el serveix i sense menjar res una mica consistent, acabem tombats abans que els germans Welsungs cometin l’incest.

A la primera jornada del Ring, és a dir Die Walküre, ja no valen ni els vermuts ni les olives. És un plat molt calòric, que s’ha de cuinar amb molta cura i encara que el vi sigui d’un gran anyada i de les millors bodegues, ha de tenir unes viandes a l’alçada, sense elles, és millor anar directament a fer-se un bon entrepà de pa amb tomàquet i pernil. Continua llegint

EL TANNHÄUSER A TORINO 16.03.2010

Teatre Regio de Torí

En una setmana sobtadament wagneriana per capricis del atzar i per satisfacció poc dissimulada de qui us escriu cada dia, amb ganes de fer-vos una mica feliços, sempre que les circumstàncies ho permetin, avui us porto el Tannhäuser de Richard Wagner, que en versió de concert s’ha programat en dues funcions (el dia 16 i el 20 de març) de la temporada 2009-2010 del Teatro Regio de Torino.

L’esdeveniment m’ha semblat d’interès per portar-lo a In Fernem Land per dos motius, a part de ser un Wagner que per a mi és sempre motiu suficient per ser infernemlajat, per la direcció musical de Symon Bychkov i el primer Tannhäuser del tenor sud-africà Johan Botha.

El Regio de Torí és un dels teatres importants d’Itàlia, de gran tradició i que es disputa el segell de teatre wagnerià amb el Comunale de Bologna. La seva temporada ens ofereix molt sovint propostes musicals, escèniques i vocals de força relleu. Durant la meva estada laboral a la ciutat piamontesa, vaig tenir l’oportunitat de gaudir-ne, menys del que jo hagués volgut, però si que vaig poder constatar la categoria de l’orquestra i el cor, així com dels espectacles programats, no debades la titularitat musical del teatre està a càrrec de Gianandrea Noseda, un dels directors italians amb més projecció i categoria.

Per l’ocasió d’aquest Tannhäuser en versió de concert, el teatre ha reunit el següent cast: Continua llegint