Tannhäuser a Bayreuth segon Sebastian Baumgarten, una producció de difícil digestió
Per tercer any consecutiu la producció de Tannhäuser que ha fet el director Sebastian Baumgartner pel festival de Bayreuth, ha recollit la desaprovació del públic i crítica.
Per aquest despropòsit escènic hi han desfilat Hengelbrock i Thielemann, que l’any passat va ser cridat per dirigir-la amb l’inútil intent de fer-ne un sorollós èxit, com havia succeït en l’anterior producció d’aquesta òpera al Festival, tampoc gaire reeixida però a anys llum d’aquesta. Per la direcció musical no hi va haver discussió i va obtenir un gran èxit com s’esperava, però la producció va tornar a fracassar, com aquest any ha succeït malgrat la direcció musical d’Axel Kober, que precedit dels èxits a Leipzig, tenia que lluitar contra la factoria de biogàs/planta de reciclatge i tot allò que ja hem llegit amb neguit tantes vegades, un repte impossible.
Kober no és Thielemann i malgrat que en una segona escoltada no m’ha semblat tan poc interessant com el dia de la transmissió radiofònica, tampoc diria que passi de correcta, m’ha semblat detallista en l’evolució i tractament dels diferents personatges i mons sonors, però a vegades la morositat fa que el discurs decaigui a uns límits que voregen l’avorriment, sobretot si com succeeix a l’inici del tercer acte, d’una quasi calma total, el Wolfram no és un gran baríton que pugui oferir un cant inspirat en aquella recreació sonora tan perillosa. Nagy no ho pot fer i no està bé.
Per aquest Tannhäuser l’equip és correcte, no genial, però al menys no hi ha casos clamorosos i inadequats de cantants no aptes per fer front als rols encomanats. Les veus tendeixen una mica a un format lil·liputenc del cant wagnerià, però tret del Wolfram de Michael Nagy que no em va agradar gens, Nylund és prou lluminosa, precisa i intensa per fer una bona Elisabeth, com poderosa és Michelle Breedt en una venus tota d’un tros i fins i tot amb algun detall de sensualitat més enllà de la pètria presència vocal.
Torsten Kerl és un bon tenor, de projecció dubtosa per segons quins rols i teatres, però per ràdio sona esplèndid i sense gaires problemes. La veu no és gaire maca i l’emissió amb tendències nasals no ajuda gaire a embellir-la, però resisteix els tres actes malgrat que tothom sap que la seva part és molt exigent, i fins i tot té moments de digne noblesa i arrauxada bogeria, imprescindible per fer front a la partitura amb quelcom més que gallardia.
Sòlid el Landgraf de Günther Groissböck i un nivell quasi correcta en la resta de rols més secundaris.
El Cor del Festival enlluerna com sempre en aquestes òperes amb grans i definitius moments de protagonisme, i juntament amb l’orquestra és el gran tret diferencial entre qualsevol teatre i el Festival.
Us deixo els enllaços no sense donar-vos l’oportunitat de gaudir amb la gran escena coral del segon acte.
IN FERNEM LAND 
A l’any passat vaig poder veure en directe aquest Tannhaüser amb els mateixos cantants i vocalment és esplèndit. Tan en Kerl (molt potent en directe), com Nylung, com Breedt excel.leixen en els seus respectius papers. L’orquestra, cor i Thielemann doncs no cal dir el que en tota normalitat donen ja de si. La versió orquestral d’aquest any no puc opinar, no le he pogut escoltar per radio i ara no puc descarregar-me els enllaços. Però curiosament, i anava advertit, l’escena i la dramaturgia en directe guanyen molt i de llarg està més aconseguida que el somni de ratolins de Neufels a Lohengrin (això si que autèntica boutade) o el hiperealisme exasperant i decebedor de Marthaler al Tristan.
M'agradaM'agrada
Eps, que si et va agradar et va agradar. A veure si ara no podrà agradar-te només perquè hagi tingut males critiques!!!
Passa-t´ho molt bé amb la flauta. Ja ens explicaràs.
M'agradaM'agrada
L’any passat la direcció de Thielemann va ser excepcional, aquest any hem baixat el llistó, només és bona.
M'agradaM'agrada
Com hem comentat avui ;), probablement aquest és el primer any on cap producció del festival haurà tingut èxit. Ja es poden anar espavilant les germanes.
M'agradaM'agrada
Efectivament un any que ha esdevingut un nyap. No passaria res greu si no es tractés de l’any que es celebren els 200 anys del naixement de Wagner i hom creia que això era mereixedor de fer un Festival que es recordés per grans esdeveniments, grans èxits de produccions i cantants, però ca, les nenes no ho han sabut fer i recordat potser si que ho serà, però no de la manera que ens hagués agradat a nosaltres.
Ha estat un veritable plaer compartir una llarga estona que s’ha fet curta i que haurem de repetir.
M'agradaM'agrada
De tota la medicoritat que ens ha ofert Bayreuth aquest any, Tannhäuser és el que m’ha agradat més, també el Lohengrin, però aquesta una mica més.
M'agradaM'agrada
Potser fallen menys rols, tot i així per a mi el Nagy no està a l’alçada.
M'agradaM'agrada
Doncs no puc amb aquest Tannhäuser de Kerl… apart del que apuntes tu, Joaquim, pel meu gust canta amb les vocals masa obertes… 😦 i no nomes ell…. Al 3er acta cap al minut 32 o 33… el relat de Tannhäuser em dona una mena de retortiments d’oïda
En tot cas, moltes gracies per la resenya, com sempre molt bona 🙂
M'agradaM'agrada
No acabo de veure/imaginar a “ningú més” que pugui defensar aquest rol amb la dignitat de Kerl.
M'agradaM'agrada