Dustin Hoffman va dirigir l’any passat Quartet, aquesta deliciosa pel·lícula, o potser seria millor dir telefilm, basada en una obra teatral del mateix nom escrita per Ronald Harwood, a l’entorn d’una residència luxosa per a musics i cantants d’òpera jubilats, amb problemes de subsistència econòmica i la organització d’una gal·la benèfica per recaptar fons, alhora que també som espectadors del retrobament de dos cantants d’òpera que després d’un amarg desacord sentimental es retroben a la residència.
No conec l’obra teatral, però em penso que no deu ser gaire cosa i que com la pel·lícula, deu fonamentar part del seu encant en les interpretacions, tant del quartet solista, com de les col·laboracions estel·lars de veritables cantants d’òpera i músics, en aquest cas anglesos, que atorguen al seu visionat un especial interès pel públic melòman, alhora que vesteixen de tendresa unes situacions potser ensucrades en excés, i que en cap cas han volgut incidir en els aspectes més durs i lamentablement reals, de la vida en una residència d’avis i a més a més, musics i cantants.
Hoffman dirigeix amb sensibilitat i molta cura, sense fer massa ús de la melassa en que es pot caure amb un guió tan bondadós i amb un reverencial respecte davant els tòtems britànics que reuneix el magnífic elenc escollit.
Maggie Smith ja fa temps que ha conquerit l’Olimp de les grans actrius i cada aportació esdevé millor que l’anterior amb l’elegància, autoritat escènica i control de la gestualitat i les mirades, proverbial, és clar que el seu personatge que ofereix diversos registres que ella sempre sap donar, ha quedat en el muntatge final, que no arriba als 100 minuts, massa sobtadament canviant.
Acompanyant-la a ella i sense deixar-se arrossegar per la seva personalitat devastadora, Pauline Collins està esplèndida com a la mezzosoprano que ha de interpretar a Maddalena en el quartet de Rigoletto a la gala benèfica, un bombó de personatge, simpàtic, extravertit, amb problemes de memòria agreujats per un atac de divisme de Jean (Maggie Smith), que de manera sobtada es resolen en aquesta precipitació dels fets que s’allunya de la vida relaxada i calmosa que s’hauria de mantenir durant tota la projecció i que fa que el guió tingui alguna fuita.
També els dos personatges masculins principals, integrants del quartet, Tom Courtenay (Reggie) l’antic marit de Jean, el tenor, i Bill Connolly (Wilf), el baríton, encara seductor i vell verd, composen la rèplica adequada i entranyablement idònia en aquest exercici de bon rotllo cinematogràfic que bé podria haver estat una mica més àcid i fins i tot irreverent amb aquest món artístic tan rebuscat, on tan sols apareix lleugerament apuntat i gràcies a la divina aportació de Dame Gwyneth Jones que continua cantant igual ara que es vella que quan era jove (i no vull aprofitar l’avinentesa per fer llenya de l’arbre caigut), la gelosia artística, el divisme, la competència i la batalla de reines sempre associada al món dels grans divos. Però aquesta no era la intenció de Hofmann, ni segurament tampoc de Ronald Harwood en l’obra original de teatre, tot i que queda lleugerament retratat.
Entre la clientela també trobem al baríton anglès John Rawnsley i a altres cantants que per a nosaltres són desconeguts, però que de ben segur pel públic anglès seran tot un homenatge.
Ara bé, la pel·lícula descuida algunes coses que grinyolen. La residència és luxosa i ideal, ocupa un palau típic anglès en mig de boscos i jardins cuidats amb cura i elegància, els interiors són noblement decorats, i res dóna peu a pensar que passin per problemes econòmics de subsistència. Per molt que els clients tinguin una posició molt honorable, l’estada mensual deu costar un dineral. Si degut als seus problemes econòmics s’ha d’organitzar un concert benèfic per garantir la continuïtat de l’activitat, les entrades, vist el públic que cap al petit auditori, haurien de ser a preus astronòmics i veient-los, fins i tot amb un adolescent rapero entre el públic, que en un moment donat intervé en una escena anterior i entranyable, costa creure que es solucionin els problemes de l’exercici en curs i fins i tot del vinent. Hofmann comptant amb les possibilitats que el cinema ofereix davant del teatre, hagués pogut vestir aquest aspecte d’una altre manera més creïble.
No cal dir que els aspectes musicals estan molt ben inserits en una banda sonora que té com a leitmotiv el “bella figlia dell’amore” del Rigoletto, que escoltem en diverses versions, formes i variacions.
Cuidats com tan sols els anglesos saben fer-ho, els aspectes d’ambientació, escenografia, vestuari, fotografia, maquillatge, i llum, el Quartet de Hofmann no deixa de ser un producte que podríem associar perfectament a una sèrie o telefilm dels que acostuma a produir la BBC o altres canals anglesos, ja que al cap i a la fi és el que m’ha semblat que era aquesta pel·lícula.
Si algú de casa nostra vol portar l’original al teatre, amb actrius i actors veterans sempre necessitats d’obres, i cantants retirats dels que en tenim molts ben presents i afortunadament ben vius, no podria ser ningú més que Josep Maria Pou, un director que ja ha donat sobrades mostres que aquest teatre comercial i de gust tradicional, amb un decorat ben senyorívol i un bon tresillo palplantat al bell mig de l’escenari, el sap fer molt bé. Ara bé, el tema dóna per molt més sense ni tan sols deixar els aspectes irònics, dolços i tendres que aquesta pel·lícula ha volgut evidenciar, obviant-ne d’altres que haguessin donat més joc dramàtic i més recursos cinematogràfics.
El tràiler
Un reportatge
IN FERNEM LAND 
No vaig voler anar a veure-la perquè em va fer por el tractament que es pogués donar a temes tan punyents com la pobresa o la senilitat. Trobar un equilibri entre poc (una boutade) i massa (un cop de puny immens a la panxa que et faci sortir plegat del cinema) és molt difícil, i amb Hoffman, per mi garantia de res, no vaig gosar arriscar-me.
M'agradaM'agrada
He vist coses molt pitjors a la vida i la pel·lícula té la pretensió de ser el que és, amable, dolça, elegant i amb un repartiment i col·laboracions de luxe. No hi ha cabuda a la realitat, com si fos un musical o una comèdia optimista dels anys 50’s.
No tinc cap problema a acceptar-la com és, però reconec que s’hagués pogut aprofitar molt més el joc que el tema ens suggereix, és clar que aleshores a part de trair (suposo) l’obra teatral, segurament deixaria de ser aquesta comèdia tan irreal com deliciosament intranscendent.
Pel que fa a Hoffmann, se li nota l’amor al teatre i deixa que siguin les actrius i els actors els que facin que la pel·lícula funcioni.
M'agradaM'agrada
Sinceramente, me extraña que seas tan benévolo con esta película y la califiques de deliciosa. La fuimos a ver en una sesión casi matinal en el Cine Maldá porque la habíamos perdido en el momento de su estreno y salimos muy decepcionados de verla. Es una película en la que no pasa nada, no hay “chicha”, todo se resuelve de manera dulce, todo reluce, no hay enfrentamiento entre los personajes, y llega el final sin que haya corrido la sangre, que en el fondo es lo que esperabas. Lógicamente los cuatro intérpretes son estupendos, pero es, creo yo, lo mínimo que se puede esperar de ellos en la cima de sus carreras. Dame Maggie Smith es un monumento, pero más o menos últimamente hace siempre lo mismo. Pauline Collins está sensacional y tiene el único momento que podría haber dado juego dramático a la película, el del ramo de flores, que también queda en agua de borrajas. Reencontrarse con Sir Tom Courtenay (no Quartney) es un lujo ya que últimamente no se prodiga demasiado, y Bill Connolly, eterno secundario de calidad que cumple a la perfección su papel simpático. En resumen, creo que dices que los fallos que mencionan chirrían demasiado y que la película está dirigida a un público no demasiado exigente. Lo mejor, o al menos la mejor intención, están en los agradecimientos y homenaje de los créditos finales a los cantantes e intérpretes que han accedido a participar en la película y que seguramente lo estarán pasando mucho peor en sus retiros si no están en una residencia del nivel de la que aparece en el film, o telefilm como bien dices. Mención especial a la aparición de Dame Gwyneth Jones en un papel, al que tampoco se le saca provecho. Mejor que Dustin Hoffman siga actuando y no siga haciendo pinitos en la dirección.
M'agradaM'agrada
No puc ser malèvol amb la pel·lícula, impossible.
Tens raó, no passa quasi res i el poc que passa és fins i tot poc real, però estem tips de veure pel·lícules així, gran part del cinema està ple de comèdies amables que es fonamenten en el carisma dels intèrprets com aquesta i on el director és un perfecte anònim, com aquesta, amb la diferència que en aquesta el director és molt conegut com actor, cap garantia de res. Hoffman deixa fer als protagonistes, que això ja és molt, sobretot si aquests són millors amb la seva feina que ell amb la seva, i ho embolica tot amb uns acabats previsibles. És la comèdia de tresillo que tan bé ens faria en Pou al Goya, però a la TV (que és per cert on la varem veure).
Tan de bo la Maggie Smith estigui molts anys fent el mateix és deliciosa,com la resta d’actors. En aquest guió no hi tenia cabuda una witchy, que segur que també feria divinament.
Les errades que menciono i que deuen venir de l’original teatral es podien corregir a la pel·lícula, penso en una funció al teatre del poble veí, plena de gent elitista vinguda de Londres per assistir a una gala benèfica on grans cantants i musics tornen a cantar i tocar per mantenir la residència on viuen activa, encara que aquesta tingui un caire tan luxós. Potser aleshores haguéssim demanat més realisme i més veritat a aquest Quartet i qui sap si aleshores enlloc d’una comedieta de sobretaula, Hoffman hagués hagut de filmar un drama i per tant l’obra de Ronald Harwood no era la més apropiada. Penso amb el mateix tema tractat per Stephen Frears o Ken Loach, res a veure.
Gwyneth Jones podia donar més joc, qui sap si les seves possibilitats cinematogràfiques donaven per més, o Hoffman no va ser capaç de treure-li, ara bé el “Visi d’arte” actual no varia gaire els que havia fet als anys 80, està igual 👿
Jo sense gaudir-la de manera embogida no vaig deixar mai de mirar-la amb dolçor, que al cap i a la fi deu ser el que volien tots els responsables
Ara canvio el Courtenay, gràcies.
M'agradaM'agrada
Si es ben veritat que aquesta película no es de les que deixen un inolvidable record, jo quan la vaig veure ho vaig passar bé , una película sencilla d’argument…. itampòc la vaig analitzar, no em calìa probablement tingués molt a veure la interpretació dels fantàstics actors, i l’ambientació ….. ara al veure el video m’ha despertat una certa tendresa……crèc recordar que era una peícula no massa llarga, 90, 100 minuts ? per altre banda haig de dir que per circunstancies personals vaig visitar dos geriàtrics a Holanda dels avis més humils d’Amsterdam, estancia totalment gratuïta i les instalacions i serveis “de película” difícil de creure-ho ! per mi ho voldría………..
M'agradaM'agrada
No sé, benvolguda Glòria, si a Holanda continuen gaudint de privilegis així, és possible que si encara que la situació hagi canviat, potser ells tenen un govern més sensible amb les retallades que calia fer.
El tema de les residències d’avis és un tema que m’obsessiona i ni les més luxoses i elitistes, com aquesta, em semblen dignes. Diguem traumatitzat i ho encertaràs. Per això m’estimo més mirar-me-la com si fos un capítol de Bewitched o Las chicas de oro, que sense ser reals ens ho empesem la mar de bé.
El que la pel·lícula ens mostra està molt allunyat de la immensa majoria d’avis d’arreu del món i encara diria més, de la majoria de la vellesa dels grans artistes i músics, tot i així, com que és una pel·lícula que pretén altres coses, en lloc de mostrar la crua realitat, així ens l’hem de prendre.
Potser la benevolència que sorprèn a Roberto hagués canviat si en lloc de veure-la tranquil·lament davant de la televisió de casa, ho hagués fet al cinema pagant una entrada, però això no treu que jo la trobes deliciosa sense més i que fos un goig veure aquest quartet d’artistes en acció.
M'agradaM'agrada
Una de las cosas en que más me fijo cuando veo una película es si ha conseguido el “tempo” adecuado a la temática que se nos está mostrando y en el caso de “Quartet” me ha parecido sumamente acertado, yo no sé si gracias a la maestría de Dustin Hoffman o del montador/montadores del film o de todos ellos. Sí que he percibido algunos “saltos” en determinadas secuencias, por lo que supongo que ha quedado material desestimado en la sala de montaje y quizás se incluya en un posible DVD/BluRay como parte de los extras, cuando salga al mercado.
Por qué había que acentuar más el dramatismo de la obra y las situaciones? Es que no es suficientemente dramática la vejez con sus achaques y enfermedades y la decisión de ir a parar a un geriátrico por más lujoso que sea? Y esto se ve en la película y se presupone que hay más, pero para mi sensibilidad y edad ya es suficiente lo que se ofrece y sugiere.
La dirección de actores me ha parecido extraordinaria y todos los componentes del reparto tienen su momento brillante, quizás algún personaje como el del director de la “gala” hubiera tenido que estar más dibujado -así como el de la soprano rival de Maggie Smith que no es otra que Gwynneth Jones-, pero es que se da el caso que la pieza teatral y el film se llaman “Cuarteto” y por consiguiente son los cuatro protagonistas que van a interpretar el mismo los que ocupan más tiempo la pantalla y los mejor plasmados, todo el resto del reparto lo componen secundarios de lujo, con un rol algo más destacado para la doctora.
Yo creo que se trata de una película amable que toca un tema terrible -en clave de comedia- con mucha sensibilidad y sin necesidad de cargar las tintas, ya que el tema -y las circunstancias en que se desenvuelve- ya es de por sí bien dramático. El final de los dos protagonistas principales sí que lo encuentro verdaderamente convencional. No era necesario este “happy end”, propio de las películas de los años 40’s del siglo pasado.
Efectivamente con lo que recaudaran en esa gala de viejas glorias poco se podría hacer para la residencia geriátrica y su continuación como tal…Otro convencionalismo, mas propio de Frank Capra que de nuestros días….
M'agradaM'agrada
Capra tenia més classe que Hoffman, era un mestre i l’altre un aprenent.
M'agradaM'agrada
Por lo que he podido averiguar, la obra original de Ronald Harwood, es sólo para 4 intérpretes y el final parece ser que deja en el espectador la duda de que la interpretación del cuarteto de Rigoletto la harán con una vieja grabación de ellos, sincronizando la voz.
M'agradaM'agrada
Pitjor encara
M'agradaM'agrada
Encara us queda l’altre quartet. Aquest també em tirava (només la Smith ja es mereix una entrada de cinema); he de creuar la Ciutadella, armada de kleenex, que el melodrama amb música clàssica és una combinació fatídica.
M'agradaM'agrada
Ai, el cartell, so British : http://www.coveralia.com/caratulas/The-Police-Synchronicity-Frontal.php
M'agradaM'agrada
AVUI, mocadors preparats
M'agradaM'agrada