Maria Friedman, la cantant, actriu i directora anglesa, ha tornat a la Temporada Alta al cap dels anys, potser masses, després d’aquell concert memorable al Convent de Sant Domènech l’any 2003.
Entre aquell i aquest d’ahir n’hi va haver un altre al 2007 al Palau de la Música molt bo, però no com el primer. A la Friedman l’havia vist l’any 1996 en una inoblidable actuació al Queens de Londres en la producció de Passion de Sondheim al costat de Michael Ball que injustament figurava amb lletres més grans en el programa de mà i per sobre del nom d’ella, quan en realitat la gran protagonista és Fosca.
Ahir la Friedman va triomfar, al final tot el públic en peu i ella molt emocionada, i ho va fer amb la seva gran aliada en contra, ja que la veu ja no és el que era, o al menys ahir no estava per gaires filigranes i malgrat aquest handicap notable, Maria Friedman, la gran professional, però sobretot la gran artista va posar-ho tot per tal de rebre la resposta que va rebre, no podia ser d’altre manera.
El recital, amb l’acompanyament del seu habitual i excel·lent pianista, però pèssim cantant Jason Carr, es va centrar exclusivament en obres de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, que són com va dir ella mateixa a l’inici de la vetllada, la representació màxima de la ciutat de New York, l’essència de la intel·lectualitat novaiorquesa, amb permís de Cole Porter, potser més europeitzat, i això ho dic jo.
La formula no té secrets, el pianista inicia la vetllada amb un popurri sui generis d’obres entrellaçades dels dos compositors i en un moment inesperat apareix Friedman que es rebuda amb una calorosa ovació. A l’escenari despullat i negre només hi ha el piano, dos tamborets i una petita taula amb una gerra d’aigua i un got que utilitzarà molt, una discreta il·luminació i res més. Per guanyar-nos tot ho haurà de fer ella i no li cal res més.
El recital clarament descompensat amb una primera part més llarga, i una segona més curta però intensíssima, es va iniciar amb “What More Do I Need de Saturday Night de Sondheim que es va enllaçar a New York, New York de On The Town de Bernstein. A mi aquest inici em va fer patir una mica, i tenia dubtes que amb aquella veu pogués acabar el recital.
La veu s’ha tornat quasi afona, no s’arriba a trencar però no corre amb l’exultant desvergonyiment d’anys enrere, això si, el registre és ampli, però trencadís, sobretot en el pas de la veu. Ella posseeix una tècnica sòlida i sap treballar la veu, afermant-la en els seus punt forts i demostrant malgrat el desgast, que preserva un control de la respiració i un legato sòlids, i això li permet amb certa seguretat, emprar totes les seves forces en la seva gran arma, la interpretació.
En aquest aspecte la Friedman és imbatible i sap anar desgranant cada cançó amb el seu just matis i precís enfocament, tot creant el clima diferenciat i idoni. Domina perfectament l’art de la interpretació i si bé les peces escollides en la primera part eren en línies generals molt iguals, per tant podien motivar una sensació de certa monotonia, com que ella domina perfectament la progressió dramàtica de l’espectacle teatral, va acabar la primera part en punta, amb una demostració portentosa de domini del canvi de registre, passant de la hilarant comicitat i l’exhibició del canto sillabato, com l’anomenaríem si és tractés un basso buffo rossinià, en la vertiginosa “Getting Married Today” de Company per passar immediatament a la dramàtica, colpidora i impactant versió de “Being Alive” de la mateixa obra de Sondheim. Una demostració de versatilitat prodigiosa tant en els aspectes purament tècnics com dramàtics que està tan sols a l’abats dels escollits. El cant d’aquesta senyora surt de les entranyes més profondes.
La segona part va començar amb l’enfollidora Mrs Lovet del Sweeney Todd de Sondheim, amb una entrada brillant per la platea, amb davantal i cues, fent pujar a un espectador de la primera fila a dalt de l’ecenari per cantar “The Worst Pies in London”, buscant comicitat i complicitat, vaja, acabar de posar-se el públic a la butaxaca des de un bon comenáment, però després no estar gaire encertada en la divertidíssima “A little priest” que no va resoldre gaire bé.
Després d’un canvi imprescindible i veloç de vestuari i pentinat, va venir el millor bloc del recital, amb un “Broadway Baby” de Follies com poques vegades l’he escoltat d’aquella manera, fent un crescendo interpretatiu fastuós, intel·ligent, brillant, efectista i emocionant que es va iniciar en un xiuxiueig d’adequada timidesa per acabar amb la força i convicció de qui se sap estrella del musical, i òbviament la resposta del públic va ser eixordadora.
Després d’una passada per la feixuga “Take Care Of This House” de “1600 Pennsylvania Avenue” de Bernstein, els “Children Will Listen” de Sondheim i la divertida “I can Cook, Too” de On the Town de Bernstein, va arribar la sempre emocionant i bellíssima “Losing My Mind” de Follies, la imprescindible “Send In The Clowns” de “A Little Night Music” ambdues de Sondheim i la colpidora “Somewhere” de Bernstein i Sondheim, pertanyen l gloriós musical West Side Story, obra d’aquests dos genis i que va cloure oficialment la vetllada.
En aquestes tres darreres peces la Friedman em va tocar la fibra, i de quina manera!. Ja no recordava que la veu estava deteriorada i que el color i l’esmalt mostraven opacitats i mancances, què importa això quan la intèrpret que tens al davant et trasbalsa amb la seva entrega i la seva vivència! Això és el que hauria de ser sempre, oi?, però resulta que quan passa ens adonem que passa poques vegades i ahir va ser una d’aquestes. Com va cloure el recital amb el “Somewhere” no ho oblidaré mentre pugui retenir un bri de memòria. Quina meravella! Quina emoció!, Quanta bellesa!
A les propines anunciades en programa va cantar, en una multi interpretació acaparadora, tots els papers de l’auca de “Gee, officer krupke” que tot i estar simpàtica s’ho hagués hagut d’estalviar, ja que el contrast amb el cel que ens havia fet tocar amb els dits feia res, resultava un contrast pel meu gust massa sobtat i excessiu, per sort encara quedava la bellíssima “Some other time” de “On the town” per cloure un concert d’emocions i sincer com pocs.
La Friedman no fa trampes, és sincera, s’obra al públic i regala a cabassos emocions i sentiments, per això a tanta sinceritat interpretativa l’agraïment resulta sincer i entusiasta per part del públic gironi, també forces cares barcelonines i de ben segur d’altres indrets, que malgrat no omplir de gom a gom la sala Montsalvatge de L’auditori (mancaven els laterals) va acomiadar a la cantant dempeus i de manera unànime.
PROGRAMA
“What More Do I Need?” Saturday Night. Stephen Sondheim, 1955
“New York, New York” On The Town. Leonard Berstein, Betty Comden, Adolph Green; 1946
“Me And My Town”. Anyone Can Whistle. Stephen Sondheim, 1964
“Lonely Town”. On The Town.
“Another Hundred People”. Company. Stephen Sondheim, 1970
“Old Friend / Like it was”. Merrily we roll along. Stephen Sondheim, 1979
“I Remember”. Evening Primrose. Stephen Sondheim, 1966
“100 Easy Ways To Lose A Man”. Wonderful Town. Leonard Bernstein, Betty Comden, Adolph
Green; 1953
“A Little Bit In Love”. Wonderful Town. Leonard Bernstein, Betty Comden, Adolph Green; 1953
“In Buddy’s Eyes”. Follies. Stephen Sondheim, 1971
“I Have A Love”. West Side Story. Leonard Bernstein, Stephen Sondheim, 1957
“I Know Things Now”. Into The Woods. Stephen Sondheim, 1987
“Stay With Me”
“Getting Married Today”. Company. Stephen Sondheim, 1970
“Being Alive”. Company. Stephen Sondheim, 1970
Interval
“The Worst Pies in London / A little priest” Sweeney Todd
“Broadway Baby”. Follies.
“So Pretty”. Leonard Bernstein, Betty Comden, Adolph Green
“Take Care Of This House”. 1600 Pennsylvania Avenue. Leonard Bernstein, Alan Jay Lerner; 1976
“Children Will Listen”. Into The Woods. Stephen Sondheim, 1987
“I Can Cook, Too”. On The Town.
“Losing My Mind”. Follies.
“Send In The Clowns”. A Little Night Music. Stephen Sondheim, 1973
“Somewhere”. West Side Story
Encores “Gee, officer krupke”. West Side Story
“Some other time”. On the town
Si la satisfacció no era prou gratificant, el concert també passarà a la meva història particular per haver estat per fi l’ocasió propicia de conèixer personalment a un amic del Facebook, després diran que és pervers el FB, oi Pere?, doncs sí, l’entusiasta Pere García, tot un pou de saviesa teatral que no cal que us digui que en confluència amb en Fede fan presagiar un binomi insuperable. El tast dels cinc minuts d’ahir al vestíbul em van fer imaginar trobades antològiques.
Una gran nit gironina!
IN FERNEM LAND 
Maria Friedman me impresionó muy favorablemente en su espléndida creación del torturado personaje de “Fosca” en el poco reconocido musical dramático “Passion” de Stephen Sondheim, después su primer concierto en Girona hace 10 años fue magnífico, el del Palau no tanto y ahora la hemos visto en este nuevo concierto en el acogedor Auditori de Girona.
La primera parte la encontré bastante aburrida, a pesar del esfuerzo de la cantante por aproximarse al público y dar todo lo que puede de sí misma en la actualidad, pero las piezas escogidas fueron demasiado planas y no me llegó a interesar el resultado, pues la cantante no posee ni una voz extraordinaria -tampoco en su mejor momento- ni el glamour de las grandes estrellas del musical que yo he tenido la inmensa fortuna de poder ver.
En la segunda parte hubo momentos muy destacables, pero a mi entender pocos. Su interpretación de la irónica “Broadway Baby” es probablemente la mejor que he escuchado hasta el presente -bravo!-; en “Losing my mind” volví a encontrar a una gran intérprete, lo mismo que en el magnífico “Somewhere” y la maravillosa “Some other time”. He escuchado mejores “Send in the clowns” -Judy Dench, por ejemplo- y lamentable -para mi gusto- “Gee, officer Krupkee”.
Pero el fenecido género del musical lo estimo tanto que estoy contento de haber podido asistir a este concierto.
Maria Friedman agradeció que se le hubiera convocado después de 10 años y esperaba que la próxima convocatoria no estuviera tan lejana. No creo que la voz de Maria Friedman dé para muchos más años; ella es muy inteligente y está explorando otros campos como el de la dirección y hace muy bien.
Una de la satisfacciones inesperadas fue poder saludar a Pere García, gran devoto del musical, a quien sugerí se escuchara “Christine” con la deliciosa Maureen O’Hara y su magnífica voz de soprano, pero se me cruzaron los cables y le dije que el autor de la partitura era Meredith Wilson -el coprotagonista de O’Hara era Morley Meredith, de ahí mi confusión-, cuando su autor es Sammy Fain y su letrista Paul Francis Webster. Pere, vuelvo a consejarte que escuches este musical que nació “ill fated” como dicen los americanos y estuvo en cartel sólo 12 días, pero su partitura es muy melódica y las intervenciones de O’Hara y Meredith son muy destacables. Un saludo muy afectuoso.
M'agradaM'agrada
Amb tu comparteixo la certa monotonia de la primera part, més deguda a les obres triades, que no pas a la intèrpret.
Crec que hagués pogut ser més original, jo esperava en un raconet del meu cor que cantés la cançó que m’agrada més del teatre musical, ja saps, la de Peter Pan de Bernstein, Dream with me, però no.
Ara bé a la segona part em va guanyar tant que em va tenir amb l’espinada electrizada ben béels 20 minuts finals, amb el parèntesi pc afortunat de “Gee, officer Krupkee”.
M'agradaM'agrada
QUIM, el tema PETER PAN, no el veig per la seva tessitura. Es com si haguéssim esperat que cantés el “glitter and be gay” de CANDIDE.
M'agradaM'agrada
Home!!! amb algun retoc de tessitura li podria quedar de conya 🙂
M'agradaM'agrada
Buscant informació del concert celebrat ahir a Girona i al qual vaig assistir, he trobat la teva pàgina.
Estem d’acord en línies generals, però jo volia fer esment d’un fet que penso que simptomàtic i del que no trobo explicació.
Vaig trobar a faltar entre el públic a gent del teatre musical català. No és normal que davant la visita d’una personalitat d’aquesta categoria, no es veiessin entre el públic a la gent que volen ser alguna cosa en el món del teatre musical que es fa aquí. No t’ho sembla en a tu? Ni actors, ni actrius, ni directors, ni compositors, ni coreògrafs o ballarins. Tots tenien altres coses a fer?
Ell s’ho van perdre, va ser una nit fantàstica.
En Pere és una autoritat prou reconeguda.
M'agradaM'agrada
Hola Roca, et dono la benvinguda a IFL i gràcies per comentar per primera vegada.
No sé si t’agrada gaire l’òpera, ja que aquest acostuma a ser el mono-tema a IFL, però també hi trobaràs altres coses, i el teatre musical de tant en tant hi treu el cap.
Per el que fa referència al que exposes, deus tenir raó, no vaig estar gaire al cas, la veritat, però ara que ho dius, les úniques cares conegudes que vaig trobar van ser les d’amics, coneguts i saludats de Barcelona, no hi havia “celebrities” com es diu ara. A mi no em calien, francament i en tot cas, ells s’ho van perdre.
Torna quan vulguis, estàs a casa teva.
M'agradaM'agrada
ROCA, no tinc el gust. Però m’agradaria, i gràcies. Les troballes del dia de la Friedman van ser un plus extra al concert. A veure si ens trobem i xarrem i xarrem….
M'agradaM'agrada
El que són les coses: en escoltar el tall que ens vas penjar de dijous al Jamboree, vaig pensar que, per l´edat que té, encara conserva molt bona veu. Es veu que estava equivocat, però m´alegro que tot i així us hagi fet gaudir de valent.
M'agradaM'agrada
Què vol dir, per l’edat que té? ai, ai, ai, :evil:, sort que ja deu ser a London i no ens llegirà
M'agradaM'agrada
COLBRAN: Ja l’hi he dit a en Joaquim, que et fes saber que he escoltat de nou CHRISTINE i tens tota la raó del mon-ara ja en porto 6 o 7 audicions-, fantàstica partitura. I la MAUREEN te una veu meravellosa. El tema “Room in my heart” ja es el meu tema preferit dels darrers mesos.
M'agradaM'agrada
Joaquim ya me había puesto al corriente, pero como yo no quiero saber nada de “twitter” ni “facebook” no he podido contactar contigo. Yo me he quedado con el E-Mail y punto.
Me alegra que te agrade esta maravillosa e infravalorada partitura de Sammy Fain y la preciosa voz de Maureen O’Hara que en sus películas casi siempre cantaba alguna canción, por ejemplo en “Bagdad” canta tres. Tiene dos CDs editados, uno con “Standards” y otro con canciones irlandesas, yo tengo sólo el primero.
Ahora que le has cogido el “tranquillo” a “Christine” me agradaría que escucharas de nuevo “It’s a bird, it’s a plane, it’s Superman!”. Hay dos canciones que me gustaron ya a la primera escucha: “The woman for a man” que canta Jack Cassidy y la contagiosa “You’ve got possibilities” a cargo de la estupenda voz de Linda Lavin. Este musical que tuvo unas críticas extraordinarias no atrajo al público y estuvo en cartel sólo 129 días, pero la partitura es estupenda. Pere, haz un esfuerzo y vuélvela a escuchar porque te aseguro que vale la pena, de verdad. Ya me dirás si una nueva escucha te ha congraciado con este musical.
Por cierto, te gusta “Lil’ Abner”? Yo siento por él una auténtica debilidad. Y tengo que recomendarte una auténtica joya italiana que pocos amantes del musical le prestan atención: “Rugantino”. Existen tres versiones distintas grabadas. La que más me gusta es la original con Nino Manfredi, Lea Massari, Aldo Frabrizi y Bice Valori. este musical contiene la que es para mi la mejor canción italiana de todos los tiempos: “Roma, non fà la stupida stasera”. Una maravilla de canción que dura unos 10 minutos en la obra, cierra el primer acto y la cantan todos los intérpretes principales más un tenorino y el coro, es una auténtica delicia.
Tenemos que charlar mucho sobre musicales, Pere. Ya encontraremos la ocasión. Excusa que no te escriba en catalán, pero aunque es mi idioma principal no domino su escritura como lo hago con el castellano.
M'agradaM'agrada
No et preocupis pel català. Es cert que em vas parlar de IT’S A BIRD…, però ja no hi havia pensat més. Aquesta tarda l’escoltaré, però es que saps, en ser en VINIL, cada cop em fa més mandra haver d’aixecar-me i gira de cara. El mateix passa amb RUGANTINO que el tenia oblidat des fa molt temps. El que tinc jo es amb MANFREDI,ORNELLA VANONI i ALDO FABRIZI de la WARNER 1528. I hi ha la cançó que dius ROMA NUN FA.. que acaba el primer acte, després de LA BERLINA. Ni remotament m’en recordo. Una altra per escoltar. En el LP que tinc hi ha un llibret amb fotografies, i com et et dic hi ha la VANONI en comptes de la MASSARI. Em sorpren que ALFRED DRAKE fos qui la traduís.
I si, el de la trobada queda pendent.LIL’ABNER no es que m’entusiasmi, això que l’any passat feia un programa a RADIO ESTEL i en fer-lo sobre els “comics” l’hi vaig fer entrar. Hi hauré de prestar més atenció, no em passés el mateix que amb CHRISTINE que la tenia arraconada. Gràcies pels teus bons consells.
M'agradaM'agrada
ESCOLTAT “Rugantino” i de la cara 1, SOLS m’ha agradat molt precisament ROMA NUN FA …. cantada en el meu LP per MANFREDI,VANONI,VALORI,FABRIZZI.FIORINI i els cors. Ara he llegit tot el darrera del meu LP i es en anglès -cantada en italià- i veig que es la versió que es va representar a la FIRA MUNDIAL de NYC.
M'agradaM'agrada
No sé si sabías que Alfred Drake (Alfred Capurro) era de ascendencia italiana y hablaba perfectamente italiano.
La versión de “Rugantino” con Ornella Vanoni se presentó en USA y no acabó de cuajar pero se grabó. Ella está muy bien pero Massari estaba mejor. Esta grabación USA se beneficia de mejor sonido y de un libretto precioso con el texto de las canciones principales en dialecto romano.
Te recomiendo que revises “Lil’ Abner”. La versión fílmica también es muy interesante y el soundtrack incluye temas que no aparecen en el OBC.
Si quieres opiniones sobre algunan grabación de musicales o sobre algún título del que no tengas referencia me lo dices, estoy a tu disposición.
Te ha gustado la “picardía” de “Las musas latinas”? Cuando se grabó por Montilla en 1955 fue prohibida en España, pero se conseguía en la desaparecida Radio Pelayo.
M'agradaM'agrada
PELAYO RADIO, al costat de la GRANJA ROYAL, no?. D’allà el meu pare que treballava a la RENFE em va portar LP de WEST SIDE STORY(Soundtrack), que vaig escolar fins a ratllar-lo. Avui “reclamaré” LAS MUSAS… al Hipercor-Girona, que ho demanen a BCN. Gràcies per l’oferiment. No saps el tip que em faré de demanar-te coses.. Ja et va dir em Joaquim que el SOUTH PACIFIC d’en SAGI VELA, va desaparèixer misterisoament de la circulació no?.
abraçada.
M'agradaM'agrada
El LP de “AL sur del Pacífico” lo tuve en las manos en una tienda que estaba en la Diagonal y se llamaba “Manhattan” -la tienda de los 10.000 discos!, se anunciaba-. Era del sello Odeón (o Regal…); en aquellos años Sagi Vela era su director. Cantaban Sagi Vela, Josefina Canales que la estrenó en Barcelona (aunque la estrenara Marta Santaolalla en el Teatro de la Zarzuela de Madrid), Teresita Silva (una de las hijas de Manuel Penella y tía de las actrices Penella-Montés-Pávez), Antonio Martelo .pareja sentimental de la Silva- y Vicente Parra que sustituyó a Gustavo Rojo que la estrenó en Madrid.
Toda mi vida he lamentado no habérmelo comprado. Nunca se ha reeditado y es probable que la matríz se haya destruído. Yo tengo dos temas de esa grabación, cantados por Sagi Vela en un CD muy raro de localizar. La orquestación difiere de la original y el llorado tenor/barítono se adjudica el “Bali-Hai” que no le corresponde, pero quizás en la grabación completa lo cantaba como un bis de la interpretación de Teresita Silva (la Bloody Mary española).
Radio Pelayo estaba en el chaflán/confluencia de las calles Pelayo y Ronda de Universidad y tenía entrada por las dos calles y el display de discos estaba justo en la parte extrema del chaflán..
M'agradaM'agrada
Són coses que passen-aixo de AL SUR DEL PACÍFICO-, he preguntat i m’han dit més o menys el que dius tu, que hi ha “un estrany” EP amb 2 temes d’aquest musical i 2 de MY FAIR LADY cantat per SAGI. Aquella si que va ser una oportunitat perduda però…que hi farem. Conformar-nos no?.
Doncs jo em creia que RADIO PELAYO era pel mig del carrer del mateix nom.
Els teus coneixements de la gent del repartiment em deixen “anonadado”. Sols he conegut a Vicente Parra i Marta Santaolalla, i es clar al Sèneca. Però en un escenari sols he vist aquests dos que et dic. I jo que em creia que sabia……
Abraçada
M'agradaM'agrada
Algú deu tenir aquest disc per casa, potser un dia en uns encants algú el trobarà i potser algú es decidirà a fer-ne un restauració. Aquestes coses passen i ens agrada ser optimistes, oi?
M'agradaM'agrada
SI, que no falti l’optimisme!!!!
M'agradaM'agrada
MAI
M'agradaM'agrada