IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: TOSCA


Patricia Racette, Tosca al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Patricia Racette, Tosca al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Aquesta Tosca del MET té, amb un trio vocal notable, dos problemes insalvables: La direcció musical de Riccardo Frizza i la direcció escènica de Luc Bondy. Si les dues direccions són fallides, sempre sota el meu criteri, és normal que la representació visionada ahir al cinema m’hagi semblat avorridissima de solemnitat.

És difícil carregar-se una obra mestra com aquesta, ja que sense necessitat de fer res d’especial, la dramatúrgia de l’obra és tan perfecte que funcionaria fins i tot en una producció ultra convencional i també tenint una mínima noció del tremp i el tempo musical sembla impossible que el discurs musical pugui esdevenir feixuc, oi?, doncs tant el mestre Frizza, que quan dirigeix Rossini si que es posa les piles, com Bondy, aconsegueixen que aquest espectacle i malgrat comptar amb tres cantants de nivell, no m’hagi creat en cap moment  la mínima empatia o la mínima emoció.

L’orquestra pucciniana és espectacular, per originalitat, detallisme, riquesa tímbrica, melòdica, harmònica i per brillantor, i en mans d’una orquestra excel·lent com la del MET sembla impossible fe-ho tan gris, pla, sense ànima, lent fins a l’extenuació, com ho ha fet Frizza. Mai havia sentit un segon acte tan mancat de tensió, ni uns moments climàtics tan esmorteïts. Les caigudes de tensió van ser constants i potser amb la intenció de fer-ho bell, el mestre Frizza va perdre el nord. Durant el preludi del tercer acte la morositat orquestral i la poca perícia teatral van aconseguir una letargia inadmissible.

Luc Bondy té una especial habilitat en fer produccions lletges, algunes teatral interessants, però lletges. En aquesta producció del 2009, a part de la lletjor hi ha una voluntat de fer coses noves, però mentre que algunes són interessants altres són enormement deficients, tant que arruïnen els possibles encerts d’aquelles interessants. Per exemple, al final del segon acte, una vegada Tosca ha assassinat a Scarpia (notable actriu Racette) la desesperació del moment fa que Tosca intenti suïcidar-se, anticipant la solució final del tercer acte, però en canvi Bondy després d’aquest moment brillant i seguint amb encert obviant els canelobres i la creu tradicional, fa que Tosca trobi el ventall de l’Atavanti  i entén esfereïda el joc tramat per Scarpia. A sant de què Bondy fa que ella s’estiri al sofà ventant-se i perdent un temps que pot posar en perill el seu inútil intent de salvar a Cavaradossi?. És letal aquest final, letal i horrible, perquè traeix tota l’habilitat pucciniana d’un segon acte immaculat, on no cal fer res, i el problema és precisament voler afegir coses que no aporten res i empitjoren l’original.

Tampoc en el lentíssim i ja esmentat preludi del tercer acte, Bondy sap que fer i per ser diferent s’inventa una partida d’escacs forçada entre el carceller i Cavaradossi, absurda solució i incomprensible, ja que no és imaginable que un condemnat a mort a pocs minuts de l’execució pugui concentrar-se en un joc com aquest. Entre la lentitud de Frizza i la ridícula escena teatral, aquest inici del tercer va ser tan anticlimàtic que em va costar concentrar-me en la resta de l’acte, ja feia estona havia decidit desconnectar de tanta estupidesa.

El primer acte, molt lleig, culmina amb l’habitual Te Deum, on Scarpia causa l’escàndol de la concurrència amb unes aproximacions a la imatge d’una Verge que no pot causar cap provocació sensual, sobretot si al davant tens el quadre que està pintant Cavaradossi amb una Maddalena amb un pit a l’aire, tan incomprensible per els clergues del moment com per una circumspecta Tosca que s’escandalitza per segons quines actituds del seu xicot “davanti la Madonna” i en canvi obvia aquell pit esclatant i provocador.

Anacronismes, absurditats i estupideses es donen la mà  en una de les pitjors produccions que he vist darrerament.

Si parlem de l’escenografia de Richard Peduzzi, sense el genial i malaurat Patrice Chéreau que els hi donava tota una dimensió teatral (quina diferència amb la Elektra d’aquest estiu passat a Aix-en-Provence), els grans i habituals murs despullats amb un disseny de llums pla, són poc apropiats per a una retransmissió televisiva, que esdevé fosca i feixuga.

Tampoc ajudava gaire l’anacronisme d’un mobiliari que res té a veure amb l’escenografia i el vestuari. El mobiliari del segon acte arriba a ser esperpèntic, amb un balancí digne de “La casa de la pradera” al costat d’una chaise longue més pròpia de la Bauhaus, una mini tauleta de IKEA que fa impossible que la “povera cena” de Scarpia sobrepassi una ració de galetes de té i tot plegat en unes dependències napoleòniques a la Roma barroca de principis del XIX.

Tampoc el vestuari de Milena Canonero és gaire encertat, només cal veure les fotografies per adonar-se’n que tots semblen botifarrons.

En definitiva, una proposta visual lletja, una proposta teatral ridícula i proposta musical tediosa. Què ens queda? Els cantants

Patricia Racette (Tosca) i Roberto Alagna (Cavaradosi) a la Tosca del Met, producció Luc Bondy

Patricia Racette (Tosca) i Roberto Alagna (Cavaradosi) a la Tosca del Met, producció Luc Bondy

Patricia Racette és una soprano que em va entusiasmar aquest juliol passat amb una Cio-Cio-San al Liceu, d’antologia, tant a nivell vocal com escènic. Tant em va agradar que el meu vot com a millor cantant de la temporada que atorga l’associació de liceistes de quart i cinquè pis va anar per a ella i no per Netrebko que va ser, com estava cantat, la guanyadora.

La Tosca de Racette està bé, però no em sembla rellevant, la veu és massa lírica per assolir amb plena convicció els moments més dramàtics del segon acte, que passa amb discreció, sense fallar res, però sense colpir. És una bona actriu, però lamentablement Bondy no l’aprofita i tan sols al final del segon acte demostra amb convicció el que es capaç de fer. Vocalment  passa per alguns moments de dubtosa afinació, sobretot en el “Vissi d’arte”, però mai diria que canta malament, mai, ans al contrari, però no em sembla que Floria Tosca sigui per a ella, malgrat que li agradi tant aquest personatge, segons ha comentat en l’entrevista que li ha fet Renée Fleming, per a mi està lluny, molt lluny de la seva genial Butterfly i segurament qualsevol de les previstes enguany al Liceu la superaran.

Roberto Alagna es va presentar en un estat vocal esplèndid, que tan sols va demostrat un cert límit en el compromès agut de “Armonie di canti diffonderem” abans del “Trionfal” al tercer acte. Alagna va cantar de manera relaxada i extravertida com a ell li agrada, mostrant la vessant fatxenda que tant s’identifica amb la seva mateixa imatge fora de l’escenari,  si bé va mostrar puntualment aquelles habituals i lleugeres dificultats en l’afinació quan sobrepassa les notes, sobretot en la seva inicial “Recondita armonia”, però després es va centrar més i va cantar magníficament  i amb molt més que solvència un rol còmode per a ell, si no fos per la constant lluita amb el tempo de Frizza. El seu “E lucevan le stelle” va ser bo, potser el millor de tota la representació, però la manca d’un acompanyament a l’alçada va llastrar tant a tothom, que Alagna no va poder recrear-se i excel·lir com d eben segur ho hagués fet en les mateixes condicions però amb un director més genial i inspirat.

George Gagnidze, Scarpia  al MET, foto Ken Howard/MET

George Gagnidze, Scarpia  al MET, foto Ken Howard/MET

El baríton George Gagnidze composa un Scarpia clàssic, cínic i lasciu, amb un quasi perfecte domini de l’idioma italià, donant molt sentit a les frases i fent-se entendre de manera notable. Vocalment va acabar una mica esgotat cap al final del segon acte, però ni res greu, ni res perdonable. També crec que amb una altra direcció musical més inspirada, s’hagués pogut treure petroli de la seves possibilitats en aquest rol. DE totes vegades que l’he vist, potser és la que ‘ha agradat més.

Fluixets la resta, començant per un John Del Carlo com a decebedor sagristà o Richard Bernstein com a un Angelotti poc baix.

Els esbirros de Scarpia tampoc van ser res de l’altre dijous, amb un Eduardo Valdes en dificultats com a Spoletta i el discretíssim Sciarrone de James Courtney, tots ells habituals en les diferents transmissions, però ahir amb una direcció tan plana i mancada de brillantor, aquestes parts que amb altres batutes podien haver lluït més, van quedar immerses en la grisa discreció

El pastor a càrrec d’una veu blanca va patir de valent l’atac letàrgic del mestre Frizza en aquest precís moment i el carceller tampoc quedarà especialment en el meu record.

No és una Tosca de la categoria que ens té acostumats el MET, tot i ser adequada no va ser ni luxosa, ni brillant, ni molt menys de nivell estratosfèric. Per això no calia ni gastar-se els diners, ni perdre’s el Cor Vivaldi o el Quartet Casals.

TOSCA 
Giacomo Puccini-Giuseppe Giacosa/Luigi Illica

Tosca……………….Patricia Racette
Cavaradossi………….Roberto Alagna
Scarpia……………..George Gagnidze
Sacristan……………John Del Carlo
Spoletta…………….Eduardo Valdes
Angelotti……………Richard Bernstein
Sciarrone……………James Courtney
Pastor…………….Seth Ewing-Crystal
Carceller………………Ryan Speedo Green

Conductor……………Riccardo Frizza

Production…………..Luc Bondy 
Set Designer…………Richard Peduzzi 
Costume Designer……..Milena Canonero
Lighting Designer…….Max Keller
Stage Director……….Paula Williams
TV Director………….Matthew Diamond

Metropolitan OPera House, New York 9 de novembre de 2013

A vegades el MET esdevé un teatre normal. Les transmissions al cinema ens donen una percepció potser esbiaixada de la realitat, ja que el nivell és tan bo que sempre no es pot mantenir. La prova d’enguany espero que sigui aquesta Tosca i que la resta mostrant el nivell envejable que acostumen a donar.

Per a mi e moment més feliç de la retransmissió va ser quan la càmera i Renée Fleming van entrar a l’assaig del Falstaff que ens espera a principis de desembre. Veure al mestre Levine dirigir-lo, amb aquella empenta, energia (malgrat les seves actuals dificultats,  i grapa em reconfortava de tant tedi.

28 comments

  1. Alagna a banda (quin goig tornar-lo a veure ja tan en forma i recuperat del darrer període Gheorghiu!), coincideixo amb tu que la delícia de la nit va ser l´estoneta d´assaig de Falstaff. En comptes de tantes entrevistes mil vegades sentides (challenge, challenge, challenge) i absurdes (als que ens agrada molt els animals encara podem picar amb l´ensinistrador de gossos o cavalls, però… a algú pot interessar l´stunt que baixa per la corda en comptes de Richard Bernstein?) haurien de començar a pensar a fer-nos connexions diferents. Aquesta era bona.

    M'agrada

    • I encara ho va ser més apreciant la llum que desprenia una direcció que amb la imponent orquestra del MET serà una festassa, molt lluny de l’ensopiment esmorteït d’una TOSCA que passaran uns dies i ja haurem oblidat.

      M'agrada

  2. Leonor

    Mozart bendito:que una “Tosca“ aburra clama a los dioses contra los responsables. Se me pasó y no la vi;menos mal. A Gagnize le escuché el Scarpia en el Real,a toda mecha la orquesta,con Palumbo. No hubo Scarpia para la memoria (Urmana y Sondra, Berti y Jorge de León completaban el doble reparto).

    M'agrada

  3. Bon dia. Estic molt d’acord amb tot el que escrius.
    Ja m’he recuperat del terror de l’escena final del 2n acte, on la Tosca, molt desfiatada, té un atac d’ansietat després l’assassinat a lo Norman Bates: entre el vermell de la sang, del vestit, dels sofàs, l’intent de suïcidi i els pits aixecats fins la barbeta, com no s’havia de ventar! Han espatllat el millor acte. Esperava molt de Scarpia, estava molt esgotat, (l’orquestra amb ell es notava moolt lenta)i ens havia fet un molt bon primer acte. Alagna, bé, sort del Lucevan que el va afinar i va emocionar.
    La producció tenia un munt d’idees confuses i la barreja d’estils, el vestuari i altres excessos, bisbe amb parkinson? , meretrius o quadre de la madonna Emanuelle, per oblidar. Com els hi costa al Met tenir una producció rodona, no hi ha manera.
    Quin impacte veure a Levine dirigint a la cadira de rodes, què difícil que deu ser i quin entusiasme posa. Espero trobar entrada pel Falstaff.

    M'agrada

    • Alex

      No puedo opinar de algo ni presenciado ni escuchado pero leido unos comentarios en otro lugar de un asistente a los cines, segùn el ,Alagna con bastantes problemas vocales en todo el primer acto y sobre todo en la …recondia armonia…, Racette muy pero que muy caprina y Gagnidze correcto especialmente en su parte escénica
      ( y lo màs ” valiente ” o preocupante, Alagna confirmando en la entrevista que le hizo la Fleming, pròximo Otello julio 2014 en las Chorégies d ‘ Orange!!! )

      M'agrada

      • Veus! Alagna con “bastantes problemes vocales”, parles per boca de tercers i jo que hi era, no vaig apreciar, tret de la lleugera i conflictiva afinació en alguna nota, i en canvi per altres cantants les apreciacions que jo pugui fer són manies persecutòries, no ho entenc Alex, francament.
        El Otello de Alagna és una de les properes estafes operístiques, tant si el fa, com si finalment no ho fa un cop ja s’hagin venut entrades, que ja m’explicaràs! es delicte i morbositat extrema voler veure un Otello per Alagna, però bé, cadascú és lliure de maltractar-se com li sembli més oportú.
        La fesomia de la sempre esmaltada Renée Fleming quan ho va dir va ser prou significativa, es va notar una lleugeríssima ganyota en un ull, com si fos Martes y Trece, i encara ell li va proposar que podrien fer-la junts en un futur, ella molt elegant el va despatxar dient que ja el cridaven per començar el segon acte. Ai Senyor!

        M'agrada

      • Alex

        Ninguna manìa a Alagna! ( he trasladado unos comentarios leidos de terceros – quizas equivocados -), sino todo lo contrario .

        Le tengo ” tanta manìa a Alagna ” ( es ironìa, ya que siempre he sido un Alagnista de pro ) que ya tengo entradas desde hace tiempo para su Werther de Paris prox. Febrero y sobre todo, esperando con ilusiòn se confirme en el 2014/15 su debut como Eleazar ( La Juive, donde al parecer està prevista la Yoncheva – no sé si como Rachel o como Eudoxie ), en la 0pera de Munich

        M'agrada

      • No he dicho en ningún momento que tu tuvieras manía a Alagna, he dicho que haces mención de algunos que dicen que ayer pasó por problemas en el primer acto, algo totalmente diferente.
        Yoncheva solamente puede hacer Eudoxie, pero no me extrañaría nada, ya que si Alagna anuncia Otello, Gruberova también podría anunciar Isolda y Yoncvheva Rachel, un rol para soprano falcón, o seas alas antípodas de la joven soprano.

        M'agrada

    • Aquesta producció em va dir el Dandini que va ser protestada (normal!), m’estranya molt que sent tan lletja i dolenta, i no tenint un tercet protagonista d’aquells envejables que acostuma a tenir el MET, l’hagin triat per la temporada del cinema. Gelb tampoc es perfecte.

      M'agrada

  4. Cómo es posible que se le haya adjudicado la dirección de una ópera tan pasional como “Tosca” a un director con tan poca “sangre” como Frizza? Yo ya me dí cuenta de cómo iba a transcurrir el desarrollo musical de la obra al escuchar los melífluos acordes del arranque impactante del primer acto que ayer parecían preludiar “La sonnambula” de Bellini… Una verdadera pena. Hubo pausas inexplicables de orquesta, carencia total de “pathos” y de vigor. Frizza se “cargó” musicalmente toda la ópera, pero en especial el maravilloso segundo acto que siempre me emociona y aterra y ayer me dejó totalmente indiferente.

    Los cantantes en general correctos, con algunos momentos brillantes para los tres protagonistas, lástima que Patricia Racette que canta muy bien no posea una voz más dramática, su Tosca es excesivamente lírica. Vocalmente, no obstante, la función estuvo bien cantada; escénicamente, los errores superaron los aciertos -pocos-, siendo el decorado muy feo.

    Efectivamente lo mejor fue el fragmento del ensayo de “Falstaff” con Levine. ahí vimos un director con sabiduría y conocedor de la partitura que se preparaba y con criterio y amor por la ópera para dar y vender.

    M'agrada

  5. dandini

    Estic bastant d’acord tant en la part musical com en l’escènica.
    El tercet protagonista era molt bo amb alguna ensopegada evident de l’afinació al pianíssim de “Vissi d’arte” en el cas de Patricia Racette i algun signe ben evident de stress en el cas de George Ganidze.Roberto Alagna estava en plenitud de forma i particularment expansiu.
    La producció intenta aportar alguna alternativa pero és massa tímida i es nota que està pensada per un públic que no accepta el discurs radical-violent que en realitat és el que necessita aquesta història de venjança/violència política.Si no es fa aquest pas tot i que la cantin els millors divos del moment ens seguirem moven en la farum de la naftalina.
    Jo ho veig diferent ,el 2º acte ha de tenir la virtud de molestar,incomodar,violentar,esgarrifar a un públic que veu cinema o teatre amb major dosi de credibilitat.
    La versió “intelectual”de Robert Carsen del Liceu també fracassava per motius similars.
    Per cert Riccardo Frizza aburridet malgrat tenir sota la seva batuta una orquestra que sona de somni.

    M'agrada

  6. simone

    Off topic, per tot a risc de l’estirada d’orelles i per no saber on millor deixar el comentari: Ahir vam anar al “programa alternatiu” a la Tosca, que va ser l’actuacio del Cor Vivaldi a l’Axa Auditori i només volia deixar constància del nostre absolut entusiasme i felicitar de tot cor als joves i al seu director Oscar Boada pel fabulós i emocionant concert que ens van brindar.

    M'agrada

  7. Comentàvem ahir que aquesta producció l’havíem vist a Múnic l’estiu del 2010. No recordava que aquell Cavaradossi jugués a escacs abans de morir i després d’haver repassat l’enregistrament, efectivament he comprovat que no ho feia. Potser Bondy ha decidit “modernitzar” l’escena. Calia?

    M'agrada

  8. demo

    Ahir ´jo també vaig anar a escoltar el Cor Vivaldi.Magnific.Tot el programa interpretat arrivant a la perfecció máxima.La segona peça del programa “Missa in discantu” de Carl Bertil és la quemés en va colpí.Bravo Cor Vivaldi.

    M'agrada

    • Els cantants en un altre entorn t’haguessin agradat més.
      Segurament Racette no és la millor Tosca possible, però amb altres direccions hagués brillat més. Alagna i George Ganidze tenen la veu i l’estil, jo ho crec així, però l’espectacle és molt gris en tots els conceptes.

      M'agrada

  9. maria

    es verdad, el met hace a veces espectaculos mediocres, sobre todo feos y oscuros . en cambio este año, el royal opera house, esta haciendo unas operas espectaculares . primero hizo turandot, fantastica, no puedo opinar tanto de la calidad vocal porque no entiendo tanto, pero en cuanto a la riqueza y majestuosidad del espectaculo, soberbio. y la semana pasada unas visperas sicilianas, tambien impresionantes . os lo recomiendo a los uqe vais al met, que la temporada adel ROH es prometedora, y ahora la hacen aun en mas cines, ( cinesa, sarria, bosque, verdi, gerona ….) y vale la pena . me extraño no ver ningun comentario aqui ni de una ni de otra .
    es que no va nadie del FNL a estos cines ??????

    M'agrada

    • Todos los teatros hacen espectáculos mediocres. No creo que los espectáculos del MET sean grises, quizás es imposible que todas las producciones luzcan como es habitual en el mejor teatro de ópera del mundo.
      Los cantantes de Turandot no me parecieron nada del otro jueves y una producción te aseguro que no me mueve de casa, ahora bien, Les Vêpres Siciliennes si que me interesan y mucho, pero una proyección antes de las 7 de la tarde en un día laborable no me parece de recibo y 20€ son muchos euros para llegar tarde cuando hayamos terminado la jornada laboral. ¿No te parece?.
      El gran acierto de las transmisiones del MET es que todas son en sábado tarde/noche y eso pese a los que trabajan en comercios, es una gran ventaja.
      En el blog se habla principalmente de lo que yo propongo, es normal que si no he visto Turandot o Les Vêpres, los que la hayan visto se tengan que esperar a que haga un post. De Turandot no creo, pero ya te dije la semana pasada que de la de Verdi pronto tendrás opiniones y vídeo.

      M'agrada

      • maria

        ok, tienes razon . de todos modos, el cine gerona esmas barato y en cinesa diagonal, i tienes el carnet ( vale un euro y no caduca ) entonces la opera cuesta 16,80 y ya no es tan gravoso . cuando no es en directo cuesta 10 euros en todos los cines . y la sala, ( sonido , vision y butacas son de primera categoria ) no como el girona que es mas sencillito . Pero lo del horario ….es en directo y estos son los horarios europeos ….

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: