Pauline Guéymard-Lauters la primera Princesa d’Eboli a l’estrena de l’òpera de Paris.

El cas de les mezzosopranos és una mica complexa. Aquesta vocalitat com a tal “és molt recent”, vull dir que fins al segle XIX les mezzosopranos no s’anomenaven així, ho eren contralts o eren sopranos, aquesta veu comença a tenir presencia en l’òpera italiana a partir del belcanto més elaborat i també a l’òpera francesa.

Rossini no va escriure, tret del rol de Isolier estrenat per la cantant alemanya Constance Jawureck, cap rol per a mezzosoprano; o bé els rols després cantats per aquesta veu van estar escrits per a contralts o bé ho van ser per a sopranos amb un registre central i greu important, sense necessitat de tenir uns grans aguts, per tant fàcilment assumibles per el que després serien les mezzosopranos líriques  d’agilitat, com és el cas  Joyce DiDonato, Anna Caterina Antonacci, Ceilia Bartoli o Frederica von Stade, entre moltes. Cantants totes elles que en època de Mozart, per exemple, haguessin cantat les parts de sopranoII.

Les contralts rossinianes van anar desapareixen, ja fos perquè el cant d’agilitat va caure en desús a mida que s’entrava en el segle XIX, o bé perquè per raons que no conec, aquesta tipologia de veu es va anar perdent, com una espècie de mutació inexplicable que de tant en tant ha deixat gaudir com a rara avis, d’algun exemplar, com és el cas de Ewa Podles, que ha retornat amb la seva prodigiosa veu i estratosfèriques capacitats tècniques, a fer palès la grandiositat d’una estil en una veu privilegiada.

El cas és que durant el període post rossinià, amb Bellini i Donizetti, tampoc trobem clars exemples de mezzosoprano, ja que en la majoria de casos els dos rols femenins sovint confrontats en moltes de les òperes que més tard han estat assumits per soprano i mezzo, com és el cas de Norma i Adalgisa, Bolena i Seymur, Giulietta i Romeo (Bellini), Stuarda i Elisabetta, ho eren per a sopranos intercanviables. Els rols pròpiament de mezzo o més concretament encara de contralt, eren els de Orsini a la Lucrezia o Smeton a la Bolena, per posar dos exemples. Donizetti quan va escriure La Favorite per l’Òpera de Paris (1840), va fer-ho per a Rosine Stoltz  una mezzosoprano, que també va estrenar-li a París Dom Sebastien (Zayda) . Els compositors francesos si que van començar a escriure abans que a Itàlia rols decididament centrats en aquesta tipologia entre a soprano dramàtica i la contralt, amb rols de fort caràcter dramàtic, compositors com Meyerbeer, Auber o Niedermeyer , van incloure en les seves òperes rols per a elles, mentre que a Itàlia encara s’estava fent el traspàs entre Colbran, Grisi, Pasta o Malibran, totes elles sopranos o mezzosopranos segons convingui en l’enquadrament mental actual.

Verdi en la seva primera òpera Oberto, Conte di San Bonifaccio (1836), va escriure dos rols principals femenins, Cunizia, que el va estrenar la cantant  Mary Shaw que interpretava l’Arsace o el Malcom de La donna del lago, és a dir una contralt coloratura i el de Leonora (original Verdi, oi?)  per a una soprano dramàtica d’agilitat. A la segona òpera, Un giorno di regno, el personatge de Giulietta di Kelbar va  ser estrenat per Luigia Abbadia, una soprano dramàtica d’agilitat, que ara ben bé podria ser una mezzosoprano.

A la tercera òpera, Nabucco, reserva un petit rol per a una vocalitat mezzosopranil, Fenena i no tornaria a utilitzar a dues co-protagonistes femenines fins a Il Corsaro, malgrat que tant Gulnara com a Cunizzia, va ser encarregades a sopranos, una dramàtica d’agilitat i una altra lírica.

A Luisa Miller (1849) Verdi atorga a l’esporàdic rol de Federica, duquessa de Ostheim, a una contralt. Ho va estrenar Teresa Salandri una cantant avesada en els rols de contralt rossinians. Aquest rol és potser el primer intent seriós d’establir el que serà la vocalitat de mezzosoprano verdiana, si bé la brevetat del rol (un duo i un concertant) no permetran desenvolupar una personalitat més abassegadora, com veurem després.

Escoltem aquesta primera aproximació a Bianca Berini i Luciano Pavarotti, en el duo entre Federica i Rodolfo al MET l’any 1982. Si el rol de Federica s’hagués desenvolupat una mica més, de ben segur haguéssim tingut en aquesta òpera una primera oportunitat, que no trigaria a venir.

A Rigoletto, Verdi atorga al rol de Maddalena, la germana del malvat Sparafucile, la vocalitat de mezzosoprano. Ho va estrenar Annetta Casaloni, que amb les anys esdevindria la mestra de Claudia Muzio. La part no és molt lluïda, ha de intervenir al quart acte i ha de destacar en el famós quartet, però és un rol massa esporàdic, però en canvi en l’òpera immediatament  posterior Il Trovatore, Verdi escriu el primer gran rol per a mezzosoprano, el de la gitana Azucena, un rol de gran exigència dramàtica i que demana a la cantant un ample registre que va del Re₂ al Do_5.

D’aquest rol, amb necessitat d’una veu potent, dramàtica , però també dúctil, escoltarem la seva presentació escènica, amb Giulietta Simionato l’any 1964 a la ROH, Covent Garden, de Londres, on podreu apreciar la varietat que sap donar a cada frase, amb colors diferents, aguts incisius i greus acontraltats, era molt versàtil

Escoltem com cantava l’ària successiva “Condotta ell`era in ceppi”, una altra gran mezzo italiana, Fedora Barbieri, en la gravació de l’any 1949 dirigida per Argeo Quadri. La veu era més contundent que la de Simionato, potser no tan dúctil, amb la zona aguda més limitada i l’impressionant zona greu, més de pit. La grapa dramàtica és impressionant i Verdi li demana una expressivitat poc escoltada fins aquell moment en la història de l’òpera italiana.

A l’acte tercer, Azucena té una dramàtica escena en el campament. Escoltem com cantava “Giorni poveri vivea” Dolora Zajick a l’any 1988 al MET, dirigida per James Levine. La Zajick és una veu imponent i espectacular, verdiana, sense cap mena de dubte, si bé la varietat de colors en el seu registre li resta el contundent impacte de les dues col·legues anteriors. Entre l’esclatant i clar agut i el cavernós i gutural greu, hi ha un centre canviant.

Després d’aquest espectacular debut de la corda verdiana, la propera gran mezzosoprano no la tornarem a trobar fins la Preziosilla de la forza del destino (1862) ja que la breu, però espectacular Ulrica de Un ballo in Maschera (1861), necessita d’una contralt.

Ulrica, com en gran mesura Azucena, és un personatge fosc, demoníac i  tel·lúric. És una endevina, una bruixa, una maga, que convoca els esperits per esbrinar el futur, ara seria una Esperanza Gracia televisiva, però en temps de Verdi la cosa tenia molta més traça. El personatge és molt central i greu i en la seva temible i espectacular presentació en el segon quadre del primer acte, en l’únic on intervé, ella és el centre de l’acció dramàtica, si bé la seva gran intervenció “Re dell’abisso, affrettati” tot just iniciar l’escena.

L’escoltarem per la gran contralt nord-americana Marian Anderson, la primera cantant negra que van deixar cantar al Metropolitan Opera House de Nova York. Potser Anderson no era la veu més idònia per aquest rol que necessita més malignitat, ella en canvi el revesteix d’una certa aureola religiosa. En qualsevol cas crec que era de justícia que figurés en aquest apunt,tot i que no podem qualificar la seva veu de verdiana.

Tampoc ho és, in “Stricto sensu”, la veu de Ewa Podles, però en canvi es una autentica contralt que va cantar aquest fragment, d’aquesta manera al Teatro Real de Madrid, l’any de la seva re obertura 1988. La veu de Podles és totalment cavernosa

Tornem ara a la corda de mezzosoprano, amb la Preziosilla de la Forza del destino, un rol ingrat, al menys per a mi, que necessita d’una veu molt dúctil, amb agilitats i una extensió notable. Ho escoltem per la mezzosoprano pretèrita Gianna Pederzini en una gravació de 1930. La tessitura i l’escriptura vocal no té res a veure amb cap dels rols anteriors. El caràcter còmic i desimbolt del personatge quasi l’apropa més a una soprano.

També de la mateixa òpera escoteu a “Venite all’indovina” per una magnífica Agnes Baltsa, una cantant que per les seves característiques vocals, no podia fer front, malgrat que ho va fer, al repertori verdià. En aquest rol molt més lleuger va deixar potser constància fonogràfica de la millor Preziosilla gravada.

Després de La forza del destino ens trobem un altre gran rol verdià per a mezzosoprano, la Principessa Eboli, un rol llarg, complex i molt agraït, amb quatre moments grandiosos: La cançó del vel, l’escena del jardí, el quartet a la cambra del rei i la posterior escena conclusiva amb el imponent  “O Don Fatale”

De Eboli us proposo escoltar la canzone del velo per la gran Shirley Verrett  en la mítica gravació dirigida per Carlo Maria Giulini. La Verrett demostra domini del cant ornamentat, del legato, del fiato, de l’elegància i la incisiva interpretació. Era una cantant excepcional en molts repertoris i tambe en el verdià, especialment en aquest rol, gràcies a la ductilitat vocal, al registre extens que la situa fàcilment en el rols Falcon, que tant poden assumir parts de soprano dramàtica, com de mezzo, com va fer ella.

Per el imponent “O don fatale” he escollit a l’explosiva Grace Bumbry, una mezzosoprano que com Verrett va alternar rols de soprano dramàtica amb els de mezzo dramàtica. Una veritable força de la natura amb mitjans espectaculars que omplia el gran arc sonor verdià de intensitat. La versió prové de la representació de Don Carlo a Orange l’any 1984, ja no en el millor moment de la seva carrera, però encara colpidora.

No em puc resistir a deixar-vos també la versió de la gran Regina Resnik, un cantant excepcional, de amplíssim registre i d’especial seducció interpretativa.

Seguint en aquest trajecte verdià arriba el torn de la gran Amneris, la princesa egípcia que lluny de ser la dolenta de la pel·lícula, com sovint la canten algunes mezzosopranos, és un rol d’una gran varietat de registres dramàtics, amb una culminació en la imponent escena del temple que necessita de cantants amb molta resistència i amplis recursos i varietat expressiva.

De la cabdal escena del judici us vull deixar dues versions, la de Fiorenza Cossotto al MET i la de Elena Obraztsova.

La Cossotto és una cantant de veu espectacular, extraordinàriament clara, cosa que tot sovint sembla més que escoltem una soprano que no pas una mezzo, però no hi ha cap dubte que el seu registre natural era el d’aquest registre, així com la zona greu. La seva intensitat escènica, a ulls d’ara potser estantissa,  sembla extreta del cinema mut, però en el teatre la veu i aquesta gestualitat eren definitives.

La russa Elena Obraztsova també d’espectaculars mitjans, tenia dos registres definitius, l’agut i el greu, en la zona central la veu tendia a ser més anònima, quelcom que en el repertori verdià no és gaire apropiat, com m’he cansat de dir. Tot i així la seva intensitat vocal i dramàtica, l’emissió i la projecció eren absolutament corprenedores. Com Cossotto, va ser una grandiosa representant del repertori verdià en tots els seus gran rols. La represnetació és dels darrers anys de la seva gloriosa carrera, a Parma el 1988.

Després de Aida, no tornarem a trobar un altre rol prou significatiu fins a Falstaff, si bé hi ha la Emilia del Otello, que una mica en la línia de la llunyana Maddalena de Rigoletto amb un quartet com a únic moment de lluïment, i la part per a mezzo, important, en el Rèquiem.

Aprofito per posar-vos el Liber Scriptus de la Missa de Rèquiem per la gran Tatiana Troyanos, tal i com ho va cantar l’any 1967 al Festival de Tanglewood. La part és tan operàtica com les fins ara escoltades, per tant no desentona gens i la gran cantant nord-americana tampoc, ja que en el seu ampli repertori hi figuraven tots els rols verdians.

Finalment ens queda una altra contralt, si bé la tipologia vocal és ben diferent a l’escoltada fins ara, ja que Verdi reservava per la seva darrera obra un joc vocal absolutament diferent. Per a Falstaff  es va “inventar” un enginy musical i escènic sorprenent, la part més important per a la corda greu femenina la té Mrs Quickcly, ja que el anodí rol de Mrs Pegg, per a mezzosoprano, queda sempre molt desdibuixat.

La Quickly no té cap ària, però si una escena divertídissa amb Falstaff, el famós “Reverenza” on ha de fer ostentació d’un registre greu que l’apropi al de Falstaff i unes frases tan divertides com compromeses. Us deixo per concloure aquest segon apunt verdià, a dos grans cantants dels anys 4o i 50, el baríton Leonard Warren i la contralt Cloe Elmo, absolutament genials. Dirigeix Fritz Reiner, en el MET llunyà del 26 de febrer de 1949.

Espero que amb aquest seguit de Youtubes us hagi quedat prou clara la vocalitat que Verdi va demanar a les mezzosopranos i contralts.