EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

ELINA GARANCA EL MILLOR ROMEO

Elina Garanca com a Romeo a la ROH Covent Garden

Elina Garanca com a Romeo a la ROH Covent Garden 2009

La meitat dels Romeos proposats ocupen els tres primers llocs perquè hi ha un doble empat en el tercer i el segon lloc, mentre que la guanyadora ha quedat estretament distanciada de les seves glorioses perseguidores, fet que sortosament m’ha estalviat el vot de desempat.

La versió 7 és la de la gran mezzosoprano letona Elina Garanča que com sabeu era la cantant inicialment prevista pel Liceu per interpretar el rol de Romeo, però finalment va ser substituïda per la nord-americana Joyce DiDonato, que com ja es podeu imaginar estava també entre les 10 escollides, la número 5 i ha quedat entre les tres primeres, empatada amb la número 6, ambdues en el tercer lloc, perquè en el segon hi ha hagut també un empat entre la 4 i la 9. Continua llegint

ELEKTRA A BUCAREST (Pankratova-Schwanewilms-Baltsa-Pape-Reß;Weigle)

ElectricaFestivalEnescu2015-1

El dia 13 de setembre va tenir lloc en el immens auditori de la Sala Mare a Palatului una versió de concert de l’òpera de Richard Strauss, Elektra, amb un repartiment encapçalat per la soprano dramàtica Yelena Pankratova, que estava previst que fos l’Abigaille en el repartiment alternatiu del Nabucco que inaugurarà la temporada liceista, i que serà substituïda per la ignota Tatiana Melnychenko.

Acompanyen a Pankratova, la Chrysothemis de Anne Schwanewilms, la sorprenent Klytämnestra de la meva estimada mezzosoprano grega Agnes Blatsa que als 72 anys encara és capaç d’impressionar-me i el baix René Pape com a monolític Aegist, tots ells dirigits de manera molt analítica per Sebastian Weigle al capdavant de la Bayerisches Staatsorchester, dins el marc del Festival Enescù d’aquest any, un festival que aplega una programació impressionant per la qualitat dels programes i els artistes invitats, tot a un mòdic, popular i envejable preu de 40€ la localitat més cara. Continua llegint

MONTSERRAT CABALLÉ LA STUARDA MÉS TRIADA.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La tria era apassionant, no us dic que fossin 12 versions de  “Oh nube! Che lieve per l’aria…Nella pace del mesto riposo” a la mateixa alçada i del mateix nivell, però en totes 12 vaig trobar motius suficients per ser considerades i encara que alguna de les versions l’hagués canviat per alguna altra cantant, també vaig creure que hi tenien que ser i estava segur que serien molt votades, com ha succeït.

Ha guanyat Montserrat Caballé, la tria número 9, sempre va anar frec a frec amb la versió 3 però ahir es va distanciar una mica i es va consolidar, no us negaré que en a mi em va fer feliç, malgrat que la versió 3 per a mi és meravellosa. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: LA MEZZOSOPRANO/CONTRALT

Pauline Guéymard-Lauters la primera Princesa d'Eboli a l'estrena de l'òpera de Paris.

Pauline Guéymard-Lauters la primera Princesa d’Eboli a l’estrena de l’òpera de Paris.

El cas de les mezzosopranos és una mica complexa. Aquesta vocalitat com a tal “és molt recent”, vull dir que fins al segle XIX les mezzosopranos no s’anomenaven així, ho eren contralts o eren sopranos, aquesta veu comença a tenir presencia en l’òpera italiana a partir del belcanto més elaborat i també a l’òpera francesa.

Rossini no va escriure, tret del rol de Isolier estrenat per la cantant alemanya Constance Jawureck, cap rol per a mezzosoprano; o bé els rols després cantats per aquesta veu van estar escrits per a contralts o bé ho van ser per a sopranos amb un registre central i greu important, sense necessitat de tenir uns grans aguts, per tant fàcilment assumibles per el que després serien les mezzosopranos líriques  d’agilitat, com és el cas  Joyce DiDonato, Anna Caterina Antonacci, Ceilia Bartoli o Frederica von Stade, entre moltes. Cantants totes elles que en època de Mozart, per exemple, haguessin cantat les parts de sopranoII.

Continua llegint

PREPARANT LA FORZA DEL DESTINO (I)

El proper 2 d’octubre el Gran Teatre del Liceu inaugurarà la temporada operística amb la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi, La forza del destino. Catorze representacions i tres repartiments diferents ens esperen i ja que és una òpera tan estimada com odiada, o més ben dit estimada i odiada alhora, potser que ens hi apropem per intentar esbrinar entre tots els motius d’aquestes reaccions viscerals davant d’una òpera que inaugura el període del opus verdià més madur i elaborat, un cop guanyat el prestigi com a gran músic i també com a venerat polític.

Giuseppe Verdi va aturar la seva carrera artística per tal de dedicar-se a la política, invitat per Cavour, que volia que la nova Assemblea Nacional també comptés amb prohoms de prestigi provinents de camps diferents a la política, per donar més rellevància al nou Parlament de la unificada Itàlia, establert a Torí.

Després de dos anys de inactivitat musical el mestre Verdi va rebre una carta del tenor Enrico Tamberlick, establert  a Sant Petersburg, com a emissari de la direcció del Teatre Imperial, invitant-lo a composar una nova òpera que s’estrenaria en el prestigiós teatre de la ciutat russa.

Verdi, contra tot pronòstic aquest cop va acceptar l’oferta, que econòmicament era molt temptadora i va començar a pensar en un nou argument a musicar. Inicialment va pensar en el drama de Victor Hugo, Ruy Blas, però les reticències de les autoritats russes varen acabar per fer-lo desistir a. Aviat va començar a pensar en l’idea de musicar el drama de Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas, Don Alvaro o la fuerza del sino, escrita a París entre els anys 1830 i 1833 i fortament influenciada per les obres de Victor Hugo. L’obra s’havia estrenat a Madrid el 1835 i Verdi ja si havia fixat l’any 1850 gràcies a una traducció italiana editada a Milà.

A Verdi immediatament va cridar-li l’atenció el gran fresc de transfons històric i la quantitat de situacions dramàtiques que confrontaven l’amplíssima varietat de personatges tràgics i còmics, nobles i plebeus, místics i militars.

Per a confeccionar el llibret va confiar un cop més en Francesco Maria Piave, alhora que Verdi va decidir incloure pel tercer acte, el del campament, fragments del Wallensteins Lager (El campament de Wallenstein) de Schiller, que ja havia sigut un material que havia estudiat per una òpera sobre l’assetjament de Florència de Guerrazzi, que mai es va arribar a materialitzar.

Durant el mes de desembre de 1861 Verdi marxa cap a Russia amb la partitura acabada, encara pendent de finalitzar l’orquestració, però quan va arribar va rebre  la noticia que la soprano que prevista per cantar el rol de Leonora, Emma La Grua, estava greument malalta i no disposaven de substituta. Verdi va decidir aleshores posposa l’estrena a l’espera de trobar una cantant digne del rol i que no fes perillar un projecte tan important. Continua llegint

AVUI CAL FELICITAR A TOTES LES CARMES

El 16 de juliol acostuma a fer sempre molta calor. Ara comença el més fort de l’estiu i caldrà que comencem a refrigerar-nos bé, ja que el que ens espera és tòrrid i no parlo tan sols del clima.

Cada any, tal dia com avui es celebra la Mare de Déu del Carme i aprofitant que per can infernem en passegen unes quantes i que el dia 21 començarà la nova tanda de representacions de la popular òpera de Bizet al Liceu, he pensat, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, fer una felicitació ben bizetiana a totes les fidels amigues infernems.

No voldria deixar-me’n ni una, en conec moltes i tot i que intentaré felicitar-es a totes personalment, per si de cas aquí va la felicitació blocaire.

Totes les versions, o quasi, tenen suficient interès per tal de que feu “l’esforç” de veure-les fins al final. Ja ho sé, n’he posat moltes, però l’havanera de Carmen tampoc és tan feixuga i creieu-me quan us dic, que ni ha per sucar-hi pa.

Totes elles m’agraden però permeteu-me començar per aquesta: Continua llegint

AGNES BALTSA, com m’agrada!

Avui us invito a escoltar a Agnes Baltsa, una cantant que sempre m’ha agradat moltíssim, una de les “meves“.

La Baltsa, cantant de temperament i d’extraordinari magnetisme i comunicació amb l’auditori, va gravar a l’any 1985 un dels discs que més estimo de tota la meva discoteca. Un disc de cançons gregues dels compositors Manos Hadjidakis, Mikis Theodorakis, Stavros Xarhakos i Vasilis Tsisanis. Continua llegint

IL GIURAMENTO (Mercadante)

No fa gaire m’he comprat aquest disc. Ja el coneixia de fa molts anys quan va sortir en LP i a un preu escandalós. Un bon amic em va fer una còpia. El so era dubtós, però el document ja era interessantíssim.

Ara Orfeo D’or l’ha editat, amb so impecable i d’aquesta manera engreixa la llista del seu catàleg que ja és espectacular i sempre d’obres enregistrades en directa.

Il Giuramento és una òpera desconeguda d’un compositor injustament oblidat, Severio Mercadante, que te un catàleg interessant i que no estaria gens malament que els teatres, tan poc avesats a programar autors italians que no siguin Verdi, Puccini, Rossini, Donizetti i Bellini, es trenquessin una mica més la closca.

L’argument de Il Giuramento és el mateix que el de La Gioconda, però la música no te res a veure amb Ponchielli. La de Mercadante està entre el Donizetti més elaborat i el primer Verdi. Les melodies estan assegurades i els recitatius, àries i cabalettes, duos i concertants són força inspirats.El segell anglès Opera Rara ja fa temps que està fent una lloable tasca de recuperació d’aquest compositor i ha editat unes extraordinàries Emma d’Antiochia i Orazi e Curiazi, que us recomano malgrat el preu altíssim d’aquest segell (Opera Cara, diu un conegut), però Orfeo D’Or li ha passat la mà per la cara i ha editat aquest Giuramento

Aquesta representació de l’Òpera de Viena (09/09/1979), és històrica ja que Plácido Domingo va substituir a darrera hora a Peter Dvorsky. Li varen dir tres dies abans de la premier i era una òpera que no havia fet mai. Va fer un sol assaig el dia abans i li va sortir com tan sols ho sap fer ell. Escoltar-lo és tota una experiència. A l’any 1979 Domingo estava pletòric, amb totes les seves virtuts en la seva màxima expressió i els seus defectes que també els te, ni els notem ni ara ens interessen. Com s’ha dit més d’una vegada, és una veritable força de la natura.L’acompanyen una jove Mara Zampieri. A mi aquesta soprano no m’agrada. Li reconec la seva musicalitat i el seu cant, però l’emissió del so i la fixació d’algunes notes em crispa els nervis. Tot i això aquí era molt jove i el interès de l’obra be val una certa condescendència. Agnes Baltsa fa el segon rol femení (la Laura de La Gioconda que aquí és  diu Bianca). Està magnífica, amb la seva veu característica, exultant i extravertida, tot i que molt més continguda del que és habitual en ella. La veritat és que tampoc te cap moment similar al duo del segon acte de l’òpera de Ponchielli.

Llàstima que en aquesta edició és va esporgar la partitura de mala manera, no se si ja estava previst així o el fet de que Domingo s’hagués d’estudiar l’obra en dos dies ho va agreujar. La cosa queda en 97 minutets mal comptats, però vigorosament dirigits per Gerd Albrecht.

Si voleu gaudir d’un obra diferent i d’una vetllada elèctrica, no ho dubteu.

Que ho passeu be.                                        mercadante_image_02.jpg