IN FERNEM LAND

LES VEUS VERDIANES: LA SOPRANO


Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Dimarts vinent aniré a Sabadell a parlar de les veus verdianes, ho aviso d’entrada perquè no torni a passar com l’any passat que em vareu tirar la cavalleria per sobre per no haver dit res de la xerrada de veus wagnerianes.

Com que aquests dies vaig una mica de bòlid amb diversos fronts oberts, volia aprofitar material per l’ocasió i fer cinc apunts  dedicats  a les veus verdianes i per tant avui començaré per la soprano, la mítica soprano verdiana que potser no ha existit mai, tot i que jo intentaré demostrar el contrari tot donant el meu particular punt de vista.

Dels 32 rols que podríem dir que Giuseppe Verdi va escriure per a soprano, quasi m’atreviria a afirmar que amb una bona soprano dramàtica d’agilitat en  tindríem prou per cantar la totalitat dels rols, si no fos que tenim, a part de l’Oscar del ballo (personatge transvestit) i la Nanetta del Falstaff (lírica pura), a Gilda de Rigoletto, estrenada per Teresa Brambilla que si ens atenim al rols que interpretava a la seva època, amb ulls i sobretot oïdes actuals, no hi hauria cap dubte en qualificar-la de líric-lleugera, però en lloc està escrit que a meitat del segle XIX la Elvira de I Puritani o l’Aninna de La sonnambula fossin interpretades per els grills que les van adaptar i adoptar per a les seves exhibicions vocals. Bé és cert que un caràcter tendre, innocent i tan jove com és Gilda, s’adeqüi millor a una soprano líric lleugera que no pas a una dramàtica coloratura, però si ens atenem a una vocalitat universal com Maria Callas, tothom estarà d’acord que una veu com la seva també va deixar petjada en aquest rol i sense necessitat de fer cap sobreagut propi de la corda més aguda de les sopranos.

Tret d’aquesta llacuna vocal, tots els altres rols tenen una vocalitat molt similar, si bé en els rols de les òperes del primer període conserven unes agilitats molt pròpies de l’herència rossiniana (òperes sèries) i posteriorment del període belcantista, amb les gran heroïnes bellinianes i donozettianes. Verdi de mica ne mica va anar desenvolupant en la recerca de la veracitat dramàtica, línies de cant  sense ornaments que distraguessin el discurs, però sense oblidar la consistència vocal de centre i greu poderós i un ferm registre agut. Més enllà de les exigents coloratures de rols com Abigaille a Nabucco o Elvira a Ernani, entre molts altres, l’exhibició vocal sovint concentrada en les cabalettas que concloïen les escenes en números tancats, les sopranos verdianes necessiten un cos vocal imponent, ja sigui per traspassar la poderosa orquestra en el període de maduresa, com en el període primerenc quan encara bevia de la tradició de les veus que interpretaven les grans heroïnes del teatre italià, els rols Colbran de Rossini (vocalitats molt centrals), o les grans sopranos dramàtiques d’agilitat de Bellini (Norma, I Puritani) o Donizetti, amb les reines de la trilogia Tudor, o Lucrezia Borgia, Caterina, Gemma, Marin Faliero i tantes altres.

Les veus verdianes ja existien abans de Verdi i de fet Valentina a Les Huguenots (1836), Rachel a La Juive (1835) o La Vestale (1807) de Spontini necessiten de veus que després anomenarem verdianes per arribar a bon port.

Verdi, això si, va evolucionar l’estil, sense ser un gran transgressor va anar polint el teatre líric italià traient el cant ornamentat que si bé encara conserva petits trets en la seva trilogia popular (Gilda, Leonora i Violeta) i potser també en la Hélène de Les vêspres siciliananes amb aquell temble bolero a l’acte cinquè o la Mina d’Aroldo, després en el període de més maduresa, ens trobarem amb Amelia (ballo), Leonora (forza), Elisabetta (Don Carlo), Aida, Maria/Amelia (Simon), Desdemona (Otello) i Alice (Falstaff) on la pròpia dramatúrgia i l’espessor vocal, obligats per una orquestra molt més densa i nombrosa, fa aparcar definitivament les coloratures i per tant les dramàtiques d’agilitat, capaces de fer sobreaguts amb un centre i greu quasi de mezzosoprano, ja no necessitaran part dels seus poders i deixaran pas a les soprano líric spinto que han de conservar la potència i projecció, però sense necessitat de ser una especialista en el cant ornamentat, ni en els dinàmiques endimoniades de les òperes dels primers anys. Fins i tot líriques consistents han arribat a assolir amb èxits alguns rols del Verdi més evolucionat. Penso en Mirella Freni, sensacional Amelia/Maria a Simon Boccanegra, la Elisabetta de Don Carlo, la seva mírtica Desdemona o l’Alice, després d’haver estat una Nanetta referencial a Falstaff, i fins i tot el seu intent d’Aida, molt meritori i aprovat amb bona nota o la Leonora a La forza del destino. No podem dir el mateix de la seva Elvira a Ernani, on si que es necessita un registre i una tipologia vocal que no era la seva.

Poques sopranos coneixem que hagin estat capaces de fer Abigaille, la Lady, Violetta i Aida, per exemple, i en això em referia al principi quan deia que una bona dramàtica d’agilitat ho hauria de poder fer tot. Penso amb Callas, òbviament, però també amb Leyla Gencer o Cristina Deutekom, que al llarg de la seva carrera van abraçar una amplíssima vocalitat, algunes com la italiana Renata Scotto, que va començar de líric lleugera i va acabar sense ser-ho, cantant rols de dramàtica coloratura tan exigents com la mateixa Abigaille o Lady Macbeth. En canvi el fenómen Callas i a la seva ombra, encara el més sorprenent de Leyla Gencersimultaniejaven top tipus de rols.

Si ja ha quedat clar que el centre vocal era importantíssim en la veu verdiana, sigui en la corda que sigui, hi ha un altre aspecte fonamental, que és el cant legato. Verdi exigeix grans i llargues frases sense respirar, i per tant és necessita un control extraordinari, si abans la tècnica és centrava en la ornamentació, en les òperes de Verdi s’exigirà potència, fermesa, control de la respiració i sentit dramàtic, és clar. És imrescindible que el cantant transmeti les àmplies gammes expressives que poden anar de la airada protagonista de Nabucco, al cant quasi elegíac i paranormal de la Giovanna d’Arco primerenca, la innocent Gilda o la tràgica Amelia de Un ballo in Maschera. Personalitats molt diferenciades, en la majoria dels caos amb psicologies clarament decantades en personatges tràgics però positius, i en un percentatge molt petit, en personatges negatius (Abigaille i la  Lady sobretot, si bé algú també hi ha volgut col·locar a l’adultera Mina a Aroldo o Lina a Stiffelio, en una classificació moral que no comparteixo) En qualsevol cas el personatge més maligne o l’únic decididament malige jo crec que és el de Lady Macbeth.

A partit d’aquest m’agradaria posar-vos uns quants exemples de sopranos verdianes i tot i que la meva Lady predilecta és una mezzosoprano que vorejava les dues vocalitats, Shirley Verrett, m’agradaria centrar-me en les sopranos i així fer justícia a l’apunt.

Per començar en la tipologia de soprano dramàtica coloratura, sempre a l’ombra de la Callas, la qual cosa va acabar com totes les que l’han imitat, aviat amb la seva carrera, us presento a la soprano hongaresa Sylvia Sass que apadrinada per Georg Solti va commocionar durant uns anys els escenaris operístics.

La representació va tenir lloc al Teatro Regio de Torí l’any 1977

Ara us presentaré una altra soprano dramàtica coloratura, de veu portentosa i força indescriptible, la malauradament desapareguda Ghena Dimitrova, que cantava d’aquesta manera “Ben io t’invenni…Salgo già del trono aurato” a l’any 1981 a l’Arena de Verona.

Escoltant-la no hi ha dubte del que és una soprano dramàtica d’agilitat, amb el recitatiu n’hi ha prou, escales ascendents i descendents, salts d’octava i força dramàtica abassegadora, per passar a un cantabile amb mitges veus i pianíssims per concloure en una infernal cabaletta.

I ara una altra veu autènticament dramàtica i verdiana, la de la soprano Anita Cerquetti cantant el compromès bolero de I vespri sicilianni. Qualsevol semblança amb la ben intencionada i insuficient prestació de la recent Lianna Haroutounian és sagnant.

I per acabar amb aquesta demostració dels rols per a  soprano dramàtica  d’agilitat vull posar-vos l’ària d’Elvira de l’òpera Ernani “Surta è la notte… Ernani! Ernani, involami” per una soprano que ja no pertany a aquesta tipologia vocal, ja que es tracta de una spinto, però capaç de fer front a les agilitats i el registre, sense que per això s’alteri la qualitat i idoneïtat de la seva magnífica interpretació. Es tracta de la nord-americana Leontyne Price l’any 1968 a Munich. La Price no tenia un registre greu tan poderós com les dues sopranos escoltades anteriorment, però la veu és més clara i més dúctil.

En el àmbit de les sopranos spinto, tinc tres noms que crec que són ben significatius i il·lustratius de les virtuts que haurien detenir totes les veus que abordin aquest repertori.

Començaré per l’Aida mítica de Renata Tebaldi, la veu ideal per a cantar les òperes verdianes d’aquest període madur. Tebaldi no tenia la veu gaire àgil, però en canvi era poderosa i alhora dolça. El legato en les grans frases del tercer acte és superb, el control de les mitges veus i l’expressivitat són extraordinaris i a l’any 1950, la veu sonava així de insuperable i esplendorosa.

Escoltem com cantava “Pace, pace, mio Dio, la soprano Eileen Farrell. Alguna altra vegada ja hem parlat d’aquesta veu spinto magnífica. El color, l’extensió i el legato són plenament adients i la interpretació intensa i la veu bellíssima acaben fent la retsa. Digueu-me nostàlgic però avui no és canta l’òpera així, no diré que les veus actuals no siguin capaces i valuoses, però l’òpera ja no es canta d’aquesta manera, malauradament.

Ara escoltarem potser l’última veu veritablement verdiana de l’actualitat, la soprano Sondra Radvanovsky cantant “Ecco l’orrido campo”. Radvanovsky és una soprano spinto que posseeix totes les claus del cant verdià. No n’hi ha prou amb la veu. Cal controlar els aspectes tècnics i els expressius. Potser la dicció és millorable, però en aquest cas supera a moltes altres col·legues. La gravació és de la Lyric Opera de Chicago i de l’any 2010.

Una verdiana històrica, Elibaeth Rethbergh canta així l’encisadora “Come in quest’ora bruna” de Simon Boccanegra l’any 1939 al MET. La veu és carnosa i lluminosa a l’agut, una soprano spinto de veritat. Fixeu-vos en el registre greu, el centre i la seguretat en la zona aguda. Tot el registre és homogeni i el color no varia, ni el sons són mai feridors o oberts. Meravellosa!

I ara us deixo amb una soprano lírica que fa de spinto sense ser-ho i va deixar referència per a la història de com s’ha de cantar Elisabetta de Valois, es tracta de Mirella Freni a l’any 1983 dirigida per James Levine al MET.

Vull recordar-vos que a IFL vaig dedicar un apunt als ols verdians de Montserrat Caballé, cantant que a la que sempre es va discutir la seva adequació verdiana, encasellada en el belcanto, com si un repertori fos incompetible amb l’altre,  i per a mi no hi cap dubte de que en rols com les Leonora (Forza i Trovatore), Luisa, Aida, Elisabetta, Elena, Amelia, Desdemona, així com Violeta, Elvira o Giovanna (només en disc), estava senzillament esplendorosa i verdiana.

Si el voleu recuperar tan sols heu de prémer:

Després d’aquest obligat parèntesi m’agradaria cloure l’apunt de les sopranos verdianes, amb tres exemples diferents de com fer front a la Violetta de La Traviata.

Escoltarem l’escena del primer acte per a cinc tipologies diferents:

Comencem per Anna Netrebko a Salzburg en la mítica producció de l’any 2005. Una veu lírica, amb el cos suficient per fer front a la resta de l’obra, com va ser, amb totes les garanties. Avui per avui,l’únic rol verdià que crec que Netrebko pot fer.

L’any 1962 una joveníssima Renata Scotto, oficialment encara líric lleugera, sorprenia amb  aquesta magnífica i intensa versió, dirigeix Antonino Votto.

I ara la veu intensament peculiar de Magda Olivero, cantant la famosa escena l’any 1964 a Nàpols. Està clar que la intèrpret s’imposa a la veu, com sempre succeeix quan escoltem a aquesta cantant.

Així ho cantava Joan Sutherland, una de les cantants referencials en aquest rol durant els anys 60 i 70 del segle passat, amb una veu que algú qualificava de dramàtica coloratura, més per la seva foscor, que no pas per ser veritablement una dramàtica.

I ara si, per una dramàtica coloratura, Maria Callas, que va cantar-la d’aquesta manera l’any 1955 a la Scala, amb Giulini i di Stefano. Continua sent mítica

No sé si amb tot aquest reguitzell de youtubes us ha quedat més o menys clar perquè considero aquestes veus verdianes, no n’hi ha prou amb cantar Verdi, també és important, molt important, com és canta i si es respecten les claus i pautes de la partitura.

En els propers dies anirem completant la sèrie

Bon diumenge!

52 comments

  1. Verge dels Dolors, què gasiu a l´hora de donar la informació!!! Apunteu, people, DIDÀCTICA MUSICAL: DON CARLO: UN PASSEIG PER LA VOCALITAT VERDIANA. CONFERÈNCIA, A càrrec de Joaquim Hernández. Dia: 19/11/2013 | Hora:19:30h | Preu: Gratuït | Telèfon: 93 725 85 64| Lloc: Fundació Bosch i Cardellach (c/ De la industria, 18). Organització: Joventuts Musicals de Sabadell. 93 726 74 27

    M'agrada

    • El reto es complicado ya que en un poco más de una hora hay que hablar de las voces verdianas, con audios/vídeos incluidos. Por eso he querido concentrar la vocalidad verdiana en una única ópera, aunque eso conlleve ciertos riesgos.

      M'agrada

  2. Ante este despliegue de contundentes exponentes de sopranos de canto verdiano sólo me queda una cosa: llorar amargamente por cómo está el “patio” verdiano en la actualidad. Nos conformamos con líricas e incluso lírico-ligeras para roles de dramáticas de agilidad y pocos nos rasgamos las vestiduras ante tanto desatino. Desde luego esto ya no es lo que era, está clarísimo. Confiemos en que aparezcan nuevas sopranos con las tesituras adecuadas antes de que la Opera como género desaparezca de los escenarios…

    Sacaré el tiempo de donde sea para poder escuchar con detenimiento todos estos fragmentos que tan exhaustivamente nos propone Joaquim.

    Enhorabuena por este magnífico post, Joaquim, preámbulo de tu conferencia que espero sea aún mejor que la de voces wagnerianas -si ello es posible- que fue espléndida y muy celebrada por todos los asistentes.

    M'agrada

    • És difícil concentrar en un període “curt” de temps, tot el que m’agradaria dir i sobretot fer escoltar com a mínim una ària sencera per a cada personatge/veu, no podrà ser, però espero no dispersar-me gaire

      M'agrada

  3. A mi tambè em pillarà miqueta lluny, però ja es llàstima que treballant molt a prop de Sabadell (és el que diu la nómina perquè porto un any què…) no hi pogui anar a aquesta autèntica master class. No obstant això, ja he obert apartat a la biblioteca privada de lectures (i audicions) d’estudi imprescindibles per anar pel món… de l’òpera… verdiana.

    M'agrada

    • NO serà una master class, no puc donar-ne, ara bé, intentaré explicar la vocalitat verdiana concentrada en una òpera tan significativa. Hi ha molta teca i poca estona per ,fer-ho correctament. Serà una introducció i espero crear el suficient interès per tal de que els assistents vulguin esbrinar més. Si ho aconsegueixo ja em sentiré satisfet.

      M'agrada

  4. Qué pena no poder asistir a la conferencia, es un tema que me interesa muchísimo y tú, como ha quedado demostrado, no solo por este post sino por toda la trayectoria del blog, tienes muchas cosas que decir. Siento envidia por los que vayan.
    Respecto a la colección de youtubes, impresionante.
    Y aprovechándose que cierras con la Isabel de Freni, recomendar un entretenido youtube en el que la soprano habla de este rol y su interpretación en el Festival de Salzburgo con Karajan.

    M'agrada

    • Gracias maac, interesante testimonio de humildad y grandeza artística. La voz no parece la más idónea, sobretodo porqué el registro grave de la Freni era demasiado trabajado, poco natural, su voz de lírica ancha, aunque no spinto, no poseía la columna homogénea con un único registro, pero su inteligencia y sobretodo su honestidad la hacen una Elisabetta arrebatadora.

      M'agrada

    • Tot just he començat amb les sopranos, és un tema apassionant i com més llegeixo i investigo més m’atrapa, sigui les veus verdianes, com les wagnerianes, el belcanto o les rossinianes. És un tema inabastable.
      Gràcies per seguir-ho

      M'agrada

  5. alex

    Gran artículo y mejor contenido!!!
    Simplemente añadiría como un ejemplo de gran voz de soprano dramática de agilidad verdiana, a la espléndida Caterina Mancini, a la que quizá llegó a escuchar en el Liceu a finales de los 50s y en el 61 el amigo Colbran
    Lástima que el martes no pueda ir a escucharte a Sabadell

    M'agrada

  6. Concep

    ¡Quina sel·lecció tan fantàstica!
    Intentaré apropar-me a Sabadell, ho tinc a la vora, però el dia i hora no són gaire adients per a mi.
    Un diumenge plujós submergits en Verdi, primer aquest apunt i per aquesta tarda ja tenim dues platees per veure Les vepres siciliennes que ens has regalat.
    No sé com agrair-t’ho.

    M'agrada

  7. Jan

    Fantàstic! 🙂 M’has fet conéixer un parell de veus quasi desconegudes per mí. Sens dubte, la tria és perfecta.

    Quina pena em fa no poder haverescoltat en directe a aquestes veus, deuria ser impressionant!

    PS: Sóc pesadet, jeje, però la nena no crec que pugui cantar la violetta avui per avui, i en canvi si estudiés podria fer les Leonores. veurem a Berlín.

    M'agrada

    • La Netrebko si no pt cantar Traviata amb 40 anys i una veu esplendorosa, ja em diràs quina soprano és. El problema de molts cantants ara és que no volen consolidar u repertori, cremen etapes de manera preocupant. N consolida un rol que ja n’aprenen un altre i crec que això és dolent. Com ha de fer Lady Macbeth?, ni Leonora, podria madurar i consolidar la seva Violeta per a refermar la columna sonora, sense necessitat d’arriscar amb nous títols i crec que podria oferir uns matisos a la seva Violeta molt interessants. Ningú li demanarà que acabi el primer acte amb un agut no escrit. Té tot al seu favor per fer més i “millors” Violeta, però ella ja deu pensar amb Sieglinde, mare de Déu quin perill tot plegat.

      M'agrada

  8. Muchas gracias por este artículo, un gran consuelo para los que no podremos asistir a tu conferencia. Leyendo y escuchando todo esto, estoy seguro que será un didáctico placer para los que asistan. Un cordial saludo.

    M'agrada

  9. Pio

    Non ci resta che piangere….
    voci magnifiche e capaci di miracoli vocali come la Farrell (stupendo il suo recital verdiano con tucker) e la Cerquetti…. e oggi??

    M'agrada

    • No t’ha de saber greu, ja ho penjaré a IFL.
      Potser hi haurà qui no estarà d’acord amb la meva exposició i les properes que faré, però són fruit d’una tasca inquieta de molts anys d’escoltar, llegir i pensar, cap d eles tres coses té la garantia d eres, però ajuda a fer una opinió de les coses.

      M'agrada

  10. Rosa

    Felicitats per l’article. Boníssim, digne de discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts.
    Gràcies per tots els vídeos penjats.
    Haver d’anara a escoltar-te a Sabadell!. M’anoto l’hora i el dia. M’agradaria venir.

    M'agrada

    • Alça manela!.
      Si pots venir els amic de JJMM de Sabadell estaran encantats de la teva assistència a tu i de la de tots els que vulguin. Si no pots, quan acabi la sèrie d’apunts de les veus verdianes, ho deixaré com a compendi.

      M'agrada

  11. Sobre el personaje de Gilda hay una cierta controversia, pues todo el mundo presupone que está escrito para una soprano lírica o lírico-ligera, peroToscanini -que había conocido personalmente a Verdi- aseguraba que éste le había dicho que el personaje de Gilda lo había pensado para una soprano dramática de agilidad, concretamente para la sueca Sophie Cruvelli que en 1855 le estrenaría “Les vêpres siciliennes”, pero al asistir a una función de “Luisa Miller” en 1850 se decidió por Teresa Brambilla que interpretaba el rol titular y había debutado en 1831 con “Beatrice di Tenda” en el rol de Agnese, compuesto por Bellini para una mezzo. La Brambilla -emparentada con cantantes de ópera por todas partes- consiguió con Gilda un triunfo absoluto. Años antes -en 1846- había cantado en París la Abigaille de “Nabucco” y también fue célebre su Elvira de “Ernani”.

    Por consiguiente habría que darle la razón a Toscanini cuando decía que Zinka Milanov -soprano dramática yugoslava de espléndida carrera, principalmente en el Met- era la voz ideal para interpretar Gilda, tal como la ideó Verdi. Incluso el genial director llegó a grabar el cuarteto “Bella figlia dell’amore” con la citada soprano.

    Hoy nadie aceptaría seguramente una Gilda con voz de soprano dramática o lírico dramática, pero Verdi compuso también este personaje para esa tipología de voz que es la de la mayoría de las heroínas verdianas.

    M'agrada

    • He comprobado que la fuente que me indicaba que la soprano dramática Sophie Cruvelli era sueca era errónea, en realidad era alemana (había nacido en Bielefeld). Rectifico para no propagar errores.

      M'agrada

    • Només que la soprano dramàtica d’agilitat fos tan versàtil com la Callas no ens costaria gens acceptar-la, ara bé si ha de ser una veu tipus Dimitrova, no crec que l’elecció fos la més adient, i penso que Verdi estaria d’acord amb mi. 😉

      M'agrada

  12. joaquim

    Gràcies, Joaquim, per aquest magnific i didàctic post. (quina feinada).
    Cada vegada em refermo amb l’anyorança d’aquesta manera de cantar i, de les veus (que avui n’hi ha moltes menys, apart la qualitat.
    Espero amb fruició els propers apunts.
    Felicitats

    M'agrada

    • Efectivament, crec que l’has encertat de ple, la manera de cantar ha canviat, i ha canviant tant que molts l’han deixat en un escepticisme distant, molt ben cantat, però res més.
      No trigaran a arribar, gràcies Joaquim

      M'agrada

  13. Olave

    Estupendo post por la síntesis realizada entre las más significativas sopranos dramáticas verdianas de los últimos años, aunque también se echan en falta algunas otras como la Caniglia y la Mancini, por ejemplo, aunque se comprende que no se puede citar a todas…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: