No, no hi ha manera, anem esgarrapant els darrers dies del 2013, el de la celebració del 200 anys del seu naixement i Giuseppe Verdi rep a cada nova producció que s’estrena una garrotada, algunes són especialment doloroses i insistents.

Després de Il Trovatore, també a Munich i amb la mateixa parella, ara insisteixen amb La Forza del destino sota la direcció d’Asher Fisch que no em sembla el director més verdià possible, i amb la Leonora de Anja Harteros i l’Alvaro de Jonas Kaufmann.

Possiblement al teatre i sempre depenent del director d’escena, que ja sabeu que acaba sent sempre la veritable “diva” de l’òpera i fa el que sigui per tal de que parlem exclusivament de la seva genialitat, la cosa funcioni millor que escoltada per ràdio, de fet n’estic segur, però el que s’escolta és el que hi ha, sense trampa ni cartró, i si les notes no són les que han de ser, el cant és equivocat i la direcció és més vuitcentista que verdiana, ja m’explicareu si no n’hi ha per aixecar-se de la tomba i fotre quatre clatellots ben donats i intentar posar una mica d’ordre en el mediocre cant verdià que s’ha imposat en els darrers anys, i on és difícil trobar les veus i el cant adequat.

Amb un director com Asher Fisch es fa difícil intentar arribar a bon port, sobretot perquè si vol fer genialitats com dirigir amb uns temps letàrgics i sense tremp dramàtic, encara no he descobert amb quin intent, o ets genial o et passa el que li passa a ell, i és que aviat l’edifici s’ensorra i La forza del destino sense un director que doni caràcter pot ser, com és el cas, letal.

La seva direcció va en contra dels cantants, a qui els costa molt seguir la morositat sense trencar el legato i baixant la intensitat dramàtica de tots els recitatius i les grans confrontacions entre els personatges. No hi ha “forza”, ni hi ha “destino”, és com un Bellini sense embelliments, un contrasentit, un atemptat.

Harteros té problemes, ara ja ho puc dir sense por a equivocar-me, i no només amb l’afinació. El registre de soprano lírica no és suficient per aquesta Leonora que demana com bé sabeu un registre greu que no hauria de ser mai obert per simular el que no es té i sobretot no hauria de ser mai parlat. El cant quan pot desenvolupar la seva línia melòdica en la tessitura que li és pròpia, és elegant i distingit, amb un registre agut esplendorós, encara que després en les permanents manques d’afinació o la poca força i traça de la seva dramatització, la perjudiquin sense possible salvació. No és un cant pròpiament verdià, més aviat no té un estil definit i acaba sent anònim i monòton. Si la seva Leonora a Il Trovatore no em va fer el pes, en aquesta és definitivament deficitària i mostra unes limitacions i carències alarmants. És cert que la direcció no l’ajuda ni a ell ni a ningú, amb uns temps allargassats a prova de legatos i fiatos llegendaris.

Jo entenc que el públic de Munich l’adori, però no crec que es pugui presentar a gaires teatres més cantant Verdi d’aquesta manera. Harteros sembla que vulgui seguir el model de Mirella Freni, una altra soprano lírica pura, quan va agafar en els darrers anys de la seva carrera els rols de soprano líric-spinto verdianes, però en l’intent oblida masses coses, a part de la carència de italianitat qui ni tan sols intenta buscar en un fraseig distant, poc implicat i gèlid. Talment sembla com si fos una cantant que es presenta a un concurs, només canta de manera regular el “Pace, pace, mio Dio” encara que el seu cant és massa tou i li falta revolada intensa i dramàtica.

Així canta la seva darrera ària, és el millor que pot oferir

El Verdi de Kaufmann, al menys en el teatre que és el que compta, no parlo del CD, és discutible,  ell és més Alvaro que Manrico, com és més Don Carlo que crec que seria Ernani. Hi ha uns rols més melancòlics i passius, que no es fonamenten tant en el cant heroic, que s’adeqüen més a la seva particular manera d’entendre el fraseig verdià i a la pròpia vocalitat i que també li permet fer aquest cant seductor a partir de les mitges veus, els reguladors i el càlid fraseig ple de sentiment i expressivitat. En aquest sentit el seu Verdi m’agrada ja que hi ha passió i un intent molt seriós de fer una veritable creació, però és massa irregular, la veu no està còmode i no acaba de sortir amb llibertat, li manca claredat i brillantor i encara que Fisch perjudiqui amb aquesta direcció anti-climàtica, lenta i esgotadora, no sé si atribuir-ho tot a la direcció.

Aquí teniu “la vita è inferno all’infelice…tu che in seno agli angeli” per entendre molt millor el que vull dir.

Més enllà de la veu abaritonada que a molts els pot portar a pensar en rols dramàtics com Otello, per a mi Kaufmann avui és aquest tenor més romàntic que heroic, que imposa més sentiments que abassegadora arrogància vocal, i en aquest Alvaro a mig camí de ambdues personalitats, però més a prop de Don Carlo, Kaufmann pateix en excés per imposar les seves poderoses armes de seducció vocal i com succeïa amb el Manrico no se’n acaba de sortir.

La primera escena del primer acte és erràtica i en l’ària del tercer, com potser succeïa amb el “Pace, pace” de Harteros, dóna el millor que pot donar, però la complexitat del rol en totes les seves facetes encara no la té sota control. A Kaufmann li costa escalfar-se i no es fins al tercer acte que no treu la veu més mòrbida, la seva línia és irregular però molt vibrant, possiblement el dia de la retransmissió no acabava d’estar bé, els pianos li costen una mica i algun agut perilla, però dubto que amb una actuació més regular tingui en l’actualitat rival, cosa que no vol dir que sigui òptim. Alterna el cant nostàlgic i melancòlic en el primer duo amb Don Carlo per esclatar tot el que li permeten en el del quart, però la respsta no és gens satisfactòria. El segon duo que s’acostumava a tallar i ara feliçment és recupera ” Sleale il segreto fu dunque svelato” tampoc acaba de funcionar i són molts, masses, moments de incertesa i de irregularitats.

Escoltem el primer duo “Amici in vita e in orte….Solemne in quest’ora”

Ludovic Tézier no és pròpiament el baríton verdià anhelat, però vistes les alternatives ell esdevé si més no un baríton de veritat cantant amb elegància, tot i que no sempre mostra la força necessària per personalitzar  al venjatiu germà de Leonora. Té una bona línia i sobretot la veu no sembla el que no és, el registre és complert si bé a vegades la precipitació fa que perdi l’excel·lent línia.

Escoltem a Kaufmann i Tézier en la “marxa fúnebre” en que Fisch converteix “Le minacce, i fieri accenti” i els problemes que arrossega el tenor.

Vitalij Kowaljow sembla una veu més propicia per cantar el Don Carlo di Vargas que el Padre Guardiano i el Marchese di Calatrava. Anant a buscar els referents escoltats no fa gaire, només prendrem mal, per tant millor  conformar-se amb aquest anar fent, sense cap caverna autoritària que imposi respecte i autoritat moral amb un cant sense ànima ni sang. Si en el duo amb Leonora salva justet els mobles, en “Il Santo nome” s’enfonsa sense pietat. Us deixo escoltar tota l’escena entre Leonora i el Padre Guardiano des de “Chi mi cerca” passant per “Il santo nome” i acabant amb “La vergine degli angeli”.

Vosaltres mateixos, si decidiu baixar-vos l’àudio sencer escoltareu la Preziosilla de Krasteva, que no passarà a la història, i el Melitone prou conegut de Girolami.

No sé si ens queda, d’aquí al 31 una possibilitat, pe remota que sigui, de trobar una funció verdiana on res grinyoli, on les veus s’adeqüin a les exigències  de la partitura i la direcció musical concerti i doni vida.

Sembla fàcil, oi?

Giuseppe Verdi
LA FORZA DEL DESTINO

Il Marchese di Calatrava Vitalij Kowaljow
Donna Leonora Anja Harteros
Don Carlo di Vargas Ludovic Tézier
Don Alvaro Jonas Kaufmann
Padre Guardiano Vitalij Kowaljow
Preziosilla Nadia Krasteva
Fra Melitone Renato Girolami
Curra Heike Grötzinger
Un alcade Christian Rieger
Mastro Trabuco Francesco Petrozzi
Un chirurgo Rafał Pawnuk

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper

Director musical: Asher Fisch

ENLLAÇ mp3 (2 arxius)

http://rapidshare.com/share/456AB26FDDE6C778622671EBE5D6458D

Avui us recordo, que s’acaba el termini per votar la millor versió de “Minuit, Chrétiens!”