IN FERNEM LAND

PALAU: 25è ANIVERSARI DEL COR VIVALDI (Guinovart i García Demestres)


prog-mà-cor-vivaldi_157608-page-001*

Ahir i dins el cicle coral del Palau de la Música Catalana hi va haver festa grossa amb un concert que aprofitava la celebració del 25è aniversari del Cor Vivaldi, per estrenar un Te Deum d’Albert Guinovart i tornar a escoltar una absoluta obra mestra, el Stabat Mater d’Alberto García Demestres, un altre encàrrec del Cor Vivaldi, com el Te Deum que ahir s’estrenava,  però escrit en ocasió del 15è aniversari del cor infantil. Tan sols amb aquestes dades algú que no hagi escoltat mai el cor de l’escola IPSI se n’adonarà que si compositors com Guinovart, Demestres o Bachus, per posar tres exemples, els hi escriuen obres és que estem parlant d’un cor singular. Tots els que coneixem el Vivaldi ja ho sabem amb escreix, i ens en sentim orgullosos que així sigui.

L’ocasió era d’or i a les llotges centrals del primer pis hi varem veure cares tan honorables com les de la Presidenta del Parlament o el Conseller de Cultura, que arropaven a les forces vives del IPSI i a tot el públic que va acudir a aquesta cita, que com és natural estava farcida de familiars i amics dels cantants i ex cantants del cor, però també de molts estrangers que com és habitual darrerament al Palau, entren als concerts abduïts per la força arquitectònica de la sala, a preu reduït. De ben segur la majoria s’han emportat una sorpresa majúscula, ja que no crec que esperesin escoltar el que han escoltat. Tota una filera que tenia ben a prop meu els hi queia la baba.

Després d’unes breus paraules del mestre Boada el concert s’ha iniciat amb l’estrena de l’obra d’Albert Guinovart, Te Deum 2014, ja que el compositor sembla ser que no va voler que fos la seva obra la que tanqués el concert.

El mateix mestre Guinovart va tocar la part de piano, David Malet es va  fer càrrec de la part de l’orgue i Ramon Torramilans de la percussió.

Tots aquells que diuen que Guinovart és un compositor fàcil, previsible, poc interessant i comercial, els proposo que vagin a escoltar aquest Te Deum en les dues properes cites on s’interpretarà, el 13 de març al Conservatori del Liceu i el 22 del mateix mes a l’Auditori Axa de la Diagonal.

Si bé al principi la música t’enganya amb un tema ben guinovartià, inconfusible, ja sigui per la melodia com per el ritme i el tractament harmònic, quan ja et té fàcilment aposentat, la cosa es va complicant i si bé la inesgotable i meravellosa inspiració melòdica de Guinovart no hi pot mancar (pobre d’ell si un dia ens en deixa sense!), per aquest Te Deum ha construït un edifici harmònic i rítmic ben complexa, tant que fins i tot a la part central ha elaborat un extens fragment a doble cor de innegable impacte i exigència màxima.

Jo necessito imperiosament tornar a escoltar l’obra. Llàstima que Catalunya Música, com totes les emissores de la Corporació, ahir van fer una aturada reivindicativa i ens va privar de la retransmissió prevista d’aquest concert, i que alhora de complementar de la millor manera aquest apunt, m’hagués servit per tornar a insistir en els 12 números que conformen aquesta obra.

A nivell interpretatiu us diré que m’ha semblat que el Cor Vivaldi estava una mica aclaparat, potser per la magnitud de l’obra, per les dimensions de l’hemicicle del Palau només per a ells sols, per la transcendència i emotivitat del concert, per l’esgotament acumulat en els darrers dies o per una mica de tot plegat, però el cas és que la rotunditat sonora que els caracteritza  ahir va trigar una mica a arribar i el orgue, la percussió i el piano se’ls menjaven en més d’un moment. Potser és que jo estava situat en una llotja de platea que no facilitava el perfecte equilibri, però en canvi després, i sobretot a la segona part, amb una obra que no és nova, malgrat ser molt difícil, l’equilibri i l’emissió van ser els habituals.

Ja ho he repetit moltes vegades, la sorpresa de veure cantants tan joves, interpretant unes partitures tan complexes, amb la contundència i seguretat que ho fa el Cor Vivaldi, és quelcom que tantes vegades els gaudeixo, tantes vegades em sorprenen.

Guinovart els demana molta extensió vocal, també els demana textures harmòniques i atonalitats en mig de les melodies elaborades que requereixen precisió i afinació perfecta, no si val a badar i la complexitat estructural és molt notòria, hi ha intervencions solistes i breus duets, tercets i números concertants, amb constants canvis dinàmics i girs tonals.

És una obra plena de sorpreses, que quan et penses, atenent a aquella injusta etiqueta de previsible que alguns li col·loquen, que la música o la melodia aniran per un camí, n’agafa un altre. Necessito tornar-la a escoltar. Amb l’afany de no perdrem res, em sembla que em vaig perdre coses.  La part pianística, a càrrec del mateix compositor és brillant i espectacular, amb un passatge solista fascinant. La percussió també té molta feina, en un desplegament tímbric i rítmic d’impacte. En canvi a l’orgue em va semblar que li reservava una funció més de pedal o de suport, que qui sap si a una segona i posteriors escoltades podré trobar-li allò que la ubicació de la localitat que ocupava, potser no em va deixar apreciar.

A mida que l’obra avençava aquella sensació inicial de poca projecció es va anar corregint, si bé en els passatges de doble cor, alguna corda quedava descompensada respecte al conjunt.

A part de “Te ergo”, que suposa l’eix central, el fragment més extens i el de  màxima complexitat i exigència de tota l’obra, em va sorprendre el final “In, te Domine”, que hom podia esperar grandiloqüent i efectista i en canvi Guinovart li dóna la volta a la partitura amb un moment de quasi beatifica quietud, un adagi per concloure un Te Deum, una manera tan agosarada com de gran càrrega poètica/musical que necessito tornar a fruir, com el “Patrem immensae maiestatis” o el “Miserere nostri Domine”, que he anotat de manera precipitada al programa de mà, com moments d’impacte.

Que a la primera escoltada m’hagin quedat moltes coses obertes i per tornar-hi i insistir, és el millor que em podria passar. Tot allò que a la primera escoltada ja t’ho ha dit tot, o res,  ja no m’interessa.

A la segona part ens esperava l’extraordinari Stabat Mater de García Demestres, una obra que ja em va deixar aclaparat i enganxat a la cadira, la darrera vegada que la van cantar a l’Auditori Axa i que novament, després d’haver-la escoltat a casa vàries vegades (disc editat per Columna Musica), podríem dir que ja no és nova per a mi, i quasi espero que arribi aquell o aquell altre fragment.

És una obra colpidora, molt dramàtica, que ràpidament t’atrapa. García Demestres és molt hàbil i utilitza tota mena d’elements per portar-te allà on ell vol, i aquest on no és a cap altre lloc que a participar del patiment angoixant d’aquest lament  dolorós d’una mare que veu morir el seu fill. DE fet ell diu que és un Stabat Mater laic dedicat a totes les mares que perden als seus fills, però malgrat aquest laïcisme, l’obra acaba traspuant una mística evident. Aquesta angoixant agonia del fill crucificat es transforma en una música de gran impacte emocional gràcies a una interpretació sensacional per part del Cor Vivaldi que coneix bé aquesta obra, i malgrat les dificultats tècniques ben evidents, a l’exigència vocal, el rigor i la musicalitat que es necessiten per interpretar-la, la transformen en pura emoció musical, amb una compenetració admirable. L’obra i els interprets arriben on han d’arribar, al cor.

Ahir en el fragment que la partitura requereix d’uns palmeros que acompanyin el dolor, es va produir una el·lipsi cultural que ens va remetre  a la Setmana Santa andalusa, alhora que va atorgar al fragment d’un dramatisme tel·lúric,  quan van sortir a dalt de l’hemicicle quatre joves  (dues noies i dos nois) vestits de manera austera (de negre i camisa blanca) però prou significativa i que amb una lleu però contundent coreografia, varen acompanyar amb palmes i taconeig al Cor Vivaldi i al conjunt instrumental. Va ser un moment d’impacte, potser desconcertant per a alguns i incomode per els més tancats (vaig escoltar un comentari a la sortida…), però que feia un maridatge de innegables  arrels culturals i una fusió musical molt intel·ligent. Un cop, dels molts que conté la partitura, d’efecte, però potser seria millor dir d’afecte.

Per a l’obra de Demestres, l’acompanyament molt més que exigent del pianista va anar a càrrec de Josep Buforn, que va exhibir de manera impressionant un gran domini i desplegament tècnic i expressiu. A l’orgue va continuar tenint la participació de  David Malet i la part de percussió va anar a càrrec dels membres del cor.

També van ser de impacte les parts solistes, totes elles resoltes, com acostumen, de manera molt satisfactòria, si bé hi van haver dos intervencions realment estel·lars. No conec els noms, però tant la soprano que té la intervenció més llarga, com sobretot la contralt que va tancar el darrer número em van semblar realment impressionants, per sentiment i projecció, per seguretat i rigor musical.

El d’ahir va ser un concert especial, magnífic, carregat de significació i com sempre, d’un altíssim nivell musical. Sembla que el Vivaldi no tingui límits, i aquests espiral d’exigència i perfeccionament, dins d’un projecte pedagògic tan singular i admirable, hauria de ser un model a seguir. La llàstima és que massa sovint penso que és una illa exuberant enmig d’un desert de mediocritat. Ens hem de felicitar de la feina que hi ha al darrere, de les nenes i els nens (ja en són 6!!!) i la seva dedicació, òbviament del mestre Boada i el seu equip.

Per molts anys!, espero gaudir-vos molts anys més i espero veure com aquesta illa com a mínim acabi sent un atol.

 

 

 

 

19 comments

  1. simone

    gràcies per la teva crónica! Els que per horaris encara no podem assistir agraïm aquesta finestra al mon musical i mes quan es tracta d’actuacions com la del Cor Vivaldi, que vam poder gaudir fa uns mesos i ens va deixar impactats. Bravo per el Cor Vivaldi! Estarem pendenst de les seves actuacions en horaris de tarda. 🙂

    M'agrada

  2. Jordi

    Va ser un concert emotiu però molt exigent i que fos de música veritablement contemporània, amb els dos compositors a la sala, diu molt del compromís i la valentia d’un cor que hauria de ser exemple per a tots aquells que després dels clàssic del primer quart de segle XX, ja no s’atreveixen a programar o interpretar res, per por..
    Els felicito.

    M'agrada

  3. demo

    Bravo Cor Vivaldi.Nit de grans éxits tant pels autors com per els intèrprets.Ja coneixia Stabat Mater del dia de l ´estrena al AXA.Ara el Cor Vivaldi és més nombrós i encara gaudeixes més escoltant-lo El Té Deum de Guinovart molt emotiu però molt difícil d´interpretar.Gran labor la del mestre Boada que tant sols han tingut un mes per preparar-la Nit de goig impregnada d´aquesstes músiques sublims.

    M'agrada

  4. Marc

    La paraula bravo es queda curta després de veure l’excel.lent interpretació d’un Cor de veus blanques cantant aquestes dues obres d’una gran complexitat interpretativa.
    El Cor Vivaldi ens va tornar a demostrar la seva vàlua i que si es fan les coses ben fetes des de l’escola podem assolir uns límits d’excel.lència francament molt alts.

    COR VIVALDI moltes felicitats pel 25 aniversari i us encoratgem a continuar endavant.

    M'agrada

  5. Òscar Boada

    Moltes gràcies, com sempre, per ser-hi i expressar la teva valorada i ponderada opinió sobre la nostra feina. No cal que et digui que m’agradarà molt saber què n’opines en futures audicions, sobretot, si pots, clar, en la fabulosa i diàfana acústica de l´Auditori del Conservatori del Liceu.
    Gràcies per fer la feina que, en un país normal, algú altre faria en un diari.

    M'agrada

    • Tornaré segur, estic mirant si el 19 13 em va bé, Tens raó que l’acústica és excel·lent i serà el lloc ideal per acabar-ho d’assaborir.
      Ahir va ser una nit esplèndida, molt emotiva, però sobretot, musicalment brillant, tant per les obres com per aquesta implicació que posseu amb tot el que feu i qte té aquests resultats que mai em deceben.
      Bravo!

      M'agrada

  6. Òscar Boada

    Moltes gràcies, també per les felicitacions que arriben a les altres opinions. Gràcies per acompanyar-nos i enviar-nos el vostre escalf, que ens inspira i esperona a continuar endavant.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: