Magnífic concert el que ofereix aquest cap de setmana l’OBC amb Emmanuel Krivine, el director francès que ocupa el càrrec de principal director convidat de l’OBC quan en realitat hagués hagut de ser el titular en els darrers cinc anys i de ben segur les coses ens haguessin anat d’una altra manera.
Krivine és un director expert, de llarga i reconeguda trajectòria que potser no serà genial, però sap dotar a la seva direcció de personalitat, extraient de l’OBC un so riquíssim, ample, corpori, brillant i ple de matisos. Sempre té cura d’equilibrar el balanç i de treballar els diferents plans sonors, i tot això en la Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz és fonamental, ja que és propensa en explosions sonores i cops d’efectes que si no van associats a una veritable interpretació programàtica, és fàcil que no s’assoleixin ni la unitat ni la deguda teatralitat de l’extraordinària partitura.
La Fantàstica és una gran obra, de gran lluïment per a un director, però és una revàlida permanent per a una orquestra, ja que el treball que han de fer totes les seves seccions i solistes és determinant.
L’OBC quan té al davant un director amb les idees clares, criteri interpretatiu, coneixement profund de l’obra i les capacitats d’una orquestra, llueix un so admirable, per rotunditat, flexibilitat i calidesa, que la situen sense exageracions al capdavant de formacions de categoria. Berlioz demana lluentor, lirisme, èpica i somni, que es desenvolupa durant tota l’obra en l’idée fixe, o el leitmotiv amb el que el compositor francès va estructurar la relació de l’estimada i l’artista, que no era altre que la seva obsessió per la actriu Harriet Smithson, en aquests 5 episodis descaradament de sentiments autobiogràfics com cap altre obra musical ho havia estat abans d’aquesta simfonia fantàstica, i no només de nom.
Gran protagonisme de la secció de fusta amb els imprescindibles solos del oboè i el corn anglès al inici del fascinant tercer moviment. Krivine situa l’oboè en un lateral del amfiteatre central del primer pis, establint-se un diàleg amorós en la distància, entre ambdós instruments, de remarcables resultats, gràcies a la brillant interpretació de les dues solistes, Dolors Chiralt (oboè) i Molly Judson (corn anglès), amb un so esplèndid i una poètica embolcallant.
La corda una vegada més ha tingut un rol estel·lar, amb magnífiques intervencions de violes, violoncels i espectaculars contrabaixos, sense oblidar la sempre notable secció de violins, molt més esmentada en els habituals apunts.
Metalls i percussió mai estridents, i sempre precisos i brillants, van arrodonir una versió que supera la darrera interpretació d’aquesta simfonia per part de l’OBC, que recordo un tant decebedora, amb l’estimat mestre Oue.
La de dissabte va ser una interpretació esplèndida, rica en matisos, de so brillant i contrastades atmosferes. Molt equilibrada, mai ensordidora, contundent i espectacular quan calia, i també lírica, somniadora i poètica. reservant per l’aquelarre final tota l’explosiva grandiloqüència, amb resultats molt més que òptims.
El públic, poc abundant va premiar la interpretació amb mostres evidents de goig, molt més enllà de la correcta satisfacció que a vegades mostra en el concerts.
A la primera part es va interpretar el concert per a piano i orquestra número 25 de Wolfgang Amadeus Mozart, amb una orquestra molt més reduïda i de so, aquesta setmana sí, idòniament mozartià, ben equilibrada i dirigida.
El protagonisme va ser per el pianista nord-americà Robert Levin que es presentava per primera vegada amb l’OBC, i que més enllà d’una correcció interpretativa i un histrionisme una mica agafat en calçador, no em va motivar especials sensacions. El seu Mozart és molt més nerviós que musculat, i potser li manca una mica més transparència i sonoritats cristallines. A l’andante li va faltar poètica i en els allegros extrems, un virtuosisme més net. Potser Mozart no és el seu compositor, aleshores per què s’ha o l’han presentat amb aquest concert?
Algú del públic el va bravejar amb insistència, no voldria creure que no fos espontani, la resta del públic només el va aplaudir amb contundència, això sí, però sense eufòries excessives i ell ens va oferir, després de saludar de manera un tant taurina talment com si portes unes orelles a la mà i dirigint-se amb els braços oberts a banda i banda de l’auditori per agrair la rebuda, una propina que ni us puc identificar, ni em va deixar, com ell pretenia, admirat.
Ahir era dia reservat a una fantàstica Fantàstica.
I demà tindreu el primer apunt, dels tres previstos, de la Tosca liceista.
IN FERNEM LAND 
A què em recorda això de posar els músics/cantants a l´amfiteatre, les llotges, aquí, allà… ???
(Perdoneu, però és que encara no he acabat de baixar del núvol)
M'agradaM'agrada
Doncs ja comença a ser hora de rentar-se la cara, no? 😆
M'agradaM'agrada
Potser. Però ja veig que encara trigaré uns quants dies a despertar-me del tot. Si no ho vaig fer ahir amb la dutxa d’aigua freda dels de la pilota… 😕
M'agradaM'agrada
Si noi, la dutxa d’aigua gèlida t’hauria d’haver fet reaccionar. Quedat tota l’estona que puguis al núvol, per aquí sota la cosa està com sempre, tirant a empitjorar, això sí, fa un sol primaveral que ajuda bastant.
M'agradaM'agrada
En efecto gran concierto. Pero Joaquín, no es un oboe si no un corno inglés el que participa del juego estereofónico del tercer movimiento.
M'agradaM'agrada
I l’anomeno, el duo el formen un oboè i un corn anglès, o no?
M'agradaM'agrada
Sí, molt bon concert, amb una gran segona part dedicada a una gran simfonia, impossible de ser compresa en el seu temps, donat que s’adelanta uns quaranta anys a la primera de Brahms i amb poc menys de seixanta a la Tità de Mahler. Estem doncs davant d’un músic visionari, en Berlioz, visionari en la forma (programàtica) i en el fons (com entendre el final preparatori del que esdevindrà del tercer moviment pastoral?… com entendre l’introducció de tot un dies ire dins d’una simfonia?…com entendre un tan bellissim vals en lloc d’un scherzo?). I ha estat molt ben servida per l’OBC i per en Krivine, amb tot els seu esplendor i potencial romàntic. Hi ha obres que escriuen els rengles per on ha de fluir la música del futur, i aquesta va ser una d’elles. Ben segur a un tal Richard se li va quedar gravat l’inici del moviment de l’escena camperola per a apaivagar el dolor de tristanys molt ferits…
Pel que fa al lluminós concert per a piano de Mozart, el 25, doncs crec haver assistit a una interpretació molt original i que s’ha d’agrair. En pimer lloc Levin era qui dirigia realment l’orquestra. És solista extrovertit de mena i es notava des del primer compàs. Desprès ha realitzat tota classe d’ornamentacions, impovisacions, variacions i intervencions no escrites. Ja de bon començament accentuaba des del teclat, amb notes singulars i alguns acords l’introducció orquestral, i aixi ha estat en tots tres moviments. No sols això. Ha canviat més d’un cop la frase pianística, donant-li un color nou. Però es que aixi eren les interpretacions dels solistes en aquella època, plenes d’improvisacions i d’efectes no escrits. Aixi tocava Mozart els concerts matinals d’abonament. I aixi ho feia en Beethoven en la seva primera època. I es sabut que en més d’una composició van seure davant del seu piano sense tenir encara la música en el pentagrama de la seva part solista. Tornant a Levin, el so, efectivament, no ha estat el pur mozartia, el picat-lligat, o el no-picat-no-lligat, o el ni-picat-ni lligat, aquest so perlat que no requereix d’excesiu efecte de pedal (de fet no l’ha de tenir), però ha estat una interpretació interesentíssima pel fet de donar-nos a entendre que una obra tan coneguda fins i tot se’ns pot presentar d’una manera original i diferent. Em va recordar al primer de Beethoven interpretat per un genial Piotr Anderszewski tan al Palau 100 amb la Simfànica de Rotterdam com amb l’OBC fa uns anys, és a dir, una obra presentada de manera original i diferent. El sol fet de voler donar un altra sentit a aquestes obres tant conegudes ja és de per si per a tenir-ho en compte. Obviament sempre que tècnica i musicalment ens moguem dins d’uns paràmetres de qualitat indiscutibles, com ha estat el cas. La personalitat de Levin tambè té la seva part contagiosa. Sembla talment en Bill Gates al piano i saludant (ho dic per la manera de vestir d’avui diumenge, no sé els altres dies), i pel que fa a la seva interpretació juga el mateix partit que jugava fa molts anys en Gulda. No volem còpies del gran Gulda, però necessitem músics com ell. En Levin no és cap copia, però porta la seva marca i la seva simpatia escènica.
M'agradaM'agrada
Potser el problema de Levin era que tocava un piano de cua com si fos un fortepiano? Jo continuo dient que no m’agrada la seva versió i em reafirmo després d’escoltar-lo per ràdio ahir diumenge.
M'agradaM'agrada
Avui he estat al concert i m’ha agradat molt la versió de la Fantàstica. És el que dius Joaquim: quan davant hi ha un director amb cara i ulls aquesta orquestra és un’altre. Magnífic l’equilibri de les diverses seccions i superba la corda. I quan tot això passa els solistes ho fan molt millor i pujen uns quants graons cap a l’excel·lència. Serà perquè es senten ben conduits i segurs del que fan? En quan al concert de Mozart, en mans del pianista Levin m’ha semblat irrellevant: ni fu ni fa. No m’ha dit gaire res…Tan de bó haguéssim tingut el Krivine aquests darrers cinc anys… Però fora lamentacions: esperem al nou amb il·lusió.
M'agradaM'agrada
Bé està el que bé acaba, però hem perdut el temps i més coses. Encara ens queda més d’una temporada per posar el punt i final.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb tu Joaquim pel que fa al Simfonia Fantàstica i la direcció de Krivine. Aquest matí ha estat molt, molt bé.
M'agradaM'agrada
Ho vaig escoltar per ràdio i va ser una llàstima que la retransmissió d ela simfonia es tallés durant uns minuts. No sé si al web de Catalunya Música es pot descarregar sense l’enutjós tall.
M'agradaM'agrada
Del millor que he sentit mai a la OBC i entre les millors coses que he sentit mai. I tenint en conte el que dius i que sembla haver acord en que aquest any, el dia que toquen millor es el diumenge, pots contar com hem sortit de entusiasmats. Quina semaneta.
P.S. JO: Avui estás sembrat 🙂
M'agradaM'agrada
Estic content que estiguem d’acord, i sí, va ser una setmana que per ser la primera de Quaresma va ser esplèndida.
M'agradaM'agrada