IN FERNEM LAND

PALAU 100: Vespro della Beata Vergine amb John Eliot Gardiner i el Monteverdi Choir


Monteverdi2

A 8 de març és molt arriscat dir que el concert d’ahir al Palau de la Música serà el millor concert de l’any 2014 com a mínim, però de ben segur serà un concert que tots els que varem omplir de gom a gom el Palau, recordarem cm un dels millors concerts de les nostres vides.

Si l’any passat amb la Missa en Si menor de Bach, el Monteverdi Choir i els  English Baroque Soloists ens van fer tocar amb els dit el cel, ahir ens van convidar a entrar-hi, i durant una mica més d’hora i mitja ja sabem perquè tothom hi vol anar a petar en acabar els seus dies terrenals, tal va ser la grandiosa i gloriosa vetllada musical que varem tenir la sort de viure durant els 100 minuts que Monteverdi amb els Monteverdi van omplir de bellesa i espiritualitat les nostres vides.

En primer lloc l’obra, un monument musical de colpidora i fins i tot dolorosa bellesa. Aquest Monteverdi i tant que m’interessa, per cert, imprescindible article de Gardiner en el programa de mà, parlant de l’obra. No és la primera vegada que l’escolto, òbviament, però potser és la primera vegada que m’arriba amb aquesta intensitat.

En segon lloc la versió. John Eliot Gardiner erigeix un món sonor de captivadores sensacions. Un món pur, net, un món que levita i crea un espai sonor propi. Ahir el Palau va esdevenir una nau  d’església romànica, despullada de ornaments superflus. Curiós que digui això d’un edifici guarnit fins l’últim racó, oi?, però la música ja les té aquestes coses, sobretot quan l’oficiant és capaç de crear al seu voltant l’ambientació ideal per predisposar a artistes i públic per l’objectiu essencial, la comunió absoluta entre l’obra, l’executant i el destinatari.

Gardiner diuen que disposa del millor cor del món, jo no gosaria dir tant, tot i que quan els escoltes pocs dubtes et queden al respecte. També té una formació orquestral excel·lent, que sense estar a la mateixa alçada de divinitat de l’agrupació coral, ofereix una qualitat i una sonoritat excepcional. S’envolta de solistes que encara que no tinguin veus de timbre bellíssim (el tenor Nicholas Mulroy no passarà a la història precisament per tenir-lo agradable, ni tampoc una veu de sonoritat i fluïdesa natural), són cantants excepcionals, per la musicalitat, per la tècnica, per l’expressivitat i per l’adequació estilística, i amb aquestes matèries primeres ens ofereix la música en estat pur. D’acord que cadascun dels components són excepcionals, però qui obra el miracle és ell. Ell ho controla tot, ell ho deixa fluir, ho equilibra, ho materialitza i ho transforma en puríssima essència immaterial  que s’endinsa en comunió sensorial a cadascun dels combregants.

Tot sembla senzill, res és superflu i gratuït, tot sembla sincer, despullat de superficialitat i d’egocèntriques interpretacions que desvirtuen l’equilibri  harmònic de la perfecció. L’edifici és bell, solid amb les justes proporcions per no esdevenir inhumà o d’ordinària quotidianitat. I mentre el tens ben present i et sents partícip de la comunió, el gaudi és absolut per la pau i la serenitat que et proporciona sentir-te part, ni tan sols diria passiva, del miracle, i tot això ho atribueixo a Gardiner i per a ell tota la més absoluta de les gratituds.

En aquest estat d’equilibri i pau, es perceben amb nitidesa totes i cadascuna de les virtuts d’aquest miracle sonor que coneixem com el Monteverdi Choir. Res trontolla, res defalleix, res distorsiona, ni molt menys desafina, ni cala, ni s’aprima, res s’emblanqueix com a senyal de defallença. Els equilibris entre les cordes són perfectes, l’emissió té una amplíssima gamma  gradual que denota en totes les variants possibles el grau d’excel·lència assolit. El so mai és crispat i sempre és audible, fins i tot en els pianíssims més immaterials. La tècnica és enlluernadora en les dinàmiques més trepidants i farcides de coloratures, com en els passatges més letàrgics necessitats del legato més extenuant, i mai es noten les costures, ni les vores, ja que el so i l’execució són fluids, rodons, quasi flotants, fins i tot quan el so és contundent en potència i emissió.

Gardiner també dissenya un espai sonor molt litúrgic, amb efectes sonors repartits per tota la sala, que poden ser de caràcter estereofònics quan situa als tres solistes per el Duo Seraphim, als extrems proscenis i un tercer al bell mig, tots tres al segon pis, creant un efecte sobrenatural molt teatral. També situa en el Magnificat final, al cor de veus blanques al darrera de les graderies de platea, així com en nombroses ocasions treu als solistes vocals i també instrumentals, d’escena, creant diferenciats plans sonors que esdevenen quasi escènics, i per tant donen més relleu a aquesta excelsa partitura tan plena de clarobscurs sonors, musicals i espirituals.

De les veus solistes destacaria a Silvia Frigato, si bé la resta i malgrat no ser posseïdors de veus especial seductores, si que us puc dir que s’integren a la perfecció en el conjunt, i quan dic que s’integren també ho fan en els aspectes de més dificultat tècnica/expressiva que es troben en la partitura. Veritablement el conjunt és impressionant per la cohesió obtinguda al servei únicament de la música.

Els English Baroque Soloists sent com són molt bons, no em van causar la mateixa impressió que el Monteverdi. Potser algun problema d’afinació en els violins, tant en el conjunt com en algun moment solista, hi tenen bastant a veure, ja que els metalls, sempre tan problemàtics en els conjunts  amb criteris historicistes, van vorejar l’absoluta perfecció.

El Cor Infantil de l’Orfeó Català, dirigit per Glòria Coma i Padrals, va sortint-se airós de l’exigent compromís d’assumir la participació en els tres darrers números, en la Sonata sopra “Sancta Maria, ora pro nobis” en solitari, i en els dos darrers, amb tota la resta.

Van exhibir projecció notable i precisió, si bé en algun moment d’extrem legato van mostrar algun dubte o defallença al final de les frases. Era una prova d’extrema exigència que van superar amb escreix, i si no van arribar al nivell dels Boy Choristers from King’s College, que ho van cantar a Cambridge el dia 5 en el concert del cinquantenari del Monteverdi Choir, si que van assolir un nivell que sobrepassava una digníssima correcció, quelcom que no tothom pot dir a la casa.

L’èxit va ser apoteòsic, unànime, sense discussió, i tots al sortir semblàvem una mica més alts, i és que levitàvem i ens sentíem enormement privilegiats de ser, juntament amb el King College de Cambridge i el Teatre de Versailles, els escollits per concelebrar amb el  Monteverdi Choir, aquest aniversari tan eminent.

Senzillament i únicament ens cal donar les gràcies a tots els que ho han fet possible.

Apunt relacionat:

Per accedir al programa de mà del Palau, premeu l’enllaç

https://ximo.files.wordpress.com/2014/03/prog-mc3a0-sir-john-eliot-gardiner_163243.pdf

26 comments

  1. Retroenllaç: Monteverdi – Vespro della Beata Vergine (1610). Sir John Eliot Gardiner & The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists en el Palau de la Música | Ancha es mi casa

  2. Cuando era niño, eternidad por eternidad, una matinal de dibujos animados sin fin en el cine Publi me parecía una alternativa mucho más prometedora que la “mera contemplación de Dios” en el Paraíso. Después de pasar anoche cien minutos contemplando el cielo sonoro de Monteverdi con el coro que lleva su nombre, compruebo que estaba equivocado. Y también entiendo que el Monteverdi se llame Monteverdi. Hace un año, expresaban el anhelo de Bach desde su Misa en Sí menor; éste, nos han instalado en la beatitud celestial en la que ingenuidad, pureza y profundidad son una misma cosa. Ya estoy esperando el del año que viene, y si no es mucho pedir, repetir por los siglos de los siglos, Aaaamennnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn.

    Felicitats i gracies per una crònica tan ràpida i bona. El grup instrumental no va destacar molt, però em penso que era intencionadament en segon pla, i quan apareixien van estar molt be, amb intervencions solistes excelses. El cor, aparentment tan fàcil i senzill, un miracle. Congratulacions als assistents, i una colleja per l’inevitable aplaudidor precoç dels nassos.

    M'agrada

    • Potser tampoc va destacar perquè Monteverdi va pensar que era el cor l’absolut protagonista, i encara et diré més, va pensar que després de 404 anys després d’escriure ell aquesta obra, tindria un Cor que portaria el seu nom que seria el millor de tots i que no calia posar-hi gaire orquestra, no fos cas que li robés el protagonisme 😆
      Una nit per sempre inoblidable que m’hagués agradat topar-me amb tu per veure’t la cara de nen feliç i entremaliat que de ben segur feies a la sortida i òbviament saludar-te.

      M'agrada

  3. Esplendor musical i religiós al Palau. Una nit en la que si no ets religiós acabes sent-lo. Una manera de viure aquesta característica espiritual (i vital!) fora de context, de convencionalismes, litúrgies, religions i ideologies. Efectivament el mitjà per arribar-te al fons de l’ànima sigui una litúrgia mariana, i efectivament sigui una música creada i interpretada de manera sublim, però lo que t’arriba és la suprema consciència de que tens ànima i estàs viu. Mai els mitjans han justificat un fi tan preciós.

    M'agrada

    • A què esperen per santificar a Gardiner? mereix ser el primer director en actiu en obtenir tal distinció, a part de fer miracles, quelcom imprescindible per obtenir la plaça, ens porta al cel i ens fa creure en Déu.
      Has baixat aquells 30 centímetres de levitació d’ahir a la sortida o continues semblant un jugador de la NBA? 😉

      M'agrada

      • Raúl

        No van fer gravació d’aquest concert? Tant de bo poguéssis fer sempre una crònica com la d’avui xDD.
        Per altra part, lo de la canonització millor deixar-ho estar ja que ha de fer com a mínim 5 anys que hagis mort per començar la causa de beatificació i pel, que ens contes espero poder gaudir de Gardiner algun dia xDDDDDDDDDD

        M'agrada

      • No vaig veure micròfons al Palau i en qualsevol cas tens el del dia 5 a Cambridge que us vaig deixar al blog, és el mateix però la sensació de ser present a la sala, de viure les emocions al moment, òbviament no hi és.
        Per a Gardiner podem fer una excepció i fer-lo sant en vida.

        M'agrada

      • Ahir Tosca em va fer baixar del nuvols…una baixada tan abrupta que em va fer mal de cap i tot…sobretot quasi em dona febre un tal Jorge…(amb lo bonica que és la ciutat de León). Amb la matiné d’avui ja m’estic recuperant… 🙂

        M'agrada

  4. Veladas como la de ayer son muy difíciles de olvidar. Cuando se llega a tal estado de perfección -no de perfección absoluta porque es imposible y además sería quizás aburrido- y con una música tan inspirada y tan bien dirigida e interpretada es difícil dar con el adjetivo adecuado.

    A mí que no me entusiasma Monteverdi, incluso me aburre, ayer me sorprendió y me mantuvo expectante y atento como pocas veces consigo estar ante un acontecimiento musical. Nada me distrajo y hubiera deseado que los afectos del síndrome del aplauso hubieran retenido unos segundos su compulsiva tendencia para conseguir que el sueño no se convirtiera tan abruptamente en realidad.

    Una gozada.

    M'agrada

    • Jo si Monteverdi sempre fos el de les Vespro della Beata Vergine, seria fan seu, però per a mi les seves òperes no contenen ni la meitat de la bellesa de la seva obra religiosa.

      M'agrada

    • Vuelvo a intervenir porque has calcado la primera sensación que me llego a la neurona: “Expectante y atento como pocas veces”. Y me parece que Gardiner tuvo mucha parte de culpa, de modo que me apunto a la campaña de beatificación.

      M'agrada

  5. Elio

    Si no acaba sent el millor concert de l’any voldrà dir que el 2014 haurà sigut realment memorable!!

    Ahir Gardiner es va guanyar un lloc de luxe en la meva classificació particular de grans músics. Personalment li estic immensament agraït per diverses coses: la gran feina que ha fet per recuperar aquesta magnífica obra i difondre-la, la insuperable versió que ens va oferir ahir, i també per haver triat Barcelona per celebrar aquest important aniversari. A la web del cor Monteverdi es pot llegir:

    “50 years later, the now world-renowned Choir launches its golden anniversary year by revising the Vespers in two stunning European venues: the Palau de la Musica, and the Château de Versailles.”

    Fa goig de llegir, no trobeu? Em sento molt afortunat d’haver estat present ahir al Palau!

    M'agrada

  6. Fernando S.T.

    Un concierto excepcional que probablemente sea el mejor de la temporada, de no serlo, como dice Elio, seremos muy afortunados.
    Es difícil aunar tanta belleza en 100 minutos y es difícil llegar a tal grado de perfeccionamiento.
    El adjetivo de inolvidable probablemente sea el más adecuado.

    M'agrada

  7. Concert excepcional. Com és possible tanta perfecció des de l’aparent senzillesa? El Palau, ple de gom a gom, en un estat de concentració que no havia sentit mai (malgrat els atacs de tos entre números i els mòbils inoportuns que a aquestes alçades ja mereixerien un consell de guerra). En acabar, com hagués agraït uns segons de silenci per baixar de nou a la terra abans de començar els aplaudiments, per merescudíssims que fossin.
    Molt interessant també l’article de Sir Gardiner al programa de mà. Algú sap per què no van tancar els llums de la sala?

    M'agrada

    • De fet, amb 10 segons de silenci al final hagués estat orgàsmic, però encara ens queda molt per arribar a aquest nivell del gaudi musical.
      Els llums no s’acostumen a tancar quan hi ha text per seguir i per la fressa lleugera que s’apreciava en girar els fulls, molta gent el seguia.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: