Ahir dissabte varem anar convidats, gràcies a la generositat d’uns molt bons amics, al concert de l’OBC, un concert especialment estimat ja que el Rèquiem de Brahms, l’única obra en programa, és una de les obres que més estimo del repertori, de tot el repertori, òperes incloses. És una obra bellíssima que em transporta i em manté en un estat d’absoluta comunió musical, sempre i quan la interpretació sigui com a mínim digna, tot i que l’obra requereix d’un director de grandíssima personalitat, un cor poderós i dos solistes vocals de relleu, a part d’una orquestra magnífica, que aquesta ja la tenim quasi sempre garantida.
L’Auditori feia goig, no era ple del tot però quan hi ha cors, potser perquè els familiars ajuden a omplir-lo, l’aforament presenta un aspecte més engrescador, a part que el Rèquiem de Brahms és una obra d’una intensitat i bellesa que captiva a l’oient, tot i que no tan popular com els de Verdi i Mozart.
Per a dirigir aquest monument l’OBC va portar a François-Xavier Roth, un director francès que ja al novembre del 2011 va venir per interpretar un programa que van titular L’encis dels ballets russos, amb obres de Borodin, Schumann, Stravinski i Ravel.
Aquest rèquiem es quelcom infinitament més complexa, ja que la monumentalitat de l’estructura harmònica requereix d’un director capaç de controlar i equilibrar orquestra i cor, els dos principals protagonistes, alhora que donar cabuda als tres fragments de solistes vocals, donant la varietat i transcendència espiritual i humana que l’obra conté. Després d’escoltar el Rèquiem Alemany tots hem de sortir una mica més bons, en pau i reconfortats, i això que és obra de Brahms si no té un director precís i constructor solid d’espais de densa sonoritats i reconfortant espiritualitat, pot caure en un tedi marmori. Roth va aconseguir moments magnífics, no sempre equilibrats, ni de preciós i dens so brahmsià, però l’estructura n va decaure mai.
L’OBC no està gaire fina, fa dies que ho noto, el so no és tan cuidat com temps enrere i alguns solistes sembla que hagin perdut precisió. A l’inici, just als primers compassos, els violoncels van mostrar una cert defalliment, com tampoc el clarinet va tenir un so especialment càlid, són petites màcules que denoten que alguna cosa no acaba de rutllar. Espero que aquesta percepció no s’acabi convertint en quelcom habitual, ja que feia molt temps que l’orquestra es mostrava molt sòlida i d’uns concerts ençà em sembla percebre una certa manca o de concentració o motivació, potser només són percepcions meves que no s’ajusten a la realitat.
Les qüestions d’equilibri són responsabilitat del director corresponent i aquí si que us diria que el mestre Roth no va fer un treball del tot acurat, ja que la corda, tan imprescindible en tot l’opus simfònic de Brahms, va quedar en alguns moments tapada per tota la massa coral i el metall.
Si l’OBC necessita més músics i de moment no es poden cobrir les places, penso que el director haurà de canviar una mica els seus clixés per intentar adaptar-se a la realitat si n vol caure en aquest desequilibri.
Pel que fa al cor, format per el Cor Madrigal i el Cor Lieder Càmera, hauré de tornar a dir el de sempre, és a dir, la suma de dos cors no en fan un de millor, potser guanyarem en presència i volum, però la bellesa i l’homogeneïtat del so serà pràcticament impossible assolir-la. La suma de les dues masses corals va descompensar absoltament les cordes femenines de les masculines. Mentre les sopranos eren molt, massa, presents, els baixos i tenors van quedar a un nivell massa secundari, i el so que oferien en els moments que tenen intervencions solistes, era tímid i poc definit. En els tutti les sopranos, amb tendència a uns forte crispats (no voldria dir cridats) ho engolien tot, a vegades fins i tot a l’orquestra.
En conjunt van fer una meritòria interpretació, molt treballada i al límit de les possibilitats dels integrants, però el cor és el veritable protagonista i l’ocasió demanava un cor que fes inoblidable la versió. Potser que algun dia pensin en fer tornar a Barcelona el Donostiarra, per no parlar d’algun altre de caire internacional de la mateixa manera que directors i solistes sovint ho són, és clar que el cost que deu tenir obliga a opcions més casolanes.
Pel que fa als solistes, la soprano anglesa Sally Matthews es va fer càrrec del memorable “Ihr habt nun Traurigkeit” (Tots vosaltres ploreu….) amb una destacadíssima presència vocal, que jo hagués desitjat una mica més etèria, tot i que la interpretació va ser magnífica.
El jove baríton francès (mai havíem tingut tants artistes del país veí com ara) Thomas Dolié va cantar amb gran efecte els dos fragments a ell destinat. La veu sembla que encara s’hagi d’acabar de definir, però el cant és magnífic i la interpretació va ser degudament intensa.
Ahir a l’Auditori es va produir un fet excepcional. Després de la darrera nota hi van haver potser 15 segons o potser més, de silenci i després van venir els esperats aplaudiments. El fet excepcional potser va ser motivat per un desconeixement de l’obra per part d’un cert sector del públic, que no creia possible que aquell monument pogués acabar d’aquella manera tan serena després d’escoltar fragments molt més contundents, però també podria estar motivat per un cert desconcert provocat per una soprano que tot just acabada la darrera nota es va desmaiar creant una cert impacte de incertesa entre el públic, o qui sap si podia ser per el gest claríssim i definitiu del mestre Roth que va anar controlant els seus braços de manera tan visible que feia quasi impossible desobeir-lo i per tant el miracle es va produir. Va ser la millor manera de concloure una interpretació que per a mi no va ser memorable, però si en molts moments destacable, encara que si parlem del Ein Deutsches Requiem, destacable no és suficient.
El mestre Roth encara ens va reservar un detall que l’honora quan va sortir a saludar en una de les ocasions i va anar directament a la part més alta del hemicicle a saludar a la noia que s’havia desmaiat i fer aixecar tot el cor per tal de que rebés el reconeixement per la gran feinada que havia fet.
Bon diumenge!
IN FERNEM LAND 
C&P: Un coro con unos bajos más poderosos y una soprano con una voz algo más dulce hubieran hecho aún mejor el magnífico Requiem que hemos disfrutado, y que recordaremos también por el inusitadamente prolongado silencio que le ha seguido, tan largo como ha querido el director. Pero esta noche, seríamos pocos los asistentes que dudaríamos si nos pusiesen en la tesitura de elegir entre Brahms o el sol.
M’agrada molt com has explicat per qué vaig sortir tan feliç ahir. 😉
M'agradaM'agrada
Va ser un bon concert que en a mi m’hagués agradat memorable, però no.
Trobar-nos i xerrar una estona si que va ser memorable 🙂 ja tocava
M'agradaM'agrada
Francois-Xavier Roth è direttore stabile dell’ Orchestra della SWR di Freuburg. È un direttore molto bravo, che ho sentito molte volte in concerto
M'agradaM'agrada
Ha fatto un buon lavoro, ma Io aspettava un può di più
M'agradaM'agrada
Sóc dels que no tinc podis ni rankings per a obras ni compositors, però si tinc un apreci molt especial per a algunes obres i alguns compositors. Pertanyen al terreny de lo indiscutible, de lo sagrat. Brahms i el seu Rèquiem són per a mi sagrats, i si l’interpretació esta a l’alçada de l’obra la seva audició em deixa un posit de felicitat incomparable. La pregunta és: on trobar una interpretació a l’alçada d’una obra tan sublim? Tots tenim en ment tres o quatre probables llocs. Però, de veritat, cal fer-se aquesta pregunta? I és que jo crec que lo que s’ha de demanar i exigir a la nostra orquestra, l’OBC, és que lo que considerem sagrat no ens ho espatlli, que ens faci evident, un cop més, perque una obra la tenim en la nostra ànima sense contaminació possible. I aixi va ser ahir. Una interpretació excel.lent de l’OBC, emocionant, amb unes cordes de solemnes pianissims, uns baixos que em van transportar en el meravellós ostinat de la fuga del tercer moviment, un cors efectius i un gran director que va saber portar tot el conjunt simfònic-coral a uns nivells de qualitat dignes de tant cabdal i meravellosa obra. Potser va ser tot plegat que varem tenir un increíble i preciós premi sorpresa: un llarg silenci, respectuós i emotiu desprès de l’últim acord. Un silenci a l’alçada d’una obra tan sagrada. Vaig sorti molt i molt feliç.
M'agradaM'agrada
Em sembla molt bé que consideres que hi ha músiques o compositors “indiscutibles” i “sagrades” i que ningú – jo tampoc – propinen una opinió desagradable. M’explique, si en lloc de Brahms hagueres fet esment a Wagner, un altre gall cantaria com sabem tots.
Hi ha dos rèquiems que m’agraden moltíssim: el de Brahms i el de Verdi, curiosament els dos eren agnòstics. Ara bé, per a mi, el rèquiem par excellance és el de Mozart, un auto rèquiem d’un compositor que era masó i catòlic. El de Britten, que tampoc no era creient, tampoc no està gens malament.
Això sí, el meu relativisme en tots els aspectes m’impideixen aplicar conceptes com ara “indiscutible” o “sagrat” a cap obra humana encara que les considere súblims i dignes d’elogi. com aquest rèquiem de Brahms que té un moviment, el segon, que em posa la pell de gallina.
L’enhorabona per haver passat una estona tan agradable amb aquesta obra superba.
Regí
M'agradaM'agrada
El memorable silenci va fer més gran la interpretació del que va ser en realitat, crec jo.
M'agradaM'agrada
Torno a la cleda, que us malacostumeu:
1a.- Compra´t un teclat nou, que darrerament et fallen les ‘o’ de ‘no’. O és un homenatge de benvinguda a Ono?
2a.- A la noia del desmai li han posa´t fàcil: si és nen, Joan (Brahms) o Francesc Xavier (Roth).
[Apa, no us queixareu avui: en 45 paraules una que heu anat tots a buscar al diccionari, una idiotesa, un dels pitjors acudits que he fet mai i una bestiesa ben gran que frega el llindar de la correcció. És que el dia del clàssic el pitjor que un pot fer és trair-se a un mateix…]
M'agradaM'agrada
Em falla, l’ordinador i la nevera, i diuen que no hi ha dos sense tres, doncs espero que no sigui el cotxe. A veure si la guardiola pot em tot.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Efectivament el silenci que esmentes al final de la partitura és de les coses més estratosfèriques que mai no he sentit. Vull pensar que perqué el públic coneixia l’obra i perqué el director va aguantar la respiració de tots plegats.
M'agradaM'agrada
En realitat el silenci va ser un dels mèrits del mestre Roth
M'agradaM'agrada
Las opiniones que expresa Joaquim coinciden -en esta ocasión- completamente con las mías, sólo añadiré que el barítono francés, quizás debido a su juventud, más se asemeja a un tenor corto que a un auténtico barítono -hoy tan difícil de encontrar aunque no imposible: Rodríguez, Odena, Alvarez,…-, pero canta muy bien, es innegable, no obstante su carencia de graves es notoria. Las grabaciones que circulan nos ofrecen auténticos barítonos de voz mucho más sólida para este maravilloso “Ein deutsches Requiem” de Brahms que tanto nos agrada a todos: Thomas Quasthoff, Bernd Weikl, George London, Richard Stilwell, Hakan Hagegard, incluso Dietrich Fischer.Dieskau, aunque su voz sea mucho más “clara” que los otros citados. Probablemente por radio su voz suene más contundente, pero no en vivo.
Sea como sea fue una gozada volver a escuchar una obra tan inspirada y genial.
El silencio conseguido al final yo creo que es el más largo que he presenciado en toda mi vida en la audición de un concierto en nuestro país; enhorabuena! Ojalá esta mañana suceda lo mismo, ayer le dió una coronación climática sublime a una obra imperecedera.
M'agradaM'agrada
El silencio ha durado hoy 25”, cronometrados!!! Los solistas escuchados por radio me han gustado menos que en vivo y las voces femeninas de los coros me han parecido algo crispadas y fatigadas en la zona aguda.
M'agradaM'agrada
La ràdio sempre dóna unes percepcions molt contrastades,
I el cor sonava potent, però no bell, quelcom sacríleg en una obra com aquesta.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que expliques.
I el silenci final s’hauria d’imposar en moltes audicions com quelcom necessari abans de reconèixer els interprets: màgic per baixar al terra!
Bon diumenge a tots i sort a partir de les 212:00 h del vspre
M'agradaM'agrada
A veure si s’imposa la moda, del que està succeint a Madrid….
M'agradaM'agrada
Em va agradar més ahir que avui a la ràdio. Viure en viu aquell silenci final va ser el millor tribut per a un rèquiem.
Les sopranos no eren angelicals, ni molt menys. Però el conjunt va ser embriagador i Brahms em va aparèixer entre les cordes més greus. Quina gran partitura.
M'agradaM'agrada
Acostuma a passar, les percepcions del que es viu a la sala mai es poden encabir a la ràdio.
M'agradaM'agrada
Caram Sally Matthews no és una cantant excessivament coneguda pero és fabulosa.La seva Fiordiligi al costat de Beaumont,De Niese i Pisaroni cantada al Muziktheater d’Amsterdam 2006 així ho demostra.No us ho perdèu.
M'agradaM'agrada
No és la primera vegada que Mattews ve a IFL, és una soprano excel·lent.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar divendres i estic d’acord amb tots els comentaris que feu. També es va fer un silenci final que em va posar pell de gallina: no m’ho podia creure! Vaig sortir de la sala que volava! EL “Requiem” és una obra que et deixa serè, que commou i el silenci final va ser extraordinari. Què no donaria perquè sempre fos així. Tot és començar!
M'agradaM'agrada
El silenci forma part de la partitura, ja no està escrit, però sense ell moltes obres no són complertes
M'agradaM'agrada
Hola, Ximo. Jo estava entre la massa coral i el silenci famós és cosa del mestre (l’ha fet cada dia); fins que no ens ho indicava, els cantaires no abaixàvem la partitura i donàvem pas al públic per a aplaudir. Val a dir que el de dissabte va ser especialment llarg i tens. La soprano bé, gràcies.
M'agradaM'agrada
Estic segur que el silenci va ser un dels grans encerts del mestre Roth, aconseguir-ho és quelcom quasi heroic tenint en compte aquest públic impacient que tenim arreu.
Visca el mestre Roth i gràcies per la feina feta, vareu treballar molt per fer aquesta obra, això s’apreciava i sempre s’ha d’agrair.
M'agradaM'agrada