IN FERNEM LAND

LICEU: TOSCA (3/3) RADVANOVSKY-DE LEÓN-MAESTRI


Tosca, acte 2on, producció de Paco Azorín, Gran Teatre del Liceu, Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri

Tosca, acte 2on, producció de Paco Azorín, Gran Teatre del Liceu, Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri

Ahir en un Liceu d’aquells que fa goig, farcit de ganes de Tosca, d’òpera en majúscules i de veus, va tenir lloc el meu tercer encontre, aquesta temporada, amb l’òpera de Giacomo Puccini i ara sí, amb el repartiment que podríem dir estel·lar o millor, el de l’estrena, ja que d’estel·lar només té, i no és poc, a Sondra Radvanovsky, la resta em va semblar insuficient i mediocre.

Sondra Radvanovsky té una veu molt important, cada vegada de timbre més rar i amb alguns aguts crispats i altres de gloriosa contundència, amb un vibrato que podria ser fins i tot molest si al darrera no hi hagués una soprano de raça, d’aquelles que imposa personalitat i presència artística i vocal només trepitjar l’escenari, amb un domini del personatge que fa impossible no seguir-la  constantment, i això a Tosca és molt important i no crec que hi hagi avui en dia gaires sopranos que puguin fer gala d’aquesta fisonomia artística en un rol tan emblemàtic. Hauria de millorar el seu italià per esdevenir una Tosca absolutament històrica, ja que referencial ja ho és.

El seu primer acte és bo, el segon és gloriós i el tercer és estratosfèric, amb un final teatralment molt impactant. Malgrat el volum considerable i la projecció tan generosa,  és capaç d’arreplegar la veu en els moments més lírics i tendres, sense que aquesta boníssima projecció en surti perjudicada.  Òbviament el seu gran moment és el “Vissi d’arte” i la seva versió és per guardar-la a la memòria, amb un control de les intensitats emocionals admirable, quelcom imprescindible per fer d’aquesta ària, la gran ària.

Però la seva Tosca és complerta, no s’amaga, ni passa de puntetes per els moments més compromesos, ans al contrari es reafirma amb insultant brillantor en un tercer acte que vol deixar constància històrica de la seva gran categoria. Inoblidable el seu “O Scarpia avanti a Dio!” final abans de llençar-se d’esquenes a un buit inquietant.

Els cantants que van acompanyar a la soprano nord-americana haguessin hagut d’estar a l’alçada de la seva imponent interpretació, però Jorge de León és un tenor amb una veu molt important que no té ni la preparació tècnica, ni la inspiració artística necessària per fer-li la rèplica. Degut a una preparació errònia i a una carrera artística poc adequada, malgrat ser jove ja mostra una oscil·lació en l’emissió molt molesta, que no desapareix ni quan la veu s’ha escalfat, com succeeix en altres col·legues.

Si la “Recondita armonia” no va tenir harmonia, en el duo amb Tosca li va faltar seducció romàntica i elegància en el fraseig. No va ser capaç de fer cap frase memorable i ell només té confiança en els seus aguts  veritablement notoris, però un Cavaradossi no és “la vita mi costase” o el “Vittoria”. Jo no li vull cap mal, però no m’interessa veure’l gaire en els repartiments del Liceu. Com és possible que amb una veu com la seva no sigui capaç de commoure a “Quale ochio l mondo”, “e lucevan le stelle” o a “Oh dolci mani”?. Quin càstig diví pateix aquest home que sent posseïdor d’un instrument vibrant, tan poc usual en els tenors actuals, no tingui cap distinció i desaprofiti així una carrera artística que podria ser gloriosa?. Les seves intervencions solistes van aconseguir un grau d’aplaudiments tristíssim, i amb ell de justícia

A Tosca és imprescindible un baríton dramàtic i fosc per fer que Scarpia s’erigeixi amb el gran protagonista del segon acte i que la seva entrada en escena al primer sigui paorosa, temible, així com el seu “Te Deum”  sigui la impactant provocació blasfema en tota regla, amb la que Puccini acaba de manera sàvia el primer acte, però si Scarpia acaba sent assignat a un “basso buffo” que només té a favor, un cert volum vocal i físic per atorgar al personatge la força per l’extrema presència, acaba sent un Scarpia poc “respectable”. Jo ja no diré res de la seva tècnica vocal, crec que deficient i plena de portamentos “alla Nucci”, ja que el que més he trobat a faltar en Maestri és la veritable classe dramàtica de la seva interpretació. El baríton italià cau molt bé, és simpàtic, assequible, proper i bon vivant, un Melitone ideal, però malauradament el seu Scarpia no té dimensió, no sap canviar el registre, no sap ser cruel, viciós, libidinós, pervers i fill de mala mare. Les seves frases no tenen verí, no tallen la respiració, no tenen la sang i la ira que han de gelar l’ambient, ni és aristocràtic, ni tan sols elegant. Hem vist molts Scarpia que no eren gaire bons cantants, però eren grandiosos artistes i actors que utilitzaven la seva veu amb mestrívola habilitat, no és el cas de Maestri, un reconegut Dulcamara (que en a mi tampoc em convenç) i el Falstaff dels nostres dies, però mai un Scarpia.

Em van venir tants cantants a la memòria que he vist i escoltat, fent de Scarpia, que ara em semblaria fins i tot malaltís recordar les carències que Maestri va demostrar en un rol que com de León, podria fer per mitjans, però que ni la tècnica, ni la vocalitat acaben sent les adequades per deixar petjada en el record. Cap dels tres Scarpia que he vist aquesta temporada m’han produït cap calfred amb el seu “Un tal baccano i¡n chiesa!”. és que ningú recorda com ho feia Joan Pons això?, ja et deixava glaçat per a la resta de la representació, ja veiés que amb aquell home a escena la cosa aniria malament. Jo creia que Maestri tenint un instrument poderós, com a mínim en la seva entrada seria capaç sinó de glaçar-nos, com a mínim de fer-nos entrar un calfred, però ca!, ni això. No el va tapar l’orquestra, ahir n va tapar a ningú, però la seva interpretació dramàtica va ser inexistent.

Va tenir un gran èxit, ves per on! i és que el llistó cada vegada el posem més baix i la memòria la traïm amb insultant regularitat. Cal dir al seu favor, que la seva disponibilitat cap al Liceu és total,  i a part d’anunciar que farà Nabucco alternant-se amb Plácido Domingo (marededéudelempenta), en la funció de dissabte nit va substituir a l’indisposat Vitelli assumint altra vegada Scarpia ahir per la tarda. Gràcies!

Ahir vaig gaudir de valent amb Francisco Vas, aquest sí, un cantant que s’adequa als rols que interpreta de manera camaleònica i que treu or de cada frase, de cada gest, de cada actuació, fins i tot sense intervenció vocal. És admirable, una artista total!.

Molt bé, com cada dia, Valeriano Lanchas, i malament com sempre, l’Angelotti de Vladimir Baykov. Bé Manel Esteve i correctes Dimitar Darlev i Elena Copons.

L’orquestra no hi ha manera, la vulgaritat del mestre Carignani es contagia, però vull remarcar la notable intervenció del metall a l’inici del tercer acte, el moment orquestralment més rellevant i segur de totes les tres representacions que he vist.

No voldria acabar aquesta trilogia sense parlar-vos de dos aspectes que no he mencionat i que em semblen si més no, curiosos.

No em vaig adonar si a les altres representacions succeïa el mateix, però ahir en el primer acte quan Scarpia diu “Tosca! che non i veda” quan ella torna a Sant’Andrea i no troba a Cavaraossi, ho va quan ella encara no havia entrat! A part de ser el cap de policia, ahir tenia premonicions, ja que Tosca encara va trigar en aparèixer.

I l’altra perla escènica és que Azorín treu al Sagristà en el segon acte, ja que participa, suposo, en l’interrogatori a Cavaradossi, fins aquí una “genialitat” però no en té prou i li fa cantar una frase a duo amb Spoletta. Genialitat innecessària que traeix la partitura.

El públic s’ho ha passat bé, jo quan cantava ella si, però Tosca no és això, aquesta Tosca definitivament, com jo demanava, no passarà a la meva història d’aquesta òpera. Me’n venen al cap tres o quatre que van ser glorioses, ai las!, aquestes no i la d’ahir tampoc.

De fet si després del Te Deum el teatre no s’ensorra…de fet si després de “e  lucevan le stelle” no hi ha ni un bravo…, de fet si només quan surt ella tothom embogeix, vol dir que la meva percepció  no és tan esbiaixada.

Demà comença una setmana intensa, la primera cita és amb Nina Stemme…

L’apunt el dedico a la generositat de rosetapiccina i agraeixo la cabdal contribució de Jan per tal de que aquest apunt tingui so.

50 comments

  1. Una muy lúcida Tosca, Sondra R, aceptable Scarpia, le faltaba mala leche y Leónidas, buen rugidor pero muy sireno. Algunas ideas de escena buenas, como la tela roja sobre Scarpia..pero las cuchilladas?? parecía que mataba hormigas. Castigados los espectadores laterales derechos, no hemos visto nada en su claustrofóbico 2º acto, Sr. Azorín!

    M'agrada

  2. Janer Vidal

    No tothom som tan “Puristas” com tu Joaquim. M’agrada molt la teva tasca, però has d’entendra que la perfecció no existeig ames de ser susceptibla de opinió per cadascun de nosaltres. Si tothom fos aixi de “Purista” amb una sola representació de Tosca n’hauría prou, els que no en sabem tant anem a gaudir de l’obra, l’espectacle, les veus, l’orquestra, en fi de tot el que ens trobem allà i aixì s’omple el Liceu, justament de molts ignorants com jo, que en ho hem passat força be.
    A la vida no es pot ser tant estricta, callas i Gobi no tornaran, i viure del pasat no és masa aconsellable, te ho diuen 72 anys.
    Gracies per la teva feina

    M'agrada

    • anna

      Estic molt d’acord amb tu. Jo també li vaig ir un dia al Joaquim que la perfecció no existeix. De totes maneres les critiques que ens fa em deixen bocabadada pels seus grans coneixements musicals. Jo no en tinc i transito per una altra galaxia.

      M'agrada

    • Hola Janer Vidal, no us demano pas que ho sigueu (puristes), cadascú va al teatre amb una actitud lliure i diferent. Per a mi l’òpera no és un entreteniment i sóc molt exigent, sí, no crec que això sigui dolent i si ho és, ho és per a mi, no pas per a vosaltres. No esteu obligats a estar d’acord amb el que dic, i si sou assidus això ja no us hauria de sorprendre. Jo també vaig a gaudir de l’òpera, de l’espectacle, les veus i l’orquestra, altre cosa és que el que m’ofereixen m’acabi agradant, però en qualsevol cas és el meu problema, aixo sí, ho explico i intento argumentar-ho.
      Ara, discrepo, a la vida s’ha de ser crític i estricte, i exigent, i tant!. Jo no visc del passat, però si el passat em dona referents els utilitzo i gràcies en això gaudeixo el present quan el present és mereixedor d’aquest gaudi. Per a mi ahir no ho va ser, tret de Radvanovsky, és clar.
      Gràcies en a tu per visitar-me.

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    Només Radvanovsky. Tan sols Radvanovsky. Únicament Radvanovsky. I fins i tot em va aclaparar pel massa amb la veu impresionant que té. Crec que un volum lleugerement menys intens li aniria molt bé en el “Vissi…”. Ja dic, lleugerement. La resta em vaig avorrir moltíssim amb una obra que m’avorreix sempre molt (i en la que certs colors orquestrals sempre m’han tret de pollaguera) si no hi han tres bèsties escèniques, i que obviament no va ser el cas. Estrident, destemplat i feridor Jorge de Leon i insuficient Maestri. L’escena no em va agradar, amb moltes inconsistències i amb uns disenys estètics pels segons i tercer actes estranyissims i sense cap sentit. I ahir si van sonar els trets, i de quina manera, varen ser brutals i encara no m’explico que va fallar en el dia de l’estrena perque no en va sonar cap de les nombroses escopetes que hi havia.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Butterfly, Boheme, Trittico, Turandot, Lescaut…fins i tot La rondice i La fanciulla…totes aquestes, de les que de les quatre primeres sento especial admiració i predilecció, abans que Tosca…i això que Tosca és, amb diferència, la més consistent i ben acabada dramàticament de totes… però alguna cosa genèitca dec tenir que moltes de les seves notes em provoquen rebuig (musical)…Amb el temps el meu gust per aquesta òpera ha estat canviant, però mai la possaria entre les indispensables per a mi, malgrat l’enorme i merescuda popularitat que té.

        M'agrada

  4. El que dius val perfectament per la funció del passat dijous, i, com sempre, el teu anàlisis es d’una precisió i claredat espatarrant. La valoració final, es com allò del got mig ple o mig vuit, per mí mig ple nomes per el luxe de sentir aquesta soprano, més que el Visi d’arte, però també un Visi d’arte que no es pot oblidar (ni el 3-4 que ahir es produïa a l’hora 😀 Però la teva percepció no em sembla gens esbiaixada.

    M'agrada

  5. Concep

    Parlo del prime dia, i ja n’han passat molts i s’ha dit de tot. Radvanovsky em va produir la mateixa impressió que Marton al seu dia, o Caballé, o Dessí, grans Tosca encara vives a la meva memòria. Un luxe de senyora cantant.
    Després res, perquè jo encara recordo a Plácido, Neblett, Carrolli i aquella escena i aquella fabulosa interpretació de conjunt, però no recordeu a Marton i Aragall? i a Carreras i Wixell fent companyia a la Montse.
    Res d’aquelles nits vaig trobar amb de León i Maestri.
    Gràcies per aquesta crònica Joaquim

    M'agrada

  6. Raúl

    Jo hi vaig anar dijous i coincideixo bastant-molt amb les teves apreciacions, la principal diferència amb tu és que els meus grans referents només els puc tenir en vídeo, ja que va ser la meva primera Tosca.
    Poder veure la Radvanovsky fent de Tosca va ser tot un luxe, una interpretació brillant que em va encantar, probablement la millor Tosca del moment. Si us plau que torni ben sovint pel Liceu, ja l’espero a Norma. Una interpretació que enganxava completament, tant que just abans de l’afusellament tenia l’atenció tan centrada en el que ella cantava que els trets em van donar un ensurt que gairebé em fan saltar del a cadira.
    Pel que fa a Maestri, n’esperava més, però em va agradar. Per sort el dijous no portava aquelles sabates liles tan horribles que s’han vist a les fotos. La seva actuació en general em va agradar bastant, el principal defecte que li vaig veure es que no em va fer prou por. Per mi, millor al segon acte que al primer. En general, un notable.
    Jorgé de León, el pitjor del trio principal, de tota manera li donaria un aprovat justet. El dijous després del recondita armonia es va quedar com esperant aplaudiments i no en va rebre ni un. Al “e lucevan l’estelle” i al final sí. La veu és molt bona, però lo que passa amb la seva veu és com si compressis una orada salvatge i enlloc de fer-la al forn la fessis bullida.
    De la direcció de carignni només puc dir que Amén.
    L’escenografia em va agradar però té moltes incoherències: que quan baixin el teló i es torni a aixecar hi hagi la mateixa escena i els canvis es facin en plena representació és absurd, que Scarpia es mori tan aprop del prosceni que s’hagi d’aixecar a les fosques perquè no li caigui el teló a sobre li treu serietat a l’obra, ja que encara que ho faci a les fosques si t’hi fixes es veu. I les mil i una ganivetades a Scarpia també li treuen setietat a l’obra, perquè no tenen consonància amb la trama.
    Globalment per mi una gran nit, només sentir la Radvanovsky ja valia la pena.

    M'agrada

    • L’escena té coses que no em desagraden, el segon acte el trobo fatal, però en a mi el tercer m’agrada bastant. Que canvi´n de cop i volta d’època gens, però aquells canvis a teló obert els trobo interessants.Es nota que era una producció ambiciosa que va ser retallada, però això no justifica un segon acte tan ridícul en l’espai escènic i tant absurd teatralment parlant.
      Azorin crea espais (per això és un escenògraf reconegut), però no sap crear teatre en un acte que és TEATRE.
      El disseny de llums és mediocre i altres detalls cm els pètals/confeti que cau en el Te Deum és molt pobre.
      Dels cantants ja ho he dit tot en els tres apunts.

      M'agrada

  7. Benvolgut Joaquim,

    ahir vaig tornar al Liceu després de tota la temporada d’aussència gràcies a un regal inesperat, et vaig veure però no vaig gosar saludar-te perquè estaves molt sol·licitat, un altre dia serà.

    A mi em va semblar una funció digna, però em preocupa que el públic s’estigui acostumant a un nivell tirant a mediocre.

    La Radvanovsky fa una Tosca teatralment notable, té una veu de molt volum i fa bé algunes coses, però el timbre és molt raro, la dicció és pèssima i el seu cant no és el que diguem un prodigi de bon gust. És el típic cas de “en el pais de los ciegos, el tuerto es el Rey”, si això és el màxim que podem tenir ara, doncs…..

    Maestri em va semblar un Scarpia vocalment acceptable però interpretativament insuficient, fet que perjudica molt el resultat de la seva interpretació. És curiós que el millor Scarpia per consens, el senyor Gobbi, fos un cantant amb veu i recursos mediocres però un grandíssim actor. Com bé dius, a anys lluny d’altres que hem vist i sentit.

    Amb de Leon, potser la veu més interessant de totes les d’ahir, estic bastant d’acord amb les teves apreciacions, però penso que no va estar tan malament com dius. No crec que la seva tècnica millori, culpa d’aquests temps de vertigen on qualsevol bona veu es devorada per la presa, així que la seva carrera serà un foc d’artifici, una lluentor molt breu.

    El que dius del seu vibrato, veu important i manca de tècnica, em recorda al cas de Franco Corelli (salvant les distàncies, és clar), tenor de veu impressionant que va començar a fer la carrera a inicis de la dècada dels cinquanta amb papers tipus Don Jose o Canio, amb molta veu però poca tècnica, fins que el van cridar a fer un Radames i es va quedar sense veu a mitja funció. El senyor Corelli es va adonar que no anava bé, així que es va posar a estudiar i a perfeccionar la tècnica amb el suport de gent tan interessant con Giacomo Lauri-Volpi. Tots sabem qui va ser Franco Corelli des de 1955 fins a 1972,
    Ara això és impossible, hi ha pressa.

    Respecte a la direcció orquestral sento discrepar amb la teva apreciació d’altres dies respecte al volum, jo crec que era l’adequat, potser el problema era que en les altres funcions les veus devien ser per cantar Mozart i no Puccini. El so de l’orquestra no va ser espectacular, però tampoc vulgar, dins del que és habitual al nivell normal del teatre en quant a òpera italiana es refereix, és a dir, mediocre.

    L’escenografia a la Tosca no és una de les coses fonamentals, sent una òpera de personatges amb molta interacció. La que vam veure al Victoria, amb quatre taules, era igual de funcional i esquemàtica que la d’ahir. A part de l’anecdota de la Pitonisa Lola del primer acte, va haver-hi unes quantes tonteries més d’aquest estil (com amagar l’Angelotti sota el llençol, o que Scarpia tingui la presó en l’habitació contigua al seu despatx). El més impressionant van ser els trets (que van fer saltar de la cadira a la senyora del costat) i el salt mortal d’esquenes de Tosca (quin calfred que em va produir al pensar en la integritat física de la cantant). En resum, mediocre.

    Al final la gent va sortir molt satisfeta així que o jo m’estic tornant molt perapulletes, o la genialitat de l’obra passa per sobre de la interpretació, o estem baixant la guàrdia respecte a la qualitat dels espectacles. De totes maneres, millor passar dues hores i mitja entretingudes al Liceu que fent diumenge.

    Tinc totes les esperances posades en retrobar l’esperança a Kitej.

    Una abraçada.

    M'agrada

    • Hla Rodrig, em sap greu, j no et vaig veure, t’hagués saludat segur i una altra vegada saludam, encara que estigui envoltat de gent.
      Kitej és tornarà l’entusiasme, n’estic segur.
      No coincidim amb Radvanovsky, però tampoc passa res. La mediocritat d’aquesta Tosca és per a mi el signe d’un espectacle pensat per omplir, cantés qui cantés, m’entens oi?.
      Si ets molt exigent ja ho veus, també et diran que no és bo, però això no m’amoïna, jo crec que quan gaudim de valent, gaudim més que ningú.
      Et saludo amb efecte i a distància

      M'agrada

  8. dandini

    Per mí va ser una tarde d’opera de grandíssim nivell.
    Tenir la millor Tosca de l’actualitat que supera clarament a les que han passat pel teatre desde l’any 1969 (crec que les he vist totes excepte Marroccu,Millo i Zampieri) ha de ser per un afeccionat a l’opera motiu de joia.
    Sondra Radvanovsky posseeix el timbre de veu spinto exacte(una mica Leontyne Price) que demana el rol i pot sobrepassar el so de l’orquestra sense cap mena de problema tant en els fortes com en els pianíssims.L’escena de la tortura que per mí és l’escena capdal de l’obra va ser ahir un autèntic festival.
    No estic d’acord amb l’apreciació d’Ambrogio Maestri.El seu Scarpia no és tant malèvol com podria ser(Pons) pero caram la veu és d’autèntic baríton(curiosament avui no surt el retret),el cant és musical, acurat i afinat(no com Carroli) i el volum amb que sobrepassa al cor i a l’orquestra en el Te Deum no l’havía sentit mai en aquest teatre.Dir que ha nascut per fer de Melitone em sembla esbiaixat + injust.
    L’orquesta sota la batuta de Paolo Carignani va estar ahir molt encertada.No entenc les queixes de decibelis doncs per mi eren els adeqüats i el pols dramàtic va estar present quan calía .Per mí va ser una molt bona direcció que ahir (afortunadament no calía)no va estar tant pendent d’ajudar a la soprano com en el cas de les altres dues interprets.
    Totalment d’acord respecte a Jorge de León.Llevat el cas del solicitadíssim I desitjadíssim Jonas Kaufmann hagués estat un puntaç poguer tenir per exemple a Roberto Alagna.

    Us deixo uns enregistraments de la Tosca tal com ho va fer la meva estimadíssima Virginia Zeani al Liceu l’any 1975.
    La veu era rara,tenía 3 colors i el del centre era poc atractiu ,alguna zona sorda,pero els aguts eren ferms,els pianíssims magnífics,l’estil inmillorable i sobre tot feia viure el personatge d’una forma irresistible.No es tractava d’una vocalise cercant la bellesa sino d’una autèntica recerca de l’expressió.
    Després del” Vissi d’arte “el públic enfollía durant 4 minuts i li demanava el bis de forma insistent.

    M'agrada

    • No comparteixo que Radvanovsky sigui la millor Tosca des de 1969 i menys tan clarament, sobretot si entre les Tosca hi ha Caballé (cronometraré els minuts després del Vissí d’arte d’aquell diumenge gloriós, o Marton (no recordes la catarsi amb Marton?), o fins i tot aquella glamurosa Neblett, o Daniella Dessí aturant durant molts minuts la representació després d’una interpretació de l’a`ria fascinant. No sé Dandidi, hi ha gustos per tot, és clar.
      Jo no diré mai que Maestri no tingui veu de baríton, perquè la té, el que no té és veu de Scarpia, i la interpretació encara menys, pe rtant el gran nivell que tu vas trobar ahir, en a mi ja em patina i com que em de León (que si es digues Lion potser t’agradaria) no en disc res ja que estem bàsicament d’acord. No entenc que t’agradés Carignani i el so de l’orquestra, sobretot perquè en aquestes representacions ha tornat aquell so tan poc distingit que aquest anys semblava oblidat.

      M'agrada

  9. Jan

    Del 1er repartiment n’he vist dues funcions i jo m’ho he passat molt bé, que us he de dir.
    La Sondra Radvanovsky es una Tosca que actualment no es pot igualar, i que fins i tot es pot comparar amb les grans del passat. Crec que junt amb Norma i Elena de I vespri, és el seu rol. Jo no li trobo una veu lletja, potser extranya sí però lletja no, però és que això… va a gustos! També m’agrada molt el seu vibrato!! Jajaja El seu gran moment és el Vissi d’arte pero tot el segon acte i el tercer son per fer-li la “ola” jajaja 😀

    Ens va dir al final que esta fent gestions per tornar a venir al Liceu després de Norma. Hi ha dues opcions…jejeje molt interessants!

    A mí el Maestri m’ha convençut, no és el meu scarpia i tampoc és el scarpia com hauria de ser, no fa la por que hauria de fer Scarpia, pero no el canta malament, no el destrossa (pel que jo escolto). A el tros de “Se la giurata fede” em va encantar!

    Jorge de León no m’interessa, la veu deuria ser molt bona, pero aquesta oscilació tan molesta no l’hauria de tenir sent tan jove. Sap greu perque la veu en si és meravellosa, però és mal cantant… llàstima. (M’ha agradat més fent el Mario que el Pinkerton, que allo va ser espantós!)

    L’orquestra no em va semblar malament, el senyor Carigniani va saber crear climes, i penso que ja és molt.

    El cor molt bé. Els nens no gaire.

    L’escena té bones idees i altres que gens. No em desagrada. M’agrada la idea de la cortina vermella, que s’obri el teló abans de cada acte i el que es representa. Quan tosca entra al castell sant’angelo m’agrada molt. I que es trobin al scarpia mort també està bé. També m’agrada quan Scarpia embolica a Tosca a la cadira. Al segon acte he trobat a faltar un escriptori, gran fallo!

    En general he disfrutat molt. I ja estic esperant tornar a escoltar la Radvanovsky. Que és d’aquelles sopranos que quan sigui un vellet podré dir: “Jo vaig veure a la Sondra fent… Aida, Tosca i… A….B…a” jejejeje

    M'agrada

    • Si vol venir a fer Roberto Devereux serà interessant, cal veure si serà abans o després del MET, també l’Anna Bolena i no dic la Stuarda, ja que arriba tard, ara bé, quan la reposin…segur que és millor que DiDonato.
      No sé si tindrà èxit amb el belcanto, però que vulgui abraçar el repertori em sembla molt interessant amb una veu tan poderosa. Caldrà veure si ha millorat les coloratures que a Peralada se li resistien en aquell assaig de Norma.

      M'agrada

  10. alex

    Vistos y escuchados los tres repartos , diria que tres buenas o muy buenas sopranos, estropeadas por tres Cavaradossi voceros y no cantantes ( salvo la agradablesorpresa de Carè), dos Sacrpias horrendos ( Vitelli y Hendricks ) y uno insuficiente como Maestri
    Lamentables los Angelotti de los dos foráneos contratados (
    Porqué no se contrataron dos de la casa como por ej. a Palatchi? )
    A mi no me pareciò nada mal la concertaciòn de Carignani que al menos dirige verismo ( él no tiene la culpa que los Scarpia contratados no tengan volumen paracantar el rol )

    M'agrada

  11. rosetapiccina

    Jo m’ho vaig passar molt bé. Les expectatives que cadascú es creï influeixen molt. En sentir el de León a la ràdio vaig patir molt, i (ja em va avisar el Joaquim), en directe ni desafinava ni estava tan descontrolat, al menys no feia mal sentir-lo. Però si algun cop hagués vist al Carreras en directe, pot ser l’experiència amb en de León hagués estat més dura.

    En canvi, de l’Ambrogio no m’espera que el tapés l’orquestra quan deïa “mi fai dimenticari idio”, i creia que predominaria i espantaria més. De totes maneres, em segueix agradant molt com canta.

    El divendres que jo vaig anar a aquest repartiment va haver-hi bravos per a tothom, però és veritat que inicialment amb el tenor només glaçant fredor.

    Visca la Sondra.

    M'agrada

  12. Jo he acabat força decebut.

    M´he perdut Carè, que sembla que ha estat el millor. Kim bé; i De León horrible, si més no dijous passat.

    Maestri correcte, però no em va arribar en cap moment; i Hendricks… bueno… afegint al que ja heu dit vosaltres que el dia que vaig anar jo van anunciar per megafonia abans de començar que tenia agafada la veu, crec que ja ho dic tot…

    Radvanovsky molt bé; i Serafin també em va agradar molt. Les millors, sense dubte.

    La posada en escena pensava que m´agradaria més i després no em va acabar de convèncer.

    En conjunt, sensació d´ocasió perduda.

    M'agrada

  13. dandini

    Vaig assistir a la catarsi Marton i era una Tosca(1985) fabulosa que tenia un gran temperament pero desde el punt de vista vocal és millor Radvanovsky.
    Els aguts de la Marton sempre van ser desde el punt de vista tonal comflictius,la capacitat d’apianar era limitada i Puccini de tant en tant ho demana.Recordo perfectament el seu agut massa breu al “Vissi d’arte”.Jo vaig ser dels que la van braveijar estentòreament pero la d’ahir és desde el punt de vista vocal més completa i millor.
    També recordo perfectament les Tosques de Montserrat Caballé l’any 1976.Vaig veure dues funcions i reconec que l’enregistrament de “Vissi d’arte” dirigit per Charles Mackerras l’any 1969 és el més bell i perfecte desde el punt de vista tècnic que mai he sentit.Pero la vessant expressiva(tant necessària en aquest rol) i la dicció de la soprano catalana mai van ser el seu fort.La seva era una Tosca que resultava desde el punt de vista expressiu bastant més tova que la de Zeani,Marton,Price,Olivero o Radvanovsky.Despres d’unes quantes frases sense massa convicció dramàtica de tant en tant li sortia el rampell verista més exagerat que no pas efectiu com el Oh Dio! que fa una mica de riure. Ho sento moltíssim pero aixó és el que opino jo,molts afeccionats i molts critics.Si algú vol comproba-ho personalment aquí teniu part del segon acte.Si ens volem carregar la direcció de Paolo Carignani la d’Armando Gatto fora per tirar-li tomaquets.Josep Carreras esclatant de forma i d’expressió és lo millor de tota l’escena i Ingvar Wixell fraseija molt be i gairebe sempre se li entenen les paraules.

    M'agrada

    • Doncs noi, jo recordo perfectament els calfreds emotius d’aquelles Tosca tan inferiors a Radvanovsky. No parlo de Mackerras, parlo del Vissi d’arte del Liceu, dirigit per una orquestra horrible (no em facis trampes),segurament Gatto a la Scala ho feia molt millor que Carignani al Liceu.
      Veurem en qualsevol cas si l’estimada Sondra Radvanovsky (per cert dicció molt millorable) passarà a la història operística amb la contundència (Tosca incluïda) de Montserrat Caballé. Pel que fa a la de la “limitada” i intensa Marton, també et diré el mateix, produïa un impacte escènic, emotiu i vocal extraordinari, perquè Marton cantava amb el cor, quelcom imprescindible en aquest repertori, com bé saps, i com que no tenia les facultats de Radvanovsky, com Carreras versus altres tenors, tenien que incidir en l’aspecte intens del cant, cosa que sempre acaba afavorint als cantants més limitats, davant dels que amb la veu esclatant acaben sent menys expressius, ja que no els cal guanyar-se tant al públic.

      M'agrada

  14. Elio

    Jo hi vaig anar fa dies i vaig disfrutar molt. Anem per parts:

    Radvanovsky: Sensacional! La veu no m’agrada gaire i tens raó amb això del vibrato, però el fraseig i la intenció eren insuperables. El “visi d’arte” va ser antològic, en directe sens dubte el millor que he escoltat, i supera quasi totes les versions discogràfiques que tinc presents. Brutal la intensitat (i no em refereixo al volum) del segon acte.

    De León: Certament no està a l’alçada de Radvanovsky, en qualsevol cas em va agradar molt més que com a Pinkerton. En favor seu cal reconeixer-li una gran implicació en el personatge. Al tercer acte, però, més hauria valgut que Radvanovsky s’hagués donat ella mateixa les rèpliques. Si us he de dir la veritat no sabria què dir de l'”è lucevan le stelle”, ja que cap a la meitat vaig desconectar del tot…

    Maestri: Totalment en desacord… em va entusiasmar!! Potser la seva veu no fa por, però el seu fraseig si. Penseu que els personatges més malvats i lascius de la història rarament tenen una veu impactant (penseu en Aznar, Franco o D. i LL.). Des d’on jo estava la veu arribava amb potència, i un color suficientment fosc i sòlid. Scarpia ha d’espantar per la seva autoritat i seguretat, i provocar calfreds amb el seu cinísme. L’entrada al primer acte em va agradar molt, i tota l’escena amb Tosca va ser excel·lent. Al segon acte em va semblar un pel fluix en el seu ariós (excel·lent aquí Puccini, per cert) “Ha più forte sapore”. Un dels moments més memorables de la història de l’òpera, al meu parer, és el principi de l’escena amb Tosca: “Ed or fra noi parliam da buoni amici”. Potser són els records de quan vaig començar a escoltar aquesta òpera de petit, amb una casette del meu avi amb la versió de Manuguerra, que és el meu Scarpia d’absoluta referència. El cas és que aquest fragment representa per mi la prova de foc de tot Scarpia. Cal cantar-lo amb una dicció perfecta, amb la intenció suficient però mantenint una actitud desinteressada i aparentment innocent. Quasi ningú se’n surt. La frase “L’Attavanti non era dunque alla vila?” és especialment delicada, perquè es pot convertir en una mena d’embarbussament. Maestri va estar excel·lent, i juntament amb Radvanovsky em van fer retornar a aquell final de primavera, jo diria de quan feia 1r o 2n d’ESO. Només per això ja els estic agraït!

    Carignani: hi ha el trist costum de confiar les òperes de Puccini a directors italians de tercera categoria. Per sort tenim Pappano que dignifica les genials partitures de Puccini, però al Liceu segueixen amb la trista tradició. A Carignani li he de reconeixer una bona gestió dels tempos que va donar fluïdesa a la partitura (Puccini ho posa fàcil, tot s’ha de dir). Per altra banda el so era indignantment vulgar, cap mena de cura en els plans dinàmics tan sofisticats que Puccini va dissenyar… El govern Italià hauria de desterrar aquests carnicers, mercenaris de la batuta que es dediquen a espatllar el seu patrimoni cultural i que encara tenen la barra de somriure al sortir a saludar.

    En quant a la posada en escena… a mi em va agradar. No ens enganyem, Tosca és una de les poques òperes de repertori que funciona perfectament damunt l’escenari. L’argument atrapa de seguida, però és d’allò més simple. Qualsevol doble lectura n’espatllaria l’eficacia. La feina del director d’escena ha de ser disenyar un espai on els aconteixements es puguin desenvolupar amb naturalitat, i a parer meu, Azorín ho ha fet molt bé. No vull discutir beneiteries com ara el confeti del final primer, o la salutació de Tosca als presos, a mi no m’ha fet nosa però clarament no aporta res. Però voldria destacar alguns dels encerts. D’entrada la foscor. Tosca és una obra fosca, plena d’intrigues, i els llocs on succeeix també ho són. Per fi he vist una esglesia amb la il·luminació i l’ambientació adeqüada, o un palau sinistre (encara que la taula fos ridículament petita), o un pati que, volent imitar Sant Angelo, no acabi semblant un castell de riure (com el de Peralada, vaja…). I especialment em va agradar la direcció d’actors. En tot moment em vaig creure el què passava dalt l’escenari. Radvanovsky i Maestri van estar sensacionals, però fins i tot De León va estar bé en aquest sentit. Joaquim, et queixes que Scarpia s’amaga abans que entri Tosca… Precisament això és el què ha de fer!!! Si Tosca ja fos dintre el podria veure. En canvi, són els esbirros de Scarpia els que l’avisen, i aquest conseqüentment s’amaga. I per cert, detall ben trobat, s’amaga en una zona que està en penombra, on Tosca no el veu però ell la pot vigilar.

    En fi, vaig sortir molt satisfet, amb la sensació de veure una Tosca digníssima i ben resolta escènicament, cosa avui dia difícil. Ara bé, també és cert que amb dos cantants com Radvanovsky i Maestri és una vergonya no ser capaç de trobar un Cavaradossi més digne. No em crec que no existeixin tenors bons en tot el món. Més aviat deu ser que els tenors bons (quasi diria “els tenors”) no estan en mans d’agents influents.

    M'agrada

    • Jan

      Totalment d’acord menys en que Carigniani sigui tan espantós, clar que no en sé prou com per jutjar-lo, però no em va desagredar (sense ser Pappano, clar). Pel que fa a les veus i a l’escenografia estic totalment d’acord!

      M'agrada

    • Ja es ben curiós que allò que t’agradi tant de Maestri a mi em sembli precisament malament, però aquestes coses passen.
      La veu fosca de Scarpia bé dnava per la personalitat de tessitura requerida al baríton. Les veus dramàtiques són per natura ben fsques, ja sigui per a les soprans, tenrs o barítons, per tant com que Scarpia és per a un baríton dramàtic, el normal és que l’assocíem a veus fosques. Si barítons com DFD l’assumíen, doncs és una altre csa, la intensitat dramàtica del seu recitat tenia que traballar el doble per fer més crïble el personatge.
      Potser si Puccini hagués escoltat les veus dels dictadors que esmentes, hagués pensat en Jaroussky, però a part de la boutade, em sembla que això no té res a veure.
      El que no em va agradar de Maestri és que j no vaig saber trbar ni una de les visrtuts que li vas trbar tu precisament en les frases que esmentes.
      Scarpia per a mi no pot entrar a l’església d’aquella manera, però tampoc pot dir les frases del segon acte amb aquell distanciament que no (em) provocava cap reacció, ni de fàstic, ni de ira, ni de perversitat, era una lectura més o menys clara del text (ell era l’únic que se l’entenia perfectament), però plana i en els moments de més intensitat, més pujats de volum, res més, per a mi res més. Jo crec que actualment Terfel d´una una perfecta personalització del que hauria de ser Scarpia, ja que com a bon dolent, arriba a ser fins i tot seductor.
      Estem d’acord amb Carignani, ja que sembla que ningú cregui que en l’orquestra de Puccini hi ha una gran tasca, un gran treball descriptiu i de riquesa tímbrica que en el Liceu va desaparèixer.
      DE la posada en escena:
      Com sap Scarpia que ha d’entrar Tosca a l’església, si la veiés per la porta encara, normalment ella entra i l’un i l’altra estan prou allunyats per tal de que ell s’amagui, però diumenge Tosca va trigar molt a entrar, impossible que la vista de Scarpia traspasses el mur.
      HI ha coses interessants, és clar que si, però de tractament d’espais, mai de personatges, que com a molt fan sempre el mateix que hem vist, a part d’aquell carabinieri (espero que m’expliquis el sobtat canvi d’època, per favor, ho necessito) que és la primera vegada que forma part d’un acte tan sinistre.
      Que Cavaradossi estigui a dalt de la taulada i l’escamot d’execució per sota, pot quedar molt teatral, però és bastant improbable, tot i així el tercer acte em sembla el més suggeridor, el segon mal resolt, amb un espai escènic mal dissenyat i amb una cadira/butaca ridícula que quasi esdevé el centre de l’acció. No li trobo el sentit a veure la presó al costat del despatx i aquella colla ajaguts observant l’acció, espectadors immutables d’una violació i un assassinat, amb comiat de cuxipandi a Tosca.
      Si que vaig trobar reeixits els canvis d’acte, i encara m’hagué agradat més que hagués estat possible que entre el segon i el tercer s’hagués fet sense baixar el telo. Intuir que Scarpia s’aixeca (està mort) a les fosques em va retraure al teatre d’aficionats que veia quan era petit.
      En fi hi ha tants detalls interesants, com errades monumentals i “genialitats” absurdes, però sobretot la sensació és la d’una producció que volia tenir pretensions i que per manca de pressupost o idees, o ambdues coses, ha quedat mediocre.
      Santa Sondra va obrar el miracle de fer-la realment millor del que va ser, segons la meva opinió, és clar, ja que el mateix repartiment amb qualsevol de les altres dues magnifiques Tosca (Serafin, Cedolins), estic segur que ens hagués semblat molt més mediocre

      M'agrada

      • Elio

        Jo estava molt aprop de Maestri, al lateral del segon pis, potser per això jo li vaig trobar més matisos. El cinisme deu ser com la intensitat del camp elèctric, que disminueix amb la distància a la font. Els altres Scarpies que he vist basaven la seva interpretació en la seva potència i color vocal, amb resultats molt mediocres. Potser això fa que apreciï en excès l’Scarpia de Maestri.

        Pel què fa a l’entrada de Tosca, són els esbirros de Scarpia que la veuen arribar i entren a dir-li. Jo trobo que encaixa perfectament, i si no recordo malament l’esbirro s’acosta a Scarpia just quan s’escolta el tema de Tosca. I pensa que si Tosca entrés de cop, per molt despistada que anés, seria fàcil que veiés a Scarpia, i que aquest no tingués temps d’amagar-se. Crec que aquesta solució és molt més eficaç i natural.
        A mi tampoc em van agradar molts detalls de la posada en escena, però ja no m’hi fixo gaire. No tinc cap interès en entendre el canvi d’època ni cap de les ocurrències dels directors d’escena. El què m’importa és que l’obra em va enganxar i que l’acció que veia a l’escenari em semblava versemblant. Cert que algunes coses no tenien sentit, com la posició de l’escamot, però crec que en el teatre cal acceptar el joc i empassar-se algunes coses per tal d’aconseguir un bon efecte. El cinema ha fet molt mal en aquest sentit.

        M'agrada

  15. No había hecho comentario sobre esta función y considero que debo hacerla.

    Sondra Radvanovsky estuvo valiente y ha sido la mejor de las tres Toscas, pero me produjo mejor impresión en el ensayo. Es probable que se deba a que ya no existía el factor sorpresa y el volumen y calidad de su voz sorprende en primera escucha en este rol.Tiene unas ganas enormes de agradar y eso llega al público. Pero el resto no me gustó.

    Jorge de León me amargó la función con su decadente fluctuación, haciendo constantemente “el carro”, algo impropio en un cantante joven. Si ahora canta así dentro de cinco años hará reir, como no corrija ese tremendo defecto de emisión y es una pena porque la voz es importante, pero el cantante no es bueno. Vaya diferencia con Andrea Caré!

    Ambrogio Maestri es más basso buffo que barítono y tiene un volumen considerable, pero no me convence, abusa del portamento (de León también) y hace monótono su canto, con tendencia a sonidos fijos que me irritan y como actor no es nada del otro jueves. Creo que su rol es Falstaff, pero Joan Pons lo superaba y también como Scarpia.

    Del resto mediocridad total -excepción hecha de Lanchas y Vas-, comenzando por un Paolo Carignani carente de matices y abusando del volumen orquestal, claro que con este trío de voces grandes era difícil taparlos.

    De las estupideces de la dirección escénica ya no quiero volver a hablar.

    Una “Tosca” cuyo segundo acto me importa menos que un bledo y sólo me interesa su “Vissi d’arte” significa para mí un fracaso global, a pesar de la calidad de Sondra Radvanovsky.

    M'agrada

  16. Olave

    Vi la primera función, la del estreno. Esperaba con muchas ganas la actuación de Sondra R. a quien había visto interpretar I Vespri Siciliani hacía 7 año más o menos en el Carlo Felice de Génova y cuya actuación me gustó muchísimo. Ya entonces poseía una voz grande, oscura, dramática pero con buen dominio de las agilidades, y su actuación en el Liceu ha colmado mis expectativas. El tenor, en cambio, me desilusionó desde las primeras frases del Recóndita armonía. Qué desastre de fraseo, a pesar de tener agudos esplendorosos. No podía evitar rememorar las interpretaciones del último cuarteto de tenores de estos años últimos, Aragall-Carreras-Domingo-Pavarotti con una articulación vocal tan sedosa que los convertía en excelentes intérpretes aunque alguno sufriera en los agudos de La vita mi costase o en el Vittoria, vittoria… Maestri, a pesar de algunas carencias lo vi suficiente si no sobresaliente. La dirección escénica también la encontré con importantes fallos y desajustes.

    M'agrada

    • Radvanovsky ha hecho un cambio en el color y el timbre. Antes tenia más agilidad que ahora, pero el color se ha oscurecido y según aprecié el verano pasado en el ensayo general de Norma en Peralada, las agilidades han perdido definición, quizás por asumir roles cada vez más dramáticos.

      M'agrada

  17. Davant de tanta erudicció, el meu comentari potser és una mica frívol: Perquè van vestir a la Tosca amb un vestit que feia una sorollada cada cop que caminava? Em sembla un altre detall absurd de la producció .
    D’altra banda, d’acord amb el que s’ha dit: Sondra R. molt bé, veus masculines justetes i orquestra a tot volum, que feia perdre matisos.

    M'agrada

    • Elio

      No és gens frivol!! Ja me n’havia oblidat, em va molestar moltíssim!! Aquestes coses són imperdonables, un director d’escena ha de tenir llibertat per fer de les seves, sempre i quan no impedeixi la correcta audició de la música. Gràcies per fer-ho notar.

      M'agrada

    • Hola Montse, benvinguda a IFL.
      En primer lloc que t’anomenis Montse Vives m’ha produït un petit ensurt, ja que aquest era el nom d’una amiga i Liceista de cor i ànima que malauradament ens va deixar fa uns anys.
      Tots els comentaris són benvinguts i mereixedors de l’atenció de tots els visitadors i per altra part, generen empaties i complicitats benefactores per a tothom, vosaltres i el blog.
      Gràcies

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: