IN FERNEM LAND

PALAU 100: Symphonieorchester des Bayreischen Rundfunks i Gustavo Dudamel


Gustavo Dudamel i a Bayerischen Rundfunks. Fotografia: EFE/Javier Cebollada

Gustavo Dudamel i a Bayerischen Rundfunks. Fotografia: EFE/Javier Cebollada

Ahir vaig viure una doble experiència, en primer lloc gaudir del concert anomenat “de la temporada” en directe i de forma gratuïta, si bé al Petit Palau i mitjançant una transmissió de Catalunya Música i la visió del concert a través de les càmeres de TV  instal·lades a la sala. Una forma diferent i molt millor que des de casa estant, però que òbviament no era com estar a la sala, si bé estic segur que en més d’un moment de tutti orquestral i degut a les característiques acústiques del Palau, el so (bastant notable al Petit Palau, però millorable) era molt més suportable.

L’altra experiència era, com no podia ser d’altra manera, l’orquestra i el director, és clar.

Jo temia que Dudamel s’excedís a la primera part, amb una “Pastoral” passada de voltes i espectacular. Em vaig equivocar totalment, ja que el director veneçolà em va sorprendre amb una interpretació reposada, intensa però tranquil·la, que tret de la tempesta, com ja era previsible, semblava un passeig excessivament camperol i que si no arriba a ser per l’extraordinària qualitat de l’orquestra, no em sabria gens de greu de titllar d’avorrida. És un plaer escoltar una orquestra com la Bayerischen Rundfunnks, amb una corda d’una contundència i dolçor enlluernadores, però també per uns metalls de precisió i qualitat sonora aclaparadora i una secció de fusta de reclinatori, amb un duet d’oboè i clarinet en l’alegre aplec de camperols (segon moviment) absolutament referencial.

Els avantatges de comptar amb unes càmeres que s’apropaven als músics (sense gaire encert, ho haig de dir), permetia comprovar com s’ho passaven de bé tocant i fent música al més alt nivell. Parlem d’una orquestra considerada de les millors del món i per tant acostumada a ser dirigida per els millors directors, i per tant veure’ls com gaudien en un concert d’una gira segurament esgotadora i fent música al més  alt nivell, gaudint-la i interpretant-la d’aquella manera, era tot un goig. D’això i de moltes altres coses en deu ser responsable Gustavo Dudamel i el seu talent, que no cal dir que m’agrada molt més quan no cau en els excessos del circ mediàtic que envolten les seves gires amb la multitudinària Simon Bolivar, sempre més proclius a deixar al públic bocabadat per l’espectacle que no pas per fer viure la música sota prismes més austers conceptualment i formalment. Potser per això aquesta sisena tan serena, tranquil·la i “camperolament” plaent, em va desconcertar. M’hagués agradat una mica més de contrast i uns temps més lleugers, si bé no em cansaré de repetir que ni que fos per el luxe de gaudir el so de conjunt i individual  d’uns musics extraordinaris, ja pagava la pena deixar-se endur per aquesta Pastoral tan poc sorprenent.

A la segona part ens esperava “La consagració de la primavera” de Igor Stravinsky i el festival, com era d’esperar amb tot aquell potencial de qualitat sonora i interpretativa, va ser absolut. La potencia, els contrasts dinàmics, els equilibris, el virtuosisme, la cura per els detalls i la demostració de domini absolut, va ser una constant en els músics de l’orquestra, implicats fins les celles en una interpretació vigorosa i de plenitud, i també del mestre Dudamel, que sense excessos gestuals i amb una precisió enlluernadora va fer una interpretació meravellosa.

En els darrers anys he assistit a tres consagracions de grandiós nivell, amb Gergiev, Gatti i ara Dudamel i jo em quedo amb la de Gergiev i els “Mariinskis”, però no hi ha dubte que la versió d’ahir al Palau amb una orquestra com la Bayerischen i Gustavo Dudamel quedarà en el record de molts dels assistents, el meu també.

Els aplaudiments enfervorits han provocat una deliciosa i delicada propina, un vals de Leonard Bernstein, que ha relaxat adequadament els ritus tribals d’aquella consagració brutal.

Coses a comentar:

Mentre al Palau (pagant) es van esgotar les localitats, al Petit Palau (de franc) hi havia moltes butaques buides. No m’ho pensava pas.

El director televisiu no sé si seguia les obres amb una partitura al davant que li pogués donar la pauta de a qui enfocar i quan. O no tenia partitura o no la podia llegir-la. Ha desaprofitat moments que clamaven al cel.

A la sortida, una petitíssima protesta de veneçolans dissidents amb l’actual règim, mostraven el seu enuig (de manera mot discreta i pacífica) contra el suport que Dudamel fa del govern del seu país.

La iniciativa de retransmetre els concerts estel·lars al Petit Palau, ni que fos pagant (potser s’esgotarien les entrades) una mòdica quantitat, em sembla esplèndida.

I Finalment, ahir al Palau va anunciar la nova temporada i ja es donava el programa sencer de tota l’activitat del Palau per la temporada 2014/2015. Com que hi ha molta teca, caldrà fer l’apunt pertinent, però d’entrada cal felicitar al director artístic, Víctor García de Gomar per fer una proposta tan engrescadora i de qualitat, en parlaré, segur!

22 comments

  1. Regí

    Dudamel va estudiar música en el Sistema Estatal d’Orquestres per a xiquets i joves de Veneçuela. Avui és un director de primera. Claudio Abbado va recolzar aquest sistema d’orquestres que permet que arribe la música als sectors més desfavorits de la societat. També va tenir una excel.lent relació amb Dudamel. Hugo Chávez va condecorar-lo i li va encomanar la tasca de fer extensible el sistema d’orquestres a un milió de xiquets i joves. D’això, no se’n diu res a la TV per motius obvis. El cert és que el bolivarisme – socialisme del segle XXI – fa que l’educació, la cultura, la música, la sanitat, etc. arribe per primera vegada en la història de Veneçuela als més desprotegits, que són els que els voten. La minoria “blanquita” que forma l’oligarquia n’està molt ressentida perquè esta perdent els seus privilegis elitistes.

    Una cosa semblant va fer-se a Brasil en època d’Heitor Villalobos. La música és essencial per elevar la cultura i evitar la marginalitat dels de baix.

    Dudamel és un exemple del que pot fer la música en la promoció dels joves. L’exemple de Claudio Abbado, Maurizzio Pollini i Luigi Nono el tenim a Veneçuela.

    M'agrada

    • El projecte pedagògic musical és per treure’ns el barret, altre cosa és que en Maduro i abans en Chávez siguin fàcilment digeribles en molts dels seus aspectes populistes.

      M'agrada

      • Regí

        Abbado no solament va recolzar i dirigir la Jove Orquestra Bolivariana de Veneçuela, sinó que va ser el mentor de Dudamel a nivell internacional. El jove director li va retre homenatge quan va morir.
        En youtube podem comprovar com recolzaba Abbado al règim de Chávez pel seu compromís amb els desfavorits. Populista? Això dieuen els elitistes que defensen el règim anterior, com ara Berlusconi que ha privatitzat tots els teatres d’òpera i sales de concerts. El mateix Mutti va protagonitzar una protesta que també es troba a youtube quan dirigia Nabucco en el moment del “Va pensiero” davant del lladre i mafiós que s’està carregnt l’estat del benestar italià. ës molt emocionant.

        Mil voltes abans els “populisme” democràtic i socialista bolivarià que l’elistisme pseudodemocràtic de l’oligarquia que sempre ha governat
        a Latinoamèrica. També li deien “populisme” al que feia Allende. Ja sabem quina va ser l’alternativa.

        Per alguna cosa li deien a Abbado el “director revolucionari”.

        http://panamericanworld.com/es/articulo/dudamel-rindio-sentido-homenaje-claudio-abbado-notre-dame

        Una moja catalana benedictina parla a youtube molt bé d’aquest “populisme”. Pregunta’t què hi havia abans de Chàvez i de com vivia la majoria de la gent, la més pobra, clar.

        M'agrada

      • Giacomo

        A Itàlia els teatres d’òpera es van convertir en entitats de dret públic amb Reial Decret-Llei n. 438 del 3 febrer 1936, sota el govern d’un tal Benito Mussolini.

        Es van convertir en fundacions de dret privat amb els Decrets Llegislatius n. 367 del 29 de juny 1996 i n. 134 del 23 d’abril 1998, ambdós sota el govern d’esquerres de Romano Prodi.

        M'agrada

      • Regí

        http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?blog=1411

        Doncs, a Muti sembla que no li agrada massa la política de retalls de Berlusconi…

        “Muti manda silencio, se vuelve al público y lanza un breve discurso. El arte y la cultura italianos son la mejor seña de identidad del país, explica Muti, y si no se les cuida y protege, el resultado final solo puede ser el de acabar con una Italia convertida en patria bella e perduta. Este es más o menos el resumen del discurso.”

        Segons ell, Berlusconi no protegeix ni cura l’art i la cultura italianes.

        M'agrada

      • Regí

        Versió subtitulada:

        Protesta contra les retallades en cultura: ópera, etc.

        El último 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentar la realidad. Italia festejaba el 150 aniversario de su unificación y en esa ocasión se dio en la ópera de Roma la ópera “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti. Nabucco es una obra tanto musical como política: evoca el episodio de la esclavitud de los judíos en Babilonia, y su famoso coro “Va pensiero” es el canto de los esclavos oprimidos. En Italia, este canto es el símbolo de la búsqueda de libertad del pueblo, que a fines del siglo XIX -época en que se escribió la ópera – estaba oprimido por el imperio Habsburgo, al que combatió hasta la ceación de la Italia unificada. Antes de la representación, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, subió al escenario para pronunciar un discurso denunciando los recortes al presupuesto de cultura que hizo el gobierno, a pesar de que Alemanno es miembro del partido gobernante y viejo ministro de Berlusconi. Esta intervención política, en un momento cultural de los más simbólicos para Italia, produciría un efecto inesperado, puesto que Berlusconi en persona asistía a la representación.

        Relatado luego por el Times, Ricardo Muti, director de la orquesta, contó que fue una verdadera velada de revolución: “Al principio hubo una gran ovación en el público. Luego comenzamos con la ópera. Se desarrolló muy bien hasta que llegamos al famoso canto Va pensiero. Inmediatamente sentí que la atmósfera se tensaba en el público. Hay cosas que no se pueden describir, pero uno las siente. Era el silencio del público que se hacía sentir. Pero en el momento en que la gente se dio cuenta que empezaba el Va Pensiero, el silencio se llenó de verdadero fervor. Se podía sentir la reacción visceral del público ante el lamento de los esclavos que cantan: “Oh patria mía, tan bella y perdida.”

        Cuando el coro llegaba a su fin, ya se oían en el público varios “bis”. El público comenzó a gritar: “¡Viva Italia!”, “¡Viva Verdi!”, “¡Larga vida a Italia!”. La gente en el gallinero comenzó a arrojar papeles con mensajes patrióticos. En una única ocasión Muti había aceptado hacer un bis para el “Va Pensiero” en la Scala de Milán en 1986, puesto que para él la ópera no debe sufrir interrupciones. “Yo no quería sólo hacer un bis. Tenía que haber una intención especial para hacerlo”, relata. Pero el público ya había despertado su sentimiento patriótico. En un gesto teatral, Muti se dio vuelta y miró al público y a Berlusconi a la vez,

        “Sí, estoy de acuerdo con esto. “Larga vida a Italia”. Pero…
        Ya no tengo más 30 años y he vivido mi vida, pero recorrí mucho el mundo, y hoy tengo vergüenza de lo que sucede en mi país. Entonces accedo a vuestro pedido de un bis para el Va Pensiero, nuevamente. No es sólo por la dicha patriótica que siento, sino porque esta noche, cuando dirigía el Coro que cantó “Ay mi patria, bella y perdida” , pensé que si seguimos así vamos a matar la cultura sobre la cual se construyó la historia de Italia. En tal caso, nuestra patria estaría en verdad “bella y perdida”. (Aplausos , incluidos de los artistas en escena)
        Continuó: Ya que reina acá un clima italiano, yo, Muti, me callé la boca muchos años. Quisiera ahora… tendríamos que darle sentido a este canto; estamos en nuestra casa, el teatro de Roma, y con un coro que cantó magníficamente bien y que acompañó espléndidamente. Si quieren, les propongo unirse a nosotros para que cantemos todos juntos.

        Entonces invitó al público a cantar con el coro de esclavos. “Vi grupos de gente levantarse. Toda la ópera de Roma se levantó. Y el Coro también. Fue un momento mágico en la ópera.
        Esa noche no fue solamente una representación de Nabucco, sino también una declaración del teatro de la capital para llamar la atención a los políticos.”

        M'agrada

      • Regí

        Jo crec que està clar:

        “A diferencia de otros países, en Italia las compañías de ópera basan su presupuesto en el Estado y no en privados. Por ende, el impacto de los recortes se ha hecho sentir. Y varios teatros están evaluando cerrar sus puertas”

        Els teatres d’òpera no poden pagar músics i cantants. Depenen dels pressupostos de l’Estat.

        http://www.elpais.com.uy/que-pasa/opera-berlusconi.html

        I deixem als dictadors on són. És l’Estat qui paga l’òpera, qui la subvenciona o, millor dit, subvencionava perquè Berlusconi no en vol saber res.

        M'agrada

      • Giacomo

        D’acord, però no confondim coses distintes.

        Berlusconi va ser i potser encara no ha acabat sent un desastre per a l’imatge de Itàlia i una influència negativa en la cultura italiana. Com ho comenta l’article del País, aixó ve de lluny, i potser depèn encara més del seu rol com a emprenedor de la televisió que de la seva subsegüent carrera política.

        El darrer govern de Berlusconi va fer retallades als pressuposts dels teatres d’ópera que Muti va protestar. Aquestes retallades poden haver estat un error o només una llàstima: no les conec prou per distingir. De totes maneres, tenen molt poc a veure amb el berlusconisme. Crec que tots els governs europeus, de dretes i d’esquerres, de Berlusconi i de polítics menys depriments, van retallar els pressuposts de la cultura en aquesta recessió. Segur que a Itàlia, on ja fa anys que no tenim un govern de Berlusconi, els governs següents han hagut de continuar retallant pressuposts i pujant imposts.

        Berlusconi, que jo sàpiga, no va mai privatitzar els teatres d’ópera ni les sales de concert. Si és que transformar-los en fundacions de dret privat amb pressuposts nogensmenys quasi totalment públics és una privatització, doncs va ser una privatització feta per Romano Prodi i Walter Veltroni des de l’esquerra.

        Berlusconi té moltíssims defectes, però entre aquests no pas l’elitisme. Ans al contrari, sempre va ser molt populista, i malauradament amb molt èxit. Agradi o no, i aquí in fernem Land no ens agrada, els polítics més aviat ganen credencials populistes retallant l’ópera i altres despeses culturals. Els italians que disfrutem de l’ópera ja som una minoria, i temo que la majoria ho trobi força elitista que els volem educar a apreciar-la.

        Per fi, deixem tothom on està. Però llavors anem amb compte en protagonitzar l’intervenció pública i demanar que l’ópera i qui sap què més depengui totalment de l’Estat. Deia aquell senyor que va fer els teatres d’òpera italians entitats de dret públic: “La nostra fórmula és aquesta: tot en el Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat.”

        Bon cap de setmana!

        M'agrada

      • Regí

        Lògicament vosté té millor informació que jo ja que és italià. He escrit el que he llegit en algun diari, que Berlusconi privatitzva òperes i sales de concerts. Igual la informació correcta era “retirava subvencions” i és molt probable que aquestes subvencions foren tan grans que – en la pràctica – els anomenats coliseus foren “públics” com passa a Espanya amb les escoles concertades, de titularitat privada, però mantingudes amb fons públics. Llevar-los la subvenció seria “privatitzar-les”. Si l’estat no subvenciona, l’òpera queda solament a l’abast dels més pudents, és a dir, es fa elitista ja que no tothom pot pagar-se l’entrada De totes maneres no és solament Muti qui es queixa, sinó molta gent de la música, la cultura, la ciència, etc. És un desastre nacional.

        Berlusconi és un neoliberal que ha privatitzat fins i tot el Coliseu Romà. Com és habitual, un amic seu serà qui se’l quede, un tal Diego della Valle, pròxim al seu partit, que no dubta a aliar-se amb els neofeixistes, També és pròxim al Corriere della Sera i a El Mundo, diari de dretes espanyol.

        http://www.meneame.net/story/berlusconi-privatiza-coliseo-romano

        Li done la raó que possiblement un partit d’esquerres hauria fet el mateix, ja que qui mana realment no és eixe senyor tan esperpèntic, sinó el capital representat per la Troika, el FMI, els bancs alemanys, etc. Berlusconi no és més que un home de palla, com tots els dirigents europeus.

        El cas és que ens quedem sense sanitat , educació i serveis públis i sense cultura: òpera, concerts, etc.

        No per això, podem llevar-li a Berlusconi la part de culpa que té en tot l’assumpte i la mala gestió que ha fet, sempre a favor de les seues televisions, periòdics i empreses ocupant un lloc monopolístic ja que també va manipular la RAI, que va ser una joia en el passat. Il Cavaliere ja ha passat a la història per haver-se auto-amnistiat del seus delictes. I damunt li han tornat a votar…Povera Italia.

        I sí, jo opine que és l’Estat qui ha d’ocupar-se de la cultura perquè és un dret bàsic de tots els ciutadans que ha de protegir com ara l’educació o la sanitat. M’estime més el model nòrdic europeu que no pas l’americà.

        Bon cap de setmana.I que dure la òpera a Itàlia, el país d’on va sorgir.

        M'agrada

      • La monja Forcades és una de les nostres quatre mosqueteres, al costat de l’Anna Colau, Carme Forcadell i Muriel Casals.
        Jo no conec el que passa a Veneçuela, tinc una amiga veneçolana que treballava amb mi que no parlava gaire bé de Chávez i quan jo el veia per la TV amb els seus discursos i aquell populisme groller, em molestava, el d’ara ja ni t’ho explico. Ara bé, estic segur que ningú ha fet tant per les classes desfavorides com ells, però com que a IFL vull evitar parlar de política, i això és pura política, millor ho deixo.

        M'agrada

  2. Enrique Vallés

    Estic amb tu en que la Consagració de la primavera va ser espectacular i de les millors que ha sentit, però en canvi tinc que dir que per mi la Pastoral va ser encara millor. El primer moviment em va fer caure alguna llagrimeta. Va ser una interpretació molt íntima, i deliciosa, molt elegant. No volia que s’acabés mai. Destacar (com has dit) el clarinet i l’oboè, juntament amb la trompa que van estar magnífics, a l’igual que la corda.
    Per mi dels millors concerts, sinó el millor, de tota la temporada. I mira que anava en por, ja que la Pastoral i la Consagracació són de les obres que més m’estimo i ha sentit milers de vegades. Nit màgica, de les millors que recordo.

    M'agrada

    • Benvingut a IFL Enrique.
      Per a mi massa bucòlica aquella sisena, la natura l’entenc de manera diferent, però no hi ha dubte el concert va ser magnífic, com el director i la fabulosa orquestra.
      Torna quan vulguis, estarem encantats de conèixer la teva opinió

      M'agrada

      • Enrique Vallés

        Tant de bo, tots el concerts foren com aquest o millor. Ja tinc por d’aquesta nit que vaig a veure l’OBC interpretant la simfonia dels mil
        amb el director Pablo Gonzalez.
        Gràcies per l’acollida 🙂

        M'agrada

  3. Pere

    Curiosament Dudamel va fer el mateix programa que Gatti. La pastoral em va agradar més la del mestre italià sense desmerèixer la d’ahir. Quant a la Consagració jo també he escoltat les tres versions que comentes i el cert és que em costaria molt decidir-me per una d’elles, la qual cosa vol dir que totes em van arribar ben endins. També recordo amb agradable sorpresa, i no és ironia, la versió del mestre Martínez Izquierdo que va treure un magnífic so de l’OBC ara fa ja 10 anys.
    Magnífic el concert d’ahir i preciosa la propera temporada amb algunes perles (Kremerata Baltica) que no es poden perdre.

    M'agrada

    • És cert, no ho recordava i això que aquell concert de Gatti em va entusiasmar.
      Martínez Izquierdo feia poques coses bé, però les que feia bé, li sortien magnífiques, llàstima que fossin tan poques.

      M'agrada

  4. Elio

    Tal com diu en Pere el programa d’aquest dimecres coincidia amb el de Gatti de fa uns anys. Per a mi van ser concerts molt diferents. Dudamel em va fer gaudir molt de les dues obres, gràcies especialment a la extraordinaria qualitat del solistes de l’orquestra.

    Però a diferència del d’abans d’ahir, el concert de Gatti el recordaré sempre com un dels millors de la meva vida. La seva Pastoral (que no és de les meves simfonies preferides) em va captivar des de la primera nota, i la seva versió de la Consagració tenia una força i una contundència, sense necessitat de recorrer a la intensitat decibèlica, que no he trobat en cap altra versió (l’he sentit en directe també amb Rattle, Gergiev i Gonzalez).

    Considero que Dudamel és un gran director, però no el trobo un director genial, com si que em sembla Gatti. A més, el programa que va escollir no és el més ideal per valorar el talent d’un director. Amb una orquestra com la Bayerischen Rundfunks (per mi una de les tres millors del món, juntament amb la Berliner i la del Concertgebouw) no cal fer gaire més que marcar el compas per aconseguir un gran èxit amb aquestes obres, especialment amb la Consagració. Cert que a la Pastoral es notaven molts detalls personals del director, però per al meu gust li va mancar aquella genialitat que Gatti sí que va mostrar.

    M'agrada

    • Caldria haver vist i escoltat a Gatti amb 33 anys, no ho oblidem, ja que el comparem amb els més grans i ell té molt més recorregut que els altres, avantatges o no de començar tan jove.
      Jo crec que el gran problema de Dudamel és precisament que és jove i auixò ja saps que té remei, amb els anys passa, i també sabem que els anys juguen sempre a favor dels directors d’orquestra.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: