IN FERNEM LAND

L’OBC I LA SIMFONIA DELS MIL DE MAHLER (celebració del 70è aniversari)


ProgMa_OBC__22_WEB-page-001
Celebració a l’alçada de l’esdeveniment, tot i no coincidir exactament amb la data del primer concert de l’Orquestra Municipal de Barcelona, el 31 de març de 1944 sota la direcció d’Eduard Toldrà.

Amb un Auditori ple a vessar, no sé si amb aquell cartell emocionant d’esgotades les localitats però quasi, ahir el mestre González va assumir potser, el repte més gran davant de l’OBC ençà la seva titularitat, amb la vuitena de Mahler, una simfonia que jo no estimo gaire, però que no hi ha dubte que és ideal per assolir el gran èxit que es buscava ni l’objectiu s’ha acomplert, amb l’assistència i amb la resposta final, un èxit aclaparador, clamorós. Bravo!

Però caldrà anar una mica més a fons, ja que l’obra i la interpretació bé mereix un anàlisi una mica més pormenoritzat que aquell esclat final d’entusiasme, un esclat buscat per Mahler, que jo crec que no va jugar net en fer una simfonia molt efectista i encara que amb això em guanyi uns quants calbots, bastant superficial i enutjosa amb aquells excessos decibèlics, posant als cantants al límit inhumà d’unes tessitures tan extremes que fereixen la seva integritat física i la de l’orella dels oients. Un escenari ideal a les característiques del mestre González que ja sabem els que l’hem escoltat en diverses i variades ocasions, que és un amant dels contrasts sonors i els terrabastalls explosius, quelcom que Mahler en aquesta  simfonia li serveix en safata.

Pablo González ha controlat tota la simfonia, em pot agradar més o menys, però no puc negar-li que ha fet una versió i que l’OBC, els Cors i els solistes l’han seguit amb precisió. No se li ha escapat res de les mans, i el que hem escoltat ha estat el que ell volia que escoltessim. En altres ocasions he dit que Pablo González llegia i no feia interpretacions de les obres que dirigia, ahir no m’ho va semblar i sobretot va demostrat personalitat. Que en a mi no m’agradi que em martiritzin amb el “Veni, Creator Spiritus” ho atribueixo a Mahler, ja que ni Bernstein, ni Haitink, ni Sinopoli o Chailly (les darreres vuitenes que he escoltat), tampoc ho han aconseguit. Ara bé, quan s’inicia l’escena final del Faust de Goethe per a mi comença un altre món que m’interessa molt més i on Mahler quasi m’arriba a convèncer que la vuitena és si més no una simfonia aprofitable.

En aquest segon i extens moviment hi ha molts moments per demostrar el bon estat d’una orquestra i malgrat que per fer front als recursos que demana Mahler, l’OBC ha necessitat el reforç de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC, ahir vaig gaudir molt dels moments solistes, quelcom que sempre em sembla essencial per parlar del rendiment de les orquestres. Feia molt de goig veure a tants joves al costat dels musics de l’OBC, ells són el futur i una oportunitat com aquesta és sense cap mena de dubte una motivació extraordinària.

Magnífiques intervencions de les fustes, amb una especial menció per els clarinetistes, ahir amb Josep Fuster com a primer clarinet enlluernant amb un so preciós, també els oboès, les flautes i les sòlides trompes sense defallences, ni sensacions d’incertessa. Un goig adicional veure altre cop en el seu lloc a Silvia Coricelli (fagot solista) després d’una llarga convalescència de la que espero que ja estigui del tot recuperada. Metalls esclatants i percussionistes precisos al costat de la embolcallant i nodridíssima secció de corda, amb Natalie Chee com a concertino invitada al capdavant, van arrodonir  un so tan espectacular com curós i de qualitat, i tot això és obra de Pablo González, ell és el director musical i seva és la responsabilitat de extraure dels seus musics el millor.

Moltes vegades he parlat de les agrupacions corals catalanes que participen en els concerts de les temporades simfòniques, totes elles o en la immensa majoria tret del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, formacions amateurs o si voleu, no professionals. També he dit que la suma de molts no acostuma a fer un gran cor, doncs bé, ahir sí, ahir es va aconseguir un so rotund i una emissió potent, és clar que al mestre González en algun moment se li va escapar la mà i quasi els va portar al llindar del crit, però el que em va sorprendre més i agradar, és clar, va ser la rotunditat del só, que si no era intrínsecament bell, era curós, controlat, matisat i oferia tant en els fortes, com en els pianos (jo crec que van mancar més painíssims) una bona emissió.

Menció especial per les dues formacions de veus blanques i la seva magnífica i cohesionada emissió.

A les impossibles parts solistes em van agradar més les senyores que els senyors, al capdavant la cada dia més sorprenent Gemma Coma-Alabert, María Espada i les poderoses Christine Goerke en una part endimoniada, Claudia Barainsky i la contundent Nadine Weissmann en la part més acontraltada. Per cert, no hagués estat gens malament que el programa hagués dit quines parts cantava cadascú.

Pel que fa als cantants masculins, Cap dels tres em va acabar d’agradar, si bé la pitjor part se la va endur el baix Manfred Hemm, amb una zona aguda calamitosa. El baríton Jochen Kupfer va cantar el seu solo amb molta convicció, tot i que l’emissió no era gaire grata. Pel que fa al tenor Anthony Dean  Griffey va fer el que va poder, intentant fer totes les notes, no sempre amb encert i ser quelcom més que un emissor d’aguts inclements en un tessitura impossible. Jo si fos tenor posava una denùncia a Maher, és clar que Strauss tampoc se’n lliurava.

Una obra ideal per fer un gran èxit i sortir amb la sensació d’haver assistit a un esdeveniment de categoria, hi havia riscos i els riscos es van superar amb escreix. Es va fer un treball ben fet, que jo m’hagués estimat més amb uns altres matisos i intentant cercar més profunditat a una obra que tinc encara com una assignatura pendent.

L’apoteosi final i l’esclat d’aplaudiments no enganyen, el repte es va assolir i l’efemèride ha tingut la justa celebració, que al final encara va tenir un afegitó amb cava i bombons compartit amb els musics de l’orquestra que es van barrajar amb el públic en el vestíbul.

M’havia oblidat de dir que abans del concert es va projectar un vídeo molt emotiu que només tenia un inconvenient, un so deficient, però veure com l’orquestra homenatjava individualment a quatre abonats escollits, feia humitejar els ulls.

Per molts anys OBC!!!

31 comments

  1. Què bé! Jo d´aquí a una estoneta, i amb el que expliques encara em fa venir més salivera. Com pel Kitej encara em queden uns dies…

    Darrerament tens el pati una mica esvalotat. Encara sort que alguns hi posem una mica de seny… [aish!!!… quina ràbia no poder posar aquí l´emoticono aquell que reia i picava l´ullet!!!]

    M'agrada

  2. Yo ayer me lo pasé muy bien. Debo ser un bicho raro pero a mi la “Sinfonía de los 1.000” me gusta mucho, desde que la descubrí cuando tenía 16 años, gracias a un obsequio de un “pen-friend” que se decía entonces y que me la regaló en una versión de Leopold Stokowski, tomada del vivo, y que de tanto escuchar los LPs llegué a estropearlos. Ahora he conseguido recuperarla en CD y me sigue gustando como hace tantos años, claro que la versión es extraordinaria, con la New York Philarmonic Symphony Orchestra, el excelente tenor Eugene Conley, el fabuloso bajo-barítono George London y la soprano Frances Yeend -estos dos últimos cantantes formaron con Mario Lanza el “Bel Canto Trio”, con el que ofrecieron unos 130 conciertos-, entre otros de gran categoría y reconocimiento en 1950, año de la interpretación.

    Esta versión de Pablo González al frente de la OBC, es lo que más me ha gustado hasta el presente -junto con “L’enfance du Christ”, de Berlioz- de cuanto ha dirigido en Barcelona, dada la dificultad de la empresa que requiere un control exhaustivo de orquesta, coro y solistas, dada la monumentalidad de la obra y que ha sabido superar con mucho más logro del que yo esperaba. No todo ha sido de calidad entre los solistas, el bajo tuvo dos momentos de auténtico desastre y el tenor -al menos el sábado- emitió varios agudos en falsete, cosa que hoy en el concierto retransmitido por radio no ha hecho. Las solistas femeninas estuvieron muchísimo mejor. La orquesta y los coros excelentes.

    Buena conmemoración de los 70 primeros años de la OBC. El obsequio de la copia del programa del primer concierto de 1944 ha sido un detalle muy de agradecer.

    M'agrada

  3. Hola, Joaquim!

    Jo també hi vaig ser i, de tot plegat, el que em va saber més greu va ser no poder saludar-te personalment. Ja és el segon concert en què coincidim (l’anterior, a Lleida, amb el cor de Lituània) i no hi ha manera… 🙂

    El concert, a mi sí que m’ha agradat. Patia una mica pel so dels cors però han estat extraordinaris — tots, també els petits. L’orquestra, fantàstica, solistes inclosos. L’únic però: els solistes vocals. No m’ha convençut cap dels vuit i no comparteixo la teva opinió que la culpa sigui del registre perquè la nota més aguda del soprano 1, per exemple, és un Do agut, el mateix Do que li toca cantar al soprano solista del Requiem de Verdi o de la missa en Do de Mozart. I el baix, que ahir va fallar estrepitosament la seva nota més aguda, aquest matí (perquè acabo d’escoltar la transmissió en directe de Catalunya Música) la va cantar perfectament. El que no puc entendre és l’error doble (ahir i avui, i m’ho jugaria tot que també a l’estrena) del Soprano 2 just al final, quan el Soprano 1 ataca aquell Do agut en pianíssim i fa aquell moviment cromàtic Do – Si# – Sib, i el Soprano 2 hauria de contestar Sib – La – Lab, i dic “hauria de” perquè no sé quina nota ataca però no és un Sib. L’hauria de tornar a sentir per veure exactament quina nota canta (un La natural, potser…), però el cert és que espatlla completament el joc cromàtic. I no té excusa perquè un Sib no és una nota tan aguda. És evident que està fora del registre d’aquest soprano, i això es deu a problemes tècnics seus, no de la partitura. El que no entenc és que el director no l’hagi corregida… Hi ha un altre moment en què els dos sopranos fan un moviment ascendent paral·lel a distància de terceres i aquí, novament, el Soprano 2 evidencia tenir poca preparació i la partitura mal apresa, perquè entre els dos sopranos no hi ha una tercera… Hi ha, potser, una quarta (ho hauria de tornar a sentir), però no és aquell l’acord que indica la partitura! Això és un error gravíssim; no entenc com el director l’ha deixat passar…

    El tenor, pobre, ahir (més que avui) tampoc no va lluir gens… Té una veu petita i se’l veu incòmode en tota la tessitura, no només en el registre agut. Un altre cop, no crec que la culpa sigui de la partitura perquè n’hi ha d’altres que obliguen els cantants a moure’s per aquestes alçades i bé es fan (amb més o menys èxit), com la 9ª de Beethoven, per exemple.

    Per altra banda, no sé si era perquè em trobava en una llotja i el so no em venia directe (surto al bell centre de la teva foto 156 ;)) però em costava molt apreciar les veus dels solistes. En canvi, avui, a la transmissió en directe de Catalunya Música, els he sentit perfectament, gràcies a l’equilibri de so que fan els tècnics. Però reitero que no compro cap dels vuit. Hi ha hagut alguns moments bonics, de bel canto, però en general he sentit emissions estranyes, timbres estridents i molt poc rodons, sobretot a les senyores, i molt poc fraseig.

    Pel que fa a l’obra en si mateixa, no diré que sigui la més excelsa del compositor però no la “ningunejaria” de cap de les maneres, hi veig que hi ha una certa tendència fer-ho, potser per la por de barrejar-se algú amb un públic més fàcil d’impressionar. És cert que aquesta és la típica obra en què fins i tot l’espectador menys avesat a aquest tipus de música se sentirà commocionat, encara que, realment, no l’hagi sabuda apreciar com l’apreciaria un expert. Reconeixerà el volum de les masses orquestrals i corals, gaudirà amb els moments de foc d’artifici, i potser ja està, però l’obra ofereix molt més que això, i no només a la segona part, que equival a més de dos terços de l’obra i on s’ofereixen uns matisos impressionants. Per cert, si aquesta obra és decibèlica, què en diríem del “Dies Irae” del Requiem de Verdi o del “O fortuna” dels Carmina Burana d’Orff?… Però tampoc no crec que l’autor s’hagi de disculpar per haver compost una música que ambiciona ser, literalment, espectacular. La música té, també, aquest element d’espectacle, i això és ben legítim. Hi ha tota mena de formats possibles a la música, des de la música de cambra més intimista fins a obres colossals com aquesta. Per fortuna, no tota és així, però a mi, personalment, m’encanta deixar-me portar, de tant en tant, per aquesta allau musical. Per què, si no, ens agrada tant sentir cantants com la Sutherland, si no és pel virtuosisme i els aguts espectaculars? No direm ara que és pel seu meravellós timbre i el fraseig…

    Siguem també tots una mica honestos en aquest sentit: la música també és espectacle. Aquesta obra va ser composta per ser desinhibidament espectacular, i així és. O sigui, que personalment estic molt agraït a haver pogut finalment assistir a la interpretació en viu d’aquesta obra i que m’ho vaig passar molt bé ahir. Va valdre a pena baixar a Barcelona a propòsit.

    M'agrada

    • A mi també em va saber greu no saludar-te, però ahir l’Auditori tan ple a vessar no facilitava les coses, i quan vaig veure els correus sempre era tard. Avisa amb temps quan tornis a baixar.
      Mai m’havia plantejat la vuitena de Mahler cm un espectacle, la veritat, és una afirmació potent que possiblement no agradi a més d’un purista, però potser tens raó, jo la trobo molt espectacular i m’interessa poc. Acabo de dir a Colbran que aquesta música jo no la necessito per ser feliç, cm si necessito la 2,3,4,5,6 i 9 simfonies del mateix compossitor.
      Pel que fa als solistes jo ahir els vaig sentir a tots, amb les seves mancances, defallences i esforços, això sí. No tinc cap versió n els solistes em satisfacin del tot, o no són apropiats o la consecució d eles notes per sobre de qualsevol altre cosa, perjudica el s bonic.
      En una versió discogràfica, de la mateixa manera que en a tu t’ha succeït avui per radio, no hi ha tan problema, tot i així no tinc cap versió en format disc on els solistes m’acabin d’agradar. Ho trobo in cantable. T’agrairia em recomanessis una versió per comprovar-ho.
      Hi ha allaus i allaus, i el de la vuitena en a mi sempre m’esgota.
      A veure si un dia ens tornen a fer el Gurre-Lieder, els estimo i necessito molt més.
      Gràcies per el detallat apunt i el comentari vocal de les veus.
      Feia molt que no comentaves, a veure si no et fas pregar tant.

      M'agrada

  4. Acabo de tornar de l’Auditori i la commemoració del 70è aniversari de l’OBC no podia ser millor. A més, els “detalls” de que un grup de vent de l’orquestra et rebi interpretant al foyer i al primer pis dues obres (una de Coleto i l’altra de l’Orfeo de Monteverdi) i que al final del concert s’oferís un refresc a compartir entre els assistents i els membres de l’orquestra i cors, crec que ha estat un encert. Que per molts anys poguem seguir assistint a concerts tan memorables com el d’avui, i al mateix temps sentir-nos orgullosos de tenir aquesta formació a la nostra ciutat.

    M'agrada

    • N hi ha cap dubte que l’Auditori ha fet els coses bé i han organitzat una celebració per la seva joia de la corona, l’OBC a l’alçada del que mereixia.
      Auditori de gala pe runa celebració de gala.

      M'agrada

  5. No es per portar-te la contraria, perquè em penso que me quedaré sol, però, Cor místic a banda, m’ha impressionat i emocionat molt mes el Veni creator que tota la escena del Faust, Cor místic al marge, insisteixo. La escena de la segona part, es mes “normal”, mes humana; la primera es el cel que n’existe pas, versió abstracta, d’una intensitat emocional aclaparadora. Tota la obra m’ha agradat molt mes del que m’esperava, que amb les gravacions no puc. Em penso que Mahler tenia raó al valorar-la per sobre de totes les anteriors.

    Pablo Gonzalez… espero que no lamentem la seva marxa.

    I em sumo al que diu Josep, un luxe i un orgull. I quina temporada que portem.

    M'agrada

    • Per la simfonia no ens barallarem, té la regalo tota, i la primera part amb una gran llaçada, el meu misticisme té tota una altre estètica.
      Pel que fa a González, no l’enyorarem ni lamentarem que marxi, mi jugo un sopar.
      La temporada vols dir que és tan fantàstica?, ja veus, potser s´c jo el que et porto la contraria en a tu.

      M'agrada

  6. ramon

    Joaquim,
    Jo hi vaig anar divendres. Va ser espectacular. A sobre vam comptar amb la presència del President de la Generalitat, dverso consellers i regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Ho dic perquè la premsa no ho recull i és bo saber que les nostres autoritats de vegades també es preocupen per a música. Tu ho has dit: és una obra feta pel Pablo González, i a fe que s’hi va lluir!!
    Bona Kitege (com s’ha d’escriure en català!) i bona Pasqua!

    M'agrada

    • Elio

      De fet, en un acord de l’IEC de l’any 1994 (no en conec de més recent) es proposa transcriure la grafia Ж com a j, si bé s’esmenta que aquesta tria és discutible.
      Perdó per la pedanteria però no me n’he pogut estar!

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Anar de farra musical perquè és l’aniversari i se’ns vegi el palmito i hi ha cava al final es preocupar-se per la música? Quanta faràndula política hi havia perquè hi anava el presi? Quan van pagar per l’entrada? Quan hi tornaran?…d’aqui 70 anys?

      M'agrada

      • Estem parlant d’unes persones que, pel seu càrrec, tenen una agenda ultra ocupada i unes responsabilitats que segurament cap de nosaltres tindrem a la vida. Que s’hagin reservat un divendres a la nit per fer costat a un esdeveniment com l’aniversari de l’OBC, encara que no els agradés la música i el seu suport fos només protocol·lari (i no té per què ser així), a mi em sembla significatiu, important i digne de destacar. Es podrien haver excusat de mil maneres, i no ho van ver. Potser si ho haguessin fet ara els ho retrauríem…

        M'agrada

      • Tampoc cal santificar-los, treballaven i ves a saber si no cobraven dietes 👿 Si no haguessin anat m’hagués semblat fatal. Van fer el que tocava. Els teus elogis els compartiria si els veiés divendres si, divendres també.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        No puc compartir aquets elogis, ni entendre’ls. Ni això de que tenen l’agenda molt ocupada. Ni lo de la tan alta responsabilitat. Doncs si no en tinguessin tanta de responsabilitat (per la que no responen la majoria de vagades) potser estariem més tranquils els que sembla ser que no tenim ni agendes ni responsbilitats.

        M'agrada

      • Jo crec, i no sóc gens políticament correcta normalment, que l’ocasió obligava la seva presència.En Mascarell segur que s’avorria i va comptar components per passar l’estona, però hi va anar, ara que sense mitja part no crec que marxés com la darrera vegada que vàrem coincidir.

        M'agrada

    • Encara que no ho sembli, Ramon, et contesto.
      Les patums en una data com aquesta són importants, sinó haguessin vingut haguéssim preguntat perquè no hi eren. Ara bé de tota aquesta colla no en veiem ni un als altres concerts.
      Pel que fa a Kitej o Kitege, finalment he optat per la traducció (amb totes les garanties) de Jaume Creus.

      M'agrada

      • Elio

        Insisteixo per darrer cop en el tema de la transcripció del nom: se m’ha acudit visitar l’entrada de l’òpera a la Wikipedia catalana i m’he adonat que el problema és de traducció i no pas de transliteració.
        El títol original es transcriuria (seguint les indicacions de l’IEC) com Skazanie o nevidimom grade Kiteje i deve Fevronii. Evidentment Kiteje fa mal a la vista, i en moltes ocasions es translitera com Kitege. El problema és que aquesta no és la forma nominativa del substantiu, sinó la prepositiva, que és el cas que regeix la preposició “o” que apareix en el títol. Per tant Kitege és absolutament incorrecte en un text en català i cal emprar el nominatiu Kitej. En altres llengües (sembla que el castellà és una d’elles) s’utilitza el digraf zh, cosa que té sentit en llengües que representen la versió sorda del so com sh. Com que no és el cas del català, l’opció més natural és usar j.
        Disculpeu de nou… aquests dies tinc massa temps lliure 😆

        M'agrada

  7. Joaquim, si entres a http://www.medici.tv podràs tornar a assistir a la rècita del dissabte, ara amb grans plans i zooms, i en HD. 🙂 Es pot veure gratuïtament (durant un temps limitat), però cal registrar-s’hi.

    El que et deia dels “desencerts” del soprano 2, si t’hi fixes, al minut 06:50 els dos sopranos inicien el tal moviment en terceres paral·leles –teòricament, perquè el soprano 2 va pel seu compte… No se sap la partitura!! És molt fort… I l’altre moment és al minut 01:19:06. Molt somriure, però aquesta dona no fa les notes! El Sib, tant el de l’atac com el del final de la frase, aquella nota sostinguda, no són mai un Sib. Té molts problemes d’afinació, la veritat; no sé què devia tenir al cap per acceptar l’encàrrec d’interpretar aquesta obra…

    Per cert, gràcies a aquest vídeo m’he adonat que en aquesta interpretació també van col·locar una secció de metalls separada de l’orquestra, però des d’on jo era no la vaig veure (tu, en canvi, segur que sí) ni tampoc vaig notar res a nivell sonor. Llàstima que no l’hagin col·locada darrere el públic… L’efecte hauria estat impressionant!

    M'agrada

    • Sota el microscopi deus tenir tota la raó, de fet estic segur que la tens, però a l’Auditori i immers en aquella grandiloqüència, confesso que el meu grau de concentració no va ser capaç de copsar-ho.
      Els metalls els tenia al davant, estaven just a sota teu, però j també vaig pensar que al menys des d’on era jo no s’aconseguia l’efecte desitjat.

      M'agrada

  8. Fernando S.T.

    Yo tampoco soy un entusiasta de esta sinfonía pero hay que reconocerle el impacto que produce al oyente y la impresionante arquitectura que necesita para ejecutarse, y pensar que con casi nada se consigue lo mismo parece un derroche excesivo, pero para un aniversario tan señalado me pareció muy idónea.
    Pablo González disfruta con todo ese arsenal delante como un niño, y mientras que en otros conciertos ha fracasado estrepitosamente, aquí salió más que airoso, puesto que controló todo y lo controló bien. Ahora bien, cualquier comparación con alguna interpretación mahleriana de verdad, lo masacra.
    Ayer domingo el Auditori fue una fiesta total y eso fue lo mejor, todo el mundo estaba radiante y feliz. Pablo González debe disfrutar del tiempo que le queda de la lotería que le tocó el día que lo nombraron director titular de la OBC, pocas oportunidades más tendrá de dirigir una obra así.
    A mi tampoco me gustaron los solistas, pero el coro o los coros, mucho.
    Felicidades a todos.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: