IN FERNEM LAND

PALAU: ERIC ERICSON KAMMARKÖR


prog-mà-eric-ericson-kammarkör_198087-page-001

Hi ha concerts en el Palau de la Música Catalana amb dos mons perfectament diferenciats. Parlo de concerts que no formen part del cicle estrella, Palau 100, concerts amb dues úniques franges de preu que fan que la majoria del públic assistent es concentri entre la platea i el primer pis, mentre que en el desangelat segon pis tan sols hi trobareu una amplíssima gamma de la Guirilàndia més diversa, interessada o no en el concert, però que sobretot tenen l’objectiu principal de guardar en telèfons, tablets o càmeres de tota mena i condició, les magnífiques perspectives que la irrepetible sala de Lluis Domènech i Montaner els fereix.

Ahir vaig anar a comprar les entrades a última hora i vaig haver d’agafar primeres files centrades de segon pis, ja que com era d’esperar els amants del cant coral no varen deixar perdre l’ocasió de gaudir d’un dels millors cors del món, el Eric Ericson Kammarchör.

Era prou evident que a segon pis seríem quatre gats, jo esperava si més no, que fossin respectuosos i a mida que s’anaven omplint les primeres files confiava en que malgrat la lògica i compulsiva dèria per fotografiar-ho tot, podríem gaudir del concert, però les butaques del costat i un bon tros de la fila del davant eren buides i vet-ho aquí que quan ja eren dos quarts de nou i en Josep Vila i Casañas estava presentant el famós Cor suec, van entrar en sorollosa allau, una vintena d’adolescents francesos que ens van amargar tota la primera part.

Segurament “madame la professeur” té moltes inquietuds culturals i potser fins i tot quan va veure que aquell dia que ells estaven a Barcelona, a la joia modernista del Palau hi cantava ni més ni menys que el Eric Ericson Kammarkör, no s’ho va pensar dues vegades, i encara que ella coneix bé el grup que li ha tocat en el curs 2014, va decidir que en aquella hora del dia propicia a que aquell bé de Déu d’exultant i grollera joventut s’intercanviessin líquids, feromones i efluvis en qualsevol “disco poliginera”, aquella replica afrancesada de la fauna de “Hombres Mujeres y viceversa” es concentressin en un concert de música coral amb obres de Brahms, Ligeti, Schönberg, Edlund i Poulenc, ideal, oi?

Com no podia ser d’altra manera i mentre “l’enseignant manquant” estava al setè cel, la seva canalla no va parar de bellugar-se, xiuxiuejar, fer sorollets provocadors i fer impossible la concentració mínima i indispensable. De res van servir els intents primer subtils i després enèrgics per tal de que es comportessin, els entrava per una “oreille” i els sortia per “l’autre”, és més qualsevol intent de fer callar a la líder del grup, la més descaradament provocativa, era motiu de gatzara soterrada. Òbviament a la mitja part li vaig dir a un dels acomodadors que allò era impresentable i ens va convidar a anar a platea, mentre suposo que ¡va anar a la recerca de la irresponsable responsable a dir-li que fes el favor de cridar a l’ordre a la canalla. Cal dir que el personal de sala del Palau es van mostrar comprensibles i molt amables, suposo que amb la cara pagàvem.

A la segona part, degudament asseguts al final de la platea, però just on comença la balconada de l’amfiteatre i per tant encara amb bona acústica., vaig gaudir plenament.

Cal dir que a la primera part l’excel·lent Cor va fer una magnífica interpretació de la hipnòtica “Lux aetrena” de Ligeti, però no la vaig poder gaudir plenament, ja que com era lògic esperar, aquell món sonor provocava l’estupefacció de la canalla i es va fer difícil trobar la serenor i l’ambient que aquesta obra necessita.

El Brahms inicial (Fest-und Gedänksprüche), és el que em va agradar menys. Em va semblar que el cor no havia trobat l’equilibri. Qui sap si des d’allà baix també percebien tot el que succeïa al fons de la sala i uns quants metres més enlaira, però la veritat és que l’entrada em va decebre.

La primera part va acabar esplèndidament amb un “Friede auf Erde” de Schönberg d’una contundència expressiva colpidora i una arquitectura vocal abassegadora.

Per a mi ahir el millor del Eric Ericson Kammarchör van ser els moments més recollits, les mitges veus i els prodigiosos pianos, sempre audibles, dúctils i de so i intenció embolcallant, així cm la gran capacitat expressiva d’un cant profund. En canvi en els moments d’extrema plenitud, crec que el cor perdia homogeneïtat i el so era menys curós, sempre sota una valoració d’altíssim nivell, però quan saps que tens un dels cors referencials al davant, esperes la perfecció absoluta, i per a mi absoluta no ho va ser.

Palau de la Música Catalana 15 de maig de 2014. Foto IFL

Palau de la Música Catalana 15 de maig de 2014. Foto IFL

La plaent segona part es va iniciar amb l’espectacular “Elegí” del compositor i pedagog suec, Lars Edlund. La grandiosa varietat d’expressions vocals que s’exigeixen en aquesta obra van ser extraordinàriament exposades, lluint domini tècnic i enlluernant amb l’enorme capacitat de seducció en el tractament de la sonoritat vocal.

Cal dir que el programa era exigent i molt bonic, però no gaire fàcil per aquells que no gosen traspassar les formes tradicionals del cant coral, potser per això el successor d’Eric Ericson, l’excel·lent Fredrik Malmberg va deixar com a obra conclusiva la bellíssima “Figure humaine” de Francis Poulenc, una obra amb dificultats extremes que però les encisadores melodies habituals en el compositor francès, dulcifiquen o fins i tot amaguen després dels mons sonors tan fascinants com meravellosament suggeridors i desconcertants de l’obra d’Edlund.

Com era d’esperar el public que omplia “el baixos del Palau”, farcits dels personatges rellevants del món coral barceloní, va ovacionar i bravejar la impressionant tasca del mític cor, i varem obtenir dues delicioses propines, suposo que del repertori suec , la primera una elegia encisadora, com un cant de ressol ideal per acomiadar-nos i després en una espectacular cançó d’aires folklòrics, que va fer lluir una vegada més totes les cordes, donant un alternant protagonisme a sopranos, contralts, tenors i baixos que van marxar de l’hemicicle escoltant una veritable i merescudíssima ovació d’agraïment.

Al segon pis ni m’imagino com va ser rebuda l’obra d’Edlund, és clar que amb el xovinisme que els caracteritza, qui sap si davant del seu compatriota, les feres “poligoneres” es van amansir i “madame la professeur” va assolir el seu objectiu,

 “J’en doute”

12 comments

  1. Fernando S.T.

    Un coro excelente, con alguna voz un tanto gastada por el tiempo que se evidenciaba en algunos fortes,
    Repertorio excelente y final a la altura de lo esperado.
    Yo estaba en platea, o sea que no me enteré del habitual jolgorio que los conciertos más económicos provoca con la avalancha de turistas, que aprovechan acceder a la sala con entradas más económicas que las vistas turísticas que ofrece el propio Palau.
    Yo también estoy con Manu y contigo, esperaba más.
    Creo que no te había felicitado por el nuevo formato.

    M'agrada

  2. Desde luego es un error acercar a los adolescentes a conciertos que no sean sólo para adolescentes. Están acostumbrados a tener siempre a alguien que les mande callar. Como también están acostumbrados a que no pase nada, se comportan como si estuvieran en su clase, es decir, charlando tranquilamente. Y molestan.
    Te leo a través del traductor, que siempre traduce COR por CORAZON. Así quedan cosas tan bonitas como: “En cambio en los momentos de extrema plenitud, creo que el corazón perdía homogeneidad”.

    M'agrada

    • Preciosa la frase traducida, aunque otras veces puede ser maligna, los traductores automáticos tienen mucho peligro.
      Todos hemos sido adolescentes, pero lo que no me parece normal es que les obliguen a ir a un concierto con esas características, lo normal es que sucediera lo que sucedió. Culpa suya no debe ser, ellos actúan así en todos lados, en el aula no debe ser distinto, por lo tanto la profesora creo que no planeó bien la actividad, quizás un concierto más popular, de esos que abundan para turistas poco exigentes y que el mismo Palau ofrece, hubiera sido mucho mejor.

      M'agrada

  3. Hanka

    excuse me, i dont know how to contact you, so i put this question into the comments. i wanted to ask if you will have Die Walkure recording (Liceu 22.May 2014) ? it will be transmitted on Catalan radio.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: