IN FERNEM LAND

PREPARANT DIE WALKÜRE


Intentar fer un apunt per preparar al lector a gaudir una òpera de Richard Wagner té molts riscos, bàsicament perquè les aproximacions que es poden fer al genial músic i a la seva obra, encara hores d’ara  són motiu d’airades controvèrsies, quelcom que jo vull evitar en la mesura del possible i centrar-me en l’experiència sempre apassionant de fer front a la primera jornada, de Der Ring des Nibelungen, que em sembla que ja vaig dir l’any passat arran del pròleg (Das Rheingold), que és una òpera gegantina en un pròleg i tres actes, cadascun d’ells dividit en escenes, i que per humanitzar la seva digestió, el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat, que tampoc crec convenient tractar en aquest apunt, va separar en òperes aïllades i actes, cadascun d’ells amb les corresponents escenes, i d’aquesta manera es representa, fins i tot arribant a mutilar la seva concepció, programant de manera aïllada cadascuna de les parts i desvirtuant el caràcter unitari d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.

Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem, ens haguéssim estalviat ben bé un parell o tres d’hores, però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil i per altre part ens haguéssim perdut moments tan meritoris com els relats de Wotan, Mime, Waltraute, les Nornes….

I és que es tracta de parlar de Die Walküre, per a mi l’òpera més humana de totes les òperes wagnerianes i vull argumentar-ho mínimament això.

Tret de la Tetralogia, aquesta monumental saga protagonitzada per déus molt humanitzats i Die Meistersinger von Nürnberg, la seva “comèdia”, l’obra madura de Wagner, és a dir aquella que ell mateix va considerar digna de ser representades a Bayreuth,  no ens parla d’éssers humans, els utilitza, això sí,  per filosofar bàsicament, però es fa difícil reconéixer en Senta i l’holandès, Lohengrin, Elsa, Ortrud i Telramund (aquest dos potser sí); Tannhäuser, Venus, Elisabeth i Wolfgang; Tristan, Isolda i Marke, Parsifal, Kundry, Amfortas i Gurnemanz, al veí de l’escala, al pare o a la mare, l’estimat i l’estimada, l’enemic  o l’amic, tots ells són representants de conceptes filosòfics i existencials, són mites i arquetips, fins i tot l’amor de Tristan und Isolde, tantes vegades qüestionada la seva carnalitat, és un ideal utòpic d’un amor impossible, és el més gran coitus interruptus musicat, però difícilment, a no sé que tinguem el romanticisme encès, entenem el nostre ideal d’amor com el d’aquesta mítica parella. En canvi en aquesta mitològica saga de l’Anell dels Nibelungs, que Wagner va revestir d’èpica mitològica i potser en mans de Verdi o Puccini hagués esdevingut una història molt més curta i burguesa, es va mostrar més humà que en totes les altres i va saber copsar millor que en cap altra de les seves obres, l’esperit complex dels homes i dones, que com no podia ser d’altra manera, va representar en una apassionat i sempre efectiva saga familiar.

Si a Der Ring des Nibelungen el despullem del caràcter diví i mitològic, com han fet tants i tants directors d’escena des de l’encara inigualada producció de Patrice Chéreau per commemorar el centenari de l’estrena del Ring a Bayreuth, i com també fa Carsen i de manera més radical, en la producció que es representa al Liceu, l’obra pren una colpidora dimensió terrenal i quasi quotidiana, molt més comprensible i per a mi colpidora. No cal portar cascs alats i que els gegants facin dos metres per fer arribar el missatge encara vigent i etern, ja que com tota obra mestra és atemporal i permet sense provocar fissures de cap mena, quedar-se amb l’essència, sobretot perquè l’essència és l’home, el poder, l’ambició, l’amor, la ira, la traïció, la fidelitat…res que els grecs no haguessin ja inventat i que posteriorment no hem fet res més que revestir de mil i una forma diferent, però que un cop despullats d’allò que només és atrezzo, resten inalterablement eterns.

Quan Wagner va concebre la mort de Siegfried (Götterdämmerung) com a tema per la seva nova òpera, se’n va adonar que amb quatre hores no en tenia prou, i va creure convenient escriure l’origen de l’heroi (Siegfried), però posats a fer el flash-back generós, va voler parlar dels pares de l’heroi i la seva dissort (Die Walküre). Un cop enllestida la saga li mancava un “petit” pròleg per situar a tots els ninotets en el magnífic teatre de titelles (Das Rheingold), i un cop enllestida la història va començar a escriure la música, fent el més gran, sublim i fins i tot paranoic teixit de temes que representen a personatges, animalons diversos, situacions, sentiments i ideals, o fins i tot objectes, que es van trobant i entrecreuant al llarg de les setze hores de durada, en allò que tots coneixem com a leitmotiv, que no va inventar Wagner, però que a partir de la seva mestrívola utilització, tothom li atribueix, associant per sempre més el terme al cognom, Wagner/leitmotiv.

Die Walkure és dramàticament l’òpera més compacta de tota la Tetralogia. Abandonem el món dels déus per aterrar en el món dels humans, i la raça que Wotan va crear per protegir el Walhalla, i és en aquesta part del projecte concebut per Wotan on sense saber-ho s’inicia el Capvespre que acabarà amb ell, i això esclata justament en la primera jornada, en l’encontre el Siegmund i Seglinde els dos germans que trencant tot convencionalisme moral s’enamoren bojament fent que el stablishment (Fricka) irrompi aïrat desencadenant els esdeveniments que conclouran en la segona i tercera jornada, però la breu i implacable intervenció de Fricka, l’esposa de Wotan,  a l’inici del segon acte determinaran la fi de l’heroi i amant pur, Siegmund, res a veure amb el seu fill com veurem més endavant.

Siegmund cau víctima dels pactes d’estat i les fèrries conviccions i convencions del conservadorisme associat al poder. No només és la rígida Fricka la culpable, al cap i a la fi ella és conseqüent, és Wotan qui ha signat acords i convencions qui es veu lligat a renunciar al seu propi poder. Només la inquieta i rebel Bünnhilde s’enfronta contra el seu propi pare obtenint el càstig sublim.

Tot això res té a veure amb déus i deesses, guerrers i herois, per sobre de de tots els personatges s’imposa la humanitat dels seus sentiments i emocions. Costa trobar en la música de Wagner tanta passió, seducció i sensualitat lliure i desinteressada com en tota la segona meitat del primer acte entre Sieglinde i Siegmund, l’heroi que lluita contra el seu destí. Mentre que la música que acompanya a Kundry és un parany sensual contra Parsifal, aquí Wagner es deixa anar com mai sabent que els dos germans i amants acabaran consumant el seu passional amor i engendraran un fill. Tampoc és usual que un déu hagi de donar explicacions a la filla airada per el seu canvi d’actitud després de la visita demolidora de Fricka, quan es mostra patidor, feble i vençut, i encara es reservarà el sublim comiat a la filla en el tercer acte, quan una vegada més obrirà el cor i la pietat davant les súpliques de protecció  de la filla espantada i temorosa. Una filla extraordinàriament càlida i humana que prèviament l’havia  desobeït en veure l’amor de Siegmund per la seva germana, volent salvar-lo després de l’anunci de la mort.

Els déus han perdut l’aureola de divinitats esdevenint mortals i fins i tot aburgesats. Qui sap si la lectura de la Divina Comèdia de Dant, coincident amb l’escriptura del llibret de la Valquíria, hi va tenir res a veure, ja que en cap altra de les tres parts, la humanitat emotiva hi es tan present.

Dit to això, que ben mirat no és res de nou ni pròpiament transgressor , tot i que no teniu  perquè compartir-ho, hem de fer front a aquesta òpera de quasi quatre hores de durada, depenen també de la solemnitat del discurs i el temps musical que el director musical li vulgui oferir.

Wagner construeix una línia discursiva única amb moments d’esclat, fonamentats bàsicament en grans duets, un gran duet entre Sieglinde i Siegmund al primer acte, que és interromput per Hunding que tindrà una intervenció amb Siegmund, un gran duo entre Wotan i Brünnhilde al segon acte, i entre aquesta i Siegmund, i al tercer acte un altre gran duet de comiat entre pare i filla. Entre aquestes gran escenes hi ha algun que altre moment aïllat per a Siegmund, Sieginde i Fricka, i sobretot el grandiós monòleg de Wotan, que podríem ben bé classificar com el l’eix central de tota la Tetralogia.

El discurs musical és intens, però no sempre aclaparador, Wagner utilitza una amplíssima orquestra que supera el centenar de músics que en molts moments en prou feines acompanya o subratlla temes i situacions, en un segon terme, mentre que en altres s’erigeix com a gran protagonista, obligant als cantants a fer ostentació de la seva “wagnerianitat”, és a dir, a mostrat potencia en l’emissió, volum i cos vocal, alhora que la resistència necessària per a no defallir en les àmplies frases i en l’exigent registre, amb notes greus, centres amplis i punyents i acerats aguts. Cal administrar bé les forces per no defallir en mig de la representació, o en el cas de Wotan, que es fa un tip de cantar, en no decaure abans del seu apoteòsic final.

La vocalitat wagneriana es manifesta en tot el seu esplendor amb els personatges de Die Walküre. Aquelles veus que tots tenim com a referents wagnerians són presents i necessàries per interpretar correctament a Wotan (baix-baríton dramàtic), Brünnhilde (soprano dramàtica), Sieglinde (soprano líric-dramàtica), Fricka (mezzosoprano), Siegund (heldentenor), Hunding (baix profund).

D’ençà del personatge de l’holandès, Wagner va anar dissenyant la vocalitat essencial per el seu Wotan, una veu de notable projecció i ample registre, capaç de amb un centre poderós, fer notes agudes i mantingudes amb notòria presència, sense oblidar la zona més greu d’un registre propi dels baixos. El cantant que interpreti Wotan ha de ser majestàtic, noble i desbordar autoritat, però és clar, s’ha de doblegar davant la filla en un comiat d¡accents humans colpidors, si no és capaç de commoure més enllà d’una consistència vocal imprescindible, mai serà un bon Wotan.

Comencem escoltant el comiat “Leb wohl, du kûhnes, herrliches kind” per el baix-baríton alemany Ferdinand Frantz, el Wotan  oficial de Wilhem Furtwangler, en la versió de l’any 1950 a la Scala.

Ara vull fer-vos escoltar a Hans Hotter a Bayreuth l’any 1956 dirigit per Hans Knappertsbusch, en la versió del Ring que quasi per unanimitat s’ha considerat la referencial. La veu de Hotter és més greu que la de de Franzt, però també és capaç de arribar amb exultant autoritat als aguts. Per sobre de qualsevol aspecte purament vocal, cal esmentar l’extraordinari sentiment amb el que tant Hotter superbament dirigit per Kna, com Frantz amb Furtwangler, diuen, pateixen i transmeten aquest sublim comiat.

I per acabar us deixaré amb el Wotan del moment, per allò de que ningú em pugui dir que quan parlem de Wagner, sempre miro el passat. Bryn Terfel, amb la seva claredat i admirable dicció ho va dir així de bé, dirigit per l’enyorat Claudio Abbado, al Festival de Lucerne. La veu de Terfel és la més baritonal i clara de les tres

Brünnhilde és el paradigma de la soprano dramàtica wagneriana, quasi una mezzosoprano en el centre i greu, però amb uns aguts que s’han de imposar com llances guerreres en una sortida espectacular i molt compromesa en els temibles Ho jo to jo!. Ha de ser ambivalent en la seva expressivitat, exultant i guerrera a ‘inici del segon acte, freda i implacable en l’anunci de la mort i colpidora humana i vençuda en el tercer acte. És una heroïna excelsa, però sobretot una dóna molt humana que es comença a immolar en la primera jornada.

Escoltem l’entrada del segon acte per la grandiosa Gertrude Grob-Prandl, una veu amb totes les grandioses i difícils virtuts de les sopranos dramàtiques, malgrat que en la gravació no es percep el volum que aquells que varen gaudir-la en el teatre  admiraven.

Ara escoltem a una de les Brünnhilde sense discussió possible, la soprano sueca Birgit Nilsson que tenia una precisió esclatant en un instrument enormement privilegiat. El Wotan és el gran Georg London i estan dirigits per Erich Leinsdorf a l’any 1961.

La representant actual que he escollit per representar a Brünnhilde és la soprano sueca Nina Stemme, que al costat de la seva compatriota Irene Theorin, Brünnhilde al Liceu, els dos màxims exponents del rol, tot i que a la inauguració de la temporada de la Scala al 2010 i malgrat el intent reeixit de fer els tresets escrits, té algun problema en la justa emissió dels aguts.

Quan parlem de Sieglinde acostumem a assignar  el rol a una soprano lírica, però compte, Sieglinde necessita d’una veu càlida amb un centre greu molt consistent que ha fet que dues grans Sieglinde hagin estat les mezzosopranos Regina Resnik (Bayreuth 1953) o Waltraud Meier. No vull dir que el rol hagi de cantar-lo ina mezzosoprano, vull dir que una la soprano lírica tradicional, sense prou consistència en el centre pot patir per defensar un rol tan intens com agraït.

Escoltem en primer lloc a la soprano Lotte Lehmann, i podreu comprovar com a part de tenir un agut lluminós, necessita d’una zona greu i central que associem a les mezzosopranos o sopranos dramàtiques,

La segona Sieglinde i per a mi una de les més passionals. va ser l’austríaca Leonie Rysanek, que escoltem al costat de Ludwig Suthaus a l’any 1954 dirigits mestrívolament per Wilhem Furtwangler.

I la representant dels nostres dies per a mi és Eva-Maria Westbroek, la soprano holandesa que també ho cantarà en el segon repartiment del Liceu, alternant-se amb Anja Kampe. Westbroek res té a envejar a les més grans, per bellesa vocal i intensitat, dirigeix el seu compatriota Bernard Haitink i el Siegmund és Clifton Forbis, l’any 2009

Siegmund és un rol pera un tenor típicament wagnerià, un heldentenor, tot i que no necessita el gruix del seu fill Siegfried, és un rol heroic i passional, molt carnal i que té un moment aïllat quasi identificable a una ària, el famós “Winterstürme” en el primer acte, on el tenor ha de captivar amb un lirisme viril.

Escoltem en primer lloc al grandiós Lauritz Melchior a l’any 1935 en el mític primer acte dirigit per Bruno Walter, del que ja havíem escoltat a la seva Siglinde, la Lehmann. La veu més a prop del baríton que no pas la del tenor, identifica perfectament aquesta vocalitat robusta que quan ascendeix a la zona aguda llueix com un veritable tenor.

El segon representant de  Siegmund és un dels tenors wagnerians més estimats, el nord-americà James King. Malgrat la precarietat visual (no tant sonora), podreu apreciar la luxosa i càlida veu de King, amb un intens i passional fraseig, i una consistència en tots els registres que el fan absolutament referencial.

El Siegmund del moment no pot ser altre que Jonas Kaufmann. No té la mateixa homogeneïtat d’emissió de King, és evident, però en canvi la interpretació és càlida i intensa, i la foscor juga al seu favor en la seducció de la virilitat que se suposa que ha de tenir un velsunng.

Com a representant de l’estricta Fricka, escoltem en primer lloc a una de les màximes representants del cant wagnerià entre guerres, la gran Margarete Klose, que imprimeix a les amenaçadores frases una intensitat aterridora.

I ara a Ekaterina Gubanova a laScala l’any 2010, sota la direcció de Barenboim cantant Bergen du dich birgst”, al costat del Wortan de Vitalji Kowaljov. Una veu intennsa i punyent, com correspont.

BREVÍSSIMA SINTESI ARGUMENTAL EXTRETA DEL WEB DEL LICEU:

Aquesta jornada narra els orígens i el naixement de Siegfried i l’enfrontament de Brünnhilde, la valquíria més estimada, amb el seu pare, el déu Wotan. Els precedents els trobem en les conseqüències de la construcció ja remota del Walhalla, la sumptuosa morada dels déus, que va
desencadenar la lluita per la possessió de l’or del Rin –i de l’anell totpoderós que porta en ell un cruel malefici–, que va passar del poder de les ondines al dels nibelungs i del gegant Fafner, convertit ara en drac, que el custodia. Wotan ha decidit recuperar l’anell per mitjà d’un heroi pertanyent al món dels homes, lliure i sense les seves contradiccions, que no conegui la por ni l’enveja. Ha tornat per això a la terra i de la seva unió amb una dona mortal han nascut els bessons Siegmund i Sieglinde, que el destí ha separat. Ella ha estat casada amb Hunding i ell porta una vida errant i dissortada.
El primer acte de Die Walküre narra l’enamorament dels dos germans, amor que mostra la seva força amb la transgressió de les normes: és adúlter i incestuós. Siegmund arriba fugint d’uns enemics entre els quals hi ha Hunding, que el desafia per l’endemà. Sieglinde s’apiada d’ell, i l’alenada de la primavera desencadena el seu intens i mutu amor, alhora que es reconeixen com germà i germana. Siegmund es revela com un heroi en arrencar l’espasa –Nothung– que Wotan havia clavat al freixe sagrat que presideix l’escena. La intensa i amorosa abraçada precedeix la seva fugida cap a un món que els pugui acollir.
En el segon acte, al Walhalla, Wotan demana a la seva filla Brünnhilde –la més estimada de les nou valquíries, verges guerreres que porten al Walhalla els herois morts en combat– que ajudi Siegmund en el seu combat amb Hunding. Però la seva muller Fricka, deessa del matrimoni, aconsegueix convèncer el déu que castigui els amants. Brünnhilde, que interpreta els desigs profunds del pare, decideix desobeir-lo i ajudar Siegmund. Quan l’heroi cau per la intervenció cruel de Wotan, que amb la seva llança parteix Nothung, la valquíria s’emporta Sieglinde i
l’amaga al bosc perquè pugui infantar Siegfried, l’heroi que porta a les entranyes.
El tercer acte, iniciat per la famosíssima «Cavalcada de les valquíries», que resten aterrades per la conducta de Brünnhilde, se centra en la còlera de Wotan, que la priva de la condició divina i la condemna a dormir en una roca envoltada de flames fins que l’alliberi l’amor i el coratge d’un
heroi sense por que s’identifica musicalment amb Siegfried.

Anem ara a confrontar tres directors davant la famosa cavalcada (versió orquestral)

L’any 1952 Arturo Toscanini al capdavant de l’orquestra de la Scala la diria així

L’any 1953 Hans Knappertsbusch al capdavant de la Wiener Philharmoniker li atorga aquesta solemnitat

L’any 1954 Wilhem Furtwangler signa aquesta impressionant versió

I ara escoltem a Daniel Barenboim amb la Berliner Philharmoniker, a velocitat de creuer l’any 1996.

Podeu buscar i remenar moltíssimes gravacions discogràfiques i també algunes videogràfiques de Die Walküre, les meves predilectes són les del Neue  Bayreuth, des de l’any 1953 al 1958, amb les direccions de Clemen Kraus, Joseph Keilberth i Hans Knappertsbusch, i amb lleugers i significatius canvis d’alguns cantants, si bé la parella Hotter-Varnay roman com quelcom hores d’ara encara inigualable.

No cal dir que el Ring de la DECCA amb Solti fent sonar l’orquestra d’una manera brillantíssima i encara amb un gruix important dels cantants que van fer historia a Bayreuth, continua sent l’opció d’estudi sense discussió amb una presa de so de reclinatori.

Els intents posterior de renovar les preferències a les prestatgeries del món operístic, han tingut resultats diversos, si bé Hatink i Levine signen bones versions amb cantants en el millor dels casos molt decents, però lluny de l’esplendor dels anys 50 i meitat dels seixanta.

La nova tetralogia del MET, amb Levine només a Das Rheingold i Die Walküre, i que varem veure al cinema, compta amb el Wotan, la Siglinde i el Siegmund que més m’agraden ara, però no té ni la Brünnhilde, ni el Siegfried a l’alçada.

Gergiev per la seva banda ha iniciat una Tetralogia internacional amb l’orquestra i el cor del Marinnski, comptant amb cantants notables, però caldrà veure com conclou les darreres jornades.

La Tetralogia dirigida per Boulez i Chéreau a Bayreuth encara és l’hora que aixeca confrontades reaccions, ara més a nivell musical que escènic. Vocalment era molt insuficient, però per a mi l’espectacle teatral és majúscul.

Sentimentalment el Liceu pot lluir d’una Tetralogia vidogràfica dirigida per Bertrand DeBilly, tan maltractat aleshores, i una de les millors produccions dels darrers anys, la de Harry Kupfer, així com l’àudio de la primera visita del Festival de Bayreuth a Barcelona, l’any 1955. Són documents importants que no poden faltar en cap llar d’un afeccionat català.

Com que Youtube us permet gaudir de tota la versió del MET, aquí la teniu, sencera.

El Liceu ha reunit dos equip magnífics, de gran teatre, haurem d’esperar els resultats d’alguns cantants i sobretot de la direcció musical i la resposta orquestral, imprescindible per sostenir el discurs, la tensió i la magnificència de la partitura.

Us deixo els enllaços del web liceista

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/la-valquiria/presentacio.html

Si premeu AQUÍ, aneu a la fitxa artística.

A partir de la setmana vinent tindrem ocasió de continuar parlant de DIE WALKÜRE. la jornada més humana de la Tetralogia, potser per això la més popular i estimada.

Bon diumenge.

 

102 comments

  1. Raúl

    Amb aquest magnífic apunt culmino la meva prepració per La Valquíria (hi vaig a l’estrena i ja ho espero amb moltes ganes). Aquesta Valquiria serà la meva estrena amb Wagner i me la he preparat a conciència (he vist dos Rings sencers i he escoltat un parell de versions més de La Valquiria i com més l’escolto, més m’agrada). Espero que la setmana que ve en poguem parlar molt bé.

    Bon diumenge Joaquim!

    M'agrada

    • Jo no aniré a l’estrena, fins divendres i després diumenge no hi tornaré, tot i que dijous l’escoltaré per Catalunya Música.
      Serà una estrena que no oblidaràs, t’ho garanteixo.

      M'agrada

  2. Aquesta preparació de la Walkíria és estupenda. Res a objectar, ans al contrari. Me la vaig a guardar per al meu gaudi personal. Però el que no és de rebut és el que dius quan dius que no vas a dir-ho, el que insinues i el que has escrit. Inadmissible. Sembla la Inquisició que solament actua contra Wagner. No hi ha manera de llegir alguna cosa sobre Wagner sense que no isquen a relluir els tòpics i falsedats de sempre. Impropi d’un lloc on es fa una lloança de l’òpera en general. Amb cap altre compositor passa el mateix encara que siga antisemita, nazi amb carnet, un feixista, un pedòfil, un estafador… i n’hi ha, clar que n’hi ha. Wagner tingué la mala sort que un assassí amb bigoti fora fan seguidor seu. El genocida va dir: “Sempre que s’escolte la música de Wagner es pensarà en mi i en el nacionalsocialisme”. I té raó. Li la donen tant els folonazis com els progres de saló. Tots a una. També li la donen els que trauen diners del tema. Ací em calle per prudència.

    “Der Ring des Nibelungen” és una de les creacions humanes més importants segons diuen molts. Almenys és el treball operístic més ambiciós de tot el gènere. Res no se li pot comparar ni de lluny. I és que Wagner era un geni. Li coga a qui li coga. La llista d’admiradors de la seua obra seria infinita: Thomas Mann, Baudelaire, Mallarmé, Blasco Ibáñez, Gaudí… i la dels músics en concret també: Mahler, Bruckner, Schönberg…. La de llibres que s’han escrit sobre el tema! Ni comparació remota amb cap altre compositor.

    Gracietes que sobraven i que embruten el, per altra banda excel.lent, apunt. “Paranoic”, ” el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat”

    Fa quasi 40 anys que m’agrada Wagner. He escoltat, llegit, escrit i reflexionat molt sobre el tema. La primera parauleta es un insult que no sé què pinta ací. De paranoics en tenim uns quants en el món de la culttura, de l’art i de la música en concret. Wagner no era un paranoic. Demostra-ho. No podràs. “Humilitat”. Wagner va ser arrogant en ocasions, però no tant com Beethoven. Seria llarga l’exposició de les seues arrogàncies, conegudes pels qui també apreciem la seua música. Solament un detall. Schubert l’admirava profundament però mai de la vida va gosar acostar-se-li. No se li podia molestar. Si fa falta més casos d’arrogància beethoveniana, en tinc un fum més. Wagner no tenia enveja de Berlioz, més bé va ser al contrari – si és el cas, puc aportar-hi informació – sinó que expressà la seua admiració oralment i per escrit. Cap persona arrogant s’agenollona davant un altra per suplicar-li. Això ho feu Wagner amb Levi, jueu, per demanar-li que dirigira Parsifal. O sida “el prepotent antisemita de Wagner s’agenollà davant un jueu fill de rabí”. Doncs sí, així fou. Deixem-ho.

    Per acabar. Wagner no estava boig. Mai va pretendre que la Tetralogia es representara en un sol dia. Fa riure pensar que algú puga pensar això. Per això es parla de “pròleg” i “jornades”, que significa “dies”, tres en concret. En català del Principat encara es fa servir la paraula “jorn”, que significa dia; d’ací la denominació de “jornada” a cadascuan de les parts que composen la Tetralogia si li sumem el “pròleg”.

    Wagner es basava en l’antiga Grècia, com Monteverdi i la Camerata Fiorentina, Gluck i Berlioz. El seu model eren les trilogies d’Esquil, que sí que es representaven en un sol dia precedides d’un pròleg, que solia dedicarse a Apol.lo, i que solia tenir un caràcter satíric, encara que en altres dramaturg fora humorístic.

    Quan Wagner representa per primera vegada “Der Ring” ho va com es fa e l’actualitat a Bayreuth. És a dir, deixant descans suficients per no fatigar els cantants . Una hora entre acte i acte. He tingut oportunitat de gaudir del Ring complet en tres ocasions i no m’he sentit fatigat, ni avorrit, sinó eufòric.

    Déus-homes. Molts li tren en cara a Wagner que fera ús de la mitologia, com si els personatges hagueren ser bandarres amb la samarreta del Barça pixant-se en un sofà (Bieito, Liceu, Don Giovani). Demostren el seu desconeixement. Wagner fa ús del mite per la seua universalitat, perquè el seu misatge arribara a tot el món. Per altra banda, es tracta d’una mitologia reduïda al màxim. Sobren dits de les mans per a contar-los. I els déus són humans, molt humans, amb passions humanes. No hi ha transcendència, ni doctrina, ni creences, ni religió. En aquesta època Wagner seguia la filosofia de Feuerbach, una filosofia atea, com era Wagner aleshores. No és “Déu” qui crea a l’home, ans al contrari, és l’home qui crea els déus mitjançant un mecanisme de projecció, El déus son l’ encarnació del homes-tipus o arquetips que Jung diria posteriorment.

    Crec que es suficient. El que et demanaria és que quan parles de Bruckner digues que era un pedòfil. Que Puccini, del que sóc seguidor, era un feixista que va paralar mal de la democràcia i va alabar al Duce, fins i tot composà un himne feixista que el feixistes actuals continuen cantant, Que digues que, d’una manera o una altra, Wieland i el germà, Furt, Strauss, Böhm, Kna, Karajan, Orff… s’embrutaren amb la seua col.laboració amb el nazisme, que Mascagni era feixista amb carnet, Stravinski era un feixista que volgué ser el compositor oficial del Reich, etc. Ja sé que d’estes coses no parles mai. No cal. Però el que no comprenc és per què absolutament sempre que parles de Wagner has d’enfangar el seu nom. Ho fas sempre. Igual és que tens algun problema perquè t’agrada la seua música i has de deixar ben clar que no tens determinades simpaties polítiques. No ho sé. Però em crida l’atenció. Tires pel camí més fàcil. Fer el que fa tothom, millor dit, quasi tothom. I sense voler els dones la raó als nazis. Així de clar. I t’ho dic jo, que he patit l’acaçament d’aquesta gent perquè no accepten el que podríem dir, “antiwagnerians tipus Thomas Mann”, és a dir, wagnerians no fanàtics que no combreguen amb aquesta gent, que a mi em repugnen,

    En un lloc destinat a xiquets posava que Wagner era “una mala persona”. Ja li he dit a l’autor tot el que li havia de dir. Ell sí que ho és educant en l’odi als xiquets que encara no són capaços de tenir un pensament crític.

    Regí, wagnerià antifeixista i antitòpics.

    M'agrada

    • Em sap molt greu Regí, però crec que t’has passat d efrenada.
      No puc arribar a entendre com del meu apunt preparatori ens puguis fes aquest comentari, bé, tu pots dir el que vulguis, faltaria més, però en cap cas motivat per la meva preparació.
      Llegeixes molt depresa, potser massa, i m’agradaria que em diguessis on has llegit que jo digui que Wagner era un paranoic.Interpreta bé el que vull dir amb l’adjectiu i el seu context, no vulguis manipular el que et dic, com a mínim t’exigeixo aquest esforç.
      Com que tens tan poca corretja i el teu sentit de l’humor no és precisament una de les moltes virtuts ue et caracteritzen, m’estimo més deixar el comentari aquí.
      Aquesta necessitat que tens de repetir fin la sacietat el mateix discurs, vingui no vingui a tomb, em sembla esgotador i la teva rúbrica, clarament innecessària.

      M'agrada

      • Mira, Joaquim:

        El primer que he fet és elogiar el teu apunt perquè considere que és molt bo. T’ho dic sincerament. Una volta comences a parlar de la Walkíria no tinc a a objectar, demostres que coneixes el tema en profunditat.

        El problema està en el principi. A Wagner li dones un tractament que no apliques als altres compositors. L’Anell és una obra llarga, ja ho sabem i més en aquesta època de xats i d’altres xarxes socials on estàs obligat a no escriure més de 20 paraules. Telegrames, d’això es tracta. També els Trojans o Guillem Tell son llargues, però no recorde que passe res per això. Wagner no va concebre Der Ring per a representar-lo en un dia, sinó en quatre i amb descansos d’un dia, entre jornades, i d’una hora entre actes.

        Després: “el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat,”
        ¿No et sembla que això sobrava? Tractes a Wagner de superb, ja que no és humil, segons tu. I parles de la seua personalitat. Estàs en el teu dret, però per què no fas el mateix amb els altres compositors. Segur que coneixes la biografia de Beethoven. ¿Era humil? No, senyor. Tenia un ego molt unflat i era molt, però que mol superb. No és el moment de comentar-ho ara. Però és així.

        “d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.”

        Una altra. Saps perfectament que Berlioz va tindre problemes a París per la durada de “Els Trojans”. Quan has parlat del francés no recorde una frase semblant. “La Walkíria” no és més extensa; l’Anell sencer, sí, però en són quatre.

        “però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil”

        ¿No creus que aix’o no és de rebut? Li demanes “rigor” i “síntesi”. Sobre el “rigor” he de dir-te que no hi ha res a objectar. Estem parlant d’una obra que li costà a Wagner 26 anys de la seua vida. Consultà les fonts literàries, tingué en compte la influencia de la filosofia… pensà i repensa les coses moltes vegades. Va escriure uns quants finals: bakunià, feuerbachià, schopenhaurià… En fi, és l’obre de tota una vida. Com que ell era l’autor del llibret, la coherència entre la paraula i la música era total. Tal és el rigor d’aquesta obra mestra que s’han escrits, articles, assajos i llibres sobre el tema. Molts més que de cap altra obra artística. Tot encaixa en l’Anell. A Wagner no se li pot acusar de falta de rigor. A molts altres compositors i llibretistes, sí. Calle els noms.

        “Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem”

        No ets el primer que diu això, de fet en el MET agarraven les tisores i tallaven els llargs monòlegs perque si l’orquestra acabava després de del dotze li havien de pagar hores extra. Aquestes repeticions són el contrapunt a les repeticions dels motius conductors, el seu parallel, per això ho fa Wagner i perquè el seu estil és narratiu, com va fer notar Gavilán en el seu llibre sobre la narrativa wagneriana (Universitat de València, en la mateixa col·lecció on va publicar Enrique de Burgos). També repara en el tema de les “narracions” Thomas Mann, equiparant la narrativa wagneriana a la dels millors novelistes del XX. Llevar eixes narracions és mutilar l’obra.

        Meistersinger. Si entrecomilles “comèdia” què puc pensar? De Wagner s’ha dit que era molt seriós i que no tenia sentit de l’humor o que si el tenia era sui generis, i quan es refereixen al caràcter de comèdia d’aquesta òpera és per a negar-li tal caràcter. Evidentment no s’han llegit el llibret. El sentit de l’humor no cas amb el clixé que s’ha fabricar de Wagner. Evidentment, té moltes lectures però és indiscutible que és una comèdia. No hi mor ningú, com sí que passa a les tragèdies.

        I és que sempre fas igual, benvolgut Joaquim. Quan comentares el llibre d’Enrique sobre Berlioz vas dir que Wagner li tenia “enveja”, repetint el clixé antiwagnerià, i això ni és de veres ni està en el llibre en qüestió. Wagner sentia admiració i respecte per Berlioz i li ho va comunicar efusivament, com era habitual en ell amb les persones que admirava. El mateix feu amb Feuerbach i Schopenhauer. En aquest cas, l’única enveja possible era en sentit contrari.

        “i un cop enllestida la història va començar a escriure la música, fent el més gran, sublim i fins i tot paranoic teixit de temes que representen a personatges, animalons diversos, situacions, sentiments i ideals, o fins i tot objectes,”

        Jo no he tret la paraula “paranoic” de seu context, senzillament he dit que tu l’has utilitzada i cec que hi sobra. L’ús que fa Wagner dels motius conductors és genial. Se n’han escrit llibres sobre el tema per prestigiosos musicòlegs. Wagner no va fer servir el terme “leitmotiv” que es invenció dels estudiosos de Wagner. Weber i Berlioz l’utilitzaren abans però no com Wagner. En el cas del francés va anomenar-lo “idée fixe” que no té res a veure amb l’ús de Wagner ja que no tenen valor dramàtic i són sempre iguals, inamovible, a diferencia de l’ús que en fa Wagner, que és dinàmic i canviant. Per això és legítim dir que Wagner n’és el creador. En el fons prové dels temes orquestrals que es repeteixen en una simfonia.

        I si escric, un tant humorísticament, allò de wagnerià antifeixista és per dos motius. Perquè ho sóc i, el més important, perquè quan vaig decidir-me a participar més en el teu bloc vaig presentar-me com a “wagnerià” a seques i diversos contertulis em dedicaren unes paraules-clixés de manera automàtica i sense que vingueren a conte. És un mecanisme de defensa.

        Espere no haver-te emprenyat amb les meues intervencions. No ha segut la meua intenció,

        “Aquesta necessitat que tens de repetir fin la sacietat el mateix discurs, vingui no vingui a tomb, em sembla esgotador i la teva rúbrica, clarament innecessària.”

        No és massa amable aquest comiat. Procuraré no esgotar-te. Sobra la meua “rúbrica innecessària” fa l’efecte que et moleste. Que hi farem! Ho capito.

        Regí

        M'agrada

      • Per sort d’elogis vaig ben servit, Regi, jo no necessito que m’elogiïs si després has de fer una interpretació rebuscada del que tu et penses que vull dir i no dic, ni vull dir.
        Intentant esbrinar les teves reaccions només puc entendre-les com a conseqüència a experiències viscudes anteriorment en foros i llocs farcits de gent intolerant, em sap greu que pensis que a IFL també és o pot ser així, si és que ho penses, ja que les teves explicacions i argumentacions vehements, amb les rubriques esmentades m’ho fan entendre d’aquesta manera, i si us plau, no et facis l’ofés, saps que més o menys amablement, t’he ofert tot allò que sempre m’has demanat, quelcom que creu-me, que encara que molts creieu que es comú o habitual en mi, no és així.
        Bona nit

        M'agrada

      • Benvolgut i admirat Joaquim. Anit vaig escriure estes paraules però vaig preferir no enviar-les. Ara crec que he de fer-ho perquè no és el meu estil deixar amb la paraula en la boca a ningú. Espere no t’ho prengues a mal perquè no és eixa la meua intenció. El cas que molt sovint les meues intervencions em fa l’efecte que et fan nosa i crec que et dec un explicació.

        1.No em faig l’ofés, ni que siga ho estic. Wagner no és mon pare.
        2.Sempre he segut sincer. Si t’he elogiat és perquè pense que t’ho has guanyat.
        3.Sempre he tingut un excel·lent concepte de tu i el bloc. Durant anys l’he recomanat on he participat.
        4.Tots els participants en el bloc em mereixen el major respecte. No és habitual trobar-se gent tan ben educada en altres llocs. T’ho puc assegurar.
        5.És cert que quan vaig definir-me com a wagnerià en presentar-me al bloc diverses persones van fer automàticament al·lusió a tots els mals de Wagner i la seua obra, com si jo en rebera drets d’autor. Es van referir a Meistersinger i a la figura de Wagner. Ningú no em va insultar, però sí que es feu referència a la meua suposada “religió wagneriana” i a que era un “devot creient”. Veritat que te’n recordes? Suma-li a això referències a la citada òpera totalment falses. No és fer-me la víctima, és que vaig sentir-me atacat per dir que era wagnerià. En canvi no és acceptable que jo diga que no m’agrada – en general – ni Verdi ni Rossini o el musical.
        6.No és fer-me la víctima ni l’ofés perquè no em sent com a tal, però tinc comprovat que es parlar de Wagner i em cau una damunt amb tota l’educació del món. “Una cosa que no te va a gustar: Wagner cita a “Romeo y Julieta” en Tristan”. ¿A sant de què eixes paraules? No són teues. ¿Per què m’havia jo de molestar si Berlioz és un dels meus favorits i encara que no ho fora? A més, això no és cert. Vaig consultar a un especialista en Belioz que també coneix a Wagner i em posà el moment que vagament recorda a Berlioz. No hi ha cap cita. Això no importa, és la intenció de les paraules. Ni que fora jo un fanàtic.
        7.En aquesta entrada he intervingut de manera educada, amb respecte, explicant en què no estava d’acord i donant raons. Que sóc vehement, clar que sí, i apassionat perquè aquest és un tema que m’apassiona. Però mai de la vida maleducat. Jo no li falte el respecte a ningú. Tu a mi tampoc me l’has faltat.
        8.Que m’enrotlle massa. També. Entrar en un bloc com qui entra en un xat per a dir quatre paraules em sembla pueril, amb tots els respectes per als que pensen el contrari. Les intervencions que valore són les que aporten alguna cosa fora del com estàs, jo, molt bé.
        9.T’estic i t’estaré molt agraït per tot el que has fet per mi i el manifeste el meu suport. M’has ajudat molt en el meu bloc i t’ho agraisc, com també a José Luis, Enrique de Burgos, Rafa Bustena i Sílvia amb l’accent en la “Í”. Per això em sap molt greu quan fas comentaris sobre la meua manera de procedir com jo jo pretenguera atacar-te a tu, al bloc o als contertulis. No hi ha res d’això.
        10.Donades les circumstàncies em pregunte si no seria millor deixar-ho córrer i passar de Cavaller del Cigne a fer de Wanderer, o siga, observar i no intervindre. No tinc ganes d’emprenyar ningú. I ho sent moltíssim, i més ara que s’està parlant de la Walky. Sempre he anat de bona fe, però em fa l’efecte que molesten les meues intervencions.

        Salutacions:

        Regí.

        M'agrada

      • Fes com has fet sempre, el que et sembli més convenient i deixem dir-te com sempre, que treus conclusions més enllà del que els apunts o comentaris diuen o volen dir.
        Òbviament no calien moltes de les coses que dius, ja que ningú t’acusa de res, són suposicions que poden fins i tot mal interpretar-se.
        Insisteixo en la meva teoria, com que estas escaldat d’ altres llocs, et penses que a IFL també regna la intolerància i ja veus que un wagnerià com jo fins i tot gaudeix enormement amb Rossini i Stephen Sondheim, i com jo altres
        Fins la propera Regí

        M'agrada

      • Molt bé, Joaquim. Jo no pense que hi regne la intolerància, sincerament.

        I a mi també m’agraden molts més músic a banda de Wagner, i no solament de clàssics.

        Una abraçada.

        Regí, a seques 😀

        M'agrada

  3. Jordi

    Un apunt motivador, moltes gràcies Joaquim.
    No em toca fins a final de mes, em sembla que no em podré aguantar i m’estrenaré amb el segon repartiment

    M'agrada

  4. Jofre

    M’hauria agradat que Theorin i Westbroek haguessin coincidit.
    També m’hauria agradat que Dohmen hagués cancel·lat, no està per cantar Wotan i en el seu lloc demanar Terfel no hagués estat gens malament. És clar que com a molts, estic segur que ens hagués agradat tenir a Kaufmann de Segmund, però ja cal que ens mirem bé aquests repartiments wagnerians, qui sap quan tornarem a reunir tants noms en una mateixa tanda de representacions, sobretot les senyores fan molta patxoca.
    Un apunt didàctic

    M'agrada

  5. Quan llegia la teva llista de personatges wagnerians pensava que potser el més humà i reconeixible de l’Anell sigui… Alberich. A casa nostra el trobem abundantment en els càrrecs intermitjos de l’empresa i l’administració, cacics locals, etcètera. Però vaja, com que precisament Die Walküre és l’únic títol on no hi surt, ja en parlarem un altre dia.

    M'agrada

  6. maria

    muchas gracias por tu comentario tan super trabajado . y me ha extrañado el largo apunte de rexval, que critica fuertemente tu opinion sobre wagner, pues yo al leer tus comentarios no he encontrado para nada tu pretendida opinion que el dice haber visto sobre el wagner fascista y otras lindezas . asi que no te lo tomes a mal . supongo uqe la critica sobre el montaje vendra despues . yo me temo lo peor, pues el oro del rhin de carsen, creo recordar que empezaba en un basurero, con las ninfas hechas una piltrafa con medias negras agujereadas, cual prostituas de 4 euros , wotan,,o no recuerdo quien , llegaba en bicileta haciendo mec mec ¡¡¡¡ etc etc … dios nos coja confesados ¡¡¡¡¡¡

    M'agrada

    • Me temo, María, que no me has comprendido. Yo no he “criticado fuertemente las opiniones de Joaquim sobre Wagner”. He empezado elogiando el apunte porque lo encuentro muy acertado. Lo que sí que he hecho es expresar mi disconformidad con alguna cosa que ha escrito o insinuado sobre la figura de Wagner, lugares comunes que se repiten por aquí y por allá. Y no he querido entrar en profundidad en cuestiones – también lugares comunes – como la presencia de dioses en la obra de Wagner, que solo la encontramos en Der Ring, con la excepción de la Venus de Tannhäuser. Es un lugar común que Wagner se hace mundano en Meistersinger porque todos los personajes son humanos. No es cierto. En mi blog hablaré de ello. Se trata de algo se que repite sin fundamento por aquí y por allá.

      Leo las cosas con atención. Entrecomillar “comedia” cuando nos referimos a Meistersinger es insinuar que no es una comedia – que lo es – Se trata de otro lugar común que no hace mucho encontré en otro lugar refiriéndose a “Wagner el serio”. El autor del artículo ni conocía el libreto de Meistersinger ni, menos aún, el de “La prohibición de amar”. Tópico: Wagner no tenía sentido del humor.

      Joaquim y su blog me merecen el máximo respeto. De hecho considero que es el mejor que conozco. Siempre lo he recomendado y lo sigo desde hace años. Esto no quiere decir que comparta todas y cada una de sus opiniones, que siempre respeto aunque no comparta.

      Regí

      rexvalrexblog.wordpress.com

      M'agrada

    • Se me olvidaba, María. En ningún momento he puesto la palabra “fascista” referida a Wagner, en boca de Joaquim. Si te fijas en lo que escribí, verás que hablaba en general.
      Sobre Carsen, Joaquim y yo, no vamos a coincidir. Este señor hace lo que tu misma has dicho y cosas peores. Personalmente, me causan repugnancia sus montajes, como los de Bieito. Hay a quien les gusta, o eso dicen, pero para mí no es que sean “transgresores” es que son estafadores que se inventan una historia paralela que nada tiene que ver con la original y lo ensucian y degradan todo. Es la tiranía de los directores de escena que denunciaba una señora tan poco sospechosa de ser conservadora o reaccionaria como Teresa Berganza. “Transgredir” es otra cosa.

      M'agrada

    • Efectivamente creo que ha supuesto demasiadas cosas no escritas y algunas escritas no ha tenido la suficiente correa para captar la posible ironía que contenían, pero parece ser que hay cosas que no pueden ser ironizadas.
      Gracias por tus palabras y en cuanto a Carsen, sigue fiel a Das Rheingold, pero ya comentaré cuando vea oficialmente las representaciones, antes de ayer asistí al ensayo y un ensayo nunca puede ser motivo de análisis.

      M'agrada

  7. Marc

    D’acord que el drama és molt humà, molt nostrat, però la música i les veus ens empenyen a una visualització màgica i sobrehumana, el context mític està perfectament definit.

    M'agrada

    • No ho veig exactament així, les coses de les que ens parla el Ring i Die Walküre son ben humanes, per això funciona tan bé en un context de revolució industrial com va idear Chéreau, després copiat fins a la sacietat.
      J crec que tots els actes, fets i solucions emprades per Wagner en el Ring poden ser desvestides d’èpica i fenòmens sobrenaturals sense trair en cap cap l’essència. Brunnhilde és una deessa destronada, però si la seva deïtat la transformes senzillament en dignitat funciona igual, Wotan deixa de confiar en la filla més estimada, el càstig és l’abandonament de la protecció paterna, del poder que la protegeix.
      M’ensumo que la solució Carsen no t’agradarà gens ni mica.

      M'agrada

      • Marc

        Si, ja he dit que el drama, l’argument, és perfectament humà, no en canvi la sonoritat, doncs és pur magma sobrenatural. No em diràs que la veu de Wotan és humana. Si algun dia sents a Déu cantar te n’adonaràs, ës el senyor Hotter.

        Ja vaig veure la solució de Carsen a l’Or. No em va pas desagradar, i això que soc un entusiasta de la mitologia germànica.

        M'agrada

      • Jo crec que si deu existeix no pot tenir la veu d’un baix sorrut i autoritari, per tant Hotter fent de Wotan, que adoro, no pot ser mai Déu, Wotan sí, però el problema de Wotan és precisament que es va creure Déu i mira com li va anar, sense tanta arrogància segur que encara viuria en el seu Walhalla, que no hagués fet de cap manera enganyant als obrers, entre altres, això és propi dels mortals que es creuen déus, i d’aquests en coneixement molts. Potser si Wagner visqués ara l’hagués fet President d’un club de futbol….són com déu.

        M'agrada

      • Marc

        Déu és un conglomerat d’autoritarisme i gelosia, un paio perillosíssim, i així l’hi ha anat, ja ningú creu en ell. I si algú hi creu és per el terror de les seves amanses.

        M'agrada

      • Marc

        Ja tens raó amb aixó dels Déus-presidents de clubs de futbol.
        Tots en coneixem un que vesteix de blanc i que te la fastigosa capacitat de provocar terratrèmols a les nostres costes. Cal eradicar-lo.

        M'agrada

  8. Jan

    Veurem que tal surten les pròximes funcions, jo sóc molt més optimista que tu, a l’assaig vaig disfrutar força. Sobretot la Theorin i la Kampe estan fantàstiques!

    Gràcies per aquesta magnífica preparació! 😉

    M'agrada

    • Aquí no he mostrat cap pessimisme, me n’he guardat prou com d’escaldar-me.
      Theorin i Kampe són dues grans cantants, sí senyor…i Fujimura una senyora Fricka, sí.
      Gràcies en a tu per llegir-me.

      M'agrada

  9. ramon

    Meravellós comentari Joaquim! Recordo un primer acte al Palau fa 21 anys amb el Rei Jaume (James King) que ens va deixar estupefactes. M’agrada molt el nou “lay-out” del teu blog!!!
    Ànims i endavant.
    Ramon

    M'agrada

  10. Magnífica la preparació, amb tot un plegat d’idees i conceptes de caire tant dramàtic com musical que ajuden a entendre el que veurem i escoltarem. És increíble que una fantasía èpica i mitològica, amb totes les versemblançes i inversemblançes posibles i impossibles, cosida amb un fil musical extraordinari, originalíssim, fet d’un mun de combinacions motíviques ben disperses entre si, conformi tot un conjunt coherent en lo dramàtic i esplendorós en lo musical. Més encara quan tota l’obra ha estat feta i pensada al llarg de moltíssims anys amb llargues interrupcions. És impresionant aquesta voluntat de voler acabar una obra tant gegant, i és d’una extraordinaria i aclaparadora capacitat intelectual mantenir-la cohesionada dramàtica i musicalment, per molt que Bernard Shaw no ho vegi aixi. I la prova del cotó de tal coherència és la multitud de lectures ben actuals que d’aquesta magna obra se’n deriven, i de la que Die Walküre és el seu centre neuràlgic: sabem el que ha passat, el que està passant i el inexorablement passarà. Una fita impresionant.

    M'agrada

    • Hola, Josep:

      He llegit el teu comentari sense fixar-me que era teu. M’ha agradat. Sense ànim de fer de menys ningú, m’agraden les intervencions on s’aporta alguna cosa més ellà del qué es propi d’un xat o de la brevetat d’un twit. Com he dit en el bloc de José Luis, anchaesmicasa, on recomane entrar, la Walkíria és la meua obra favorita de tot el repertori.

      Parlant de Bernard Shaw , fa molt que vaig llegir “El perfecte wagneria`” però no recorde que li posara pegues a esta jornada, sí, a la tercera Götterdámmerung, ja que no era adient a seua lectura socialista del Ring. Derrotats el déus, trencada la llança del poder, Siegfried simbolitza la victòria de l’home sobre els déus. La mateixa Brünnhilde ha perdut la divinitat i és un ser humà, una dona enamorada. És el triomf de l’amor sobre el poder preconitzat per Feuerbach. S’ha complit l’utopia socialista. Per això, l’autor de l’assaig pensa que “sobra” la tercera jornada. Afortunadament, Wagner va seguir el seu impuls artístic i no va suprimir precisament la jornada que va escriure en primer lloc sota el nom “Siegfrieds Tod” (La mort de Siegfried).

      Regí, cavaller del cigne i wagnerià antifeixista

      PS. Si pose allò de “antifeixista” és perquè ja fa temps que estic fart que es confonga ser “wagnerià” amb ser “filonazi”. Recorde que el wagnerià esmentat, Bernard Shaw, va dir que Der Ring era “el Manifest comunista de l’òpera”.

      M'agrada

      • Cert, el post tracta de Die Walküre i jo m’he anat una mica per les branques, o millor dit pel tronc. El que passa, i suposo en Joaquim ja m’ho ha perdonat, és que se’m fa difícil parlar de qualsevol de les jornades i del pròleg sense parlar de la tetralogia, i més en el cas d’aquesta primera jornada, nucli esencial de tot el Ring. Shaw ve a dir que els anys i les “comoditats” varen passar factura en el pensament revolucionari de Wagner de manera que li va donar un gir dramàtic conservador en el desenllaç final i un gir musical reaccionari (música d’òpera italiana ve a dir) des del tercer acte de Sigfrid. No hi estic d’acord ni en una cosa ni en l’altra. Els deus està clar que cauen, però tambè ho ha de fer Sigfrid en la tercera jornada, i de la menera més absurda com gairebé sempre passa a la realitat, i la música del tercer acte de Sigfrid i de Götterdämmerung es Wagner 100% pur.

        M'agrada

      • Hola, Josep:

        He llegit el teu comentari sense fixar-me que era teu. M’ha agradat. Sense ànim de fer de menys ningú, m’agraden les intervencions on s’aporta alguna cosa més ellà del qué es propi d’un xat o de la brevetat d’un twit. Com he dit en el bloc de José Luis, anchaesmicasa, on recomane entrar, la Walkíria és la meua obra favorita de tot el repertori.

        Parlant de Bernard Shaw , fa molt que vaig llegir “El perfecte wagneria`” però no recorde que li posara pegues a esta jornada, sí, a la tercera Götterdámmerung, ja que no era adient a seua lectura socialista del Ring. Derrotats el déus, trencada la llança del poder, Siegfried simbolitza la victòria de l’home sobre els déus. La mateixa Brünnhilde ha perdut la divinitat i és un ser humà, una dona enamorada. És el triomf de l’amor sobre el poder preconitzat per Feuerbach. S’ha complit l’utopia socialista. Per això, l’autor de l’assaig pensa que “sobra” la tercera jornada. Afortunadament, Wagner va seguir el seu impuls artístic i no va suprimir precisament la jornada que va escriure en primer lloc sota el nom “Siegfrieds Tod” (La mort de Siegfried).

        Regí, cavaller del cigne i wagnerià antifeixista

        PS. Si pose allò de “antifeixista” és perquè ja fa temps que estic fart que es confonga ser “wagnerià” amb ser “filonazi”. Recorde que el wagnerià esmentat, Bernard Shaw, va dir que Der Ring era “el Manifest comunista de l’òpera”.

        Sempre és un plaer llegir-te, Josep. És impossible parlar de “Die Walküre” sense fer referència a tot el Ring, perquè és una obra unitària. Jo no compartisc tot el que diu Shaw. Crec que és un bon assaig aplicat a les primeres intencions de Wagner, però que no ho explica tot ni de lluny. Si el tercer acte de Siegfried i Göterdämmerug tenen una música esplèndida on els motius conductors estan molt més elaborats no és per cap raó de tipus acomodatici burgés. La raó és de tipus musical. Wagner va interrompre la composició musical de la segona jornada en el segon acte. Necessitava reflexionar perquè ja no era el mateix que e 1848 quan començà aquesta aventura. Composa Tristan, drama que conté la música méa avançada de Wagner fins el moment i, com a contrapartida, composa Meistersinger. Això va suposar un parèntesi de 12 anys. Quan reprén el treball de Siegfried la música és diferent. Podríem fer una paral·lelisme entre el III Acte de Siegfried i Tristan und Isolde, dos amors de dimensions èpiques.

        Shaw arriba a dir que Wagner torna a la Grande Opéra en la tercera jornada senzillament per fer ús de masses corals masculines, però no té raó. La presència del cor no respon a qüestions musicals sinó dramàtiques, com sempre sempre en Wagner. El cor són els testimonis demanats pel drama, els testimonis del perjudici de Siegfried i la llegitimització de la seua mort per Hagen, personatge paral·lel a Hunding en “Die Walküre”, que va matar el pare de l’heroi.

        En Wagner tot encaixa i tot la seua explicació,

        M'agrada

      • No ets l’únic que has marxat per les branques…però òbviament no es pt parlar de Die Walküre sense parlar de les altres, és clar, també ho faig jo, encara que la ironia emprada ha excitat a l’amic Regí.
        No hagués estat malament que conservant la coherència s’hagués vist una evolució creativa, sobretot perquè al darrere de la monumental creació hi ha tants anys de treball, i qualsevol artista mostra evolucions al llarg dels anys

        M'agrada

      • I per això ho poses en aquest blog això de antifeixista?, sembla que amb aquesta insistent rúbrica vulguis fer entendre que aquí se t’ha acusat d’alguna cosa.
        Les persones que sovintegen el blog, aquest blog, em sembla que tenen un nivell molt més alt i saben perfectament valorar a les persones per els seus comentaris, sense posar etiquetes que aquí no calen, i deixe’m acabar de dir-te que amb la teva obsessió per recordar-ho només fas que mantenir el clixé ben viu.

        M'agrada

    • Bernard Shaw i la seva opinió m’interessa molt, perquè per sobre de tot no s’agenolla davant Wagner, l’admira, com jo, però no cau rendit i jo també crec que Wagner es va aturar massa aviat en la seva evolució creativa/musical, tenia molt per investigar i potser no es va atrevir o es va agradar massa, o va deixar el revolucionari amagat a l’armari.
      En aquest sentit, Verdi amb Otello i Falstaff va obrir de manera sorprenenti jo diria que absolutament inesperada, una porta als seus successors, successors que no van aprofitar-ho prou bé, crec jo.

      M'agrada

      • El cas Otello i Falstaff és paradigmàtic. Verdi és un exemple d’evolució musical constant, un exemple infatigable d’artista compromés en buscar nous camins per a la seva música. Otello i Falstaff són un miracle. Després de molts anys d’inactivitat, vell i cansat, donada la carrera pràcticament per acabada i retocant tan sols òperes anteriors (Simon, un altra perla dels seus últims anys), Verdi ens regala un Verdi nou. En certa manera, les tres grans evolucions artístiques de Verdi són comparables a les de Beethoven. I mai Otello i Falstaff seran tan populars com altres obres verdianes. Com tampoc els darrers quartets i sonates ho seran de la producció beethoveniana. I ara no es que m’hagi anat per les branques, m’he anat pels nubols. I’m sorry. 🙂

        M'agrada

      • Jo no estic gaire d’acord amb l’evolució constant en l’obra de Verdi.
        Va ser més aviat conservador, i podríem diferenciar tres parts en la seva obra, abans de la trilogia popular, a partir de la trilogia popular i fins Aida, i la tercera amb les obres esmentades i la revisió del Simon.
        En la segna n va ser fins “ballo in maschera” i sobretot Don Carlo, quan es va desempallegar de les formes estrictes del recitatiu, ària i cabaletta que el van marcar durant bona part de la seva carrera. El canvi significatiu i sorprenent va venir al final, potser perquè ja h tenia tot guanyat i ja no patia per si l’obra agradaria o no, va fer el que realment li va venir de gust, i renoi, quin final!
        Wagner potser n en va tenir necessitat qui sap si es va morir abans d’hora. Parsifal no denota una progressió, potser va creure que la gran revolució la va fer de jove, però no deixa de sorprendre que una personalitat tan innovadora, inquieta i revolucionaria no evolucionés de manera constant en cada nova òpera.
        La mateixa “comèdia” wagneriana no va suposar la radicalitat del Falstaff verdià, sent com era una òpera que abandonava l’èpica i la mitològica, i Wagner va fer un gran monument al contrapunt, que no deixa de ser una mirada genial al passat musical alemany, les essències i les arrels amb que Bach va deixar-ho quasi tot dit. La forma i la dimensió són wagnerianes, però per ami gens revolucionàries i fins i tot els números isolats són més evidents que en els altres drames musicals, just el contrari del que Verdi va fer en la seva altra “comèdia”

        M'agrada

      • Amb l’excepció paradoxal de Macbeth podem unificar la primera etapa en els anys de galeres, a continuació l’etapa popular amb dues obres, Rigoletto i Travita, que ja són un intent gradual de desempallagar-se dels corsés de l’escena estandart italiana, desprès venen obres cada vegada més profundes, llargues, greus que efectivament segueixen un model conservador però que presenten unes intensitats dramàtiques i fosques molt remercables. Finalment les dues obres màximes. És veritat que no hi ha un progrés formal molt destacable, el fet de nèixer dins de la cultura i modus-vivendi de l’òpera italiana ja el feia sentir-se a gust, però l’evolució en la qualitat i profunditat de les obres, si no constant, és bastant clar.

        M'agrada

      • Recorda que el Macbeth original era més arcaic, va ser després de la revisió de 1865 de la versió estrebada `per Paris, que l’obra va agafar la volada i importància que té ara. Hi ha canvis importants, tot i que l’estructura musical conserva tots els trets tradicionals.
        La revolució verdiana era més de caràcter, de tractament dramàtic dels personatges, de la humanització de les situacions i personalitats, molt més que de la música, però teatralment si que va fer un gir molt important.

        M'agrada

      • M’agraden molt els teus núvols. Sempre és un plaer llegir-te. A vore si deixes un nuvolet pel meu bloc. 😀 M’agradaria completar les teues paraules amb un comentari que ja sé no compartiran altres persones, però és el que jo, i molts més, pensem. Aquesta darrera etapa de Verdi és inseparable de dues persones Boito i Wagner. I abraça les dues últimes òperes verdianes més la nova versió de “Simon Bocanegra”. Boito era wagnerià. A més de llibretista de Verdi, va ser compositor. “Mefistófeles” és la seua òpera més coneguda i és deutora dels principis musicals wagnerians. Encara que Verdi ho negava, la influència de Wagner a partir d’”Otello” és evident. Fa ús del leitmotiv. Abandona els tradicionals números tancats i qualsevol semblança amb els bell canto. La melodia és continua i tant la música com el cant estan al servei del drama. No hi apareixen àries de lluïment ni floritures vocals. Potser per això, heldentenors wagnerians com ara Ramon Vanay han destacat en el rol principal. El públic verdià no va veure amb bons ulls aquest canvi. Massa wagnerià pensaven. El cas és que per primera volta, a excepció del “Requiem”, Verdi composa segons el s seues criteris artístics i no queda reduït a un compositor supeditat exclusivament a composar el que el seu públic li demana. Algú va dir que en el “Requiem” va demostrar que era l’excel·lent compositor que no va ser per la seua ànsia de satisfer el seu public. En aquest sentit Wagner n’és l’extrem oposat, a l’igual que Beethoven o Mahler, que composen el que el seu “geni creador” els demana, sense concessions a un públic conservador i amb el perill que la seua obra fora rebutjada. Això ha passat des de Monteverdi: Ópera intel.lectual al servei de l’art versus òpera empresarial dirigida a satisfer els gustos del públic.

        Lògicament, jo sóc dels que creuen que la darrera etapa de Verdi suposa un canvi radical amb l’anterior compositor belcantista. Basta amb comparar la versió primera de “Simon Boccanegra” amb la darrera.

        Nascuts els dos en 1813, quan Verdi s’assabentà de la mort de Wagner ho va sentir molt i li dedicà unes paraules molt elogioses.

        Regí

        rexvalrexblog.wordmail.com

        M'agrada

  11. Marta B

    Moltes gràcies per aquest apunt preparatori. Si res no es torça, creuo els dits, el dia 31 en aquesta hora l’estaré gaudint, serà la meva primera Walquíria en viu i directe, i em fa molta il·lusió.

    M'agrada

  12. rosetapiccina

    Molts interessants les reflexions sobre el que no és humà en les òperes wagnerianes humanes i el que sí que ho és en les de deus i monstres.
    Sobre els cantants no opino, perquè si alguna cosa he aprés durant aquests anys liceistes, és que les gravacions i els directes tenen molt poc a veure. Però d’entrada estic ben il·lusionada amb els dos repartiments. Tanta il·lusió tinc, que em fa por que em passi com a la Isolda -Teresa, que després de molts anys enamorada de Isoldes Liebestod, quan va aconseguir anar al LIceu a veure-la es va desmaiar d’emoció just quan arribava Mild und leise, i se la va perdre tota.

    M'agrada

    • Doncs mira, les gravacions escoltant sobretot els grans cantants wagnerians ens ensenyen moltes coses que en alguns casos no veuràs en aquesta Walküre, aviso i tant de bo m’erri.

      M'agrada

  13. Maribel i Victor

    Moltes gràcies Joaquim per aquesta estupenda preparació. Sempre agrairem a aquest blog, que amb les seves preparacions i comentaris ens ha anat fent conèixer i gaudir de les òperes de Wagner.
    Esperem que aquesta Valquíria del Liceu compleixi totes les nostres expectatives, encara que com diu Jofre, hagués estat fantàstic tenir a Westbroek i Theorin en les mateixes funcions

    M'agrada

    • Si, potser aleshores ningú hagués anat al segon repartiment 😥
      Certament Theorin i Westbroek compartint escenari és un luxe a l’abast de molt pocs teatres.
      Els dos repartiments tenen nivell, veurem després si els cantants estan a l’alçada del seu propi nom i del rol.

      M'agrada

  14. Leonor

    Esta vez me pierdo mi favorita de las cuatro, donde los dioses de ese Valhalla (recreados por Wagner, desde luego) se convierten en intensamente humanos y los humanos en seres divinos; te felicito por la innovación al presentar esta “Walküre”. Ojalá la disfrutéis y espero las crónicas. Como siempre: ¡Un saludo a los infernems!

    M'agrada

  15. alex

    Gran preámbulo, Joaquim!
    En principio, solo tengo previsto asistir el día 30 al reparto alternativo ( paso de KFV como Siegmund)
    Espero que Pons haya trabajado bien con cantantes y orquesta

    M'agrada

  16. Wagner no acaba la seua trajectòria amb Meistersinger, la va composar com a contrapunt a Tristan, que és la seua obra més audaç i innovadora, on arriba fins a l’extrem màxim de la tonalitat anunciant la música que vindria després. La II Escola de Viena es considera hereva de l’acord de Tristan. No hi ha cap altra obra en el XIX que es puga igualar a aquesta. Molts consideren que és la millor de Wagner. Personalment, m’estime més l’Anell encara que cada volta m’atrau més Tristan. Com a contrapunt a aquesta música desenfrenada i salvatge, composa Meistersinger, una obra en la que ret homenatge a l’art alemany, especialment la música. No per això deixa de tenir la seua empremta, encara que podem trobar-hi algun element que recorde al números solts, com ara el quintet o la malament anomenada “arenga” de Sachs, que – en paraules del mateix Wagner – ha de dir-se “himne a l’art alemany”, ja que aquest és el tema central de la comèdia, com també ho és “La prohibició d’estimar”, on es fa avançar unes dècades a Verdi en fer ús de comèdies de Shakespeare. El saxó va basar-se en “Mesura per mesura” de l’anglés, tan admirat pels romàntics.

    Podríem comparar el cas de Meistersinger al de Rozenkavalier. Després d’unes obres audaces tan musicalment com dramàtica, Wagner necessita el contrapunt d’una comèdia popular en la que ret homenatge als mestres alemanys. Per això s’ha comparat Meistersinger amb una gran fuga bachiana, però és Bach, a qui se li ret el merescut homenatge, sinó Wagner el que hi és present, fins i tot dins de l’obra. Hans Sachs és l’alter ego d’ell mateix.

    A Strauss li va passar una cosa semblant. Després de Salomé i Elektra, frena les seues audàcies i composa Rozenkavalier, amb la diferència que no tornarà al camí anterior llevat d’alguna excepció com ara “La dona sense ombra”.

    No és això el que feu Wagner. Després del parèntesis de Tristan i Meister, prosegueix amb el tercer acte de Siegfried i el Capvespre dels déus. És clara la difèrencia, Wagner fa ara un ús més elaborat dels motius conductors. El III acte de la segona jornada és tristanesc i molt diferent musicalment als dos actes anteriors. En el cas de Götterdämmerung podem veure també una música molt avançada que quasi arriba a la atonalitat en determinades ocasions.

    No pot dir-se que Wagner no evolucionara. La seua evolució és continua. A diferència d’altres compositors com ara Rossini, que deixa de composar quaranta anys abans de morir perquè li sobraven els diners, per a Wagner la vida no té sentit sense la seua obra. I s’ho treballa molt. En el cas de Parsifal, la seua gestació és semblant a la del Ring, desque la va concebre fins que la va acabar va passr un quart de segle. Amb ell inicia un nou gènere, el “festival sacre escènic” diferent dels drames musicals anterior. Wagner fa realitat el somni romàntic de considerar sagrat l’art, a l’estil dels antics grecs. El poeta és un demiürg que fa de nexe d’unió entre els déus i el poble. No existeix res semblant en tota la història que s’assemble a Parsifal, ni que siguen els oratoris religiosos. És l’art fet religió o la religió feta art. Al propòsit Wagner va escriure un assaid anomenat “Religió i Art” on exposa els fonament en què es basarà Parsifal, una obra tan enigmàtica com “La dona sense ombra” de R. Strauss, però ben diferent.

    A Wagner li passa el mateix que al seu admirat Beethoven. Si cada simfonia del de Bonn és un món, igual succeeix amb Wagner on cada “òpera” és ben diferent de les altres, encara que algunes com ara Tannhäuser i Lohengrin estiguen més pròximes. Wagner va morir innovant, va fer´ho al llarg de tota la vida. Si no haguera mort, s’hauria dedicat a composar simfonies, això va dir. Amb Parsifal va donada por closa la seua tasca com a compositor dramàtic. Afortunadament, va poder veure acomplertes les seues expectatives en el món de la lírica.

    Regí

    rexvalrexblog.wordmail.com

    M'agrada

  17. rosetapiccina

    Les estrenes no són el mateix sense la crònica del Joaquim.
    Animo a que, qui hi hagi anat, ens ho expliqui. De moment he llegit que l’orquestra horrorosa, i el muntatge llums i ombres.

    M'agrada

    • Jo m’estimo més no haver-hi anat i això que em vaig quedar amb les ganes, però ja suposava que hi hauria sarau i espero que divendres ja no hi vagin, ja que dijous hi aniran per tal de que quedi constància a Catalunya Música

      M'agrada

  18. Emilio Gimena

    Hola, Joaquim.
    Ja en parlarem quan facis la crònica (jo també hi tornaré divendres per sentir el segon repartiment), però si bé és cert que ahir va haver les habituals pífies en el metall (en particular en les trompes) i que es por discutir com va dirigir Pons, l’esbroncada que va rebre per una part del públic abans de començar el tercer acte i en acabar la representació em va semblar que ja estava preparada i decidida per endavant. No m’estranya que en Pons cada temporada dirigeixi menys representacions al Liceu. Des del primer dia hi ha un grup de gent que li vol fer la guitza.
    Emilio

    M'agrada

    • Raúl

      A mi l’esbroncada a Pons em va semblar també que estava preparada. Jo estava al centre del segon pis i em va semblar que totes les veus venien dels extrems laterals del pisos superiors (zona 8, ja que si l’objectiu és esbroncar Pons i la Valquiria els importa ben poc lo millor és pagar ben poc). Jo no crec que Pons mereixes l’esbroncada, almenys a mi em va agradar com va dirigir. Ja en parlarem més quan en Joaquim faci l’apunt, però jo ahir vaig sortir del meu primer Wagner molt satisfet.

      M'agrada

      • Emilio Gimena

        L’any passat va passar el mateix a Das Rheingold, i les esbroncades venien del mateix lloc; però l’any passat la estrena va ser al torn C i enguany al torn G, és a dir,dubto que tot això sigui una reacció “espontània” del públic, car eren abonats diferents

        M'agrada

      • El fet de que les protestes coincideixin a les estrenes (a Kitej ja va passar) i en canvi a la resta de funcions hi hagi una relativa calma sembla una evidència de que alguna cosa extra-musical té a veure amb l’inquina envers Pons. Seria tambè molt recomenable que algú dels aïrats espectadors expliquessin a IFL, per exemple, la raò tècnica i musical del per què de la seva protesta. Cap problema en donar-li la raò…si la tingués.

        M'agrada

      • La protesta de Kitej va ser mínima, de dues persones màxim, sembla ser que dilluns no.
        En qualsevol cas a Pons fa molt temps que li tenen ganes, persones de dins mateix de la casa i si va voler i vol fer neteja, encara més.

        M'agrada

      • Hi ha públic que no té abonament i només va a les estrenes i altres que es mobilitzen per esdeveniments, ja sigui per llançar paperets o esbroncar, cal saber si hi ha gent descontenta que no aplaudeix i prou i si hi ha gent que està totalment en contra, no ja de l’esbroncada sinó de si n’era mereixedor.
        Què dirà la crítica? En Radigales al seu blog li fot un pal, si bé diu que no la protesta no s’ha de fer….

        M'agrada

    • Era absolutament previsible, toqués com toqués l’orquestra, dirigís cm dirigís Pons.
      van a per ell i cm més feina de neteja faci, més bronques hi haurà, i si no fa neteja, més bronca hi haurà.
      El Teatre està en una situació molt tensa i ves a saber que en pensa de tot plegat, total ves a saber si el projecte musical de la casa sigui una prioritat, j més aviat penso que no, i que de tot plegat potser encara en traurà profit.
      Què algú ens “il·lumini”!!!

      M'agrada

  19. Ja hi som pel pedregal. Pons en el punt de mira altra vegada. Hauré d’esperar a constatar si les protestes les crec justes o no, però fa una estranya olor de que…en fi. Esperaré. Serà lo millor.

    M'agrada

      • colbran

        Se repite el “Caso Bertrand de Billy” aunque efectivamente el ensayo de “Die Walküre” no fue para lanzar cohetes, pero era un ensayo. Habrá que ver el resultado global en una función oficial. En principio a mi me sobran Klaus Florian Vogt y Albert Dohmen y no me acaba de convencer Fujimura a quien aún no he descubierto su tesitura: soprano, soprano corta, mezzo, mezzo-corta?

        M'agrada

  20. scriabin

    Vaig assistir a la sessio d’ahir dia 22. La meva sensacio es de fiasco.

    En l’opera (i en la musica en general) les veus no son precisament el que mes m’interessa, pero ahir el que mes em va agradar van ser els cantants, sobretot la Theorin i la Anja Kampe. Ho van brodar (tot i que la Theorin podria haver donat una mica mes). La resta, simplement correctes (i el Wotan, que hauria de ser un cantant destacable, va ser totalment mediocre). L’orquestra … un desastre. Mal coordinada entre ells i mal coordinada amb els cantants, entrades falses, atacs poc pulits, metalls imprecisos, i una sensacio global de falta de tensio i passio. Des de la meva localitat veia tota la orquestra, i el llenguatge corporal entre els musics i de Pons mostraven que allo no funcionava. Pons va definir un tempo rapid, pero a aquesta lleugeresa no li va saber afegir la tensio que demana Wagner (el millor exemple de com s’aconsegueix aixo es Boulez). Tot i que vaig trobar que la orquestra estava mes treballada i posava mes voluntat que l’any passat, no s’aconsegueixen bons resultats. Ara per ara, em sembla una orquestra de segona divisio (o fins i tot de tercera). O es fa una neteja urgent a fons, o el desastre esta assegurat.

    Tinc sensacio d’haver malgastat els meus diners i d’haver assitit a la meva pitjor experiencia en el Liceu en molts anys.

    M'agrada

      • Per la ràdio, i tenint en compte que és una retransmissió i que millor dir la definitiva demà perque avui estarè en directe, en general una impresió de correcció tirant a bona. Entre lo que va pasar el día de l’estrena i el que vaig llegir tant a Radigales com a Cester (gens sospitosos de pertanya a grups de protesta sistemàtica envers Pons) la veritat és que em temia una interpretació molt discreta de l’orquestra i no va ser aixi. I dic en general perquè van haber-hi intervencions de solistes que potser caldria fer alguna cosa dràstica i perdona que sigui mica dur. Fallar estrepitosament en el motiu de l’espasa una, dues i tres vegades i en nits diferents doncs o bé és incompetència, o bè és desidia o és una protesta soterrada indigna. Es poden tenir accidents, i en moments clau, però un solista de categoria no els pot repetir amb tanta frequència. Espero que les nits d’avui i de diumenge l’espasa la trenqui qui l’ha de trencar, o sigui, Wotan, i en el tercer acte, no molt abans. Ja dic, l’impresió definitiva fins el rigorós en viu i en directe.

        M'agrada

      • Leonor

        También la seguí yo y comparto absolutamente lo que escribe Josep Olivé; a mí me pareció disfrutable (salvo imprecisiones que pueden suceder) y salvo (algo ya muy subjetivo y personal) que no me guste la voz de Vogt para Siegmund.

        M'agrada

      • colbran

        Opinión absolutamente personal. La orquesta mejor que en el ensayo. Anja Kampe, bien, sin estar extraordinaria. Theorin sonaba bastante bien, pero es una cantante que hay que juzgarla en el teatro.. Vogt me pareció insoportable, no sólo con una voz totalmente inadecuada sino también con escasez de fiato y con un dúo final del primer acto lamentable, parecía un tenor ligero sin armónicos y con muchos problemas. Halfvarson suena mejor en persona. Fujimura no me interesa para nada, no tiene tesitura definida. Y en cuanto a Dohmen mejor que en el ensayo y con notas graves que no sé si se oyeron en el teatro. Su voz suena avejentada y cansada, pero llegó hasta el final sin muestras exageradas de fatiga, pero yo creo que debe abandonar ya este rol, aunque he escuchado Wotans peores. Entre las walkyrias había voces interesantes. Debo manifestar que me ausenté varias veces de la retransmisión, por lo que pude perderme alguna “pifia” o algo extraordinario -esto último no lo creo-.

        Si escuchabas a los comentaristas de la retransmisión parecía que estábamos ante un reparto insuperable; un poquito de comedimiento, por favor! Si esto es lo mejor que podemos escuchar hoy, ya podemos “plegar”.

        Veremos cómo “sale” la representación de hoy con el segundo reparto. Espero bastante de los cantantes.

        M'agrada

    • Els dies que repeteixo funció jo tambè em fixo molt en el director i l’orquestra, i tambè m’importa molt el llenguatge corporal, la motiviació o desmotivació i el clima director-músics. Aleshores, del que et llegeixo, avui m’hi fixaré encara més. I és patent i clarissim, sols cal ser mica observador, que els pocs músics desmotivats són un llast per tot el conjunt, per motivat que estigui la resta. I malauradament l’orquestra té músics desmotivats. I puc entendre raons per a un estat anímic poc propici però en el dia de la funció i en els assaigos un músic ha de ser profesional i donar-ho tot i rendir al nivell que un teatre com el Liceu mereix. Les protestes i les reivindicacions als despatxos. I si, tens raò, l’estat artístic de l’orquestra és preocupant. Amb això tens tota la raò. I tambè, com deia Cester a la retransmissió, Pons no li ha trobat a Wagner el punt de cocció correcte. Ja no el va trobar amb el pròleg i sembla ser que aquesta any tampoc. Tot plegat preocupant. Veurem avui.

      M'agrada

    • Hola Scriabin, a l’òpera la veu és essencial, i en algunes òperes és l’únic essencial. Entenc que en el cas de Wagner, artista que demanava el màxim a tothom implicat en la seva obra, les veus no ho siguin tot malgrat que sense veus no es poden representar els seus drames musicals.
      Tan important és un tenor capaç de cantar el Siegmund com la trompa solista que ha de subratllar tants i tants moments cabdals, i no cal dir els directors d’orquestra i escena que han de fer capaç que l’obra flueixi en la progressió que marca la partitura.
      Oficialment no he vist el repartiment que comentes, per tant m’esperaré a dilluns a fer la crònica del que passi demà al Liceu, sempre sota el meu punt de vista i intentant argumentar el meu criteri discutible.
      El que ha succeït orquestralment en aquestes representacions obliga a fer un anàlisi intern exhaustiu, sever, amb una dosi extrema d’auto crítica per atots els implicats i a prendre solucions que forçosament han de ser dràstiques i doloroses.
      Em costa creure que aquesta sigui la pitjor experiència liceista en molts anys, però entenc la teu decebedor desencís, aquestes coses no passaven mai al Liceu quan es tractava de fer WAGNER, sempre i fins ara els productes tractats amb més cura.
      Fins i tot podia entendre que en aquella Walküre en forma de concert dirigida per Weigle i carregada d’estels, no hi haguessin hagut assaigs i l’orquestra sonés com va sonar, però en aquestes representacions de temporada, amb no sé quants dies d’assaig al darrere, no, de cap de les maneres.

      M'agrada

      • scriabin

        Estic d’acord amb que, en Wagner, TOT es important. Aquest es un dels motius pels que soc wagneria, ja que, en general, m’interessa molt mes la musica que el cant, i en la majoria d’altres compositors d’opera aquest equilibri sol estar molt esbiaixat cap a les veus.

        Si, cal fer un analisi exhaustiu i SERIOS. Aquesta orquestra no dona el nivell adequat (o al menys no dona el mateix que abans), i clarament no es pot continuar aixi. Si algu es professional, haura d’actuar decididament i amb ma ferma per redreçar la situacio orquestral. No se on esta el problema, si en els musics (he vist indicis clars que apunten cap aqui) o en el director (es el responsable de canviar els musics que no donen el nivell). La meva critica no es tan a nivell artistic (vaig veure una proposta musical que a nivell artistic em va semblar interessant doncs era lleugera i Pons buscava la claretat de veus) sino a nivell tecnic (males coordinacions, errors en les tecniques interpretatives individuals i colectives, etc).

        Be, l’emocio en l’art es subjectiu, pero torno a repetir que aquest ha estat el moment de major desencis que he tingut al Liceu. Sent conscients que la orquestra del Liceu mai ha estat una referencia a nivell mundial, fins ara sempre havia assistit a representacions correctes o mes que correctes (mai he esperat una orquestra al nivell de la de Bayreuth, LaScala o la Berliner Philarmoniker), pero en aquesta Walkiria he escoltat la pitjor orquestra del Liceu que recordo. Potser sent wagneria sempre espero amb molt interes les representacions de les seves operes, pero ni amb la Tetralogia de Kupfer, ni el Lohengrin, ni els diversos Tristan dels darrers anys havia viscut una cosa semblant amb Wagner al Liceu.

        M'agrada

      • Hi ha un problema econòmic que condiciona uns canvis que triguen massa a arribar. Però hi ha un problema de negociació i cinveni que fa de moment inviable un canvi.
        Mentre l’orquestra depengui d’un conveni com l’actual ho veig difícil.
        Altre cosa és el mestre Pons, però de moment no em vull pronunciar més, depèn d’ell i les decisions que prengui després d’aquestes representacions de Die Walküre, perquè n’ha de prendre, per acabar de creure en un projecte que el Liceu no acaba d’engegar.
        Dues valquíries seguides crec que no s’havien programat mai. Acceptar això en una mateixa orquestra crec que no és normal.

        M'agrada

      • scriabin

        Si es tracta d’un tema economic i en Pons no hi pot fer res perque no hi ha medis economics per fer canvis, jo d’ell dimitiria. Si jo soc un director d’orquestra i qui em paga no em pot donar els medis adequats per fer una feina minimament ben feta, ho deixo per dos motius. Un, no perjudicar el meu prestigi (punt un pel eogista). I dos, per forçar a que qui ha de posar els medis s’adoni que no es pot seguir aixi i ho acabi fent.

        Volem una orquestra del Liceu amb un nivell aixi abans que no tenir-ne cap? Dificil resposta! Pero el que em temo que no es bo per ningu es que el prestigi caigui en caiguda lliure.

        M'agrada

      • Una pena i ho sent molt, especialment pels wagnerians, entre els qual m’hi trobe. Sóc de València i m’he desplaçat al Liceu, especialment per a Wagner. El Ring de Kupfer va estar molt bé a nivell musical. Com dius, l’orquestra és fonamental, ja que la música és de tipus simfònic, una gran simfonia on les veus són uns instruments més. Per això, hi ha enregistrament de Barenboim on hi falla algun cantant, però el resultat final és molt bo.

        El liceu està molt unit a Wagner. És imprescindible que l’orquestra estiga a l’alçada, especialment quan la de les Arts té un futur incert i la del Real tampoc és com per a tirar coets.

        Regí.

        M'agrada

  21. Emilio Gimena

    Segons el programa de mà el Liceu avui Eva Maria Westbroek ha cantat Brünnhilde, Anja Kampe ha repetit el seu paper d’ahir com Sieglinde i a la pobra Catherine Foster li han baixat el registre (ara es mezzo), el paper (ha fet una estoneta de Fricka) i suposo que també el sou. Katarina Karnéus no ha fet acte de presència.
    És demanar massa que es revisin els programes abans d’imprimir-los?

    M'agrada

    • Sí, es demanar massa ja que qui ho fa no si fixa, qui ho ha de revisar no hi és, i qui ho posa a disposició per tal de que ho agafem el públic no en té ni idea.
      El departament de dramatúrgia, que es dedicava a aquestes coses, entre d’altres ja no existeix i si existeix no amb els mateixos responsables, ja que el Sr. Juan Carlos Olivares fa dies que va decidir marxar i ara aix`ho deu fer una empresa externa que no sap ni tan sols si Sieglinde és una senyora o un senyor, ja no et dic que sàpiga que Westbroek n ha cantat mai Brünnhilde ni que Kampe que va cantar Sieglinde el dia abans ho pogués tornar a fer l’endemà, cosa no impossible però improbable a qualsevol teatre del món.
      És lamentable que una de les joies de la corna del Liceu, com era el seu departament de programes hagi arribat a aquest nivell de deixadesa. Això d’ahir és un detall greu, però n’hi ha molts que van passant perquè ningú és queixa.
      Si jo, entre d’altres no ho haguéssim esbombat per la xarxa, el full de mà de demà diumenge també hagués sortit malament. Algú avui ha fet hores extres i o sé si li pagaran, perquè segurament tampoc n’és el responsable i potser si una víctima.

      M'agrada

  22. Emilio Gimena

    Se m’oblidava… al programa que es compra hi ha repetida la mateixa foto del final del tercer acte a les págines 27 i 65. Malgrat que pugui tenir una relativa importància, tot plegat deixa una lamentable sensació de deixadesa

    M'agrada

  23. Marc

    Bravo, bravo, magnific! Tenia por nois i noies, sort que us vareu equivocar i em tardat ben poc a veure una òpera al Liceu que ha superat a la Llegenda de Kitej, l’orquestra, les veus, els escenaris, tot millor, i aquest millor és per mi un paisatge de llarga durada! Tenia por de defallir ja per sempre en mig de coses pitjors que la Invisible.
    Pro bé, prou comparacions, no vull aixecar més polseguera de la necessari. Demà us escriuré una alabança analítica, exhaustiva i poètica sobre el que m’ha semblat, o millor dit, sobre el que ha sigut, aquesta ara ja mitològica i referencial Valquíria del 23 de maig del decisiu 2014.

    Bona Nit!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: