Crec no equivocar-me quan afirmo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Franz-Paul Decker, el director alemany nacionalitzat canadenc, titul·lar de l’OBC de 1986 a 1991 i posteriorment principal director invitat, que va morir abans d’ahir, va ser el dia 20 de febrer de 1979 en una de les nits més gloriosos que jo recordo, quan va dirigir la encara Orquestra Ciutat de Barcelona al Palau de la Música, en la segona de les representacions en forma de concert de Tristan und Isolde de Richard Wagner, dins de la XXI edició de la temporada musical organitzada per Pro Musica, que va comptar amb Roberta Knie, Jon Vickers, Josephine Veasey, Thomas Stewart i Kurt Moll en els rols principals. Poc em podia imaginar que nits com aquella no serien tan habituals com jo em podia imaginar aleshores, i poc em podia imaginar que set anys més tard d’aquell esdeveniment, un dels artífex d’aquella nit d’intensa emoció esdevindria el director musical de l’OCB, fins aleshores una orquestra gris, abúlica i funcionarial, de so anèmic i poques aspiracions. El mestre Decker i el seu temible caràcter va fer una revolució en aquella orquestra i gràcies a ell avui tenim el que tenim. Li devem molt a aquell mestre que es va atrevir a parar un concert per esbroncar en públic a un music, de fet a tots els musics. Li dec molt perquè amb ell vaig aprendre a estimar el que escoltava i cm ho escoltava. Vaig apreciar en la seva elegant severitat un rigor i una professionalitat que no era habitual en els directors locals i en els que ens visitaven en aquelles temporades on degut a la meva joventut i ganes d’aprendre, tot era nou i entusiasmant. Amb el mestre Decker van sovintejar figures de solistes de renom, i repertoris compromesos, les simfonies de Bruckner que ell em va fer estimar, les de Mahler i els poemes de Strauss, el seu sempre present Elgar, les òperes romàntiques alemanyes en versió de concert i la millora constant d’una orquestra que va veure rejovenir els seus musics amb les incorporacions dels que avui encara són els solistes de l’OBC. L’amor/odi que Decker va generar en la societat musical catalana només està a l’abast de les figures amb personalitat, capaces de prendre decisions, de sacsejar i de imposar criteri, rigor, professionalitat i creació. Personalitats que sempre acaben deixar un pòsit, sinó estima i admiració. Les relacions amb músics i gestors no sempre van ser fàcils, i fins i tot part del públic en les darreres èpoques no eren precisament idíl·liques, i en canvi j sempre el tindré com el mestre que em va fer estimar l’OBC que estimo avui, qui em va fidelitzar a l’orquestra de la meva ciutat i qui em va fer sentir-me orgullós de que fos la meva orquestra. Com sempre que marxa una persona que ha deixat petjada en la teva vida, queda un forat. No hi ha dubte que tots aquells concerts m’han fet més bon escoltador de música i em sap molt de greu que el seu pas pel Liceu com a director operístic es limités a un gloriós Parsifal la temporada 1982/1983 (la temporada 197171972 va dirigir un concert amb obres de Beethoven, amb l’OCB). El mestre Decker sempre estarà una mica viu en tots aquells que varem gaudir tant de la música gràcies al seu art. ENLLAÇ VIQUIPÈDIA: http://ca.wikipedia.org/wiki/Franz-Paul_Decker Us deixo amb un Youtube gentilesa de Silvia Coricelli, el Presto d ela simfonia núm 6 de Xostakòvitx amb Franz-Paul DEcker dirigint l’antiga OCB.
IN FERNEM LAND 
Descansa en pau mestre Decker. Jo també vaig aprendre a estimar el repertori simfònic gràcies al seu magnífic treball amb l’Orquestra. Gràcies pel post. Ramon.
M'agradaM'agrada
He volgut regirar l’hemeroteca per recordar el moment màgic del concert de la nit del divendres 11 de març de 1988 al Palau. Decker acompanyava el grandíssim Claudio Arrau de 86 anys en l’Emperador de Beethoven. Quan Arrau estaba a la fi de l’adagio i lligava amb el rondó, es van apagar els llums de la sala. Tots ens vam esglaiar, però el mestre xilè va continuar tocant i l’OCB el va seguir. Pocs segons després va tornar l’electricitat i mai tan ben dit. Final apoteòsic i abráçada monumental Decker-Arrau. Encara se’m posa la pell de gallina. Quins músics!!
M'agradaM'agrada
Una anècdota meravellosa que jo no vaig viure, la recordaria, potser hi vaig anar el dissabte o e diumenge ja que a Arrau no l’oblidaré mai.
M'agradaM'agrada
Gràcies per sumar-te a l’homenatge.
M'agradaM'agrada
Es ben veritat, un gran caràcter i un gran Mùsic, amb una personalitat molt remarcada en els seu treball ( com deia ell…) vaig tenir el plaer de cantar uns compassos dirigida per ell i al pas dels anys he oblidat la peça però, mai he pogut oblidar el seu gest i la seva estricta exigencia en bé de la Música … encara que d’aspecte una mica ” cascarrrrabies” tenía un gran i sorprenent sentit de l’humor i fins i tot , sovint es mostrava força carinyos, sens dubte es una important pèrdua però ha deixat força petjada en el camí de la Música…….
Estimat Mestre , D en P.
M'agradaM'agrada
A mi, tot i el respecte que la seva personalitat imposava, sempre el vaig trobar molt proper. Jo l’adorava a Decker, també perquè significava posar l’orquestra de Barcelona al mapa.
Ens va ensenyar molt, a tots.
M'agradaM'agrada
El trobarem a faltar i molt. Ja l’hem trobat a faltar des que va deixar de ser titular de l’orquestra.
Gràcies Joaquim per dedicar-li aquest post.
M'agradaM'agrada
I tant que trobat a faltar, i malgrat que ell tingués el caràcter difícil no es van portar gaire bé amb ell, per variar, i va trigar molt a tornar, i…
Sempre al portarem al cor.
M'agradaM'agrada
En una entrevista a Sainz Alfaro, director del Orfeón Donostiarra, li varen preguntar amb quin director havia sintonitzat més, amb quin director havia estat més a gust…en definitiva, quin era el seu director preferit. L’entrevistador, abans de que contestés l’entrevistat, va anant desgranant les grans bèsties de la direcció: Abbado. Rattle, Baremboim, Mehta…etc… Sainz Alfaro va ser sec i contundent: …”…he trabajado muy bien con esos monstruos que citas, pero me quedo con Decker…”…i tot seguit va explicar el per qué i va lloar la seva personalitat musical. Lo que em va quedar més del que va dir és que el fascinava com dirigia i conjuntava el cor amb l’orquestra. Una resposta a tenir en compte venint de qui ve. I és que amb Decker, l’OBC i l’Orfeón Donostiarra he escoltat l’entrada en pianíssim més sublim de totes les escoltades en el Langsam de la segona de Mahler. I els seus Strauss, Wagner, Bruckner i Mahler eran una autèntica festa musical.
Quelcom més que una anècdota l’incident en ple concert i amb l’orquestra en la entrada de la primera de Brahms, que denotava un rigor al que els músics no hi debien estar acostumats. I és que era home molt ferm: tambè a tota una Ida Handel, amb gran cortesia, això si, la va fer parar en la seva interpretació d’una obra de Sarasate (amb l’OBC ja instal.lada a l’Auditori i sent ell director invitat), perquè no sabía ni per on anava, i no va dubtar en parar l’entrada d’un preludi i mort de Tristan i tornar des del principi, tambè a l’Auditori amb l’OBC, perquè no hi havia el silenci degut.
Un honor per a l’OBC, per a la ciutat i pel públic que el varem disfrutar el que ens hagi donat mostres de la seva categoria i qualitat musical. Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
Jo no podré oblidar mai l’entrada en pianísim de l’Orfeón Donostiarra en el darrer moviment de la segona de Mahler, al Palau, amb Edtih Mathis i Bernadette Greevy (qui si no?, la torna que teníem que pagar per tenir a Decker.
És potser un dels moments més impressionants que he viscut mai. NO m’estranya que Sainz Alfaro fes aquestes declaracions.
Portaré algunes gravacions de Decker al blog, cal escoltar-les una altra vegada per entendre el que va ser el seu projecte amb l’OBC.
Espero que aquest proper cap de setmana en els concerts de l’OBC li dediquin alguna cosa.
D’algun dels moments “hilarants” que esmentes, recordo la vergonya que vaig passar amb la senyora Handel… Quin crack el mestre Decker!
M'agradaM'agrada
Els seus millors anys no els vaig viure, però els meus pares sempre en parlen quan surt a la conversa la OBC.
M’agradaria escoltar aquell Tristany. Es va donar per ràdio? Quin repartiment
DEP
M'agradaM'agrada
Segurament hi deu haver alguna gravació pirata, però per ràdio no es va retransmetre.
M'agradaM'agrada
Recuerdo muchas magníficas veladas con Decker y la OBC, pero entre ellas mencionaría los estrenos en Barcelona de las óperas “Euryanthe” (Weber) y “Daphne” (Strauss) en versión de concierto.
Guardo y guardaré muy buen recuerdo del maestro Decker; con él la OBC adquirió una calidad y un prestigio a un nivel que no tenía.
M'agradaM'agrada
Va portar uns solistes que no abans d’ell no havíem ni somiat.
Tota la seva gestió va ser la d’un gran professional. Assistir als seus concerts era molt il·lussionant
M'agradaM'agrada
Descansi en pau el mestre Decker. Amb ell es pot parlar d’un abans i un després en l’OCB/OBC. Els seus Mahler, Bruckner i Strauss gloriosos perduraran en el record. Per exemple, jo no he sentit mai (ni en gravació) una Simfonia Tita com la que ens va fer en un dels primers concerts de l’OBC a l’Auditori, la tardor del 99 crec. I a més de les obres que cita Colbran, crec recordar que també ens va dirigir l’única “Violació de Lucrècia” de Britten que he sentit en directe, que debia ser primera audicio de l’OCB.
M'agradaM'agrada
I les Escenes del Faust de Schumann i el Tiefland de d’Albert …
M'agradaM'agrada
Amb repartiments esplèndids
M'agradaM'agrada
Aquell Britten, també amb Greevy, és clar, va ser una absoluta meravella i no tan sols va ser una primera audició per a l’OCB, segurament va ser estrena a Barcelona i qui sap si a l’Estat.
Gràcies per recordar-ho, n trigaré a deixar aquella Tità i la quarta de Bruckner, fites d’una època brillant.
M'agradaM'agrada
Vaig assistir a aquelles memorables versions en concert tant del Tristany i Isolda com de Parsifal, amb la Kundry de Dunia Vejzovic. I també com a cantaire de la Coral Càrmina vaig ser dirigit per ell en (a veure si les recordó totes) la Simfonia Faust, la Simfonia Cant de Lloança (Lobegesang) de Mendelsohn, les estrenes en versió de concert de les òperes Euryanthe i Tiefland (també amb repartiments vocals sensacionals) i Dido i Enees. El seu coneixement del cor era profund i extreia de nosaltres (que no deixavem de ser un cor amateur) una qualitat de so més que notable. Era precís en el gest i sempre sabies el que volia. Un gran mestre.
M'agradaM'agrada
Benvingut a IFL, Víctor
Quin luxe aquell Parsifal! i també el del Liceu (aquell representat, sense Vickers, però amb una Randova sensacional, per a mi millor que la Vejzovic.
Gràcies per comentar i explicar-nos la teva experiència.
Torna quan vulguis
M'agradaM'agrada
Decker i Foster van ser els primers directors que vaig sentir amb l’OBC i en guardo un grat record.
Si no vaig errat vaig escoltar-li també el darrer concert amb l’orquestra: un programa d’Strauss amb l’Angela Denoke i el recordo també a la conversa que es va fer amb motiu del concert. Li van preguntar a la soprano amb què volia tornar a Barcelona i ella no recordo amb què va contestar però va dir que dirigida novament per ell, No em va semblar pas que això ho digués a tothom,. Va haver.hi fa temps un projecte per convidar tots els directors vius de l’OBC a dirigir la mateixa temporada. Si esperen a fer-ho pel 75 aniversari potser caldrà lamentar més absències.
Gràcies per tot mestre!!
M'agradaM'agrada
Aquells temporada de reconciliació i agraïent a tots els mestres no serà possible, ja manca García Navarro i ara Decker.En aquestes coses no som gens curosos
M'agradaM'agrada
Quina notícia més trista. Recordo el primer cop que el vaig veure dirigir l’OBC. Era un diumenge al matí (matinada per a mi) i estava mort de son. Vaig entrar a l’Auditori preguntant-me si no hauria valgut més la pena quedar-me dormint, i vaig sortir amb una sensació de felicitat i eufòria com poques vegades he experimentat. Moltes gràcies Mestre!
M'agradaM'agrada
I recordes el programa?
Spasiba Elio
M'agradaM'agrada
Sí: els quatre últims Lieder de Strauss i Mort i Transfiguració. M’encanta aquest poema simfònic, i mai he sentit, ni tan sols en disc, una interpretació tan profunda i a la vegada natural com aquella.
Nitxevó 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies per la informació, jo també hi era, segur!
M'agradaM'agrada
Desde esta latitudes y siendo muy joven, debo de decir que el maestro, me dejado una única velada magnifica, corría el año 1983, y en vecino teatro Colon de Buenos Aires, muchos jóvenes cruzamos el Rio de la Plata (en el vapor de la carrera), para solo para ver o atender alguna opera que era una rareza, en esos tiempos, El 23 de septiembre se presentaría Fidelio, dirigida por Franz Paul Decker, con los cantantes Nadine Secunde, Paul Frey y Mónica Philibert., la orquesta del prestigioso teatro ya era anémica, deslucida y pobre, pero cuando el gran Maestro, enfrentó a obertura todo cambió….. se llenó de magia de música perfecta, ha sido mi único encuentro con el maestro que aun puedo recordar, no bien sino excelente!!!!!! gracias Joaquín por tu apunte había lo había olvidado…….
M'agradaM'agrada
A Secunde y Frey también los trajo a Barcelona.
Era una gran director, constructor de orquestas, no me extraña que transformara a la decaída formación del Teatro Colón.
Gracias a ti por compartir experiencias
M'agradaM'agrada
Lamente molt la falta d’aquest director. En una ocasió molt entranyable per a mi, va vindre a València. Va dirigir el Crepuscle dels déus en versió concert amb Matti Saminem i H. Behrens. Prèviament va haver-hi una magnífica conferència d’Angel Mayo. Era la meua estrena en tots estos senyors i la tercera jornada del Ring. M’emociona pensar en això. Vaig descobrir un món nou per a mi que em va enganxar, encara que ja havia acudit a Rheingold. Va ser un vespre màgic. Vaig conéixer un velleta catalana wagneriana que havia viscut a Alemanya molts anys. Tots han mort, malauradament, excepte Matti, inigualable en la seua corda. Decker va fer el miracle que l’Orquestra de València sonara com mai no l’havia sonat. El temps no perdona. Erda tenia raó. Sempre els recordaré a tots. Que estiguen en el Walhalla.
M'agradaM'agrada
No ho podia dirigir tot, com la majoria de directors, però els romàntics i sobretot els post-romàntics eren la seva especialitat ho ho feia magníficament. En contra seva hi havia la seva animadversió al repertori espanyol, amb excepció de Montsalvatge i algun altre.
Va ser un wagnerià excepcional i no el varem gaudir tant com hagués sigut possible i desitjable.
M'agradaM'agrada
Per a mi, el seu Capvespre va ser el primer concert memorable de ma vida. I sembla mentida el que pot ser un bon director com aquest amb la mateixa orquestra. Les altres jornades foren dirigides per altres directors i ni punt de comparació. Decker va ser immillorable.
Per cert que quan vingué a València era el titular de la OBC si no em falla la memòria.
M'agradaM'agrada
¡Quina enveja me feis tots plegats!
Jo per desgracia, llavors estava distret en les “tonteries” mundanes de treball i altres bajanades, i m’ ho vaig perdre.
M'agradaM'agrada
Una llàstima sí, però tampoc és bo lamentar-se d’una cosa que no es pot esmenar.
Et saludo amic JaumeM
M'agradaM'agrada
Triste Noticia! Fue un gran músico y mejor director
Descanse en paz
M'agradaM'agrada
Hi ha moments musicals de la història de Barcelona que passen per la seva batuta, amb això crec que ja hi he dit tot.
Descansi en pau
M'agradaM'agrada
Sempre recordaré la memorable versió de Tristan, al Palau l’any 1979, i especialment la
direcció del Mestre Decker, un music de “raça”. Irrepetible. Un dels grans.
Descansi en pau.
Gràcies, Joaquim, per aquest sentit post.
M'agradaM'agrada
Era obligat per la personalitat musical, però sobretot sentit per tot allò que va fer a Barcelona i per Barcelona
M'agradaM'agrada
Sempre recordaré amb carinyo quan en mig d’un assaig el mestre Decker, de sobte es va girar en sentit a les butaques del públic tot cridant: “MAESTRROOO, CORRO NO SABE!!!”.
Va treure una versió de cor de Parsifal que quan hi penso encara m’emociona.
Descansi en Pau, Mestre.
M'agradaM'agrada
Va ser gloriós i l’anècdota pròpia d’un rondinaire com ell.
DEP i gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
La darrera actuació seua que li vaig escoltar va ser una Novena de Mahler a l’auditori, diria que el 2003 o 2004, no n’estic segur. Va ser magnífica, en quant a capacitat de concertació, bellesa sonora i sobretot, interpretacó, comunicant aquesta trascendència metafísica que tant s’escau per a recordar-ne algú que ens ha deixat. Tan de bo que existira aquest àudio per a homenatgear l’estimat Mestre Decker.
Per la resta, magnífic apunt que combina sàbiament la visió general de la figura del Mestre amb el record d’anècdotes que ja tenia oblidades.
M'agradaM'agrada
Sempre q mort algu es la perdua mes grant q pot haver-hi. La mort dun esser huma sempre es de lamentar. Pero crec q tindrias q preguntar als profesionals q van conviura amb ell per tenir clar com era. Jo no en tinc ni idea eh, i realment per el q m’ha explicat un profesor emerit de la nostra OBC tots aquest elogis es derrumbam quant saps com era l’artista de portes en dins. Ho sento he, pero crec Joaquim q et caldria esbrinar-ho per tenir un millor coneixament. Si vols jo et dono el nom i contacta d’aquesta persona q te ho pot aclarir. La seva conducta amb els seus companys no era justament exemplar i les prevendas q sembla ser q tenia feian q managues tot al seu caprici sense miraments. El q et dic, per mes informacio em contactes i et facilito les dades. Independentment d’aixo et dire q pot ser q l’artista fos genial, q pel q m’han dit ni aixo, pero podia ser eh. Ara be, lamentar la mort d’un eser huma aixo si, sempre, sempre. Que quedi clar.
Generalment, i a mi em pasa continuament, idealitzem les personas per fets o situacions q ens marquen la vida i q son bones per nosaltres, pero q qualsavol semblansa en la realitat es una veritable utopia
M'agradaM'agrada
Hola Joan, benvingut a IFL.
No comparteixo la teva opinió sobre el músic i artista, de la persona bo en puc dir res, no el coneixia i tampoc m’interessa gaire, per no dir gens.
El cas del mestre Decker i els privilegis que segur que va tenir durant la seva estada a Barcelona, podrien ser similars al del emstre Gandolfi quan va venir a dirigir el cor del Liceu.
El cas és que a Decker li devem la renovació de l’OBC en una orquestra moderna i de qualitat, això ho crec jo que vaig viure amb il·lusió el canvi que va succeir de la titularitat del mestre Ros Marbà a ell, un canvi espectacular.
Molts músics en parlen malament, en conec uns quants, ara ja tots grans o morts, però també conec molts musics que tot i reconèixer un tracte dur i esquerp, van gaudir molt fent música amb ell.
Jo sobretot el valoro com a aficionat i habitual assistent als concerts simfònics.
Gràcies per comentar i oferir una altra imatge, enriquint el blog, tot i que l’ocasió siguyi tan trista com la de la seva mort.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, moltes gracies per la benvinguda, si m’agrada aquest espai es per la diversitat d’opinio amb respecta. No tinc mes elements de judici sobre el meu comentari q l’opinio com quedaba dit d’un profesor emerit de l’OBC, i aixi ho he volgut reflectir. A nivell personal crec q generalment totas les figures d’el mon artistic son controvertidas justament per la propia personalitat q els aporta aquest do de ser “figura” geni o diga-ho com vulguis. En la historia d l’OBC segurament han passat directors amb personalitats tant diferents com diferent es el propi esser huma, amb virtuts i defectes darrera la seva imatge artistica q evidentment esta sotmesa a l’opinio de la gent mes propera i q sempre esta influida per simpatias personals, egos, enveiges, etc, etc. Per altre costat tambe penso q d’aquest tipus de persones per nosaltres esl afeccionats, ens intresa les aportacions q fant al art q estimen i q es ni mes ni menys q la musica en la mes ample expresio d’aquesta paraula.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
A part dels sensacionals concerts que li havia escoltat, i altres on havia participat com a cantaire (per ex. el Tristany de 1979, amb John Vickers), vull comentar que, essent aleshores director del conservatori de Vila-seca, devia ser el 1997, que se’ns va demanar la preparació d’un dels nostres cors per a les Escenes de Faust de Schumann amb l’OBC. El mestre Decker ens va indicar que només volia veus d’entre 8 i 11 anys, i això suposava un gran repte per a nosaltres, ja que havíem de preparar un cor d’excel·lència amb nens i nenes d’aquesta edat per cantar a 4 veus en alemany. Franz-Paul Decker va venir personalment en dues ocasions a Vila-seca per treballar amb els nens. Vam quedar parats, ja que aquell gran director, aquell homenàs, va posar-se els nens a la butxaca amb molt de tacte i una gran delicadesa. I, sense que se n’adonessin, els va fer treballar com si estigués tractant un cor professional, amb pedagogia de categoria. Vam quedar molt gratament sorpresos i encantats. Mestre Decker, sempre et tindrem en el record.
M'agradaM'agrada