IN FERNEM LAND

LA TEMPORADA MUSICAL 2014/2015 A BARCELONA (2)


Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si abans d’ahir us vaig deixar una agenda dels principals concerts simfònics i de cambra que tindran lloc a Barcelona a partir del proper més de juliol, fins al mes de juny de l’any vinent, avui m’agradaria fer la reflexió pertinent.

Crec que les temporades del Palau i l’Auditori són excel·lents, cadascuna amb les seves característiques i amb uns trets identitaris prou interessants com per fer diverses reflexions.

Palau 100 ha esdevingut el cicle luxós, el que no vol dir que sigui el millor o que els altres no estiguin a l’alçada, però Palau 100 vol ser la joia de la corona de la temporada musical barcelonina i el vaixell insígnia del Palau, el segon objectiu el té garantit i el primer no deixa de ser una incògnita malgrat els noms convocats. Alguns creien que després de la “fantasmada delictiva milletiana” no seria possible tornar a aquella aglomeració de grans noms, però també en això ha quedat clar que el cognom Millet no era necessari per portar al Palau el més lluit i taquiller del panorama mediàtic musical . Veure reunits en un programa editat de manera ben luxosa, a tota la llarga llista de formacions, musics, cantants i directors esdevé temptador per a qualsevol aficionat, tot i la crisi que ens coacciona.

Analitzada una mica més en profunditat, jo crec que hi ha coses que considerant els imponderables que suposa la pròpia sala de concerts, caldria evitar o reconsiderar, però els responsables del Palau no poden anar contra la seva pròpia limitació i pretendre competir amb els altres cicles simfònics, per tant no s’estan de programar grans obres del repertori simfònic i fins i tot simfònic coral, encara que encabir els membres necessaris sigui una tasca de enginyeria logística, i encara més difícils, garantir que el nivell decibèlic per el sofert oïdor sigui plaent i no torturant esdevingui en més d’una ocasió una tasca impossible.

El Palau resulta ideal per les obres del repertori cambrístic, el pianístic no cal ni dir-ho, també per les obres barroques i clàssiques, fins i tot les romàntiques amb orquestres que no superin els seixanta o setanta músics. La seva sala de concerts és petita i amb les orquestres actuals, petítíssima, tant per la caixa de ressonància que suposa la mateixa sala, com el propi hemicicle, per tant programar un concert amb la Simon Bolivar em sembla una temeritat. No sé quants joves ens visitaran però si venen tots els que ens van visitar a l’Auditori (200) on es va fer petit tant l’hemicicle com el contenidor acústic degut a les sonoritats desbocada, no em vull ni imaginar el que podrà succeir en els dos concerts programats, amb obres de Beethoven i sobretot Wagner, el primer dia, i la cinquena de Mahler el segon.

Ibercàmera ho te molt clar i com que no té sala en propietat, utilitza Palau i Auditori depenent de si el concert és simfònic, de cambra o d’un solista instrumental, amb la qual cosa sempre garanteixen als seus abonats condicions òptimes.

És una llàstima que ens visitin orquestres importants que en el Palau queden encotillades o els nostres oïdes “martiritzats” en un excés decibèlic que o ajuda gaire a valorar obres i intèrprets.

Per altra part no tic res a dir, la temporada que han preparat és molt atractiva i variada, i estic segur que omplirà en la majoria de concerts. Segur que tots trobarem encerts i alguna cosa que no ens agrada tant, però la qualitat no es discuteix.

En aquest apunt no vull dir el que em sembla millor o pitjor, ja que els gustos de cadascun de nosaltres poden ser tan variables que a qui no li agradi gaire Bach (n’hi han) pot semblar.li excessiu que en una mateixa temporada podem escoltar la Missa, La Passió segons Sant Mateu, l’Oratori de Nadal i un seguit de cantates i motets que segur que faran feliços a la legió de malalts de Bach. Altres potser trobaran que la coincidència de dues resurreccions mahlerianes són excessives i innecessàries (no és la primera vegada que succeeix amb aquesta simfonia).

Els cicles, segurament amb la prioritat de garantir el públic, no arrisquen gaire amb les obres i compositors programats, i si bé puc comprendre que amb els grans concerts d’orquestres en gira poca cosa tenen a fer o imposar, si que haurien de ser una mica més agosarats quan la producció és pròpia i el cicle no és d’un promotor privat, per tant en aquest sentit la temporada de l’OBC penso que hauria de fer una tasca de recuperació del repertori més nostrat o proper (no hauria de passar res per recuperar obres de compositors espanyols, ja que els catalans tampoc es que sovintegin tant), però ni els uns ni els altres,només en caràcter testimonial.

El Palau ha farcit la temporada amb cicles paral·les prou interessants, i en l’apartat coral cal ja us aviso ara, que els dies 6 i 7 de març hauríeu de reservar-los per assistir als dos o a un com a mínim, dels concerts del Latvian Radio Choir, és l’única recomanació que em permeto fer-vos de tota l’agenda de la variada oferta de concerts luxosos, aquests em semblem imprescindibles per la qualitat del cor, res a veure amb el que heu escoltat fins ara, les obres (tot repertori contemporani) que estic seguir que us sorprendran molt més que gratament i el marc de l’església del Pi, on l’acústica hauria de jugar molt a favor, com va succeir en el concert de la Seu Vella de Lleida. Crec que paga la pena que faci esment d’aquests concerts, ja que els de gran volada mediàtica es venen sols i aquests us prometo que seran extraordinaris.

Ibercàmera ja fa anys que vol desmarcar-se de l’estil Palau 100, estil que havia iniciat ella mateixa, però que intel·ligentment han anat abandonant en una competència sense gaire sentit. El cicle organitzat per l’equip de Josep Maria Prat, aposta per boníssimes i sòlides orquestres que potser no tenen l’anomenada mediàtica del Palau 100, però que res tenen que envejar en resultats. També els directors tenen una categoria inqüestionable i alguns són tan assidus i fidels, que semblen més abonats que els propis abonats, com és el cas de Gergiev, aquest any “desterrat” al Liceu amb aquest Tristan und Isolde que ens porta de cap amb els solistes encara ignots, o el cas del meu admirat mestre Gatti, que ha esdevingut un fix en la programació.

Ibercàmera té clar que les orquestres han de lluir a l’Auditori, que encara que no tingui la millor acústica, almenys permet que les orquestres respirin, i per tant les sis formacions que ens visitaran, Ràdio Sueca, Philharmonia de Londres, Simfònica de Berlín (qui pogués ser berlinès, a nivell orquestral), Nacional de França, Radio Viena (qui pogués ser vienès al mateix nivell que berlinès) i Ràdio Colònia, ho faran a l’espaiós Auditori, mentre que tots els concerts de cambra i la seva dosi d’estel·lars pianistes ho faran al Palau, que en una temporada veurà tocar a la seva sala, un llista absolutament aclaparadora de pianistes, a quin millor.

Voler compatir amb aquesta temporada simfònica plegada de noms com Harding, Kitajenko, Gatti, Saraste i Gergiev per Ibercàmera, o Barenboim, Fischer, Dudamel, Muti, Noseda, Nott i Jacobs a Palau 100, (a Savall  el trobem a palau 100 i a l?auditori e el cicle de música antiga) no ho posa gens fàcil a l’OBC,ja que juga a una altra lliga, i en aquest sentit  caldriano caure en la temptació de voler comparar, els objectius han de ser uns altres, per això també demanaria que als responsables de l’OBC que les obres fossin una mica més compromeses i poc programades.

La temporada de l’OBC es concentra en els caps de setmana, i la majoria de vegades tant Palau 100 com Ibercàmera tenen els grans concerts entre setmana, per tant no hi hauria d’haver ni tan sols competència, el public pot alternar l’assistència a l’OBC amb els altres concerts. En segon lloc malgrat que el mateix públic acostuma a anar a tots els grans concerts, siguin del cicle que siguin, cadascun d’ells té la seva tipologia d’abonats, i mentre que els de Ibercàmera es manté en constant fidelitat, els de Palau 100 crec que ho són menys, tot i la la sempre temptadora i cridanera oferta, degut al handicap que representa’un auditori petit, incòmode i estret, mal insonoritzat i amb entrades a preus alts o molt alts.

L’OBC té el gran repte de augmentar abonats i sobretot rejovenir-los. Diumenge passat em vaig esverar en veure la mitjana d’edat. Reconec que aquesta nova temporada han fet un intent per programar repertoris atractius per altres públics incloent tres programes molt cinematogràfics, si bé penso que els preus unitaris per The Artits (35€) i sobretot El Senyor dels anells (42) és incomprensible, encara que es projecti la pel·lícula. Veurem quina és la resposta del públic habitual i del que es pretén atraure. El tercer concert cinematogràfic és amb les bandes sonores de la Pixart (cinema d’animació) i l’entrada a preu únic és de 29€.

L’OBC porta una bona llista de directors i solistes, que seguint la tradició dels darrers anys té un cert regust francòfon i això ja sabeu que en a mi em neguiteja. Estic d’acord que els solistes han de ser de nivell, però superada aquesta premissa, la prioritat de l’orquestra simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya haurien de ser solistes catalans i espanyols. El triple concert de Beethoven hauria d’haver estat l’oportunitat perfecta per el debut del Ludwig Trio amb l’OBC, per exemple.

No hi ha dubte que en tota la llista de concerts ressenyats hi ha motius suficients per trobar allò que un ampli espectre del públic que assisteix normalment als concerts es senti satisfet, són concerts en una immensa majoria destinats a satisfer al gran públic, amb moltes obres del gran repertori.

La qüestió del preu de les localitats és un altre tema, ja que tots estem tips de veure com els mateixos concerts o similars, en altres ciutats i paisos, amb nivells adquisitius més alts que els nostres, no tenen les localitats a aquests preus que en algun cas voregen el delicte, perquè 160 € per una butaca de zona A per assistir a un liederabend amb Kaufmann i Deutsche em sembla quasi pecaminós, com els 200€ per veure dirigir  Barenboim a la Staatskapelle o pitjor encara, Muti amb una orquestra de jovenalla.

No vull compara a Kaufmann amb Padmore, però escoltar a aquest acompanyat de Paul Lewis cantant Die Schöne Müllerin costa 40€ l’entrada més cara.

Ibercàmera en aquest sentit, i insisteixo que preservant la qualitat, ofereix un ventall de preus més raonables, ja que veure dirigir a Harding amb l’excel·lent orquestra de la Ràdio Sueca té, en l’entrada més cara, un cost de 98€ o Kitajenjo i l’orquestra simfònica de Berlín amb el violinista Khachatryan, una franja que va dels 21€ als 106.

Els concerts de l’OBC han abaixat el preu de la primera zona a 56€, han mantingut l’entrada més barata per les llotges laterals de segon i tercer pis, els 10€ en allò que jo dic sense embuts que és per iniciativa d’IFL, però ha pujat la zona 3.

I els pianistes solistes tots ells al Palau?

  • Daniil Trifonov, 30-40€ (Palau 100)
  • Javier Perianes, 15- 25€ (Palau 100)
  • Pierre-Laurent Aimard, 20,25,30 i 40 € (Palau 100)
  • Iván Martín, 15-25€ (Palau 100)
  • András Schiff, 21,30,42 i 60 € (Palau 100)
  • Josep M. Colom, 15-25€ (Palau 100)
  • Aleandre Tharaud, 20-30€ (Palau 100)
  • Grigory Sokolov, 21, 30,, 42 i 60€ (Palau 100)
  • Elisabeth Leonskaja, 20,28,35 i 50€ (Palau 100)
  • Krystian Zimerman, 12,15,25,50 i 80€ (Palau 100)
  • Murray Perahia, 2,15,25,50 i 80€ (Palau 100)
  • Mitsuko Uchida, 78,64,47,33,27 i 18€ (Ibercàmera)
  • Maria Joao Pires, 90,71,52, 37,29 i 21€ (Ibercàmera)
  • Maurizio Pollini, 112,88,64,46,38 i 27€ (Ibercàmera)
  • Ivo Pogorelich, 56,36 i 20€ (Ibercàmera)

A l’Auditori escoltar el recital de Yuja Wang costa de 48 a 10€, Fazyl Say, 15 i 25€.

També a l’Auditori escoltar una veu tan mediàtica com a Philippe Jaroussky amb l’Ensembvle Artaserse costa entre 58€ i 10€, mentre que el recital del Liceu (amb Jérôme Ducros al piano) té una franja de 8, 10, 15, 22, 31, 44, 49 i 70 €. No s’entén o no ho entenc.

Els preus són sense els descomptes que s’ofereixen al abonats, que cal dir que tant a Palau 100 com a Ibercàmera suposen un percentatge significatiu que inciten a l’abonament, no com succeeix per ara al Liceu.

No sé si els preus van en consonància amb la categoria de cadascun dels pianistes, jo diria que no, però Ibercàmera crec que aplica unes tarifes exagerades, quelcom que no succeeix de manera tan evident en el cicle simfònic, o potser amb l’equip de pianistes congregat en aquesta propera temporada sembla que compensi la rendibilitat d’orquestres i directors.

Hi ha molt per a escollir i algunes coses, si ho voleu, a discutir.

Jo us proposo uns quants temes, i insisteixo que en a mi no m’interessa tant parlar de programes, però vosaltres un cop publicat l’apunt, sou els amos i senyors d’IFL.

APUNT RELACIONAT

LA TEMPORADA MUSICAL 2014/2015 A BARCELONA (1)

Bon cap de setmana a tots, per a mi sortosament wagnerià.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8 comments

  1. Oscarv@yahoo.es

    Excel.lent apunt!
    Fantàstica temporada i moltes coses a comentar. Només diré, gaudi’m aquestes propostes perque el dia que esclati la ‘bombolla de la clàssica’ no sé què passarà…

    M'agrada

    • Passarà el que passa quan esclaten totes les bombolles, tot seran laments i tothom voldrà tirar la culpa a l’altre sense admetre els greus errors i irresponsabilitats comeses.

      M'agrada

  2. Jordi

    Un apunt interessant, que juntament amb el document que ens vas deixar fa tres dies posa sobre la taula una oferta àmplia i variada per una demanda cada vegada més minsa.
    Com es fa quadrar això? Quan hi havia diner públic tot estava bé, però ara es tendeix afer-ho tot molt comercial per portar el màxim de públic. No estic en contra de les grans obres de repertori, ni tampoc que vinguin els grans artistes, però potser seria millor portar artistes que facin molt bé la música sense tenir que posar les entrades a aquests preus.
    La cultura no és cara, la fan cara i per molt bo que sigui aquest Kaufmann i el seu pianista, no té cap sentit pagar aquests preus.
    Tornem sense remei al classisme de la cultura, sort que ens distrauran aquest estiu amb el mundial de futbol i si guanya la roja ja s’haurà acabat la crisi,
    Tens un blog magnífic, et felicito

    M'agrada

    • És un tema universal aquest. Mentre els promotors estiguin disposats a pagar fortunes, i mentre el public paguem les barbaritats que ens demanen la roda continuarà girant.
      A vegades falla i un concert com el de la magnífica Elina Garanca no va vendre l’aforament del Palau i es va suspendre. Tampoc la divina Gheorghiu va ser capaç d¡omplir dos Liceu i després de veure com va anar l’únic, dubto que hi hagi una propera vegada concertística, per`Kaufmann encara que no cantés i es situes al mig de l’escenari, hores d’ara ompliria, és una exageració que s’apropa a la veritat 👿
      Gràcies per comentar i benvingut, hi ha tants Jordi que escriuen que se’m va difícil identificar-vos.
      Torna quan vulguis

      M'agrada

  3. Entre els tres grans cicles l’oferta és molt bona, i les propostes rutilans, d’impacte i atraients salten a la vista i no les menciono perque necessitaria molt de temps i espai. Per tant citarè el que veig el no m’atrau o veig estrany i aixi serè necessariament breu.

    Per què el cicle de piano i orquestra complet beethovenià amb Buchbinder altre vegada a l’OBC? Si el va fer tan sols fa dos anys! Aquest cabdal cicle l’han fet en època d’auditori amb l’OBC en Zacharias, en Lupu i fa ben poquet en Buchbinder. Res a dir a que es repeteixi, és una festa pianística total, però repetint pianista? Em sembla Buchbinder un gran entenedor de l’obra de Beethoven, tècnicament molt pulcre (escola Brendel, Kempf…) i molt musical, però que vingui tocant exactement lo mateix? Possat a fer un cicle doncs els dos de Brahms que té en repertori sería una opció perfecte, dic jo.

    Amb Mahler dues resurreccions…doncs llàstima, una segona i una tercera, per exemple, seria perfecte.

    La quinta de Mahler amb la Bolivar i al Palau? Rien de rien. A més, cada vegada em carrega la massificació de músics i els finales “decoratius” d’aquesta orquesta en els seus concerts. Una vegada esta bá, dues doncs…i tres ja no.

    Pel que fa els preus doncs que atenen al binomi oferta-demanda. Pollini, encara que em síntomes ja de certa fatiga tècnica (que no musical), interpretant Beethoven lògicament arrasa i es fa pagar, com tambè el lirisma inmaculat i tan conegut d’una Pires que si interpreta “Miroirs” de Ravel (només sé que interpreta a Ravel) pot ser una nit de piano màgic, i els preus de tots dos pianistes citats contrasta per exemple amb d’altres pianistes consagradissims com Zimermann, Schiff, Perahia i fins i tot el discutit Pogolerich. Per tota la resta de concerts es confirma, un any més, que la plaça de Barcelona és la més cara de l’estat. I és aqui on el sacre binomi capitalista ja esmentat de la oferta-demanda trontolla donat que hi han concerts que segur que omplen sigui a Barcelona, sigui a Madrid, sigui a Sebastopol, i tot i aixi nosaltres ho paguem més car. Si es que l’economia no es una ciencia exacte. Sempre ho diuen els economistes…quan no es compleixen les seves prediccions.

    I sort de que volia ser breu… 🙂

    M'agrada

    • Mentre estiguem disposat a pagar el que ens demanen per no perdre l’oportunitat de veure a fulanet o sutaneta ens aniran clavant aquests preus, a totes totes vergonyants.
      No crec que hi hagi el doble de qualitat entre la Staatskapelle de Barenboim i Harding amb la Ràdio Sueca, i en els preu és exactament així, i el mateix podríem dir de Kaufmann i Padmore cantant lied.
      El preu que Palau 100 fa pagar per el liederabend de JK és escandalós i qui paga una platea a aquest preu augmenta any rere any l’escàndol. M’agrada moltíssim JK cantant lied, però que una butaca a un recital es pagui a 160 € i s’esgotin significa que la crisi del nostre país és molt més greu i no parlo d’economia.
      Per altra part el tema Buchbinder és per fer-s’ho mirar.
      Gràcies, m’ha semblat breu

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: