Ahir varem veure la gala de l’entrega dels premi Tony que es va celebrar diumenge passat en el famós i immens Radio City Music Hall de New York.

Com pràcticament tots sabreu els Tony, originalment anomenats “The Anthony’s”, són els Antoinette Perry Award for Excellence in Theatre, i són l’equivalent als Oscar però del teatre nord-americà, tot i que en realitat acaben sent els premis que s’atorguen als espectacles que es fan a Broadway , ja que si un espectacle triomfa en una altre ciutat sempre és l’antecedent a l’estrena novaiorquesa. En aquest sentit el centralisme és absolut, si bé com en tantes altres coses la capitalitat nord-americana del teatre no és la capital polític/administrativa de la nació i quasi m’atreviria a dir que és la capital mundial del teatre, o al menys ells que ho saben vendre tot tan bé s’ho creuen i ho fan creure.

L’edició del 2014 ha constatat una vegada més que el teatre musical està en una decadència creativa absoluta i que més enllà del talent que sense cap mena de dubte hi ha en la poderosa industria teatral novaiorquesa, la inspiració no és allò que més brilla a l’hora de trobar musics que honorin el prestigi dels grans compositors del passat, amb partitures de categoria i llibrets originals que defugin els espectacles de la Disney o els biopics d’interès local.

La gala anual d’entrega dels premi suposa tot un espectacle en si mateixa i ens permet veure alguns números musicals de les obres nominades, i encara que no tinguem a priori cap interès t’acaba enganxant perquè ningú com els nord-americans per fer aquestes coses. Tot el món els ha acabat copiant quan es tracta de fer aquesta mena de celebracions i ningú ha estat capaç ni de trobar una formula millor, ni molts menys fer-ho millor que ells.

No cal dir que l’actriu o actor encarregat de fer de mestre de cerimònies té el privilegi d’esdevenir el màxim triomfador o triomfadora, molt més que els propis guardonats, i això és ni més ni menys el que ha succeït aquest any.

Després de dues edicions amb l’excel·lent presentació de Neil Patrick Harris, aquest any nominat i guanyador en l’apartat de millor actor de musical a Hedwig and the Angry Inch, l’edició de 2014 serà durant molts anys recordada per l’estratosfèrica, brillant i talentosa presentació de l’actor australià Hugh Jackman.

Hi ha una sèrie d’estereotips en aquestes celebracions que es repeteixen any rere any, i que a la resta del món intentem copiar, ja sigui en els Gaudí, els Butaca, els Max o en els Goya, com en qualsevol altre cerimònia per l’estil que es faci arreu, i una d’aquests esperats moments no cal dir que és l’escena de presentació, la que obra la gala i que ens ha de fer quedar clavats a la butaca sense bellugar-nos durant tota la nit, gràcies a la brillantor, ocurrència i originalitat de la proposta.

Doncs bé la de Jackman aquesta any passarà a la història i ha posat el llistó molt alt per a tots els que vinguin després, fins i tot ell mateix si repeteix la propera edició. Emulant a Bobby Van a la pel·lícula de l’any 1953 Small Town Girl, va iniciar la gala cantant i saltant sense quasi parar, des de l’entrada del teatre fins l’arribada a l’escenari, tot passant per diferents dependències del teatre, la cançó “Take Me to Broadway“.  No cal dir que es va posar a tot el públic a la butxaca.

Aquí el teniu

A partir d’aquí la gala passa per més o menys alegries, tot depenent de la nostàlgia que cadascú de vosaltres senti per el teatre musical clàssic, ja que no deixa de ser d’una tristor absoluta comprovar que les millors músiques interpretades durant la gala, per a mi si més no, a part dels clàssics que toca l’orquestra per enllaçar entregues, siguin l’extraordinari “Willkomenn” de Cabaret (1966)

o l’inefable “One Day More” de Les Misèrables (1985)

De les quatre nominades com a millor musical, A Gentleman’s Guide to Love and Murder, After Midnight, Aladdin i Beautiful: The Carole King Musical, segurament ha guanyat la millor en el seu conjunt, al menys també estava nominada com a millor partitura, malgrat que qui ha guanyat aquest apartat no estava ni tan sols nominada a millor musical. Coses inexplicables o no.

La resta per a mi és bastant oblidable, a no ser per el grandiós talent de qui interpreta els fragments escollits, com és el cas de la gran interpretació d’Hedwig que fa Neil Patrick Harris,

O la de James Monroe Iglehart cantant “Friend Like Me” d’un lamentablement adotzenat Alan Menken a Aladdin.

Simptomàtic que la la partitura guanyadora al millor musical, recaigués a Jason Robert Brown per The Bridges of Madison County, musical castigat per crítica i públic, on ni tan sols la que potser pot fer ombra a Audra McDonald, Kelli O’Hara, va ser capaç de passar de la nominació com a millor actriu de musical per aquesta adaptació, sent la guanyadora Jessie Mueller, per la seva actuació a Beautiful: The Carole King Musical, un musical que no crec que de viure a Nova York anés a veure.

Un altre moment de talent en la presentació del número musical de “I’ve Decided To Marry You” de A Gentleman’s Guide to Love and Murder, El tercet té gràcia, la posada en escena és teatralment reeixida i la musica si no tingués clares i evidents influències de “A Weekend In The Country” de Sondheim m’hauria semblat fins i tot interessant.

Us deixo amb un altre moment Jackman per  a recordar, acompanyant a al rapers LL Cool J i T.I.  en una versió rap de Music Man.

El tast hauria d’haver estat suficient per motivar als “teatrers” i “musical-addictes” a baixar-vos la gala sencera, sense publicitat, que us deixo al final. Hi ha més al·licients, com veure a Sting cantant “The Last Ship”, o Kenneth Branagh, Kevin Bacon, Gloria Estefan o Clint Eastwood presentant, entre molts altres

Si voleu saber tota la informació de la gala, nominats i guanyadors, tan sols heu de prémer el següent enllaç:

http://en.wikipedia.org/wiki/68th_Tony_Awards

L’apunt el dedico a l’amic Roberto, que sempre que parlava de cinema o teatre musical acostumava a deixar-nos algun comentari, i que el mes passat ens va deixar. Ell hagués estat el primer en dir-me “Joaquim em pots fer una copia…”, una copia malauradament ja no li podré fer però sí un apunt dedicat a ell en un tema que l’apassionava.

ENLLAÇ VÍDEO (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#F!ZcNEHRTY!R_2erdgT1uGbCghGSJcVQQ

Bon diumenge