IN FERNEM LAND

PREPARANT IL PRIGIONERO DE DALLAPICOLA


Luigi Dallapiccola (Pisino, Província d'Ístria; avui Pazin, Croàcia, 3 de febrer de 1904 – Florència, 19 de febrer de 1975)

Luigi Dallapiccola (Pisino, Província d’Ístria; avui Pazin, Croàcia, 3 de febrer de 1904 – Florència, 19 de febrer de 1975)

Aquesta sí que necessita preparació, Il Prigionero de Luigi Dallapicola (1904-1975) es va estrenar el 20 de maig de 1950 al Teatre Comunale de Florència i no s’ha representat mai al Liceu.

Il Priogionero és una òpera compromesa fruit del neguit i les vivències de Dallapicola en el període convuls d’entreguerres en una Itàlia, com tot Europa, dominada per la tirania feixista. Aquesta va ser la seva segona òpera després de versionar el Volo di Notte basada en el relat de l’escriptor francès Saint-Exupéry i en aquest cas es va inspirar principalment en el relat La torture par l’espérance (La tortura per l’esperança) del comte Auguste Villiers de l’Isle-Adam. El relat narra la darrera nit del rabí aragonès Asel Abarbanel, presoner torturat i condemnat a mort per la Inquisició. L’Inquisidor Pedro Arbues d’Epila després d’anunciar la condemna a la foguera deixa la porta oberta de la cel·la. El presoner prova de fugir tot endinsant-se per els passadissos laberíntics de la presó del Sant Ofici de Saragossa, però torna a ensopegar amb l’Inquisidor, comprenent que aquella esperança de llibertat ha estat la darrera tortura que li han practicat abans de la mort.

També va utilitzar altres texts, a part de les vivències i angoixes personals, com a font de inspiració, com la Rose de l’Infante de Victor Hugo, pel que fa a l’estudi de Felip II descrit en el pròleg i la Legende d’Ulenspiegel et de Lamme Goedzak de Charles de Coster que va servir de inspiració per a la segona escena..

La gestació de l’òpera va ser llarga, des del mes de gener de 1944 fins el mes de maig de 1948, prèvia a un estudi profund de la història. Ja anteriorment Dallapicola havia treballat el tema de la manca de llibertat en Canti di prigionia (1938-1941), una composició coral sorgida a partir de la proclamació de les lleis racials de Mussolini, fonamentades en els texts de tres màrtirs, Maria Estuard, Boeci i Savonarola. L’episodi de Maria Estuard serà utilitzat en la darrera escena de Il Priogionero. Posterior a l’estrena de l’òpera Dallapicola insitiria amb un altre cicle coral, aquest cop més optimista, amb els Canti di liberazioni, estrenada l’any 1955 i fonamentats en texts de Castellio, del llibre de l’Èxode i de Sant Agustí.

Hi ha quatre personatges principals: La mare, un personatge inexistent en el relat de Villiers, i que Dallapicola extrau de la mare de la Favola del figlio cambiato de Gian Francesco Malipiero, el presoner, el carceller i el Gran Inquisidor., aquests dos personatges estan destinats al mateix cantant. Hi ha tres personatges més, dos sacerdots i un personatge mut i sinistre, Fra Redemptor.

L’òpera s’estructura en un pròleg i quatre escenes i alterna els diàlegs amb els números tancats, quelcom heretat de la tradició operística italiana.

En el pròleg la mare narra un malson amb Felip II com a protagonista, mentre que en l’acte únic subdividit en les quatre escenes, ens quan ens trobem immersos en el relat de Villiers, al voltant d’un presoner, Dallapicola els descontextualitza del personatge històric del rabí. En la primera intervé la mare que escolta aterrida el relat de les tortures que ha rebut el seu fill, mentre que a la segona escena el carceller narra al presoner les revoltes ocorregudes a Flandes contra Felip II, deixant en el aire una lleu esperança de llibertat al presoner. En la tercera escena el presoner descobreix que la porta de la cela està oberta i decideix endinsar-se per els passadissos de la presó i finalment en la quarta i terrible darrera escena,, el presoner es topa amb el Gran Inquisidor que el porta a la foguera.

Dues paraules claus configuren el terrible relat, “Fratello”, amb la que el carceller anomena i òbviament enganya al presoner, i “libertà” que es fonamenta en l’engany que suposa la darrere i més cruel de les tortures sofertes. Per això Dallapicola destina per el carceller el inquisidor el mateix interpret. També al voltant d’aquestes dues paraules Dallapicola desenvolupa el discurs musical, discurs que encara que s’endinsa en el dodecafonisme de la segona escola de Viena, manté amb un tarannà líric, alguns punts de contacte amb el teatre musical italià que fan molt més digerible la comprensió, sobretot per aquells que qualsevol aproximació al dodecafonisme els suposa un daltabaix.

Dallapicola distingeix en sèries dodecafòniques complertes i en combinacions variants. La sèrie de l’esperança que canta el presoner en el relat amb la mare la primera escena i la sèries de la llibertat i la pregària que s’articulen en la frase “Signore aiutami a camminare” que s’utilitzen com a leitmotiv, mentre que a “fratello” la combinació dodecafònica esdevé el centre neuràlgic de tota la composició, combinant motius serials que atorguen el simbolisme combinat amb el lirisme de fragments com la balada “Vedo, lo riconosco” al pròleg o l’ària “Sul’Oceano sulla Schelda” a la cabdal segona escena, hereva del contrapunt dodecafònic que Berg utilitza en la triple fuga a Wozzeck. Musicalment l’obra és molt simètrica ja que la quarta escena podem considerar-la un epíleg que deixa les tres escenes centrals emmarcades per els dos preludis corals. El cant es fonamenta en amb el recitatiu, l’arioso i l’sprechgesang que determina d’ençà el Pierrot Lunaire, tota l’escriptura vocal de la immensa majoria de les òperes del segle XX i XXI, si bé no abandona del tot els lligats de les frases i l’articulació melòdica, com podreu comprovar.

Vocalment és difícil per als tres cantants principals, una soprano dramàtica o mezzo per la mare, un tenor dramàtic per assumir el carceller i l’Inquisidor, mentre que el presoner ha d’anar a càrrec d’un baríton a qui Dallapicila exigeix molt, amb salts abruptes, extensió, modulació i constants canvis de registres, també anímics i expressius.

El Liceu ens proposa tres cantants experimentats de veus solides que garantiran un nivell previsiblement excel·lent. La soprano Jean-Michelle Charbonnet, el baríton Evgeny Nikitin i el tenor Robert Brubaker, mentre que la direcció d’escena recau en una producció de Lluis Pasqual en coproducció amb el Teatro Real de Madrid, on va estrenar el 2012. Pel que fa a la direcció musical, inicialment prevista per a Josep Pons, a qui l’òpera contemporània sempre li ha reportat reconeixements unànimes, ha recaigut finalment en Edmon Colomer. Desconec els motius d’aquest canvi.

Per tal d’anar familiaritzant l’obra, tot i que és essencial la part escènica i malauradament no he trobat una versió en vídeo, jo us proposo escoltar una versió provinent d’Amsterdam, dirigida per Adam Fischer i protagonitzada per Paoleta Morrocu (mare), Lauri Vasar (presoner), Donald Kaasch com a carceller i Gran Inquisidor, i els dos sacerdots van ser Marcel Beekman (tenor) i Nanco de Vries (baríton), el cor va ser Nederlands Concertkoor, mentre que la formació orquestral és la Residentie Orkest.

La retransmissió és del dia 10 de març de 2010.

Il Prigionero és una obra de compromís artístic i polític, que en contra del que comentava fa uns dies commemorant l’aniversari de Richard Strauss, s’endinsa en l’evolució artística a la recerca de camins expressius nous, sense renunciar malgrat la ruptura que suposa el nou llenguatge, a un lirisme intrínsec del melodrama operístic italià, però sobretot és una obra que s’implica en la realitat d’un moment tan convuls com el que va viure Dallapicola.

Cal aproximar-se a aquesta òpera sense por, amb la convicció que l’experiència teatral i la musical seran de nivell i sense cap mena de dubte ajudaran a fer viure amb intensitat una òpera que calia que s’estrenés al Liceu, masses anys de retard.

Demà ens seguirem preparant, si bé amb una obra radicalment diferent, Suor Angelica de Puccini, una altra mena de tragèdia que els ideòlegs de l’aparellament ens venen com allò més normal, i ens esperarem a veure si realment són dos cares d’una mateixa moneda. Qui ha vist el doble programa sembla que ho constata.

Si voleu saber més coses d’aquesta obra i de la proposta liceista:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/il-prigioniero-suor-angelica/presentacio.html

http://www.amicsliceu.com/wp-content/themes/hotnews/pdf/temporada2013-2014/Il_prigioniero.pdf

http://en.wikipedia.org/wiki/Luigi_Dallapiccola

http://en.wikipedia.org/wiki/Il_prigioniero

Us deixo un youtube amb l’obra predecessora de l’òpera, els Canti di Prigionia, en una versió del New London Chamber Choir i el Ensemble InterContemporain, tots dirigits per Hans Zender

Finalment si voleu la gravació que us proposat de l’òpera, aquest és l’enllaç:

Luigi Dallapiccola
IL PRIGIONIERO
DNO, Muziektheater Amsterdam 10.III.2010
La madre: Paoletta Marrocu
Il prigioniero: Lauri Vasar
Il carceriere/Il grande inquisitore: Donald Kaasch
Due sacerdoti: Marcel Beekman & Nanco de Vries
Nederlands Concertkoor & Residentie Orkest
Adam Fischer

https://mega.co.nz/#F!gAsSxJiT!F_c-fAknGyd0xX8ryGnBZQ

Demà Suor Angèlica

 

18 comments

  1. alex

    Lo que más me sorprende – y siguen las polémicas/secretos liceísticos -, es la renuncia voluntaria o no de Josep Pons a dirigir ambas operas, SUOR ANGELICA e IL PRIGGIONERO y su sustitución, por Edmon Colomer.
    ¿ Cuestión simplemente técnica o tiene otra lectura?

    M'agrada

    • Debe estar harto que lo protesten, digo yo, pero también creo que el director musical de la institución debe estar a las verdes y a las maduras y debe ganarse con resultados a los enemigos. Este era un programa ideal para él, nadie ha explicado nada. Investigaré

      M'agrada

  2. Jordi

    Tens la boníssima virtut de fer-me interessar per una òpera que en principi no em crida l’atenció.
    Té aquella música que sense el component escènic no m’atrau, però esperaré a veure que dieu per fer un cop de cap.
    Gràcies per la teva dedicació,

    M'agrada

  3. Olave

    Muy buena introducción y análisis de la obra. La vi en el Real; cuesta saborearla debido a la música que describe la historia, pero con el complemento de Suor Angelica se hará llevadera e incluso interesante (por qué no, si LLuis Pasqual puede decir mucho…). En esta ocasión no podré disfrutar de las mismas…

    M'agrada

    • Yo creo que hemos visto y escuchado obras mucho más arduas.
      Personalmente, aunque no es una obra para escucharla a menudo, me interesa mucho más que otras y con el complemento imprescindible de la escena, creo que garantizará su absoluta comprensión.
      La producción del Liceu es la misma que ya viste en el Real. la crítica fue muy positiva con el trabajo de Pasqual

      M'agrada

  4. Raúl

    Una òpera que sens dubte és molt interessant. Penso que és millor escoltar-la un parell de vegades abans d’anar-la a veure per poder-la assaborir millor. Jo n’he escoltat diverses versions (una de les que circula pel youtube és amb Nikitin, encara que només és àudio). Per cert, que ja tenim nou descompte: si compres Il prigioniero/Suor Angelica + Il tabarro tens un 30% de descompte en les 2.

    M'agrada

  5. Leonor

    Mil gracias, Joaquim, por esta preparada exposición, tan interesante y esperada como siempre.Historia terrible y necesaria de contar y recordar. Espero que me dejen acercarme para este “doblete” Dallapicolla/Puccini ¡Buena semana, infernems!

    M'agrada

  6. En tinc moltes ganes de veure les dues presons. Curiós sentir aquesta òpera, molt audible per cert, i en italià..tan acostumats com estem a les modernures en alemany. El text em sembla molt interessant i crec que l’escena ens agradarà. Espero amb candaletes la Suor plorant el fill, com ens toca el voraviu el Pucci a les mares ! 😥 😉

    M'agrada

    • Jo també crec que és un programa molt interessant i amb dos repartiment molt potents. Veurem si Colomeer és capaç de trobar l’equilibri necessari per fer l’èxit que mereix el programa. La darrera vegada que va dirigir (Els Pirineus de Pedrell) va fer una versió molt sorollosa.

      M'agrada

  7. Josep Olivé

    Ja que estem d’aniversari amb Straus comentar que Ulenspiegel (mencionat en el relat de llegenda en que es basa la segona escena) és ni més ni menys que la variant germànica mitjaval coneguda com Till Eulenspiegel, protagonista entrameliat del seu famòs poema simfònic, de caire ben diferent en l’òpera de Dallapiccola. El sistema dodecafònic utilitzat per aquest compositor italià és molt original, i es desmarca de l’esència intelectual de la segona escola de Viena í es de caire emocional, i és ben curiós escoltar el cant en italià quan el dodecafonisme és terreny abonat de parla gairebé exclusivament alemanya. No ha d’espantar, i a qui agradi musicalment “Pierrot Lunaire”, “Lulu”, “Wozzeck” o fins i tot “Moses und Aron” aleshores agradarà sens dubta “Il Prigioniero” bastant mes suau (per dir-ho d’alguna manera) que les anteriors. Emparentar aquestes obres crec que va ser encomenat a Pasqual per Mortier, amb l’idea de mostrar una mateixa situació d’absència de llibertat sota un mateix dogmatisme religiós despietat i cruel en el seu desenllaç, en el que un presoner i una presonera són víctimes, un de dictadura politica-religiosa, i l’altra d’una dictadura ideològica-religiosa. I en totes dues obres amb un molt expresiu focus posat en el lament de dues mares. Vaig poder veure la mateixa producció al Real al 2012 (crec) i està molt bé.

    M'agrada

    • Segurament Dallapicola no va voler oblidar la seva italianitat i fins i tot el seu dodecafonisme és més amable que el dels compositors centreeuropeus i poer tant, jo crec que agradarà fins i tot a un més ampli espectre de públic del que tu esmentes, és clar que la producció escènica ha d’ajudar molt, com sempre succeeix en les òperes contemporànies que no s’entenen de la mateixa manera que l’òpera fins a principis del segle XX.
      La idea d’ajuntar les dues obres és bona, però musicalment crec qe hi ha massa distància i posats a emperallar, no hagués estat malament o fer Suor Angelica amb alguna o les dues del Tríptic. i Dallapiccola emperellar-lo amb Pierrot Lunaire o l’Erwartung de Schönberg, és clar que aleshores els riscos augmenten fins a posar en perill la sostenibilitat, i saps que aquest és un terme tabú.

      M'agrada

  8. Josep Olivé

    Tema Pons. Doncs que va programar les seves intervencions en aquest 2014 massa concentrades. Compaginar concerts amb poemes simfònics de Strauss, amb l’orquestració tan complexe que exigeix i els recursos orquestrals necessaris dels que l’orquestra del Liceu no en disposa del tot, amb Kiteg primer, La Valquiria a continuació i ara una obra dodecafònica per a una orquestra com la del Liceu doncs no sé, hi ha un cas clar de coll d’ampolla musical del que o ha quedat saturat, o ha quedat sense forçes, o alguna cosa més greu de tipus comunicatiu ha pogut esdevenir entre el mestre i l’orquestra. Com res es diu ni s’explica (si algú ho sap doncs…) doncs crec raonable fer quinieles. És lo que té la no transparència.

    M'agrada

    • No serà ni el primer, ni l’últim director musical d’un teatre d’òpera que té una tongada seguida de compromisos. No fa gaire ens meravellàvem de l’activitat magnífica de Fabio Luisi al MET, pe rno parlar dels anys daurats de James Levine.
      La concentració de compromís, jo crec que excessiu de Kitej, Walküre i aquest programa doble, és un error greu de la programació artística, sobretot comptant amb els efectius actuals, ara bé, això ja es podia saber fa molts i molts mesos. El mestre Pons ha renunciat a masses compromisos prèviament anunciats com per pensar que aquesta nova renuncia sigui fruit d’algun contratemps. Sé que algun cas el van anunciar quan se sabia que no dirigiria, però en aquest cas, sent Il Prigionero una obra contemporània on ell ha demostrat tantes vegades les seves capacitats, em sembla massa estrany, i fins i tot les delicadíssimes textures de Suor Angelica, tan properes a Debussy un altre dels referents del mestre Pons,podia haver estat una oportunitat, sense dubte desaprofitada.

      M'agrada

  9. Marc

    Ahir vaig escoltar gairebé per casualitat aquesta opera, doncs en un principi, degut al fet penós de no poder assistir a la seva representació m’ho volia estalviar.

    I em va agradar molt, m’encanta aquest punt generós de bogeria constant que la posseeix.

    Avui he aconseguit la versió gravada per Esa-Pekka Salonen, l’has escoltada?

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: