IN FERNEM LAND

PREPARANT SUOR ANGELICA


Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

La combinació de dues òperes tan distants com Il Prigionero de Dallapiccola i Suor Angelica de Giacomo Puccini té més d’un punt de interès, tot i que jo crec que les tres òperes que formen Il Trittico (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) no s’haurien de separar mai, ja que són en la seva unitat quan cadascuna d’elles pren tot el sentit.

Suor Angelica és l’òpera central i sempre ha estat la més menystinguda de les tres, ja que al costat de l’impacte brutal de Il Tabarro i la genialitat d’una obra mestra com és Gianni Schicchi, la tragèdia d’una monja reclosa en un convent de clausura en mig d’una quotidianitat ensopida i avorrida, on mai passa res i on tot es mesura a traves de les petites coses que donen sentit a una vida entregada forçosament a Déu, semble un material poc estimulant per els excessos operístics. La veritable òpera pucciniana potser la trobaríem en allò que va succeir en el passat i que va motivar, set anys abans de començar aquest petit joiell, la reclusió d’Angelica.

Curiosament de les tres òperes que conformen Il Trittico aquesta és la menys estimada pel públic i és la que sembla que preferia Puccini, que troba en aquest únic acte que no arriba a l’hora de durada (com les altres dues), el marc perfecte per desenvolupar alguna de les les obsessions temàtiques que van ser motiu de desenvolupament dramàtic en dues de les seves òperes mestres, l’amor culpable a Manon Lescaut i l’amor incomprès a Madama Butterfly.

Angelica va viure un amor intens en el passat i la seva condició aristocràtica la reclou en una clausura no volguda, és el castig a una maternitat fruit de l’amor absolutament diferent al de Cio Cio San a Butterfly. Mentre que aquesta amaga el fill fruit de l’amor amb Pinkerton, a Angelica la separen del fill i ella només viu o més ben dit sobreviu, en un entorn aliè amb l’esperança d’estar unida a ell, ja no de retrobar-lo, ja que sap que això mai serà possible, és ella l’amagada. Aquí no hi ha renuncia d’amor, és presonera d’unes convencions i d’una moral estricta pròpia de la classe social a la qual pertany. La ruptura de la bombolla on viu aturada no tan sols en la rutinària activitat del convent, sinó de la seva pròpia existència, durant els set anys que fa que va haver d’abandonar el fill, es produeix de manera abrupta amb l’arribada de la freda i cruel princesa, la tia d’Angelica, que anunciarà que el fill és mort i precipitarà els esdeveniments. Si durant quasi mitja hora no succeeix en prou feines res i tot està subjecte a un ambient costumista, aparentment idíl·lic i utòpic, ple de petits detalls d’aquells que Puccini en sap fer un retrat deliciosament ensucrat si convé, en els vint minuts finals es precipita tota la tragèdia i la bogeria d’una protagonista que ha perdut qualsevol referent per seguir visquen en un ambient tan summament estèril i privat de llibertat, l’aboca a una tràgic i alliberador desenllaç. El convent era el castig i el fill mantenia a Angelica en vida, un cop mort la seva vida no té sentit i si ha viscut set anys lligada al fill viu, ara viurà eternament amb ell.

El contrast entre la primera part de l’òpera i el final és brutal, i mostre una vegada més l’extremat magisteri teatral amb el que Puccini sap organitzar les seves obres escèniques. potser sí, com s’ha recriminat algunes vegades, la primera part de l’òpera és massa llarga, ja que hi ha el perill de fer caure l’interès entre tanta activitat monacal anodina, però per això Puccini desplega recursos suficients per mantenir-nos interessats i amatents, gràcies a unes sonoritats orquestrals molt interessants, unes melodies marca de la casa, un tractament tímbric diferent al emprat no tan sols en les altres dues obres, sinó en totes la seva producció, tot i ser fidel als orientalismes recurrents. Sons eteris de reminiscències mítiques, campanes que ja eren presents a Tosca i que ens retornen a la religiositat ambiental des d’un bon inici, himnes i càntics religiosos fora d’escena de caire funcional però també atmosfèric, timbres ombrívols i descripcions subtils i delicades de les foteses de la clausura ens preparen per el cabdal i cruent encontre. És per això que em sembla importantíssim situar Suor Angelica al costat de les altres dues obres, ja que aïllada pot esdevenir en excés ensucrada, però entre el melodrama violent de Il Tabarro i la comèdia irònica i fins i tot cínica de Gianni Schicchi, l’explosió sentimental de Suor Angelica troba l’equilibri necessari.

Puccini, curiosament com Strauss, no s’involucren en el seu present, pertanyen a un passat i malgrat que la seva escriptura orquestral va fer una lògica evolució després del llegat verdià, no es va aventurar en els terrenys dels seus contemporanis. Tanteja les noves corrents, juga amb les possibilitats de l’orquestra, amb el colors i timbres, fent temptatives  com si fos Stravinsky en molts moments de Il Tabarro, però en Suor Angelica vol recrear precisament unes atmosferes recloses en un etern passat, en un espai i temps inexistents, i només en la cabdal escena amb la Princesa és quan els colors, forçosa i intencionadament idealitzats per una orquestra fins aquell moment quasi Debussiniana, s’enfosqueixen i prenen consciència d’una realitat crua. Tot i així Puccini encara vesteix la bogeria d’Angelica amb una coda orquestral que segueix a la gran ària “Senza mamma”, amb unes bellíssimes melodies quasi irreals, allunyades del dolor moral i físic d’un emmetzinament, que conclourà amb el miracle envoltat en un crescendo místic dels  cants celestials que obliguen a intervenir al cor, també de veus blanques, uns recursos musicals absolutament allunyats de la modernitat musical que imperava l’any 1918, quan Il Trittico es va estrenat a l’antic MET de Nova York, el 14 de desembre.

Com a Il Tabarro i a Gianni Schicchi l’acció transcorre en poques hores, des del capvespre fins la nit. S’inicia l’acció amb un toc de campanes que ens situen com el preludi del tercer acte de Tosca, ràpidament en situació. L’orquestra repeteix el tema mentre escoltem a les monges cantant un “Ave Maria” que ens portarà a aquesta letàrgica activitat mitjançant petits diàlegs entre les monges que ens donaran a conèixer petits aspectes de la seva personalitat o del seu passat, tot aparentment intranscendent fins l’arribada de la visita.

A Suor Angelica tots els personatges són femenins. Catorze són monges recloses a la clausura i només la Princesa és un personatge extern i aliè a la comunitat. Aquest és precisament l’únic personatge puccinià de importància, malgrat que la seva intervenció és curta, destinat a la vocalitat de contralt. La zia principessa és un personatge psicològicament molt complex i retorçat, que fonamenta el seu cant en un declamat obsessiu que ha de ferir per la seva fredor. És com l’inquisidor de Il prigionero, la implacable executora d’una rancúnia acumulada durant anys i que finalment s’allibera amb insultat altivesa. La cantant que interpreta aquest personatge ha d’anar amb cura de no excedir-se i no ha d’oblidar que el personatge és una aristocràtica i qualsevol excés gran guinyolesc pot malmetre una interpretació d’un personatge molt efectiu i agraït, malgrat la seva maldat, o potser per això.

La gran protagonista és Suor Angelica que necessita una soprano lírica pura que alhora ha de ser una gran interpret capaç de commoure, és clar que sense oblidar la línia de cant i la dolcesa, però sobretot transmeten molt bé la cabdal evolució entre la dona que necessita aferrar-se al fill per viure reclosa per una culpa inexistent, i la dona que ja no té res on aferrar-se i decideix morir. Té en la gran ària i totes les frases posteriors fins la mort, l’oportunitat de desplegar el domini del fiato, tant en la conclusió de “senza mamma” on la soprano ha de fer un perllongat La natural si pot ser en pianissim sempre audible, com en la grandiosa coda. Tot i així la soprano ha de tenir el Do que Puccini li demana en un parell d’ocasions i sobretot ha de ser posseïdora d’una veu prou ample per sobrepassar les frases puccinianes sense entrar en conflicte amb l’orquestració, mantenint sempre la dolçor sense renunciar a a l’amplitud de registre que haurà de mostrar en els moments decisius.

A la resta de personatges, tots importants si bé episòdics, hi ha dos grups clarament identificats, les sopranos per a aquells rols de novícia, i les mezzosopranos per a les monges amb més ranc i autoritat. De totes elles només n’hi ha una que té una petita arieta que li permet esplaiar-se més enllà de les delicades intervencions de la resta, és Suor Genovieffa que ha de cantar “Soave signor mio” tot rememorant el seu passat camperol.

Suor Angelica, com totes les altres òperes puccinianes necessita d’un gran director musical capaç d’extraure tots els tresors que amaga l’orquestració i la inspiració melòdica desbordant, a vegades en prou feines apuntada en dos o tres compassos que molts compositors haguessin volgut tenir i que Puccini no torna a utilitzar, però un excès de sucre la pot fer empallegosa.

Jo us proposo escoltar, abans d’oferir-vos la versió sencera provinent de l’Opera de Sant Francisco, dos fragments, començant per l’entrada de la zia, “Il principe Gualtiero vostro padre” en la interpretació la gran Ewa Podles, acompanyada de Patricia Racette.

I ara la gran ària de Suor Angelica, “Senza mamma”, per la soprano nord.americana Patricia Racette, que com ja va demostrar en la seva Butterfly liceista, sap commoure com molt poques. El fragment no conclou en l’ària sinó que us permetrà arribar al clímax final, amb la gran frase posterior “La grazia è discesa dal cielo”, el interludi musical i la darrera intervenció abans del clímax final amb el colpidor “E discesa la grazia benedetta”, abans del “Ah son dannata! veritablement colpidor.

Pel que fa a les versions discogràfiques existents, i sense comptar amb les gravacions efectuades en el mateix teatre, jo valoro per sobre de totes les altres, quatre gravacions comercials en disc, però no vol dir que siguin les millors, i són:

  • Victoria de los Ángeles, Fedora Barbieri, dirigida per Tullio Serafin. EMI 1957
  • Renata Tebaldi, Giulietta Simionato, dirigida per Lamberto Gardelli. DECCA 1961 (massa tard per Tebaldi)
  • Kattia Ricciarelli, Fiorenza Cossotto, dirigida per Bruno Bartoletti. RCA 1973 (la meva preferida)
  • Cristina Gallardo-Domás, Bernadette Bianca Di Nissa, dirigida per Antonio Pappano. EMI 1997

En vídeo hi ha versions molt maques, sobretot la de la ROH amb Ermonela Jaho, malgrat que la veu està al límit de les seves capacitats físiques.

La que ara us proposo i de la que heu vist els dos fragments més importants, per a mi és extraordinària

SUOR ANGELICA
Opera lirica in un atto
Giacomo PucciniGiovacchino Forzano

Suor Angelica – Patricia Racette
La zia principessa – Ewa Podles
La badessa – Meredith Arwady
La suora zelatrice – Catherine Cook
La prima suora cercatrice – Daniela Mack
La seconda suora cercatrice – Mary Finch
La maestra delle novizie – Daveda Karanas
Una novizia – Renee Tatum
Suor Genovieffa – Rebekah Camm
Suor Osmina – Virginia Pluth
Suor Dolcina – Leah Crocetto
Una suora Sister – Rachelle Perry
Una suora – Sally Mouzon
La suora infermiera – Heidi Melton
La prima conversa – Tamara Wapinsky
La seconda conversa – Dvora Djoraev

San Francisco Opera Orchestra and Chorus
Director musical: Patrick Summers

Director d’escena: James Robinson

San Francisco Opera Setembre de 2009

ENLLAÇ VÍDEO (quatre arxius rar, descomprimint el primer s’obriran els altres)

https://mega.co.nz/#F!JI0yyRLI!qxDNHBT8WJYBTawTaEhp8A

Ben mirat la confrontació amb Il Priogionero no sent per a  mi la ideal, té més sentit del que creia en un principi i que la proposta escènica de Lluís Pascual situí les dues obres en el mateix context escenogràfic, també. És clar que Dallapiccola i Puccini no tenen gaires punts de contacte més enllà de la seva italianitat, però potser ja és suficient per tal de que la unió “forçada” d’ambdues obres ens permetin passar una vetlada intensa.

L’esperada presentació liceista de Maria Agresta, que substitueix a la inicialment prevista Barbara Frittoli, com Angelica i la poderosa Dolora Zajick garanteixen les veus idònies, però caldrà veure com Edmon Colomer treu de l’orquestra del Liceu totes les seves capacitats.

Si voleu saber més de les representacions liceistes:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/il-prigioniero-suor-angelica/presentacio.html

http://www.amicsliceu.com/wp-content/themes/hotnews/pdf/temporada2013-2014/Suor_Angelica.pdf

Si voleu saber més de l’òpera Suor Angèlica:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Suor_Angelica

http://en.wikipedia.org/wiki/Suor_Angelica

I com que no em puc resistir a deixar-vos unes quantes “senza mamma” més, prement sobre del nom, escoltereu unes quantes versions quasi totes referencials:

Mirella Freni (la veu ideal per aquest rol), Montserrat Caballé (cap altra ho ha cantat tan bonic), Renata Tebaldi (molt abans del disc comercial i molt millor), Pilar Lorengar (sensibilitat extrema), Victoria de los Angeles (puresa exquisida), Maria Callas (intensitat dramàtica), Katia Ricciarelli (italianitat refinada), Magda Olivero (la càtedra de les essències), Leontyne Price (exuberància tímbrica), Barbara Frittoli (la que no serà),

 

 

 

22 comments

  1. Leonor

    La verdad, una gran coincidencia temática: la “cárcel” de los dos títulos…Y gracias por el apunte, con ese gran regalo final, esos “Senza mamma”. Ya me puedo ver las dos óperas ¡Enhorabuena, Joaquim, como siempre gran rigor!¡Buen día, infernems!

    M'agrada

  2. SANTI

    Els fragments que has posat són els millors de l’obra i les dues interpretacions són fenomenals, ja estic baixant els arxius.
    El youtube del Covent Garden és molt bo també, però Racette m’agrada més.
    Tos dos apunt preparatoris són com sempre, molt pedagògics.
    Els del torn T torneu a tenir el privilegi de l’estrena, per tant dilluns a primera hora et visitaré.

    M'agrada

    • Jaho és molt més fràgil i aquesta fragilitat li va molt bé al rol. Racette és molt potent i certament commou amb una gran força esc+enica i vocal. al costat de Podles, salten guspires.
      La producció escènica és molt convincent i d’alguna manera molt similar a la de la ROH.

      M'agrada

  3. La versión en DVD de Patricia Racette/Ewa Podles es para mí de referencia absoluta. A lo largo de toda la ópera Racette está espléndida, tanto vocal como escénicamente, pero en el gran dúo con Podles -para mí la mejor principessa que haya visto o escuchado- está inmejorable; supongo que tener de compañera a la inmensa Ewa Podles la motivó lo basatante como para superarse. De ahí hasta el final de la ópera Racette está impecable de emoción, intensidad y sentimiento; lo mejor que le he escuchado a esta soprano hasta el presente.

    En cuanto a grabaciones discográficas completas mi preferida es la de Victoria de los Angeles/Fedora Barbieri -para mí la mejor principessa de la historia, después de Podles-. Y por lo que respecta al aria “Senza mamma” en grabación, Caballé-Callas ex-aequo.

    “Suor Angelica” es una ópera algo dulzona en exceso en la primera parte, pero tan pronto entra en escena la Principessa la obra adquiere unas dimensiones de tragedia “in crescendo” que no decaee en ningún monento hasta su escalofriante conclusión.

    Puede ser un programa sumamente satisfactorio, si todo va en la buena dirección, el compuesto por la interesante “Il prigionero” y la superlírica”Suor Angelica”.

    M'agrada

    • Ja saps que jo sóc molt de Simionato, i crec que la principessa ha de ser freda i implacable, mai grollera, en aquest sentit no hi ha millor zia que ella. No dic que Podles sigui grollera però les sonoritats són tan rotundes que l’allunyen una mica de l’aristocràtic rol. Tot i així la versió Ricciarelli Cossotto, una mezzo que tenia una tendència a la parada de llegums i verdures, és la més complerta per a mi.
      Caldrà veure que fa Zajick, em temo que ens quedarem garratibats a la butaca, però…

      M'agrada

  4. Raúl

    Algunes de les versions que ens has recomanat ja les havia escoltat i és un veritable plaer, són magnífiques. De totes les “senza mamma”, per mi la millor de totes és la de Caballé, no n’hi ha hagut cap que m’emocioni tant, el final que fa de l’ària sempre em posa la carn de gallina.
    Esperem que ens ofereixin una gran funció.

    M'agrada

  5. Concep

    La darrera vegada que es va fer al Liceu no la vaig veure, m’estrenaré ara, mai l’he vist i m’hagués agradat que s’hagués programat el Tríptic sencer.
    També aniré a Il Tabarro en versió de concert del mes de juliol. Faràs apunt preparatori?

    M'agrada

  6. Verisme (“Il tabarro”), lirisme dramàtic (“Suor Angelica”) i comèdia buffa (“Gianni Schichi”), això és, ben compilat, el Trittico puccinià, l’obra que m’agrada més de tot el seu corpus, amb diferència, junt amb Butterfly. I sempre he volgut veure “Il Trittico” d’una manera tan compacta que mai m’he plantajat fer distincions entre les tres parts en que es composa. En conjunt, una obra mestra total i un desplegament de recursos d’orquestració i melòdics excepcional, en un Puccini aquesta vegada gens efectiste ni amenarat i amb espurnes impresionistes (Ravel, “Pavane pour une infante défunte” a l’ària “Senza mamma”), wagnerianes (“Parsifal”), de patètic dramatisme verdià (el diàleg entre Suor Angelica i Zia Principessa està amarat del mateix dramatisme que el mostrat per Felip II i el Gran Inquisidor a “Don Carlo”) i fins i tot amb experimentació politonal ben avançada en l’ària “Amici fiori, voi mi compensate” (Suor Angelica beneiex les plantes que utilitzara per emmetzinar-se), ària que forma part de la partitura original i de la primera edició del triptic i va ser interpretada (i posteriorment gravada) en l’estrena de Nova York, i que curiosament va ser suprimida en l’estrena de la Scala sense motius aparents ni massa clars (sembla ser que Puccini, mal aconsellat, va voler evitar trets vanguardistes en l’estrena en el seu pais, trets que conecten d’una manera “tangencial” precisament amb Dallapiccola i el “Il Prigionero”).

    Dit això, i encara que em costi veure una qualsevol d’aquestes obres separada de la resta, la veritat és que totes tres tenen llum i vida pròpia i poden anar perfectament en solitari i fer-nos arribar tot el que tenen dins (aviat ho podrem constatar amb “Il Tabarro” al mateix Liceu amb l’OBC). I d’altra banda, les situacions dramàtiques i contexts comuns entre “Suor Angelica” i “Il Prigionero” fan plausible que precisament aquestes dues obres poguin formar un programa doble, amb un fort contrast, això si, musical.

    Impactans els exemples d’interpretacions històriques i actuals que ens mostres. D’altra banda, la substitució de Frittoli per Agresta no és cap mala noticia en absolut, i amb això no vull dir que prefereixo una a l’altra sino que que estem davant de dues prestacions que m’agraden.

    M'agrada

    • Si entens el Triptic com una unitat jo també ho crec, les ensucrades escenes de la primera part es fan més digeribles després de violent desenllaç de Il Tabarro, de la mateixa manera que tot el Gianni Schicchi depura a la perfecció tanta violència, física i psicològica.
      Suor Angelica després de Il Priogionero no sé si musicalment funcionarà tan bé, ja que mentre que Il Tabarro és un gran guinyol, l’òpera de Dallapicola no, i el realisme descarnat no sé si casarà del tot bé amb aquell costumisme “Hermana San Sulpicio” de l’obra pucciniana. D’acord que hi ha punts de contacte molt interessants, ara bé, també és cert que hi ha uns llenguatges de forma i fons molt allunyats. Sé que Pasqual ha fet un exercici brillant, però l’estètica musical és la que és i a casa escoltar una després de l’altra em va produir una espècie de revulsiu que va en detriment de Puccini.
      Diumenge la solució.

      M'agrada

  7. Kàtia

    No en conec cap de les dues.El que estic escoltant m’agrada moltissim.No sé perqué sempre m’ha semblat que ja tenia temps per escoltar aquestes peces petitetes de Puccini i he anat badant.Ara m’hi poso.

    M'agrada

  8. Juan

    Del Tríptico es la que más me gusta. Desde la entrada de la zia la ópera ya es una angustia, el desmoronamiento de Suor Angelica, demandando vocalmente el 120% de su capacidad… muy difícil con toda la carga emocional. Me gustan mucho tanto Racette como Frittoli, y tampoco hay muchas opciones en DVD. Excepcional Ewa Podles!!!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: