La notícia de la mort de Carlo Bergonzi tot i saber que estava molt malalt no deixa de colpir i significar una pèrdua molt gran per a tots els que estimem l’òpera i sobretot els cantants que amb el seu immens mestratge ens han deixat un model on aprendre a escoltar i òbviament un model per a tots els que tenint una veu es volen dedicar, com ell, a fer-nos feliços cantant.
Bergonzi jugava amb el handicap d’una veu (per a mi) poc seductora, i quan això passa i el cantant és intel·ligent com ho era ell, acostuma a /donar-nos fruits d’alta vàlua. Carlo Bergonzi guanyava i seguirà guanyant a l’audiència per l’acurat sentit musical, per la perfecta adequació estilística, per l’elegància en el fraseig i l’emissió, per la bona utilització de la tècnica al servei de l’expressivitat. Mai va ser un cantant fred i distant, i no tenint gaires dots com a actor, va treballar en canvi aspectes expressius vocals que van permetre que el seu cant fos molt expressiu, preservant sempre una línia musical pura i allunyada d’efectes melodramàtics i veristes que enlletgissin l’essència dels múltiples rols i estils als que va fer front, arribant fins i tot a interpretar en versió de concert l’Otello verdià al Carnegie Hall l’any 1990. La seva veu originàriament de baríton, no era pròpiament heroica, però en canvi va saber dotar als seus personatges dels matisos i particularitats per vorejar l’excel·lència o assolir-la definitivament.
Els Verdi de Carlo Bergonzi romandran com una de les seves grans fites, malgrat que el seu repertori va ser amplíssim i sempre reeixit.
Aquí us deixo la llista dels principals rols assolits com a tenor i la data i teatre del seu debut (font Viquipèdia)
- Andrea Chénier . Bari, Teatre Petruzzelli, 18 gener 1951
- Giovanna d’Arco . Milà, RAI, 26 maig 1951
- Pagliacci . Milà, RAI, 10 juny 1951
- La forza del destino . Milà, RAI, 16 juliol 1951
- Un ballo in maschera . Milà, Teatro Nuovo, 15 agost 1951
- Simon Boccanegra . Roma, RAI, 21 novembre 1951
- I due Foscari . Milà, RAI, 5 desembre 1951
- Adriana Lecouvreur . Prato, Teatre Metastasio , 31 desembre 1951
- Faust . Bari, Teatre Petruzzelli, 8 gener 1952
- Jenůfa (Steva). Roma, Teatre dell’Opera, 17 abril 1952
- Ifigènia . Nàpols, San Carlo, 1 juny 1952
- Mefistofele . Roma, Banys de Caracalla, 1 juliol 1952
- Madama Butterfly . Càller, agost 1952
- Missa Aniello . Milà, La Scala, 25 març 1953
- Rigoletto . Livorno, Teatre Goldoni, 20 maig 1953
- Aida . Buenos Aires, Colom, 24 juliol 1953
- Tosca . Buenos Aires, Colom, 7 agost 1953
- Manon Lescaut . Rovigo, Teatre Sociale, 24 octubre 1953
- Turandot . Catània, Massimo Teatre Bellini, 19 novembre 1953
- Loreley . Reggio Emilia, Teatre Municipale, 2 febrer 1954
- L’incoronazione di Poppea . Milà, RAI, 7 març 1954
- Carmen . Montecarlo, Salle Garnier, 30 gener 1955
- Lucia di Lammermoor . Brescia, Teatre Gran, 3 febrer 1955
- Don Carlo . Buenos Aires, el Teatre Colón, agost 1955
- La traviata . Salsomaggiore, Teatre Nuovo, 10 setembre 1955
- Il tabarro . Chicago, Lyric, 16 novembre 1955
- Cavalleria rusticana . Chicago, Lyric, 26 novembre 1955
- L’amore dei tre re . Chicago, Lyric, 28 novembre 1955
- La Gioconda . Trieste, Castello di San Giusto, 16 juliol 1956
- Il trovatore . Nova York, MET, 13 novembre 1956
- Fior di Maria . Milà, RAI, 30 gener 1957
- La bohème . Caracas, Teatre Municipal, octubre 1957
- Macbeth . Nova York, MET, 5 febrer 1959
- L’elisir d’amore . Sant Sebastià, Victòria Eugènia, 26 agost 1959
- Ernani . Nova York, MET, 26 novembre 1962
- La Wally . Nova York, Carnegie Hall, 13 març 1968
- Werther . Nàpols, Teatro San Carlo , 11 febrer 1969
- La forza del destino . Parma, Teatro Regio , data desc
- Norma . Nova York, MET, 3 març 1970
- Luisa Miller . Gènova, Teatre Margherita, 20 setembre 1972
- Edgar . Nova York, Carnegie Hall, 13 abril 1977
- I Lombardi alla prima Crociata . San Diego, Auditori Russ, 22 juny 1979
- Il Corsaro . Nova York, l’Ajuntament, 16 desembre 1981
- Attila . Tulsa, Chapman Music Hall, 6 març 1982
- Otello . Nova York, Carnegie Hall, 3 maig 2000
Enllaç amb el repertori com a tenor:
http://www.carlobergonzi.it/page.asp?IDCategoria=2285&IDSezione=10330&IDOggetto=&Tipo=GENERICO
Enllaç amb el repertori com a baríton (entre 1947 i 1950):
http://www.carlobergonzi.it/page.asp?IDCategoria=2285&IDSezione=10299&IDOggetto=&Tipo=GENERICO
Carlo Bergonzi va debutar en el Gran Teatre del Liceu el 27 de novembre de 1958 cantant Radamés al costat de Anita Cerquetti (Aida), Fedora Barbieri (Amneris), Anselmo Colzani (Amonasro) i Ferruccio Mazzoli (Ramfis). Va tornar les temporades:
- 1964/1965 per cantar l’Alvaro de La forza del destino amb Marcella Pobbe, Piero Cappuccilli, Carlo Cava i Montserrat Aparici.
- 1968/1969 Un ballo in Maschera amb Rita Orlandi Malaspina, Manuel Ausensi, Bianca Berini i ANnnamaria Gasparini
- 1970/1971 La Gioconda amb Angeles Gulín, Michèle Vilma, Rosa Laghezza, Anselmo Colzani i Anton Diadkov
- 1971/1972 Rigoletto, alternant amb Josep Carreras, Corneil MacNeill, Eileen Shelle.
- La forza del destino, alternant amb Pedro Lavirgen, Raina Kabaivanska, Nicolae Herlea, Gwyne Howell
- 1981/1982 L’elisir d’amore amb Rosetta Pizzo, Attilo D’Orazzi, Nelson Portella
La darrera vegada que va pujar a dalt de l’escenari del Liceu, va ser en ocasió del Concurs Viñas de l’any 2005, on al costat de Plácido Domingo van retre un homenatge a Victória de los Ángeles en motiu de la trista mort de la soprano catalana.
Carlo Bergonzi, i no és un tòpic típic d’obituari, no morirà mai, les seves gravacions són una font de sapiència i un llegat valuós per a tots els que vulguin aprendre, tant els cantants com els aficionats que sobretot quan vulguin saber que és això tan anomenat d’una veu verdiana.
Us deixo amb uns quants youtubes que de be segur coneixeu, però que són la prova fefaent de tot allò que he volgut transmetre amb aquest apunt d’homenatge i record.
ERNANI:
PAGLIACI
LUCIA DI LAMMERMOOR
LA BOHÈME
MESSA DA REQUIEM
MANON LESCAUT
UN BALLO IN MASCHERA
CORE N’GRATTO
L’ELISIR D’AMORE
LA GIOCONDA
ANDREA CHÉNIER
IL TROVATORE
L’AFRICANA
LA FORZA DEL DESTINO amb Piero Cappuccilli
SOLO PIÙ CHE MAI (Strangers in the night)
I tants fragments com vulgueu i tantes gravacions com cerqueu sempre trobareu esplèndids motius de joia i gaudi.
Descansi en pau
Llocs per saber el que cal saber de Carlo Bergonzi
http://it.wikipedia.org/wiki/Carlo_Bergonzi
http://en.wikipedia.org/wiki/Carlo_Bergonzi
http://www.belcantosociety.org/pages/bergonzicart.html
IN FERNEM LAND 
Un post “giusto”, necesario, dadas la importancia, la importancia y aparte el valor de un sencillo hombre que llegó a las cumbres verdianas con su voz e inteligencia sobrada. Triste día el de hoy.
Gracis, Joaquim.
DEP, Carlo Bergonzi. Hasta siempre.
PD: quienes hayáis podido disfrutar de su magisterio, de su canto…Afortunados liceístas.
M'agradaM'agrada
Yo solamente le vi en el caduco Nemorino de 1981, pero aún caduco, nos dejo un inolvidable, “Adina Credimi” magistral.
M'agradaM'agrada
La prima volta che lo ascoltai fu nel Ballo in Maschera alla Fenice, nel febbraio 1971. In quella stessa stagione, Windgassen cantava il Tristano, Tito Gobbi faceva Scarpia e Mario Del Monaco interpretava la Carmen. Grazie per il ricordo e le interessanti informazioni.
M'agradaM'agrada
Stagione memorabile, senza dubbio ed di un livello oggi inimmaginabile con i cantanti attuali.
M'agradaM'agrada
Gran interprete verdiano, fue uno de los primeros tenores que escuché en disco por allá por 1974, me recuerdo su Radamés con la Tebaldi.
M'agradaM'agrada
Grabación de reclinatorio con Karajan en estado de gracia.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim pel treball. Totalment d’acord. Avui perdem quasi el darrer mite dels anys 50-60 i poc més del 70. Ho has dit tot de la seva veu. El recordaré el seu Nemorino liceístic, malgrat ja era molt gran. Descansi en pau Mestre Bergonzi.
M'agradaM'agrada
D’homes només deu quedar Nicolai Gedda i no cridem el mal temps…
Va ser una tria equivocada aquell Nemorino però va deixar-nos moments per a recordar.
M'agradaM'agrada
Aquest matí, molt d’hora, quan he llegit la notícia em va saber molt greu. No puc dir que fos dels meus preferits, potser per aquell timbre poc seductor, tal com has dit bé tu, Joaquim, però sense dubte va ser un dels grans tenors del segle XX, potser l’ultim que ens ha deixat d’una generació inmensa i gloriosa. El trobarem molt a faltar, però fa temps, massa temps, que es troba a faltar un tenor com Carlo Bergonzi, sobretot per fer-li justícia al repertori verdià. A ell va tot el nostre agraïment.
Riposi in pace
M'agradaM'agrada
Jo quan vaig començar no me ‘estimava gaire a Bergonzi, els anys, encara no amb tot, m’han fet canviar d’opinió i com més l’escolto millor el trobo.
M'agradaM'agrada
Un magnífic treball-homenatge a un dels més grans de la història de l’òpera.
Perdona la meva ignorància però desconeixia totalment que comencés com a baríton. No se si es pot trobar alguna interpretació per internet, però m’agradaria escoltar-lo, vaig a seguir buscant.
M'agradaM'agrada
Va debutar com a Figaro, si trobes quelcom m’ho dius.
M'agradaM'agrada
El repertori verdià no és el meu favorit, però amb Bergonzi canvia. Era el meu favorit entre els italians. M’agradava com cntava, el timbre de la veu la part dramàtica. Hi havia qui no compartia la meua opinió, però poc m’importa. Jo em lleve el barrets davant ell. Una pena. No sé què passa que, d’un temps a esta banda estan morint-se tots.
Salut
M'agradaM'agrada
S’està morint una generació irrepetible de cantants que representen la darrera escola d’¡una manera de ser, entendre i cantar l’òpera. Els trobarem a faltar molt, ja ho veuràs.
M'agradaM'agrada
Un treball magnífic, com tots els teus. Només vull dir-te que jo vaig asistir al Concert Viñas i l’homenatge també li varen retre a la Renatta Tebaldi la qual había mort l’any anterior.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de julio de 2014 | Beckmesser
Bergonzi “El Catedrático”, como le llamaba el inolvidable Dr. Colomer Pujol. Grandísimo cantante de elegancia sin par, enorme técnica, fraseo egregio. Es cierto que andaba por arriba algo justito y los papeles que eran muy exigentes en notas agudas debía, en vivo, bajarlos en sus momentos culminantes (“La pira”, “Che gelida manina”…), pero ¡qué versiones inigualables de tantísimos momentos! ¿Quién ha cantado como él “Ah sì, ben mio”, “Come ruggiata al cespite”, “Celeste Aida” -atención a la del Met de 1963 con Solti, y ese final en pp-, y tantísimas otras páginas…? Su Puccini, su Andrea Chénier. ¿Y aquel disco maravilloso -al menos para mí- de napolitanas que grabó en Madrid en el 72? Mi último recuerdo “en vivo” (lo vi por la tele) de él fue un concierto creo que en el Teatro Real a primeros de los 90, transmitido por TVE en navidad; ya estaba mayor, el frac lo tenía puesto regular… pero cantó un “Lamento de Federico” inolvidable por su elegancia y expresividad. Don Carlo, descanse usted en paz. Nos ha hecho disfrutar del canto en su máxima expresión, y seguirá haciéndolo por siempre. Se va, pues, con las alforjas bien llenas.
M'agradaM'agrada
Bergonzi “El Catedrático”, como le llamaba el inolvidable Dr. Colomer Pujol. Grandísimo cantante de elegancia sin par, enorme técnica, fraseo egregio. Es cierto que andaba por arriba algo justito y los papeles que eran muy exigentes en notas agudas debía, en vivo, bajarlos en sus momentos culminantes (“La pira”, “Che gelida manina”…), pero ¡qué versiones inigualables de tantísimos momentos! ¿Quién ha cantado como él “Ah sì, ben mio”, “Come ruggiata al cespite”, “Celeste Aida” -atención a la del Met de 1963 con Solti, y ese final en pp-, y tantísimas otras páginas…? Su Puccini, su Andrea Chénier. ¿Y aquel disco maravilloso -al menos para mí- de napolitanas que grabó en Madrid en el 72? Mi último recuerdo “en vivo” (lo vi por la tele) de él fue un concierto creo que en el Teatro Real a primeros de los 90, transmitido por TVE en navidad; ya estaba mayor, el frac lo tenía puesto regular… pero cantó un “Lamento de Federico” inolvidable por su elegancia y expresividad. Don Carlo, descanse usted en paz. Nos ha hecho disfrutar del canto en su máxima expresión, y seguirá haciéndolo por siempre. Se va, pues, con las alforjas bien llenas.
Pd.: Y, sobre la existencia de grabaciones de su época baritonal, me parece que, salvo sorpresa morrocotuda, más vale ni intentarlo. No hay nada; ya habrían salido a la luz.
M'agradaM'agrada
Seria curioso saber como sonaba ese Bergonzi baritonal.
Lo pondremos en la lista de cosas imposibles, junto a la Fedora, Don Carlo y Walkure de Callas
M'agradaM'agrada
Cuanto y como me duele, su pedida física, pero ha dejado un legado muy fuerte!!! Sus cuatro CD, en arias de Verdi, las busco y las oigo más de una vez……. pero no solo eso, hubo mucho de su parte a la opera verista, no sé si puedo, pero trataré que llegue a todos este enlace de YouTube,
Gracias Joaquín, sigues haciendo lo mejor, pero no quiero más notas obituarias, en mundo de la ópera, me disgustan y mucho, solo porque sé que los cantantes que se han ido, hoy no pueden ser superados…..
M'agradaM'agrada
Bueno, vamos a hacer un pacto, que no se nos mueran los grandes y no les hago ninguna nota de esas. ¿Vale?
Si no se la hiciera me echarías la caballería por encima, es de justicia. El próximo que tarde muchos años.
Un saludo amical y muchas gracias por el vídeo
M'agradaM'agrada
Per mi Bergonzi va ser el millor tenor verdià de la segona meitat del segle XX, a anys llum d’altres cèlebres contemporanis amb més mitjans vocals, però que van descuidar la tècnica i el bon gust. Aquests dies he estat sentint el seu Trovatore de Buenos Aires (amb L. Price, Cossotto i Cappuccilli), i està absolutament excepcional, per no parlar del Duc de Màntua, etcètera.
I Joaquim, sobre el teu apunt… això de la veu poc seductora no ho veig gaire clar, a mi el seu timbre sí em sembla bell. Que no parlem de Jon Vickers!
M'agradaM'agrada
Jo no li trobo la seducció tímbrica per enlloc, però si potser fem una llista de seduccions de ben segur trobarem moltes més discrepàncies, però parlant de Bergonzi fàcilment trobarem més punt de contacte que no pas de discrepàncies.
M'agradaM'agrada
Jo el vaig descobrir amb L’Elisir… del 81 al Liceu. Jo començava a aficionar-me a l’òpera i una de tan lleugera em va anar molt bé. Vaig sentir la retransmissió radiofònica presentada per Joan Lluch i, recordo, quina “Furtiva Lagrima” tan acurada va cantar. Sempre que he tornat a escoltar l’ària més bella i difícil de l’Elisir he recordat la versio de Bergonzi.
Bon treball, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Aquella gravació del 1981 que tinc en algun disc dur i que ahir vaig buscar i no me’n vaig sortit, res tenia a veure amb la que us he deixat a l’apunt, però és clar, un bon cantant mai ho deixa de ser encara que les facultats no siguin les òptimes, però sempre hi haurà una frase que ens recordarà el motiu per el qual estem davant d’un mite de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Em va agradar sentir-lo en L’elisir del 81: ja era una llegenda (que sabíem per discos amb Tebaldi, Simoniato i altres llegendes similars) i era conscient que seria una oportunitat irrepetible. I encara tenia coses a sentir. I va bisar La furtiva lacrima amb premeditació, sense fer-se pregar gaire: ja era gat vell, és clar. Sap greu que morin, per molt que ja fes temps que no cantés; és com el final d’una generació mítica… A més de Gedda, queda la incombustible Magda Olivero. I que duri! :’)
M'agradaM'agrada
Home bocachete, i la Caballé que és de la generació més propera a Bergonzi i amb qui va cantar molt i hi ha gravacions esplèndides. De senyores d’aquella darrera generació de la gran escola del passat encara en queda alguna, senyors no tants.
M'agradaM'agrada
Comparteixo la teva opinió, la veu no era molt bonica però cantava com els àngels. En aquells anys, ens varem relacionar bastant amb el tenor gràcies als germans Conill que hi tenien molta amistat. Joaquim t’explico una anècdota de les tantes que hem viscut al nostra estimat Liceu (ara no tant). El dia 21 de gener de 1969 Carlo Bergonzi cantava “Un ballo in maschera” al Liceu, al mateix dia naixia la meva filla, la Núria, de no ser per tradició familiar que els padrins de la criatura havien de ser els respectius germans, el padrí hauria estat el tenor, ell molt amablement es va oferir a ser-ho. Una vivència molt bonica per guardar al bagul dels records.
Descansa en Pau estimat amic.
M'agradaM'agrada
Gràcies per explicar-nos aquesta anècdota tan humana i privilegiada d’un dels grans de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Ahir, tot arribant a Catalunya després de les vacances vaig rebre la noticia mentre conduia. Colpit, en arribar a casa vaig re-visionar un recital seu que hi ha en DVD que va fer a Lugano el 20-11-1981. Canta un “Ah! i, ben mio” de manual. Descansi en Pau.
M'agradaM'agrada
Suposo que vas veure el seu Nemorino del mateix any al Liceu, oi?
M'agradaM'agrada
I tant! El recordo perfectament. Vaig treure una entrada de general de 4rt pis i em va tocar al lateral sense visió. Em vaig passar tota l’òpera dret, aquell dia no sé perquè no vaig poder fer la cua per a trobar els pocs seients amb visió. És cert que la seva veu no era la que jo coneixia en el disc però em va emocionar igual que ho va fer la Sutherland la meva primera vegada amb la Norma.
Al acabar a funció li vaig portar per signar tots els llibrets de les òperes que tenia d’ell. Recordo que ho va fer al vestíbul principal del Liceu, assegut darrera una petita taula. Tot un privilegi al que no estavem acostumats. També vaig assistir a la sessió-homenatge del Foyer i a la final del Viñas on va recordar a Victòria de los Ángeles com tu deies.
En un dels meus viatges a Itàlia, fins i tot, vaig estar en el seu restaurant de Bussetto.
Molts records! Erem massa joves per haver-lo gaudit en plenitud, però la vida té aquestes coses.
M'agradaM'agrada
Èrem massa joves per Bergonzi però varem gaudir el millor Carreras, qui no es conforma és….
M'agradaM'agrada
Es trist,em sap molt greu.Quàn vaig començar en el món de la lírica sempre escoltava Bergonzi i Krauss,tots dos em partien l’anima,fantástiques veus.Després em vaig espavilar però ells dos sempre han estat al cap d’amunt de les meves preferències.
Gràcies,Joaquim,pel magnífic recull que ens has deixat..
M'agradaM'agrada
És llei de vida, però aquests artistes tan grans que han deixat tanta petjada i malgrat els anys que feia que no cantaven deixen un buit.
M'agradaM'agrada
Esplèndid post, Joaquim, dedicat a un dels grans de l’ópera.
En el meu record les seves magistrals, per a mi, interpretacions d’Aida, La forza del destino,
Un ballo in maschera, La gioconda (amb una inoblidable Angeles Gulin i un fabulós Anselmo
Colzani) i, al final, un emotiu L?Elisir d’amore..
Tristor per la desaparició d’un mite, al que no veig, com en altres veus, sustitució.
Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
Que ja no hi sigui, tot i que feia molt temps de la seva retirada, dol molt.
Gràcies per adherir-te a l’apunt.
M'agradaM'agrada
Encara que tard no puc deixar de comentar sobre un dels meus idols.
Tens raó ,la matèria prima,es a dir la veu no era la millor.en aquest aspecte el superaven gairebe tots els gran de l’època i posteriors com per exemple Del Monaco,Tucker ,Di Stefano,Corelli.Pavarotti,Aragall,Beczala,Alagna,Merighi,Barioni,etc etc.
Pero afortunadament l’Opera és algo més sofisticat,complexe que requereix
un exercici d’estil que ha de ser el mes adeqüat possible al desitjat per la partitura.
Tambe fa falta una dicció especiament clara i una voluntat de donar intenció a les paraules per donar una mínima credibilitat al text.
Tambe s’ha de tenir una tècnica molt acurada per convertir en musical i bonic aquells punts comflictius on la majoria criden ….
Tambe s’ha de tenir un domini especial del fiato que amagui qualsevol signe d’ofec al davant d’una frase musical molt llarga.
Els èxits de Carlo Bergonzi mai es van basar en una proesa vocal momentànea i aclaparadora.Quan el senties la sensacio era que mai havies sentit cantar tant be de forma continuada i aixó li proporcionava l’admiració irreprimible del públic.
Per aquells que entenen com la mes gran fita operística que la veu de Birgit Nilsson surés sobre un cor de 200 o 500 persones doncs probablement no us agradarà gens Bergonzi .
Vull fe referència a les declaracions de Maria Callas que segons ella és frissava per cantar al costat d’aquell tenor de la veu tant dolça.
Us deixo un you tube inoblidable on es pot gaudir de la insuperable tècnica que està al servei de l’expressió i no pas del lluiment estèril personal.
GRANDE BERGONZI
M'agradaM'agrada
Gràcies Dandini per la teva aportació i el youtube.
M'agradaM'agrada
D.E.P. un cantante y artista referencial, de los mejores verdianos de la historia ( no tanto en el repertorio verista) y al que solo pude escucharle en vivo en dos ocasiones, un Alvaro en Italia a finales de los 70s y el Nemorino liceísta de la temporada 81/82.
M'agradaM'agrada
Un dels darrers cantants de la generació d’or del segle XX. ens en queden molt pocs.
M'agradaM'agrada
No us perdèu aixó:classe magistral de Carlo Bergonzi,
al seu costat la guapíssima Gianna d’Angelo(encara en plenitud) que seduia sobre tot per un timbre de puresa extrema.
M'agradaM'agrada
Inteligentísimos los dos; qué dicción, intensidad y fraseo. Vaya dos; cómo aprovecha la D’Angelo su voz ligera para interpretar (muy bien además) a Gilda. Él, magistral… ¿Dónde está el reclinatorio?
M'agradaM'agrada
Hola joaquim, he llegit am mol interés i ma subtat la mort de Carlo Bergonzi que encara que no era dels meus favorits reconec i am tot respecte que ha sigut uns dels grans , que per desgracia ens a deixat, he llegit com dic tota la informació que fas de aquest gran tenor i no puc per menys que dirtr-te que em sento tan petiten cuan a les informacions que fas que no dubto que seguin el teu bloc ne pendré mol perque no me avia enterat gracies per lo que fas no se don treus tantas horas per contestá a tothom gracies.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Francesc, benvingut a IFL, no saps pas la gràcia que em fa retrobar-te aquí i que finalment hagis sabut com comentar.
El blog em dóna molta feina, no ho saps pas, però quan les coses es fan a gust no són feixugues encara que si laborioses.
rep una abraçada i espero que no sigui la darrera vegada que comentis.
M'agradaM'agrada
He llrgit el concurs que fas en el teu blog i am sembla de tan alta cualitat i de sapigue mol del mon de l’opera que no am sento capacitat de participari no obstant seguiré llengin i APRENENT ja que per mi es mol dificil i sens dubte veig que per mol que m’agradi soc consien que tot just comenÇo. Una agraçada SEGUEIXO ESCOLTAN LES TEBAS GRAVAÇIONS QUE VAS FER-MA CUAN ESTABAM A L’ORFEO I AM CASSET
M'agradaM'agrada
Tu no t’atabalis, no és gaire fàcil, però si et faig pensar una mica, i et distreus buscant coses, de ben segur encara que no guanyis, t’ho passaràs bé. Aquest és l’objectiu, alhora que et permetrà escoltar bona música.
M'agradaM'agrada