IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2014: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER


El moment convuls que està passant Bayreuth, amb tot el que vaig comentar ahir i amb la renuncia d’Eva Wagner Pasquier a co dirigir el Festival amb la seva germana Katharina, que ara queda com a única directora, sembla haver esperonat a Christian Thielemann signant una de les direccions més electritzants, dramàtiques i plenes de tensió que jo recordo en aquesta òpera. El director berlinès sap perfectament que en ell recau bona part del prestigi del gran Bayreuth, del Bayreuth històric que garanteix una excepcionalitat difícil de trobar en altres escenaris del món, i per tant la suma d’orquestra i cor del Festival, amb un excepcional director com ell, té com a resultat una representació carregada d’emoció i d’un esclat eufòric de veritat al final de la representació, protestes a Jan Philipp Gloger i el seu equip, a banda.

Thielemann aposta fort i fa allò que tant m’agrada, una versió personal, creativa, arriscada, que quasi et deixa sense alè, dramàtica i teatral. Hi ha molta passió en aquesta direcció i una tensió que mai decau i que es desborda en un tercer acte que posa als cantants al límit.

L’equip vocal d’aquesta representació no està a l’alçada del geni directorial, però el segueix amb devoció i convenciment i la veritat és que tots se’n surten prou bé, i aguanten ferms la tensió.

Que Samuel Youn treies de l’atzucac al Festival després de l’afer Nikitin l’ha premiat amb una fidelitat per a mi immerescuda. Youn és un cantant molt regular, una mica monòton d’expressió i com varem poder apreciar al Liceu, de volum no gaire generós. No defalleix i aguanta fins al final, però ni m’emociona, ni em trasbalsa ni m’inquieta, tres aspectes que un bon Holandès hauria de produir sempre. la veu és molt lírica i és més baríton que baix, quelcom que no és tan handicap com ho és la manca d’una expressió més intensa, ja que a vegades la poca presència vocal, la manca d’una autoritat rotunda el fa ser massa anònim.

Ricarda Merbeth creix intensament a partir d’una balada dubtosa i va  superar una inquietant sensació de fatiga per esdevenir una autèntica Senta entregada i llançada a la redempció d’un holandès molt menys passional que ella. La veu és més lírica del que en a mi m’agrada per aquest rol i no hi ha dubte que la prestació d’enguany m’ha semblat més  intensa i sòlida, i veritablement colpidora.

Tomislav Mužek, el cantant croata que interpreta Erik és un tenor líric notable, que potser s’ha vist desbordat per l’ímpetu de Thielemann, tot i així ha mantingut bé la desesperació d’un personatge aclaparat per uns esdeveniments que el sobrepassen, i en això ha complert amb bona línia i estil.

L’altre coreà del repartiment el omnipresent Kwangchul Youn, va cantar Daland substituint a Franz-Josef Selig que ho va interpretar l’any passat (algú li hauria de dir a Pérez de Arteaga que tant abans de ahir com ahir, els repartiments no eren idèntics als de l’edició del 2013)-  Kwangchul Youn és un cantant magnífic, però Selig té una rotunditat vocal que li escau molt millor a Daland, casi us diria que ell seria més bon Holländer que Samuel Youn.

Correctíssima en el difós personatge de Mary, Christa Mayer i més que correctíssim Benjamin Bruns com a mariner.

Què dir del Cor del Festival i de la fabulosa orquestra! són sempre un somni fer realitat, però com us deia ahir i com succeeix sempre, hi ha d’haver un director immens al seu davant per tal de que treguin una excepcionalitat que ens situa en aquells anys del Neue Bayreuth.

De la producció no en parlo, ja ho vaig fer l’any passat en ocasió de la transmissió i el vídeo que us vaig deixar. és per  ami una nulitat absurda que ho fonamenta tot en la lletjor.

M’agradaria molt que Thielemann fos qui liderés aquesta transformació d’un festival que durant masses anys s’ha conformat amb una subsistència daurada, oblidant aquella essència que va deixar durant una dècada (els 50’s del segle XX) el llistó wagnerià en el mateix Walhalla. Ara bé, no sé si Katharina Wagner és qui ha de liderar la part directiva, tampoc sé si aquesta herència familiar ha de ser perpetua, ja que el cognom Wagner no sé si és suficient per reformar una gestió que sense l’ajut governamental seria impossible.

Finalment m’ha sorprés que Pérez de Arteaga a la transmissió de Radio Clásica hagi fet un atac “subtil” contra el director berlinès, dient que era bo però com altres, i ha anomenat a Nelsssons, que sent un bon director, com Petrenko, no sé  si està a la mateixa alçada que Thielemann. Què hi ha al darrera d’aquesta crítica contra ell, m’ha semblat rar, finsi tot exòtic, i com que ja no crec en les casualitats i tot té un motiu, caldrà està atent a la resta de les transmissions a veure si ens deixa anar perles com les que ens va deixar ahir al finalitzar la transmissió. Llàstima que no ho gravés

Us deixo amb els darrers minuts del tercer acte

Richard Wagner
DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Conductor Christian Thielemann
Director Jan Philipp Gloger
Stage design Christof Hetzer
Costumes Karin Jud
Lighting Urs Schönebaum
Video Martin Eidenberger
Dramaturgy Sophie Becker
Choral Conducting Eberhard Friedrich

Daland Kwangchul Youn
Senta Ricarda Merbeth
Erik Tomislav Mužek
Mary Christa Mayer
Der Steuermann Benjamin Bruns
Der Holländer Samuel Youn

Bayreuth, dissabte 26 de juliol de 2014

ENLLAÇ mp3 (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#F!iBFnXASB!SFwkdcfhUzUCxhWYQedbSw

La gravació torna a ser una gentilesa tecnològica de Colbran.

Avui comença la Tetralogia, faltaran 5 dies per conèixer el concurs del mes d’agost, els mateixos que teniu per triar els Träume que us vaig proposar.

Bon diumenge!

ACTUALITZACIÓ:

Aquí teniu les declaracions de Pérez de Arteaga, gràcies a Samuel. Trobo, després d’una segona escoltada, que tenen quelcom d’enigmàtic o que s’ha decidit fer una oposició a l’entronització de Thielemann com el director wagnerià per excel·lència, dels nostres dies, segons crec jo, després d’haver escoltat sobretot els seus Bayreuth, des d’aquell memorable Meistersinger, passant per Tanhäusser o aquest vaixell, i sense oblidar els extraordinaris Ring dels Festivals del 2006 al 2010 (els darrers apoteòsics).

L’any vinent tindrem l’oportunitat de veure com ha madurat el Tristan und Isolde després d’aquell intent per a mi frustrat de l’òpera de Viena (gravació de la DG), i també estaria bé comprovar l’evolució del seu Parsifal ençà d’aquella llunyana direcció del 2001 a Bayreuth i la posterior de Viena (gravació de la DG) que de ben segur ha d’acabar sent també referencial.

61 comments

  1. Tinc moltíssimes ganes d’escoltar l’Holandès d’enguany, naturalment per Thielemann. El que està aconseguint el director a Bayreuth cada cop em sembla més estratosfèric. Els darrers mesos he sentit força vegades el Tannhäuser de 2012 (amb Torsten Kerl) i s’està convertint en una de les meves versions preferides d’aquesta òpera.

    Sobre la gestió de Bayreuth, les posades en escena, etcètera, ja ho hem comentat força vegades i no cal repetir-se. Vull veure, això sí, què tal l’Anell d’enguany, que l’any passat el director apuntava maneres.

    M'agrada

    • Doncs és el que penso jo, aquí rau la diferència entre el Tannhäuser de Thielemann i el de Axel Kobel, que no em sembla pas dolent, però no té la genialitat creativa de Thielemann. Pel que fa a Petrenko, que l’any passat em va agradar molt, suposo que aquest estarà millor, senzillament perquè hauré aprés coses dinàmic/acústiques que de ben segur l’afavoriran aquest any (el llibre de thielemann és molt clarificador d’aquest aspecte que el públic desconeix totalment).

      M'agrada

      • Leonor

        Pobre Kobel, la faena que le “cayó” encima (abrir el Festival, interrumpirlo por problemas escénicos, reanudar desde últimos compases y retomar sin una parte) fue excesiva…Creo yo.

        M'agrada

        • No es que sea un fuera de série, precisamente. Cumple y con esa orquesta es dif´ñicil hacer el ridículo, però entusiasmar, no entusiasma, ni este año con todo el follón, ni el año pasado.

          M'agrada

  2. Tant de bo Thielemann susbstituïra a Katharina, la inepta filla de papà. El berlinés no és solament un excel.lent director wagnerià, potser el millor en catiu, sinó que no es calla el que pensa. Va dir que ja estava fart de les ocurrències de determinats directors escènic que l’únic que fan és emprenyar. I té raó.Tant la producció de Tannhäuser com la de l’Holandés són una presa de monyo imperdonable, lletges i sense autèntica creativitat. La primera és un remake de Mad Max II i la segona, ambientar Holandés en un manicomi té el seu origen en Kufner i la sea Senta histèrica, amb la diferència que l’alemany feu una interpretació que té una certa base. El que han fet hui és una porqueria. Jo no em compraria mai un DVD amb aquestes eixides de to i falta de respecte al compositor, el llibretista (que és el mateix, i el públic).

    Parlava de “interpretacions”, que no vol dir “tergiversació” ni fer el que em passa per folre de la jaqueta. Sense dubte, Thieleman han fet una lectura estupenda de la partitura, sí senyor, però no l’ha alterada. No s’ha tret “notes” de la mànega. Ha fet sonar el que Wagner va plasmar en la partitura. Eixa és la creativitat autèntica. Situar Holandés en un psiquiàtric és burlar-se de la gent. Ni en les indicacions escèniques ni en l’esperit de l’obra es dona peu a tal fantasmada. Dic això, perquè estic convençut que la llibertat artítica i interpretativa no està renyida amb el RESPESTE degut a l’obra. Nelsson ha dirigit Holandés amb figures de la talla de Salminen. Li donava el seu toc personal, molt diferent al de Thielemann però el resultat finl “sonava” al que a de sonar. Toscanini no dirigia igual a beethoven que Frutwängler. Els seus estils direccionals eren oposats, però cap d’ells traïa la partitura. Ningú ho haguera consentit.

    Quant als cantants, els he trobat fluixos amb una excepció: el coreà Kwangchul Youn, que canta un Wagner de primera, que poc té a envejar a Salminen, el millor Daland que he sentit en directe. Tornant al coreà, fa un Leporello molt bo. Llàstima que haja d’aguantar a “divos genials” com ara Bieito que li obliga a dur una samarreta del Barça, fer truites i tarar-les per en terra i obrir tetrabricks de Don Simon. Segur que Mozart i Daponte l’enviarien on Don Giovanni i tos els dimonis.

    L’òpera és teatre musical. Una escena de llunàtics o una direcció actorial ridícula i estarvagants la poden llançar a perdre, que es el que sol passar. El baríton Simon Estes, excel.lent Holandés va dir en certa ocasió que preferia òperes versió concert, que no aguntava segons quines coses d’aquests dictatoriets sense qualitat que es dediquen a la seua.

    Demà la Tetra del petroli. Afortunadament, per ràdio solament es pot sentir. Un amic meu va estar l’any passat a Bayreuth i va contar-me l’espantosa visió. És productor ocasional d’òpera a Puerto Rico. No contractaria a esta gent ni marejat de petroli i no és cap “reaccionari” que exigista la tauleta del matex model que la del llibret exactament, i és que -com diem per ací- tot té un mig i dos vores. El problema és que a Bayreuth no saben quin és el concepte de “mig” ni de “vores”.

    Regí.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      És bo tenir bones referències d’opinió amb les que normalment es manté una certa sintonia. Aquesta sintonia es pot confirmar amb l’opinió pròpia, unes vegades amb escreix, d’altres no tant. Però lo millor de tot és tenir el criteri i les sensaciones pròpies de lo vist i escoltat. És per això que no acabo d’entendre opinions tan radicals i amb un to que més d’un pot semblar-li ofensiu sobre obres artistiques no vistes ni escoltades en directe per un mateix. I és que sobre una obra artística, amic Regi, no crec adequat treure conclusions gairebé escatològiques, sociològiques o fins i tot ideològiques sobre els gustos i parers personals d’altres persones. I és que la vida és un sac de soprpreses. Com la que em va deparar aquest Tannhaüser del que parlaves ahir amb més extensió i igual despreci, concretement el del 2012. Un versió musical extraordinaria¨(coindim Wimsey) i una escenografia que em va agradar força. Ja dic, l’escenografia i el treball d’actors i masses corals. Respecte a la teoria de la vivisecció que vol donar a entendre el regidor poca cosa vaig entendre, però aquest fet no és l’unica vegada que m’ha passat i em passarà. La desacreditació tan radical, exegerada i amb certa autosuficiencia moral i ètica d’una obra artística que no s’ha vist em sembla, si més no, molt agoserada.

      M'agrada

      • Josep, jo crec que tinc el mateix dret que tu a opinar sobre aquest tema. No busque que ningú la compartisca en absolut. Tinc el meu criteri, errat o no i em basta. El que no trobe de bona educació és la manera que t’has tingut de dirigir-te a mi, perquè m’has faltat el respecte i ofés. Si jo parle de fulanito o menganito, que no són família de cap de nosaltres que jo sàpiga, NO COMPRENC la teua resposta:

        “La desacreditació tan radical, exegerada i amb certa autosuficiencia moral i ètica d’una obra artística que no s’ha vist em sembla, si més no, molt agoserada.”

        Em sembla una passada les teues al·lusions a l'”ètica” i la “moral”. Molt fort, massa. És un insult imperdonable al que se sumen més parauletes que no hauries d’haver posat. Ètica. Moral i…Religió.
        Es veu que el millor és enviar un sms de 150 caràcter on no dius res. Així t’evites que et toquen l’ètica i la moral encara que l’intercanvi d’opinions no siga això sinó una altra cosa.

        Si algú se sent malament perquè manifesta – com molta més gent pensa però calla, no t’enganyes – que hi coses inadmissibles en òpera, estic en el meu dret de manifestar-ho i no li falte a ningú com tu a mi. Si em sembla vomitiu que posen merda en una escenografia per a fer biogàs, que res té a vore amb l’obra, ho diré. Si em sembla repulsiu un conill podrit menjat per cucs i que llançava merda, ho diré. Si és per a morir-se de riure Lohengrin en pantalons curts, ho diré i tu no em faràs callar. Si considere vomitiva la porqueria de Bieito en Don Giovani: pixades, embrutar-ho tot, la samarreta del Barça, el bat de baseball, etc. ho diré quantes voltes crega convenient. Jo no em fique amb ningú més que amb el responsable de tal pallassada. I en tinc el dret, ja que és un personatge públic que amés ho fa a posta, o siga, és ell qui busca la “provocació” i la polèmica per fer-se propaganda. Que hi ha gent que diu que li encanten aquestes estupideses, al menys així les trobe jo, ja ho digué Einstein: L’estupidesa humana és infinita. És la meua opinió, que no val menys que la teua ni la d’aquell que diu qui li encanta tanta eixida de to en públic, però en privat et diu que menteix, que el que volia era fer-se el “modern”. Eixe no és el meu concepte de modernitat.

        Per altra banda, no sé si et consideres endevinador, ja que assegures que no he vist el que sí que he vist en directe, en DVD, per Internet o m’ho ha contat una persona que sap de què parla. Fins i tot tinc un amic ben relacionat que m’envia produccions actual que no han estat comercialitzades de tot el món.

        Una passada. En aquests temes és més perillós afirmar el que és obvi que no dir res. Un sms sense contingut és el millor.

        L’any passar el “divo” del petroli i de Mao i Stalin va increpar el públic, va insultar-lo i li va fer un tall de mànegues. La cosa durà molt de temps. A banda que hui ho ha contat Pérez de Arteaga, crític al que conec des de fa molts anys i pensa més o menys com jo d’aquestes pallassades, ja m’ho va contar un amic que de tot això alguna cosa deu saber, ja que produeix òperes i està en contacte amb el MET i la BBC. No em menysprees d’eixa manera. Pregunta-li a Arteaga la seua opinió sobre L’Or i Walkira del Tirol …no van seguir del Festival de Santander. Allí parlàrem sobre el déus esportistes del XIX, Donner llançant martell però olímpic, Walkiries en bicicleta i amb ninos per morts, Hunding de segurata fatxa i coses per l’estil. Ens vam partir de riure quan vam llegir la crñitica babosa en un diari muntanyés d’un “crític” venut. “EL lanzamiento de martillo olímpico de Donner fue un genial hallazgo wagneriano” (sic9. I això és solament un exemple entre molts. A banda del desastre a nivell musical amb una Araiza de Loge que no era ni ombra del Pamino que va ser. Saps què? La majoria de la gent va aplaudir. No en tenien ni idea. Jo vaig escridassar-los tot el que poguí.

        Per altra banda, el que pugues opinar no m’interessa gens ni mica. Tinc criteri propi i un poc de sensibilitat. Si a tu t’encisa un tio pixant per ordre de Bieito en el Don Giovani que vaig veure en directe en el Liceu perquè encara no sabia què feia eixe impostor és cosa teua el que opines. La meua dona va eixir plorant. És la seua òpera favorita i son pare ens havia pagat la broma com a regal d’aniversari. A mi em fa fastic. També vaig vore eixe Lohengrin tan modernet dels xiquets de parvulari per acompanyar un amic i trobar-me a Barcelona en eixe moment. És una monada, oi què sí? I així hi ha moltes i moltes…

        Ja he dit que m’agraden postes modernes ben fetes com les de Chéreau o Kupfer qui- per cert va posar a caldo a determinats impostors de l’escena…i a més no crec que siga un marcià perquè m’agrade que es respecten el llibrets com es respecten, per ara les partitures. Quan coneixes amb certa profunditat una obra -cas de Kupfer, al que he seguit tant a Madrid com a Barcelona en directe i amb DVD – i veus com la destrossen…jo ho dic i denuncie. Poc m’importa ni la teua opinió ni la de ningú. El que no et consent és eixa manera denigrant i desconsiderada que has tingut en dirigir-te a mi, i tot perquè a mi no m’agrada el que a tu sembla et va levitar.

        La resposta és la que dona el maleducat del petroli fent un tall de mànegues al públic. Saps que hi hagué qui l’aplaudí quan feu eixe tall de manegues que va vore el meu amic en directe? Hi ha gent per a tot. Segur que hi haurà gent que li semble molt modern. Per a mi és un maleducat com molta més gent que va de culta per la vida de l’òpera i fa de menys als que creu que no estan a la seua alçada per no aplaudir a un marrano pixant en un escenari. És de psiquiatra, com l’Holandés de l’altre dia que pots trobar-te en DVD i per Internet.

        Un poc d’educació i de respecte, senyor Olivé, que jo no em fique en cap intervinent en el bloc per les seues opinions. És absurd. No li sembla?

        I si li sembla que he escrit molt, ho té molt fàcil. Pare de llegir quan li vinga de gust. Que ja sabem que és un pecat l’extensió. El monosíl·lab és el que importa. L’educació, no tant, que és molt carca…

        M'agrada

        • Hi ha coses que les hauries de dir d’una altra manera, és el que penso jo i no penso fer d’advocat del diable.
          M’estranya que us tracteu de vostè i aquesta “ironia” que no sembla per fer precisament amics. No ho sé Regí, crec que una frase com “Poc m’importa ni la teua opinió ni la de ningú” no fa per a tu i si ho dius de tot cor i amb tota la sinceritat, crec que només vens al blog a fer grans discursos, ja que si no t’importa l’opinió dels demès vol dir que només vols deixar anar la teva, cosa que sincerament m’ha deixat estorat.

          M'agrada

        • Clar que m’interessa l’opinió dels altres, sobretot per aprendre. El que lamente és que les intervencions de molta gens siguen tipus sms. si em distancie d’algú és perqù em sent ofés i així ho vaig dir. No puc consentir que em tracten com jo no ho faria a ningú. Sóc impetuós, però no arrogant ni menys tinc cap intenció d’ofendre o insultar. “êtica” i “moral” sobra ací, no et sembla? Jo tinc, com he dit, perquè jo no vaig amb segones i em mostre tal qual sóc que tinc una amic wagnerià, mestre, veí, del mateix sindicat, etc. que li agrada el famós Lohengrin infantil. mai de la vida hem discutit per això ni ens hem referits des d’una torre de suposada superioritat a l'”ètica” ni la “moral” de l’altre per qüestios ni de gustos ni de res. Em sembla molt fot i trobe normal que m’emprenye. És una eixda de to que no em meresc. I si he fet a la “llargària” del missatge és pel mateix motiu. No em sembla de bon gust.

          Comprec que rebs moltes visites i que tampoc vas a llegir-te rotllos macabeus, però sincerament, jo m’estime més un missatge que “s’allarga” parlant de Bergonzi que un d’eixos de “No som ningú” o semblants. Eixos no crec que aporten res, sí els dels que s’han presla molestia d’aportar informació sobre el tenor itlià.

          M'agrada

        • A tu no t’ha de molestar com siguin els comentaris que fan els altres en el meu blog, no et sembla?. mai he dit res dels comentaris curts, llargs o bons i dolents, que per cert res tenen a veure els uns amb els altres, ja que trobo extraordinari que algú dediqui part del seu temps a entrar a IFL, llegir-nos i comentar. No crec que tingui dreta a censurar que algú faci un comentari curt, t’ho dic amb la ma al cor i lamento dir-te que el teu comentari pot fer sentir malament a aquelles persones que per prudència o timidesa, o qui sap per si per manca de més coneixements, és limiten a agrair i fer-se presents de tant en tant, per tant et pregaria que mai més facis esment de la qualitat dels comentaris dels demés, per respecte si més no.
          Ets molt impulsiu i crec que a vegades no penses el que escriuràs i les conseqüències que pot tenir, però encara em sembla que ets més susceptible. Cal anar amb compte amb el que es diu i com es diu, ja que quan escrivim sobretot, som susceptibles de que se’ns llegeixin de manera diferent a la intenció original del comentari.
          No hi ha cosa que em neguitegi més que després d’encetar, sigui qui sigui, una controvèrsia, algú hagi acabant de demanar perdó i l’altre fent-se l’ofès. La majoria de vegades no hi ha ofensa per en lloc i no m’agrada que sempre tinguem que anar com si això fos el pati d’una d’escola d’adolescents. Som adults i hauríem de saber llegir, interpretar i pensar abans de posar-nos a escriure.
          Tinc paciència, però creu-me que a vegades la perdo.

          M'agrada

        • Segons sembla, la comunicació és molt difícil. Tinc la impressió que dic “blanc” i s’enté “negre”. Igual lo millor és no dir ni pruna i tots contents. Jo mai he dit com han de ser els comentaris d’altri. En referència a la “llargària” del meus, he dir el que pense, i és algo personal. M’interessen els comentaris que tene contingut perquè així aprenc, que tinc molt que aprendre. Mai se m’acudiria fer de menys a qui fa un missatge curt. De vegades és el que toca. El que sí que critique obertament és quan em sent maltractat per algun missatge. Poc enganyar-me i sé rectificar i donar disculpes si cal, però, benvolgut Joaquim, no va a consentir que ningú em faça de menys o em mane literalment callar sense cap argument fora de si he vist tal o qual producció, cosa que ni l’impota a l’interpelant mi pot saber ell. No tinc per què donar explicacions en eixe sentit.

          Per altra banda, em sembla molt ridícul que algú poga molestar-se perquè no compartisc els seus gustos. Allà cada qual, però amb respecte. La meua dona, més bé mozartiana, no suporta ni Salomé ni menys encara Elektra, que a mi em fascisnen. No passa res. Em pose els auriculars o pose a tota pastilla Eleckta-Solti- Nolsson quan se’n va.

          Fins itot he dit, sent massa sincer, que tinc una amic, Xavier, wagnerià, mestre, professor d’anglés com jo amb qui me’n vaig als Palaus i algun Liceu, etc. Que està a les meues antñipodes estètique que no ètiques, compartim sindicat i partit. Més sincer no puc ser. Per ell he vist el Lohengrin infantil in directe, que preguntava, millor dir, inquiria un IFL. També gràcies a ell he vist, que no comprat, els anells d’Stuttgart o Copenhague. Ja n’he donat la meua opinió. I som molt amics des de fa molts anys. Fins i tot veïns d’anar a casa de l’altre a sentir música. Per això no comprenc certes reaccions. Jo quan parle amb ell sóc tan vehement com ho he estat ací i viceversa i no passa res. Nigú no se sent ofés en absolut. Acabe ab Xavier. En el Liceu van vore el Tannhäuser dels boys en calçotets amb moviments pèlvics sexuals fen d’aprenents de pintor. Ell disfrutant; jo, esdridassant. I tan contents. Solament coincidírem en lo bona que estava la Venus en boles, encara que deslluïa el brut “jergón” on es rebolcava. Eixe no és el meu Konzept de Tannhäuser i no m’espante, ans al contrari de vore una model esbelta com la va parir sa mare, fins i tots es correspon al llibret. Venus es representada nua. És la deesa de l’amor carnal. Lo que no me n’anava eren els “boys”.

          Jo no vaig de mala fe, Joaquim, ni et vull fer perdre la paciència, però no mi ningú em toca la moral ni en mana callar des de cap torre d’ivori. I menys encara per parlar de Bieito; Carsten o com es diga, que no m’interessa més que per evitat les seues produccions.

          Sóc apassionat, molt, massa, ho reconec. Potser sinó no seria wagnerià, però jo no li falte el respecte a cap intervinent ni pose en qüestió allò que no s’ha de posar. Tampoc no mane a ningú que calle de manera “exclamativa”, com cridant ni li pregunte per damunt del muscle si ha vists tal o qual producció “EN DIRECTE”, el que no li interessa. Els pobres també tenim dret a l’òpera encara que nasquera en els corts aristocràtiques i es convertia en un passatemps de burgesos adinerast i amb ganes de lluir-se com tan bé va retratar Cases en el seus quadres de burgesos – collons quins burgesos – en la porta del Liceu, carruatge inclòs. En Llach té una cançó genial sobre el tema: “Vaig Rambla avall al Liceu amb la roser, que avui és diumenge i fem el posat “europeu” encara que ella és tan “garrella”….Respira fondo Roser, sent el perfum de la reina. De Verdi toquen tabarra, però un cop a la setmana és prou…” Fins i tot explica com badallar sense que es note.

          M'agrada

        • No vull insistir Regí, només et demanaria que comentis el que et sembla però no facis judicis sobre els altres comentaris i comentaristes per deducció, en funció de la llargària dels comentaris.
          Sempre veus maltracta quan et portem la contrària i potser no te n’adones que en els teus atacs pots ofendre als que pensen o pensem radicalment diferent en a tu. Ningú t’ha dit que callis, t’han dit que no opinis d’una cosa que no has vist, potser et semblarà que és el mateix, però jo crec que és diferent i si jo no parlo de la producció de Castorf és precisament per desconeixement.
          Quan vaig veure les fotografies de L’Orfeo hippie de Munich em vaig dur una impressió molt diferent a la que m’he endut quan l’he vist. L’opinió molt generalitzada de persones que han vist aquest Ring és molt dolenta, fins i tot de persones molt properes que em mereixen tota la confiança, però jo no l’he vist i per tant me’n guardaré prou com d’escaldar-me d’entrar a sac com ho fan tu.
          La teva vehemència et juga, segons el meu parer, males passades.
          Ara, si us plau, no parlis de pobres i rics, això és d’una demagògia que crec que ja no convenç a cap dels habituals al blog. A què coi ve aquest discurs Regí?

          M'agrada

        • Ara “demagògia”.

          Se’m diu gentilment amb signe d’exclamació (!) que indica fermesa i rotunditat que solament parle de les òperes que he vist “EN DIRECTE”. La cultura té un preu. Jo puc comprar-me un DVD de quan en quan. El que no puc fer és anar avui a Viena i demà a París. No m’arriba la nòmina. El “directe” és una al·lusió elitista ja que està reservat a un sector de la població. Jo sóc del tercer pis en amunt i al lateral amb tortícoli. I no és “demagògia” sinó un homenatge. Jo vaig començar als 14 any en aquest món gràcies al pare d’un amic que era ferroviari. Persona molt culta i amant de la música. Va estudiar a l’Ateneu Llibertari de València.. Allí va aficionar-se a la música. A sa casa no cabia un piano. El meu primer Wagner va ser allí. Jo no tenia toca-discos. Un disc de vinil en DIFERIDO, no en directe a Munich.

          Per cert, s’han fet estudis sobre classisme i òpera-teatre; com la forma de ferradura era per lluïment de les perles, etc. Et recomane la cançó de Llach sobre els burgesos i el Liceu. és molt descriptiva.

          M'agrada

        • Hi tant, demagògia, sí, és que no puc titllar-ho d’una altra manera.
          I no em treguis a relluir a Llach, si us plau, hi ha coses que patina i aquesta cançó que anomenes i conec, parla d’un Liceu, no del Liceu, que per sort és molt més plural del que ell vol fer creure, fins i tot quan la va escriure i el Liceu era classita, però el seu públic era molt plural.
          No cal que expliquem les nostres misèries i els nostres límits de tota mena, aquí el que importa és la música que ens hauria d’unir, no la localitat que ocupem quan anem a gaudir-la, No et sembla?

          M'agrada

        • Sense ànims de fer demagogia, en molts lloc, viki inclosa, crec, pot llegir que el Liceu era un símbol i un lloc de reunió de la gran burgesia catalana. Es ben sabut. S’avançara al Real si els comptes no em fallen. Però els dos llocs eren elitistes des de la mateixa concepció arquitectònica. Uns edificis on els de baix i dat no podien juntar-se.

          Alguna cosa he llegir sobre el tema de l’elitisme operístic. Si encara no estàs fart de mi et conte el cas del Real. Resulta que a un empresari del lloc, ara no sé si era Real o Liceua, igual té. a l’empresari se li va ocórrer baixar els preus de la zona cara perquè es quedaba sense vendre. Alguns que abans no podien pagar les localitats aprofiraen l’ocasió de creeuar-se amb aristòcrates i burgesos. Donc bé, aquesta gent tan bona i refinada que em cau tan bé, deixaren d’anar a l’òpera perquè no volien juntar-se amb la xusma. L’empresari hagué de tornar a pujar els preus…Ja veus, preferien pagar més i no juntar-se amb la plebs. Un pensament molt classista, oi? Així era i és aquesta gent. Com diria Raimon amb tota demagògia, “Nosaltes (jo) no som d’eixe món”.

          I clar que l’impotant és la música, però quan m’he colat del 4rt pis al “patio de butacas”, collons quina diferència…Ben assegut, còmode, ample, es veu tota la “pantalla”, etc. Això sí, si et toca la senyora del collar de perles, mala cosa, que fa molt de soroll especialment quan obri el caramel i toca i retoca les perles. Això, passa ara mateix, segle XXI. No parle del XIX.

          M'agrada

        • Una cosa bona que té el Liceu i que jo valore molt és que pots parlar en català amb tothom. La burgesia catalana no ha traït la terra com la valenciana. Si en Les Arts li dius alguna cosa en valencià a un d’aquests, et mira per damunt del muscle i constesta : “Perdone, pero qué dice, caballero? A mi em passaà per preguntar l’hora, que s’ensenya en angles en tercer de Primària. Ja veus el Molt Honorable que tenim o Doña Rita Barberà – cognom propi de Catalunya – mai de la vida li he sentir dir ni Collons! en valencià. Una vergonya que hem ( o he) de patir

          M'agrada

    • No m’interessen els directors que llegeixen, ni els musicals ni els escènics. Vull creadors que sàpiguen interpretar l’essència de l’obra, que cada dia i en cada producció ha de ser diferent. Són obres vives, no peces de museu que sempre les hem de veure igual. No m’interessa gens un Lohengrin que cada vegada vegi un senyor sortint a escena disfressat de Ivanhoe, sobre una barqueta estirada per un cigne de cartró pedra, no vull veure sempre un nan, un déu borni, una noia amb casc alat i llança, o un heroi amb panxa que no es correspon a un adolescent impertinent sempre que vegi un Ring. Vull l’essència de les obres, no la superfície que va servir de pretext per explicar històries molt més profundes en un moment històric i estètic tan diferent a l’actual, també vull que em facin pensar i inquietar, vull que em sorprenguin, no que abans d’alçar-se el teló sàpiga el que veure i escoltaré amb lectures una i una altra vegada idèntiques com si fos un DVD que puc veure tantes vegades vulgui a casa meva còmodament assegut a la butaca.
      Per sort Thielemann sorprèn cada vegada, ell t’aseguro que no es limita a llegir, com no ho fa Konwitschny per explicar-nos poèticament la pèrdua de la innocència, la traïció i l’amor en el seu Lohengrin escolar. Em sap greu que no puguis emocionar-te amb aquell Lohengrin, sincerament.
      Molts ens prenen el pèl, d’acord, n’he patit moltes de produccions indignes, però quan hi ha talent ho gaudeixo molt (Der Fliegende Holländer de Klaus Guth a Bayreuth o el Parsifal de Hermheim, aquest malauradament no vist en el teatre, entre molts altres exemples que us irriten a tants, per no parlar del Ring o el Tristan de Chereau)
      Aquest any Bayreuth no sembla gaire afortunat amb les produccions, no hi ha diners, però potser amb el que ha costat el Ring actual i un director artístic a la recerca d’una restricció econòmica tipus troika, el resultats acabarien sent millors i tindríem garantit festival amb cantants molt millors durant com a mínim cinc temporades.
      La Merkel s’ha enfadat i no ha anat a la inauguració, potser que en lloc de fer la vida impossible al sud d’Europa, comenci a demanar contenció i estalvi al seu festival predilecte.

      M'agrada

  3. colbran

    De esta versión de “Der fliegende Holländer” yo destaco la labor de Thielemann, extraordinariamente dinámica y algo rápida y la aportación vocal de Riccarda Merbeth y del tenot Tomislav Muzek. De Samuel Youn sólo me han agradado frases sueltas, pero su holandés me suena monocorde. Orquesta y coros maravillosos como siempre, el resto muy superable . La escena prefiero no verla.

    M'agrada

      • M’ha quedat un poc llarg, però és que no sóc aficionat als sms 😀

        M’ha cridat l’atenció amb quina rotunditat dius: “No m’interessen els directors que llegeixen”. És la seua primera obligació perquè són – no ho oblidem – intèrprets, no pas creadors. Els intèrprets “recreen” el que ha creat l’artista, que és el director. Un senyor ben poc sospitós de “conservador”, com ara Kupfer bé que llegia Wagner. N’era un bon con coneixedor i als seus escrits em remet. Solament bevent en les fonts s’hi pot interpretar, cosa que no és indigna ni molt menys, però no la podem confondre amb “crear”. És una altra cosa. Jo no he vist mai en directe una producció wagneriana que siga fidel a Wagner. Ni una ni mitja, ni cap. Solament algun DVD. Sobre si l’obra és viva o no i les “repeticions” ad nauseam de les indicacions escèniques -que jo no dic que haja de ser sempre així, però tampoc tot el contrari – , es podrien dir moltes coses. Jo també vull que em “sorprenguen”, però de lo bé que ho fan, no per les extravagàncies i disbarats habituals. Un exemple. Thielemann. En una ocasió que va vindre al Palau de la Música de València amb una formació berlinesa va “interpretar” – i havia llegit perquè no li calia partitura – obertures, preludis, moments orquestrals- jo vaig sentir-me levitar ple d’alegria. Com podràs suposar eixa música m’és molt familiar. El berlinés no va “crear” res ni traure’s res de la màniga. Va tocar el que Wagner havia escrit. I ho feu de meravella. Ningú esperava que el “sorprengueren” amb una obertura de Tannhäuser que sonara a una altra cosa. Sempre que anem a sentir la 9ª de Beethoven sentim això, la Novena, millor o pitjor interpretada, però la Novena. I ningú no es queixa que toquen sempre el mateix nombre de moviments o que acabe en una coral. “Sempre el mateix”. Ningú no ho diria. Si vols “sorpresa” te’n vas ca el meu paisà Carles Santos i sents una composició per a “piano i moto de trial”. Jo ho he fet a invitació de la seua neboda. Santos és un creador i no enganya ningú. Un intèrpret és una altra cosa. Si la partitura diu “Fa Sostingut, Mi Bemoll” això tocaràs i a això sonarà. El que no vol dir que l’interpret siga un autòmata ni que tots toquen igual, però sí el mateix. La darrera vegada que vaig sentir cantar per enèsima vegada a Waltraud Meier algun acte wagnerià sonava a lo mateix, a Wagner, però malauradament Yaron Traub va dirigir molt malament l’OV, disminuïda per la crisis. La música deixava molt que desitjar; el cant, gens en absolut, pura meravella.

        Quant a la part teatral, crec que l’interpret ha de tenir més marge de maniobra, evidentment, però el que no pot fer és trair l’obra que un artista va crear. Jo no em tanque a res. He disfrutar amb Kupfer, Decker o Chéreau i no solament en Wagner, però no sempre. De vegades no els he trobat a l’alçada de l’obra que han de servir i no servir-se’n. Una persona tan poc sospitosa com ara Kupfer va fer les seues declaracions en contra de determinats directors escènics que per semblar “diferents i originals” fan malbé una l’òpera. És admissible una lectura marxista de l’Anell, perquè l’argument s’hi presta (Chéreau) o una altra de marxista-ecologista (Kupfer). A mi m’agradà molt el Ring de Kupfer del Liceu . Vaig sentir-me feliç, t’ho puc assegurar. I clar que havia llegit. Fins i tot sabia qui era Feuerbach. Este senyor coneix l’obra de Wagner i molt més que això. En canvi em va decepcionar en la seua producció del Real de Tannhäuser amb el cantor (R. Gambill) i Venus (Angela Denoke) rebolcant-se damunt d’un piano de cola a banda de més “ocurrències” que pràcticament reduïren el meu gaudi a la genial interpretació de l’obertura per Barenboim.

        Parles de cascos alats que mai no he vist. El que he vist repetit a manta són “levites” wagnerianes, maletes, Wotans amb corbata, etc. I sincerament, no m’entra en el cap que es puga disfrutar amb les rates, els excrements, el pipi o les putes de gasolinera, ni comprenc que fa Marx, Lenin, Stalin o Mao entre el petroli per més un suposat creador diga”El meu treball consisteix a destruir l’establert.” Això és desvirtuar l’Anell, com el que sentirem hui. Si vol destruir l’ordre establert, jo m’hi apunte a les barricades amb el llibre roig de Mao i tot. Però que no ens prenga el monyo, home. No es tracta que Lohengrin isca “disfressat” d’Invanhoe, és tracta que surta de Lohengrin. Ja trobarà la manera un director que conega l’obra i vulga servir-la. Lohengrin-Kaufman constructor de cases és una cosa que fa riure o plorar. Què hi pinta, una casa? I les rates? A mi no em sorprén, sinó una altra cosa. Per altra banda l’únic Lohengrin vestit de Lohengrin que he vist ha estat Plácido Domingo-Viena-Abbado i molt que m’agradà. En canvi Domingo-Ventris en el DVD- Último Mohicano- Gran samurai era per a morir-se de pena i així li ho vaig dir al madrileny que assentí amb el cap i digué amb accent mexicà: “Así son las cosas, muchacho”.

        Waltraud Meier té el seu trio ideal en Barenboim-Domingo-Chéreau i em va dir el mateix. “La tirania del regidors i el mal gust.” No podem comparar Chéreau amb els directors actuals de Bayreuth. En ell, la part actorial és tan intensa i profunda que el decorat passa per alt. Un exemple el del DVD de Meier i la sang en el cap, de Milà, si no m’enganye. Això emocionava, no pas les maletetes que portaven els suposats mariners que no recorde què eren. El seu Anell ja ha passat a la història. S’ho mereiix, sense oblidar-nos, com sol passar del director musical, que és qui ha de dur la “batuta” en tots els sentits i no ser un element secundari que ni es valora ni es recorda. Boulez-Chéreau. No “Chéreau” i prou. El del petroli i d’altres passaran a l’oblit o tindran raó aquells que parlen de la degeneració de l’art, Matti Salminen entre ells. El finlandés elogiava Chéreau, però posava a caldo a La Fura sense tallar-se un pèl.

        Acabe que m’he estés massa. El Lohengrin escolar és una presa de monyo. El vaig veure en directe per acompanyar un amic. El perpetrador de la cosa té l’ADN d’un excel·lent director wagnerià. Lo seu es diu nepotisme, igual que la senyoreta rossa i els seus Meistersingers de “gigantes y cabezudos”. Ell no pot crear, sinó destrossar. No crec que siga exemple de res, ni que puga gaudir-ne mai. Mou a la hilaritat i destrossa l’obra com va fer Bieito amb Wozeck. Compara’l amb el de Abbado-Behrens o Barenboim-Chéreau i en voràs la diferència, i et pose un de “tradicional” i una altre de “modern”. S’ha de llegir. El grup de jovens en pilota no aporta res, és una bufonada, i el inventar-se el el noi és un malalt que porta mascareta per respirar no té res a veure amb el llibret. I si agarers al bon senyor a a Rigola en el teatre i veus que, a banda de les pallassades que fan, els textos no són relas sinó un invenció ridícula, pots fer-te una idea de com va el teatre. No es respecta el text ni d’un clàssic grec ni de Shakespeare. Això sí, posar a un tio en pilotes ambientat en Afganistan enrollant-se en la bandera d’España, podrà ser “rompedor” i “cridar l’atenció”, però és el que és encara que uan mala actriu com ara Dicenta el posara pels núvols a Sagunt fa una anys.

        A mi, el que “m’irrita” és la presa de monyo i la falta de professionalitat, i el que no comprenc és com és possible aplaudir eixes eixides de to. Ja fa temps que Bieito, amiguet de la senyoreta que ens enterrarà a tots i que ja ha renovat fins 2020, el “català universal” va dir “¿Acaso las partituras son “sagradas?” i va preparar-nos per a la sorpresa d’un futur Anell “recomposat” per quatre amigatxos enmendant-li la plana a Wagner. Oi que és la repera de la “modelnez? El que és és la decadència de l’òpera. Ja han fet de tot en l’escena, ara li toca al “foso”. De fet, algú va començar per ahí. Ni en això Bieito és original. Tots es copien. A Alemanya feren la favada de parar l’orquestra en Mesitersinger i amollar un rotllet de com de “feixista” (sic) era el discurset, que el fulano no sabia llegit, clar, perquè de feixisme no hi ha res. Feren un poc de bajanies i tornaren a tocar. Meravellós. Segur que algú – no dic tu – pensarà que “algo de fascista” deu tenir aquest “conservador recalcitrant”. No s’enteren de res.

        Bon Anell.

        Regí.

        PD. Em faltava la Merkel. La deteste profundament i no li desitge més que es retire i ens deixe de furtar i dominar. Una senyora que xuplava del pot en la RDA i ara segueix xuplant del que ens roba descaradament no em mereix cap respecte.

        PD 2. Que hi haja coneguts nazis, amb aquestes lletres, que defensen unes representacions de l’any de la picor, no significa que fer tot el contrari siga lo ideal. Una cosa és “divinitzar” un compositor i atribuir-li certs “atributs” falsos amb què s’identifiquen i una altra és omplir de “merda” literalment l’escenari i ridiculitzar un compositor per a paréixer tot el contrari.

        M'agrada

        • És inútil, és com parlar amb un mur.
          Tenim punt molts distant, massa. Només una pregunta, quan parles de com s’ha de interpretar la partitura ho dius perquè segueixes les interpretacions amb elles al davant?, em sembla que no, oi?. Doncs res més.

          M'agrada

        • No et sembla que la teua al.lusió al “mur” és ofensiva i impròpia d’una persona ben educada?

          Ja que em preguntes, responc. He vist alguna persona que sense ser crítica – cas de Brotons, que ho és – segueix una interpretació partitura en mà. A mi igual em té, però em sembla una estravagància. Jo segisc la interpretació d'”oïda” que un poquet dec tenir educada havent escoltat música quatre dècades. No sóc músic, però sóc capaç d¡apreciar uan bona interpretació, com la que et comentava de Thieleman en directe – va pel senyor Olivé – M’agradà tant que m’emocionà i quasi em pose a plorar. Obertures, preludis, etc. ..no em fa falta partitura, la porta en el cap la música. També sóc capaç – i no ho dic per “presimir”, que això no és lo meu – sóc capaç d’apreciar si un segon acte de la Walky està malament tocat, entre altres coses perquè l’he sentit un munt de vegades. Ara bé, si em posen alguna cosa de Berio, ahí em pillen, ni conec ni m’interessa eixe compositor i no seria capaç de dir si està ben o malement interpretat.

          I per a “murs”, recomane “The Wall”, de Pink Floyd,
          , que és en el seu gènere una bona obra.Fins i tot podria cantar alguna part. De fet ho he fet en les meus classes.

          Sóc una persona amb oïts i sensibilitat i sentiments, no un mur, ni una paret ni un adoquí perquè no compartesca els teus gustos estètic. Fer una guerra per això, em sembla absur. Tinc un amic wagnerià a qui li agrada el Lohengrin infantil, per això aní a vore’l amb ell. No discutim per això. Gràcies a ell vaig vore el Ring d’Stutgart i de Copenhague. A ell li agraden i els compra. A mi no em passa el mateix. Mai ha fets comentaris sobre totxos, rajoles o murs per això. Som veïns i solem anar junts als Palaus, Liceus, Reals i alguna Viena o Berlín. Sempre per Wagner.

          M'agrada

        • No, no m’ho sembla Regí. Mira el que dius Poc m’importa ni la teua opinió ni la de ningú. No tinc res més a afegir, això és propi d’un mur infranquejable.
          Tot i així et diré que entre les direccions wagnerianes de Reginald Goodall, Clemen Kraus, Hans Knappertsbusch, Georg Solti, Pierre Boulez, James Levine o Marek Janowski, entre molts altres que podria posar, hi ha abismes i en cap cas quan dirigeixen llegeixen, Ho han llegit abans, després ja no.
          Si creus que Ring de Goodall i el de Boulez tenen quelcom a veure, explicam-ho si us plau.

          M'agrada

        • Benvolgut Joaquim:

          Tu tens la resposta. Pots posar deu exemples o interpretacions de Traume. Idèntiques no són, clar, però totes sonen a Traume. Jo les sent i no sóc capaç de distingir en la majoria dels casos qui canta. L’explicació és ben senzilla: tots canten el mateix i per això sona molt paregut o idèntic (quasi). Tant és així que hi ha un Meistersinger del 44, crec, que els especialistes no es posen d’acord en si és de Furt o de Almendrof. Per què serà? Perquè els dos respecten la partitura.

          En l’escena no passa igual. Es evident. La primera volta que vaig veure una foto amb una gasolinera, unes putes i una piscina de plàstic, et jure que per a res vaig pensar en Rheingold. Si m’hagueren dit que era qualsevol altra òpera, m’ho haguera cregut. Per què? Perquè no es respecta l’obra. Igual podria ser “La Bohème”, que “Otello”, la piscina seria el mar. No és el mateix que e cas de la partitura. Deu “Traumes” no deixen de ser deu Traumes sense dubte. Podríem parlar de 10 posades de Rings i res tindrien entre elles ja que no responen al llibret, que per alguna cosa va ser escrit, com la partitura. L’estil de Furt era oposat al de Toscanini. Resulta evident que la 5ª de beethoven sona més o menys igual, i es reconeix ràpidament com a 5ª. És més , apostaria a que molta gent no és capaç de distingir-les com passa amb el Meistersinger que et dit. A ningú se li va ocórrer escriure qui era el director i com que eixe any es turnaren Furt y Almendrof, es va crear confusió.

          M'agrada

        • Igual no m’he expressat bé. Una obra pot tenir diferents interpretacions. Ahí tens lectures del Ring que van des de l’anarquisme al nazisme. Les lectures poden i són diferents, però una cosa és “interpretar” (legítim) i una altra “desfigurar” (il.legítim pense jo). POdràs interpretar els clàssics grecs, com feua de manera magistral un geni de l’alçada d’Espriu. El que considere una abús és manipular una obra magistral que té segles fent servir el títol per a fer esment al que si li passa pel cap a un senyor simplement per provocar. En el teatre romà de Sagunt ho vaig poder comprovar. Les tropes españoles d’Afganistan i algun streaptease masculí i passada de la bandera d’eixe país per sana siga la part. Si has llegit l’original grec, això és per a plorar, tot un símptoma del desquiciament d’aquesta societat immoral.

          Sé perfectament què és “interpretar” un text. És el el treball i jo mateix ho he fet.

          No pretenc convéncer ningú. Sé que és inútil. El que em negue en redó és a acceptar que el que feu Bieito amb Tirant lo Blanc, el meu primer llibre en valencià, siga una “interpretació”, ni crec que ningú s’ho crega ni l’importe. Per això passen estes coses.

          Ja parlarem quan “interpreten” la música i el text. No crec que seguisques opinat igual perquè eres amant i coneixedor del tema. Per ací van les coses i ho acabaran conseguint. La mor de l’òpera. Ja està fent-se i fa anys que es fa en teatre. Degeneració i mal gust. Que li aprofite al que li agrade. Jo he pogut anar a Bayreuth enguany. Tenia entrades per a Tannhäuser i Holandés. No borratxo. M’estime més donar-li els diners a qui està necessitat. Amb la ràdio en tinc prou i m’evite passar una vetlada dolenta. Ja està bé de botjos i caca. Van a quedar-se sense públic.

          Conec gent de l’Associació Wagneriana de San Francisco. Fa anys que tornen les entrades a Katharina. No les volen ni debades. I no és per falta de diners, que els en sobra.

          M'agrada

        • El problema és negar-se a acceptar. Digues que no t’agrada i prou, perquè amb aquesta negació a acceptar l’obra dels altres, negues també la llibertat artística.
          Potser és un problema de lèxic.
          Jo si hagués tingut els diners no hagués condedit les meves entrades de la Tetralogia, fixat quina gran diferència, és clar que m’hagués estimat més una altra producció, però per a mi el més important és assistir a un Ring complert a Bayreuth. També m’hauria estimat més Thielemann a la direcció que Petrenko, però com que fins ara això de comprar les entrades per el mètode tradicional era quelcom impossible, et tocava el que et tocava. Potser si a l’avenir tot es normalitza i si la meva situació millora, podré assistir a un Ring dirigit per Thielemann a Bayreuth, tots dos som suficientment joves per que es pugui produir aquesta casuística.

          M'agrada

        • No sóc “intolerant”, Joaquim. Dic el que pense sense ànim de faltar a ningú. Si crec que el senor de la RDA pren el monyo, és perquè pense així. Ell sí que és intolerant. recorda el seu tall de manegues. Crec que hi és a Internet.

          “El problema és negar-se a acceptar. Digues que no t’agrada i prou, perquè amb aquesta negació a acceptar l’obra dels altres, negues també la llibertat artística.”

          Jo no puc “acceptar” el que em provoca enuig i rebuig. No tinc per què. Que hi fan els cocodrils panxa per panxa? Això és art? És llibertat artística posar els cantants a pixar o a cagar? Perquè això és el que han fet a Bayreuth. La “llibertat artística” va en els dos sentits. Em jugue el que vulgues que a la majoria no li agrada l’escena de la Tetra a jutgar per com esdridassen. Ja vorà demà. No t’ho perdes. Eixirà aquest senyor a “saludar” el seu fervorós públic. esperem que no hi porte el fusell soviètic.

          Sembla que siga el dimoni en persona. Intolerant, negador de la llibertat artística…Il Grande Inquisitore de Don Carlo amb Auto de Fe inclòs. 😀

          M'agrada

  4. Leonor

    Coincido; me quedé pegada al sillón hasta que concluyó; fue tan fascinante que se me olvidó todo mientras seguía la retransmisión. De lo escénico no opino (ni lo haré) pues no lo vi (y por lo que leo, afortunadamente) ¡Saludos, infernems y buen domingo!

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    El tandem Wagner-Thielemann és sensacional. L’Holandés d’ahir, en la vesant orquestral i coral, va ser d’una perfecció tècnica i un nivell musical extraordinari. Em va agradar força la Senta de Ricarda Merbeth i el Dalan de Youn. Pel que fa a l’Holandés de Youn (Samuel) doncs bé a seques, però un cop vist i escoltat Nikitin al Liceu doncs que considero una “patinada”.que el propi Thielemann col.laborés a impedir la seva presència.

    M'agrada

  6. Kiko

    Gràcies una volta més pels apunts sobre Bayreuth. Jo no l’he escoltat encara perquè estaré el dia 16 al turó verd i vull aplegar sense haver-lo sentit abans.
    Si t’interesa la gravació amb l’opinió de Pérez de Arteaga jo sí que la tinc.

    M'agrada

    • Gaudeix el Kiko, si més no sempre podràs aclucar els ulls, però l’experiència Thielemann/Bayreuth mereix ser viscuda en el turo verd amb tota intensitat.
      Tinc la gravació dels comentaris, gràcies, un seguidor del blog me l’ha enviat aquest matí a primera hora.

      M'agrada

        • Un tàndem molt estrany. La “tradició” i la “destrucció”. Em consta que el berlinés no aprova els desbarres escènics i actorials; però la genètica és la genètica. Mira si va durar son pare. Esta ens enterra a tots, Bayreuth inclòs. De moment, encara queden entrades per a tots el cicles del Ring. O la crisi o que la gent passa del petroli, la RDA i les putes de gasolinera. Ja m’hi fixaré la propera vegada que vaja a posar gasolina.

          M'agrada

        • I no creus que a Thielemann li han penjat una etiqueta que no acaba de ser la real?. Llegint el seu llibre sobre Bayreuth no em va quedar tan clar que sigui el representant de la tradició wagneriana a la terra.
          Jo crec que potser no li agradaran algunes produccions, però mai reaccionarà de manera intolerant i intransigent davant de les propostes, de no ser així, ja cal que es calci l’any vinent amb el Tristan und Isolde de la seva amiga.

          M'agrada

        • Una cosa són els desitjos i una altra la realitat. Que Thielemann vol seguir l gran tradició directorial alemanya és una cosa que ha dit ells i s’ha repetit fins a la sacietat. És clar qui la que té els gens porta la paella pel mànec i solament es viu una vegada.

          També es parlava del tàmdem Kna (la tradició a la que aspira el berlinés) i Wieland, el de l’ADN i “trencador” del trencadís. Què hi podia fer el talludet direcor? Discutir i plantar-lo en alguna ocasió que es va negar a anar a Bayreuth precisament per no compartir les “genialitats escèniques” del que tots en parlen sense haver vist ni mitja escenografia seua, entre altres coses però no n’hi ha, excepta les representacions postumes de Osaka, a blanc i negre de molt mala qualitat. Thielemann passa els 50; Katharina no en té massa més de 30. Thielemann sí que AMA Wagner i Bayreuth; ella, gens ni mica. Què penses que pot fer?

          Tornant a l’exemple anterior, Kna anava a Bayreuth malgrat el “genial interpretador”, no t’enganyes. Solament hi ha un Bayreuth i aqusts càrrecs són, en la pràctica, vitalicis. Per altra banda, a Katrina li interessa que Thielemann no se’n vaja. Jo diria que és l’única cosa positiva de Bayreuth, amb massa poques excepcions. En l’era Kna, hi havia bons cantants, excepcionals cantants a cabassos i a sentir-los anava la gent. En paraules de Wieland: Per a què vull un arbre si tinc la Varnay?” I en tenia raó. Això sí, esta senora cantava amb cas alats – que no s’oblide, que hi ha fotos – no “con cuernos” que va escriure una senyora crítica anomenada Rosa Solà, de EL País, que va rebre una pasta per escriure unes pàgines en el programa de mà de les Arts. A banda de los “cuernos” hi havia moltes errades per dir-ho d’alguna manera. Li ho vaig recriminar a Justo Romero, responsable final de la cosa però que tragpa per la “libertad de expresión” i alguna cosa més. Els crñitics no són imparcials. Van a la veus del seu amo. Han de menjar. Justo que confirmar que era cert el que jo deia i que ho sabia des del principi. I és que este home, a diferpencia de Solà sí que sap de Wagner. Diuen que és l’espanyol que més voltes anat a Bayreuth. el conec personalment des de fa anys i em consta que en sap a muntó. Era molt amic de Mayo.

          Tornat de Kna va haver d’engolir-se al genial regidor. Deia que “Wagner és el més gran”.

          M'agrada

        • Doncs tu mateix et contestes, Thielemann podria renunciar, com ho fan mots cantants per motius diversos, i en canvi accepta les direcciopns que la seva amiga li propossa, potser ho fa per interès propi, però en qualsevol cas mostra una tolerància que m’agrada.

          M'agrada

  7. Escoltat aquest Holandès, Thielemann continua tan grandiós i idiosincràtic com sempre. Per mi la prova del cotó d’aquesta obra és l’ària “Mögst du mein Kind”: el director li dóna el relleu que mereix, o la deixa passar com si res?
    Doncs Thielemann en fa una versió rapidíssima, i en lloc d’acompanyar el Daland, fa cantar l’orquestra d’una manera meravellosa (les fustes a l’inici, o les cordes a la segona estrofa). El preu és que el pobre K.Youn les passa magres per seguir el tempo i no quedar escombrat, però al final se’n surt.
    Atenció també al ritardando que fa a la transició al tercer acte… per just després fotre una canya increïble als mariners. En fi, una d’aquelles versions per assaborir.

    M'agrada

    • Aquestes coses de collita pròpia el fan gegantí. Amb una orquestra com aquesta es poden fer veritables proeses i talment sembla que vol deixar versins per a la història. Llàstima que no tingui cantants com Kna

      M'agrada

  8. Espere poder opinar sense que es faça esment de qüestions tan delicades i personals sobre la meua “ètica” o “moral” – assignatura que torna al cole via Wert, avaluable i tot això – , sense sentir-me desqualificat per no compartir les opinions “oficials”, no en tot clar, o sense que em comparen amb una “paret”. Crec que en un bloc obert als lectors, i ho sóc des de fa anys,, sempre que no ataques cap intervinent en coses personals, és legítim dir-ne la teua encara que no coincidisca amb la d’altri. Si no és així, no tinc el més mínim interés d’emprenyar ningú en aquest bloc on es parla molt de Wagner i en català, dos de les meues passions vitals.

    Sr.Olivé.

    Sempre l’he considerat una persona equànime, per això em vaig quedar perplexe per la seua intervenció, que vaig considerar injusta i ofensiva cap a mi. Cec que tinc dret a opinar encara que no repesca un un lloro el que puga dir una altre.

    Ja que vosté m’aconsellà”serenor”, que no he perdut mai, jo li aconselle i demane més que una mica de comprensió, de respecte.

    Sobre el tema que ha afegit Joaquim al voltant de Thielemann, sóc dels que pensen que si algú pot aconseguir que el Festival deixe de ser el que és , és ell. Per què?, perquè és un senyor que CONEIX I AMA l’obra de Wagner. Començà un tant fluix, al meu parer, molt per baix de Barenboim – un dels meus favorits, al que he seguit en directe, senyor Olivé, en moltes ocasions personalment i amb qui vaig tenir una conversa a València fa uns anys – però el cert és que ha anat millorant progressivament i hui en dia és el millor o dels millors directors wagnerians i molt bo en Strauss. El berlinés arribà amb un llistó molt alt que ell mateix es va proposar. Volia i ho està aconseguint , seguir la gran tradició directorial alemanya que s’inicià amb Wagner – perdó, però és així – , i segueix en Hans von Büllow, Hermann Lévi i altres contemporanis de Wagner, i arriba a Willhem Furtwängler i Hans Knappertsbusch -sense el qual, el Nou Bayreuth no haguera existit, perquè la modernitat s’ha de basar en la tradició i ELL era la tradició. Hem tingut excel·lents directors wagnerians, com ara Daniel Barenboim, però no hem arribat als estàndards dels anys 30, 40, 50 i part dels 60. Uns nivell tan alt que ni un règim genocida ni una guerra mundial van fer baixar. El gran Hans Hotter, Mr Wotan per excel.lència, va començar a fer-se un nom tan súblim en aquells foscos anys. Hi ha bases de dades on es pot comprovar.

    I és que el no ja tan jove berlinés té les idees clares i tant de bo se l’escoltés. No vaig a ocultar que no combrega amb les direccions escèniques i actorials actuals. Està escrit. Alguns han arribat a titllar-lo de nazi, amb totes les lletres. Ell va contestar sense immutar-se que no troba res de feixista entre un Do sostingut i un Fa memoll. Realment, en “l’altre bàndol” es troba més d’un a qui eixa etiqueta li va millor. Parlant del tema, una mezzo del prestigi de la madrilenya Teresa Berganza, no sols coneguda pels seus mèrits artístics, sinó també per les seues idees polítiques democràtiques i ben progressistes, no de pega, sinó de quan Franco anava per ahí, manté que els nous directors escènics són uns tirans que estan matant l’òpera entre altres coses. Abans els tirans eren els directors musicals “endiosats” tipus Herbert von Karajan entre altres. I si ens remuntem en el passat, eixe paper van ocupar-lo els divos. És qûestió de modes. Jo pagava perquè passés aquesta. Mai aniré a Bayreuth fins que no canvien les coses. Enguay, després de 10 anys d’espera, m’arribaren les localitats, li les vaig oferir a algun amic, i les tirí al fem. Pel que he vist en DVD o m’han contat en tinc prou. La senyoreta Katharina m’enterra com – cas molt poc probable – la retiren d’un lloc de responsabilitat per al qual no està preparada. Sembla que odie els genes que li permeten la vida de luxe que porta.

    Des del meu punt de vista qui ha de portar la batuta és el director musical. Tot lo altre és secundari i ha de supeditar-se no pas a ell, sinó a la música a què haurien de servir i no servir-se’n. Wagner va ser el primer director escènic i d’actors, en el sentit modern dels termes, i sempre va posar-ho tot al servei del drama, que és el que menys importa avui, ja que s’ha convertit en una excusa per a “lluïment” no de “castrati” i “prime donne” barroques, sinó de senyors que insulten i fan talls de mànegues al públic que paga una entrada.

    Molt difícil pense que ho té. Possiblement la cosa no tinga remei i tire la tovalla deixant el “negoci familiars” per als qui sabem. una meravella coberta de glòria. Pel que sabem del pròxim Bayreuth, al menys fins 2020 les coses no van per eixe camí, sinó per la bufonada, com la d’aquell que anava a “traure tot el Hitler que té Wagner”, fent una còpia deformada de les paraules de Thomas Mann, escriptor wagnerià perseguit pels nazis a qui probablement no ha llegit mai. Sembla que la lectura és un art del passat que s’ha d’oblidar.

    Dic que Thielemann ho té molt difícil perquè després de son pare Wolfgang – en el comanament del qual Bayreuth ja va deixar de ser el que va ser – ens ha arribat un regal del Walhalla anomenat Katharina, que no solament ja ha demostrat del que és “capaç” sinó que no oculta la seua simpatia i amistat amb Bieito, que va dir que “volia més Wagner” , al que considere capaç de les eixides de to més elevades si això fa que parlen d’ell. Eixa és la meta, fer-te de conéxer per l’espant que provoques. Amb el “Tirant” de la Fira de Francfurt ja va demostar com és capaç de faltar el respecte als catalanoparlant amants de la nostra literatura. La gent no llig, però no es sorda i sent els “abucheos”, que és el que la portadora de l’ADN i altres busquen conforme han dit en diferents ocasions. “Ladran, luego cabalgamos” (atribuït a Francisco Franco). Mals temps per a la lírica que diria Bertold Brecht, poeta i dramaturg al que he llegit… Una mania com una altra qualsevol.

    Sempre ens quedaran els CDs i algun DVD.

    M'agrada

    • I encara contiunua el tractament de vostè?
      Saps que aquí pots dir el que et doni la gana, ho fas i utilitzant l’espeai que et dóna la gana, per tant aquests comentaris iniciant la parrafada no ajuden gaire a distendre l’ambient. No et sembla?
      Thielemann i Katharina són un tàndem, com t’ho espliques això?
      No tinc res més a dir.

      M'agrada

      • Per a distendir l’ambient no hi ha res millor que disculpar-se si un ha faltat a un altre, És un costum que practique quan fique la pota. Jo no em sent “ofensor” de ningú. Això si, quan escrius acalorat perquè tan tocat la “moral” és probable que escrigues el que no escriuries estant més fred.

        M'agrada

        • Josep Olivé

          Amic Regi, no tinc la sensació d’haver-te faltat, ni és el meu estil utilitzar un llenguatge ofensiu, vehement o provocador. Ara bé, si t’has sentit ofés no tinc problema en demanar-te disculpes a tu, que et sents afectat, i al Joaquim, per causar-li una malestar no desitjat en el seu blog.

          M'agrada

        • No passa res, Josep. Segurament no he comprés bé el que volies dir. Disculpa’m tu a mi si no hi he estat encertat. Reconec que sóc massa apassionat i això, em passa la factura de vegades.

          Tan amics com abans. 😀

          M'agrada

        • Jo crec que la discussió ha acabat bé. Aprecie molt les intervencions d’aquest IFL . A mi no m’importa rectificar i disculpar-me si cal. Ja he dit que igual, segurament, no l’havia comprés ve però és que dona la casualitat que sóc l’únic intervinent a qui es mormola, se li recoda la ètica o se li mana callar. Solament recorde el cas del senyor a qui no agradava l’òpera d’Adams, que va tenir diverses rèpliques, la meua inclosa, amb tota educació.

          M'agrada

        • Fa molt temps que crec que no es falta l’educació a ningú a IFL, aquesta és la meva percepció, ara de la tolerància ja no m’atreviria a dir el mateix. Tots plegats hem de fer exercicis de recuperació i m’estimaria més no esperar al mes de setembre per examinar. 🙂

          M'agrada

        • No crec que la cosa s’hagi d’acabar d’aquesta manera, sincerament. En a mi no em causa malestar que hi hagi opinions ben diverses, i si que tinguem que estar tot el dia agafant-nos les opinions amb paper de fumar. No hi ha ofensa en la discrepància, més aviat són les permanents desqualificacions a la diversitat el que em té una mica fregit.

          M'agrada

  9. Carlos R.

    Hola Joaquim.
    Una vez más eres fiel a la cita wagneriana.
    Este Holandés es pr el momento lo más notable de lo escuchado hasta ahora, a pesar de las debilidades vocales, pero la personalidad de Thielemann arrasa con cualquier atisbo de rutina o mediocridad.
    Lamentablemente el reto para Petrenko es más exigente, ya que en el Anillo las debilidades vocales suelen pasar mayor factura.
    Gracias por tu persistente labor a favor de la ópera y la divulgación de la música de Wagner

    M'agrada

    • Tu también fiel a los posts (sólo) wagnerianos.
      Es cierto Carlos, la papeleta para Petrenko es casi insalvable si lo le garantizan unos cantantes (el equipo es inmenso) a la altura e su magnífica dirección, mientras que en el caso de Thielemann y apesar d efallar sobretodo un Holandès demasiado flojo, el conjunto y sobretodo la magnífica y brillante producción lo salva (casi) todo.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: