IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2014: LOHENGRIN


Ahir i dins del Bayreuther Festspiele, varem tenir la cita amb Lohengrin, una cita que seguint el nivell de les altres òperes escoltades enguany decep en la vessant vocal, tot i que després del Siegfried de dimecres, ahir si més no podíem apreciar  cantants que ho fan bé, quelcom que no hauria de ser mai una raresa.

Fa dos anys vam poder veure la producció per televisió i ara no la comentarem, tot i que és una d’aquelles coses incomprensibles que em regiren el cervell.

El director musical continua sent el mateix que va estrenar la producció, Andris Nelsons, que potser m’ho ha semblant en a mi i per tant hauré de fer un repàs de les edicions dels festivals anteriors per contrastar-ho, però aquest any m’ha semblat més lent i fins i tot en el segon acte excessivament morós, tant que m’ha fet caure el interès i el ritme narratius, tot i que ha fet que altres passatges, sobretot els concertants, brillessin amb precisió gràcies a una orquestra i cor que cada dia es superen a si mateixos. És un gran director que potser ahir no va tenir el nivell del darrer any.

Escoltar el Cor del Festival és un dels plaers grans d’aquestes transmissions. mai sonen desequilibrats, mai una corda té preponderància sobre les altres (repeteixo el que vaig dir en un altre apunt, els enginyers de so de la ràdio bavaresa haurien de venir a fer màsters a les nostres emissores), mai hi han dubtes ni imprecisions, mai les veus sones gastades, ni cansades, l’emissió sempre és lliure i plena, ja sigui amb les intensitats més extremes com en els pianíssims. Quina ductilitat!, quina bellesa de so i quanta expressivitat. Lohengrin està farcit de moments, de grans moments corals i no cal dir que són els que més gaudi m’han produït, juntament amb els preludis orquestrals i la sonoritat global extreta per Nelsons, el que m’han fet quedar-me a escoltar tota la transmissió.

Vocalment i després d’escoltar a Lance Ryan & Cia en el Siegfried d’abans d’ahir, tot semblava molt millor, de fet ho va ser, malgrat que el cast presentava els alarmants signes d’una política vocal absolutament equivocada per part de les germanastres Wagner (ambdues ja que encara que Eva Wagner-Pasquier hagi plegat, aquest festival encara és amb responsabilitats plenes i compartides)

Klaus Florian Vogt canta com els àngels (que tots sabem que no tenen sexe), bé com els àngels no ho sé, però com els bons escolanets sí. Per tant tenir un cantant que modula, que expressa, que fa totes les notes, que és musical i sensible, i que crea una versió del rol és tot un privilegi, però el gravíssim o no, ja que hi ha multitud de persones que els hi agrada, és que la veu és infantil, blanca, amb sons tirant a fixes i sense gaire cos, que no vol dir volum, ja que el senyor Vogt té una projecció i volum vocal espectacular (potser per això agrada tant). Però és que ahir es va superar a si mateix, i en molts moments del tercer acte, quan apianava, tant en el duo amb Elsa, i abans i durant el comiat (el meu leitmotiv) la veu prenia sonoritats femenines. Molt fort! No uc dir que canti malament, seria una heretgia, l’únic que puc dir és que està allunyat de la meva estètica canora per interpretar segons quins rols o millor seria dir quasi tots els que vagin associats a heroi romàntic. No sé a quin repertori situar-lo, potser com Evangelista de les passions bachianes, però no en el repertori wagnerià del que acabarà assumint tots els rols de heldentenor,  no en aquest en el que menys. Clamorós èxit al final que queda aigualit davant de l’allau de bravos que també va rebre abans d’ahir l’amic Ryan & Cia.

Gran decepció la substitució d’Anette Dasch, que ja no m’agradava i que tenia l’esperança que seria substituïda per una revelació o una consagració, per Edit Haller, una cantant que hem sentit normalment com a Gutrune, Helmwige i Freia en edicions anteriors del Ring al mateix Festival de Bayreuth, però també en altres teatres alemanys. És de la quinta d’Anne Gabler, però mentre que aquesta ha despuntat amb més o menys encert, Haller de moment no ho ha fet i no ho crec que ho arribi a fer. La veu sembla insignificant i amb massa tendència al crit. Jo durant la transmissió la vaig qualificar de barrufeta. Semblava esporuguida i desbordada per el gran compromís d’una Elsa a Bayreuth. Si repesem les cantants que l’han interpretat al llarg de la història en el festival no m’estranya gens que s’hagi acovardit fins a la insignificança, i quan la tensió dramàtica demanava més cos, volum i dramatisme la veu sense cap mena de dubte insuficientment preparada de cara el repte i el rol, cridava.  Ja no és que siguin veus insuficients, és que són veus poc preparades. Discretíssima Elsa que no passarà a la història.

Coneixíem ja l’Ortrud vigorosa de Petra Lang, una mezzo esdevinguda soprano dramàtica (fa també Brünnhilde) que ahir sense tenir un dia dolent, no va estar a l’alçada de edicions anteriors. és clar que vaig trobar que en l’esclat de les imprecacions no va estar ben acompanyada per Nelsons, eñ cas és que no em va produir cap calfred. De tots els cantants d’aquest cast, és la que m’interessa més, la que construeix tot un personatge, amb multitud de facetes interpretatives. És molt interessant només escoltar-la malgrat que ahir li va mancar traspassar la lleugera barrera que et situa en la genialitat, tot i que estic segur que vista guanya molt, ja que és una bona actriu i el rol d’Ortrud és molt sucós.

El seu malèfic partenaire va ser Thomas J. Mayer, com en els darrers anys, i com ho va ser també al Liceu en la històrica segona visita del Festival. No em va agradar aleshores i tampoc ahir, tot i que per la ràdio arriba mentre que al Liceu no projectava prou. és vulgar en un rol que tenim uns referents majúsculs.

Wilhelm Schwinghammer també va ser el rei a Barcelona, però és que ara i malgrat la seva joventut, la veu ja li oscil·la de manera alarmant. Insisteixo que això només deu ser degut a una manca de preparació i tècnica vocal, ja que no pot ser que abans de fer 40 anys una veu que hauria d’estar en plenitud ja estigui en suposada decadència. per la ràdio és feia bastant insuportable escoltar-lo.

L’herald de Samuel Youn és més que correcta i mentre que com a Holandès  és insuficient,aquí llueix. En definitiva l’error és fer que canti el que no pot cantar.

Us deixo per escoltar tot el climàtic comiat de Lohengrin fins la conclusió de l’òpera, tan notablement cantat, com per a mi poc apropiat.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Musikalische Leitung Andris Nelsons
Regie Hans Neuenfels
Bühnenbild Reinhard von der Thannen
Kostüme Reinhard von der Thannen
Licht Franck Evin
Video Björn Verloh
Dramaturgie und Regie-Mitarbeit Henry Arnold
Chorleitung Eberhard Friedrich

Heinrich der Vogler Wilhelm Schwinghammer
Lohengrin Klaus Florian Vogt
Elsa von Brabant Edith Haller
Friedrich von Telramund Thomas J. Mayer
Ortrud Petra Lang
Der Heerrufer des Königs Samuel Youn
1. Edler Stefan Heibach
2. Edler Willem Van der Heyden
3. Edler Rainer Zaun
4. Edler Christian Tschelebiew

ENLLAÇ àudio (mp3)

https://mega.co.nz/#F!yF0wnJKY!Hu5PHuktgi623Y03oxYBBw

Demà acomiadarem Bayreuth 2014 amb Götterdämmerung que a part de ser el títol de la darrera jornada i si no li posen remei sembla tota una premonició, però abans publicaré el resultat de la tria dels Träume, ja que avui em semblava excessiu publicar l’apunt del concurs, el de Lohengrin i el de la tria.

Bon cap de setmana! i millor més d’agost, que com ja és habitual en els darrers anys, no alterarà l’activitat de IFL:

 

10 comments

  1. Quina pena, se’m va passar aquest apunt i se m’ha ocorregut fer un “desafiament” propòsit d’aquesta producció. Coincidisc amb tu. Vocalment guanyà la cosa molt respecte al Ring, Ryan inclòs. Vogh m’agrada, però no em convenç. Massa líric, I’m afraid, però agradable de sentir, que això ja és molt conforme la cosa va. Li falten “bemolls” en les parts eroiques i està molt lluny d’un Kaufmann que, tant de bo, arribe a ser una gran heldentenor com Windgassen, capaç de cantar tots els rols dificultosos per a la corda tenoril. Lohengrin és semi-diví, però ben sexuat i varonil malgrat no poder demostrar-ho en allò que ni arribà a ser coitus interruptus la nit de noces.

    M’alegre que coincidisques amb mi sobre l’escenografia. Jo podia haver estar ahir mateix a Bayreuh, que quasi em quede amb les entrades, però les rates i els manicomis de les produccions que em tocaren em semblen tan presa de cabells que vaig deixar-ho córrer.

    Aprofite l’avinentesa per preguntar si algú li troba sentit a la producció i alguna remota relació amb el Lohengrin real. Jo, gens ni mica. Com dius és el Götterdämmerung, però sense cap bellesa èpica.

    M'agrada

  2. simone

    Quan va arribar el “In fernem Land i la suite no vaig saber si plorar, cridar, apagar la radio o continuar en una mena de morbo masoquista per confirmar la meva opnio

    M'agrada

      • Francesc

        En posades en escena no estic gens d’acord amb vosaltres. Aquest Lohengrin es comprensiu, bo i agrada¡. El Parsifal del “conill” tambe el vaig trovar molt bo, encara que hi havia excés de video.
        Per cert, un aclariment sobre la Elsa, Edith Haller. Va ser Sieglinde amb Thielemann en el Ring del 2010. Es pot trovar en DVD, i ho fa molt be. La crìtica tambè la va aclamar.

        M'agrada

      • No tenim perquè compartir-ho tot Francesc, per a mi aquest Lohengrin voreja el ridícul, però el Parsifal del conill va ser vomitiu, indigne, lleig i sobretot una immensa parida, una confusió psiquiàtrica d’un xicot des-celebrat. La confusió era total. un caos escènic i conceptual de dimensions mitològiques, quelcom que anava en contra de la pròpia òpera i de la música. Així ho vaig percebre i patir jo, i va ser una veritable llàstima ja que la direcció de Boulez em va semblar magnífica. Vaig participar molt activament en la protesta molt més que generalitzada.
        Pel que fa a la insignificant Elsa de Edith Haller, la crítica ja pot anar dient en que vulgui. només cal escoltar el seu somni o el duo del tercer acte per comprovar la poca consistència de la veu, però sobretot de l’artista. El cas és que Bayreuth no es pot permetre cantants tan discrets, i Elsa no és precisament una vocalitat impossible de trobar, hi ha un munt de sopranos que ho farien de conya. I com ha Sieglinde, ja te la regalo, sort que aquest any l’han relegat a on li pertoca. kampe se la menja viva.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        No, no, no…Francesc…crec que segurament coincidim amb les opinions de d’altres posades en escena ben agoserades i gens convencionals, però el que vull dir és que en aquest Lohengrin concret jo no vaig entendre res. Escenogràficament fins i tot hi han moments que trobo ben lograts, però que al no entendre-hi res de res em provocan més hil.laritat que altra cosa. Si li trobes sentit andavant, perque aleshores l’escenografia cobra una brillantor que jo no puc copsar. Respecte del Parsifal esmentat res puc dir sincerament. Sols guiar-me per lo molt escrit, i és per això el meu comentari.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: