IN FERNEM LAND

HOMENATGE A MAGDA OLIVERO: EL DEBUT AL MET 1975, TOSCA (àudio)


Magda Olivero

En motiu del traspàs de la insigne Magda Olivero i en l’apunt d’urgència que li vaig fer amb el debut liceista de la soprano italiana, Dandini ens va parlar del seu debut tardà al MET, quan la soprano ja tenia 65 anys, edat que no cal dir que moltes sopranos ja no canten.

Olivero va fer 3 funcions de Tosca la temporada 1974/1975, els dies 3,8 i 18 d’abril de 1975, i va tornar 4 anys més tard a col·laborar amb la companyia del MET, en 7 representacions de la mateixa òpera, en un tour que va fer el teatre novaiorquès a Cleveland, Boston, Atlanta, Memphis, Dallas, Minneapolis i Detroit, entre el 18 d’abril i el 24 de maig de 1979, tenint com a Cavaradossi a Luciano PavarottiVasile Moldoveanu, mentre que com a Scarpia s’alternaven Peter Glossop i Cornell MacNeil.

En qualsevol cas avui no us porto aquestes darreres representacions sinó del debut de l’any 1975, que prové d’una gravació privada, de so molt acceptable i que reflecteix el que va succeir en aquella nit històrica que els novaiorquesos es van entregar a Olivero des de l’espectacular rebuda fins al final, veritablement emocionant.

El gran tenor  wagnerià James King segurament no era el Cavaradossi més idoni per a ella, i Ingvar Wixell en aquells anys va esdevenir un dels referents d’aquest rol, acompanyen a la soprano torinesa.

Millor que el que pugui dir jo, us deixo el que va dir Harold C. Schonberg al The New York Times, l’endemà

It wasn’t Magda Olivero’s evening, as it turned out. It was an evening that belonged to the opera buffs who have been having an affair with the veteran soprano for decades. “Magda” made her Metropolitan Opera debut last night as Tosca (42 years after her debut in Turin in 1933), but the story was largely in the buffs and their exquisite behavior.
 
They yelled and screamed when she came on, causing Jan Behr, the conductor, to stop the music and wait until the excitement subsided. They broke into arias with bravos. They moaned orgiastically. At the end there was a 20-minute ovation for the lady. It was one of the longest ovations in recent Metropolitan history.
 
One would have thought that a combination of Tebaldi and Callas was making her debut. Instead there was a dignified artist of uncertain age who knew how to husband what little voice she had left, and who gave a moving demonstration of how great singers of the past used to portray Tosca.
 
One could see what a grand style of acting it must have been. It was old-school histrionics at its best. Indeed, it had much more subtlety and point than the much younger James King’s acting. He was the Cavaradossi last night, and when he came to the second act “Vittoria! Vottoria!” he lurched more than anybody since Joseph Jefferson in “The Drunkard.”
 
Singers of Miss Olivero’s day were taught to convey mood and expression so that the last person in the balcony could know what was going on. The bad artists went about it in silent-movie style. The good ones, like Miss Olivero, moved hands, shoulders, body in one grand, fluid line. It was history come to life last night as the soprano, despite her age, gave us a
feminine, fiery, utterly convincing Tosca.
 
Vocally things were even a little better than one had anticipated. Holding herself back, pacing herself like the experienced artist she is, Miss Olivero got off some amazingly strong high notes. There are, naturally, all kinds of holes in the voice, and there also were occasional pitch troubles. Miss Olivero must necessarily represent the art of singing rather than singing
itself.
 
Her big show-stopper, “Vissi d’arte”? Well, Ingvar Wixell, the Scarpia, forced her to the couch and pushed her shoulders flat against it. She started the aria in that position, flat on her back and mighty uncomfortable it looked. She finished the aria sitting up.
 
So it was a gallant Tosca that Miss Olivero gave us, and nobody would be so cruel as to apply to it the highest critical standards. It was a nice gesture on the Metropolitan Opera’s part -who says it has no heart? – and it was a sentimental evening that the buffs will describe to children and grandchildren: “So Magda saw the knife on the table and she….”
 
Mr. Wixell’s Scarpia was impressive. Others play Scarpia as a venomous smoothie. As the hefty Mr. Wixell plays him, Scarpia is a tough, sadistic cop who really enjoys his work. The baritone’s voice is a little rough-sounding, but it is of big size and carries considerable authority. Mr. King sang strongly, though his top notes do not come easily any more, and Richard Best was a splendid Sacristan.
 
Mr. Behr conducted this “Tosca” for the first time at the Metropolitan. His was a knowledgeable performance, and he worked well with the singers. His pacings and rhythm were steady and accurate, though a little four-square. That meant personality was missing. But all the personality the performance needed came off the stage last night in the person of Magda Olivero,

Us deixo amb la rebuda i el primer duo amb Cavaradossi.

Giacomo Puccini
TOSCA
Llibret: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa

Tosca……………….Magda Olivero [Debut]
Cavaradossi………….James King
Scarpia……………..Ingvar Wixell
Sacristan……………Richard Best
Spoletta…………….Charles Anthony
Angelotti……………Edmond Karlsrud
Sciarrone……………Russell Christopher
Shepherd…………….Paul Offenkrantz
Jailer………………Arthur Thompson

Director……………Jan Behr

Metropolitan Opera House, Nova York 3 d’abril de 1975

ENLLAÇ àudio (3 arxius, un per cada acte)

https://mega.co.nz/#F!vo0GnbgY!QFWDaRk9076_k1pzf799kQ

Avui m’he permès fer un apunt amb material històric, un apunt d’un esdeveniment llunyà en el temps que estic segur que agradarà a més d’un i dos habituals del blog, però especialment a Eduardo, a qui li dedico l’apunt, ja que valora molt els cantants del passat i sé que per a Olivero sentia una gran estima i admiració.

18 comments

  1. Josep

    Bon dia, moltes gràcies per el post , es de justícia retre un record als grans artistes i la Olivero ho era. DEP. Adjunto enllaç de la seva interpretació al Salo del Consell de Cent en el concert presentació del Concurs Francesc Viñas de l’aria “Io son l’umile ancella” era l’any 1993 tenia dons 83 anys. Jo hi vaig ser i ho recordo amb gran estima i hem d’agrair als organitzadors del Viñas que hagin portat com a membres del jurat a grans artistes dels quals molts nomes hem escoltat en viu per primera i ultima vegada allí, recordo entre d’altres a Taddei, Luigi Alva, Gianni Raimondi i Rolando Panerai entre d’altres.

    M'agrada

    • Gràcies per el comentrai Josep i benvingut a IFL.
      Certament el Viñas ens ha permés en moltes ocasions conèixer a grans cantants ja retirats i alguns ens han fet un regal extraordinari, com va ser el cas de Magda Olivero. Un regal insòlit i inesperat que va fer història.
      Torna quan vulguis estarem encantats de llegir-te

      M'agrada

    • Era obligado sabiendo el aprecio que y admiración que tienes hacía los cantantes del pasado y a Olivero en particular.
      En esta función del debut hay una emoción especial en el ambiente, que incluso se palpa en la grabación.

      M'agrada

  2. dandini

    Un apunt molt maco! Si quan surts a l’escenari et fan una ovació de rebuda com aquesta deu ser molt difícil poguer concentrar-se rapidament.
    La Olivero sempre ha explicat que li va costar endinsar-se dins del personatge de Floria Tosca i que en principi no li transmetia massa feeling.Malgrat aixó un cop el va debutar en el 1957 es va convertir en un dels seus rols emblemàtics.
    Quan ella va cumplir 99 anys diu que va tenir un somni molt especial en el que havia de tornar a cantar el “Paolo datemi pace” i que ella va materializar al davant d’un reduit auditori al cap d’uns dies.
    Aquest és per mí uns dels millors fragments de la Francesca da Rimini de Riccardo Zandonai i ella en feia una autèntica creació.Hi ha un registre de estudi de l’any 1968 que és una maravella.Aquí el teniu

    M'agrada

    • La Francesca da Rimini com he dit moltes vegades al blog, i en ocasió de les darreres retransmissions parisenques i novaiorqueses van ser motiu dels corresponents apunts a IFL. M’agrada molt Olivero, però hi ha una versió amb Domingo i Kabaibanska que em té el cor robat. me n’alegro que no hagis fet el reset que et caracteritza. 🙂

      M'agrada

  3. fransesc duran

    Hola joaquim, no puc per menys que feliÇitarte per oferirnus un fragment tan historic com el que ens brindes, ja saps que m’agraden molt les gravacions de cantants del pasat que com be saps am bas fer i repeteixo, anys enrera, he disfrutat molt i com veus segueixo si més no als teus apuns sobre al mon de l’ópera. Una abraÇada

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: