IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: MÚSICA PER A COR I COBLA amb la SANT JORDI


Per inaugurar la tretzena temporada de concerts del Cor Vivaldi, que anomenen les quatre estacions, ja que efectuen un concert en cadascuna d’elles,  el mestre Boada va triar un programa per a cor i cobla, amb la particularitat que no es tractava d’un concert de sardanes com molts podien arribar a pensar, tot i que no han faltat a la cita, sinó d’obres originalment escrites per aquesta formació o adaptades per acompanyar al Cor en aquesta ocasió.

La proposta era tan atractiva com arriscada, ja que la seu habitual dels concerts de temporada del Cor Vivaldi és l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal, una sala que té una acústica amb tendència a la reverberació, i la cobla que és una formació adient per els espais oberts podia arribar a ser un obstacle insalvable malgrat la reconeguda solvència del Cor Vivaldi en la contundent emissió i la garantia que suposava comptar amb la millor Cobla de l’actualitat, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona que ens oferia totes les garanties de control sonor sense perdre gens la qualitat, projecció i bellesa que caracteritza aquesta formació.

Tot i així cal dir que l’habitual qualitat i equilibri de l’emissió del Cor Vivaldi ahir es va ressentir del mur que tenien al davant, i no perquè la cobla els arribés a ofegar, ja que la Sant Jordi va tenir una cura extrema en intentar que això no succeís mai, ja que els seus excel·lents músics tenen una capacitat de apianar i matisar, sorprenent, però el cor cantava al seu límit, i això va fer que es perdés la comprensió del text i alguns matisos en les intensitats. Quan calia fer un pianíssim feien un piano, mentre que els mezzo forte eren fortes, i aquests fortissimo.

La qualitat hi continuava sent, això és marca de la casa, però sobrepassar una cobla no és una tasca gens fàcil, i quan el Vivaldi va tenir l’oportunitat de cantar a capella, aleshores es va fer palesa una vegada més la sorprenent i lloable gamma de matisos i la sensibilitat sonora que desprenen, un bé molt preuat que amb una cobla al davant, inevitablement és perd.

Què es va guanyar? Doncs amb sonoritats espectaculars, originalitat harmònica, bellíssimes adaptacions i arranjaments, i perquè no dir-ho una vegada més, reivindicació de la cobla com una formació musical de primer ordre que en paisos menys acomplexats i amb tendència a la normalitat, no es veuria tan relegada a l’àmbit folklòric.

El concert va començar amb la Cobla dirigida pel mestre Boada interpretant la bellíssima sardana del mestre Eduard Toldrà, “Camperola!, on la Sant Jordi ja va deixar constància de totes les virtuts que la caracteritzen, alhora que s’evidenciava l’intel·ligent intent del mestre Boada, de que la sonoritat no acabés sent excessiva fins la molèstia, tractant-se d’un auditori tancat i amb les particularitats acústiques esmentades.

Amb el Cor Vivaldi repartit per la sala, experiència que no és la primera vegada que fan i que cada vegada sovinteja més en els concerts corals (recordeu que ahir en el concert del Cor de Cambra Francesc Valls també va succeir), es va inaugurar la part coral del concert amb la inspirada i coneguda “Nigra sum de Pau Casals, amb un subtil arranjament per a cobla de Xavier Guitó. L’afecte estereofònic de les veus es desvirtuava una mica si no estaves centrat, com era el meu cas, amb les veus de contralt al costat en primer terme i les veus de soprano a l’altra costat de la sala. Malgrat tot, l’anecdòtic desequilibri quedava contrarestat davant de la diferenciació de plans sonors, que li donava a la interpretació un cert misteri.

Ja amb el Cor en el seu lloc habitual, l’hemicicle central, ens van interpretar la captivadora “Liliana’s song” de Salvador Brotons, que segons el mestre Boada és una de les 10 melodies més belles que s’hagin escrit mai. Jo no sé si seria capaç de  fer una afirmació tan contundent, tot i reconèixer la bellesa captivadora de l’obra que em va meravellar.

Tot seguit el Cor i la Cobla van assumir amb certs dubtes puntuals, l’exigent “Missa brevis” del mateix Salvador Brotons, una obra complexa en les seves dinàmiques i intensitats, on potser es van evidenciar les tensions màximes del Cor Vivaldi davant el mur sonor d’una cobla sempre controlada i virtuosística, però cobla al cap i a la fi, que obligava a les veus a tensar al màxim les seves intensitats, perdent com ja he dit, comprensió i seducció, davant la contundent necessitat de ser-hi sempre presents.

La primera part va acabar amb la “Llegenda de Sant Nicolau” de Àngel Rodamilans, un músic massa desconegut que caldria re-visitar tenint en compte les obres escoltades en el concert d’ahir, sobretot les dues de la segona part. L’arranjament per a cobla era de Marc Timón.

Aquesta es va iniciar amb un dels cims de la música catalana, l’imponent poema “Puigsoliu” de l’eminent Joaquim Serra, que en mans de la Sant Jordi dirigida per Òscar Boada va esdevenir un desplegament de inspiració en el tractament sonor i expressiu dels solistes, d’una altíssima qualitat. Un goig escoltar-ho tan bonic, tan sensible i amb un tractament del detall tan curós i virtuosístic. Música d’alta volada.

Després varem poder escoltar els arranjaments que Marc Timón ha fet també de les dues obres esmentades del mestre Rodamilans, “la Mare de Déu”, amb la puntual utilització del tema popular, i el “Himne al gloriós Sant Nicolau”, de caire eminentment montserratí, però  que a part de la seva contagiosa inspiració melòdica deixa entreveure una certa influència parsifaliana, que em va sorprendre gratament.

No us negaré que veure anunciat una altra vegada el concert per a piano cor i cobla sobre temes de Mar i Cel de l’admirat Albert Guinovart   em feia una certa mandra. És fàcil estar de Mar i Cel fins el cap damunt, ja que els seus inspirats temes han estat mil i una vegada arranjats per el mateix compositor, fins esprémer la popularitat sota risc d’esgotar-nos, però caram en Guinovart!, una vegada més he caigut de genollons rendit per aquesta partitura i per la interpretació de la cobla, el Vivaldi i l’excel·lent intervenció de Josep Buforn al piano, en una exigent part que acostuma a tocar el virtuosístic autor de la partitura i que en aquesta ocasió sota el talent de Buforn no ha desmerescut gens ni mica l’escoltada altres vegades per el mateix Guinovart. Bravo!

Oficialment el concert acabava amb el “Cantate Domino” del compositor basc Josu Elberdin, que ha estat programada sovint per el Vivaldi, però aquesta vegada amb l’acompanyament per a cobla arranjat de manera brillant per Bernat Castillejo. Crec que va ser la  millor de les obres interpretades conjuntament amb el Cor i la Cobla, sobretot perquè el Cor Vivaldi després d’un “tour de force” tan exigent, va treure força, empenta, precisió i virtuosisme per enlairar el nivell en una progressió entusiasta que sempre es convenient en els concerts.

Amb el públic (familiars i aliens) euforitzat, el Vivaldi ens va oferir coma  primera propina, una delicadissima versió a capella de la “Sardana de les Monges” de Morera, on els petits detalls del dibuix melòdic fets amb plumilla va ser un recés reconfortant i admirable després del desplegament de mitjans exhibits durant el concert.

Encara ens quedava la versió de la “Santa Espina” dels mateixos autors (Morera i Guimerà), que sota el meu modest parer va motivar una reacció absurda i molesta del públic, ja que la immensa majoria es van aixecar com si escoltessin l’himne nacional, i a més a més es van atrevir a malbaratar-ne la versió acompanyant rítmicament amb les mans, la tanda dels llargs. A part de que no em va donar la gana d’aixecar-me i molestar al pobre que tenia al meu darrere com si van fer amb mi els que jo tenia al davant, em sembla que aquests atacs “patriòtics” en res ajuden a fer de Catalunya un país normal. Per un moment vaig témer que en acabar algú és despengés amb el crit de guerra habitual des de fa temps, però no, per sort un lleu intent no va reeixir.

A la tercera propina si que em vaig aixecar, ja que aquesta si que va ser l’himne nacional de Catalunya en una versió més engrescadora que la habitualment solemne, però que ben mirat i sense ganes d’entrar en cap polèmica, no sé ben bé que hi pintava, ja que si pel fet de tenir una cobla acompanyant ja ho hem de vestir tot de proclama patriòtica, nosaltres mateixos  estem encasellant la formació musical en un àmbit massa concret, quan precisament una de les coses positives que tenia aquest concert era fer veure i sobretot escoltar, que la cobla té per sobre de qualsevol altra connotació, un valor musical  intrínsec, propi i reivindicable.

La propera cita amb les estacions vivaldianes, el concert de l’hivern, el 20 i 21 de desembre al Liceu, amb els Pastorets de Albert Guinovart i Jordi Galceràn. Esperem arribar-hi per poder fer-vos-en l’apunt corresponent.

 

8 comments

  1. simone

    Nomes puc dir que estic totalment d’acord amb el que escrius. Vem gaudir molt del concert, sempre es un plaer escoltar aquest cor tan musical, expresiu i afinat i tinc que dir que es la primera vegada que li trobo un interés musical a una cobla. Personalment em va agradar mes la primera part perque a la segona part els temes de Mar i cel no em van fer el pes, però aixo es una opinio molt subjectiva. Al segon bis vaig trobar molesta o fora de lloc l’aixecada general, el tercer bis per el meu entendre tampoc pintava res en aquest marge, però cadasqu te la seva sensibilitat.
    El concert de desembre ja esperem amb ganes i amb les entrades a la butxaca 😉

    M'agrada

    • Per a mi, ja ho he dit moltes vegades, la cobla és imprescindible, i en aquest cas teníem a la millor d eles cobles actuals, com va quedar demostrat.
      Pel que fa al Cor Vivaldi res de nou, malgrat els canvis constants i naturals dels seus components, segueixen tenint el mateix nivell i el grau d’exigència que els caracteritza.

      M'agrada

  2. Oscar Boada

    Moltes gràcies, com sempre, pel teu comentari, Joaquim.
    La veritat és que vaig decidir cantar Els segadors, no pas perquè hi hagués la cobla acompanyant-nos, ja veus! Sinó perquè penso que vivim uns moments de transició en que cal que l’himne torni a sonar allí on pugui sonar, com a contrapunt al soroll que ens arriba de les Espanyes ( veure homenatges a Blas de Lezo: qualsevol dia també homenatjaran Millan Astray, que també era coix i li faltava un braç i un ull…) Ells poden entonar els seus càntics, percutir els seus tambors de guerra i el que els plagui però cal que nosaltres entonem els nostres cants, que no són de guerra i si d’afirmació. Som i serem: asseguts o drets, no hi fa res. Definitivament, en aquests moments que vivim,l’himne nacional em sembla una bona manera d’acabar un concert com el d’ahir. De nou, moltes gràcies per venir ahir i per la teva crònica que ja saps com aprecio.

    M'agrada

    • Moltes gràcies mestre.
      Jo ho veig de manera diferent, no és que vulgui desentendrem del moment que estem vivint, tan complex, tan perillós i alhora tan apassionant, però estem molt contaminats i quan assisteixo a un concert de música m’agrada desconnectar-me i viure la vida des d’una altra percepció, i la música m’ajuda molt, després quan surto al carrer sóc plenament conscient del que sóc i del que vull ser, del que som i del que m’agradaria que arribéssim a ser.
      Moltes gràcies per fer.nos més feliços.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: