Avui us porto un documental escrit i dirigit per Doug Shultz al 2012, una pel·lícula terrible, imprescindible, necessària i extraordinària que la BBC va emetre i per això no hi ha subtítols en la versió que us adjunto, a l’entorn del camp de concentració de Terezin on es van empresonar a artistes, músics, poetes i escriptors durant el règim nazi, i del cor de 150 presoners que el director txec Rafael Schachter va preparar per interpretar davant de les autoritats nazis, 16 concerts del Rèquiem de Giuseppe Verdi no com un himne de mort sinó com una obra en contra dels propis nazis.
Terezín és una població de la República Txeca i en la famosa fortalesa de Theresienstadt, creada per l’emperador Josep II d’Àustria al segle XVIII i erigida en honor a la seva mare, la emperadriu María Teresa, sota l’ocupació alemanya va ser en un principi un centre de detenció per als jueus de tota Txecoslovàquia, però quan el Tercer Reich es va estendre a Polònia, Àustria, Holanda, Dinamarca i Hongria, el camp va esdevenir un focus de creació artística degut a la gran quantitat d’artistes i intel·lectuals concentrats. A diferència d’altres camps, a Terezín es van concentrar estudiosos, filòsofs, científics, artistes visuals i músics de tota mena, incloent instrumentistes, cantants i compositors, alguns dels quals havien aconseguit renom internacional.
A Terezin van coincidir com a mínim 4 compositors importants: Hans Krása, Pavel Haas, Viktor Ullmann, i Gideon Klein.
Els nazis van mantenir un estricte control sobre la percepció del món de les activitats dins de Terezín. A la fi de 1943 el rei Christian X de Dinamarca, va demanar una inspecció del camp per conèixer la situació dels 466 jueus danesos enviat allà a l’octubre d’aquell mateix any. El comitè incloïa dos delegats suïssos de la Creu Roja Internacional i dos representants del Govern de Dinamarca. Els alemanys van maquillar la realitat de Terezin amb l’infame Verschönerung o programa d’embelliment, que no era més que un ardit destinat a apaivagar les preocupacions del rei. La inspecció es va dur a terme el 23 de juny de 1944, quan els quatre funcionaris van ser rebuts per Adolf Eichmann, nombrosos oficials de la caserna general nazi a Praga i l’alt comandament a Berlín.
Els nazis van obligar a Schächter a interpretar l’obra verdiana i segons el United States Holocaust Memorial Museum, la Creu Roja va emetre “un informe insuls sobre la visita, el que indica que els representants van ser manipulats. Eichmann va ser posteriorment citat a declarar per haver dit, “Aquests bojos jueus canten el seu propi rèquiem”
En adonar-se que els nazis toleraven l’activitat artística i intel·lectual dels seus presoners, Schächter es va convertir en una figura central en la creació de Freizeitgestaltung del camp (“Administració de les activitats del temps lliure”). Els documents conservats del camp mostren que va supervisar el Departament de música vocal i operística, ampliant l’activitat amb la creació d’un grup teatral. També va encarregar la composició de obres noves als quatre compositors esmentats. Les actuacions eren bastant limitades, ja que els alemanys havien confiscat tots els instruments musicals dels jueus que vivien al gueto de Praga.
L’elecció d’una missa de rèquiem cristiana va donar lloc a un conflicte amb el Consell del campament d’ancians jueus sobre la paradoxa que suposava que un cor de presoners jueus cantessin una missa de rèquiem cristiana. El consell, que incloïa el famós rabí Leo Baeck, temia que aquests concerts poguessin convèncer a alguns presoners jueus del camp a demanar disculpes per ser jueus. Les discussions entre el Consell i Schächter eren freqüents i airades, però Schächter sempre es va mantenir tossudament ferm “Podem cantar amb ells el que no podem dir a ells”. La preparació del rèquiem era allò que els va mantenir vius i esperançats en un lloc de mort i sense esperança.
Els concerts es van fer fins a finals de juny de 1944. Durant tot aquest temps els nazis enviaven els detinguts a les cambres de gas, amb resultats dramàtics per al cor, ja que el nombre de membres del grup es va veure afectat en dues ocasions i Schachter sense arrosar-se va reclutar nous cantants amb els que va iniciar de nou el complex procés d’ensenyament i aprenentatge d’una partitura no gens fàcil.
El cor assajava nit rere nit en un soterrani on Schachter davant d’un piano trencat i desafinat es va proposar una missió impossible.
Rafael Schächter va ser deportat a Auschwitz el 16 d’octubre de 1944, i va morir l’endemà a la cambra de gas.
El docu-drama emès per la BBC narra amb rigor i un acabat d’altíssima qualitat tècnica i humana, els fets amb testimonis dels sobrevivents d’aquells concerts, alhora que recull el projecte del director nord-americà Murry Sidlin que duran 10 anys ha anat al darrere de interpretar la Messa de Requiem de Verdi amb un Cor i orquestra al mateix camp de Terezin per homentjar i honorar el treball de Schachter i dels seus coristes.
El documental en anglès i sense subtítols, barreja el testimoni dels supervivents i el seus familiars que tornen al camp per escoltar el concert que es va celebrar, així com escenes dramatitzades dels fets ocorreguts entre 1941 i 1944 a Terezin i uns bellísssims dibuixos intercalats per donar vida a les vivències dels presoners.
És veritablement emocionant, alhora que necessari que la memòria històrica es preservi amb documentals d’aquesta categoria, ja que ara estem davant la darrera oportunitat de que els darrers supervivents d’aquella barbàrie ens puguin transmetre el seu testimoni directe, sense interpretacions intencionadament manipuladores.
Els fragments del Rèquiem que s’interpreten a Terezin són a càrrec de The Catholic University of America Symphony Orchestra, The Catholic University of America Chorus i Sharon Christman (soprano) Eleni Matos (mezzosoprano), Steven Tharp (tenor) i Gary Relyea (baix), tots sota la direcció de Murry Sidlin
Us deixo un tràiler
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!9RNXnDia!1EkSE8WYrxNLHY5hx05wTw
Quan els integrismes i la intolerància són lamentables protagonistes dia rere dia dels nostres telenotícies i sembla que res ens esgarrifi després de veure de manera repetida amb degradant obscenitat com un policia és rematat a la vorera d’un boulevard parisenc per els seus assassins, però també quan veiem fins i tot amb un tedi molest, les matances i les injustçicies produïdes per els diferents conflictes del món actual, mentre dinem o sopem còmodament a casa nostra, cal visionar un documental com aquest que us porto avui, sembla que si en parlen de les barbàries passades tots ens convertim amb més sensibles.
IN FERNEM LAND 
Impressionant testimoni.
Necessari recordar-ho
Imprescindible difondre-ho
Obligatori conèixer-ho
M'agradaM'agrada
Estem molt d’acord
M'agradaM'agrada
Colpidor, Joaquim. Un plat molt fort de bon matí. Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Sí, tens raó, però és necessari i convenient no deixar-ho de recordar mai.
M'agradaM'agrada
em sumo al que diu en Jordi.
res a afegir a la teva reflexio final tan encertada.
M'agradaM'agrada
ës un documental dur i bellíssim.
M'agradaM'agrada
Debe ser algo impactante, muchas gracias Joaquin
M'agradaM'agrada
Lo es, pero es necesario no olvidar
M'agradaM'agrada
Avui toques temes fomuts. El main subject, penso que ja ho he dit alguna vegada, mai no l´he acabat de pair. Massa colpidor. L´altre que apuntes al final, una font permanent de discussions i picabaralles. Els amics, que em coneixen, ja m´eviten el tema, que saben que m´encenc. Avui doncs, pasopalabra.
M'agradaM'agrada
Ho són Xavier, però també es pot mirar d’una manera, si és possible, més distant i només agafar allò que suposi l’esperit de superació i lluita contra l’adversitat, en aquest cas extrema, i l’antídot que suposa l’art i en aquest cas la música per fer-ne front.
mentre aquest cor assajava, de ben segur que en molts moments s’oblidaven de on eren i el futur que els esperava.
M'agradaM'agrada
Sólo puedo decir esto (y sin ninguna connotación religiosa):
“Confutatis maledictis,
Flammis acribus addictis:
Voca me cum benedictis.
…
Lacrimosa dies illa”
M'agradaM'agrada
Efectivamente Confutatis maledicts sin religión de por medio, aque ya ves como las han gastado unos y otros a lo largo de los siglos
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest imprescindible document.
M'agradaM'agrada
recordar-ho i difondre-ho De és un deure etern que té la humanitat “forever and ever”
M'agradaM'agrada
L’acabo de demanar a Amazon. Un Rèquiem alliberador i un document impresionant. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Potser prement l’enllaç no haguessis hagut de fer la despesa…
M'agradaM'agrada
No superaré mai tanta barbàrie però miraré el documental. Recordo el preciós llibre de Sebald, Austerlitz on Teerezin hi té paper.
Gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Hi ha moltes maneres de veure documentals com aquest, i és lògic que no superem mai el que suposen les barbàries com l’extermini sistemàtic que els nazis van cometre, però efectivament el missatge de Terezin és molt important, perquè fins i tot en un lloc de mort com els camps, hi havia un alé impressionant de vida, d’amor a l’art, a la cultura i a la creació, tot un exemple, tota una lliçó.
Petons Olympia
M'agradaM'agrada
Qué documental más hermoso para comenzar el año y justo en el momento más adecuado.
Gracias
M'agradaM'agrada
Si, estoy de acuerdo, también es hermoso, porqué hay un mensaje bellísimo escondido entre tanto horror
M'agradaM'agrada
Enorme e imprescindible documento, pleno de emotividad y que después de lo triste y lamentablemente sucedido en Paris en estas ultimas 48 horas, más necesario es recordarlo cuando estamos cada vez más, involucrados ahora en esos fundamentalísimos asesinos contra las libertades y las personas civilizadas
M'agradaM'agrada
El totalitarismo es siempre deleznable, lo ejerza un gobernante, un obispo, un imán, un militar, un ciudadano de a pié,un rabino…y si es en nombre de Dios la historia nos advierte de las consecuencias.
El documental, uno más, és bellísimo por el amor que desprende a la música y a la creación en un ambiente tan poco idóneo y tan adverso y nefasto. Demasiadas veces asociamos de manera errónea la música al entretenimiento, cuando es obvio que es mucho más. Lo que este coro y su director hicieron en esas terribles circunstancias, ya sea desde un punto de vista musical, como vocal, terapéutico, de resistencia, lucha y protesta, es enorme. Un ejemplo y una lección de vida que nunca deberíamos olvidar, por eso me pareció lamentablemente muy oportuno darlo a conocer a todos aquellos que no supiera de la existencia de Terezin, el coro, su director o este precioso documental que lo cuenta tan maravillosamente.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Molt adient en aquests dies per bé què sempre adient malauradament.
És una demostració de valor i de tenacitat i voluntat davant l’adversitat, la crueltat i la barbàrie.
Que fos en Requiem cristià no importava. L’important era el seu significant, igual a totes les religions, a totes les ideologies i a tota la humanitat.
Ambe el teu permís comparteixo el post.
M'agradaM'agrada
Que en circumstàncies tan adverses i en un ambient tan sòrdid, hi hagués un espai per la bellesa i la creació musical, és un exemple admirable de la força de la música com a transmissora de força, lluita i sobretot vida.
M'agradaM'agrada
Quin testimoni ens acabes de deixar.La meva àvia m’ho explicava i jo no ho podia creure.Quanta crueltat van esgrimir aquesta gent,no eren ideòlegs,eres dolents per naturalesa i ja els hi va estar bé aquesta barbàrie per deixar anar tot el que hi havia dins les seves entranyes.Farè com Josep Olivé,el demanarè a Amazon i potser més d’un i tot per regalar a segons quins personatges que conec i que encara ara dubten del horror que es va viure.
Moltes gràcies,Joaquim,com sempre,l’has encertat…
M'agradaM'agrada
Els que dubten d’aquesta barbàrie els vull tan lluny com els que la van cometre. Gentussa
M'agradaM'agrada
tres años despues llego aquí. Impresionante. REcomendar dos cosas : las memorias de Viktor Klemperer (el primo de, sí, que creyó que por estar casado con una alemana, Eva, violinista, que NUNCA lo abandono y compartió toda la miseria que les tocó padecer, y haber luchado en la pirmera guerra mundial se podría librar del destino general de los judios solo salvó a Viktor Klemperer del campo de concentración el bombardeo de Dresde, porque al día siguiente ya se tenía que presentar para el transporte hacia la nada, por supuesto Otto Klemperer intento que emigrasen pero él se sentia a salvo) y la película de Lanzmann : The last of the unjust, sobre uno de los rabinos en Therezin… Las memorias de Klemperer han llegado a nosotros gracias a los “otros” alemanes que nunca se dejaron seducir, y se jugaron el pellejo por guardar unos papeles.
M'agradaM'agrada