IN FERNEM LAND

IBERCAMERA 2014/2015: ORQUESTRA NACIONAL DE FRANÇA-DANIELE GATTI


Ibercamera230315 001

Ha tingut que ser l’Orquestra Nacional de França sota la inspirada direcció de Daniele Gatti qui poses les coses al lloc on corresponen després d’haver assistit atònits als “desconcertants concerts” de Valery Gergiev i Riccardo Muti, i demostrar-nos el que és un concert d’alta qualitat artística i musical, amb una orquestra de so envejable sota les ordres d’un director que, més enllà de llegir la partitura amb la categoria que se suposa ha de tenir una batuta de renom, va venir amb ganes de fer música de veritat deixant l’empremta personal i creativa en totes les quatres obres interpretades, les tres oficials i la propina final, que com ahir va ser una obertura verdiana, però d’aixó ja en parlaré al final.

El concert es va iniciar amb “La mer” de Claude Debussy, una obra emblemàtica del impressionisme francès i per  tant un segell de presentació quasi obligat per la seva orquestra nacional, una formació que en els darrers anys ens ha visitat sovint i que llueix unes qualitats admirables, començant per uns solistes esplèndids, i una sonoritat global tan rica com brillant i tan potent com subtil, en definitiva una orquestra sumptuosa al servei d’una obra plegada de grans moments de lluïment tímbric i atmòsferic, colorista i molt sensitiva, més que descriptiva, la música de Debussy és un suggeridor allau de sensacions al voltant del mar i Gatti va extraure de l’orquestra un reguitzell continuat de sacsejades sonores que construïen un mar sonor esplendorós, perquè l’Orquestra Nacional de França exhibeix rotunditat sense aclaparar i finissimés subtileses només a l’abast de les grans formacions. Aquí no hi va haver frustrants decepcions, ja que des del primer compàs ja s’apreciava una qualitat mereixedora  de formar part d’una programació de prestigi, i només calia, com va ser, que el director vingués disposat a no fer un concert més, rutinari i adotzenat, sinó a deixar constància  una vegada més de la vàlua  de l’orquestra i de la seva pròpia. De fet no caldria si no fos perquè massa sovint és qüestionada per, deixeu-m’ho dir, esnobs que segueixen pautes interessades llençades en motiu de no se pas quins recondits i obscurs interessos. Gatti és un grandíssim director, fa molt temps que el segueixo i admiro, i potser com succeeix amb la immensa majoria de directors, no tot li escau igual de bé, però sempre té coses a dir, es podrà equivocar perquè arrisca i sempre pretén dir-hi la seva, sense passar de puntetes per cap obra i sense ser mai rutinari o indiferent. Una “mer” oceànica, de grandiosa sonoritats, brillants i tempestuoses va ser un luxe per iniciar un concert que ben aviat es va intuir com excepcional.

Per acabar la primera part Gatti i l’orquestra es van superar demostrant que no havien vingut a fer un tràmit i  signant una versió d’un altre clàssic del repertori francès com és “La valse” de Maurice Ravel, en la versió més expressionista, vienesa i decadent que jo recordo haver escoltat mai en directe o en disc. El mestre milanès va crear una atmosfera sensacional, i sense deixar de ser mai “La valse” que tots coneixem, va recrear al voltant de la genial partitura, una sensual “deconstrucció” d’una Viena perduda i idíl·lica, tenint com a aliats la gran partitura del gran Ravel i una orquestra en gran forma que gaudia del que feia, sent capaç de donar llum, forma i color a aquest vals sui generis, deixant-se anar i seduint amb els ritmes ara frenètics, ara retardants, tot fent esclatar les capacitats expressives i sonores de la primera orquestra de França.

Amb una primera part així, que ja semblava el final d’un concert memorable, les altes expectatives per la segona es cotitzaven a l’alça i la veritat és que amb la quarta simfonia de Txaikovski, director i orquestra van fer una demostració més del gran domini i les extraordinàries capacitats que tenen per fer música al més alt nivell i jo m’atreviria a dir que van superar el que ja havia dit i fet a la primera.

La brillantor de la quarta mai es va desequilibrar, mai una secció va tapar l’altra,mai les forces es van desequilibrar, ni hi van haver defallences, caigudes de tensió. El desplegament tècnic va ser admirable i el control, ferri, però sense que la simfonia sembles mai rígida o encotillada, va permetre que mai caigués la tensió discursova i quasi us diria que els berus parades entre moviments molestaven. Espectacular en l’inici, deliciosa i lírica en l’andantino, delicada filigrana sonora en l’Scherzo i vitalista i explosiva en allegro amb molt “fuoco”, sense però que mai ningú es socarrimés per excesos descontrolats i passions desbordades.

Un Txaikovski lluminós, optimista i pletòric, de dinàmiques de vertigen que van sotmetre sobretot a la corda a una dura prova superada amb excel·lència tècnica, brillantor i precisió sonora.

L’Orquestra Nacional de França desplega tot un amplíssim ventall de virtuts, amb uns solistes  de molta qualitat que van oferir tot un petit mostrari de la seva vàlua en les particulars intervencions, amb una menció especial pel magnífic solo de fagot, però sense oblidar el seus companys de la valuosa secció de fusta o els poderosos metalls que en cap moment van menysprear als altres companys de l’orquestra o el que és el mateix, no ofegant-los mai i deixant que tots tinguessin el seu just protagonisme i l’equilibrada correspondència entre les diferent famílies, gràcies òbviament al meticulós treball del mestre Gatti que va extreure del conjunt una sonoritat de rotunda qualitat. Quines cordes greus més seductores, compactes i càlides o quina magnificència en el traç dúctil del fraseig. Renoi quina orquestra!

D’un treball fet amb rigor no en podia sortir cap nyap, ni tan sols cap petit desencís, no va ser un concert de consum ràpid, va ser una degustació que deixa empremta en la memòria, que et manté atrapat mentre tornes a casa.

En a mi no em feia cap falta una propina, després d’un concert com aquest, jo no gosaria demanar res més, però en tenien preparada una, i si hi el diumenege Muti després de la cinquena del mateix Txaikovski va utilitzar l’obertura del Nabucco, per signar la millor direcció del concert, el mestre Gatti també va anar a buscar en les obertures de Verdi, l’obra  que els serviria per agrair l’entusiasme provocat. Va ser la de La forza del destino, solució no gaire original però d’impacte. Per sort en aquest cas no va ser el millor del concert tot i la gran versió, doncs els francesos i el seu mestre, van fer una feina excepcional quan tocava.

Concerts com aquest donen sentit a una programació, un equipament cultural i una temporada de concerts. Gràcies i Bravo!

19 comments

  1. SANTI

    Quina enveja em fas.
    Jo em penso que la propera temporada m’esforçaré per anar als concerts de Ibercamera i deixar els de Palau 100.
    El Palau no es va fer per a les grans orquestres

    M'agrada

  2. alex

    Curioso que un grandísimo director como Gatti ( opinio lo mismo que Joaquim) cuando ha pisado el teatro de ópera de su ciudad milanesa – Alla Scala- para dirigir alguna ópera, haya sido cuestionado allí casi siempre ( recuerdo que hace unos años con el D.Carlo inaugural, recibió hasta protestas en alguna de las funciones)
    Solo he escuchado a Gatti en una única ocasión ( con esa misma gran Orquesta Nacional de Francia ) en la gran Salle Plèyel hará unos pocos años, dirigiendo creo Bruckner y fue un excelente concierto
    Efectivamente, Gatti no acostumbra a “prestarse a bolos” como algún otro colega suyo y es de los directores junto por ej. Pappano, que más interés ofrecen en sus actuaciones

    M'agrada

    • Reconozco que no siempre ha estado bien. Su Traviata inaugural de hace dos temporadas fue discutible, pero en aquella producción todo era discutible, ahora bien, la mayoría de las veces que lo he visto en directo me ha parecido excepcional.

      M'agrada

  3. Fernando S.T.

    Nadie es profeta en su tierra y en la Scala los han protestado a todos, no se ha salvado ni Abbado, ni Muti, ni Gatti. y ahora Chailly debe de estar preparado para ello.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Continuant amb les casualitats, si la setmana passada vaig assistir a una raparació inmediata de Wagner al dia següent del d’autos, ha estat en aquesta que el compositor “reparat”, i tambè de manera inmediata, ha estat Txaikovski. Efectivament, la quarta d’ahir em va fer oblidar la cinquena del diumenge. I jo, que sempre he estat pel refractari al simfonisme del genial compositor rus, pel ús sofocant que fa dels metalls, vaig poder copsar ahir una quarta nítida, vibrant, magnífica, amb tota mena de detalls que no havia fins ara escoltat, amb un so dels metalls que no m’aclaparava i que sense deixar de ser potent com ho demana la partitura, em permitía d’escoltar les altres seccions de l’orquestra. Resultat? Doncs el resultat és sentir una de les satisfaccions més entranyables que es poden gaudir en un auditori: fer que t’agradi molt el que amb circumstàncies normals no t’agrada, o millor dit, no figura entre les teves preferències. Magnific director, magnífica orquestra, aquesta última en la seva salsa en la primera part del concert, començant amb una obra extraordinaria i de gran profonditat (qui diu que els concerts han de començar amb obres “menors” que preparin a l’audiencia?) que em va arribar més continguda i sensible que mai, “La mer”, i acabant amb la enèrgica deconstrucció d’un vals. I per acabar la festa es va interpretar l’única obertura que va compondre Verdi, perquè esta clar que és l’unica, i les 28 òperes que va compondre, totes tene la mateixa obertura. Però fins i tot això em va permetra escoltar-la com si fos la primera vegada. Que ja és dir. Bé, segona reparació acompletada. Aviam quina haurà de ser la tercera.

    M'agrada

    • Aquest és la mena de concerts que justifiquen aquestes temporades que pretenen ser exclusives i diferents a la temporada de l’OBC.
      Orquestra de gran nivell i director a l’alçada, però amb això non’hi ha prou, és amb els resultats un cop acabat el concert i te’n vas cap a casa bocabadat, quan te n’adones de l’excepcionalitat.
      Sempre que tornin intentaré anar-hi, ja que sempre que els he vist he sortit més que satisfet.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    Entre les victimes de l’avió: Maria Radner (Erda) i Oleg Bryjak (Alberich) en el Siegfried del Liceu. Ahir va ser realment la seva última funció. Corprenador. Amarg. Molt trist…tot plegat, totes les victimes. 😦

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: