IN FERNEM LAND

PALAU 100: Orchestra Giovanile Luigi Cherubini i RICCARDO MUTI


Riccardo-Muti (2)

El “fascino” personal del cèlebre director napolità va triomfar de nou ahir en el concert del cicle Palau 100, malgrat que per a mi el concert no va ser excel·lent, ni tan sols bo, però quan un director amb caràcter i implicat fins a les celles en un projecte com el de l’Orchestra Giovanile Luigi Cherubini, fundada per ell l’any 2004 i l’esprem fins l’última gota, és impossible que malgrat la sorprenent mediocritat de molts moments de l’orquestra, el públic no acabi rendit a la força, a la captivadora personalitat i a la genial direcció de Riccardo Muti.

Quan jo m’abono a un cicle com el de Palau 100, fonamentat en les grans formacions simfòniques i en les celebres batutes que es posen al podi, no vull trobar-me orquestres com les que ja tenim aquí i l’orquestra de joves italiana, seguint el model d’altres orquestres de joves d’arreu, no m’ofereix com si fan altres, res especialment nou, ni res especialment millor del que podem escoltar en les nostres formacions simfòniques.

Sense un director com Muti al capdavant, no tinc gaire clar que els resultats de la Luigi Cherubini siguin notables, ni mereixedors de fer gires per les millors sales i teatres. Ho lamento per tots aquells que ahir semblava que acabada la cinquena de Txaikovski, no abans, haguessin assistit a un concert del mestre Muti però amb la Wiener Philharmoniker o l’orquestra de Philadelphia, i res més lluny de la veritat.

Ja des del mateix inici, amb una intervenció poc afortunada del primer violoncel de l’orquestra en l’obertura de Guillaume Tell, vaig témer pel resultat global i final. L’orquestra va mostrar un so més greu del que és habitual en les actuals formacions simfòniques, un so de vellut, interessant i a estones bonic, però l’excés sonor, a vegades fins i tot molest, va desequilibrar-ho tot, desapareixent del pla auditiu els violoncels a favor d’un metall a estones irritant, sense tenir en compte algunes errades dels solistes que no serien tan importants si es tractés d’una orquestra local, però mai d’una orquestra que fa una gira internacional i s’inclou en un cicle de luxe a preus de luxe.

Ahir l’únic centre d’atenció era Riccardo Muti, ell ho sap i ell ho vol, la seva orquestra com a projecte d’aprenentatge i perfeccionament d’aquests joves privilegiats se’n beneficia, però compte, és quasi impossible mantenir un nivell en l’excel·lència quan els seus músics només poden romandre en l’orquestra durant tres anys, i per tant la rotació és molt alta i en aquestes condicions és complicat obtenir un nivell de regular excel·lència. Si el projecte simfònic, tan necessari ell, és el d’una escola  d’aprenentatge com ho pot ser un restaurant d’una escola d’hosteleria, no em sembla normal que ens farceixin aquesta orquestra enmig d’un cicle d’orquestres consolidades.

El programa escollit no va alçar el vol fins a la segona part, ja que l’obertura de Rossini, habituats a escoltar-ña de manera genial en mans de Muti, ahir em va sonar poc homogènia i brusca, mentre que la simfonia número 4 de Schubert li va quedar encara més plana del que ja és.

De la primera part res especialment brillant, ni res a recordar. Aquells temps lleugers que tant caracteritzaven les direccions del mestre Muti han passat a millor vida, i ara sembla que arribat a la vellesa que no aparenta i fent honor a les lleis de la vida, s’hagi tornat més reflexiu i seré, quelcom que potser no li convenia gens a a la Tràgica de Schubert.

Tots confiàvem en la cinquena de Txaikovski, una obra bellíssima, passional i propensa, per poc que es faci, a l’èxit generalitzat i sorollós, i és clar, amb el mestre Muti especialment motivat, sabent que a la primera part no havia passat res excepcional, es va desfermar la caixa dels trons i l’orquestra  es va deixar anar, sovint en excés. És veritat que a vegades el so assolit feia el seu impacte, però en la majoria i tenint en compte els metres cúbics del Palau i les característiques acústiques i arquitectòniques de la sala modernista, el resultat va ser perjudicial per els interessos del conjunt, ja que els desequilibris i el balanç sonor en van sortir massa sovint molt perjudicats. La versió era explosiva, sí, però ideal per a una formació de primeríssima que no mostres les vergonyes a la mínima que Muti els exigia el que ells no podien donar i el director, que no és la primera vegada que dirigeix en aquesta sala, hauria d’haver recordat com domesticar l’orquestra per donar la correcta cabuda a les exigències sonores i dinàmiques.

Com a resultat de tot plegat, més solistes dels que eren desitjables no van estar a l’alçada, mentre que en altres moments la corda vacil·lava entre la contundència i el desànim que segurament els produïa la impossibilitat de  seguir el ritme i la intensitat que Muti els demanava, però allà on no arribava la Luigi Cherubini, arriba el traç genial del seu mestre, amb la seva personalitat i el seu ego de divo de la direcció, paradigma de l’etern latin lover que sap que amb el seu somriure s’ha guanyat d’antuvi a la parròquia.

La direcció va ser molt vistosa i espectacular, mentre que la resposta de l’orquestra no ho va ser tant, però el concert ja estava guanyat, perquè Txaikovski també ho posa fàcil i el públic és fàcilment subornable a les melodies passionals i si al capdavant té un mestre de la seducció encara més.

Només calia, davant de la cridòria final, parlar del resultat del Barça-Madrid  per acabar de guanyar-se a tots els que es volguessin deixar estimar, i tot seguir oferir com a propina, ara sí de manera magistral i totalment a la Muti, és a dir amb temps lleugers i enèrgics, l’obertura de l’òpera Nabucco de Giuseppe Verdi. La sap llarga el mestre.

Demà us parlaré de la visita anual de Daniele Gatti amb l’orquestra nacional de França a l’Auditori de la mà de Ibercamera, el concert tindrà lloc avui a dos quarts de 9 del vespre i està previst que ens interpretin “La mer”,  “La valse” i la quarta de Txaikovski, entre uns i els altres semblen encaparrats en oferir la llista de los “40 principales”

Bona setmana!

 

17 comments

  1. Pere

    Com és habitual, estic totalment d’acord amb la teva crònica.
    La primera part totalment decebedora. L’orquestra fluixa, fluixa, fluixa i el mestre em va semblar que, conscient del que era capaç de donar aquesta orquestra, contemporitzava i feia una lectura superficial de la 4a de Schubert. L’obertura rossiniana fou d’una vulgaritat sorprenent venint de qui venia.

    Vaig tèmer per la segona part, però haig de dir que, sense assolir el nivell d’orquestres de categoria B, almenys vaig poder gaudir una mica del mestratge d’en Muti. El primer moviment el vaig trobar desdibuixat però a partir del segon la cosa al meu parer va millorar per acabar amb una certa brillantor tot i algunes falles molt evidents d’alguns solistes.

    L’obertura de Nabucco fou tota una altra cosa. Era la mateixa orquestra?

    Quan vaig veure programat el concert vaig dubtar de comprar entrades. Finalment, m’hi vaig decidir perque la seducció del mestre és molt potent. Ara bé, no tornaré a ensopegar amb la mateixa pedra. Aquestes orquestres de joves estan molt bé per fer concerts a casa i algunes gires però a 30 euros l’entrada més cara, sino estem davant d’una nova presa de pèl.
    L’any que ve al Liceu no m’hi veuran.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    M’ho paso millor amb la JONC. Aviam, sense desmereixer el sentit fundacional de la OGLC, ni el seu caràcter pedagògic i de fer carrera amb intèrprets de projecció, per a mi el concert no va estar a l’alçada que m’esperava i per tant, el preu pagat passa a ser molt car. Palau100 ha pecat de culte al divo de torn, i amb certa manera, i salvan les distàncies, s’ha produit un fet semblant al de la setmana passada al Liceu: un divo no és garantia de qualitat. Potser serà garantia d’èxit, un èxit més mediàtic i d’entregats a la causa, però poca cosa més. Ahir, a una avorridísima primera part hi va continuar segona part estrident, amb uns metalls d’energia desmesurada que masacraven el bon to de la corda, greu i dens. Muti? Doncs malament. De res em serveix la seva planta, ni el seu magisteri, ni la seva àurea de divisme si el que m’arriva no em diu res. Per tant, allò que ens explica de com arribar a l’ànima dels espectadors doncs ahir no va ser el cas. Estem aprenent unes quantes llíçons aquests dies, eh? 🙂

    M'agrada

    • La JONC; la JONDE, no cal dir la Mahler, i la marxosa Simon Bolivar, totes elles són millors que aquesta.
      Que els promocionin i facin concerts amb Muti em sembla meravellós, que ho facin en temporades simfòniques que pretenen ser de primeríssim nivell, gens, a no ser que les entrades tinguessin un preu simbòlic i el concert tingués un benefici de tipus social o facilitessin l’entrada a persones diferents als abonats. Muti no és suficient per justificar la clatellada, i artísticament com s’ha vist, tampoc.

      M'agrada

  3. Fernando S.T.

    Estamos delante de un caso similar aunque no tan dramático, al de Gergiev y su ya famoso Tristan.
    ¡Vaya semanita!.
    Del concierto de ayer lo que emerge es la absurda programación de los ciclos y temporadas que se limitan a contratar formaciones y directores para llenar bolsillos, sin exigir unos mínimos o unas garantías de calidad.
    Gergiev o Muti con sus nombres venden, pero que tristeza que esos nombres no sean capaces de ofrecer conciertos a la altura del prestigio que se han ganado..
    Gergiev no era suficiente como tampoco lo era ayer Muti y como se desprende de tu agudo comentario, para escuchar la orquesta Giovanile ya tenemos a la del Vallés, que con Muti de director seguro que sonaría más o menos como sonó ayer ese concierto para el olvido.
    El público provinciano hizo del concierto una fiesta. Con lo que pagamos es normal que la mayoría prefieran hacer ver que aquello fue más que digno o incluso bueno.

    M'agrada

    • Encara que ho sembli, no és ben bé igual, si bé tant en un cas com en un altre, el nivell assolit va ser decebedor. El que sí està clar és que els concerts d’aquestes temporades que pretenen ser luxoses i exclusives, haurien de garantir un nivell similar al preu que es paga, si no és així aleshores cal queixar-se. Jo ho faig.

      M'agrada

      • Joan

        Però és que en aquest concert ja es veia a venir que la relació qualitat/preu no podria ser de cap manera satisfactòria. L’any vinent al liceu i si els preu són més moderats potser m’ho plantejo i tot.
        Si al menys dirigís la nostra orquestra…

        M'agrada

  4. colbran

    Por momentos el sonido fue excesivo. Una señora a mi lado se pasó bastante tiempo tapándose los oídos con las manos…Quizás padecía de hiper-sensibilidad acústica…

    No me gustó nada la versión de la obertura de “Guillaume Tell”; los cuatro motivos musicales no fueron tan ligados, como se suelen interpretar y además el tempo fue lento. La Sinfonía nº 4 de Schubert no es que sea muy animada pero resultó aburrida. La Sinfonía nº 5 de Tchaikovsky sonó más controlada en cuanto al tempo, pero el volumen como ya he dicho fue excesivo, para las características acústicas del Palau, en el Auditori hubiera mejorado bastante.

    El reconocido Muti reapareció en el bis con la obertura de “Nabucco” -que no es precisamente la mejor obertura de Verdi-, con su tempo rápido marca de la “antigua” casa; en la actualidad Muti se ha vuelto más “parsimonioso”.

    Enfín un concierto muy rutinario y muy poco satisfactorio.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: