Silvia Aurea de Stefano, Ana Victoria Pitts i César Arrieta a Le Cinese, al Teatre de Sarrià. Foto IFL

César Arrieta, Silvia Aurea de Stefano i Sara Bañeras a Le Cinesi al Teatre de Sarrià Foto IFL

Raúl Giménez, Sara Bañeras, Jochen Schönleber, Marta Puyol, Ana Victoria Pitts, César Arrieta i Sílvia Aurea de Stefano al Teatre de Sarrià. Foto IFL

Els Amics de l’Òpera de Sarrià en pocs mesos d’activitat han sorprès a tothom amb una programació original, brillant i arriscada que capgira tot el que s’havia fet fins ara a Barcelona i demostra com diu l’eslògan d’una de les formacions polítiques de moda que SI ES POT: Es pot si hi ha imaginació, es pot si hi ha il·lusió, es pot si hi han idees, es pot si hi ha professionals i encara es podria més si tinguessin més recursos, per tant tot el que sigui ajudar-los serà benvingut, perquè de talent i d’idees en van ben farcits.

Aquest cap de setmana programen una autèntica raresa, “Le Cinesi“, la darrera òpera Manuel García, el tenor, compositor, empresari, mestre de cantants i el progenitor d’una nissaga d’il·lustres cantants que van fer història.

Manuel García va escriure aquesta òpera pels alumnes de la seva escola parisenca, no la va orquestrar i va utilitzar un llibret de Metastasio que ja va ser utilitzat per Caldara i Gluck. Jo no diria que la música sigui extraordinària, està bé, però sense gaire inspiració melòdica. En cap cas resisteix una comparació amb les òperes de Rossini, és clar, de la mateixa manera que Mozart es va menjar a tots els seus coetanis, a Rossini li va passar el mateix. García ornamenta l’escriptura vocal de manera quasi obsessiva, es nota que era un gran coneixedor de les veus i les seves possibilitats, i diguem que com a obra per posar a prova als alumnes és un examen terrorífic.

La trama argumental sota la pretensió de confrontar la modernitat i la llibertat, en front de la tradició, és d’una banalitat exasperant, i el text no em va semblar gaire inspirat malgrat la famosa autoria, però el fet de recuperar una obra com aquesta i “estrenar-la” una altra vegada després de romandre emmagatzemada a la Biblioteca Nacional de París, en una coproducció amb, ni més ni menys, el prestigiós Festival Rossini de Wildbad, és d’una notorietat que enalteix l’activitat de l’associació sarrianenca a nivells superlatius.

Els artífexs de la producció són Raúl Giménez en la direcció musical, Jochen Schönleber, director del Festival de Wildbad, en la vessant escènica, la pianista Marta Puyol i la soprano espanyola Sara Bañeras, la mezzosoprano italiana Silvia Aurea de Stefano, la m’atreviria a dir contralt brasilera  Ana Victoria Pitts i el tenor veneçolà César Arrieta.

A part dels encerts en la programació i en les activitats paral·leles que ofereixen els AAOS, una de les virtuts més importants és la de donar oportunitat a cantants joves a donar-se a conèixer i fer front amb el màxim rigor i professionalitat als primers passos de la seva carrera.

Dels quatre joves cantants que formen la companyia, sota el meu punt de vista n’hi ha dos que prometen  molt i les altres dues si no ressolen el principal obstacle que és l’afinació, dubto que acabin fent alguna cosa. Tots quatre necessiten polir aspectes, alguns més que polir necessiten modelar, ja que hi ha aspectes que per aquest repertori són imprescindibles, com és el domini del cant ornamentat i de les agilitats, però això es pot aprendre, mentre que l’afinació sistemàtica denota quelcom que no és gens fàcil de corregir.

Només iniciar-se l’obra, després de l’obertura a piano, és clar, em va cridar poderosament l’atenció la veu de la mezzosoprano Ana Victoria Pitts, per la seva consistència, la seva solidesa, el timbre acontraltat preciós i l’homogeneïtat del registre. La seva veu sempre era present, mai quedava tapada en els conjunts i sent com era la part més greu del conjunt això té un mèrit addicional. Després, en les seves parts solistes, vaig poder apreciar que era de les tres senyores, la que dominava més el cant ornamentat, i tot i que hi ha aspectes a millorar i si res obstaculitza la sempre difícil carrera dels cantants, crec que estem davant d’una cantant amb moltes possibilitats de fer una carrera important perquè els fonaments hi són i semblen prou sòlids. Va ser una veritable llàstima que García reservés per el personatge de Tangìa l’escena solista menys compromesa, ja que estic segur que ella pot deixar-nos estabornits i aclaparats amb escenes de més compromís.

El tenor veneçolà César Arrieta també posseeix una veu i una base tècnica molt prometedora. El seu cant és elegant, amb detalls de distinció expressiva  i si bé García es va entretenir més en posar a prova als seus alumnes amb ornamentacions a tort i a dret, en lloc d’alternar-les amb passatges més lírics i emotius, la línia de cant del tenor Arrieta denota un bon fraseig i un bon control del cant legato. Té coses a polir en la zona de pas i en alguna emissió, però el registre es ben homogeni, sempre en la corda més lleugera dels contraltinos rossinians. Tindrem oportunitat d’anar seguint la seva carrera ja que em sorprendria molt que no en sentíssim a parlar en un futur.

La mezzosoprano italiana Silvia Aurea de Stefano té presencia vocal i escènica, domina les taules de l’escenari i malgrat que la veu no té homogeneïtat en el color, es interessant en la vessant expressiva. Crec que es va equivocar molt quan va decidir acabar la seva gran escena en un agut que de ben segur el senyor García no va escriure, però és que encara que l’hagués escrit, a ella no li va sortir bé i el risc de l’emissió errònia d’una nota és massa gran, tot i que us haig de dir que encara que no l’hagués fet tampoc haguéssim millorat gaire, ja que el problema rau en les coloratures aproximades i en l’afinació dubtosa. Si resolt sobretot la segona part pot fer coses.

Sara Bañeras per la seva part, ha de fer front a la part més exigent de la partitura, amb una gran escena, llarga i extremadament exigent i compromesa. No sé si García va escriure tots els sobreaguts que ella va intentar fer, però la part més aviat sembla escrita per a una dramàtica coloratura, ja que exigeix un amplíssim registre que jo crec que la superava, ja que Bañeras no el té consolidat.

La veu canvia de color depenen de la zona on estigui situada, i els sobreaguts, que pretenen ser espectaculars, em van resultar poc controlats i bastant feridors. Cal que millori el cant ornamentat, ja que no el resolt amb nitidesa i sobretot cal que treballi l’afinació, per a mi l’element fonamental per a qualsevol cantant, ja que sense el perfecte domini de l’afinació jo no crec que es pugui fer una carrera. Una cosa és calar una nota en un moment determinat, l’altra és lluitar permanentment amb ella. Va fer un veritable “tour de force” en la seva gran escena, escena espectacular i propensa a motivar un aplaudiment generós, però en a mi no em va agradar i crec, sense ànim de ser  destructiu, que ha de insistir molt en aquest aspecte de l’afinació si vol fer coses importants.

Marta Puyol va ser justament premiada, com tots els intèrprets, al final de la representació per la seva tasca davant del piano. Va portar l’obra amb uns temps ben àgils sense que decaigués en cap moment , sense fer-se més present del realment indispensable, però sense quedar tan anònima que ningú la recordés al cap de cinc minuts.

La producció escènica és molt senzilla, amb un escenari en dos nivells, unes gandules de teca i una taula de jardí, més un joc de llum canviants sobre un ciclorama de fons, van ser suficients per recrear una trama de difícil comprensió si no fos pel sobretitulat i per la brevíssima ressenya del full de sala. A Schönleber l’interessa més fer èmfasi en les actuacions personals, però sense entrar gaire a fons en l’enteniment d’una òpera que acaba de manera políticament molt incorrecte però en la que durant la trama no passa gran cosa, senzillament es tracta de deixar cantar als solistes sense intentar que ningú entengui gran cosa, no fos cas que acabés sent perjudicial per a la pròpia òpera.

Avui diumenge 12 d’abril a les 6 de la tarda i al Teatre de Sarrià, teniu l’oportunitat de veure aquesta raresa i gaudir-la.

L’enhorabona a tots els que ho han fet possible i ja estic esperant la propera proposta de la temporada d’òpera de cambra que organitzen els Amics de l’Òpera de Sarrià, de ben segur serà un altre encert.