La tercera i per a mi la millor de les tres grans òperes buffes de Gaetano Donizetti, Don Pasquale es va estrenar a la Salle Ventadour del Théâtre-Italien de París el 3 de gener de 1843, comptant amb un repartiment excepcional:  Giulia Grisi (Norina), Luigi Lablache (Don Pasquale), Antonio Tamburini (Malatesta),Giovanni Mario (Ernesto) i Federico Lablache (notaio), obtenint un èxit clamorós.

L’any 1843 sense el retirat Rossini, el malauradament desapercebut Bellini i l’emergent Verdi encara als inicis de la seva històrica i cabdal carrera (només havia estrenat Oberto, Conte di San Bonifacio al 1839, Un Giorno di Regno al 1840 i Nabucco al 1842), Dozinetti estava en el seu moment més gloriós, havia estrenat ja 80 òperes, comptant les revisions de títols, entre elles la immensa majoria de les seves grans creacions:

1. Il Pigmalione (1816; 13.10.1960 Teatro Donizetti, Bergamo)
2. Enrico di Borgogna (14.11.1818 Teatro San Luca, Venezia)
3. Una follia (17.12.1818 Teatro San Luca, Venezia) (andata perduta)
4. Le nozze in villa (1821? Teatro Vecchio, Mantova)
5. Il falegname di Livonia, ossia Pietro il grande (26.12.1819 Teatro San Samuele, Venezia)
6. Zoraida di Granata (28.1.1822 Teatro Argentina, Roma)
7. La zingara (12.5.1822 Teatro Nuovo di Napoli))
8. La lettera anonima (29.6.1822 Teatro del Fondo, Napoli)
9. Chiara e Serafina, ossia I pirati (26.10.1822 Teatro alla Scala, Milano)
10. Alfredo il Grande (2.7.1823 Teatro San Carlo, Napoli)
11. Il fortunato inganno (3.9.1823 Teatro Nuovo, Napoli)
12. Zoraida di Granata [rev] (7.1.1824 Teatro Argentina, Roma)
13. L’ajo nell’imbarazzo (4.2.1824 Teatro Valle, Roma)
14. Emilia di Liverpool (28.7.1824 Teatro Nuovo, Napoli) (anche come L’eremitaggio di Liverpool)
15. Alahor in Granata (7.1.1826 Teatro Carolino, oggi Teatro Bellini di Palermo)
16. Don Gregorio [rev de L’ajo nell’imbarazzo] (11.6.1826 Teatro Nuovo, Napoli)
17. Elvida (6.7.1826 Teatro San Carlo, Napoli)
18. Gabriella di Vergy (1826; 29.11.1869 Teatro San Carlo, Napoli) (anche come Gabriella)
19. Olivo e Pasquale (7.1.1827 Teatro Valle, Roma)
20. Olivo e Pasquale [rev] (1.9.1827 Teatro Nuovo, Napoli)
21. Otto mesi in due ore (13.5.1827 Teatro Nuovo, Napoli) (anche come Gli esiliati in Siberia)
22. Il borgomastro di Saardam (19.8.1827 Teatro del Fondo, Napoli)
23. Le convenienze teatrali (21.11.1827 Teatro Nuovo, Napoli)
24. L’esule di Roma, ossia Il proscritto (1.1.1828 Teatro San Carlo, Napoli)
25. Emilia di Liverpool [rev] (8.3.1828 Teatro Nuovo, Napoli)
26. Alina, regina di Golconda (12.5.1828 Teatro Carlo Felice, Genova)
27. Gianni di Calais (2.8.1828 Teatro del Fondo, Napoli)
28. Il paria (12.1.1829 Teatro San Carlo, Napoli)
29. Il giovedì grasso (26.2.1829? Teatro del Fondo, Napoli) (come Il nuovo Pourceaugnac)
30. Elisabetta al castello di Kenilworth (6.7.1829 Teatro San Carlo, Napoli)
31. Alina, regina di Golconda [rev] (10.10.1829 Teatro Valle, Roma)
32. I pazzi per progetto (6.2.1830 Teatro San Carlo, Napoli)
33. Il diluvio universale (28.2.1830 Teatro San Carlo, Napoli)
34. Imelda de’ Lambertazzi (5.9.1830 Teatro San Carlo, Napoli)
35. Anna Bolena (26.12.1830 Teatro Carcano, Milano)
36. Le convenienze ed inconvenienze teatrali, revisione de Le convenienze teatrali (20.4.1831 Teatro della Canobbiana, Milano)
37. Gianni di Parigi (1831; 10.9.1839 Teatro alla Scala Milano)
38. Francesca di Foix (30.5.1831 Teatro San Carlo, Napoli)
39. La romanziera e l’uomo nero (18.6.1831 Teatro del Fondo, Napoli) (libretto andato perduto)
40. Fausta (12.1.1832 Teatro San Carlo, Napoli)
41. Ugo, Conte di Parigi (13.3.1832 Teatro alla Scala, Milano)
42. L’elisir d’amore (12.5.1832 Teatro Canobbiana, Milano)
43. Sancia di Castiglia (4.11.1832 Teatro San Carlo, Napoli)
44. Il furioso all’isola di San Domingo (2.1.1833 Teatro Valle, Roma)
45. Otto mesi in due ore [rev] (1833, Livorno)
46. Parisina d’Este (17.3.1833 Teatro della Pergola, Firenze)
47. Torquato Tasso (9.9.1833 Teatro Valle, Roma)
48. Lucrezia Borgia (26.12.1833 Teatro alla Scala, Milano)
49. Il diluvio universale [rev] (17.1.1834 Teatro Carlo Felice, Genova)
50. Rosmonda d’Inghilterra (27.2.1834 Teatro della Pergola, Firenze)
51. Maria Stuarda [rev] (18.10.1834 Teatro San Carlo, Napoli) (Buondelmonte)
52. Gemma di Vergy (26.12.1834 Teatro alla Scala, Milano)
53. Maria Stuarda (30.12.1835 Teatro alla Scala, Milano)
54. Marin Faliero (12.3.1835 Théâtre-Italien, Parigi)
55. Lucia di Lammermoor (26.9.1835 Teatro San Carlo, Napoli)
56. Belisario (4.2.1836 Teatro La Fenice, Venezia)
57. Il campanello (1.6.1836 Teatro Nuovo, Napoli)
58. Betly, o La capanna svizzera (21.8.1836 Teatro Nuovo, Napoli)
59. L’assedio di Calais (19.11.1836 Teatro San Carlo, Napoli)
60. Pia de’ Tolomei (18.2.1837 Teatro Apollo oggi Teatro stabile del Veneto Carlo Goldoni, Venezia)
61. Pia de’ Tolomei [rev] (31.7.1837, Sinigaglia)
62. Betly [rev] ((?) 29.9.1837 Teatro del Fondo, Napoli)
63. Roberto Devereux (28.10.1837 Teatro San Carlo, Napoli)
64. Maria de Rudenz (30.1.1838 Teatro La Fenice, Venezia)
65. Gabriella di Vergy [rev] (1838); agosto 1978 Londra)
66. Poliuto (1838; 30.11.1848 Teatro San Carlo, Napoli)
67. Pia de’ Tolomei [rev 2] (30.9.1838 Teatro San Carlo, Napoli)
68. Lucie de Lammermoor [rev de Lucia di Lammermoor] (6.8.1839 Théâtre de la Rennaisance, Parigi)
69. Le duc d’Albe (1839, incompiuta; 22.3.1882 Teatro Apollo oggi Teatro Tordinona, Roma, come Il duca d’Alba)
70. Lucrezia Borgia [rev] (11.1.1840 Teatro alla Scala, Milano)
71. Poliuto [rev] (10.4.1840 Théâtre de l’Opéra, Paris) (come Les martyrs)
72. La Fille du régiment (11.2.1840 Opéra-Comique, Parigi)
73. L’ange de Nisida (1839; incompiuta)
74. Lucrezia Borgia [rev 2] (31.10.1840 Théâtre-Italien, Parigi)
75. La Favorite [rev of L’ange de Nisida] (2.12.1840 Théâtre de l’Opéra, Parigi)
76. Adelia (11.2.1841 Teatro Apollo, Roma)
77. Rita, ou Le mari battu (1841; 7.5.1860 Opéra-Comique, Paris) (Deux hommes et une femme)
78. Maria Padilla (26.12.1841 Teatro alla Scala, Milano)
79. Linda di Chamounix (19.5.1842 Theater am Kärntnertor, Vienna)
80. Linda di Chamounix [rev] (17.11.1842 Théâtre-Italien, Parigi)

I quedaven 5 estrenes, comptant la revisió de Som Sébastien per a Viena

• Don Pasquale (3.1.1843 Théâtre-Italien, Parigi)
• Maria di Rohan (5.6.1843 Kärntnertortheater, Vienna)
• Dom Sébastien (13.11.1843 Théâtre de l’Opéra, Parigi)
• Caterina Cornaro (18.1.1844 Teatro San Carlo, Napoli)
• Dom Sébastien [rev] (6.2.1845 Kärntnertortheater, Vienna)

L’any 1837 Donizetti va fer oposicions per obtenir el càrrec de Direttore del Real Collegio di Musica de Nàpols però el càrrec va anar a parar al en aquell moment celebèrrim, Saverio Mercadante (per a quan una Mercadante renaissance?), fer que va motivar que Donizetti abandonés la capital de la Campania i marxés a París, on Rossini i Bellini havien obtingut els grans triomfs que ell sense dubte va repetir amb les estrenes de La Fille du Régiment, Les Martyrs, La Favorite o la revisió autòctona de l’obra potser més emblemàtica del seu extens opus, Lucie di Lammermoor.

Les úniques tres òperes còmiques de Donizetti que han transcendit, han estat L’elisir d’amore (1832), La fille du régiment (1840) i aquest Don Pasquale (1843) que ens ocupa. Mentre que la popular L’elisir ens situa en un ambient rural de personatges populars i més aviat simples, Don Pasquale ho fa en un ambient cosmopolita d’una gran ciutat (Roma) i amb uns personatges que malgrat ser fonamentalment estereotips, estan revestits d’una certa modernitat en un ambient burgés.

La història ja va ser motiu d’una òpera l’any 1810 de Stefano Pavesi amb llibret d’Angelo Anelli i titulada Ser Marcantonio. Per l’òpera donizettiana el llibretista va ser Giovanni Ruffini, que va “amagar” l’auditoria en el llibret de la partitura amb un M.A., atribuït a Michele Accursi, un llibretista amic tant de Donizetti com de Ruffini. El motiu per el qual Ruffini, notori i reputat literat, no va voler aparèixer com a autor del llibret és un misteri, si bé potser no estava gaire satisfet d’aquesta “modernització” d’una historia ja musicada, basada en els típics personatges de la comèdia dell’arte, revestits d’una contemporaneïtat que encara els feia molt atractius pel públic.

El llibret és la típica trama burlesca, amb intrigues, bufonades i una dosi de crueltat que en mans de Donizetti millora gràcies a una delicada caracterització psicològica del personatges, que fan que la trama esdevingui gràcies a la inspiració musical, una de les òperes més delicioses del repertori i al menys per  a mi, en una de les més valuoses de Donizetti, que reflexiona sobre la vellesa i la joventut anant molt més enllà de les situacions hilarants de l’òpera buffa, i quasi podria dir que més que una òpera buffa estem davant d’una òpera amb situacions humorístiques, que a mida que va transcorrent la historia ens fa solidaritzar-nos amb el protagonista, protagonista que en iniciar-se l’òpera és un personatge estereotipat, ridícul i propici a la burla i l’escarni, però que acabarà sent comprés i humanitzat per un públic compassiu que es commourà, transformant fins i tot les rialles de les situacions còmiques inicials, en la més que segura llàgrimeta en un tercer acte d’efectes emotius inqüestionables.

El lirisme degudament entrecreuat amb la melancolia son els trets més notoris d’una trama divertida i vodevilesca, amb escenes humorístiques tractades amb la reconeguda i prodigiosa inspiració melòdica, marca de la casa, no obviant en cap cas i malgrat la modernitat del tractament dramàtic fer una picada d’ullet a la mestrívola tradició operística/vocal de les farses rossinianes.

ARGUMENT

Acte 1er

Don Pasquale, vol casar el seu nebot Ernesto amb una dama noble i rica, però el jove està enamorat de Norina, una vídua jove i simpàtica, encara que humil. Davant la negativa, l’ancià decideix desheretar al seu nebot i casar-se ell mateix. El doctor Malatesta serà l’encarregat de buscar-li una bona esposa, però aquest, que és amic d’Ernesto, trama un pla: proposa a Don Pasquale que es casi amb la seva germana Sofronia (Norina disfressada), cosa que el vell accepta encantat. Troba a casa a Ernesto i Malatesta organitza el casament fals (amb un fals notari) per conduir a Don Pasquale, un cop casat, a la desesperació.

Acte 2on

Ernesto, que no coneix els plans de Malatesta, decideix partir a terres llunyanes en assabentar-se de les noces de Norina. El doctor i la jove, disfressada, vesteixin a Don Pasquale, que s’encapritxa de seguida amb la núvia. Carlo, cosí de Malatesta, es fa passar per notari i se signa el contracte de noces. A partir d’aquest moment, Sofronia canvia radicalment la seva conducta i es mostra capritxosa i tirana: dóna ordres als servents, compra un nou carruatge i cavalls, fa trucar a sastres i joiers i es mostra desdenyosa amb el seu nou marit.

Acte 3er

Don Pasquale no triga a cansar-se de tant canvi i malbaratament i prohibeix a la seva esposa anar al teatre. Sofronia li fa creure que té un amant i el vell demana ajuda a Malatesta, que per fi informa Ernesto del pla i li demana que es faci passar per l’amant de Sofronia. Els joves es troben en un jardí a la nit i Don Pasquale, que estava espiant la seva dona, surt de l’amagatall i l’acusa. Apareix llavors Ernesto i el seu oncle li diu, per enutjar a Sofronia, que pot casar-se amb Norina i que ella serà la nova senyora de la casa. Llavors li expliquen tota la veritat però l’ancià, alliberat per fi d’aquesta terrible dona, perdona a tots i accepta el matrimoni d’Ernesto i Norina.

La partitura està plegada de inspiració i els cantabiles es distribueixen de manera admirable durant els tres actes i servint amb safata a tots els cantants la possibilitat d’esplaiar-se: “Bella siccome un angelo” per a Malatesta, “Quel guardo il cavaliere” per a Norina,  “Cercheró lontana terra” per a Ernesto. Mentre que per a Don Pasquale, Donizetti retorna al recurs del “parlato” i el cant “sillabato buffo” tan característic  l’òpera buffa, i que ell alterna en el duos o en el concertant final del primer acte, de manera mestrívola. El cant de Don Pasquale alterna recursos del cantabile, amb el parlato obtenint d’aquesta manera un contrastat perfil dramàtica i psicològic, accentuant la vellesa del personatge en comparació amb els altres tres personatges principals.

Hi ha un contrast evident en el tractament dels personatges, el duo format per Don Pasquale i Ernesto, i el de Norina i Malatesta, aquests darrers vius, enginyosos, i els dos primers rígids i inamovibles. Ernesto no participa de l’acció, no és protagonista i de ben segur el personatge amb els anys esdevindrà un burlat Don Ernesto, com ara ho és el seu oncle, mentre que Norina i Malatesta representen el motor que ho fa girar tot, són els personatges dominants.

L’òpera s’hauria de titular Norina, ja que és al voltant d’ella que tots giren i Donizetti que ho entén molt bé, li ofereix una cavatina d’entrada, mentre que als altres personatges es presenten en duets i també és a Norina qui li concedeix el privilegi de tancar l’òpera amb la resta de cantants al seu voltant, en “La morale in tutto questo…”

Estructura musical:

L’obertura o “sinfonia” es conforma en tres tremps. S’inicia amb la deliciosa melodia de la serenata de Ernesto al tercer acte, donant pas a l’espurnejant tema de la cavatina de Norina “So anch’io la virtù magica” i finalitzant a la manera rossiniana.

Tot seguit el personatge de Malatesta en diàleg amb Don Pasquale, iniciarà un largetto cantabile “bella siccome un angelo” de caràcter estàtic que donarà peu a una rèplica de Don Pasquale que ja ens situa al personatge en aquesta caracterització inicialment de farsa “Ah! un fuoco insolito”.

El següent número és la confrontació entre Don Pasquale i el nebot Ernesto, que permetrà al tenor esplaiar-se en el seu cant melancòlic a “Sogno soave e casto”.

La presentació de Norina, de reminiscències paral·leles amb la Rosina de Il barbiere, ens presenta de manera molt eficaç al personatge veritablement motor de la història.

El constant anar i venir entre les frases melancòliques impregnades d’un lirisme elegant i refinat, quasi sempre atribuïdes al personatge d’Ernesto i les escenes farcides d’hilaritat, és una de les característiques d’aquesta obra madura que va més enllà de l’aparent poca soltada.

Després d’un final del primer acte ben burlesc, Donizetti inicia el segon acte amb una escena bellíssima precedida d’un preludi amb un solo de trompeta que embolcalla l’escena d’una atmosfera particular, tal i com ja succeïa a la celebèrrima “una furtiva lacrima” a l’Elisir. Són aquells típics moments en que Donizetti deixa rúbrica d’un talent innat per commoure, potser per això no deixa de sorprendre que hi afegeixi una banal cabaletta que no aporta res i que d’alguna manera trenca la màgia de l’escena.

Després d’aquest inici bellíssim el segon acte esdevé una pura farsa, amb el simulacre de casori. Donizetti emfatitza el cant parlat per a tots els personatges, mentre que deixa que sigui la refinada orquestra la que desenvolupi el tractament melòdic, en un recurs teatral i musical que el mestre Rossini va sublimar.

Tota l’escena en que un cop celebrat el casament Norina fa el sobtat canvi “Calmate quel gran fuoco” és hilarant, i al el quartet final del segon acte “E rimasto làimpietrato” una parodia rossiniana meravellosa, esdevé com un del cims d’aquesta partitura.

El tercer acte és bellíssim, s’inicia amb un  tema trist i impregnat de la melangia que tot sovint desprèn aquesta òpera.

Les tornes han canviat i Norina es converteix en un personatge odiós mentre que Don Pasquale esdevé la víctima d’un joc pervers. Donizetti endolceix l’efecte de la burla després del duo de Don Pasquale i Norina, i el següent de Don Pasquale amb Malatesta, amb un cèlebre cor dels criats “Che interminabile andirivieni”, un vals preciós. I en aquest constant anar i venir d’emocions Donizetti torna a reservar a Ernesto una altra perla, la serenata. És curiós que sent un personatge tan passiu, o possiblement per això, Donizetti brindi al tenor unes pàgines tan belles, com el “Com’è gentile” i el succeciu duet amb Norina “Tornami a dir che m’ami” al que Donizetti va batejar com a “notturno”.

Pel final el compositor torna a recórrer a la tradició del gènere buffo amb un número de conjunt dirigit per Norina, “la moral di tutto questo”, que esdevé de manera definitiva com la protagonista absoluta d’aquesta reflexió sobre l’amor, la joventut i la vellesa.

NÚMEROS MUSICALS

• Sinfonia

ACTE 1er

• Introduzione Son nov’ore… (Don Pasquale, Malatesta)
• Bella siccome un angelo, cantabile di Malatesta (poi Recitativo tra Malatesta e Don Pasquale)

Escoltem a Sesto Bruscantini amb el cantabile de Malatesta

• Ah, un foco insolito, cantabile di Don Pasquale

L’escoltem per Fernando Corena

• Recitativo Son rinato… (Don Pasquale, poi Ernesto)
• Sogno soave e casto, cantabile di Ernesto

Així ho cantava de dolç i bé Tito Schippa

• Mi fa il destin mendico, duetto tra Don Pasquale ed Ernesto

Els protagonistes que us proposo Cesare Valletti i Salvatore Baccaloni

• Quel guardo il cavaliere… So anch’io la virtù magica, cavatina di Norina

L’escoltem per Valentina Nafornita, Norina al Liceu

Però també us vull fer escoltar la magnífica versió de Mirella Freni dirigida per Muti

• Recitativo E il dottor non si vede…
• Pronta io son, duetto tra Norina e Malatesta

Escoltem el final del primer acte amb Mariella Devia i Thomas Hampson

ACTE 2on

• Povero Ernesto […] Cercherò lontana terra, Se tu sei ben mio felice, recitativo, Aria e Cabaletta, di Ernesto; la cabaletta, anche se molto piacevole e significativa come testo, non sempre viene eseguita;

Escoltem a Juan Diego Flórez, absent a la tria de IFL com canta de bé aquesta ària meravellosa

• Recitativo Quando avrete introdotto… (Don Pasquale, poi Malatesta e Norina)
• Sta a vedere, o vecchio matto… Terzetto (Norina, Don Pasquale e Norina)
• Recitativo Non abiate paura (Malatesta, Don Pasquale e Norina)
• È rimasto là impietrato, Riunita immantinente…, Ah, son tradito, beffegiato, Quartetto (Don Pasquale, Norina, Malatesta, Ernesto)

Escoltem aquest meravellós i inspirat quartet en la versió que va dirigir Riccardo Muti amb Leo Nucci (Malatesta), Sesto Bruscantini (Don Pasquale), Mirella Freni (Norina) i Gosta Wimberg (Ernesto).

ACTE 3er

• I diamanti, presto, presto… Coro di Introduzione (Camerieri, servi)

• Recitativo Ah, vediamo!… (Don Pasquale)
• È finita, Don Pasquale (Norina e Don Pasquale)

Anem al MET per veure com fan aquesta escena John Del Carlo i Anna Netrebko

• Recitativo Qualche nota di cuffie… (Don Pasquale)
• Che interminabile andirivieni Coro (Servi)

Riccardo Muti dirigeix així de bé aquest deliciós fragment coral

• Questa repentina chiamata… (Malatesta, poi Don Pasquale)
• Cheti, cheti immantinente, duetto tra Malatesta e Don Pasquale

Tornem al MET per escoltar a John Del Carlo i Mariusz Kwiecie,Malatesta també al Liceu.

Però com que és un dels moments més significatius us vull deixar la versió de Carlos Chausson i Lluis Sintes

• Com’è gentil la notte a mezzo april!, serenata di Ernesto

Així cantava la serenata Luciano Pavarotti

• Tornami a dir che m’ami, duettino (definito in partitura notturno) tra Norina ed Ernesto

Juan Diego Flórez i Anna Netrebko l’any 2006 al MET

• Recitativo Eccoli, attenti ben (Don Pasquale, Norina, Malatesta, poi Ernesto)
• La morale in tutto questo… (Norina, Don Pasquale, Malatesta, Ernesto, Coro)

Escoltem el final per Desirée Rancantore, Alessandro Corbelli, Gabriele Viviani i Franceso Demuro

Don Pasquale al Liceu

Don Pasquale s’ha representat fins a la data del proper dimarts, en 93 ocasions. Es va estrenar el 19 de gener de 1848, en el que va suposar l’estrena a Barcelona i se’n va fer 8 representacions amb Agostino Rovero com a Don Pasquale, Andrea Castellan com a Ernesto, Gaettano Ferri com a Malatesta i  Giovanna Rossi-Caccia com a Norina, dirigint l’orquestra el mestre Marià Obiols.

La darrera ocasió va ser en aquelles temporades de primavera dels anys 80, va ser 13 de maig de 1986 i va comptar amb Giuseppe Tadei com a Don Pasquales, Dalmau González com a Ernesto, Angelo Romero com a Malatesta i la soprano Ruth Welting com a Norina. Va dirigir l’orquestra Roberto Abbado i l’escena era de Pier-Luigi Samaritani.

Entre aquestes dues representacions han passat pel Liceu noms tan importants com a Paolo Montarsolo, Sesto Bruscantini, Eduard Giménez, Renato Capecchi, Alda Noni, Mercè Capsir, Elvira de Hidalgo, Maria Galvany, Hariclea Darclée o la mezzosoprano Giuseppina Borsi De Giuli , amb la qual cosa  els espectadors de l’any 1875 de ben segur no van escoltar els sobreaguts dels darrers que que hio van fer ara ja ha fet 29 anys.

DISCOGRAFIA

1932 E.Badini-A.Sareceni-A,Poli-T.Schipa-Carlo Sabajno EMI

1940 S.Baccaloni-B.Sayao-F.Valentino-N.Martini-Gennaro Papi NAXOS

1952 S.Bruscantini-A.Noni-M.Borriello-C.Valletti-Mario Rossi CETRA

1955 I.Tajo-A.Noni-S.Bruscantini-C.Valletti-Alberto Erede HARDY CLASSIC VIDEO

1955 R.Capecchi-B.Rizzoli-G.Valdengo-P.Munteanu-Francesco Molinari-Pradelli PHILLIPS

1964 F.Corena-G.Sciutti-T.Krause-J.Oncina-Istvan Kertész DECCA

1978 D.Gramm-B.Sills-A.Titus-A.Kraus-Sarah Caldwell EMI

1979 E.Nesterenko-L.Popp-B.Weikl-F.Araiza- Heinz Wallberg EURODISC

1982 S.Bruscantini-M.Freni-L.Nucci-G.Wimberg-Riccardo Muti EMI

1988 E.Dara-L.Serra-A.Corbelli-A.Bertolo-Bruno Campanella NUOVA ERA

1990 G.Bacquier-B.Hendricks-G.Quilico-L.Canonici-Gabrielle Ferro ERATO

1993 R.Bruson-E.Mei-T.Allen-F.Lopardo-Roberto Abbado RCA

1994 F.Firlanetto-N.Focile-L.Gallo-G.Kunde-Riccardo Muti TDK DVD

2006 R.Raimondi-I.Rey-O.Widmer-J.D.Flórez-Nello Santi DECCA DVD

2010 J.Del Carlo-A.Netrebko-KWiecien-M.Polenzani-James Levine DG DVD

2013 A. Corbelli-D.de Niese-N.Borchev-Alek Shrader-Enrique Mazzola OPUS ARTE

VERSIÓ ÍNTEGRA

Us deixo un youtube amb la versió íntegra de Don Pasquale

És una representació de 1994 des de la Scala de Milà i amb la direcció de Riccardo Muti al capdavant del següent repartiment:

Don Pasquale: Ferruccio Furlanetto
Norina: Nuccia Focile
Ernesto: Gregory Kunde
Malatesta: Lucio Gallo
Un notario: Claudio Giombi

Espero que l’apunt serveixi per engrescar-vos amb una òpera que no tinc cap escrúpol en qualificar d’obra mestra.