IN FERNEM LAND

MENOTTI I GUINOVART PER TANCAR LA TEMPORADA DEL COR VIVALDI


El diumenge va tenir lloc a la seva seu estable de l’auditori Axa, el darrer concert de les quatre estacions del Cor Vivaldi, el corresponent a l’estiu, aquest cop tot a l’entorn del món animal i destinat a promoure la protecció dels animals i la lluita contra l’abandonament en col·laboració amb amb FAADA .

Els concerts del Cor Vivaldi acostumen a ser sempre diferents i originals, amb propostes de risc i reptes importants que demostren la seva vitalitat, el seu compromís i sobretot el seu alt grau d’exigència.

Per concloure la temporada van retornar a una òpera que ells van estrenar en la versió catalana, ja fa 25 anys quan el Cor Vivaldi només tenia un any de vida, es tracta de l’òpera en dos actes Chip and his dog de Gian Carlo Menotti, un compositor que potser algun dia esdevindrà imprescindible, ja que mèrits no li falten, però és clar, optant per un post puccinianisme que no evita la melodia tenia tots els números de caure en l’oblit dels programadors malgrat que el públic sempre l’ha valorat molt.

Chip and his dog, traduïda en la versió catalana pel mateix mestre Òscar Boada com Quim i el seu gos, és una deliciosa miniatura que en prou feines sobrepassa la mitja hora de durada, malgrat els dos actes, que millor seria dir dos quadres.

La història és simple i si no fos que es tracta d’un compte infantil seria irritant, és clar que no sé perquè això ha de ser un atenuant a tanta ximpleria monàrquica amb un final feliç que ni tan sols és moralitzant, jo diria que ans al contrari, però com que ara no vull entrar en disquisicions republicanes, em quedaré amb allò que realment m’interessa: la música, el tractament vocal, l’adaptació i la interpretació que en va fer el Cor Vivaldi, en una senzilla però eficaç posada en escena de Margarita Cabero, a la que no li faltava detall.

La primera escena passa a casa del Luthier Quim, amo del gos que el missatger de la princesa que no riu, comprarà per tal de fer-la  riure. Intervenen només quatre personatges: Chip o Quim (Lisa Campos), el gos (Alba Martín) que no canta però que si ha d’actuar, el missatger (Xavier de la Fuente) i un patge de la princesa (Helena Plans).  El tractament musical és un discurs continuat que es desenvolupa de manera fluida en una conversa entre els personatges que deixa entreveure interessants cèl·lules melòdiques, tant en la part musical a càrrec del piano (únic instrument de facto en la partitura original de Menotti, com en les veus  solistes, que en aquest cas eren com és obvi membres del cor. Fins i tot en l’entramat melòdic vaig poder percebre un petit homenatge a Tristan und Isolde en un moment que hi ha un petó pel mig, en qualsevol cas picades d’ullet que de ben segur i en una segona audició es deuen apreciar amb més contundència. El moment més rellevant és l’ària amb la que Quim tanca el primer acte, un fragment de caire dramàtic i emotiu amb un tema melòdic que enganxa i esdevindrà en el segon acte un petit leitmotiv. I és que la durada de l’obra no permet grans expansions o dit d’una altre manera, la concreció, la síntesi i l’estalvi són característiques d’aquesta miniatura deliciosa. Aneu a saber que hagués succeït en mans de Wagner (és brooooooma)

El segon acte passa al Palau de la princesa i això si em permeteu la llicència ens apropa a la Grand Opéra, si més no hi ha una aproximació al gran espectacle ja que l’acció es situa a la Cort, amb escenografia i vestuari adhoc per la solemne ocasió i amb la intervenció del cor¡ i fins i tot un simulacre de ballet/acrobàcia/gimnàstica amb el bufó fent cabrioles que no faran riure a l’antipàtica ( jo diria que fins i tot odiosa) princesa, a qui es reserven els moments vocals més notoris d’aquesta segona part, alhora acompanyada de personatges anecdòtics que donen més consistència a las minsa acció dramàtica: un vell xaruc (Laia Isart), el metge (Judit Badia), el bufó i les cabrioles del gos.

Per cantar el rol de la princesa en aquesta ocasió es va comptar amb Maria Miró, avui en dia una soprano que està començant a fer passos decisius cap a una carrera de ben segur notable i fa 25 anys vivaldiana que va interpretar el rol de Quim. Aquesta paràbola és sense cap mena de dubte un preciós i contundent exemple del que pot arribar a significar ser un privilegiat membre d’aquest cor.

Òbviament mentre que Maria Miró ens deixava bocabadats amb una veu de lírica plena, ferma, consistent, sense fissures, d’emissió esclatant i dicció molt entenedora, la resta, tots membres de l’actual Vivaldi, mostraven encara la seva admirable vocalitat blanca, que en el cas de la magnífica Lisa Campos (Quim) fa pronosticar un altre carrera lírica garantida, si es dóna el cas que en un futur vol seguir les passes de la seva princesa, ja que la veu és també potent i ferma, i només li cal treballar més la dicció, ja que en molts moments es feia difícil entendre-la, com també succeïa a la resta dels solistes del cor, fet que s’hagués mitigat amb un senzill sobretitulat. No és que la trama costés d’entendre, però no hagués anat gens malament comptar amb aquesta ajuda que de ben segur el públic, infantil i adult hagués agraït.

La intervenció del Cor Vivaldi en aquest segon acte va ser brillant, ja des de la seva sortida entrant per la platea en la cerimonial marxa, fins en el ensucrat i preceptiu happy ending. Un bon treball vocal i escènic, on cada component feia el seu rol atent al que succeïa en escena i sense descuidar la quadratura, l’afinació i l’expressivitat.

A la magnífica interpretació vocal de solistes i cor, cali afegir l’acurada presentació amb unes projeccions de Cristina Losantos que ens situaven perfectament en el taller del Quim i en versallesc palau, alhora que el senzill però vistós vestuari de Concepció Galindo donava versemblança a l’acció sense l’encartonada estètica de l’emperrucada producció de fa vint-i-cinc anys, segons varem poder constatar en un impagable reportatge de vídeo, previ a la representació. L’acció escènica va anar a càrrec, com ja he dit, de Margarita Cabero, fent un treball esplèndid amb Alba Martín que interpretava el simpàtic i amorós gos del Quim.

No cal dir que l’èxit va ser merescut, més enllà de l’estima familiar lògica i imprescindible, hi havia un notori reconeixement per una empresa complicada i valuosa que de ben segur mereixia més repercusió i qui sap si una oportunitat en els concerts nadalencs del Liceu.

A la segona part el Cor Vivaldi amb la distribució canònica (contralts, mezzosopranos i sopranos) i l’estètica tricolor habitual (grana, verd i blau) ens van oferir una selecció del Bestiolari de Miquel Desclot (El Bestiolari de la Clara) musicat per  Albert Guinovart. Una obra 100% Guinovartiana, és a dir música directa, sensible, melòdicament inspirada i de ritmes prou contrastats com per deixar-nos acaronar o fins i tot deixar-nos anar dissimuladament amb els peus ballant sota la contagiosa vitalitat o l’emoció a flor de pell  amb la tendresa i melangia d’alguna de les bestioles convocades.

El Cor va estar acompanyat per la actriu Elisabet Egea, habitual mestre de cerimònies d’altres muntatges vivaldians i que en aquest  cas recita sota el fons musical, el text de la bestiola que immediatament serà cantada, i instrumentalment Òscar Boada al piano, Guillermo Prats al contrabaix i Ramon Torramilans a la percussió varen crear meravellosament l’embolcall perfecte a una interpretació molt cohesionada i equilibrada, que no deixava entreveure la lleugera preponderància de contralts i mezzos davant d’una corda de sopranos que no es van deixar cruspir, tot i ser ostensiblement més joves.

El Cor Vivaldi està en permanent evolució, marcada per el pas inexorable del temps que jubila forçosament als membres que acaben el seus estudis, mentre que altres ho han deixar per múltiples i comprensibles motius, ja que el grau d’exigència musical necessari per oferir el nivell d’excel·lència que el Vivaldi ofereix, és de difícil compaginació amb l’exigència acadèmica.

El concert de diumenge era el de final de curs i van acomiadar-se molts (potser masses) membres que per raons d’edat i de les altres, ja no continuaran l’any vinent. Un nou repte sense cap mena de dubte, ja que potser només m’ho sembla, però la mitjana d’edat dels seus membres aparentment ha baixat, el que vol dir que l’any vinent potser es notaran a faltar aquells puntals que donarien molta seguretat a tots que s’incorporaran. Signes dels temps!

En qualsevol cas un nou repte que tanmateix tots sabem que es superarà amb el treball i el rigor  que caracteritza aquesta formació que no em cansaré mai de lloar i que malgrat les creus de Sant Jordi i les distincions de tota mena, no estic gaire segur que tingui el suport, el reconeixement i la divulgació que mereixen.

Al final i com que els aplaudiments van ser intensos i perllongats els Vivaldi ens van oferir la versió coral del “Per què he plorat?” de Mar i Cel, l’obra que perseguirà de per vida a Guinovart (present a la sala), i la veritat és que després de tanta emoció, jubilació i comiat, una vegada més la llagrimeta va lliscar galta avall en escoltar la sensible i delicada versió que en va fer el Vivaldi amb la intervenció d’Elisabet Egea, ara cantant, la part de Blanca.

La propera temporada ens proposen quatre concerts de nivell, of course:

  • Una vetllada amb Kirby Show (7 de novembre)
  • El Pastorets de Guinovart (20 i 27 de desembre al Liceu)
  • Rèquiem Alemany de Brahms versió amb piano a quatre mans (16 d’abril)
  • Una vetllada amb Aberto Garcia Demestres (26 de juny)

Els haurem d’incloure a l’agenda musical proporcionada per IFL.

13 comments

    • Sabia que em demanaries explicacions!!!

    • Dissate 16 d’abril de 2016 a les 19:00
      Rèquiem alemany de Johannes Brahms
      Versió amb piano a quatre mans
      Amb la col·laboració de la secció de veus greus del Cor de Cambra Anton Bruckner (Directora Júlia Sessé)
      Josep Buforn i Josep Surinyac, piano
    • El que no sé és si hi haurà les parts solistes de soprano i baríton, de moment no venen anunciades, però tampoc diu sel·lecció.

      M'agrada

  1. JordiP

    Bon dia Joaquim, gran crítica, permet-me que un cop més et feliciti per què quan fas crítiques com aquesta, que traspuen sentiment, realment a un li sap molt greu d’haver-s’ho perdut!! M’ha recordat a aquella del rèquiem de Verdi de Salzburg!!
    Gracies per la crítica i felicitats als Vivaldi!
    JordiP

    M'agrada

  2. bocachete

    Ai… aquesta m’hagués agradat i era fora en un viatge imprevist! Llàstima; a veure si repeteixen programa abans de 25 anys. Si no, ja miraré d’apropar-me, que ja tindré temps i (espero) estaré jubilat.

    M'agrada

    • Era un programa per a tu i aquesta obra de Menotti, com tot el que feia aquest bon senyor, mereix ser representada.
      25 anys d’espera potser sòn molts, intentarem forçar la cosa per tal de que no tinguem que esperar a ser massa vellets.

      M'agrada

      • Oscar Boada

        Moltes gràcies per venir i també per ser tan generós amb nosaltres, de veritat!
        Només dir que el Patge va estar interpretat per Daniela Ruiz,malgrat que al programa hi sortia el nom d’Helena Plans. Tornarem a fer Chip and his dog al Teatre de Sarrià el maig del 2016. Si el fem abans,us ho direm!
        Moltes gràcies de nou!!

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: