TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

MENOTTI I GUINOVART PER TANCAR LA TEMPORADA DEL COR VIVALDI

El diumenge va tenir lloc a la seva seu estable de l’auditori Axa, el darrer concert de les quatre estacions del Cor Vivaldi, el corresponent a l’estiu, aquest cop tot a l’entorn del món animal i destinat a promoure la protecció dels animals i la lluita contra l’abandonament en col·laboració amb amb FAADA .

Els concerts del Cor Vivaldi acostumen a ser sempre diferents i originals, amb propostes de risc i reptes importants que demostren la seva vitalitat, el seu compromís i sobretot el seu alt grau d’exigència. Continua llegint

LICEU 2014/2015: I DUE FOSCARI

Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades  d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar. Continua llegint

RECORDANT A GERARD MORTIER: EL VIDEO DE ALCESTE (Denoke,Groves, White; Warlikowski, Bolton)

Gerard Mortier Fotografia Javier del Real

Gerard Mortier Fotografia Javier del Real

“El teatre ha de ser constant moviment, com el món mateix del que és imatge i portaveu. El teatre que petrifica en la història es converteix en lletra morta. El teatre no ha de ser un xoc, però ens ha de sacsejar en els nostres hàbits quotidians, en els nostres conformismes, en els nostres sentiments quan es redueixen al sentimental. És així com el teatre pot convertir-se en el germen de la nostra acció sobre el món, perquè ens commou en el veritable sentit de la paraula, i les emocions sorgides d’aquesta commoció fan brollar la creativitat, que és la força existencial de l’humà “.

Gerard Mortier, “Dramatúrgia d’una passió” (Akal, 2009)

Gerard Mortier va morir, com tots sabeu, aquest cap de setmana passat. Mortier, agradi o no, ha tornat a posar l’òpera en el primer nivell de la creació artística, musical i teatral, per aconseguir-ho es va embolicar en el seu ideari defensat a capa i espasa davant de totes les crítiques del públic, dels empresaris, de les institucions culturals, d’artistes, músics i cantants que aferrats al negoci del convencionalisme luxós de l’òpera van veure perillar el seu reialme amb l’entrada del polèmic belga, ja fa més de quaranta anys, en un territori vetat a la modernitat més radical.

Mortier es va envoltar del seus habituals, de la seva particular cort, que no deixava de ser un contrapoder al establishment, per acabar sent ell mateix el poder absolut. Continua llegint

LICEU: CENDRILLON (2)

Karine Deshayes (Cendrillon) Gran Teatre del Liceu 28 de desembre de 2013.Foto gentilesa de Gemma (Facebook)

Karine Deshayes (Cendrillon) Gran Teatre del Liceu 28 de desembre de 2013. Foto gentilesa de Gemma (Facebook)

El Liceu quan fa les coses bé, les fa molt bé. A Joan Matabosch, que em temo que enyorarem molt, no li podrà negar ningú que els repartiments d’aquesta temporada siguin excel·lents i després del repartiment de l’estrena d’aquesta producció de Cendrillon de Massenet semblava difícil poder comparar-lo amb l’alternatiu, aquí no podem parlar de segon repartiment en termes de inferioritat, i en canvi després d’haver assistit a la magnífica representació d’ahir dissabte, diferent però igualment enlluernadora, no se m’acut altre cosa que dir gràcies per fer-ho tan bé. Continua llegint

LICEU: CENDRILLON (1)

Cendrillon_Liceu

La combinació perfecta, els resultats esperats i quasi mai assolits i una nit d’eufòria contagiosa que situa el Liceu en crisi en el cim dels primers teatres operístics del món.

Així de senzill i així de difícil, i tan sols hi ha una manera d’explicar-ho:

En primer lloc un equip de direcció magnífic i al darrere un cast de somni, el millor cast possible, i tot aquest luxe per defensar una obreta de música poc inspirada fins que en el tercer acte i només al tercer acte, el geni melòdic i orquestrador de Massenet apareix i desapareix. Pura màgia gràcies a dos grans mags que van fer que la nit de divendres i espero que les que queden d’aquest magnífic espectacle, retornés allò que només de tant en tant i en teatres escollits, fa de l’òpera la millor manifestació artística possible.

El treball de millora iniciat pel mestre Pons amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu alguna cosa deu tenir a veure amb la magnífica prestació de l’Agrippina i ara d’aquesta Cendrillon, és clar que tant el mestre Bicket com ara el mestre Andrew Davis ho han aprofitat i potenciat, gràcies a la categoria i vàlua de dues personalitats importants en el món de la direcció operística. El Liceu necessita això, precisament aquesta cura i respecte per un projecte musical que ha de ser la base d’una institució musical important. És amb directors musicals bons quan l’edifici d’una representació o un concert és fonamenta amb solidesa, d’acord que els cantants i la direcció escènica són essencials, però si el fonament musical no és ni sòlid, ni bo, és impossible assolir el grau d’excel·lència assolit en la representació d’ahir divendres. Continua llegint