Cor Vivaldi i Kirby Shaw 7 de novembre de 2015 (Auditori Axa) Fotografia IFL

Ahir es va inaugurar la temporada de concerts 2015/2016 del Cor Vivaldi a la seva seu de  l’auditori Axa, concert que comptava amb un descompte molt interessant per a tots els infernemlandaires en una deferència que el Vivaldi va tenir amb tots nosaltres, incrementada per una promoció del blog tan inesperada com emotiva que els agraeixo de tot cor (premeu aquí per descobrir-ho) durant la mitja part del concert.

Per la inauguració varen comptar amb la direcció de Kirby Shaw, que és la tercera vegada que el reconegut jazzista i director col·labora amb el cor. Després de la suite nadalenca (A Christmas Catalan Suite)  que va arranjar per a ells, ara ha vingut per dirigir la seva missa “A mass for a better world” que va ser l’obra que va ocupar tota la segona part, mentre que la primera es va omplir sota el títol de “El millor de Kirby Shaw” amb un seguit d’arranjaments jazzístics/corals del mateix Shaw, de cançons de musicals (teatre i cinema), d’autors com Rodgers, Gershwin, Berlin, Willson, Hawkings, Strousse o el mateix Shaw.

Tota sessió de jazz necessita de la imprescindible col·laboració d’un grup instrumental i en aquest cas va ser el Pau Solsona Jazz trio. Pau Solsona, excel·lent pianista, és un antic membre del cor (un vivaldià), fet que evidència amb orgull i satisfacció l’estela de la gran tasca formativa/musical/humana  que es desenvolupa al voltant del cor, i va ser  Shaw qui també ho  va destacar al finalitzar el concert abans de la propina que ens van oferir, però no vull anticipar esdeveniments.

El Cor Vivaldi està sotmès per llei natural a constants canvis, ja que els seus membres només poden romandre en la formació, entre els 10 i els 18 anys en el cas de les noies, mentre que els nois per imperatius fisiològics han de deixar-lo abans que la veu comenci a gallejar (ahir van jubilar de manera molt emotiva a un nen contralt). Tot això comporta que l’estabilitat sigui més complicada que en en els cors adults i per tant quan hi han hagut moltes baixes i les corresponents altes, s’apreciïn petites coses que cal ajustar , sempre sota l’excel·lent nivell d’exigència marca de la casa.

Ahir va ser un dia d’aquests, amb moltes cares noves en totes les cordes, cares joves o joveníssimes acabades d’ascendir al Olimp dels privilegiats que podran dir quan siguin grans que han passat pel Vivaldi, mentre que d’aquelles que denoten la seguretat dels anys vivaldians d’aprenentatge se’n veien poques. Aquest fet i segurament també la direcció de Kirby Shaw en lloc de l’habitual mestre Boada (ahir “neguitós” espectador), va motivar algun que altre desajust o manca d’enteniment, sobretot a l’inici del concert i en algun moment de la missa. També es va apreciar en les intervencions solistes una mica de pànic escènic en l’emissió, ja que en la veu no acabava de sortir amb la força i seguretat que els caracteritza quan canten en el conjunt i alguna desafinada, quelcom molt poc habitual.

Si les baixes i altes són esglaonades tot això no es nota tant però quan són massives en poc temps es normal que desestabilitzin una mica el conjunt. La responsabilitat de passar el testimoni és gran, però sempre ha estat així i seguirà sent així tant de bo que per molts anys.

El jazz necessita deixar-se anar una mica i ahir els Vivaldi estaven una mica encarcarats o potser és que el mestre Kirby Shaw, que en la darrera ocasió que el vaig veure mostrava una energia contagiosa, ahir estava una mica més reflexiu i això es va notar en una direcció més “clàssica” que no pas de “jam session”.

Els arranjament de Shaw no són tan fàcils com a primera escoltada pot semblar, i exigeixen màxima concentració, potència, dolçor, ritme i sobretot molta expressivitat, i aquí els Vivaldi van tenir moments esplèndids, sobretot a les encisadores “Embraceable you” de Gershwin, “Cheek to cheek” de Berlin o la deliciosa “Till there was you” del musical “The music man” de Willson, però va ser a “Something Latin” del propi Kirby Shaw quan em va semblar que es començaven a deixar anar amb més espontània comoditat i amb l’engrescador espiritual “Joshua” que tancava la primera part es van posar al públic a la butxaca amb un crescendo que mostrava la singular potència, gens habitual en un cor infantil, que els caracteritza i que sempre he admirat i que trobo tant a faltar en els cors adults de casa nostra.

La segona part estava, com ja he dit, íntegrament dedicada a la missa de Shaw, una obra que tot i estar escrita sota l’estructura de les misses catòliques amb els preceptius Kyrie, Gloria, Sanctus-Benedictus i Agnus Dei, té un caire més de pregària ecumènica, com deia el programa de mà, més en la línia Bernstein amb la que clarament s’inspira, jo diria que fins i tot li agafa com a préstec alguna frase melòdica ( l’inici de “The cause of freedom” recorda el final de Candide). Vaig trobar que la partitura diferenciava poc les diferents parts, tant en el tractament melòdic com en el rítmic, sent l’Agnus Dei final la part més emotiva i impactant. És un obra agradable que m’hauré de tornar a escoltar (per sort ho puc fer)

La missa conté dues interpolacions “Welcome to our world” entre el Kyrie i el Gloria, i “The cause of freedom is universal” entre el Sanctus i l’Agnus Dei, mentre que s’inicia amb una processó des de fora de la sala de gran impacte i que predisposa molt a l’audició en un efecte musical/teatral molt aconseguit. Hi ha també dues intervencions parlades per part d’un predicador, l’actor Daniel Klamburg, que jo personalment vaig trobar que no aporten gaire i ens ho haguessin pogut estalviar, ja que tallen massa abruptament el discurs musical, resulten exagerades, si més no  en el marc de la nostra cultura/tradició religiosa i poden acabar tenint l’efecte contrari al desitjat.

L’acompanyament del Pau Solsona Jazz trio (Pau Solsona, piano; Arnau Obiols, bateria i Manel Fortià contrabaix) va ser esplèndid, mai ofegant el protagonisme del cor, però sempre donant la justa rèplica, suport i notorietat als acompanyaments, sobretot quan Shaw els va permetre esplaiar-se, com és preceptiu en les improvisacions imprescindibles (a la primera part) en tota jam session, encara que fos clàssicament controlada com aquesta, Fins i tot el mateix Shaw en va tenir una de brillant en solitari oferint un solo a “Cheek to cheek” com podreu escoltar al final.

L’èxit va ser merescut, sincer i notable, en una mostra més de la versatilitat d’un cor que mai en té prou i sempre sorprèn. Què sigui per molts anys

El Cor Vivaldi en una iniciativa esplèndida, ahir oferia la possibilitat de tenir el concert en format mp3 molt poc temps d’haver finalitzat el concert. Tan sols calia omplir una full del programa, passar pe caixa i deixar una petita quantitat.  Dues hores i mitja més tard rebia al compte de correu que els vaig donar, l’enllaç del concert amb un so i qualitat esplèndids, i que amb el permís del propi cor em permeto deixar-vos-en alguns fragments per fer-vos una idea del que us vareu perdre els que no hi vareu poder anar.

Comencem per el “Cheek to cheek” de Berlin arranjada com totes per Kirby Shaw

Seguim amb l’engrescador “Something Latin” de Shaw

I per acabar la primera part el “Joshua” final

De la missa us deixo l’Agnus Dei

Tant de bo la iniciativa perduri i serveixi d’exemple per a molts altres concerts i artistes, que al cap de poques hores podem disposar del record del que hem viscut és magnífic alhora que els ajudem en el finançament.