IN FERNEM LAND

THE GRAND BUDAPEST HOTEL


Feia molt de temps que no us parlava de cinema, segurament perquè últimament no hi vaig gaire i quan hi vaig, les pel·lícules que veig no em semblen dignes d’IFL, sense anar més lluny la darrera abans de la que avui us comento, la tan lloada “Les garçons et Guillaume, à table!”, em va semblar tramposa. perillosa i decebedora, tot i  estar revestida d’un format perillosament amable i una interpretació memorable del multifuncional Guillaume Gallienne, però ve-t’ho-aquí que la darrera pel·lícula de Wes Anderson  (Academia Rushmore , Moonrise Kingdom,…), The Grand Budapest Hotel (premeu l’enllaç per anar a la fantàstica pàgina de la pel·lícula) ha aconseguit que em quedés bocabadat durant els 100 minuts de durada, minuts que m’han passat volant.

Què té aquesta pel·lícula d’especial i que ha motivat aquesta plaent satisfacció?

Sobretot una prodigiosa  posada en escena que fascina per la seva planificació, el tractament del color i la curosa i detallista ambientació en cadascun dels capítols, tots ells en un format diferent depenent de l’época de l’acció i que conformen l’embolicada i vertiginosa trama, que sota el feble pretext d’una suposada inspiració en els relats i personatges de Stefan Zweig, i que jo més aviat associaria al Tintinesc Hergé, i que Déu em perdoni el sacrilegi, mostra un ventall de personalitats que en alguns casos són en prou feines esbossades , encapçalats per el protagonista, el conserge M.Gustave que fascina tant a les clientes del luxós establiment, com a l’espectador gracies a la sorprenent interpretació de Ralph Fiennes, un actor que costa associar a la comèdia, al capdavant d’un repartiment farcit de personalitats tan rellevats com F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Jude Law, Bill Murray, Edward Norton, Tom Wilkinson, Saoirse Ronan, Léa Seydoux o Tilda Swinton d’un llarguíssim repartiment.Molts d’aquesta llista impressionant d’actors, en prou feines  deuen tenir dues línies de diàlegs, però la rellevància de la seva personalitat i el perfecte i sorprenent encaix en aquesta galeria decadent de personalitats extretes més aviat d’una opereta centro-europea situada a la fictícia República de Zubrowka, que ben bé podria tenir musica de Lehar, en lloc de l’espectacular i engrescadora banda sonora d’Alexandre Desplat , desborden per l’originalitat de la proposta i la intel·ligent plasmació en imatges d’una bellesa volgudament irreal i decadent, degudament acolorida en tonalitats pastel en l’època del darrer esplendor del gran establiment hoteler (1932), o amb tonalitats d’un pop art tronat i sovietitzant, en l’encontre de l’escriptor i Mr Moustafa com a narrador dels fets.

Grand Hotel Budapest

La curiosa combinació d’escenaris naturals de Saxònia o el modernista  Görlitzer Warenhaus, així com les curoses ambientacions inspirades en el luxós Palace Bristol Hotel a Karlovy Vary (Carlsbad), contrasten amb les fantàstiques maquetes utilitzades i en prou feines dissimulades, de diferents espais arquitectònics, així com dels funiculars, trens i telefèrics, que acaben donant aquest aire Hergé, que si no fos per un transfons violent i a vegades sàdic (el gat esclafat, els dits tallats, els rampells del temible Jopling (genial Dafoe), serien ideals per fer aparèixer a Milú  o a l’entranyable Castafiore.

La trama i els personatges són distants, és cert, es fa difícil fer-te còmplice d’algú, si bé és cert que Zero (revelació Tony Revolori), l’aprenent, s’emporta de carrer la poca emotivitat que desprèn la història.

Cada escena, cada enquadrament, cada pla, cada prodigiós moviment de la càmera, són una filigrana estètica i una xalada visual, que crec que no amaga l’aposta estudiadament estrafolària i extravagant, no exempte d’un lirisme revestit amb sofisticat distanciament.

Lluny de les propostes de consumir i llençar tan aviat surts del cinema, The Grand Budapest Hotel, sembla predestinada a romandre com un testimoni aïllat de que el cinema encara pot pretendre aproximar-se a l’art, encara que sigui sota l’aparença d’un entreteniment lleugerament sofisticat, sense pretendre ser ni pedant, ni erudita, tot i “l’enganyosa” utilització de Stefan Zweig.

Si no l’heu anat a veure, no us la perdeu, i si l’heu vista, m’agradaria conèixer la vostra opinió.

Uns quants Youtubes per arrodonir l’apunt:

El tràiler:

El cast:

Les localitzacions:

L’Hotel:

“Moonshine” segons Alexander Desplat (l’espectacular música dels crèdits finals)

24 comments

  1. Mies

    Jo he vist la pel.li, me va agradar moltíssim. Es un film en que són les imatges, la posada en escena i el cast el que dónen potència a una història més aviat senzilla. Me va semblar una pel.licula bella, divertida i, també, poètica. La relació amb els textos d,Zweig no acab de veure-la, però hi deu ser ja que així s,explica als crèdits. Magnífic post. Salut.

    M'agrada

  2. Vaig anar amb na Mies i ens ho vam passar pipa. Tampoc entenc què fa Zweig aquí, entendria més una relació amb l’hotel Savoy de Roth. Faig un C+P del meu blog: ens refugiem a un cine per veure un altre còmic molt ben muntat amb els personatges encara més ben dibuixats a partir d’un cast de primera…Trepidant i artificiosa, plena de recursos vintage i potenciada per una molt rítmica banda sonora de Desplat, la pel·lícula torna a ser un plaer visual de W Anderson – a destacar planes i muntanyes de poderosa neu i nata- i una altra capsa de joguines que ens embauca del tot. Ja ens està bé sentir-nos ingenus i romàntics de nou.

    M'agrada

  3. alex

    Sin ser un cinéfilo de pro, tanto mi esposa como yo disfrutamos un montón.
    Para el mundo del cine de hoy, una pequeña pero gran obra artística este film en todos los sentidos, descriptivos , humorísticos y gags, etc…

    M'agrada

  4. Me ha encantado. Es verdad, parece que va a aparecer Milou de un momento a otro. Hay Stephan Zweig, en el aire, pero repintado hasta lo inverosímil. Me ha gustado esta estética de “cómic”, que alcanza lo delirante en el trencito que sube al hotel. Gracias por la reseña. Un saludo.

    M'agrada

  5. Lamento ser el “garbanzo negro” de esta serie de comentarios laudatorios. A mí me ha parecido un bodrio auténticamente indigesto e inútil. Un tebeo con palabrotas y violencia sádica absolutamente gratuita y con unos intérpretes de altísima categoría en roles imposibles, de los que salen muy airosos Ralph Fiennes y F. Murray Abraham -especialmente este último-, el resto muy por debajo de sus posibilidades.

    No conecto con Wes Anderson, ya me amargó la velada con su insoportable “Moonrise Kingdom”, y me produce aburrimiento y sueño -conseguí dormirme unos 25′ deliciosos minutos en este “Budapest”- y su cine me parece infantiloide, cosa que pretende equilibrar con “four letter words” (palabrotas) colocadas aquí y allá y absolutamente innecesarias.

    “The Grand Budapest Hotel” es una película que parece intentar conseguir el clima y el ritmo del estupendo film de “Tin Tin” dirigido por Spielberg, pero en mi opinión se queda en la cuneta. Ahora bien, es cierto que parece haber una consigna en USA de ver en Anderson a un auténtico genio y todos los que habéis salido tan satisfechos de esta proyección lo confirmáis. Yo no comparto esta opinión y no pretendo que nadie la comparta, pero a mí este señor no me verá asistiendo a ninguna película suya más.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: