Edward Higginbottom
L’altre dia reivindicava que Hänsel und Gretel s’instaurés com una òpera nadalenca tal i com succeeix en molts paisos de l’àrea germànica i anglosaxona, ja veurem si algun dia es fa realitat, però tampoc costaria tant ja que si el Messiah de Händel no falla mai des de fa molts anys en el nostre Nadal musical i en alguns casos, com aquest any, en diverses propostes, l’òpera de Humperdinck també ho podria fer.
Ahir va tenir lloc al Palau de la Música (sàvia elecció de Ibercamera que va deixar l’habitual Auditori per un marc més adient a la proposta) i en una única sessió, la seva programació nadalenca amb la interpretació del famós oratori de Händel en una proposta “radical” dirigida per Edward Higginbottom al capdavant de Instruments of Time and Truth i el Choir of Oxford Voices.
Radical perquè Higginbottom va a l’arrel cercant les sonoritats més originals possibles amb una orquestra de instruments originals, com és obvi, i de petit format (19 instrumentistes) i un cor amb 16 únics components, 4 per corda, utilitzant contratenors en lloc de veus femenines. Posats a ser radical hagués pogut incorporar 4 veus blanques en lloc de les sopranos ( a l’estrena van cantar 32 coristes, 16 veus masculines i 16 veus blanques infantils), si bé la sonoritat d’aquesta corda en l’eminent Choir of Oxford Voices tendeix a una blancor infantil ben estudiada i resolta amb excel·lència tècnica.
El quartet solista, format per la soprano Robyn Allegra Parton, la mezzosoprano Katie Bray, el tenor Nick Pritchard i el baix Brian Mcalea no van estar a l’alçada de l’obra i en ells recau gran part del meu desencís davant una versió que podria haver estat magnífica i en molts moments, bàsicament els seus moments, em va resultar tediosa.
Edward Higginbottom representa la quintaesencia de la “veritat handeliana” al Regne Unit. Ha dedicat tota la seva vida a Händel des de la seva prestigiosa càtedra a Oxford i la seva direcció podríem titllar-la en aquest sentit de historicista i erudita, si bé dubto que le mateix Händel entengués aquest bellíssim, monumental i espectacular oratori com el veu, el sent i l’interpreta el propi Higginbottom, des d’una austeritat que crec més deguda a les limitacions del quartet solista, que a les seves pròpies conviccions musicològiques.
Estic segur que tant Christina Maria Avoglio com Susannah Maria Cibber, les dues solistes femenines de l’estrena a Dublín l’any 1742, com elles mateixes acompanyades per Kitty Clive i Miss Edwards , així com del tenor John Beard i el baix Thomas Rheinhol, tots ells en la reeixida estrena londinenca de 1743, tenien una personalitat vocal molt més notòria que el quartet solista que es va presentar ahir al Palau.
Tot i que l’oratori no presentava el virtuosisme i l’espectacularitat tècnica de les àries operístiques, Händel no estalviava recursos vocals i tècnics en la immensa majoria de les 14 àries degudament repartides per a cadascun dels solistes i per tant, tot i la recerca d’autenticitat primigènia o precisament per això, Robyn Allegra Parton, Katie Bray, Nick Pritchard i Brian Mcalea em van semblar absolutament insuficients i inadequats, amb problemes tècnics per resoldre i amb veus d’escàs volum i projecció limitada. Això va fer, sempre sota el meu parer, que la interpretació no pogués mantenir una tensió degudament repartida al llarg de les tres imponents parts que formen el famós oratori, i que sovint passéssim del tediós discurs vocal de qualsevol dels quatre solistes, del que potser salvaria a la mezzosoprano que va mantenir una mica més de digna personalitat interpretativa, però lluny, molt lluny, de manera abismal, lluny de les insignes col·legues de l’escola anglesa de grans mezzosopranos i contralts d’oratori.
Higginbottom va acompanyar les àries amb extrema cura i en molts casos amb un tempo massa lent, fet que va propiciar que l’escàs control respiratori del quartet els poses massa sovint en dificultat, ja fos per impedir el cant legato, ja fos per impedir que la veu arribés amb la mínima presència a totes les localitats. Jo estava al darrera de la platea i les veus desapareixien a estones, incapaces de mantenir el tempo, amb l’adequada respiració, i ja no cal dir amb la suficiència necessària per lluir esplendoroses en les magnífiques àries que Händel els va escriure. No cal dir que “Rejoice greatly” en la veu insignificant i blanquinosa de Robyn Allegra Parton o “The trumpet shall sound” en la calamitosa versió de Brian Mcalea, no ajudaven a gaudir de l’obra en la seva integritat i més aviat es produïa un efecte “guadiana”, ja que qual els solistes cantaven l’interès baixava en picat, mentre que quan el protagonista era el cor, amb 17 magnífics números, que més enllà del popularitzat i meravellós Hallelujah, ens reserva veritables perles de bellesa i monumentalitat extraordinària.
I aquí rau el punt més àlgid d ela nit, ja que el Choir of Oxford Voices em (ens) va fer gaudir de valent, amb una suficiència, lleugeresa, rotunditat, potència, agilitat i expressivitat admirables. Jo em vaig quedar especialment admirat per la corda de contralts (contratenors per l’ocasió) amb una presència molt notable, sempre respectant l’equilibri amb el que el mestre Higginbottom els fa cantar. les quatre cordes són excelses i com ja he dit, el mestre anglès té molta cura perquè les veus femenines atorguin una sonoritat blanquinosa, quasi infantil, al conjunt, a la recerca d’aquest so original. Memorable conclusió amb un “Worthy is the Lamb” i un “Amen” de reclinatori, però abans ja ens havien deixat moment inoblidables amb “Behold, the Lamb of God”, “Lift up your heads, O yea gates” o l’esperat “Hallelujah”
Va ser el cor el que en acabar se’n va endur els aplaudiments i mostres d’estima i aprovació més sonores i evidents, va ser just que fos així, ja que al cap i a la fi van ser ells i amb diferència, els que van fer que aquest Messiah fos quelcom extraordinari. Malauradament els solistes no van contribuir gens a mantenir una nota de tall alta, però degut a que aquest oratori és molt coral, amb moltes i decisives intervencions, el resultat final va acabar deixant un bon regust de boca.
Pel que fa a l’orquestra “Instruments of Time and Truth” va mostrar en molts moments una excel·lent sonoritat, però no sempre, i a vegades la corda perdia presència i cos, i a vegades la percussió i el metall es desbocaven de la resta, però no hi ha dubte que sense ser el conjunt instrumental de caràcter historicista que m’hagi deixat més bon record, és una bona orquestra.
Després de la mitja part hi van haver algunes desercions, perquè la primera va tenir moments molt soporífers, i a més amés els responsables climàtics del Palau, van mantenir la sala a una temperatura que vorejava la sauna, fet que va propiciar més endormiscades de les previstes.
Aquest cap de setmana, que jo sàpiga, la OSV amb el Cor Jove de l’Orfeó Català, així com la Coral Cantiga amb l’Orquestra Barroca Catalana a Santa Maria del Mar (anatema!!!) també interpretaran aquest cabdal oratori. Ves per què no podem tenir la tradició del Hänsel und Gretel arrelada, oi? De fet el Messies no és un oratori de temàtica exclusivament nadalenca, però s’ha imposat com una obra d’advent com les passions, aquestes amb tota la lògica del món, de la quaresma.
Ibercamera una vegada més ha sabut portar una proposta diferent, interessant i de qualitat, llàstima que el pack no incorporés aquells cantants anglesos tan especialistes com adequats que sense ser divos operístics tenen l’estil precís que requeria una proposta tan curosa i en molts moments excelsa, com la de Edward Higginbottom.
IN FERNEM LAND 
Jo també penso que Hansel und Grettel hauria de ser una tradició, tan bonica com és! Si algú posa els diners, jo poso el cor!
M'agradaM'agrada
Estaria bé, només ens falten els calers. 😦
M'agradaM'agrada
Certament, l’escletxa de qualitat entre els solistes i el cor va ser molt notable, i més tenint en compte que el cor ens va oferir moments realment extraordinaris, d’una perfecció quasi absoluta.
De totes maneres, a mi, en global, em va semblar un concert de notable alt.
M'agradaM'agrada
Sí, va ser un notable, jo alt no diria, però notable si, perqué escoltar un cor d’aquesta categoria sobrepassa un excel·lent, per això m’estranya que Higginbottom no s’esmerci més en trobar uns cantants que l’honorin com és degut.
M'agradaM'agrada
A tenir en compte també el Trencanous de Txaikovski con concepte de tradició nadalenca.
Respecte a les interpretacions “radicals” (cal relativitzar aquest concepte segons el director o la interpretació de la que es tracti) poca cosa nova es pot dir després de Joshua Rifkin (em permeto adjuntar aquest interessant enlla,c http://www.nytimes.com/2007/04/23/arts/music/23mess.html?_r=0 ), Andrew Parrot o Harry Christopher, també amb 16 veus (4×4). Crec que és difícil aportar noves propostes sense còrrer un risc seriòs de caure en extravagàncies contraproduents.
M'agradaM'agrada
El risc existeix, de fet jo crec que en moltes ocasions reduint el cor o l’orquestra molt més de com es va estrenar és una adulteració, reduccionista, però adulteració al cap i a la fi. Igual que utilitzar solistes vocals del mateix cor com succeeix sovint, quan en el cas de Händel està clar que les exigències demanen cantants de nivell, que és precisament el que vaig trobar a faltar en el Messies comentat.
Gràcies per l’enllaç
M'agradaM'agrada
A mi les versions reduccionistes m’interessen tant com m’acostumen a decebre. Tenen l’interés de que posen al descobert l’esquelet armònic de l’obra. El problema és que un esquelet descarnat, per molt ben format i proporcionat que sigui, no pot competir en bellesa musical -última raó de ser de l’obra d’art musical- amb un cos amb músculs, tendons, nervis, òrgans, pell i cabell, que confereixen personalitat a l’ésser vivent que se suposa que és l’obra d’art (timbres, colors, sonoritats, volums…). Presentar-hi l’esquelet a seques és carregar-se una gran part de l’obra.
Fins i tot, de vegades passava que en les estrenes i d’altres interpretacions de l’època, per manca de recursos no tenien més remei que apanyar-se amb menys recursos dels que els compositors hagueren volgut. Tal és el cas de Bach que malgrat veure’s forc,at a fer versions reduccionistes en el seu memorial de Leipzig (crec no equivocar-me i si és així demno disculpes) demanava un mínim d’efectius vocals i instrumentals per a les seves obres que superaven de molt qualsevol raquitisme que avui dia hom es pogués plantejar.
M'agradaM'agrada
Aixi és! Per exemple Handel volia força massa coral. Amb 16 cantants és impossible assolir el climax que exigeixent els dobles cors d’un Israel en Egypt. Crec que l’Al.leluia tambè ha de ser interpretar en doble cor i per tant et troba a faltar massa amb tan poca membres. I amb Bach, con bé dius, tres quarts del mateix, per exemple amb els dos dobles cors de la Passió de Sant Mateu. També efectivament Bach demanava més del que lo donaven, encara que amb més contenció que el seu compatriota (voluntariament) exiliat.
M'agradaM'agrada
En 1784 es va cel.lebrar a Westminster Abbey un concert (de fet van ser quatre concerts en quatre dies) en commemoració del vinticinqué aniversari de la mort d’Handel. Entre orquestra i cor hi havien 600 intèrprets! Bé, no era temps encara per historicismes! 🙂
M'agradaM'agrada
No fa pas massa una entrada ens venia a dir (amb paraules menys amables) que la majoria dels que entravem erem seguidors incondicionals de les opinions del cronista. Doncs què li farem! Jo recordo no haver estat més d’una vegada massa d’acord, però en qualsevol cas, mai deixerè de dir el que penso “encara” que la meva opinió sigui plenament coincident. I a més, jo crec que el problema és de qui té una opinió contraria i no la exposa, o bé per despit, o bé per mandra, o per no sé què. Opinions contrastades sempre enriqueixen el panorama. Bé, efectivament, ahir intervencions de solistes soporíferes i intervensions corals fantàstiques! L’orquestra sonava bé, barroca, seca, historicista tot plegat, però s’escoltaven algunes notes desafinades i “pesics” (de la corda que no tocava) massa sovint. Són “accidents”, veritat, però quan es repeteixen un ja no sap si son deguts a falta de concentració o de treball. Un jovenissim baix cointinu a l’orga positiu va ser per a mi la nota simpàtica. La cara del “noi” era de tenir quince anys! I amb una pose interpretativa absolutament estoica, espartana, d’una concentració de profunditat gairebé abisal. I sempre serà poc insistir en la puresa i netedat del cant del cor, autèntica raò de ser i estar al palu ahir. Jo voldria destacar el cor final de la primera part (primera part de l’oratori, no del concert, compte!): “His yoke is easy, His burhen is light…”. I d’aquest cor vull resaltar com va ser cantada la paraula “light” final. Sens dubte, per a mi, el moment màgic del concert: va sonar meravellosa, va sonar com si l’acord baixès per una lleu pendent que al mateix temps guanyava amb certa intensitat sonora, amb una compenetració de veus, tant musical com temporal, impressionants. I és que a més Higginbottom va fer executar un calderà llarg i consistent. Una meravella! Per acabar, certa decepció abans del concert en saber que es tractava d’una selecció de fragments de l’oratori, i aixi està escrit en el programa. Em vaig enutjar bastant, més encara quan parlem d’una versió historicista (puresa obliga!) i per no ser oportunament anunciat. A més, el mateix programa indicava una duració de 1h i 50m, és a dir, restant el temps de descans, 1h i 30 min. Doncs no va ser aixi i encara no entenc doncs la informació donada. L’oratori es va executar de manera completa, al menys que jo sàpiga, i amb una duració de prop de les 2h.i 30min, què és lo habitual. Més cura amb el programa perquè més d’un és capaç de no entrar i demanar la devolució del preu de l’entrada. I ja acabo: primer, calor insoportable; i segon, una mica d’intensitat de llum per a seguir el text s’hagués agraït…i potser que es vagi pensant amb subtitolats, perquè entre d’altres coses, estem davant d’autèntiques òperes religioses, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Plego veles: sí es va retallar El Messies ahir! Un Messies complet por arribar a les tres hores. La versió de Davis del 1966, per exemple, dura exactament 2 hores i 20min, més o menys la duració d’ahir, lo qual ens dona idea de què retallar-lo una miqueta és lo habitual, i hasta potser recomenable. Aleshores, i perdona que insisteixi en un fet purament anecdòtic, el Messies es va efectivament retallar…però no tant com el programa diu… 🙂 …a més, la paraula “selecció” fa més impacte negatiu…no? 🙂
Un altra tema del que no estic segur i aviam si algú em pot ajudar: la interpretació de l’Al.leluia i de l’Amen final hauria de ser amb doble cor, no? Originalment és aixi, oi? Ho dic perquè van ser els únics moments en que vaig trobar a faltar un pel de més massa coral.
M'agradaM'agrada
Curiosament, jo creia prèviament que amb els 16 components del cor np n’hi hauria prou, i jo no vaig trobar a faltar gruix, més aviat em vaig recordar d’aquelles sumes de corals nostrades que tant sovintegen els concerts locals, que tot i multiplicar per 6 o 7 els components del Choir of Oxford Voices, no els arriben a la sola de la sabata.
M'agradaM'agrada
Efectivament, molt millor pocs del nivell vocal d’ahir què molts i poc…”polits”. 🙂
M'agradaM'agrada
Redeu…orga no, Josep, orgue! 😦 🙂
M'agradaM'agrada
Edward Higginbottom acostuma a fer la versió de 1751, així l’ha gravat, que el tempo no tingui a veure en això. Ho desconec la veritat, En a mi també em va sorprendre que digués selecció i durada aproximada 1’50” i després que fos pràcticament la de sempre. Em va estranyar i m’ho vaig oblidar de dir a l’apunt, sort que vosaltres sou molt més disciplinats.
Gràcies Josep, encara que no discrepis, les teves aportacions sempre porten un plus imprescindible.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, en general subscric la teva opinió, tot i que jo seria més benèvola amb els solistes. Certament no eren brillants i la soprano, sovint, semblava que cantava més una balada que no pas una ària i, tot i això, no em va de desagradar. Pel que fa al tema Hansel i Gretel, tens el meu suport. Voldria afegir-hi alguna representació de Die Fledermaus a l’entorn de cap d’any. Gràcies una vegada més per aquest blog tan apassionant. Salut!
M'agradaM'agrada
Tothom és més benèvol, però és que en una obra on s’alternen els cors amb les àries, algunes bellíssimes, no es pot passar de l’excel·lència del Choir Oxford Voices, vorejant com algú ha dit la perfecció a en el millor dels casos la mediocritat, Cap dels quatre era digne del nivell.
Una veritable llàstima no poder saludar-te
M'agradaM'agrada
D’acord que el cor és el protagonista però ni els solistes feien justícia a l’obra, ni l’orquestra al cor.
M'agradaM'agrada
Home, l’orquestra no la pots posar al mateix nivell dels solistes, potser no era la Freiburger Barockorchester però està bé. Millor dir que no va tenir una bona nit.
M'agradaM'agrada