IN FERNEM LAND

TEATRO REAL 200 AÑOS


treal200

Tinc a sobre la taula un llibre editat pel Teatro Real que presenta els eixos fonamentals de la celebració del suposat bicentenari del teatre, que no m’interessa discutir aquí o ara la veracitat de la celebració d’un teatre que es va inaugurar el 19 de novembre de 1850, es va tancar l’any 1925 i després de esdevenir una sala de concerts es va re inaugurar el 11 d’octubre de 1997 com a teatre definitivament operístic, com en els seus primers 75 anys de vida.

Ara celebraran 200 anys (1818-2018) de la fundació d’un teatre que encara va trigar 32 anys en alçar el seu teló i per tant s’han d’agafar amb la celebració de la col·locació de la primera pedra enlloc de la inauguració real, i això només es pot entendre sota vessants “misterioses” que ves per on, permetran a Joan Matabosch dissenyar un projecte artístic amb una folgança econòmica que amb el pressupost ordinari mai hagués estat possible.

I és precisament aquest projecte artístic el que m’ha interessat més d’aquest llibret i el que us vull anticipar a IFL, un projecte artístic que abraça tres anys que han començat ja, és a dir entre gener de 2016 fins a desembre del 2018, i en el que el teatre madrileny col·laborarà amb les principals institucions estatals (Museo Nacional del Prado, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Patrimonio Nacional, Biblioteca Nacional de España, Fundación Juan March, Museo nacional del Romanticismo, British Council, Filmoteca Española, Círculo de Bellas Artes, Círculo Cultural Blanquerna, Centro Dramático Nacional, Compañ´çia Nacional de Teatro Clásico, Instituto Cervantes, Residencia de Estudiantes i Fundación Federico García Lorca) per oferir una variada proposta que inclou aspectes musicals no només operístics, però que incideixen sobretot en la recuperació del patrimoni i també en la creació de l’arxiu històric del teatre. Òbviament en paral·lel s’editaran llibres i es faran exposicions, alhora que copiaran el Liceu atorgant les medalles del Teatro Real a les persones que hagin destacat en les diferents facetes de la vida de la institució.

Hi ha planificat un programa pedagògic i una aula social al voltant de l’educació, la infància i les capes més desafavorides de la societat.  Projectes audiovisuals i tota una sèrie d’activitats paral·leles que sense cap mena de dubte donaran contingut a aquest període que promet, sempre sobre el paper, provocar una sana enveja.

Però anem al centre neuràlgic que no és altra que la programació futura. El llibre no és exhaustiu en repartiments, tot i que ja ofereix alguna primicia,  però amb els títols programats si que hi ha aquella emprenta “matabosquiana” que tant m’agradava quan la varem gaudir al Liceu.

S’anuncien, sense especificar dates exactes (algunes ja són de la temporada actual:

  1. Giasone (Francesco Cavalli)1649
  2. Rodelinda (Georg Friedrich Händel) 1725
  3. Catone in Utica (Leonardo Vinci) 1726
  4. Lucio Silla (Wolfgang Amadeus Mozart) 1772
  5. La Clemenza di Tito (Wolfgang Amadeus Mozart) 1791
  6. Die Zauberflöte (Wolfgang Amadeus Mozart) 1791
  7. Norma (Vincenzo Bellini) 1831
  8. I puritani (Vincenzo Bellini) 1835
  9. Lucia di Lammermoor (Gaetano Donizetti) 1835
  10. Das Liebesverbot (Richard Wagner) 1836
  11. La Favorite (Gaetano Donizetti) 1840
  12. Der Fliegende Holländer (Richard Wagner) 1843
  13. Faust (Charles Gounod) 1859
  14. Macbeth (Giuseppe Verdi) 1865
  15. Aida (Giuseppe Verdi) 1871
  16. Carmen (Georges Bizet) 1875
  17. Parsifal (Richard Wagner) 1882
  18. Otello (Giuseppe Verdi) 1887
  19. La Bohème (Giacomo Puccini) 1896
  20. Madama Butterfly (Giacomo Puccini) 1904
  21. Zolotói Petushok (Nikolái Rimski-Kórsakov)1909
  22. Turandot (Giacomo Puccini) 1926
  23. Jeanne d’Arc au Bücher (Arthur Honegger)1942
  24. Der Kaiser von Atlantis (Viktor Ullman) 1943
  25. Street Scene (Kurt Weill) 1947
  26. El gato con botas (Xavier Montzalvatge) 1948
  27. Billy Budd (Benjamin Britten) 1951
  28. Moses und Aaron (Arnold Schönberg) 1951
  29. Gloriana (Benjamin Britten( 1953
  30. Die Soldaten (Bernd Alois Zimmermann) 1965
  31. Bomarzo (Alberto Ginastera) 1967
  32. Yerma (Heitor Villalobos) 1971
  33. Powder her Face (Thomas Adés) 1995
  34. Dead Man Walking (Jake Heggie) 2000
  35. El caballero de la triste figura (Tomás Marco) 2005
  36. Wilde (Héctor Parra) 2015
  37. Le Malentendu (Fabián Panisello) 2016
  38. Only the sound remains (Kaija Saariaho) 2016
  39. La ciudad de las mentiras (Elena Mendoza)2017
  40. Picasso (Juan José Colomer) 2018
  41. El abrecartas (Luis de Pablo) 2018

41 títols que abracen 369 anys de la història de la música repartits en:

per períodes

  • segle XVII 1 òpera
  • segle XVIII 5 òperes
  • segle XIX 13 òperes
  • segle XX 14 òperes
  • segle XXI 8 òperes

per nacionalitats

  • òperes italianes: 12
  • òperes espanyoles: 6
  • òperes austríaques: 5 
  • òperes alemanyes: 4
  • òperes angleses: 4
  • òperes franceses: 3
  • òperes nord-americanes: 2
  • òperes argentines: 2
  • òperes brasileres: 1
  • òperes russes: 1
  • òperes finlandeses: 1

Al darrere d’aquest llistat hi ha una clara aposta per la nova creació, per les òperes modernes (segona meitat del segle XX  i XXI) que contrarresten amb els títols més populars del segle XIX per allò d’equilibrar el pressupost, que es complementen amb  aportacions bàsicament mozartianes del XVIII i l’aportació de Cavalli del XVII.

Sota el meu punt de vista és imperdonable que no hi hagi cap Rossini, ni cap Strauss i  que l’aportació eslava sigui tan minsa. És obvi que satisfer a tothom és impossible però en un projecte artístic d’aquest pes específic i calat, caldria diversificar una mica més sacrificant potser un Puccini per un títol rossinià, alhora que seria necessari introduir del patrimonio nacional alguna recuperació d’un títol operístic espanyol del segle XVIII o XIX, ja que n’hi ha molts de contemporanis, que ja em sembla bé, però atenent també a una de les línies estratègiques com és la recuperació del patrimoni, caldria esperar algún Chapí, Bretón o Arrieta.

Noms particulars en òperes concretes se’n filtren pocs: Deborah Warner, Pierre Audi, Calixto Bieito, La Fura dels Baus, Claus Guth, Laurent Pelly, David McVicar, Peter Sellars, en l’apartat escènic. Ivor Bolton, David Afkham, Pablo Heras Casado, Josep Pons, Semyon Bychkov, Nicola Luisoti o Roberto Abbado entre els directors d’orquestra i entre els solistes vocals: Philippe Jaroussky (Only the Sound Remains), Maria Agresta i Gregory Kunde (Norma), Olga Peretyatko i Javier Camarena (Lucia), Joyce DiDonato (Dead Man Walking) i Nina Stemme (Turandot)… però tots sabem que Joan Matabosch sap equilibrar les propostes innovadores i els títols poc convencionals, amb repartiments sucosos en els títols més populars, tot i que comptar amb Jaroussky o DiDonato per òperes contemporànies és tot un encert.

Per tot plegat i sense ser gaire exhaustiu amb els noms que figuren sense especificar res més en les pàgines interiors de l’atractiu llibret vull destacar a:  Ildar Abdrazakov, Nicola Alaimo, Celso Albelo, Maite Alberola, David Alden, Anna Caterina Antonacci, Ainhoa Arteta, Monica Bacelli, Daniela Barcellona, Cecilia Bartoli, Jmaie Barton, Maria Bayo, Maite Baumont, Piotr Beczala, Ian Bostridge, Ingela Brimberg, Eleonora Buratto, Andrea Caré, Max Emanuel Cencic, Diana Damrau, Ildebrando d’Arcangelo, Karine Deshayes, Albert Dohmen, Plácido Domingo, Michael Fabiano, Franco Fagioli, Renée Fleming, Juan Diego Flórez, Venera Gimadieva, Susan Graham, Barbara Hannigan, Anja Harteros, Anita Hartig, Ermonela Jaho, Ismael Jordi, Anja Kampe, Jonas Kaufmann, Simon Keenlyside, Patty Lupone, Audra MacDonald, Angela Meade, Francesco Meli, Liudmyla Monarstyrska, Evgeny Nikitin, Leo Nucci, Àngel Òdena, George Petean, Patrcia Racette, Artur Rucinski, Franz Josef Selig, Krassimira Stoyanova, Annalisa Stroppa, Ludovic Tézier, Klaus Florian Vogt, Deborah Warner, Tamara Wilson, Pretty Yende, Kwangchul Youn, entre molts que m’he deixat

Caldrà anar paint aquesta celebració i aquesta escudella de noms a l’espera de saber quin rol tenen assignat i sobretot saber si acaben sent definitius.

El llibret de presentació és prou atractiu com per comprar el projecte sencer, si bé m’ha sorprès negativa i significativament que quan es detalla tot el personal del teatre, en l’apartat “Un equipo comprometido” hi figuri “tothom” tret dels membres del cor i l’orquestra del Teatro Real que només s’anomenen així, en genèric, a l’inici de l’apartat “Mil y una noches de ópera” on en canvi si hi figuren el director musical Ivor Bolton i Pablo Heras -Casado com a principal director invitat, així com Andrés Máspero com a director del cor, però de quin cor?. Tampoc es menciona cap músic de l’orquestra.

S’intueix un model d’eventuals que em desagrada profundament.

En seguiré parlant, però entre les ombres que sempre hi ha en un projecte d’aquesta mena, el que han presentat em sembla engrescador i sobretot digne d’un teatre públic.

No m’agradaria pensar que en un tres i no res el Liceu esdevindrà un teatre provincià. Potser que s’inventin una efemèride per treure un apartida addicional que doni aire a un pressupost congelat.

24 comments

  1. Xavier C.

    Estic entre un ancha es Castilla i (comptant així s’enten que els hi surtin els números) un la nación más antigua de Europa . Però, ben mirat, per què fer el pocapena i escollir? Totes dues, i avall que fa baixada. Ja trobaran qui ho pagui…

    M'agrada

  2. alex

    Veremos el déficit que provocarà Matabosch con las contrataciones de las producciones, especialmente las propias encargadas a su circulo de amistades habituales ( solo recordar la de Bieito y su Ballo liceistico que no se ha repuesto, contabilizo ya déficits )
    En cuanto a lo artistico, lamentable las omsiones de Rossinis y Strauss.
    Los Puritani de julio 2016, creo que con Damrau o Yende y Camarena, espero no perdermelos

    M'agrada

    • En el caso que provoque déficit será co-responsable con el director general que firmará las cuentas, ¿no crees?.
      En cuanto a producciones si quieres te hago una lista de las grandes producciones que hemos visto en el Liceu bajo su dirección, incluidas la de sus amigos, todos ellos grandes nombres de la dirección, incluso el MET ya le ha encargado la Forza del Destino-
      Estas primicias con sus más y sus menos, hacen presagiar un nivelazo.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de enero de 2016 | Beckmesser

  4. pasaelmocho

    Se supone que el libro nos lo han enviado a los abonados. Aún estoy esperándolo, sólo he visto las informaciones en la web y estoy aún digiriéndolas, que hay muuuuucho que comentar.
    De momento me parece que es disfrazar un avance de las tres próximas temporadas de “evento especial”.

    M'agrada

    • El libro me lo ha pasado un abonado.
      No son tres temporadas, son cuatro temporadas en tres años, dos enteras y dos medias temporadas:
      2015/2016
      2016/2017
      2017/2018
      2018/2019
      Conociendo como conocemos a Matabosch, sabemos que el equilibrio será total y después de un estreno absoluto tendrás una popular con un cast de primera.

      M'agrada

    • Digues-li als teus amics que posats a falsejar la història millor dir que el Liceu primigeni ja es va forjar en el cor del Convent dels Trinitaris, i allà els monjos cantaven les obres de l’Enric Porcell, aquell que l’ínclit Ramon Gener va esbombar la primicia dels origens catalans d’Henri Purcell i per tant posat a posar-hi anys i per tal de que la subvenció sigui més sucosa,, que la del Real, posem-hi 100 anys més i per tant en celebrem 300, i d’aquesta manera ens tornem a posar per davant del Real amb antiguitat, és clar que aleshore sentre els uns i els altres, ens carreguem el veritable degà dels teatres d’òpera de l’Estat, que no és altre que el Teatre Principal de maó, inaugurat el 15 de desembre de 1829.
      En fi, anem tard, com sempre, i no hem estat prou enginyosos i ambiciosos, com sempre.

      M'agrada

  5. bocachete

    Home… el 1847 s’obre el teatre, però la societat del Liceu és de 1837 i el primer teatre del 38, o sigui que, estrictament els 200 anys serien d’aquí a 22 anys. Temporades estables i anuals d’òpera, sense interrupció, a Barcelona, hi ha des de 1750: podríem fer els 266 anys, enguany. No serveix per a pujar els pressupostos? No sé… això de la primera pedra de 1818, al Real, ho trobo forçadíssim.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    De la llista, és clar, hi són presents les ja conegudes d’aquesta temporada. Aquestes no són, doncs, novetat. A destacar la quantitat d’obres pràcticament desconegudes, noves o bé poc interpretades. Anava a dir que trobava a faltar òpera rusa però al final he constatat una raresa de Rimski-Kórsakov. Bé, molt bé Die Soldaten. I no tan bé l’absència inexplicable de Strauss i Janacek. El llistat d’artistes déu ni dó. Tot plegat una programació força atractiva, molt valenta amb força titols indigestos per una part de públic acomodat, i que ben segur causarà una forta “división de opiniones”. És curiós el gran contrast que hi ha al Real entra part de públic que accepta novetats sens cap mena de problema i d’altra part molt conservadora. Quasi fifty fifty.

    M'agrada

    • La raresa russa és ell Gall d’or (en Xavier C, ja deu haver començat a investigar les dates per anar-hi). Una òpera que potser no té el interès de Kitege però que serà tot un esdeveniment, n’estic segur.
      A Die Soldate uniran l’orquestra del Real amb la ONE, no se pas com els col·locaran a tots al fossar del teatre.
      Dels artistes només vaig fer una selecció, perquè n’hi ha molts, no sé si tots ja contractats oficialment.
      Pel que fa al públic, no passarà res que no passes ja al Liceu, al final si de tot aquest programa el Real aconsegueix passar d’un teatre de primera B a un teatre de primera divisió A, ningú recordarà les protestes, perquè comparat amb les temporades de Mortier, amb Matabosch han guanyat equilibri i un retorn al divo que Mortier defugia. Matabosch sap que portant divos té garantida una il·lusió entre el públic de sempre i alhora un interès també de caire internacional. .

      M'agrada

  7. Eduardo

    Desde las antípodas y sin tener el libro, solo pienso en teatro Real, trata de pasar por arriba la gran tradición del Liceu, imposible que así sea, solo busquen en google el primer teatro de referencia que se encuentra en España, es el Liceu… y eso no debe ser perdido, hemos tenido en últimos días, apuntes de Joaquim, perfectos… vamos, lo aportado,nunca se puede olvidar y menos ignorar!!!!!!!!!!

    M'agrada

    • El teatro más antiguo de España es el de Maó en Menorca, pero su actividad es escasa.
      En España no todo es Liceu y Real, des de hace algunos años Les Arts de Valencia han puesto un listón nuevo y diferente, pero si hablamos de historia logicamente hay un agravio comparativo que quieren, falseando la verdad, tergiversar.
      Lo más interesante es el proyecto que se ha construido con la burda excusa, però como proyecto artístico no deja de ser una excusa para lanzar el Teatro Real a la primera división, relegando a un segundo nivel a los de la periferia. Una muestra más del centralismo imperante.
      En USA nadie discute que el MET es el teatro, como en Italia Milan o incluso Nápoles han estado siempre por encima de Roma. En Madrid como en París, esto e impensable.

      M'agrada

  8. Salvador

    I que no hi hagi cap Rossini !!!

    Ja veus, per poder gaudir d’algun Rossini m’he de recórrer mig Europa.

    Els meus millors desitjos per a tu i els nostres col·legues

    M'agrada

  9. Joan

    Aprofitant que el programa està ara penjat a la web me l’he imprés i “estudiat”amb més detall.
    1Rodelinda és una coproducció amb el liceu, per tant espero que la portin aquí,
    2.molts dels títols són déjà vu a casa nostra, alguns gràcies a Matabosch.
    3. És un galimaties de temporades incloent molts espectacles que són d’aquesta, per tant a veure si presenten aviat la temporada vinent…
    4. Els títols més “manits” tenen cantantts engrescadors però el Real no sé si és pel clima o que és un autèntic festival de canvis de repartiment.
    Sobre el paper, deixant de banda els títols d’aquest curs em paga la pena el viatge per El gall d’or, Gloriana (que no la vaig veure en el seu moment 😦 , Billy Budd-Amb Matabosch Britten viurà un revival a Madrid-Die Soldaten (però la reorquesta Halffter :-() i els contemporanis marca de la casa: Bomarzo, Yerma, Dead man walking i una òpera de Saariaho que desconec) que es sumen a les propostes del teatre del canal (Powder her face té bona pinta) i a més hi ha un parell d’operes rares i barroques.
    A veure les presentacions de les temporades del liceu i del real però molt em temo que el representant espanyol a la champions l’any vinent ja no serem nosaltres 😦

    M'agrada

    • Ja s’anirà veient, perquè aquest llibret no deixa de ser com una declaració d’intencions, però fa goig veure com el teatre té un projecte artístic, bo o dolent, millor o pitjor, del meu gust o no, però en té un. Afortunats.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: