IN FERNEM LAND

PIERRE BOULEZ IN MEMORIAM: BAYREUTH 1966-2005


Pierre Boulez

Abans d’ahir va morir a Baden Baden, el compositor, pedagog i director ‘orquestra francès Pierre Boulez.

La ressenya a IFL era obligada perquè el seu polèmic i cabdal pas per Bayreuth va significar una nova manera d’apropar-se a Wagner, i ho va fer en le sobres més emblemàtiques del opus wagnerià, Der Ring des Nibelungen i Parsifal.

Boulez va ser una aposta de Wieland Wagner una vegada Hans Knappertsbusch havia mort, i l’aposta no podia ser més radical, calia desempallegar-se d’un passat ancorat en la tradició i en una tradició política d’execrable i recent memòria.  Semblava que després de  Kna ningú podia dir res més al voltant de Parsifal i Wieland va dissenyar un producció minimalista per a Boulez, un jove i trencador director que va oficiar el gran “auto sacramental” fent el seu particular Concili Vaticà II,  i posant-ho tot potes enlaire.

No hi van poder haver més col·laboració entre Boulez i Wieland (on haguessin arribat mai ningú ho sabrà) perquè el nét revolucionari va morir aquell mateix any. La nova producció de Parsifal dirigida per Boulez es va repetir tres vegades més, en les edicions de 1967, 1968 i 1970, aquesta darrera es va enregistrar oficialment en disc per la Deutsche Grammophon, però la seva concepció de la direcció wagneriana allunyada de la tradició establerta per el sancta sanctorum, ja ha quedat, encara té els seus detractors després de tants anys, com quelcom gran.

És ben curiós o paradigmàtic, que Boulez, tant en la seva direcció del Parsifal, com en la del monumental i transcendent Ring del centenari (1976-1980) va rebre sonades protestes el primer any i es va acomiadar amb èxits clamorosos. Avui tindreu l’oportunitat d’escoltar la primera versió i la darrera de les dues grans produccions a Bayreuth.

L’any 1966 se’l va protestar i el seu darrer Parsifal del 2005 va ser un clamor. El mateix podem dir de la grandiosa protesta que va rebre l’any 1976 el Ring del centenari i l’aclaparador èxit assolit cinc estius més tard en l’edició de 1980. Entre unes i les altres no hi ha tanta diferència, tot i que en el cas de Parsifal van passar molts anys i alguna cosa si que va variar, ja que el color i el refinament orquestral encara es van accentuar més en les edicions de 2004 i 2005, en el Parsifal malauradament desgraciat per culpa de la producció de Schlingenschief, que malgrat la defensa aferrissada que Boulez va fer d’aquell nyap inoblidable (en la protesta del 2004 vaig participar activament) ell semblava voler contrarrestar amb una direcció que res tenia a veure amb el que veiem sobre de l’escenari. Mai tanta puresa, bellesa i refinament orquestral han tingut tanta lletjor sobre l’escena, mai.

Un dels referents espanyols del wagnerisme més pur, canònic i ortodox, Ángel-Fernando Mayo, es despatxa a gust amb la gravació de Parsifal de l’any 1970

Sólo hacía nueve meses que había muerto Kna . En consecuencia ya se podia desmontar su tradición, y de paso, acabar con la costumbre de no aplaudir. Vino Boulez , para revelar la verdad, atraído por la atmósfera de Bayreurth, pero también por la sustanciosa perspectiva de dirigir en Osaka, en 1967 Tristan und Idolde y Die Walküre (la aventura estuvo a punto de frustarse por la muerte de Wieland). Cuando tras tímidos aplausos se abrió el telón al finalizar el tercer acto , ya estaba allí  enseguida Boulez: las protestas fueron moderadas en la intensidad -Parsifal merece un respeto- pero audibles y casi generales. Como director wagneriano Boulez no ha pasado de ser la invención de una época desorientada, aunque és aquí donde apuntó algo interesante: la escena del “encantamiento del Viernes Santo” como antecedente de Debussy. El reparto padece, además, las limitaciones de G.Jones y F.Crass. Al menos los tempi han permitido que la toma de 1970 se ofrezca en tres CD

Wagner Discografia recomendada Obra completa comentada Ángel-Feerrnando Mayo Guías Scherzo Peninsula 1998

Per sort hi ha altres veus de prestigi wagnerià prou reconegut, com el director Christian Thielemann que al respecte d’aquest Parsifal diu:

Un camino completamente diferente fue el que siguió nueve años antes Pierre Boulez (es refereix a la gravació de Karajan), de nuevo en Bayreuth. Sus tempi pueden ser extremadamente sueltos y franceses (diez minutos y veintisiete segundos para el preludio, casi dos minutos más rápido que la versión más rápida de Knappertsbusch), pero a la música le sientan muy bien. Rara vez he oído un Parsifal tan emocionante, tan en su punto, tan consecuente y, a la vez, tan libre y descargado. ¡Y con qué maestría dirige Boulez! tengo que confesar que para mí escuchar esa grabación fue todo un camino de Damasco. Es como si el viejo espíritu de Baayreuth hubiera recibido aquí un balón de oxígeno, muchos de los músicos con los que trabajaba Boulez, habían llegado a tocar pocos años antes con Knappertsbusch. Y ese es quizá el secreto: cuando uno dirige con agilidad y la orquesta, por su tradición, es más bien pesada, entonces la cosa sale bien, cuando uno dirige con agilidad y la orquesta no tiene peso, entonces enseguida empiezan a vérsele las costillas. esto lo evita Boulez gracias a un reparto de cantantes bien robustos, como James King, Gwyneth Jones y Donald McIntyre.

Christian Thielemann Mi vida con Wagner Akai 2012

 Què deia el propi Boulez de la direcció, la tradició:

“My main goal was to get rid of the so-called tradition”

My main goal was to get rid of the so-called tradition, which for me is unbearable. I mean, what is tradition? Tradition is really [somebody’s] mannerisms, which are transmitted and transformed [into the worst] mannerism[s] because they at this point have no raison d’etre. Everyone has his own mannerisms. I am sure I have my own mannerisms, but I don’t ask anyone to imitate me.
Pierre Boulez in the documentary about the Chéreau/ Boulez Ring at Bayreuth

“I like the type of danger you experience when conducting…you have no time, you must do nothing but concentrate.”
Pierre Boulez

Boulez va participar en onze edicions diferents del Festival:
Parsifal en els anys: 1966,1967,1968,1970, 2004 i 2005 i Der Ring des Nibelungen en els anys 1976,1977,1978,1979,1980 (en vermell les edicions que tenen suport audio o visual en aquest apunt)

Els repartiments són els que són: el Parsifal de 1966 fa goig llegir-ne el noms però bastante pena escoltar a la majoria dels grans ja gastats. L’any 1967 en canvi hi ha incorporacions notables (Ludwig per Varnay), malgrat que jo m’estimi més a Konya que a King. L’any 1970 vocalment la cosa no va millorar gaire.

Vocalment la Tetralogia de Boulez té grans llacunes que no admeten comparació possible amb el passat i això impossibilita que l’anàlisi comparatiu amb les grans direccions del passat sigui més fàcil, tot i que quan veiem la famosa filmació de 1980, Chéreau ens ajudi molt a gaudir d’una proposta ja clàssica i al voltant de la qual encara giren moltes noves produccions de l’actualitat. No cal oblidar que va ser Boulez qui va proposar, al en aquell moments jove director teatral francès, a Wolfgang com a responsable escènic de l’Anell que acabaria passant, agradi o no als ortodoxes, a la història, i no per l’escàndol de l’estrena precisament.

Richard Wagner
PARSIFAL

1966

Eberhard Waechter (Amfortas)
Thomas Stewart (Amfortas)
Kurt Böhme (Titurel)
Hans Hotter (Gurnemanz)
Josef Greindl (Gurnemanz)
Sandor Konya (Parsifal)
Gustav Neidlinger (Klingsor)
Astrid Varnay (Kundry)
Hermann Winkler (Gralsritter erste)
Gerd Nienstedt (Gralsritter zweite)
Ruth Hesse (Knappe erste)
Elisabeth Schärtel (Knappe zweite)
Dieter Slembeck (Knappe dritte)
Erwin Wohlfahrt (Knappe vierte)
Anja Silja (Blumen erste)
Lily Sauter (Blumen zweite)
Helga Dernesch (Blumen dritte)
Dorothea Siebert (Blumen vierte)
Rita Bartos (Blumen fünfte)
Sona Cervena (Blumen sechste)
Ruth Hesse (Altsolo)

Director musical: Pierre Boulez
Director escènic: Wieland Wagner
Director del cor: Wilhelm Pitz

enllaç mp3https://www.mediafire.com/folder/pku1rjjqrhe1r/PARSIFAL_1966

1967

Thomas Stewart (Amfortas)
Karl Ridderbusch  (Titurel)
Franz Crass (Gurnemanz)
James King (Parsifal)
Gerd Nienstedt (Klingsor)
Christa Ludwig (Kundry)
Hermin Esser (1. Gralsritter)
Kurt Moll (2. Gralsritter)
Elisabeth Schärtel (1. Knappe)
Annelies Burmeister (2. Knappe)
Dieter Slembeck (3. Knappe)
Horst Hoffmann (4. Knappe)
Anja Silja (Klingsors Zaubermädchen)
Lily Sauter (Klingsors Zaubermädchen)
Helga Dernesch (Klingsors Zaubermädchen)
Dorothea Siebert (Klingsors Zaubermädchen)
Rita Bartos (Klingsors Zaubermädchen)
Sona Cervená (Klingsors Zaubermädchen)
Martha Mödl (Altsolo)

Director musical: Pierre Boulez

Bayreuther Festspiele 5 d’agost de 1967

enllaçhttps://www.mediafire.com/folder/53k5e50md8599/PARSIFAL_1967

1968
Thomas Stewart (Amfortas)
Karl Ridderbusch (Titurel)
Josef Greindl (Gurnemanz)
Franz Crass (Gurnemanz)
Jean Cox (Parsifal)
Gerd Nienstedt (Klingsor)
Donald Mcintyre (Klingsor)
Amy Shuard (Kundry)
Hermin Esser (Gralsritter erste)
Kurt Moll (Gralsritter zweite)
Elisabeth Schwarzenberg (Knappe erste)
Sieglinde Wagner (Knappe zweite)
Dieter Slembeck (Knappe dritte)
Horst Hoffmann (Knappe vierte)
Hannelore Bode (Blumen erste)
Lily Sauter (Blumen zweite)
Helga Dernesch (Blumen dritte)
Dorothea Siebert (Blumen vierte)
Wendy Fine (Blumen fünfte)
Sieglinde Wagner (Blumen sechste)
Unni Rugtvedt (Altsolo)

Director musical: Pierre Boulez
Director escènic: Wieland Wagner
Director del cor: Wilhelm Pitz

1970
Thomas Stewart (Amfortas)
Karl Ridderbusch (Titurel)
Franz Crass (Gurnemanz)
James King (Parsifal)
Donald Mcintyre (Klingsor)
Gerd Nienstedt (Klingsor)
Gwyneth Jones (Kundry)
Hermin Esser (Gralsritter erste)
Bengt Rundgren (Gralsritter zweite)
Elisabeth Schwarzenberg (Knappe erste)
Sieglinde Wagner (Knappe zweite)
Dieter Slembeck (Knappe dritte)
Heinz Zednik (Knappe vierte)
Hannelore Bode (Blumen erste)
Margarita Kyriaki (Blumen zweite)
Inger Paustian (Blumen dritte)
Dorothea Siebert (Blumen vierte)
Wendy Fine (Blumen fünfte)
Sieglinde Wagner (Blumen sechste)
Marga Hoeffgen (Altsolo)
Director musical: Pierre Boulez
Director d’escena: Wieland Wagner
Director del cor: Wilhelm Pitz

Gravació comercial segell Deutsche Grammophon

2004

Alejandro Marco-Buhrmester (Amfortas)
Kwangchul Youn (Titurel)
Robert Holl (Gurnemanz)
Endrik Wottrich (Parsifal)
John Wegner (Klingsor)
Michelle de Young (Kundry)
Tomislav Mužek (Gralsritter erste)
Samuel Youn (Gralsritter zweite)
Julia Borchert (Knappe erste)
Atala Schöck (Knappe zweite)
Norbert Ernst (Knappe dritte)
Miljenko Turk (Knappe vierte)
Julia Borchert (Blumen erste)
Martina Rüping (Blumen zweite)
Carola Guber (Blumen dritte)
Anna Korondi (Blumen vierte)
Jutta Maria Böhnert (Blumen fünfte)
Atala Schöck (Blumen sechste)
Simone Schröder (Altsolo)

Director musical: Pierre Boulez
Director d’escena: Christoph Schlingensief
Director del cor: Eberhard Friedrich

enllaç mp3https://www.mediafire.com/folder/8t3pa3l3pcolo/PARSIFAL_2004

2005

Alejandro Marco-Buhrmester (Amfortas)
Kwangchul Youn (Titurel)
Robert Holl (Gurnemanz)
Alfons Eberz (Parsifal)
John Wegner (Klingsor)
Michelle de Young (Kundry)
Clemens Bieber (Gralsritter erste)
Samuel Youn (Gralsritter zweite)
Julia Borchert (Knappe erste)
Atala Schöck (Knappe zweite)
Norbert Ernst (Knappe dritte)
Miljenko Turk (Knappe vierte)
Julia Borchert (Blumen erste)
Martina Rüping (Blumen zweite)
Carola Guber (Blumen dritte)
Anna Korondi (Blumen vierte)
Jutta Maria Böhnert (Blumen fünfte)
Atala Schöck (Blumen sechste)
Simone Schröder (Altsolo)

Director musical: Pierre Boulez
Director d’escena: Christoph Schlingensief
Director del cor: Eberhard Friedrich

Boulez Chereau

Un gran expert de la Tetralogia, com és Thielemann, diu al respecte de la gravació de l’edició de 1980 dirigida per Boulez:

“Pierre Boulez descubre más el esqueleto de la música: muy sensible, muy analítico, lleno de información. Es algo así como el negativo de tantas lecturas anteriores, la de Karl Böhm en 1966, y también la de mi venerado Hans Knappertsbusch (en 1956)”. Mi vida con Wagner Akai 2012

Mentre que Ángel-Fernando Mayo diu:

“Las secuelas del mayo del 68 llegaban a Bayreuth con el llamado Anillo del siglo, lanzado por los medios , coartada de progresistas y herida abierta en el alma de wagnerismo. ¿Que queda hoy de aquello?. Las imágenes del vídeo, que algún día permitirán estudiar el fenómeno con desapasionamiento, una de las Tetralogías peor cantadas  y la evidencia de que Boulez es infinitamente más interesante como teórico de Wagner que como director de su música. Guías Scherzo-Península1998 

És interessar saber que quan Boulez va dur a terme la nova producció de l’Anell l’any 1976, segons l’opinió de la majoria dels músics, no tenia dominada la partitura. La seva interpretació, que entre altres coses es considerava que havia suprimit els leitmotivs, va incitar una revolta oberta entre les tres quartes parts dels músics de l’orquestra. Els músics fins i tot el va desautoritzar públicament al negar-se a aparèixer amb ell a l’escenari al final de l’estrena “. – Frederic Spotts, “Bayreuth: Una història del Festival de Wagner”, 1994, pg. 21

Alguna cosa va canviar l’any 1980? Ara sense aquella passió de l’aparent trencament, no hi ha dubte que s’escolta la gravació de l’any 1976 amb molta més serenitat.

Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN

Director musical: Pierre Boulez
Director d’escena: Patrice Chéreau
Escenografia: Richard Peduzzi
Disseny de vestuari: Jacques Schmidt
Director del cor: Norbert Balatsch

1976

DAS RHEINGOLD

Donald Mcintyre (Wotan)
Hans Sotin (Wotan)
Jerker Arvidson (Donner)
Heribert Steinbach (Froh)
Heinz Zednik (Loge)
Matti Salminen (Fasolt)
Bengt Rundgren (Fafner)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Wolf Appel (Mime)
Yvonne Minton (Fricka)
Eva Randova (Fricka)
Rachel Yakar (Freia)
Ortrun Wenkel (Erda)
Hanna Schwarz (Erda)
Yoko Kawahara (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Adelheid Krauss (Flosshilde)

Enllaç mp3: https://www.mediafire.com/folder/qkyk91i7hk3y2/DAS_RHEINGOLD

DIE WALKÜRE

Peter Hofmann (Siegmund)
Karl Ridderbusch (Hunding)
Matti Salminen (Hunding)
Hans Sotin (Wotan)
Donald Mcintyre (Wotan)
Hannelore Bode (Sieglinde)
Roberta Knie (Brünnhilde)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Eva Randova (Fricka)
Yvonne Minton (Fricka)
Rachel Yakar (Gerhilde)
Irja Auroora (Ortlinde)
Doris Soffel (Waltraute)
Adelheid Krauss (Schwertleite)
Katie Clarke (Helmwige)
Alicia Nafe (Siegrune)
Ilse Gramatzki (Grimgerde)
Elisabeth Glauser (Rossweisse)

Enllaç mp3: https://www.mediafire.com/folder/v9782w872cg25/DIE_WALKÜRE

SIEGFRIED

Rene Kollo (Siegfried)
Heinz Zednik (Mime)
Donald Mcintyre (Der Wanderer)
Hans Sotin (Der Wanderer)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Bengt Rundgren (Fafner)
Ortrun Wenkel (Erda)
Hanna Schwarz (Erda)
Roberta Knie (Brünnhilde)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Yoko Kawahara (Stimme des Waldvogels)

Enllaç mp3: https://www.mediafire.com/folder/38u8b8xywsold/SIEGFRIED

GÖTTERDÄMMERUNG

Jess Thomas (Siegfried)
Jerker Arvidson (Gunther)
Karl Ridderbusch (Hagen)
Bengt Rundgren (Hagen)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Roberta Knie (Brünnhilde)
Irja Auroora (Gutrune)
Yvonne Minton (Waltraute)
Ortrun Wenkel (Norn erste)
Dagmar Trabert (Norn zweite)
Hannelore Bode (Norn dritte)
Yoko Kawahara (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Adelheid Krauss (Flosshilde)

Enllaç mp3:  https://www.mediafire.com/folder/vf0w0xyz0vkqg/GÖTTERDAMMARUNG0

1977
DAS RHEINGOLD

Donald McIntyre (Wotan)
Martin Egel (Donner)
Siegfried Jerusalem (Froh)
Heinz Zednik (Loge)
Eva Randová (Fricka)
Carmen Reppel (Freia)
Hanna Schwarz (Erda)
Zoltán Kélemen (Alberich)
Wolf Appel (Mime)
Heikki Toivanen (Fasolt)
Matti Salminen (Fafner)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Cornelia Wulkopf (Floßhilde)

DIE WALKURE

Robert Schunk (Siegmund)
Matti Salminen (Hunding)
Donald McIntyre (Wotan)
Hannelore Bode (Sieglinde)
Dame Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Eva Randová (Fricka)
Carmen Reppel (Gerhilde)
Astrid Schirmer (Ortlinde)
Gabriele Schnaut (Waltraute)
Patricia Payne (Schwertleite)
Katie Clarke (Helmwige)
Cornelia Wulkopf (Siegrune)
Ilse Gramatzki (Grimgerde) 
Elisabeth Glauser (Rossweisse)

SIEGFRIED

René Kollo (Siegfried)
Heinz Zednik (Mime)
Donald McIntyre (Der Wanderer)
Zoltán Kélemen (Alberich)
Matti Salminen (Fafner)
Hanna Schwarz (Erda)
Dame Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Norma Sharp (Waldvogel)

GOTTERDAMMERUNG

Manfred Jung (Siegfried)
Franz Mazura (Gunther)
Zoltán Kélemen (Alberich)
Karl Ridderbusch (Hagen)
Dame Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Hannelore Bode (Gutrune)
Yvonne Minton (Waltraute)
Patricia Payne (1. Norn)
Gabriele Schnaut (2. Norn )
Katie Clarke (3. Norn)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Cornelia Wulkopf (Floßhilde)

1978

DAS RHEINGOLD

Donald Mcintyre (Wotan)
Martin Egel (Donner)
Siegfried Jerusalem (Froh)
Heinz Zednik (Loge)
Heikki Toivanen (Fasolt)
Matti Salminen (Fafner)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Helmut Pampuch (Mime)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Freia)
Ortrun Wenkel (Erda)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

DIE WALKÜRE

Peter Hofmann (Siegmund)
Matti Salminen (Hunding)
Donald Mcintyre (Wotan)
Hannelore Bode (Sieglinde)
Astrid Schirmer (Sieglinde)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Gerhilde)
Maria de Francesca Cavazza (Ortlinde)
Gabriele Schnaut (Waltraute)
Gwendolyn Killebrew (Schwertleite)
Katie Clarke (Helmwige)
Marga Schiml (Siegrune)
Ilse Gramatzki (Grimgerde)
Elisabeth Glauser (Rossweisse)

SIEGFRIED

Rene Kollo (Siegfried)
Jean Cox (Siegfried)
Heinz Zednik (Mime)
Hans Sotin (Der Wanderer)
Donald Mcintyre (Der Wanderer)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Matti Salminen (Fafner)
Ortrun Wenkel (Erda)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Norma Sharp (Stimme des Waldvogels)

GÖTTERDÄMMERUNG

Manfred Jung (Siegfried)
Franz Mazura (Gunther)
Fritz Hübner (Hagen)
Zoltan Kelemen (Alberich)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Hannelore Bode (Gutrune)
Carmen Reppel (Gutrune)
Gwendolyn Killebrew (Waltraute)
Ortrun Wenkel (Norn erste)
Gabriele Schnaut (Norn zweite)
Katie Clarke (Norn dritte)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

1979

DAS RHEINGOLD

Hans Sotin (Wotan)
Donald Mcintyre (Wotan)
Martin Egel (Donner)
Siegfried Jerusalem (Froh)
Heinz Zednik (Loge)
Matti Salminen (Fasolt)
Fritz Hübner (Fafner)
Hermann Becht (Alberich)
Helmut Pampuch (Mime)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Freia)
Ortrun Wenkel (Erda)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

DIE WALKÜRE

Peter Hofmann (Siegmund)
Matti Salminen (Hunding)
Donald Mcintyre (Wotan)
Jeannine Altmeyer (Sieglinde)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Gerhilde)
Karen Middleton (Ortlinde)
Gabriele Schnaut (Waltraute)
Gwendolyn Killebrew (Schwertleite)
Katie Clarke (Helmwige)
Marga Schiml (Siegrune)
Ilse Gramatzki (Grimgerde)
Elisabeth Glauser (Rossweisse)

SIEGFRIED

Manfred Jung (Siegfried)
Heinz Zednik (Mime)
Donald Mcintyre (Der Wanderer)
Hermann Becht (Alberich)
Fritz Hübner (Fafner)
Ortrun Wenkel (Erda)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Norma Sharp (Stimme des Waldvogels)

GÖTTERDÄMMERUNG

Manfred Jung (Siegfried)
Franz Mazura (Gunther)
Fritz Hübner (Hagen)
Hermann Becht (Alberich)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Jeannine Altmeyer (Gutrune)
Gwendolyn Killebrew (Waltraute)
Ortrun Wenkel (Norn erste)
Gabriele Schnaut (Norn zweite)
Katie Clarke (Norn dritte)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

1980

DAS RHEINGOLD

Donald Mcintyre (Wotan)
Martin Egel (Donner)
Siegfried Jerusalem (Froh)
Heinz Zednik (Loge)
Matti Salminen (Fasolt)
Fritz Hübner (Fafner)
Hermann Becht (Alberich)
Helmut Pampuch (Mime)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Freia)
Ortrun Wenkel (Erda)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

DIE WALKÜRE

Peter Hofmann (Siegmund)
Matti Salminen (Hunding)
Donald Mcintyre (Wotan)
Jeannine Altmeyer (Sieglinde)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Hanna Schwarz (Fricka)
Carmen Reppel (Gerhilde)
Karen Middleton (Ortlinde)
Gabriele Schnaut (Waltraute)
Gwendolyn Killebrew (Schwertleite)
Katie Clarke (Helmwige)
Marga Schiml (Siegrune)
Ilse Gramatzki (Grimgerde)
Elisabeth Glauser (Rossweisse)

*

SIEGFRIED

Manfred Jung (Siegfried)
Heinz Zednik (Mime)
Donald Mcintyre (Der Wanderer)
Hermann Becht (Alberich)
Fritz Hübner (Fafner)
Ortrun Wenkel (Erda)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Norma Sharp (Stimme des Waldvogels)

*

GÖTTERDÄMMERUNG

Manfred Jung (Siegfried)
Franz Mazura (Gunther)
Fritz Hübner (Hagen)
Hermann Becht (Alberich)
Gwyneth Jones (Brünnhilde)
Jeannine Altmeyer (Gutrune)
Gwendolyn Killebrew (Waltraute)
Ortrun Wenkel (Norn erste)
Gabriele Schnaut (Norn zweite)
Katie Clarke (Norn dritte)
Norma Sharp (Woglinde)
Ilse Gramatzki (Wellgunde)
Gabriele Schnaut (Wellgunde)
Marga Schiml (Flosshilde)

Més enllà de les visions confrontades que hi pugui haver entre els admiradors del Boulez wagnerià i els acèrrims detractors com Ángel-Fernando Mayo i l’estol de seguidors de caire talibarià o si ho voleu més suau i utilitzant la terminologia operística dels tifosi de la Callas a la Scala, els “vidus de “Ángel-Fernando Mayo“, escoltant sense cap mena de prejudici les seves gravacions i sempre sense tenir en compte els cantants, ja que Boulez ja va heretar en els seus primers anys les velles glòries en un estat paupèrrim (Parsifal 1966) i les noves veus d’una incomparable mediocritat en la seva immensa majoria,  les direccions de Boulez són extraordinàries, no només per la bellesa i la transparència del so, en això també Karajan assolia cotes referencials, sinó perquè com deia ell mateix “Volia trancar conscientment amb la tradició, però mai amb la història”, perquè en lloc està escrit que una interpretació referencial com la de Kna no pugui donar pas a una altra que també ho sigui partint de fonaments radicalment diferents. Al final l’objectiu acaba sent el mateix, perquè allò que més importa és que l’obra de Wagner ens arribi amb tota la seva grandesa i radicalitat, i no hi ha dubte que quan està en mans de directors genials el resultats, encara que dispars, també ho són.

Quedar-nos amb una única versió ens empobreix, per això com va dir Andreas Mölich-Zebhauser, director del festival de Baden-Baden “No hi ha gaires homes com ell, que ens donin coses noves i ens facin entendre les antigues”, em sembla el resum més encertat i brillant per a un geni de la música com Pierre Boulez.

Enllaços relacionats:

Rosa Massagué a El Periódico:  http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/-4797290

Jorge Fernández Guerra a El País

http://cultura.elpais.com/cultura/2016/01/06/actualidad/1452081471_204843.html

Xavier Cester a l’Ara

http://www.ara.cat/cultura/Pierre-Boulez-combat-segle-XX_0_1499850044.html

France Musique

http://www.francemusique.fr/contemporain/pierre-boulez-biographie-complete-19425

27 comments

    • De nada, a Boulez no le amaba especialmente como compositor, pero su dirección de Parsifal en Bayreuth (2004) quedará por siempre en una de las experiencias vitales de mi vida operística. Solamente por eso ya le hubiera hecho el post, pero es que hizo mucho más.

      M'agrada

  1. Meus parabéns pelo excelente artigo. Tenho muito respeito por Boulez, por seu papel na música contemporânea. Não obstante, sempre considerei as suas leituras muito frias, faltava-lhes “paixão”.
    A sua expressão quando estava regendo transmitia isso também.
    Abraço, José Carlos

    M'agrada

  2. Vicent

    Magnífic article -digne de publicació altament especialitzada (aqeust bloc ho és)- amb lel mèrit de que està escrit en fred. No és el mateix ser prolífic i erudit homenatgeant a un gran amb motiu d’un dels seus –esperats- aniversaris quan encara hi són vius (tens temps per meditar què i com escriuràs) que poc més d’un parell de dies després del seu decés. I contraposar Mayo i Thielemann em sembla genial. Les consideracions –amplament justificades- d’un pes pesant com el director alemany desarmen moralment el sector purista que el lapidava. I que consti que en Boulez no és el meu director favorit dirigint Wagner. Jo sóc devot de Kna però no li nego a Boulez el seu interès ni la seva genialitat, fins i tot, dirigint Wagner.

    Espantòs el Parsifal d’Schlingenshif, la pitjor experiència teatral de ma vida. Vaig tenir la sort que em va tocar l’any que encara el cantava el llavors encara simplement mediocre Wotrich (abans del seu definitiu descens als averns vocals) i la magnífica Michelle de Young, per comptes de l’encara pitjor Ebertz i la discutible Herlizius. Una presa de pèl de producció. Amb pretensions escandalitzadores però dolenta de solemnitat. Com dius, la direcció de Boulez va ser fantàstica.

    Alguns dels repartiments hi fan meditar. No entenc que es supedités Karl Ridderbusch –fent-li fer Titurel- a Franz Crass que feia Gurnemanz. Entenc que haguera estat més bé si haguern fet el contrari. En la següent producció de Parsifal, la de Wolfgang, també se li va donar el Titurel als magnífics Ridderbusch i Salminen mentre que el més significatiu Gurnemanz se li encomanà a l’inferior Hans Sotin.

    En fi, que contra la resaca dels Reis d’ahir, per si no n’hi havia prou, se’ns recepta una altra borratxera operística. En tot cas, gràcies.

    M'agrada

    • Vas veure el Parsifal ell mateix any que jo, el 2004, mira que si varem coincidir en el dia! Ho miraré quan passi per casa meva i ja t’ho faré saber.
      Els repartiments de meitat i finals dels seixanta i dels setanta ja van ser uns davallada molt important respecte als 20 anys anteriors, però la cosa encara empitjoraria als 80 i 90, és clar que aleshores encara hi havia uns certs tenors que podien cantar amb més o menys propietat segons quins rols, ara ni això.

      M'agrada

    • Francesc

      Pierre Boulez va valorar molt mes positivament que alguns de vosaltres la polemica produccio de Parsifal que ell va dirigir a Bayreuth els 2004 i 2005. Vaig ser present a l ultima funcio del 2004 (el comiat de Boukez) i la vaig trobar molt bona. Es complementaven molt be l agil direccio del frances amb l atrevida produccio de Sclegensief que vaig poder gaudir tres vegades mes, sempre amb moltes diferencies. El mateix Boulez va dir sobre el productor que mes valia tenir massa ideas que poques…

      M'agrada

      • Però la producció va ser tal fracàs que va durar el que va durar, i això és un senyal segurament ferm, de que els que opinàvem que era un autèntic nyap, no estàvem equivocats, però els fogots de na Katharina en aquells anys eren molt genitals.

        M'agrada

  3. Eduardo

    Joaquim, gran e intenso post, (para leer muy tranquilo), de los que sabes, no me gustan, pero para quienes amamos la opera Boulez, nos dejado muchas, discusiones. Solo me pregunto, quien se anima a hacer lo que él ha hecho su momento,
    QPD, Grande y nunca bien considerado.

    M'agrada

    • Cuando juegas a romper la baraja te creas enemigos de por vida, pero Boulez hizo cosas impresionantes que quieran o no sus detractores, han terminado poniéndolo en el pedestal que le corresponde, el de los grandes.

      M'agrada

  4. jaumeM

    Molt pedagògic, els que no hi entenem t’ho agraïm molt.
    A mi Boulez no l’he arribat a comprendre, especialment les seves composicions. Hauria d’estudiar mes, crec…
    Gracies per tanta informació.

    M'agrada

    • Les seves composicions m’interessen més aviat poc, per això en l’apunt m’he centrat en la vessant de director i encara més concretament en Wagner, on molts li neguen el pa i a la sal. Aquí com que jo el vaig veure i em va deixar estabornit, li devia un record en el moment de la seva mort.

      M'agrada

  5. Rosa

    Molt bon article Joaquim. Bo i ben documentat, digne d’un bon especialista. Gràcies.
    El Ring de Boulez i Chéreau és indiscutiblement una referència en la visió i interpretació de la Tetralogia.
    M’afageixo a la frase del Xavier. Boulez era tan gran que els que no sabem res ho vam sospitar

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Una llegenda. Amb llums i ombres, però tota una llegenda. Ni anclat en el passat, ni anclat en el present. Bon homenatge el que se li fa aqui a IFL, encara que la seva figura ultrapassa, en molt, les seves experiències wagnarianes.

    M'agrada

  7. Leonor

    Descanse en Paz un gran director, recreador de sentimientos en la música; mi primer contacto fue gracias a un profesor que nos lo mostró en aquel “Anillo” con Chereau, que le apasionaba. Nos transmitió ese sentimiento.
    Gracias (con retraso) Joaquim por la amplia reseña y ánimo a su familia, entre la que los melómanos nos contamos.

    M'agrada

  8. fomalhaut

    Congratulations, Joaquim.
    It is however fair to point out that Pierre Boulez was not the first choice of Wieland Wagner to conduct Parsifal after Knappertsbusch ? The first choice was the French conductor André Cluytens (1905-1967) who conducted Parsifal in 1965. Cluytens felt ill in 1966 and unfortunately died in June 1967.
    Pierre Boulez has acknowledged (and even written) that he was not sure at all that Wieland Wagner would have called him, should André Cluytens has lived !

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: