Sortosament hi ha vegades que una representació d’òpera esdevé una cosa excepcional, per això entre moltes altres coses l’òpera m’agrada tant.
Que això succeeixi en una òpera considerada menor, que es representa molt poc i amb un llibret de nul interès dramàtic que voreja en molts moments el ridícul, encara confereix més valor a la representació d’ahir al Metropolitan Opera House de “Les pêcheurs de perles” de Georges Bizet, si bé tot té la seva explicació, explicació que intentaré reflectir en aquest apunt, l’apunt d’una experiència feliç.
Per fer-ho possible el Met va confiar aquesta nova producció al director musical Gianandrea Noseda i a la directora escènica Penny Woolcock.
Noseda atorga a la partitura una intensitat potser excesiva tractant-se d’una òpera francesa, excés que va tapar en algun moment als cantants (final del tercer acte), però no hi ha dubte que extrau tota la bellesa que conté, amb l’elegància que l’òpera francesa reclama i exigeix, acompanyant quasi sempre amb una delicadesa embolcallant en els moments d’efluvis lírics tan comuns en el repertori francès. L’esplèndid acompanyament orquestral a “Je crois entendre encore”, o en el climàtic segon acte de l’ària de Leila “Me voilà seule dans la nuit” o el duo entre Leila i Nadir “Leïla ! Dieu puissant”, van ser excepcionals exemples d’aquesta direcció intensa però curosa, de les excelses melodies que el jove Bizet va escriure.
En els moments més dramàtics el director italià va inflar massa el so, però als espectadors del cinema tot ens arriba degudament amplificat, filtrat i equilibrat, i per tant en sortim beneficiats, tot i que en el teatre, on potser en algun moment Damrau, Polenzani o Kwiecien, van ser tapats, hi ha una vivència física de la veu, que en un cinema, en una transmissió radiofònica o en un disc, mai poden transmetre.
L’orquestra del Met, com ja és habitual, va estar a gran alçada, no tant el cor, que darrerament mostra un nivell una mica per sota del que ens tenia acostumats fins la temporada passada.
Una producció escènica d’una òpera dramàticament tan de cartró pedra, ambientada a Ceilan i per tant d’un orientalisme pompier de perillosa escenificació en el segle XXI, va tenir una interessant, senzilla i intel·ligent producció de Penny Woolcock, que va resoldre dignament l’impossible conflicte escènic gràcies a un parell de moments de fascinació visual filmada. El primer en el preludi del primer acte, on una projecció d’una filmació que simula els pescadors sota l’aigua i que evocava el preludi de Rheingold i l’altre amb un excessiu però impactant tsunami (en el llibret original és una tempesta) al final de l’acte segon.
Woolcock situa l’acció en una contemporaneïtat indefinida, que no evita un vestuari ètnic per a les dones del cor, Leila i Nourabad (el baix), mentre que la resta dels homes tant del cor, com Nadir i Zurga, llueixen un vestuari idòniament galdós de bermudes, samarretes barrejades amb detalls més locals que confereixen al conjunt d’una credibilitat ben efectiva, ja que aconsegueix que el conjunt no sigui més cromo del que l’argument reclama.
L’escenografia també juga amb eficiència i menys recursos dels que sembla, a recrear un port de la poblada Ceilan, gràcies a unes plataformes de fusta flotants, vorejades per barraques amuntegades, tot idòniament il·luminat per suggerir més que per mostrar, ja que sense canviar res, només afegint una mena d’altar, el mateix espai es converteix en les ruines del temple hindú del segon acte. A la primera escena del tercer acte hi ha un canvi sobtat del decorat, amb un despatx de Zurga ben ideat amb unes enormes prestatgeries farcides de dossiers, arxivadors i lligalls i quatre tocs de modernitat; un portàtil sobre la taula del despatx, una nevera de la que Zurga traurà una cervesa i una televisió que mostra unes imatges del tsunami del 2004.
Tota la resta ha d’anar a càrrec dels tres actors/cantants principals que han de defensar uns personatges de gran guinyol, però uns garanteixo que tot plegat funciona i funciona molt bé, sobretot perquè els cantants són Diana Damrau (Leila), Matthew Polenzani (Nadir), Mariusz Kwiecien (Zurga) i Nicolas Testé com a Nourabad, si bé la importància i rellevància d’aquest quart rol és molt menor.
La soprano alemanya Diana Damrau signa una Leila enlluernadora, fascinant i pletòrica, tant en la vesant vocal com en la dramàtica. El rol de Leila el va estrenar Emma Calvé (originalment Emma Calvet), la soprano que va estrenar el rol de Carmen, per tant no és un rol per a una lleugera, ni tan sols per a una soprano líric-lleugera com tantes vegades ho han cantat les representants d’aquesta vocalitat. És un rol complicat, que necessita lleugeresa, virtuosisme, molta expressivitat, delicadesa i un gran dramatisme i intensitat en el gran duo amb Zurga. El registre que es requereix és ampli, ja que la soprano que el canti ha de tenir un centre prou consistent i uns greus ben aposentats per fer front a aquests passatges més dramàtics que una lleugera mai podrà abordar amb èxit.
L’evolució vocal de Diana Damrau és tan evident com convincent. En contra del que els succeeix a altres cantants que malgrat els intents per eixamplar la veu i en conseqüència el repertori sense aconseguir convèncer (Flórez o Dessay), la seva veu va assolint un cos i evolucionant sense que de moment s’intueixi fins on ens arribarà a sorprendre. El domini tècnic que el cant mozartià i el belcanto l’han atorgat, fa que tots els paranys que conté la partitura de Leila, coloratura inclosa, siguin abordats amb una suficiència aclaparadora, però el més emocionant de Damrau és que mai resulta distant, ni mecànica, ni molt menys freda. Sap imprimir caràcter i intensitat amb un fraseig deliciós i una colpidora interpretació dramàtica que vesteix amb un ventall de recursos expressius només a l’abast dels grans cantants, i ningú dubte que ella ho és. Una interpretació memorable.
El rol de Nadir, amb una de les àries més subtils i per tant difícils del repertori “Je crois entendre encore“, va ser cantat pel tenor nord-americà Matthew Polenzani, que després d’aquesta brillantíssima interpretació, s’ha guanyat el doctorat al capdamunt dels tenors líric lleugers de l’actualitat. A IFL sempre ha tingut una consideració especial i després d’aquest Nadir la satisfacció és total, tant que espero amb més ànim el seu Rodolfo de La Bohème al Liceu, tot i que no crec que sigui, ara per ara, gaire adient a les seves característiques vocals actuals. Polenzani va desplegar una demostració d’estil francès admirable, barrejant amb mestrívola eficacia i destresa, el cant de pit i el falset més elegant, amb mitges veus, cant aspirat i emissió flotant en els moments de nostàlgic lirisme i una mica més de passió desfermada en els efluvis amorosos dels duets amb Leila i el concertant del final del segon acte.
El baríton polonès Mariusz Kwiecien arrodonia aquest tercet protagonista de veritable luxe, deixeu-me dir que per l’ocasió, asiàtic, amb una veu molt més consolidada en la vocalitat baritonal que la demostrada fins ara en rols mozartians i del belcanto que ha fet bé en sovintejar, ja que és un repertori que l’ha beneficiat molt en el fraseig de linea elegant i en la consistència del registre, un registre homogeni, de color càlid i polit que va brillar especialment en la seva ària “L’orage s’est calmé” i el posterior i cabdal duo amb Leila “Je frémis, je chancelle“. A ell i Polenzani els va tocar la loteria de cantar magníficament una de les perles de tota l’òpera francesa, l’esclatant duo “Au fond du temple saint” ,una melodia que va captivar tant al mateix Bizet, que la va convertir en un leitmotiv persistent que fa que quan s’acabi la representació el públic surti taral·lejant-la.
El baix Nicolas Testé com a Nourabad va complir a molta distància dels seus companys de repartiment, el seu rol, d’exigència molt menys exigent.
Una nit memorable!
Georges Bizet
LES PÊCHEURS DE PERLES
llibret de Michel Carré i Eugène Cormon
Léila……………….Diana Damrau
Nadir……………….Matthew Polenzani
Zurga……………….Mariusz Kwiecien
Nourabad…………….Nicolas Testé
Director musical……………Gianandrea Noseda
Direcció escènica…………..Penny Woolcock
Escenografia…………Dick Bird
Disseny de vestuari……..Kevin Pollard
Disseny de llums…….Jen Schriever
Disseny vídeo…….59 Productions
Moviment escènic…….Andrew Dawson
Metropolitan Opera House, 16 de gener de 2016
De moment no em demaneu res més, intentaré insistir-hi.
De moment aquí l’àudio de l’ària de Nadir en la sensacional versió de Polenzani ahir (16/01/2016) al MET
IN FERNEM LAND 
Doncs ahir sí que tenia forat i vaig estar a punt de deixar-m’ hi caure. Sort que no ho vaig fer: si sense ser-hi jo ja dius que va ser una nit memorable, no haguessis trobat l’ adjectiu per descriure-la si a més a més haguessis gaudit de la meva presència…
M'agradaM'agrada
Hahahahahahaha I mira que se’t va trobar a faltar, a saber a quin forat vas anar a parar…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2016 | Beckmesser
Efectivament memorable! Impresionat Damrau! Estratosfèrica! Amb un estat vocal que sembla difícil de superar, tal és la perfecció técnica i la màgica musicalitat amb que canta. També sensacionals Polenzani i Kwiecien. Felicitat total en acabar la retransmisió, en una òpera de materia prima molt menor però que un inspirat Bizet i uns cantants de somni fan major.
M'agradaM'agrada
I com aquesta n’hi ha un munt, però aquí insistint en els títols de sempre.
M'agradaM'agrada
Estic d´acord. Una bona nit d´opera. Em queda el dubte de si un director d´orquesta francès no hagues inflat tant el so en els moments dramatics per arrodonir la direccio orquestal.
M'agradaM'agrada
Plasson per exemple, o Prëtre o el mateix Jordan, però sobretot amb Michael Plasson segurament haguéssim tocat el cel
M'agradaM'agrada
Coneixia només fragments del primer i segon actes. Em va agradar molt tota l’òpera.
El tercet protagonista i el director són molts bons i van fer-ne una representació magnífica. No sé dels tres intèprets qui escolliria com a millor.
Vaig trobar la posada en escena ben aconseguida.
El vestuari potser massa modern en alguns personatges per l’argument tant ensucrat i impossible, però, com bé dius Joaquim, aconsegueix una temporalitat-intemporalitat possible a Ceilan.
Els diferents induments de Leïla eren com els d’una deessa que, simbòlicament, quan se’ls treia esdevenia un ser humà.
M'agradaM'agrada
Va ser una nit esplèndida i pel que fa al garbuix escènic amb aquella barreja de vestuaris, jo el vaig trobar ben adient, ben oriental, tot com un arròs al curry. Ella ho semblava tot menys una hindú, però caram que maco!
M'agradaM'agrada
Una funció memorable amb un tercet protagonista d’excepció.
Les pecheurs de perles conté dos moments que representen el cim de l’extasi melodiós del repertori operístic i gairebe tothom coneix i podria sortir del teatre cantan-los : el duo dels dos homes i l’aria de Nadir.
Molt sovint l’us del falset s’ha utilitzat gairebe com un insult o retret per desprestigiar tenors.El grandíssim Alfredo Kraus en una demostració de tecnica ,elegància i facultats demostrava que ell podia cantar el “Je crois entendre encore ” sense utilitzar ni un falset. Pero jo sempre he pensat que el falset li donava a aquesta ària un punt de màgia imprescindible.Així ho va fer ahir Matthew Polenzani en una demostració de estil i dicció gairebe insuperables.
Diana Damrau com sempre viu intensament el cant i la interpretació dels personatges que interpreta i ahir es menjava el món.Tant ella com Anna Netrebko saben transmetre una energia tant a nivell auditiu com visual fora de sèrie.
Us deixo una mostra de Joseph Calleja cantant la seva ària més rápida i amb una dicció pitjor que la de Polenzani pero d’una bellesa sonora extraordinària.
M'agradaM'agrada
Aquí tens l’àudio de la sensacional versió de Polenzani ahir al MET
https://app.box.com/s/8j33cfhjl2r64kn9d50c2fa5asdy7cyw
M'agradaM'agrada
Jo la vaig seguir per ràdio,per tant no puc opinar de la producció. Estic completament d’acord amb tu, Joaquim. La direcció molt bona, en moments tapava els cantants. Magnífica la Damrau, cada vegada m’agrada més. Em va sorprendre i molt gratament el Nadir de Polenzani. Va cantar la seva ària i els duos amb un gust exquisit, feia temps que no sentia un tenor cantar el Nadir com ho va fer el Polenzani. Molt bé també el bariton Kwiecien.
M'agradaM'agrada
A veure si aviat podem fer alguna cosa per ajudar a presenciar-la més intensament 😉
M'agradaM'agrada
M’he de posar les piles i dedicar-me a veure i escoltar aquestes meravelles en el cinema,sempre faig tard i això m’empipa soberanament.Meravellosa la veu d’aquest tenor,em recorda la suavitat i dolçor en que la cantava Krauss.
M'agradaM'agrada
Va fer.ho molt i molt bé Kàtia, una delícia.
M'agradaM'agrada
QUE GANAS NOS HAS METIDO! Lástima que no haya nada más que esta aria (tan prometedora, por cierto). Espero que lleguen novedades! Gracias y un abrazo
M'agradaM'agrada
Pronto espero que tendremos más cositas.
M'agradaM'agrada
Una nit sorprenent,memorable i tres cantant de gran categoría.
M'agradaM'agrada
Una nit d’aquelles que fan afició.
M'agradaM'agrada
No pude estar en los cines pero muy de acuerdo con Joaquim y otr@s en que Diana Damrau es actualmente, una de las sopranos que mejor ha sabido evolucionar su voz y cantar, además de estar dotada de una enorme expresividad escènica.
Ojo y para no perderse esos Puritani de julio en el Real ( Damrau
Y. Camarena ) y sobre todo al rumoreado programa de Paris Bastillen2017, Les Huguenots ( con la dupla femenina Damrau y. Garanca. No recuerdo quien se anuncia como R de Nangis )
M'agradaM'agrada
El problema de la Elvira es que la querrá cantar como una lírico-ligera y los sobreagudos ya no serán lo que eran. Me sorprendería muy gratamente si decidiera hacer, ella pude, la versión Malibran
M'agradaM'agrada
Pues esa versión Malibran y evitando cantarla como lírico ligera, es lo que hizo hace dos temporadas en Paris Bastille la soprano Maria Agresta y francamente, salió muy bien parada
M'agradaM'agrada
Ni más, ni menos, pero de Damrau esperaran los sobreagudo tradicionales y quizás no sea su mejor opción.
M'agradaM'agrada
Hermoso y exultante artículo que nos instala espiritualmente en est ahermosa ópera, ojalá pronto podamos disfrutarla de otra manera más visual digamos
Willy
M'agradaM'agrada
Haremos todo lo posible
M'agradaM'agrada
Insistirem…
M'agradaM'agrada
oído cocina 😉
M'agradaM'agrada
Caro Joaquin
Polenzani è bravo, non sensazionale.
Nell’aria c’è troppo falsetto nell’acuto soprattutto nella mezza voce. Le note basse hanno un timbro diverso e sono deboli-deboli.
Kraus nel ’70 era supereccezionale.Nessuno mai come lui!
ciao
giorgio
M'agradaM'agrada
Siamo d’accordo. Si prendiamo ai piu grandi come unico riferimento possibile, meglio rimanere a casa com i vecchi LP.
Non pretendo in qualsiasi caso comparare a Kraus con Polenzani, Io ho ancora un puó di pudore, ma al di là di Kraus e il suo sublime magisterio, esiste esiste la possibilità de godere i ruoli cantati da Kraus e che furono e ancora sono un riferimento, per altri cantanti molto meno geniali ma ottimi.
M'agradaM'agrada
Va bene! Accetto la replica! E’ così come dici tu: se si vuole Kraus Bergonzi Vickers si deve stare a casa. Nessuno di noi vuole stare a casa, allora ben vega Polenzani con i suoi falsetti.
Ciao
M'agradaM'agrada
Falseti che sono molto adeguati alla scuola francese
M'agradaM'agrada
Gràcies als torrents internautics he pogut arribar a les imatges. Al teatre debia ser quelcom impressionant veure lescena submarina o el tsunami. De tots els fragments em quedaria amb el duo de Damrau i el bariton de nom impronunciable. Quina força! Després de veure la torre inclinada de Lamermoor mhe reconciliat amb els directors descena amb aquesta producció. Bravo pel Met!
M'agradaM'agrada
Ara a als torrents també cal afegir-hi els racons infernemlanaires 😉
me n’alegro que l’hagis gaudit.
M'agradaM'agrada