IN FERNEM LAND

EL “DIO MI POTEVI SCAGLIAR” DE PLÁCIDO DOMINGO EL MÉS TRIAT


Otello Domingo

Creia que seria una tria més disputada, però Plácido Domingo es va posar al capdavant el primer dia i cap de les altres onze versions ha estat capaç de desbancar-lo, només la versió Mario del Monaco, l’Otello indiscutible, s’ha acostat amb gosadia, però veient l’evolució diària de les tries, mai amb la sensació de que s’acabaria imposant.

La versió 11 (Domingo) ha obtingut 30 tries, 3 més que la 8 (Del Monaco). Qui ho havia de dir fa uns quants anys (40 aproximadament), quan jo vaig començar anar al Liceu i a la cua del carrer Sant Pau vaig aprendre ben aviat que el món de l’òpera es mou per fílies i fòbies. Els més degans d’aquella cua mítica  no pronosticaven a l’Otello de  Domingo gaire recorregut, com tampoc gaires anys de “vida artística” al mateix tenor, si continuava amb l’empeny de fer aquell rol.

D’aquells degans en queden pocs (llei de vida), però en canvi Domingo continua cantant, si bé rols de baríton, reptant totes les lleis de vida.

Aquesta és la versió que més heu triat:

I com ha anat la resta? Aquí ho teniu:

Enquesta Otello-page-001 (2)

 

I ara allò que fa més emocionant les tries, saber qui hi ha al darrere d’aquesta o aquella tria i evidenciar que quan la cosa es fa amb els ulls embenats no estem tan sotmesos a segons quins prejudicis, tot i que alguns cantants són inconfusibles.

Si premeu sobre el nom anireu a parar el youtube que m’ha servit de banda sonora.

versió tries tenor
Dio mi potevi 1 22 Beniamino Gigli
Dio mi potevi 2 7 Giovanni Martinelli
Dio mi potevi 3 23 Giuseppe Giacomini
Dio mi potevi 4 13 James McCraken
Dio mi potevi 5 17 Jon Vickers
Dio mi potevi 6 7 Jose Cura
Dio mi potevi 7 8 Giacomo Lauri Volpi
Dio mi potevi 8 27 Mario Del Momaco
Dio mi potevi 9 14 Ramon Vinay
Dio mi potevi 10 5 Aureliano Pertile
Dio mi potevi 11 30 Plácido Domingo
Dio mi potevi 12 13 Vladimir Atlantov

3 (de diverses) coses que m’han sorprès:

  1. Que Ramon Vinay dirigit per Toscanini hagi obtingut tan poca consideració.
  2. Que Giuseppe Giacomini, una de les versions més triades, no fos en el seu moment un Otello més considerat
  3. Que Giovanni Martinelli fos tan estimat i indiscutible en el MET de la seva època.

Per acabar vull agrair-vos una vegada més la vostra contribució a fer possible la tria.

Malgrat que vaig anunciar-ho com quelcom més que probable, no faré més tries de l’Otello, i no per falta de ganes, més aviat de temps i si he de ser franc, tampoc vull esgotar la fórmula. Una al mes està bé.

Es trobarem el proper més amb una tria “götterdämmerunesca”.

36 comments

  1. rosetapiccina

    Joaquim, qui has dit que era el teu preferit??
    Em sento molt malament per no haver reconegut ni a del Monaco, … ni a Placido!!!! Haig de reconèixer que al del Monaco, si ho hagués sabut, l’hagués votat, perquè em subjuga, però segurament que no l’hagi triat vol dir que no m’agrada tant per com canta, sinó per la seva força interpretativa (i física). (I la seva bellesa, ja posats. Ai, no, que el Joaquim em renya si dic aquestes coses).
    En canvi, al número 11 no vaig dubtar de votar-lo (sense saber qui era).

    A mi m’encanten aquestes tries. Descobreixo cantants, entro en el detall de les àries, …

    M'agrada

    • No he dit res.
      El meu Otello preferit, que no és el mateix que dir qui canta millor una ària d’Otello, és Mario Del Monaco.
      Per a mi Del Monaco, més enllà dels habituals excesos interpretatius que el caracteritzaven i de la veu potser més adient pel rol, és qui diu més acuradament el personatge, amb un tractament del recitatiu, cabdal en aquesta òpera, admirable. Fer les notes exactes, amb aquella projecció rotunda i càlida, em sembla imponent.
      Domingo va fer-se seu el Otello, amb la intel·ligència que el caracteritza, Vickers és per a mi la intel·ligència i el matís, McKraken juga amb la veu més lletja de totes, però potser amb la interpretació més exultant malgrat que ja no estava en carrera quan va sortir a homenatjar el seu MET.
      Però és clar, en aquesta tria també hi havia l’imponent Vinay dirigit per Toscanini, un referent. Esmento Toscanini perquè sense ell la interpretació de Vinay no seria tan extraordinària. També Pertile, un altre referent amb veu pou seductora, en fi, tret de Martinelli, que mai m’ha agradat però crec que tenia que ser-hi, en tots, Gigli inclòs, hi trobo mestratge.

      Liked by 1 person

      • Vicent

        Crec que Domingo, amb la seva veu, la seva calidesa (de vegades excessiva) i la seva personalitat abessagadora, crec que ha esdevingut patrimoni del nostre subconscient geogràfic i històric i aixÒ fa que, sovint, les seves interpretacions ens semblin d’allò més properes i familiars, fins i tot, aquelles en les quals no acaba de plasmar l’estil en questió, la qual cosa ell compensa amb el seu carisma personal.

        I sí, Mónaco és absolutament referencial. Tinc al cervell l’enregistrament de la DECCA dels 60 amb Karajan amb els també fantàtics Tebaldi i Protti, amb tots els “peros” que li vulgui posar la crítica. Fins i tot, Protti em sembla magnífic. No n’he escoltat el d’Alberto Eredde que tothom diu que és encara més bo i que els cantants estan encara més frescos.

        A mi, Giacomini em va semblar el Monaco “redivivo”, almenys, crec recordar, les dues vegades que va fer els Pajassos al Liceu, per color de veu, per potència i per la seva manera de declamar. Tampoc entenc que el seu Otello no fos més conegut, i en general que el cantant no tingués un major renom.

        He fruit molt el matí de dissabte escoltant aquests Otellos. Gràcies.

        M'agrada

      • La direcció gris d’Erede mai podrà compatir amb la d’un Karajan pletòric, el mateix Protti dirigit per Karajan o Erede és un altre cantant, ara bé, l’estat vocal, no interpretatiu, era excels a la gravació del 1954
        Gràcies per participar

        M'agrada

  2. Hola! Jo no vaig poder votar per falta de temps per escoltar totes les versions, però volia resaltar, tant com els tres apunts que tu has fet, que José Cura haja tret més vots que Aureliano Pertile, sent el segon un dels cantants considerats indiscutibles i el primer un dels més discutits.

    M'agrada

    • Certament és així, potser si haguéssim sabut que era Cura el número 6 o Del Monaco el número 8, els resultats haguessin variat, justament aquí crec que rau “l’atractiva perversió” de la proposta.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  3. fomalhaut

    I agree with your comments, Joaquim. Surprising, Yes, but also interesting !

    A first feeling : the choice could have been linked to the age of the participants to the poll.: Martinelli and Vinay, this is an old and past time ! May I suggest that you add a box to specify the age of the participant in coming polls ?

    A second feeling : the comparison mignt have been biased due to the listening of studio against live recordings. I was not at ease in evaluating studio versus live recordings. It would have been fairer to compare either studio recordings or live recordings. May I suggest that you stick to such an option in coming polls ?
    I

    M'agrada

  4. colbran

    Como acostumbra a pasarme no he reconocido a los cantantes, sólo al insufrible Giovanni Martinelli. Por lo tanto mi elección ha sido atendiendo a lo escuchado y a cómo era interpretado. Y esta ha sido:3-4-5-9, con preferencia absoluta por Ramón Vinay, en mi opinión el mejor Otello que yo haya escuchado, al lado de Mario del Monaco, y Plácido Domingo, a quienes hubiera votado si los hubiera reconocido, pero me he ajustado a la impresión auditiva de las versiones propuestas por Joaquim.

    Ramón Vinay fue un extraordinario tenor/barítono chileno con una espléndida y rotunda voz, un canto impecable y una gran musicalidad. Sus interpretaciones wagnerianas (con actuaciones destacadas en Bayreuth) son notables, pero quizás fue Otello su rol más destacado y posteriormente su Iago, siendo -junto con el tenor argentino Carlos Guichandut- uno de los pocos cantantes que han interpretado ambos roles, probablemente los únicos.

    No tuve la inmensa suerte de ver aVinay en persona en el Liceu – a Guichandut sí-, pero recuerdo las retransmisiones por radio tanto de “Samson et Dalila” (con una genial contralto, la catalana Rosario Gómez,), como de “Otello” (con la intensa y delicada Marcella Pobbe), no así de “Cyrano de Bergerac”, las únicas tres óperas que cantó en el actual decadente Liceu.

    Liked by 1 person

      • colbran

        De los Iagos vistos en vivo los que más me han gustado han sido Peter Glossop y Carlos Alvarez.

        De los históticos, me entusiasman Tita Ruffo, Riccardo Stracciari y muy especislmente Lawrence Tibbett (probablemente el barítono que más admiro de todos).

        De los “medio” históricos: Giuseppe Valdengo, Aldo Protti y Titto Gobbi.

        Y de los vistos en DVD Peter Glossop, Sergei Leiferkus y Carlos Alvarez.

        Destacar uno sólo es muy difícil.

        Estoy seguro que si preguntas a otro/a amante de la ópera te añadirá otros, pero te puedo afirmar que los que yo te cito son extraordinarios. Iago es un rol muy agradecido y los auténticos barítonos -no los tenores cortos o falsos- le extraen un extraordinario provecho.

        Liked by 1 person

    • Vaig estar temptat a posar tota mena de Otellos de “segona” Guichandut, Py, Cossutta, Lavirgen, Cecchele, Grigorian, Calouzine… a veure que hagués passat, un experiment que vaig pensar que hagués provocat controversia i em vaig estimar anar garantir el tret, utilitzant alguna versió més de segona per contrarestar la cosa, i la sorpresa ha estat considerable.

      M'agrada

  5. Mingu

    Crec que hi ha algú que ha opinat que si hagués reconegut el cantant l’hauria votat.
    Opino amb tot el respecte, que el exercici no es tracta tan de votar de una llista de noms , si no de escoltar unes veus i opinar de com t’agrada ( no de qui es millor ni pitjor). Tampoc crec que es un concurs de qui reconeix als cantants, encara que reconèixer als que hem sentit moltes vegades en directe o en una bona gravació, no crec que tingui res de mèrit. Es com reconèixer a algú per telèfon i saber qui és. Jo vaig votar per els dos que han guanyat, i vaig fer una concessió a Volpi per que em va agradar i prou, i a Cura per que em sembla que seria bo que ens fes il•lusió veure a un gran Otello, i que ens el fes el rosarino.

    M'agrada

    • Exactament, sempre he dit que això no és un concurs per endevinar qui són els cantants. La cosa no em cansaré de dir que és triar les versions que ens agradin més, i sense saber de qui es tracta és molt més interessant.
      De Cura ja opinaré després de la primera. En a mi quan va venir a cantar-lo amb la fabulosa Desdemona de Stoyanova no em va desagradar, però han pasat els anys i ell ha anat deixant la carrera, o la carrera l’ha anat deixant a ell per raons evidents
      Gràcies per dir-hi la teva.

      M'agrada

      • Vicent

        A mi, la producció de Decker no em va agradar gens però sí, com dius, la Desdemona d’Stoyanova. Sempre m’ha semblat la Desdémona un personatge una mica “tontet” (amb perdó, no vullc frivolitzar) i per primera vegada la vaig veure com un una dona que de la nit al dia,, “sin comérselo ni bebérselo”, descobreix una dimensió terrible en la persona amb la qual s’ha casat, de sobte es troba submergida en un món d’horror, en un pou de violència i odi que no enten. La veritat és que em va colpir. No sé si va ser mèrit de la cantant o de Decker, (que insisteixo, no em va agradar), però el cert és que em va semblar el centre del drama.

        I en Cura també em va agradar molt. Crec recordar que en una entrevista declarava que ell veia Otello com una mena de renegat de la seva rac,a i religió que no acaba de fer oblidar els seus origens, la qual cosa el converteix en un resentit, sent aquest resentiment el factor que desferma la seva dimensió “maltractadora”. No sé si Shakespeare, Boito i Verdi compartirien aquesta visió però a mi em sembla molt vàlida i dramàticament molt susceptible de ser explotada.

        Liked by 1 person

      • Recordo les declaracions de Cura, de fet abans que ell en fes menció molts altres també es van manifestar al respecte, i no només cantants d’òpera, sinó actors de teatre. El fet que Otello sigui negre afegeix aquest aspecte de lluita racial tan interessant en aquesta història genial, com tot el que Shalespeare tocava.
        El mèrit de Boito en fer aquesta genial reducció d el’obra en un llibret reconcentrat on no hi manca res és un dels grandiosos encerts d’una òpera imponent.
        Stoyanova va ser una glòria

        M'agrada

  6. Fuentes

    Cada vez creo menos es estas “democracias auditivas”. No he participado en esta rueda de opiniones (porque no me di cuenta que se había concitado en IFL), pero anteponer el monólogo de Otello de P. Domingo (sea de la cosecha que sea) a los absolutamente enfermizos del Vickers de los años 50 o primeros 60, o -algo menos- de MacCraken y, sobre todo, a los de Mario del Monaco en casi todas sus acepciones, me parece más obra del márqueting que rodea al madrileño, y que sacude los subconscientes con su permanente “roe-roe”, que a méritos reales. Y si llegas a poner en liza la primera grabación que el florentino hizo, en estudio (EMI, 1951 c.), ya habría que pensar en serios problemas auditivos…

    M'agrada

    • No son democracias auditivas, se trata de compartir opiniones.
      Precisamente el experimento trata de estimular la escucha, prescindiendo de quien es quien. Yo creo que independientemente del resultado, que gustará más o menos, es un experimento interesante, sobretodo si dejamos de lado las filias y las fobias.
      A Domingo no se le puede menospreciar, su aportación al rol es esencial, así lo creo yo. No puede competir por voz, pero si por mucchos otros aspectos, con todos los Otello aquí representados y otros ausentes también relevantes.
      Por otro lado si lo comparamos con el Otello del momento, el señor Kunde, tu teoría se puede ver alterada a favor del madrileño, porqué está claro que si la voz de Domingo no es la más idónea para el rol, la de Kunde lo es mucho menos, aunque hoy muchos lo reciban como si fuera Tamagno resucitado.
      Kunde es un Otello notable, como para mi lo era Domingo, en aspectos distintos seguramente, limitarnos a un único modo de interpretar un rol nos condena no sólo al desanimo, sino a la frustración sin remisión y eso ni se ajusta al concepto artístico ni tan siquiera a la verdad.
      Aquí dejo el “Dio mi potevi scagliar” de 1951

      Liked by 2 people

  7. Leonor

    ¡Vaya sorpresa! La verdad es que elegí a quienes más me convencieron (aunque confieso igualmente que no me pude sustraer a Mario del Monaco que está arrebatador y era fácil de descubrir). Qué tirón tiene Don Plácido, vaya…
    Un ejemplo más en un día como hoy, como homenaje a mi Pilar Lorengar, nacida tal día como hoy, con permiso. 🙂

    M'agrada

  8. katia

    M’estranya que Rosetapiccina no hagi reconegut Domingo,jo que tinc la orella tonta només escoltar el lament vaig saber que era ell.Es que ho fa bé,caram,encara que no sigui Sant de la meva devociò quan una cosa es justa s’ha de reconeixer.

    M'agrada

  9. Marc

    Una vegada més no he pogut escoltar la Tria. Dono però el meu vot abrandat d’ignorant a l’imperial Del Monaco, que és l’unic que he escoltat, i que m’encanta.

    El que ha fet estrells però és l’ultim de l’apunt: .Götterdämmerung, No me enrecordat d’agafar les entrades!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: