Qui m’ho havia de dir que l’apunt d’un concert tan sublim com el que va tenir lloc ahir a L’Auditori em costés tant de convertir-lo en un apunt per a IFL. He donat voltes i voltes per intentar ordenar amb esforç les sensacions i emocions viscudes gràcies a la Filharmònica de Munic, Valery Gergiev, Richard Wagner, Alexander Scriabin i Piotr Ilitx Txaikovski.
Gergiev tornava a Barcelona després del fracàs wagnerià de l’any passat amb els habituals mariinskis, però ara estrenant titularitat amb l’aclaparadora filharmònica de Munic i deixant descansar a la sovint maltractada i pluriempleada orquestra del teatre santpeterburgués.
Potser perquè Gergiev es volia desempallegar de l’amarga experiència del Tristan und Isolde, potser perquè amb l’orquestra muniquesa no es podia permetre dubtes o segurament perquè el mestre rus és essencialment un gran mestre, ahir amb un programa fet a mida del seu geni va trasbalsar fins al moll de l’os a la immensa totalitat del públic que abarrotava la sala Pau Casals de l’auditori barceloní.
La lleugeresa immaterial dels primers acords del preludi del primer acte del Lohengrin a càrrec d’uns violins d’un altre món, ja ens van assenyalar el camí d’una experiència musical extraordinària, memorable i de reclinatori.
Sovint utilitzo un reguitzell d’adjectius per descriure les sensacions viscudes, però a força d’utilitzar-les, un sublim, un magnífic i fins i tot un reclinatoriable perden tota la seva magnitud alhora de intentar descriure a Gergiev dirigint la Filharmònica de Munic.
Un preludi de Lohengrin d’immaterialitat subjugant degut a unes sonoritats del més enllà, un poema de l’èxtasi sensorial i de intensitats creixents fins la catarsi sonora, i sobretot una patètica de malaltissa melangia i incontrolable emotivitat, van ser el menú amb el que ras i curt, ahir vaig sortir eufòricament derrotat, endut per aquell dolor profund que provoquen les coses infinitament belles.
La Filharmònica de Munic és una de les millors orquestres de Alemanya, que és el mateix que dir que és una de les millors orquestres del món. És un instrument molt poderós, que mai, per molt forte que toquin, atabalen o arriben a molestar a l’oient, perquè el so és bellíssim, dens, càlid, rodó, lleugeríssim si s’escau o rotund. Gergiev amb un instrument d’aquesta qualitat al davant, “només” ha d’equilibrar i treballar la interpretació, sabent d’antuvi que tot allò que demani als musics ho obtindrà amb una resposta espectacularment precisa, nítida i acurada.
Les dinàmiques embogides i contrastades, les intensitats contraposades, l’expressivitat més autèntica, l’energia dels poderosos i l’entusiasme juvenil d’uns musics que sembla que sigui la primera vegada que toquen aquestes obres amb un director de primera, per no mencionar la senzillesa pròpia dels més intel·ligentment dotats, van estar a l’abast d’un director inspirat i motivat fins a extrems sublims. Com explicar sinó la levitació wagneriana gràcies a un so que no semblava sorgir dels instruments materials, o com definir aquella creativa especulació sonora de l’obra del Scriabin més sublim, que en mans d’altres directors pot esdevenir una feixuga totxana, i és clar, per concloure la festa, com descriure el viatge emotiu que suposa escoltar la patètica dirigida per Gergiev amb una orquestra com aquesta?
La patètica de Txaikovski dirigida per Gergiev, aquesta patètica d’ahir vull dir, ja és un referent que penso que m’haurà de servir d’ara en endavant per entendre les versions que em queden per escoltar, perquè malgrat haver-la escoltat moltes vegades, ahir em va fer percebre una partitura molt mes inquietant que deixava enrere ensucrades sensibleries, sobretot al no insistir tant en la contagiosa inspiració melódica i mostrar-nos la poderosa comunicació que poden transmetre les imponents sonoritats d’una orquestra de recursos il·limitats, tant en unes seccions de corda definitivament exemplars (violoncels i contrabaixos immensos), com en uns metalls d’esplendorosa perfecció i una fusta, malgrat algun fagot lleugeríssament despistat, de fastuosa presència.
Aquesta patètica va ser inquietant per la premonitòria sensació en tots i cadascun dels tres primers moviments, que ens esperava un final intensament dolorós on ja sabem que Txaikovski juga a fer-nos mal. Potser per això em va semblar que Gergiev ja ens preparava des dels tenebrosos acords de l’adagi inicial, i fins i tot en el pletòric allegro “molto vivace” a mode de fals final, a entomar aquesta baixada imparable al més profund i intern abandonament en un dels finals més emotivament dolorosos que jo hagi escoltat mai. Txaikovski sabia perfectament com colpir-nos però és que Gergiev sap també com fer que la bellesa del seu lament no ens deixi en prou feines ni tan sols respirar.
El públic o part d’ell, per ser més exactes, un cop més no va estar a l’alçada, i després del allegro molto vivace, certament espectacular, va fer un intent d’aplaudir, però Gergiev es va afanyar a atacar amb contundent dolor l’inici de la davallada emotiva del quart moviment.
Però encara ens faltava la perla, un crim de lesa humanitat comés per un terrorista que no va tenir la decència desperar cinc segons mes a llençar la seva impúdica bomba en forma d’escandalós BRAVO, que per a més inri no el va fer més entès, ni més diví, ni molt menys més valorat entre els seus veïns de localitat, senzillament es va guanyar el dubtós mèrit de ser l’home més odiat de la sala.
Jo no entenc com després d’una experiència musical com la que ens varen oferir ahir Gergiev i els muniquesos, a algú li pot sorgir la veu necessària per emetre un bravo, jo ni tan sols tenia força per fer coincidir el palmell de la ma esquerra amb el de la dreta per iniciar un tímid aplaudiment. Quan vaig anar prenent consciència d’on ere em vaig començar a sentir que la sang em corria per les venes i que em bullia i que em feia aixecar de la cadira i cridar bravo tot i les ganes prèvies de cometre un assassinat, però tot aquest procés em va durar uns quant i llargs segons mes que a l’individu que si més no deu ser feliç perquè avui en serem uns quants que en parlarem d’ell i la seva acció.
M’he reconciliat amb el mestre Gergiev, em dolia que l’any passat hagués succeït el que va succeir en aquell Tristan und Isolde on de ben segur no tot era responsabilitat seva, però avui és impossible recordar-ho després d’aquesta feliç, generosa i genial penitència.
Gràcies Ibercamera!
IN FERNEM LAND 
Ajajá, ¿ara entens que jo no deixi de donar la pallissa amb el final de la sisena que li vaig sentir dirigint la LSO, oi? Gergiev és molt gran, però molt rus (amb permís d’Osetia). També va ser brutal aquell Ocell de foc, oi? M’alegra molt pensar l’estona que vas passar (amb aquells cops dels contrabaixos que no he sentit a cap altre sisena), tot i l’interruptus causat pel terrorista de torn.
M'agradaM'agrada
Brutal José Luis. Diumenge, si haguessis estat a Barcelona hauries anat a aquest concert, vaig pensar molt en tu.
M'agradaM'agrada
El concert d´ahir fenomenal. I ha gent que calladeta estaria millor. I ho dic per el terrorista de torn que va trencar un moment mágic. Saegur que Gergiev per dintre es devia emprenyar !.
M'agradaM'agrada
Quan ho has donat tot i encara estàs en el ràpid procés de retorn al món que algú et violenti d’aquesta manera deu ser traumàtic.
M'agradaM'agrada
La interpretació d’ahir de Gregiev i els de Munich em va deixar profundament trasbalsat, amb pell de gallina, especialment a l’adagio final de la Patética. Impressionant!! Em va remoure tots els records tràgics que he passat a la meva vida, algun recent. La força de la música és increible quan està en mans de interprets com els d’ahir. I el silenci final de la sifonia, genial, a pesar del ximple que el va interrompre. Els silencis formen part de la música! A veure si alguns ho entenen d’una vegada!.En resum, memorable. No trobo paraules per descriure-ho millor.
M'agradaM'agrada
Això és predicar en el desert. Imagino presenciar uns silencis d’aquells que imposava Abbado en els darrers anys a Lucerna i m’emociono
M'agradaM'agrada
Sí, Joaquim. recordo un impressionant i llarg silenci al final de un Requiem memorable de Abbado, l’any 2012. Allí afortunadament no va sortir cap terrorista !! Només quan Abbado va abaixar els braços van començar tímidament els aplaudiments i els bravos. Emocionant, en efecte. Esperem que surtin flors al desert…
M'agradaM'agrada
Aquí ho tens
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim!
M'agradaM'agrada
De res Josep
M'agradaM'agrada
Catarsi musical absoluta ahir per la tarda a l’Auditori. Un concert on des dels primerissims i eteris aguts de violí fins el meravellós final en decrescendo cap al pianissim de la corda greu va ser una permanent levitació musical, sensorial i fins i tot diria que física.
Sempre he tingut els meus problemes amb les simfonies de Txaikovski. I amb la sisena la que més. Per què? Doncs perque són fàcilment projectades en sorollosos tuttis liderats pel metall, amb finales que si són poc curosos en la seva interpretació resultan d’una barreja sonora que m’arriba a atabalar. I la sisena presenta la particularitat de que, a més, pot arribar-me d’una manera ultra-ensucrada, amb un excés de romanticisme malaltís i malentés. No va ser aixi ahir. Cal deduir, per tant, un colossal problema d’interpretació, perque no pot ser que la mateixa obra pogui ser avorrida la majoria de dies i ahir, en canvi, em guanyés per a sempre més. I és clar, arribem al perquè: la interpretació! La feliç coincidència de un tal director amb una tal orquestra: Impresionant! Fins i tot diria que li senta de meravella a aquesta simfonia un director rus (excepcional) amb una orquestra alemanya (excepcional).
A la miraculosa expresivitat sonora s’hi va afegir ahir la complicitat extraordinaria dels músics. De tots els músics. Es veia, es veia perfectament que volian no sols agradar, sinó que volien fer-nos saber la veritat en música. Absolutament implicats, tensos, amb unes ganes boges de dir-nos quina orquestra teniem al davant. I un director en el que el seu gest és música en estat pur, la podem llegir perfectament en el seu discret, i alhora ben explícit, llenguatge corporal. Ahir l’èxtasi no es va donar tan sols en el poema de Scriabin, l’èxtasi, a mi, encara em dura!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord.., es va notar molt i molt que ahir l’orquestra ho estava donant absolutament TOT!!!!! Va ser realment increïble.
M'agradaM'agrada
Els dos primers violoncels semblava que s’hi juguessin el lloc de treball, tocaven amb un entusiasme contagiós. Jo no recordo a cap music d’aquí que es doni d’aquesta manera. Veritablement antològic
M'agradaM'agrada
Fèiem unes cares al sortir que pagàvem i quan això succeeix tot sembla maco i la teràpia musical té uns efectes benefactors inqüestionables. El matí de dilluns ha estat meravellosament soportable.
M'agradaM'agrada
Doncs sí. El concert de la Filharmònica de Munic va ser dels que trasbalsen i et fan molt més ric que abans d’entrar a l’auditori. Vaig assistir una mica emprenyat pel bluff del Tristany de l’any passat, però també amb l’esperança de que aquesta vegada Gergiev es fes perdonar els seus pecats…i vaja si ho va fer! Només amb l’obertura de Lohengrin ja va complir la seva penitència i ens va deixar, ja per la resta del concert, en un estat d’èxtasi com el que volia aconseguir Scriabin amb el seu poema musical. Respecte a la Patètica, la intensitat emotiva de l’adagio final va ser quasi insuportable…i no cal afegir res més. El tema del aplaudiment… senzillament és inevitable. Sempre passa. El que em va sorprendre és que tanta gent s’afegís a l’error. Sembla sorprenent que davant d’una simfonia tant coneguda bona part del públic no recordi que l’obra no acaba amb el tercer moviment. Què hi farem.
M'agradaM'agrada
Segurament el mateix Txaikovski estraia encantat d’aplaudir el final del tercer moviment com el de diumenge, però aquell bravo, ai! aquell bravo.
M'agradaM'agrada
Vaja! Quin greu haver-m’ho perdut, doncs! Per motius familiars no vaig poder assistir al concert, cosa que, a la vista dels vostres comentaris, em sap molt greu. Hauré d’esperar que Catalunya Música el transmeti per gaudir-lo, tot i que no serà el mateix, és clar, que estar a la sala, en viu. Què hi farem!
M'agradaM'agrada
Sembla que Radio Clásica la transmetrà, no sé si Catalunya Música també, suposo que si. Intentaré esbrinar el dia i gravar-ho, serà com un disc, t’ho garanteixo.
M'agradaM'agrada
1.- Molt bona interpretació de l’entreacte wagnerià.
2.- Excel·lent Poème de l’Éxtase de Scriabin, per a mi la millor intepretació de la tarda.
3.- Magnífics 1er, 3er i 4rt moviment de la Patètica, però molt decepcionant 2on moviment.
4.- Sobre el públic, mentre l’assistència a un concert d’Ibercamera o al Palau de la Música sigui un aconteixement social d’apariències per a gent acomodada (a mi, pagar 71 euros + despeses per un seient a 3a fila del segon anfiteatre em costa i em fa pensar que això es molt classista) ens trobarem sempre aquestes coses. Per mi és molt més flagrant els aplaudiments després del 3er moviment (cony, només has de mirar el programa, comptar els moviments, i esperar que acabi el quart) que un ‘Bravo’ d’un espectador amb ganes d’aparentar. Per cert, l’individu estava tres o quatre files darrere meu…
5.- Per suavitzar, és pitjor, molt pitjor, els aplaudiments que gairebé passen sempre abans de la coda de la cinquena de Txaikovsky… l’última que vaig patir, aquesta temporada amb la simfònica del Vallès… Terrible.
M'agradaM'agrada
Hola melobcmaniaco, benvingut a IFL, jo no vaig saber apreciar la decebedora versió del segon moviment.
Aquests aplaudiments també els he escoltat en sales i amb orquestres de fora, el final sembla que el mateix Txaikovski ho demani, en canvi esperar conc segons mes a bravejar és quelcom molt més fàcil de reprimir, a no ser que vulguis ser el primer i temis que un altre terrorista t’esclafi la guitarrra
M'agradaM'agrada
Joaquim, pel meu gust el segon moviment de la Patètica es va interpretar amb un tempo més lent del marcat a la partitura. Ostensiblement. Ja el primer també va fer unes pauses, pel meu gust, massa prolongades, però al segon es va apreciar molt més.
En qualsevol cas també és una apreciació meva. Tingueu en compte la meva predil·lecció per l’escola de Sant Petesburg amb Gauk, Mravinsky, Sanderling, Jansonss… Tenint en compte que Gergiev també prové d’allà, pensava que seria una interpretacio amb un caire més impressionista. La comparativa entre la interpretació de Gergiev i la de la meva CDteca, especialment el Mravinsky de Deutsche Grammophon que em sembla la millor sisena que he escoltat, em va percebre aquest caire lent del primer i segon moviment, que em recorda més a Celibidache que no pas als mestres de la mítica Leningrad Philiharmonic.
Evidentment és una opinió totalment personal i basada en els meus gustos i, per tant, perfectament rebatible.
M'agradaM'agrada
Gràcies melobcmaniaco. Vaig percebre una autèntica versió del mestre Gergiev, òbviament molt més que una excel·lent lectura i quan això passa hi ha controversia garantida perquè no escoltem allò que estem acostumats a escoltar o fins i tot el que esperem escoltar. Però això no vol dir que la versió sigui en detriment de la partitura, és diferent però per a mi absolutament vàlida. Tinc ganes d’escoltar una altra vegada aquest concert, a veure si les ràdios ens l’ofereixen aviat. Estaré molt atent a aquest segon moviment i potser el teu comentari m’ajudi a percebre aquesta diversitat que et va decebre tant.
M'agradaM'agrada
totalmente de acuerdo con todo lo expuesto . sublime , reclinatorio etc etc … y precisamente por esto, a mi me choco que fueron pocos aplausos. solo un par o tres de veces a saludar y ya esta . creo que se merecia mucho mas . y no es para que hiciera un bis, que después del final impresionante hubiekra sido una frivolidad, quizás. pero mas reconocimiento . en plan mal pensado, pensé que habría gente con prisas por salir, dado que estaba jugando el barca y asi llegaban a la segunda parte …. pero es mucho mal pensar ???? en otros conciertos menos memorables he visto muchos mas aplausos .
y lo del final, fue por unos segundos mágicos . yo estaba en lateral escena primera fila, , muy bien para verlo a el de cerca y con las ultimas notas , el mismo sl quedo como traspuesto , inmóvil, quieto, y por unos segundos se hizo el milagro del silencio al final… pero … enseguida estallaron los bravos y gritos y adiós . que hi farem ….. gracias por tu apunte entusiasta .
M'agradaM'agrada
Gergiev y los músicos tampoco pusieron mucho e su parte, se había marchado muy poca gente y Gergiev hizo la señal para que los músicos se despidieran, creo que el público tenía ganas de aplaudir más, aun sin propina.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord en bona part del teu comentari. S’entén que orquestres de primer nivell cobrin molt, però no que les entrades a preus populars siguin inexistents. La majoria del públic era d’edat més aviat grandeta (entre ells alguns patricis de la ciutat, com sempre que el concert s’ho val), probablement més atret per la simfonia de Txaikovsky que pel prestigi de Gergiev i l’orquestra, però, pel que es va veure, no gaire entesa ni interessada en el que estaven sentint (sembla, en efecte, que ni es llegeixen el programa de mà). A mi també m’irrita l’aplaudiment al final del tercer moviment, però com que passa sempre ja m’ho prenc amb sorna i filosofia. Curiós el que comentes de la 5a de Txaikovsky. Jo també recordo la seva interpretació a càrrec de la Simfònica del Vallès com un dels concerts més horribles als que he assistit mai, i d’això ja fa molts anys. Sembla que no han millorat gaire.
M'agradaM'agrada
Voleu dir que cal parlar d’una mala nit de la OSV en aquest apunt, no em sembla just, la tasca que fan és excel·lent i comparar-la amb l’orquestra de Munic em sembla imprudent, i no us enfadeu amb mi, si us plau.
M'agradaM'agrada
Tens raó en que la OSV fa una tasca gens menyspreable i que, gràcies als seus preus molt assequibles i programacions populars, contribueix notablement a la promoció de la música clàssica. Simplement m’ha resultat curiós que el comentari de melobcmaniaco parlés de la 5a de Txaikovsky com una mala experiència, donat que a mi em va passar el mateix però fa molts, molts anys. Sens dubte el nivell de la OSV ha millorat des de llavors.
M'agradaM'agrada
ës que no trobava gaire just que es fessin retrets qualitatius a l’OSV precisament en aquest apunt, no tenia gaire lògica.
M'agradaM'agrada
Perdó, crec que no em vaig expressar correctament. No parlava d’una mala actuació de la OSV amb la cinquena de Txaikovsky, parlava del mal comportament del públic aplaudint abans de la coda del quart moviment.
Això és habitual tant a la cinquena com a la Manfred perquè tenen unes codes podem dir que “peculiars” ja que sembla que acaba el moviment i llavors comença la coda. A la Manfred encara és més enrevessat, ja que es pot dir que el seu quart moviment té dues codes, una primera similar a la del primer moviment i la final amb l’orgue.
Disculpeu si el meu comentari anterior ha donat a entendre una mala actuació de la OSV, que no és el cas.
M'agradaM'agrada
Millor així, no ho acabava d’entendre i crec que com jo molts. T’agreixo l’aclariment
M'agradaM'agrada
No vaig poder assistir al concert d’ahir per qüestions familiars. Encara tinc, però, al cap, a la pell i al cor la sisena que va dirigir amb els del Marinskii fa uns anys.
Un company de feina, l´’únic que assisteix asíduament a concerts, sí que hi era ahir i m’ha dit el mateix sobre el “terrorista” dels sentiments. Malauradament ja estem acostumats a aquestes cafrades però sempre em sorprenen com si fos la primera vegada que passen. I darrerament, m’empipen força els espectadors que decideixen llegir el programa just quan comença a sonar la música i durant cinc minuts només sents els crecs-crecs del paper… En fi…
Enhorabona als que hi vau poder ser!
M'agradaM'agrada
Ara encara estaries flipant, em sap greu perquè per a mi va ser un concert històric,
Estigués a l’aguait a la ràdio.
M'agradaM'agrada