Mae Hayashi i Mar Campo a Il Conte di Marsico. Fotografia del AMics de l’ôpera de Sarrià

Serena Sáenz i Marina Viotti a Il Conte di Marsico. Fotografia Amics de l’Òpera de Sarrià

Mae Hayashi i Serena Sáenz a Il Conte di Marsico. Fotografia dels AMics de l’ôpera de Sarrià

Serena Sáenz i Karina Repova a Il Conte di Marsico. Fotografia dels AMics de l’Òpera de Sarrià

Il Conte di Marsico de Giuseppe Balducci al Teatre de Sarrià

Un projecte no és triomfant pel mitjans que té a disposició sinó pel talent, l’entusiasme i també per la capacitat constant de sorprendre, o al menys aquest és el cas dels Amics de l’Òpera de Sarrià que a cada nova proposta de la seva incessant activitat tenen la capacitat de seguir bocabadant al públic que s’apropa al Teatre de Sarrià.

Aquest cap de setmana, avui a les 18:00 teniu la possibilitat d’assistir a la segona i darrera representació, han presentat en absoluta primícia l’òpera de cambra de Giuseppe Balducci, Il Conte di Marsico, una òpera estrenada a Nàpols amb èxit de públic l’any 1839 i actualment injustament oblidada, no tan sols l’òpera sinó el seu compositor, un belcantista no gaire considerat en la seva època i que va viure sota la protecció d’un noble per qui va escriure les seves obres belcantistes, hereves de Rossini però amb les lògiques reminiscències bellinianes i sobretot donizettianes. Segurament Balducci com tants d’altres compositors oblidats, no és un operista genial, però recuperar aquestes obres és una absoluta delícia.

L’òpera té un argument embolicat amb final més que feliç, eufòric, com acostuma a passar un llibret vorejant l’incomprensible, però allò que sortosament és més notori és la bellíssima música i el tractament vocal, en aquesta òpera totalment per a veus femenines, sopranos, mezzosopranos i contralts, seguint l’antiga tradició barroca d’atorgar vocalitats femenines a rols masculins.

La partitura, d’una mica més d’hora i mitja de durada,ofereix lluïment per als sis personatges, ja sigui amb àries individuals o els magnífics duos, tercets, quartes, quintets i sextets com  el magnífic “finale primo”, de gran efecte.

Si la recuperació quasi en caràcter d’estrena absoluta en col·laboració amb el prestigiós Festival Rossini de Bad Wildbad ja és tot un gran èxit dels Amics de l’Òpera de Sarrià, l’elenc escollit per fer-ho possible va vorejar l’excel·lència, amb veus joves, preparades i amb un futur esplèndid al seu davant. Tot un encert que caracteritza totes les seves propostes i que permet començar a donar a conèixer a alguna de les veus que de ben segur cantaran en els principals teatres en breu.

Com que el noble que finançava a Balducci tenia tres filles, sembla ser que volia que totes elles participessin en les seves òperes, que òbviament es representaven al seu palau. A Il Conte di Marsico presentat a Barcelona la distribució vocal va anar a càrrec de Mar Campo (contralt) com a Ruggiero Sanseverino, Mae Hayashi (contralt) com a Comtessa Agnese Sanseverino, Marina Viotti (mezzo-soprano) com a Lucia, Karina Repova (mezzosoprano) com a Gualtiero Filangeri, Serena Saènz (soprano) com a Chiara comtessa di Marsico, Paula Sánchez-Valverde (soprano) com a Maria, totes elles acompanyades al piano i amb esplendor per Viviana Salisi i Davide Dellisanti.

Em van sorprendre molt les sis cantants, però jo només escoltar les primeres notes em vaig quedar enamorat de la mezzosoprano suïssa Marina Viotti que interpretava el rol de Lucia. La veu és bellíssima, homogènia i segura, i el seu cant és una pura delícia, per la musicalitat i l’elegància del fraseig, la subtilesa de l’emissió i la notorietat tècnica i expresiva que va oferir en les seves intervencions, en especial en un delicat duo molt bellinià amb Serena Saènz en el segon acte.

També em va agradar molt Mae Hayashi, si bé jo diria que és més mezzosoprano dramàtica que no pas contralt. Ara bé té una personalitat vocal arrasadora i la veu, tot i no tenir el mateix color en tot el registre vocal, és molt ferma, tant en la zona aguda i central com en la greu, una mica més oberta i de pit, però molt efectiva i teatral. No es feia gens difícil imaginar-la en grans rols belcantistes com la Leonora de La Favorite o el Romeo bellinià.

L’altra contralt (o quasi), Mar Campo assumia el rol de Ruggiero, que en la seva sortida recorda bastant el Tancredi rossinià. Per a ser una veritable contralt encara ha de treballar l’emissió d eles notes més greus, veritables punts forts si ha de fonamentar la seva carrera en aquesta vocalitat. És molt jove i té temps. La línea de cant és esplendida, el fraseig és acuradíssim i a mida que va anar avançant la representació, va anar agafant més seguretat.

La mezzosoprano letona Karina Repova va assumir el rol de Gualtiero i no tinc cap dubte que en un futur la veurem en repartiments dels primers teatres. La veu és bonica, lírica i lluminosa. És la típica veu ideal per als rols de les mezzosopranos mozartianes i també del rols més lleugers i jovenívols de Rossini (Rosina, Angelina, Elena…). És una cantant molt expressiva. Esplèndida!

Serena Sáenz té una veu molt incisiva, de fàcil agut  tot i que alguna vegada el va forçar excessivament i va desmerèixer l’acurada línia de cant que va fer gala durant tota la representació. És expressiva en el fraseig i valenta. Té  màgia i no és d’estranyar que tothom parli de la jove promesa. Desconec si era la més jove del repartiment, jo crec que sí, però no hi ha dubte que el futur que l’espera és  esplèndid.

Finalment l’altra soprano, Paula Sánchez-Valverde en el rol de Maria, potser el menys rellevant tot i que les seves intervencions són molt simpàtiques, va mostrar desimboltura vocal i escènica. Físicament era poc creïble com a mare de Lucia, tot i que després sabem que no ho és, però semblava impossible que ho podés ser, no tan sols adoptiva, ja que la caracterització era nula i al seva joventut és esclatant. Ja em va agradar molt a L’occasione fa il ladro també dels AA.OO de Sarrià i aleshores com ara, em va semblar poc aprofitada amb el rol que li varen assignar. Caldrà seguir-la.

Viviana Salisi i Davide Dellisanti, aquest darrer assumint la direcció musical, van acompanyar davant dels seus respectius pianos amagats al lateral dret de l’escenari, amb esplendorosa professionalitat. Originalment l’obra no va ser orquestrada, no sé si es va arribar a presentar amb orquestra, en qualsevol cas Salisi i Dellisanti van acompanyar de manera magnífica una obra que desborda melodies i que com és habitual en l’e`poca deixa tot el protagonisme per les veus.

El handicap pressupostari del projecte va fer que la producció fos molt senzilla, potser massa i tot, la més pobre i la menys afortunada de les que he vist fins ara a Sarrià. Teatralment no és gaire entenedora malgrat la poca substància d’un argument amb poques possibilitats. Els sobretítols ajudaven a entendre el que es cantava, però no estic gaire segur que Jochen Schönleber, director del Festival Rossini de Bad Wildbad i responsable de la producció escènica, encertés amb l’enfocament contemporani d’un argument que si no és fàcil d’empassar en l’època del llibret original, en l’actual és directament un despropòsit, fins i tot donant-li una visió naïf quasi surrealista que no em va fer somriure gaire i que vaig trobar poc encertada per poc treballada, vorejant un final de curs fluixet. Ara bé, va encertar en donar un caire festiu al número final que va fer que el públic sortís del teatre eufòric, és clar que en això hi té molt a veure un cast formidable i la sorpresa de descobrir una òpera guspirejant.

La producció després d’aquestes dues representacions barcelonines viatjarà a Bad Wilband i després a Florència, espero que la vessant escènica millori, perquè per la resta no els hi cal, és una troballa esplèndida.

Si teniu l’oportunitat no la deixeu escapar, aquesta tarda a les sis podeu conèixer a Il Conte di Marsico i totes les perles que amaga.