IN FERNEM LAND

CAVALLERIA RUSTICANA: Protagonisme del poble, arriba el VERISME (I)


Tothom s’ha posat d’acord a marcar el 12 de maig de 1890,com el dia que quedava oficialment inaugurat el verisme operístic. Aquell dia al Teatro Constanzi de Roma s’estrenava Cavalleria Rusticana, l’òpera del jove compositor livornès Pietro Mascagni, que havia guanyat amb aquesta obra, el concurs que l’editor Sanzogno va convocar per a una nova òpera en un acte.

La importància decisiva d’aquesta estrena i el que representà per l’evolució del teatre operístic és importantíssima.

Després de Verdi, l’Itàlia musical semblava perduda i a la recerca d’algú que pogués heretar el impossible reialme del gran compositor de Busseto. Ni l’inspirat immobilisme melòdic i estètic de Ponchielli, escorat a La Grand Opèra en versió italiana, ni la genialitat incompresa d’Arrigo Boito, semblaven el camí que havia d’agafar l’òpera després de Verdi, i és que ho va posar molt difícil, sobretot després del gir espectacular del seu Otello i el Falstaff, que alhora que obrien noves vies, encara desconcertava més a tots aquells que cercaven inútilment un model, ja fos de caràcter intern o més enllà dels Alps.

Molt possiblement el jove Mascagni no es va arriscar a posar sobre la partitura de Cavalleria Rusticana, destinada com estava a compatir en un concurs, a exposar totes les innovacions musicals i dramàtiques que li rondaven pel cap, però si que malgrat no trencar definitivament l’estructura del números musicals aïllats, són ben evidents durant els en prou feines setanta cinc minuts de durada, on s’aprecien nous conceptes i noves maneres de fer i sobretot, un nou llenguatge que removia els fins aleshores inamovibles estructures operístiques i del nou llenguatge musical, que si bé beu de l’herència del darrer Verdi, desenvoluparà  una nova estètica que crearà una escola tant fructífera com de curta durada,  ja que els canvis musicals que s’albiraven amb l’entrada d’un nou segle, serien molt més rupturistes i agosarats del que els propis compositors veristes creien.

Mascagni, per posar potes enlaire el melodrama italià, va emprar una de les obres més representatives del verisme literari, l’obra del mateix títol de Giovanni Verga. Aquest fet va ser fonamental per l’èxit immediat de l’òpera, ja que de cop i volta els escenaris deixaven de mostrar històries i personatges emperrucats, amb arguments allunyats de la realitat i que miraven a la gloriosa literatura romàntica, per endinsar-se de ple en la passió desbocada, ambientada en situacions quotidianes dels ambients populars i on els amors encesos, la gelosia i les venjances troben en els personatges del carrer, el protagonisme i el vehicle ideal per encendre una nova flama inspiradora.

Pel que fa al nou llenguatge musical i vocal, es desempallegarà definitivament dels ornaments innecessaris per expressar i dir els sentiments, donant tot el èmfasi a les paraules i en el declamat, que anirà sempre acompanyat d’una melodia al servei del drama, i no com havia succeït fins aquell moment a l’inrevés, on el lluïment de la veu justificava qualsevol aturada de l’acció.

La melodia sorgeix espontània, insolent, quasi vulgar i sempre directa al cor, de irresistible efecte al públic que romandrà estorat a la butaca al no poder evitar els calfreds d’aquella inspirada bufetada melòdica i emocional, allunyada de les delicades melodies i arpegis vocals, d’ornaments tan bells com injustificats, veient com la zona aguda de les veus no és una finalitat conclusiva i si una finalitat expressiva que explota vorejant el crit, per expressar les emocions més viscerals.

L’orquestra molt més protagonista i simfònica, prendrà una rellevància inspirada en el drama wagnerià, sense desenvolupar els motius conductors (leitmotiv) com ho va fer Wagner, però si com a identificadors de personatges i que quasi imposarà com una condició sine qua non, després del genial intermedi de la Cavalleria, a que totes les òperes veristes, incloguin un interludi entre actes. Per suposat que les obertures desapareixeran de l’inici de l’òpera.

Centrant-nos altre cop en la Cavalleria que de ben segur inaugurarà el programa doble del proper divendres  1 d’abril al Liceu (acostuma a ser així, primer Cavalleria i després Pagliacci), podrem apreciar com la genialitat d’aquesta partitura, com en cap altre del mateix Mascagni, concentra en cada número aïllat, allò que avui anomenaríem el Hit Parade, o el Top Ten d’una llista hipotètica de melodies amb la grapa necessària per esdevenir populars a la primera escoltada, començant per l’original siciliana que inaugura l’òpera, cantada pel fatxenda Turiddu que torna de passar la nit amb la seva amant, Lola, la dona d’Alfio, mentre l’excomunicada Santuzza, antiga amant, l’espera inútilment i va cercar a Mamma Lucia, la mare de Turiddu el consell i l’ajuda per recuperar-lo.

Tota aquesta olla a pressió explotarà en una espiral qua acabarà amb el crit esgarrifós d’un vilatà anunciant l’assassinat de Turiddu en mans d’Alfio que l’havia desafiat, un cop s’havia assabentat per Santuzza, que Lola l’enganya.

Mascagni per exposar tot això utilitza encara alguns números musicals tancats, però units de manera innovadora i magistral, per uns diàlegs d’intensitat musical que acaben per fer de tota l’òpera un discurs continuo.

El preludi a taló obert ens ofereix a tall simfònic coral, el despertar d’un dia de Pasqua on escoltarem amb un efecte teatral bellíssim, la inspirada siciliana que canta Turiddu, aquí Plácido Domingo dirigit per Giuseppe Sinopoli

El cor d’introducció ens pinta de manera mestrívola l’inici de l’activitat mentre l’entrada de Santuzza ja ens predisposa amb el Dite, mamma Lucia a una tensió que finalitzarà en tragèdia.

La sortida d’Alfio amb la cançó “Il cavallo scalpita”, no us negaré que voreja la crispació, però és innegable que amb aquest cant tan vulgarment efectiu, ens fem ràpidament a l’idea de qui i com són, els protagonistes de l’òpera. La versió exultant que escoltarem és la d’Ettore Bastianini. No tinc més dades, però la interpretació és mereix un reclinatori. Podria tractar-se de la versió d’estudi de 1957 al costat de Jussi Bjorling i Renata tebaldi, sota la direcció d’Erede.

La següent escena és un dels cims de l’òpera. L’entrada a l’església del poble, amb el posterior himne Pasqual i l’Inneggiamo de Santuzza és d’una bellesa tan efectiva com inspirada i denota un profund coneixement de les arrels tradicionals, d’un poble tan religiós i supersticiós com el de l’Itàlia meridional. de gener de

Veiem com ho va cantar una de les Santuzza d’enguany al Liceu, Luciana D’Intino a la Scala de Milà, el 18 de gener de2011. Dirigeix Daniel Harding i la inspirada i original, per bé que fosca escena, és de Mario Martone.

Sense un minut de descans Santuzza iniciarà en un evolució de gran intensitat emocional, un procés que acabarà amb la venjança fatal. El procés s’inicia amb l’ària “Voi lo sapete o mamma”, continuarà amb el duet amb Turiddu “Tu qui, Santuzza”, interromput per la preciosa i impertinent cançó de Lola “Fior di giaggiolo” i que esclatarà en la maledicció de “A te la mala Pasqua, spergiuro!” i que sense treva donarà pas a un altre duo entre Santuzza i Alfio “Oh il signore vi manda…Comare Santa”.

Comencem amb la meva estimada Giulietta Simionato cantant “Voi lo sapete o mamma” a Tokyo el 23 d’octubre de 1961. Dirigeix Giuseppe Morelli

Pel duo de Santuzza i Turiddu m’agrada portar-vos una funció del Gran Teatre del Liceu del 8 de gener de 1976, amb Fiorenza Cossotto com a temible i exasperada Santuzza i al tenor líric Joan Lloveras com a Turiddu. Dirigia el mestre Giuseppe Morelli i aquesta va ser la meva primera Cavalleria i en aquell moment que era un absolut novell, com ara qu ja no ho sóc tant, em va semblar esplèndida. La Lola era Giulia Vallici Perrone i el lapsus que trobareu és absolutament aliè a les meves manetes, així m’ha arribat i així em plau mostrar-vos aquest fragment de la meva història operística.

I ara el duo amb Alfio on es desenvolupa la terrible venjança i on Santuzza ha de desplegar l’ambivalència dels sentiments confrontats. La versió és la d¡una immensa Elena Obraztsova com a Santuzza i un improbable i magnífic Renato Bruson com a Alfio, que es va filmar a l’any 1982 seguint la producció de Franco Zeffirelli per a la Scala, sota la direcció de Georges Prêtre. És un playback, però estan magnífics.

Després d’això i com que era impossible seguir amb aquell grau de tensió, Mascagni ens regala el famós “Intermezzo simfonico”, una illa de serenitat mística, que us deixo en la versió tan poc verista, com meravellosament dirigida per Georges Prêtre a les Chorégies d’Orange el 4 d’agost del 2009.

L’acció torna amb la festa a la plaça després del ofici religiós i on esclatarà la confrontació entre els dos homes rivals, després del esperitós Brindis i que donarà peu al comiat de Turiddu a la seva mare i el precipitat i tràgic final.

Us deixo el brindis “Viva il vino spumeggiante” de Josep Carreras dirigit per Riccardo Muti, una debilitat, ja sigui pel tenor (res de nou sota la capa del sol), com per la direcció.

No poden passar més coses i més intenses, en tat poc curt espai de temps, sobretot si parlem d’òpera, on la música acostumava a condicionar el desenvolupament dels fets. Òbviament en els òperes veristes no hi han dobles estrofes, repeticions i molt menys cabalettas i altres formes arcaiques d’expressió musical.

Escoltem com cantava aquest final, Franco Corelli dirigit per un exasperant Leonard Bernstein al MET el 7 de febrer de 1970, la Mamma Lucia era Carlotta Ordassy i intuïm al final, els crits de la Santuzza de Grace Bumbry

Amb aquests fragments que us he anat posant, ja us haureu adonat el que fa a la distribució vocal.

L’eix de l’obra és Santuzza i ella recau tota la trama dramàtica. Requereix una cantant de gran temperament i una força vocal molt considerable. El rol està escrit per a una soprano dramàtica, però com heu pogut comprovar, totes les senyores que ens han deixat garratibats, són mezzosopranos, això si, totes elles amb un registre agut potent i saníssim, requisit indispensable per fer una representació com cal. El rol el va estrenar Gemma Bellincioni, la senyora de Roberto Stagno.

Stagno i Bellincioni (Turiddu i Santuzza)

Turiddu el va estrenar el senyor Bellincioni, és a dir Roberto Stagno, un tenor spinto de tècnica belcantista i famós per les seves interpretacions del repertori verista. La veu de Turiddu ha de ser potent i amb un bon registre agut. Ha de ser molt apassionat i amb un punt violent que l’ha de fer temible.

El rol d’Alfio requereix un baríton amb un bon registre agut, però amb la veu molt robusta, gens atenorada i de caire dramàtic. Una rara avis avui en dia. El va estrenar Guadenzio Salassa.

Lola és un rol per a una mezzo lírica sense gaires inconvenients en la seva breu partitura, però ha de cantar amb sensualitat, més suggerida que explicita, suficient per posar dels nervis a Santuzza i a Turiddu, ambdós per raons evidents i confluents. Ho va estrenar Annetta Guli.

El rol de mamma Lucia està escrit per a una contralt, però rares vegades l’escoltem cantant com caldria, ja que normalment ho fan cantants decrèpites i alguna que altre vegada, alguna diva relegada als rols anecdòtics però potents, com un homenatge a lo grans que van ser. Ho va estrenar Federica Casali.

El Liceu ens ha preparat uns repartiments carregats de noms, que ja veurem si tots responen a les expectatives que hi hem posat:

Santuzza: Ildiko Komlosi, Luciana D’Intino i Paoletta Morrocu

Turiddu: Marcello Giordani, José Cura i  José Ferrero

Alfio: Marco di Felice, Vittorio Vitelli i George Gagnidze

Lola: Ginger Costa-Jackson, tots els dies menys el darrer que ho cantara Claudia Schneider

Mamma Lucia: Josephine Barstow i Victoria Livengood

La Direcció musical anirà a càrrec de Danielle Callegari i l’escènica de Liliana Cavani. La producció és la del Festival de Ravenna de 1996.

Per a més detalls dels repartiments i dies, podeu prémer AQUÍ

I ara finalment, per tal de concloure aquesta primera part de l’apunt dedicat al programa operístic verista per excel·lència, us deixo els enllaços per baixar-vos l’estrena de la producció de Liliana Cavani que veurem al Liceu, amb Riccardo Muti dirigint l’orquestra i el cor del Teatro Comunale de Bologna, dins el marc del Festival de Ravenna i en el Teatro Dante Alighieri, amb Waltraud Meier, José Cura, Anna Maria di Micco, Paolo Gavanelli i Tiziana Tramonti.

Espero que ho gaudiu molt, paga la pena.

Cavalleria Rusticana Mascagni Muti-Cavani-Meier-Cura-Gavanelli 1996 avi 1
Cavalleria Rusticana Mascagni Muti-Cavani-Meier-Cura-Gavanelli 1996 avi 2
Cavalleria Rusticana Mascagni Muti-Cavani-Meier-Cura-Gavanelli 1996 avi 3
Cavalleria Rusticana Mascagni Muti-Cavani-Meier-Cura-Gavanelli 1996 avi 4

Ja sabeu que per ajuntar els arxius heu d’utilitzar hjsplit

Ben aviat la segona part amb I Pagliacci.

Espero que us agradi.

25 comments

  1. Cavallería Rusticana es mi ….ópera.
    Mi versión de cabecera es Muti-Cavani-Meier-Cura…
    Con esta versión descubrí esta opera , ese “gran”Cura y la diosa Meier.
    Creo que en mi vida va a haber un antes y después de verla por primera vez…..
    Creedme… me muero por verla… y la veré 3 veces…..
    Besos a todos/as.

    M'agrada

  2. Concep

    Moltes gràcies Joaquim per aquesta entretinguda entrada. I encara ens falta Pagliacci ! Quina feinada ens dones.
    La llàstima és que no ho hagis publicat en cap de setmana, que tenim més temps per dedicar al bloc.
    Gràcies també per els enllaços del vídeo. He tingut algun problema de descàrrega aquest matí, però em sembla que ja tinc els dos primers. Aquesta tarda continuaré baixant i repassant els vídeos i gravacions que ens has deixat.
    Sens dubte una feinada que t’agraeixo enormement. Jo en veuré dues, amb la D’Intino i la Morrocu.

    M'agrada

  3. Trepit

    Un cop més, moltes felicitats per el teva capacitat de treball i el magnífic post que ens prepara per la “Cavallería”.
    Repassant els meus apunts veig que jo també vaig veure una de les representacions de la temporada 75/76, concretament el dia 11 de gener (segurament diumenge) amb la Cosotto i Joan Lloveras.
    M’agraden molts estils diferents i, per tant, malament triar una òpera, però si m’obliguessin o en forcessin a elegir-ne una segurament en quedaria amb la Cavalleria Rusticana.
    Un cop més, molts gràcies per aquest magnífic blog teu.

    M'agrada

  4. Sobrecàrrega d´informació…buff!.Jo, que no sóc gran seguidor de l´ópera italiana,reconec que després de llegir coses com les que publiques, sempre ho mire amb altres ulls. Gràcies.
    Jo veuré l´assaig pre-general demà (aquesta producció descanse una mica). No serà amb el primer cast però el resultat en global, mes o menys, quedarà present.
    La escenografia no era la que estaba anunciada al principi. Llàstima!,perquè es comentaba que era molt interessant. Aquesta no l´he vista encara i no vull descarregar els enllaç per no desvelar el “secret”.
    Moltes gràcies,Joaquim.

    M'agrada

  5. alex

    Gran previo Joaquim!!!
    Lástima que no aparecieran además , un par de videos de dos grandes Santuzza como Carla Gavazzi y Clara Petrella .
    Como este programa doble, una de las cumbres del verismo , me atrae muchísmo, me preocupan dos cositas :
    – La Orquesta que en CAVALLERIA sobre todo debe funcionar y mucho, así como el Maestro Callegari muy deficiente en las últimas AIDAs

    – José Cura, esperando que además de mostrar su vozarrón, venga con ganas de cantar también y con una actitud de profesional serio ( en alla Scala, no gustó al público en alguna de las funciones)

    Tengo entradas para los 3 repartos.

    M'agrada

  6. Mil gracias, Joaquim, por este 5J sin desperdicio, que si hubiera hueso, para caldo. Puedes imaginarte lo que te hubiera gustado a tí disponer de algo así antes de tu primera Cavalleria, que el otro día me enteré que viene de caballero y no de caballo, con que fíjate.

    Como soy muy pesado repetiré, y no será la última vez hasta que hagas caso, nen: Corta y pega al menos todas estas páginas que dedicas a preparar las óperas, porque hay libro. 8)

    M'agrada

    • Josep Olivé

      José Luis, mientras leía el escrito de Joaquim he pensado más de una vez…: “…pero este hombre lo que tendría que hacer es un libro…” Y al leerte he soltado unas buenas carcajadas! Porque es exactamente lo que he pensado yo! Si senyor, aqui hay libro! Y del bueno!
      Ah, por cierto, no creo que seas el único en lo del caballero y el caballo. El que ahora te responde también, también! No vas a ser tu el único en colgarse esta medallita! jajajaja… 🙂

      M'agrada

      • Bueno, pues hagamos un club de caballeras y caballeros para convencer al señor: Un dia a la semana que descanse de “apunte” (que si esto de hoy es un apunte yo soy un neutrino) y que vaya recopilando los preoperatorios que dice kalamar. (Y de paso elimino competencia al menos un dia)

        He leido tu comentario, y también yo había pensado como tú: Mira por donde y de que forma tan amena, me he escuchado la opera y hasta me he enterado de que es eso del verismo. Lo que ha de hacer es un VIDEOLIBRO. Aunque, de momento, un índice de la A a la Z…, por ejemplo, una pestaña arriba con la lista de operas preoperadas 🙂 y enlaces a cada una, a los socis nos vendria muy bien…

        M'agrada

  7. Marta B

    Moltíssimes gràcies Joaquim per les explicacions i el vídeo, ja el tinc baixat i funciona a la perfecció.

    La primera vegada que vaig escoltar aquesta òpera no em va agradar massa, però després la vaig anar a veure al cinema i va ser tot el contrari, em va agradar moltíssim. Si no hi ha res de nou l’anirem a veure en directe al Liceu.

    M'agrada

  8. Això sí que és una prèvia de luxe!. Ja està tot baixat i funciona perfectament!. Moltíssimes gràcies per aquest post tan ben documentat , per la música que l’acompanya i per la gran feinada que has fet!

    M'agrada

  9. joaquim

    Fantastic! Aquest blog, és impresionant en tots els aspectes. Didàctic , amb uns coneixements i una sensibilitat exquisida.
    Tots els fragments son molt ben escollits i d’una
    qualitat sensa discussió. Per a mí, la “perla” és
    “l’Intermezzo”, interpretat amb una delicadesa i una musicalitat admirable, per el venerable Mestre Georges Prêtre.
    Sensacional, tot.
    Moltes gràcies, Joaquim, per tota aquesta feinada.
    De debó.

    M'agrada

  10. Gracias, Joaquim. ¡Vaya lujazo!.
    El Intermedio de Pretre, una joya.
    El que hizo Maazel en Les Arts hace un año, también. Yo fui a 5 funciones y disfruté muchísimo con la Orquesta y un Jorge de León que fue un excelente Turiddu.
    Ya estoy bajando el video, pero no sé si será contraproducente comparar este Cura con lo que quede de él en el Liceu…

    Un abrazo

    M'agrada

  11. Joaquim. Avui he fet festa grossa a “In fernem Land”. A més d’aquesta classe més que magistral que és la teva detallada crònica, he gaudit amb les àries que, com sempre, has sabut triar tan bé. Tinc entrada pel 14, dia del poble per excel·lència.
    Ah! Deixa-m’ho dir que el dia que dirigia el respectable Prêtre jo hi era, que entre aquells aplaudiments hi ha el meu, entusiasmat. Al mateix temps he recordat la superba Ranging Bull ja que, com bé saps, Scorsese va triar l’Intermezzo com a banda sonora inoblidable.
    Un supermegapost! Gràcies!

    M'agrada

  12. Josep Olivé

    Ostres Joaquim, has explicat Cavalleria i en general el verisme d’una manera magistral! Et juro que has estat magistral! He disfrutat molt!

    No entenc que el verisme hagi estat tant denostat per molts critics i fins i tot estudiosos de la música. Les dues òperes que ens ocuparan aquests dies son dues absolutes meravelles de concisió dramàtica, argument i situacions ben estructurades i acabades, tot ben embolcallat amb una música de altissima qualitat amb moments genials. El teu escrit fa molta justicia.

    Pregunta: es que s’ha canviat la producció? La de la Liliana no era la prevista, no?

    Per acabar, m’ha fet molta gràcia el calificatiu que li has possat al Bernstein, jajajja. Es nota que t’ha sortit de dins. I saps per què? Es que a mi aquest home m’ha exesperat força vegades. Te una Carmen per a que l’afusellessin els mateixos contrabandistes!

    Bé, mentres llegia m’ha passat una cosa que explico en la meva resposta a José Luis.

    Ho sento Joaquim, però despres d’això vull (millor dit, volem) lo mateix per a Pagliacci. No pots baixar el nivell! Ja veus, no es pot ser bo! 🙂

    M'agrada

    • colbran

      Cuando me compré esa “Carmen” en LP -“in illo tempore”, ya me puso nervioso el lánguido preludio. No sé en qué estaba pensando Bernstein, para mí es la peor “cigarrera” del mercado discográfico.

      M'agrada

  13. colbran

    Este post, apunte o como se llame, es extraordinario, Joaquim. Has trabajado como un chino y el resultado está a la vista y al oído. Hay, no obstante, un peligro en hacer las cosas tan bien hechas y es que se te irá exigiendo más y más…y a veces el cuerpo no da más de sí. Aunque como decía el gran cómico argentino Luis Sandrini “mientras el cuerpo aguante…”

    La labor de selección de audios y vídeos es magnífica y yo creo que insuperable, aunque ya sabes quien no me convence… Se nota cuando una obra te marca por ser la primera vez que la ves y la descubres. “Cavalleria rusticana” es una obra muy visceral y sobrecogedora, pero no está entre mis favoritas, aunque siempre la escucho y veo con agrado, sobretodo si la Santuzza tiene agallas, en Turiddu ya se le suponen.

    Veremos qué resultado se consigue con estas próximas funciones del Liceu. La puesta en escena de Liliana Cavani es sensacional, habrá que esperar una buena disposición y entrega por parte de cantantes y músicos.

    M'agrada

  14. I jo que vaig comprar la Carmen d’en Bernstein amb un lliri a la mà, convençuda d’estar adquirint una joia. Dec tenir-hi un lligam sentimental perquè em segueix agradant si bé de Don José ni me’n recordo i Escamillo em treu de polleguera dient “Toriador toriador…”. La Horne ho feia molt bé. Espero que els decorats de la signora Cavani no siguin tan llargs de muntatge com ho varen ser els de Manon Leascaut. Sort que portava un llibre perquè entre acte i acte passava una hora…

    M'agrada

  15. Glòria A.

    Gràcies Joaquim he passat un dia espléndit amb aquesta página tota ella extraordinara,m’emociona escoltar en Plácido i a la G.Simionato, fa molts anys que no els he pogut escoltar en persona , gràcies per tanta entregaJoaquim, no púc entendre d’on treus tantes hores, renoi quina capacitat però encara més “voluntat”,una abraçada.

    M'agrada

  16. isabel

    La temporada passada vaig veure una Cavaleria al ENO de Londres en una magnífica producció. Sabeu si és la mateixa que veurem al Liceu, o és una altra? ( no puc veure els arxius adjunts de la Liliana Cavani i no ho puc comparar).
    Pagliaci també va ser espectacular. De les vegades que m’ho he passat realment bé a l’òpera. Si és la mateixa producció val la pena.

    M'agrada

    • Isabel, ho havia de ser. La dirigida per Richard Jones va caure i van canviar-la per aquesta més antiga de Liliana Cavani.
      Per què no pots veure els arxius? ja els has ajuntat amb hjsplit? Baixat el programa des de l’enllaç, és gratuït i et permetrà ajuntar-los i veure el vídeo sense problemes.

      M'agrada

  17. Retroenllaç: Rolando Villazón – Liceo, 3/04/11 – Una tarde en la ópera | Ancha es mi casa

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: