IN FERNEM LAND

OBC 2016/2017: LOBGESANG DE MENDELSSOHN


obc_progma_04_web-page-001

En un cap de setmana amb un pont l’OBC només ha programat dos concerts, el d’ahir per la tarda i el d’aquest matí i tot i així ahir dissabte no es va omplir i això que el programa era interessant i poc habitual, el Lobgesang (cant de lloança) dels Mendelssohn, el de Fanny (primera audició de l’OBC) escrit l’any 1831 i la simfonia que el seu germà Felix va començar set anys més tard, una obra que es programa molt menys del que mereix.

Per l’ocasió i a manca del cor professional que Catalunya es mereix i la principal orquestra del país també, es va tornar a comptar amb el Cor Madrigal i el Cor Lieder Càmera, dues de les formacions corals més destacades de Catalunya, però ja sabeu perquè ho he repetit masses vegades, això no és suficient i ahir es va tornar a constatar la necessitat imperiosa de comptar amb un cor professional que pugui estar a l’alçada de l’obra i l’orquestra.

El Lobgesang de Fanny és una obra menor d’una gran dona injustament reclosa a casa per ser dona, potser per això aquest cap de setmana a l’entrada de l’Auditori i també darrere del programa de mà hi ha una campanya municipal de Barcelona Antimasclistaalguns diran que és un “postureig” més del consistori barceloní, però algunes dones, sempre masses, encara pateixen aquella injusta reclusió en mans dels pares, marits o mascles domèstics que minimitzen les seves capacitats, el seu talent i el seu art,  com li succeïa a la germana de Felix.

Aquesta mena de cantata bachiana tant en la forma com en el fons era una oportunitat d’or per honorar a la seva autora, però en la interpretació de l’OBC l’obra va quedar embastada, amb la sensació que s’havia assajat molt menys i per tant relegada a aquella penosa  sensació que acaben donant aquelles obres que figuren en molts programes per farcir més que no pas pels seus valors, i en aquest cas amb l’afegitó de ser la companya perfecta a la programació de la segona simfonia del seu germà. D’aquesta manera i sense la voluntat expressa  de voler menystenir-la, l’obra de la pobra Fanny va tornar a patir un greuge comparatiu ja que no semblava haver comptat amb les mateixes hores d’assaig i dedicació que les atorgades al Lonbgenang del seu germà.

Mentre que l’orquestra semblava quedar en un segon pla, el cor va denotar seriosos problemes en les quatre cordes a l’hora de fer front a les notes més extremes, sent sopranos i tenors els més perjudicats.

Va brillar la soprano belga Ilse Eerens, amb una veu clara i neta, de boníssima i brillant projecció, mentre que Maria Hinojosa que feia la segona veu, va quedar més anònima i amagada entre sols més entubats i foscors no adequades a la seva veu.

A la segona part (descompensada la primera amb menys d’un quart d’hora de música seguida d’un descans de vint minuts totalment injustificat) es va interpretar la segona simfonia de Felix Mendelssohn, en realitat una cantata amb una llarga obertura amb tres moviments i 9 números musicals en el quart, on s’alternen àries, ja sigui acompanyades pel cor ja sigui en solitari, o duos (de les sopranos i de la soprano I i el tenor), així com els magnífics números corals, que segueixen la gran tradició germànica i dels que el mateix Bach va recollir en testimoni dels seus antecessors, per deixar als seus predecessors veritables catedrals vocals que encara avui s’admiren amb colpidora devoció.

La interpretació va ser bona, però no brillant i és que començo a constatar que Kazushi Ono no ofereix ni el més mínim gest de cara a la galeria i això fa que l’empatia necessària entre director i músics i ambdós amb el públic, trigarà a donar fruits. És percep un treball i un re-equilibri del so de l’OBC. Ono s’allunya de la grandiloqüència efectista de Pablo González i de la tremenda subjectivitat emotiva del seu compatriota Eiji Oue, tan sols per anomenar els dos darrers directors titulars abans de la seva arribada, per elaborar tot un altre plantejament sonor i potser per això també incideix més en el repertori romàntic i no tant en l’agraït post-romanticisme amb el ue l’OBC sempre ha reeixit quasi fins l’excel·lència, en canvi amb aquesta mena d’obres romàntiques, sense tants efectius s’ha de mostrar sense embuts que les famílies estan més compenetrades, més equilibrades i amb un so més empastat i càlid, sense la necessitat de tenir un embolcall sonor grandiloqüent i efectista.

Els brillants metalls es van endur la millor part, amb una corda i unes fustes que semblaven tocar amb sordina, potser perquè el mestre Ono se n’ha adonat que a la sala gran de l’Auditori les veus no es projecten prou bé o de seguida queden tapades per l’orquestra i el cor, o perquè creu que l’orquestra, tan aviat entre el cor en el Allegro moderato, ha de passar a un imprescindible segon pla.

Bé és cert que el cor quasi sempre van cantar en forte, mentre que l’orquestra no i aquest és un altre aspecte positiu per l’OBC, No estàvem acostumats a escoltar-la amb aquesta baixa intensitat de so i potser ens costa més escoltar-la amb unes altres orelles, el cas és que sense grans efectes per guanyar-se el públic i amb repertoris més austers o reconcentrats en la música, si ho preferiu, sembla que es faci més difícil trobar les empaties necessàries, tot i que quan acabi succeint, segurament el gaudi serà més gran.

Els dos cors van estar millor, senyal inequívoc de la millor preparació d’una obra respecte a l’altra, i de les dues solistes femenines diré el mateix que ja he dit per el Lobgesang de la primera part, però Felix també utilitza un tenor i en aquesta ocasió Ono n’ha portat un del seu país per a demostrar-nos que a Satoshi Nishimura l’haurem de tenir molt en compte, perquè si bé és cert que la veu a vegades perd seguretat en l’emissió, també es just dir que tenim un possible tenor líric wagnerià a la volta de la cantonada. Jo al menys mentre l’escoltava pensava amb l’impacte que ens faria cantat Lohengrin.

La veu es projectava molt bé, el color és bonic, viril i clar i el volum considerable. Tot just comença i en el terreny operístic fa petits rols, però tot indica que aviat passarà a fer els principals protagonistes. Quan perdi el pànic escènic que segurament tenia ahir, ens sorprendrà sense cap però.

L’èxit en acabar va ser considerable (sempre que hi ha participació coral acaba passant) tot i que encara crec que el concert de la consagració del mestre Ono amb l’OBC encara no ha arribat. Ell no és precipita, fa bé, els èxits i el reconeixement vindran com van arribar també a Brussel·les i Lió. El públic de l’OBC i la mateixa orquestra ho espera amb candeletes.

14 comments

  1. js1685

    Molt d’acord amb el teu comentari. Com sempre, el cor (o suma de cors), va ser el punt menys satisfactori. Des de platea, quan cantaven forte tapaven l’orquestra, i la polifonía de les veus deixava molt que desitjar. Deu ser difícil equilibrar en cada moment les dinàmiques d’un gran cor i una orquestra simfònica, però suposo que aquesta és la feina del director. Respecte els solistes, també coincideixo. Em va sorprendre l’escasa energia de la Hinojosa. Potser la seva veu és més adequada pel repertori barroc, on gaudeix d’un cert prestigi. I respecte la cantata de Fanny: preciós primer numero, la Pastoral, deliciosa melodia bachiana d’una compositora que, com el seu germà, va estimar Bach per sobre de tot (i nomès per aixó ja els podem estar eternament agraïts).

    M'agrada

    • Fins i tot al fons del segon amfiteatre, on m’agrada escoltar les orquestres, el cor tapava l’OBC. Recordo la versió anterior que el Cor de Cambra del Palau (en els bons temps) amb 40 membres n’hi havia prou per omplir el so necessari.
      Vaig veure un concert de Hinojosa al Principal de Sabadell (concert de JJ.MM) on va estar senzilalment espectacular, però ahir i avui per ràdio també ho semblava, la veu no corria.

      M'agrada

  2. bocachete

    La peça de Felix Mendelssohn és una de les meves favorites del repertori i intento no perdre-me-la quan la fan a Barcelona. Val a dir que l’autor és un músic que em desperta simpaties i la música del qual m’agrada, en general –com la d’alguns músics d’aquell moment de transició, pel que té d’equilibri entre classicisme i romanticisme, amb claredat però amb força: com Weber, Schubert, Spohr o un Rodríguez de Ledesma, tot un descobriment)–. La memòria musical és fràgil i, per definició, esborradissa; la veritat, avui he pensat que ha sonat diferent d’altres cops, però si he de ser sincer, no recordo com era la interpretació de fa uns anys. Potser era igual i ara no tinc cap sensació real de com va ser. Que avui l’hagi trobat “diferent” no vol dir res, doncs. Ha tingut un grau de contenció, de so com concentrat que li ha donat una densitat molt interessat, sobretot en la part orquestral. I la part coral ha estat molt bé, molt ben equilibrada i amb moments excel·lents. Al pis de dalt, la veritat, se sentia bé i mai no ha quedat ningú tapat.

    El Lobgesang de Fanny Mendelssöhn és tan diferent… Realment, és totalment bachià i no deu ser només perquè sentís la recent estrena de la Passió segons Sant Mateu dirigida per son germà. Implica un coneixement més gran de Bach i, segurament, que en els estudis que en va fer Felix no va estar sol i ella hi col·laboraria o també estaria al corrent de les troballes, fins al punt que influís tant en la seva obra. De tota manera, ha estat poca cosa per a poder valorar bé la tasca d’aquesta compositora. Realment, no hagués costat gaire que la primera part tingués alguna altra peça seva: una de les obertures o una altra peça orquestral o, si es volia aprofitar el cor, alguna altra peça coral, que són igualment breus i només hagués representat un quart d’hora més. Ja que es vol mostrar l’obra d’una artista poc coneguda, fem-ho millor.

    No sé dir si el cor podria fer-ho molt millor. De tota manera, se suposa que hi ha algun cor professional, a banda dels que no ho són. Vull dir, si n’hi hagués uns quants més, ¿l’Auditori els contractaria? Fer servir cors com els d’avui, no és, per part de l’Auditori (o l’OBC, qui sigui), més aviat un recurs barat per a sortir del pas? Pel que em diuen alguns coneguts que hi canten, no els paguen ni una ampolla d’aigua per cap: hi ha una retribució per al director i para de comptar (i això fa que alguns es neguin a cantar si no hi ha una compensació mínima). Si hi hagués un excel·lent cor professional (com el del Palau), no seguirien fent el mateix, ni que fos per estalviar, ja que el nivell mitjà ja està prou bé? Que vivim on vivim i tenim el que tenim…

    Per cert, que avui, també com fa una setmana (amb un programa amb Beethoven, gens estrany ni desconegut), hi havia molts, molts buits a la sala. I es fan campanyes en ràdio, en premsa, amb cartells per la ciutat… no falla el màrqueting, com podíem dir fa uns anys.

    M'agrada

    • Aquest cap de setmana del castaween (terme que odio i per tant romandrà) potser no era el més propici però certament quan no és un all és una ceba o un panellet, el cas és que sembla mentida que no hi hagi prou interès per un programa com aquest, i això que quan hi ha corals del país hi ha més afluència de familiars, coneguts i amics que acaben fent que el cors ho mereixin o no, siguin els més aplaudits. Passa sempre.
      Gràcies per dir-hi la teva.

      M'agrada

  3. colbran

    El programa Mendelssohn no ha estado en mi opinión a la altura que yo esperaba. Me gusta mucho este compositor, especialmente sus dos conciertos para piano que nunca, o casi nunca, se programan. Lo más habitual es escuchar “El sueño de una noche de verano” y a menudo incompleto. Por eso me hacía mucha ilusión escuchar este “Lobgesang”, para mí totalmente desconocido, paso por alto la obrita de su hermana Fanny que parecía escrita cien años antes de su estreno, incluso me dió la impresión que parecía colocada con “calzador”. Estoy completamente seguno que Fanny Mendelssohn tiene obras mucho más interesantes.

    Creo que parte de la culpa de esta falta de interés que me ha producido este programa la tiene el maestro Ono con el que no llego a conectar, si bien he de remarcar que hubo una gran diferencia por su parte en la forma de involucrarse entre las dos piezas, a favor de la segunda.

    En el “Lobgesang” de Felix Mendelssohn me gustó más la sinfonía que la cantata aunque ambas partes formen un todo. En la cantata destacó muy favorablemente la soprano Ilse Eerens cuya voz corría muy bien y cantó con suma precisión. A continuación el tenor Nishimura cuya voz me recordó a la del “angelical” Vogt pero con más cuerpo, más masculina y con un volumen destacable. María Hinojosa no tuvo su día, o no le interesaba la parte encomendada. El coro o coros exageraron el volumen, llegaron a tapar la orquesta y la cuerda femenina cometió algún despropósito bastante destacado.

    Enfín confío que algún día pueda escuchar una mejor versión de este “Lobgesang” que posee melodías muy bellas, pero al que el maestro Ono no consiguió extraer todos sus valores, con una dirección muy poco implicada. Celebro el gran éxito final, pero yo no compartí este entusiasmo. El Auditorio estaba o medio vacío o medio lleno, como quiera entenderse y eso es lamentable porque escuchar algo infrecuente es algo que debiera atraer al público melómano.

    M'agrada

  4. jl pagan

    A mi m´ha agradat en general aquest Diumenge. El tenor ha fet molt de goig i m´ha dit un company que cantava al cor que dissabte els hi va fer patir més perquè potser estava més nerviós. En seva primera intervenció tan ell mateix com la música em van ficar en un ambient realment Wagnerià. La soprano magnífica. A la simfonia, l´allegretto em va portar a la marxa nupcial del mateix compositor i els altres dos moviments em semblaren deliciosos. La primera part també la vaig disfrutar doncs sempre està bé començar amb Bach…

    M'agrada

  5. Joan

    El cas de l, auditori és una llàstima però és cert: Ni no havent-hi competència (palau /liceu) no aconsegueix atreure als turistes ni amb programes interessants com aquest. Suposo que la ubicació és la que és… Per tant programar durant un pont sol tenir això. Jo també d´haver estat a Barcelona hauria intentat no perdre-me-la. Aquí a Nüremberg servidor ha assistit a Im weissen Rössl i a un prescindible Rigoleto tot i estar programat un preferible Réquiem de Berlioz. Per qué? Bé… l´auditori d´aquesta ciutat queda lluny del centre i l´òpera no. 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: